TRES SITUACIONS EXCEPCIONALS: LA DEPRESSIÓ GLORIA, LA SEQUERA de 2007-2008 I L’ESTIU DE
2003

LA DEPRESSIÓ GLORIA: UNA PERTORBACIÓ ATMOSFÈRICA PER A LA HISTÒRIA

 

LA IMPORTÀNCIA DE GLORIA EN LA NOSTRA HISTÒRIA METEOROLÒGICA

 

Una depressió com poques vegades hem tingut a Catalunya, i a la qual se li va posar el nom de Gloria, va atacar-nos amb una força descomunal entre el diumenge 19 de gener i el dijous 23 de gener de 2020, però d’una manera més intensa entre el 20 i el 22.

 

Així és, va afectar-nos amb una violência absoluta, excepcional i gairebé inèdita, causant nombrosos estralls i víctimes mortals. I en aquest sentit, l’impacte de la depressió Gloria va ser colossal. I és que a conseqüència de la seva vigorositat i persistência la devastació va embestir una majoria de comarques.

 

 

BREU ANÀLISI ATMOSFÈRIC DE L’EPISODI

 

A Catalunya veníem d’un període de diverses setmanes de temps calmat i clarament dominat per l’anticicló, amb sol quasi general, boira a l’interior i temperatura habitualment agradable fora de Ponent. Fins que va irrompre Gloria.

 

A la pràctica, l’origen de Gloria el vam haver de cercar en una pertorbació atlântica que provenia d’aigües endins de l’oceà i que, a través del Cantàbric, el dissabte 18 va entrar a la península Ibèrica, tot i que amb una intensitat moderada.

 

Hores més tard, i a primera hora del dia 19, aquest centre de baixes pressions no especialment destacat penetrava al Mediterrani després de creuar el País Valencià. Simultàniament, però, durant aquell diumenge, s’anava enfortint amb celeritat, per acabar-se ubicant a l’estret de Gibraltar.

 

Combinadament amb un anticicló molt potent instal·lat al sud de les illes Britàniques, va iniciar l’impuls d’un flux remarcable de vent del nord-est. Però tot i el nord-est del principi, el dimarts 21 el vent va girar a l’est, pròpiament llevant. Alhora, la depressió s’acostava sense presses, fins que aquest centre de baixes pressions tan potent en el seu estadi de maduresa, la tarda del dijous 23 va acabar per fondre’s i desaparèixer definitivament sobre el Pirineu lleidatà.

 

 

LA VIOLÈNCIA DELS FENÒMENS METEOROLÒGICS ASSOCIATS

 

Gloria va atacar-nos amb tot un ventall de fenòmens adversos i, fins i tot, violents. En aquest context, i d’entrada, les quantitats de precipitació totals acumulades van ser autenticament formidables, per deixar-nos bocabadats.

 

En aquest ordre de coses, van sobresortir d’una manera total els 516 mm de Lliurona, a l’extrem oest de l’Alt Empordà. Però, igualment, va ser necessari destacar, i molt, segons les estacions automàtiques del servei Meteorològic de Catalunya i dels seus col·laboradors, a part del registre de Lliurona, els 430 mm del Puig Sesolles, que és un dels cims del Montseny; els 425 de Viladrau, 402 a Sant Pau de Segúries o els 400 de Santa Pau, a la Garrotxa. I més enllà d’aquestes acumulacions tan exagerades referents al quadrant nord-est del territori català, va caler emfatitzar els 315 mm d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta.

 

A l’alçada de les precipitacions tan monumentals, es va produir un temporal marítim de primeríssima magnitud. Estrictament, va castigar amb tanta violència el nostre litoral, que literalment el va assolar i destruir. I fet i fet, aquests danys van ser particularment enormes al delta de l’Ebre i al Maresme.

 

Tot i que a primera línia de costa, les onades no van enfilar-se fins als deu metres, sí que convé destacar de valent l’onada màxima de 13,67 metres mesurada per la boia col·locada una trentena de quilòmetres enfront del cap de Begur, al Baix Empordà. Aquest registre, a més, es va fer realitat el vespre del dilluns 20.

 

Ara bé, unes hores abans, la boia ubicada davant del delta de l’Ebre va mesurar una onada màxima de 12,66 metres. I apuntades aquestes dades marítimes tan sorprenents, cal tenir en consideració que els gravíssims danys al litoral es van entendre tant per l’alçada de l’onatge com per la seva persistència, i aquesta va ser una combinació letal molt poques vegades observada.

 

El tercer ingredient meteorològic especialment subratllable del pas de la depressió Gloria va ser el vent, molt més que la neu, que, per bé que es va presentar en cotes baixes al principi de l’episodi i, més tard, va nevar moltíssim en zones relativament altes del Pirineu oriental, no va provocar ni de bon tros tantes incidències.

 

Anotat el vent a tall introductori, és imprescindible destacar les potents ventades del nord-est, o sigui, de gregal, dels dies 19 i 20. Tot seguit, però, el vent va bascular lleugerament, de manera que, el dia 21, el llevant, de l’est, també com l’anterior gregal, va bufar contra la costa amb una impetuositat pocs cops vista, amb ratxes puntualment huracanades. Així, el registre major es va produir a Sitges, amb un llevant de 125 km/h el dimarts 21, sense acantonar, ni de lluny, els 113 Km/h de l’est, de la mateixa jornada, al port de Barcelona.

 

 

 

LES DESTROSSES VAN SER GEGANTINES

 

Conseqüència directa i fatal de l’adversitat i la violència dels fenòmens que van abatre´s damunt de Catalunya, és a dir, anant més enllà de les circumstàncies únicament meteorològiques, la muntanya inacabable d’incidències i les destrosses gegantines es van instal·lar, en el decurs d’aquelles jornades de meteorologia endimoniada i excepcional, a primera línia informativa i en boca de tothom.

 

Sense oblidar que el País Valencià i les illes Balears també van ser durament castigades per la depressió Gloria, però remarcant essencialment els seus efectes en l’espai català, val a dir que les riuades en nombroses conques van ser rotundes i severes.

 

Així, molts rius es van desbordar i van provocar, per tant, inundacions serioses en les quatre demarcacions catalanes. No obstant això, les avingudes del Ter i la Tordera van ser les que més danys van comportar.

Per la seva banda, aquest espai únic i tan peculiar que és el delta de l’Ebre va quedar parcialment inundat a causa de l’embat ferotge d’un onatge desfermat. A més a més, també, les destrosses en infraestructures ferroviàries i viàries van ser molt quantioses. Ara bé, el pitjor de tot foren les pèrdues irreparables en vides humanes.

 

 

LA DEPRESSIÓ GLORIA DIA A DIA

 

Diumenge 19 de gener

 

Després d’entrar a la península Ibèrica pel Cantàbric, el que, d’entrada, era una depressió atlàntica no especialment important, va anar a parar al País Valencià, sobretot al sud d’aquesta zona, i guanyant vigorositat a un ritme considerable, comportant-hi, ja, juntament amb les Balears, un temporal seriós. Havia nascut Gloria.

 

Davant la situació que estava començant i que s’havia de reforçar, les alertes van ser destacades, tant pel que fa al vent, com a acumulació de pluja, onatge i neu. Així, Protecció Civil va qualificar d’excepcional el temporal que venia, recomanant molta precaució i prudència i advertint que ens enfrontàvem a fenòmens extrems.

 

La tarda del diumenge 19 de gener hi va haver, en concret, a Mataró, les dues primeres víctimes, en aquest cas dos ferits, un dels quals per la caiguda d’un arbre. En aquest sentit, el vent del nord-est, o sigui, de gregal va bufar durant la tarda i el vespre amb una gran intensitat a la costa central, amb cops de 106 km/h a Mataró, 93 a Premià de Mar i 87 a Barcelona.

 

D’acord amb la força del vent, el mar es va anar enrabiant amb el pas de les hores, i les onades, al final del dia, ja arribaven als quatre metres tot just davant del litoral. A més, a part d’un ambient general força fred, la pluja va sumar entre 40 i 50 mm a la Costa Daurada, sent on més va ploure, precisament, a les comarques de Tarragona, amb neu al Ports.

 

 

Dilluns 20 de gener

 

Lentament, la depressió Gloria va anar traslladant-se del sud del País Valencià fins a l’estret de Gibraltar, i fins i tot uns quilòmetres al sud d’aquest. Mentre, l’anticicló del sud de les illes Britàniques guanyava potència i fregava els 1050 hPa. Entre els dos centres d’acció, es generava una advecció marcada del nord-est.

 

El flux seriós de vent del nord-est va portar ratxes gairebé huracanades en trams del litoral central. En aquest context, va sobresortir la maresmenca Cabrils, que va assolir els 117 km/h, amb arbres caiguts i desperfectes en el conjunt de la comarca, on el tren circulava per via única. Però, a més, hi va haver altres ratxes rellevants, com els 104 km/h de l’Observatori Fabra, els 100 de Sant Vicenç de Montalt o els 95 del port olímpic de Barcelona.

 

Precisament, en referència a Barcelona, s’hi van tancar els parcs i les platges per evitar incidències personals. Per tant, el temporal ja estava ben actiu a Catalunya, com també ho van demostrar les onades de cinc i sis metres a primera línia de costa, però que es van enfilar fins als 12 uns 30 km enfront del cap de Begur empordanès. Justament, per evitar que el mar hi entrés, alguns càmpings del Maresme van intentar protegir-los amb sacs de sorra. Però les onades, que ja havien crescut molt des del dia anterior, es van endur platges i mobiliari urbà, i van saltar les esculleres dels ports.

 

D’altra banda, la neu va aparèixer amb intensitat a la Terra Alta, amb una mobilitat complicada en aquesta contrada, amb Gandesa i Horta de Sant Joan completament blanques. I cal no oblidar, pel que fa a la pluja, que a les Terres de l’Ebre i a les comarques de Girona hi va caure amb força i abundància. I un altre detall de la neu: les estacions d’esquí del Ripollès van tancar per la previsió que hi havia d’una gran nevada.

 

 

Dimarts 21 de gener

 

El centre de la depressió Gloria, durant el matí del 21 de gener, tornava a la Mediterrània tot saltant l’estret de Gibraltar. Alhora, l’anticicló molt potent, superior als 1040 hPa, del sud de les illes Britàniques s’allargava cap a l’est i el sud-est fins més enllà dels Alps. Però el centre de la depressió, al vespre, retornava just al sud-oest de l’estret de Gibraltar.

 

A mesura que avançava el dimarts, el flux tan marcat del sud-est va girar a l’est, amb les línies isòbares juntes i apretades, d’aquí el fort vent, i les isòbares arrencaven de Tunísia i petaven contra la costa catalana. Però per entendre millor la velocitat del vent de llevant, cal apuntar que aquest va assolir els 125 Km/h a Sitges i els 113 al port de Barcelona, i que a Mataró van caure més d’un centenar d’arbres.

 

L’alçada de les onades, de sis metres a primera línia de costa, va provocar que el mar entrés en diverses viles costaneres, però que, com a mínim, irrompés fins als passejos marítims i fins i tot els ultrapassés. A banda, el mar va comportar destrosses als establiments de la façana marítima de Tossa de Mar, amb unes imatges sorprenents de l’escuma marina envaint part de la vila. La depressió Gloria ja estava ferint el litoral, com també ho van demostrar els danys al port de Tarragona, entre altres.

 

Les pluges acumulades en els tres dies que portàvem d’episodi, ja pujaven fins als 245 mm d’Horta de Sant Joan, 234 a Ulldecona, 210 a Garriguella o 203 al Puig Sesolles, al Montseny. A més, es van produir inundacions al nucli urbà de Tortosa, a conseqüència de les precipitacions intenses registrades a les comarques meridionals, també caigudes amb moltes ganes a les gironines, amb talls de carreteres en tots dos àmbits. I en relació les nevades, es van mesurar més de 50 cm de neu nova al Pirineu oriental, en cotes mitjanes i altes, tot i que entre el dia anterior i el 21 la nevada va deixar mig metre a Rupit i gairebé dos pams al Montseny. I també va nevar a la Jonquera, amb l’AP-7 tallada durant cinc hores a la frontera.

 

El temporal, mar endins, va ser enorme. Així, la boia situada una trentena de quilòmetres davant el cap de Begur va fregar els 14 metres, una dada colossal per ser la Mediterrània. Però malgrat que a la costa sud l’onatge, tot i ser gegantí, va ser lleugerament menys poderós, el delta de l’Ebre va quedar parcialment inundat pel mar. El delta, menjat pel mar, va veure negades 3000 hectàrees. I per exemple, va desaparèixer la barra del Trabucador.

 

D’altra banda, hi va haver nombroses incidències a la xarxa ferroviària per temporal marítim, acumulació d’aigua i esllavissades. I parlant d’acumulació d’aigua, i fruit de la vigorositat de les precipitacions, les avingudes considerables d’alguns cursos fluvials van comportar el desallotjament de persones, pel risc de desbordament, com en el cas de la Tordera, però igualment va sorgir l’amenaça de desbordament en l’Onyar al seu pas per Girona i en el Daró a partir de la Bisbal d’Empordà.

 

 

 

Dimecres 22 de gener

 

La depressió seguia situada al golf de Cadis, i no era massa profunda, d’uns 1010 hPa, tot i que en el decurs del dia es va col·locar al sud-oest de Portugal. Mentre, l’anticicló posicionat entre el sud de les illes Britàniques i el centre d’Europa perdia força i ja baixava dels 1040 hPa, de manera que l’advecció de l’est, de vent procedent de Tunísia i Algèria oriental, s’anava fent menys vigorosa amb la separació de les línies isòbares.

 

El més destacat del 22 de gener va ser la riuada històrica de la Tordera, la pitjor de la seva història i la més catastròfica de l’episodi Gloria en l’espai català. De fet, el desbordament va ser enorme, així com els danys associats, amb inundació general de polígons, camps, talls de carreteres i la desaparició del pont per circula el tren. Però la riuada de la Tordera no va ser l’única de la jornada. Així, les avingudes i desbordaments del Ter, l’Onyar i el Fluvià van ser severes. Fins i tot, la ciutat de Girona patia, a la vegada, el desbordament del Ter i l’Onyar.

 

A la pràctica, les precipitacions van continuar sent especialment importants, sobretot al quadrant nord-est del territori. Per exemple, el Ripollès, la Garrotxa i la Selva van superar els 150 mm de precipitació registrada en el transcurs del dia, circumstància destacada que va comportar que, en el conjunt de l’episodi, ja es portessin entre 300 i 400 mm al Montseny, la Selva i la Garrotxa.

 

Més enllà pròpiament de la pluja, que va obligar al desembassament de Susqueda, ple fins dalt, es va produir una nevada intensa i sorpresa a la Seu d’Urgell i rodalia, fins a 700 metres d’altitud. Ara bé, en cotes més altes ja es va sobrepassar el metre de neu nova al Ripollès, una nevada molt important també en altres sectors del Pirineu oriental, i menys a la banda occidental del Pirineu.

 

Les onades gegantines, que van causar que l’emblemàtic pont del Petroli de Badalona es partís en dos, van ser inferiors que les dues jornades precedents, malgrat que a la Costa Brava l’onatge encara va ser molt potent. I en aquest sentit, el mar va inundar l’Estartit, i el delta de l’Ebre, com la resta del litoral, continuava devastat.

 

 

 

Dijous 23 de gener

 

El flux de l’est ja era suau, ben poc marcat, i la depressió Gloria s’anava desdibuixant en el transcurs de les hores. Malgrat això, la nit i matinada encara va recollir pluges generals, per anar avançant el sol, de sud-est a nord-oest, en el decurs del matí en nombroses comarques. Així, al migdia quedava alguna última i residual precipitació a Catalunya, en concret al Pirineu occidental, de manera que el gran temporal de pluja i altres fenòmens moria definitivament.

Les precipitacions totals de l’episodi, en molts casos, van ser realment impressionants. Era l’hora de fer balanç de la pluviometria de Gloria. En aquest context, Lliurona, a la Garrotxa, va sumar 516 mm, el Puig Sesolles 430 mm, Viladrau 426 i Santa Pau 400, sent aquests els valors més remarcables.

 

Malgrat que el gran gruix de la precipitació havia passat, es van produir serioses avingudes de rius. De fet, el Llobregat, molt crescut, va patir algun desbordament, el Ter al seu pas per Girona tres quarts del mateix, així com els lleidatans Sió, Ondara i Corb, afluents del Segre. Tot i això, les aigües de la Tordera ja van baixar bastant després de deixar una emprenta de destrucció.

 

Estrictament, la depressió Gloria havia estat devastadora a Catalunya, a conseqüència de la potència de  les destrosses. I és que Catalunya, amb uns danys incalculables, havia quedat malmesa.

 

 

 

 

ASPECTES RELLEVANTS DE LA GRAN SEQUERA DE 2007-2008

 

LA SEQUERA QUE VA POSAR CATALUNYA AL LÍMIT

 

És una realitat inqüestionable que amb la greu sequera que va patir Catalunya entre el 2007 i el 2008, l’aigua ha estat un problema que, de manera claríssima i altament preocupant, ens ha afectat a tots.

 

Després d’uns mesos d’una disponibilitat del preat recurs enormement limitada, el temor que va planar pel cap de 5,5 milions de catalans, aquells que consumeixen el recurs provinent dels embassaments de les conques internes, els que, en definitiva, van patir de manera més aguda, gairebé crítica, va quedar com un record amenaçant i funest.

 

Fet i fet, ningú va dubtar que tothom es va movilitzar per salvar una situació que va estar a punt de situar Catalunya al límit. En aquest sentit, només convé recordar la frase de l’aleshores conseller de Medi Ambient i Habitatge, en Francesc Baltasar. Va afirmar que la situació era d’”emergència nacional”. Fins i tot, va anar a Montserrat a demanar personalment a la Moreneta que plogués.

 

 

 L’AUGMENT DE LA POBLACIÓ, CLAU PER ENTENDRE LA MAGNITUD DE LA CRISI HÍDRICA

 

La crisi hídrica que va revolucionar el territori gairebé de dalt a baix va venir  generada com una conseqüència directa d’un fet inapel.lable: si fa no fa, llavors disposàvem del mateix volum d’aigua que anys enrere, però, en canvi, la població havia crescut en un milió i mig de persones.

 

La demanda del preat recurs, per tant, va patir un augment insostenible, demostrant que, ben probablement, la demanda que bevia de l’aigua disponible a les conques hidrogràfiques catalanes, en especial aquelles lligades a les conques internes, es va situar per damunt de les nostres possibilitats hídriques.

 

 

A FREC DELS TALLS DOMICILIARIS

 

Malgrat que en d’altres ocasions la pluviometria catalana s’ha comportat de manera tan deficitària i migrada, és convenient tenir molt en compte allò que us apuntava: que la població es va incrementar en un milió i mig de persones quan la disponiblitat d’aigua en els embassaments solament havia crescut de manera limitada, massa moderada.

 

Sigui com sigui, és interessant tenir ben compte que sense la reducció del consum per habitant i dia i la recuperació d’aqüífers, el nivell mitjà dels embassaments del sistema Ter-Llobregat hauria assolit el dramàtic percentatge d’aigua emmagatzemada del 15%. Ras i curt: les restriccions, els talls domiciliaris en definitiva, s’haguessin convertit no tan sols en tota una realitat inesquivable, sinó potser, també, en un autèntic drama o, si més no, en una deplorable i pèssima imatge de país.

 

 

EL DECRET DE SEQUERA VIGENT EN L’EPISODI DEL 2007-2008

 

El Decret de Sequera, indispensable en l’accentuadíssima crisi de l’aigua del 2007-2008, simbolitzà el conjunt de mesures correctores que va aplicar el govern de la Generalitat de Catalunya, i centrades, primordialment, en un aprofitament més eficient dels recursos hídrics presents en les conques internes del territori amb l’objectiu d’assegurar l’abastament d’aigua a la població.

 

En essència, l’escassetat de les precipitacions enregistrades a Catalunya va provocar una davallada generalitzada dels cabals dels rius, dels aqüífers i, en conseqüència, de les reserves d’aigua emmagatzemades als pantans.

 

Per tant, amb tota la intencionalitat que implicava que calia garantir plenament l’abastament d’aigua per a tots els usos, fou necessari aplicar un cúmul de mesures necessàries, on en destacava una campanya d’estalvi i d’aprofitament encara més raonat de l’aigua, mesures, totes elles, que es mantindrien vigents fins al moment que els embassaments assolissin un nivell de tranquil.litat que permetés aixecar les mesures excepcionals i d’emergència, com succeí després de les pluges de maig.

 

Val a dir que tot el seguit de mesures correctores que acompanyaven el Decret de Sequera tenien una aplicació paulatina i en diferents fases d’actuació en relació el nivell de les reserves d’aigua existents. A la pràctica, amb l’entrada en escena del Decret també es pretenia endarrerir el màxim possible la possibilitat de talls domiciliaris, l’escenari, de manera indiscutible, més catastròfic. Aquesta possibilitat  s’albirava a tall d’una fase d’emergència que calia allunyar del tot mitjançant el conjunt de mesures que contemplava el Decret.

 

El màxim perill, a la pràctica, era que amb la davallada de les reserves d’aigua a uns mínims altament preocupants seria complicat satisfer la demanda en el supòsit que no hi hagués precipitacions quantioses a curt o mig termini. En essència, el Decret plantejava, resseguint el fil de les seves línies mestres, l’aplicació paulatina de restriccions de cara a l’abastament urbà i regulacions més estrictes amb relació l’ús de l’aigua per a l’agricultura, els parcs públics, els jardins i l’utilització recreativa.

 

El Decret de Sequera, nascut el 3 d’abril del 2007, va derogar-se, d’una manera definitiva, el 13 de gener del 2009. Encara al desembre l’embassament altempordanès de Boadella es trobava al 20% de la seva capacitat total, però entrat el gener pujà al 50%. L’Alt Empordà, en aquest ordre de coses, era la darrera comarca on era vigent, fins llavors, el Decret, que va estar en vigor, per tant, pràcticament un parell d’anys.

 

La reiteració de les pluges i les nevades van possibilitar una tornada a la més plena normalitat en tots els àmbits de les conques internes catalanes. Tot just quatre setmanes abans, però, el 16 de desembre, ja s’aixecà la situació d’excepcionalitat 1 al sistema Ter-Llobregat. L’avantasala, en definitiva, de la total normalitat.

 

 

MESURES MEDIÀTIQUES ENFRONT LA MANCA D’AIGUA DURANT LA SEQUERA DEL 2007-2008  

 

La diversitat de mesures d’emergència

 

Durant l’època àlgida de la gran i mediàtica sequera profunditzada el primer semestre de l’any 2008, des del govern català es van donar a conèixer diverses solucions, totes elles dotades d’una forta controvèrsia política i social, amb un objectiu tan comú com irrebatible: permetre allunyar el màxim possible l’entrada en situació d’emergència i, en conseqüència, que els talls domiciliaris d’aigua esdevinguessin una circumstància evitable.

 

 

El transvasament del Segre

 

 A finals de març del 2008, el departament de Medi Ambient i Habitatge anuncià el projecte, tot i que finalment es va descartar, amb la intenció clara d’enviar-ne una part de l’aigua a l’àrea de Barcelona, d’un tranvasament del riu Segre.

 

Estrictament, no era altra cosa que un transvasament d’emergència que, no obstant això, va quedar, al capdavall, desestimat, però que en el decurs d’unes quantes setmanes va acaparar vivament els mitjans de comunicació. Però sobretot: aquest projecte hidrològic estava preparat per esdevenir una infraestructura provisional que es mantindria en actiu mentre es prolongués l’accentuada situació de marcat dèficit d’aigua.

 

A la pràctica, la posada en funcionament d’aquest transvasament, que per molts va ser evocat, efectivament, com tota una solució d’emergència, era per a moltes persones un intent gairebé desesperat de salvar una situació altament crítica que semblava abocar a la ciutat de Barcelona i la seva zona d’influència a les restriccions d’aigua en el consum pròpiament domèstic.

 

De fet, a partir de la divulgació reiterada de la notícia que es volia transportar aigua del Segre, un detall va mostrar-se ben bé inapel.lable: el tema recurrent de la sequera ja ocuparia en tot moment la primera línia informativa.

 

 

El minitransvasament de l’Ebre

 

Una vegada va ser descartat, en el transcurs del mes d’abril del 2008, el transvasament del Segre cap a la conca del Llobregat i d’aquí a la regió barcelonina, el govern català aprovà, a mitjan d’abril mateix, i d’acord amb el govern central, l’anomenat minitransvasament de l’Ebre cap a Barcelona.

 

En realitat, el projecte no pretenia transportar aigua directament del gran riu del sud català cap a la capital, sinó més aviat allargar, mitjançant una canonada de 62 km, les aigües excedents del regants de l’Ebre cap a la Ciutat Comtal.

 

Es preveia que aquest conducte pugués seguir el recorregut de la AP-7 i, bàsicament en un trasllat subterrani, finalitzaria el trajecte al municipi altpenedesenc d’Olèrdola, on el recurs s’abocaria a la xarxa del sistema Ter-Llobregat.

 

A la pràctica, aquest minitransvasament, que va ser una font inesgotable de considerable polèmica i d’un debat territorial tan viu com incontestable, hagués consistit, essencialment, en un allargament del minitransvasament de l’Ebre cap a Tarragona, en vigor des de l’any 1989 i que té l’objectiu d’abastir les nostres terres meridionals.

 

S’havia calculat, d’altra banda, que les obres es prolonguessin durant sis o set mesos i que, per tant, puguessin estar enllestides entrada la tardor. En qualsevol cas, des del govern, amb la ferma i decidida finalitat de tancar, o com a mínim alleugerir, l’enèrgic debat i la polèmica generada al voltant del projecte, insistí en remarcar que era un minitransvasament temporal; és a dir, només en ús mentre persistís l’episodi de secada. I encara més: es comentà que la canonada podria ser desmontable quan tornés a ploure i els embassaments es recuperessin.

 

 No obstant això, a principis d’aquell mateix mes de juny del 2008, el consell de ministres derogà el decret llei que autoritzava el començament de les obres de la canonada, o el que ve a ser el mateix: justament 50 dies més tard d’aprovar-lo amb un caràcter d’urgència absoluta. Les precipitacions oportuníssimes, consegüentment, van fer prescindible aquest minitransvasament del qual tant se’n parlà i discutí.

 

 

El transport d’aigua en vaixells

 

 Malgrat que aquesta notícia tan singular, i perquè no controvertida, i fins i tot envoltada d’una certa mofa per part d’un segment de l’opinió pública catalana, ja es va divulgar al mes de desembre del 2007, no va ser fins a mitjan maig del 2008, una vegada les precipitacions generals i generoses, caigudes, quasi bé, com aigua del cel, ja s’abatien damunt de Catalunya, quan el primer dels vaixells cisterna va transportar aigua fins a Barcelona.

 

La idea de portar aigua en vaixell al port de la capital de Catalunya, que, d’entrada va semblar del tot sorprenent, com la dels trens, que va ser una mesura que, transitòriament, es va tenir en compte però que va quedar descartada, va ser vista com una solució d’emergència que hagués consistit en 63 viatges mensuals i que representaria el 6% del consum d’aigua per als cinc milions d’habitants que s’abasteixen del sistema Ter-Llobregat.

 

Val a dir que s’anuncià que l’arribada d’aigua en vaixells es mantindria fins a desactivar-se substancialment l’episodi de profunda sequera que marcava tothora l’agenda política i social del país. Així, en aquest sentit, va ser el maig tan enormement emplujat, doncs, el cop de sort que va permetre, al mes de juny, anul.lar el transport d’aigua.

 

 

LA PRECIPITACIÓ DURANT L’ANY 2007, ESSENCIAL PER ENTENDRE LA VIGOROSITAT DE LA SEQUERA

 

Des d’una perspectiva pluviomètrica, i aquí hi ha la clau de la vigorositat de la sequera a principis del 2008, quan assolí el seu punt àlgid, és primordial caracteritzar l’any 2007 a tall de sec en línies generals, per bé que en alguns sectors fou convenient catalogar-lo de molt eixut.

 

De fet, les precipitacions recollides van quedar per dessota de les mitjanes climàtiques arreu de Catalunya, llevat de l’àrea dels Ports. En aquest enclavament s’hi van sobrepassar la xifra dels 1.000 mm. Dit d’una altra manera: l’única àrea del Principat on les precipitacions foren superiors a les mitjanes esmentades i, a la vegada, també l’única en què se superaren la xifra notòria dels citats 1.000 mm.

 

És interessant comentar que a una bona part del territori la precipitació va romandre compresa entre els 250 i els 550 mm, que ja de per si denota clarament la sequedat, globalment parlant, de l’any que estem analitzant. A banda, val la pena mencionar que la marca dels 1.000 mm, tan arrelada al Pirineu, no es va donar, doncs, en cap espai de la serralada en l’àmbit català. Ara bé, a l’alt Pirineu lleidatà i en punts de l’alt Pirineu gironí sí que els registres van créixer, encara que no pas de manera general, dels 800 mm.

 

Just al cantó oposat va caler destacar uns registres lleument inferiors als 200 mm cap al pla de Lleida, i en particular al Segrià. Per exemple, segons les estacions automàtiques del Servei Meteorològic de Catalunya, es van recollir 178 mm a Alcarràs, 182 a Vilanova de Segrià i 199 a Lleida.

 

En les àrees de tan minsa precipitació mesurada en el decurs de l’any, val a dir que aquesta se situà entre un 50 i un 70% de la que correspondria amb relació el total anual. De fet, ara que anomeno el percentatge de precipitació comprès entre un 50 i un 70% respecte la mitjana climàtica, cal anotar que s’estengué per la meitat del país, i tant agafant zones pirinenques, prepirinenques, interiors, prelitorals i litorals. Tot plegat, ens va conduir, en conseqüència, a catalogar l’any 2007 com a bastant eixut en conjunt.

 

 

 

MAIG DE L’ANY 2008: ARRIBAREN LES PLUGES

 

Resum pluviomètric general del mes

 

El mes de maig de l’any 2008 ens va salvar d’una sequera profunda. Així, he d’assenyalar, en primer terme, que fou àmpliament singularitzat per unes precipitacions, en línies generals, molt més abundoses del que marquen les mitjanes climàtiques. No obstant això, solament hi hagué dues reduïdes raconades lliures d’unes pluges tan abundants, dues petites àrees  que van veure com la precipitació se situava en uns llindars mitjans o lleument per dessota i tot; aquests dos indrets puntuals foren, d’un cantó, punts costaners de l’Alt Empordà i, d’un altre, la part nord de la Vall d’Aran.

 

A la pràctica, més del 80% del territori va rebre uns registres de precipitació que s’establiren molt per damunt de les mitjanes, això és, que va ploure, o nevar en segons quins casos considerant unes temperatures poc altes, com a mínim el doble del que indiquen aquests valors mitjans a què em refereixo.

 

Va ser una realitat tan inqüestionable com impagable, i dic impagable valorant que les pluges salvadores i més oportunes que mai foren gairebé un miracle, que el maig s’hagué de considerar molt plujós a pràcticament tot el país, i, fins i tot, amb zones senceres i no pas limitades d’extensió on es comportà de manera extremadament plujosa.

 

Essencialment, on la pluja va ser més robusta fou cap al prelitoral, el tarragoní sobretot, la zona dels Ports i indrets relativament eixamplats del Pirineu i el Prepirineu, particularment el gironí, amb unes quantitats, encara que de manera local, demolidores, de 300 a 400 mm fins i tot. A banda de tot això, cal destacar, també, que una grandíssima part de l’espai català va rebre més de 100 mm de precipitació mensual, una mostra ben eloqüent que, efectivament, el maig va ser, segons com, enormement plujós, gairebé històric.

 

A la pràctica, després d’un període de llarga durada dominat per les precipitacions escasses i de vegades inexistents, el maig del 2008 va passar a la nostra apassionant història meteorològica com un dels més emplujats des que es prenen dades meteorològiques a casa nostra.

 

Sense anar més lluny, hi ha dos rècords, en aquesta direcció, que van ressaltar de manera molt notable. L’un, ens condueix al prestigiós Observatori de l’Ebre, en funcionament des del 1905, que recollí 229 mm, el rècord de la seva història en un mes de maig. L’altre rècord per emmarcar ens va portar a Falset, al Priorat, que té una sèrie de registres pluviomètrics que reculen al 1916, i el del 2008 va ser, amb 285 mm, el maig més emplujat.

 

En qualsevol cas, puc anotar un rècord secundari circumscrit en un altre observatori, que, com el de l’Ebre, és tota una referència indiscutible, el Fabra. Aquí, al bell mig de Collserola, no hi plovia tant, en un mes de maig, d’ençà el 1991.

 

Sigui com sigui, veiem que és difícil generalitzar a l’hora de parlar de rècords de pluja en un mes de maig, malgrat que una dada sembla, almenys en línies generals, prou irrefutable. I és que, a grans trets, podem definir el maig del 2008 com el més plujós des de l’any 1977, recordat com el que portà les precipitacions més voluminoses de tot el segle XX.

 

Ara bé, hi ha un detall força curiós que cal no passar per alt. De fet, val a dir que el juny va començar tal com acabà el mes anterior, és a dir, ple de pluges i tempestes. Dit això, és interessant tenir en consideració que molts observatoris de les contrades interiors, només en els primers cinc dies, varen recollir de 50 a 100 mm a causa de repetides i generoses tempestes. Ressaltà de manera especial el Santuari de Queralt, al Berguedà, quan en els cinc primers dies de mes mesurà uns notabilíssims 188 mm. En poques paraules: el juny, d’inici, va ser, a parer de les dades dels observatoris, una continuació implacable del maig.

 

 

 

 LA RÀPIDA RECUPERACIÓ DELS EMBASSAMENTS

 

En directa al.lusió amb les pluges importantíssimes del maig del 2008, hi ha un aspecte, lligat al volum d’aigua emmagatzemat als embassaments de les conques internes, que va caler ressaltar de manera prou clara.

 

Dit això, és convenient que considerem, en efecte, que, en tan sols 24 hores, i amb el pas del dia 26 al 27, els pantans del sistema Ter-Llobregat van pujar un 6% de la seva capacitat. En altres paraules: el dilluns al matí marcaven un 39,6% de la capacitat total, mentre que aquesta va enfilar-se, dimarts a la tarda, fins al 45,6%; és a dir, una pujada més que notable, quasi bé sorprenent. Dit d’una altra manera: un augment de 36 hectòmetres cúbics. I un detall que cal emfatitzar: i és que la canonada que s’havia de construir entre Tarragona i l’àrea de Barcelona n’aportaria 35 en vuit mesos, això és, més aigua en 24 hores entrant als pantans que el total que arribaria a Barcelona en aquest període de temps prolongat.

 

 

EL FINAL DE LA SEQUERA

 

Davant de tot aquest panorama van començar a sortir veus enteses que afirmaven que la sequera pràcticament s’havia acabat, o que, com a mínim, es trobava en una via ferma de solució.

 

Pensem que durant el maig l’aigua va regalimar gairebé per totes bandes al nostre territori. No semblava pas que fóssim una terra delmada i castigada per una secada de gran entitat. Però, en definitiva, a finals de maig, ¿calia parlar de sequera, o fer-ne referència en temps present era ja una incongruència? ¿Era, en suma, un record d’un passat molt recent, o calia mantenir tota la cura possible i totes les mesures posades en marxa per si aquests pluges eren flor d’un dia?. El debat va estar servit, i des de molts segments de la societat catalana.

 

A la pràctica, aquestes veus expertes en la gestió de l’aigua, el medi ambient i la climatologia afirmaren amb una rotunditat absoluta que, efectivament, només calia donar un tomb per Catalunya per adonar-se, clara i meridiament, que la sequera havia finalitzat.

 

Rius plens d’aigua, de riba a riba, fins i tot alguns desbordaments, boscos verdejant de manera fantàstica, camps de conreu radiants i les fonts brollant com feia molt de temps que no ho feien. On era, doncs, la sequera, a les acaballes de mes? Ben probablement, en conseqüència, l’havíem superada, i encara més després d’una primera quinzena de juny que va mantenir una línia similar; és a dir, amb un règim abundant, notable i prou considerable de precipitacions.

 

 

 

 

 

L’ESTIU DE 2003: EL MÉS CALORÓS EN MIL ANYS

 

ELS ESTIUS CATALANS

 

Tothom sap que en les nostres latituds l’estació de l’any més càlida és l’estiu. En la nostra regió, hivern i estiu són prou diferenciats. L’un, convida a abrigar-nos una mica, de vegades força més. L’altre, ens permet anar a la platja i sovint ens fa suar.

 

El pas de les estacions determina la divergència entre l’època càlida i la freda, tot i que Catalunya no és un territori especialment fred a l’hivern. L’estiu, cal tenir-ho en compte, tampoc és molt calorós, per més que als habitants de la costa ens sembli conviure amb la xafogor durant tres mesos.

 

Els estius catalans poden tenir les seves diferències i contrarietats d’un any per l’altre. Ho hem vist prou bé. De fet, l’estiu del 2003 va ser insòlit, com a continuació detallaré,  i, a més, el del 2002, l’anterior, va ser un dels més frescos de la història, i que, a més a més, tenia un precedent relativament llunyà i encara més descarat en l’any 1977, que també va tenir en període estival humit i poc calorós.

 

Però malgrat aquests contrastos, els estius solen ser bastant monòtons; és a dir, el sol i la calor són els dos elements cabdals, els dos elements que, quasi a diari, ens acompanyen en aquells mesos.

 

Qui més qui menys tendeix ràpidament a associar l’estiu, o les vacances, amb jornades lluminoses on la màniga curta i la platja es fan imprescindibles. Només ho espatlla algun estiu rebel, estrany, com els esmentats del 1977 i el 2002, tot i que els inicis de l’època estival del 1992, que es patia per si plouria durant els Jocs Olímpics, van ser bastant dolentots, o bé una situació de tempestes, encara que el banyista en té prou amb un banc de grisos estratocúmuls per maleir el temps. I aquests bancs es presenten, en ocasions, amb preferència a la costa central.

 

Al litoral, la xafogor, que, a la pràctica, és la mescla entre la calor i la humitat, es manifesta amb claredat al llarg de molts dies de l’estació. L’ambient pesat, carregós, dels vespres, que es veu reforçat per unes certes condicions d’illa de calor, és palpable en moltes ciutats i viles del tram costaner.

 

És cert que a l’interior, per la menor influència marítima, la xafogor hi és menys present, el que no exclou que aquestes siguin, precisament, les contrades que assoleixen les temperatures més elevades gairebé a diari. Hi hagi nuvolositat, llueixi el sol, faci vent o no, tinguem una situació de pantà baromètric o una onada de calor les terres més continentals amb molta freqüència s’emporten els valors màxims. La marinada, en canvi, el ventilador gegantí que refresca les zones més properes al mar, impedeix que els observatoris de la costa, per exemple, arribin a cotes de 40ºC.

 

No tan sols l’estiu és l’estació més calorosa, sinó que, a més a més, a gran part del territori és la més eixuta. Pensem que aquesta realitat és percebuda per moltes persones que viuen i estiuejen a la façana costanera. Altres, al seu torn, passen els estius a muntanya i saben prou bé que l’estiu no hi és precisament sec a l’àrea del Pirineu. Les tamborinades, habitualment de tarda, reguen els paratges muntanyencs amb una certa freqüència. Aquest és un fet ben diferent de l’aridesa dels estius del sud i l’oest de Catalunya, que solen tenir uns juliols amb unes precipitacions en alguns casos ridícules.

 

En conseqüència, és fàcil comprovar, en el supòsit que coneguem mínimament la climatologia catalana, les diferències pluviomètriques tan significatives entre les terres meridionals i ponentines més seques i les zones humides i verdes del nostre Pirineu.

 

Fins i tot, i això fa posar en dubte el seu caràcter mediterrani, aquestes contrades pirinenques i prepirinenques, preferentment en el sector oriental, l’estiu és el període de l’any més plujós. Aquesta és, doncs, una particularitat destacada de la nostra climatologia, que, sigui en la vall més recòndita, en la muntanya més alterosa, en la plana més fèrtil o en la ciutat més populosa, l’estiu hi és l’estació més càlida. Com correspon a un país mediterrani.

 

 

 

 L’ESTIU DEL 2003, INSÒLITAMENT CALORÓS

 

El clima canvia. Fluctua. Sempre ho ha fet i ho segueix fent. Encara més: aquesta variablitat sembla que ha de tenir continuïtat. Però per constatar aquesta variabilitat climàtica és necessari disposar de les anomenades sèries climàtiques que, per ser fiables, en general han d’abastar un període d’almenys 30 anys. Aquestes sèries es concentren especialment en la temperatura i la precipitació. En altres paraules: en les dues variables majors de la climatologia.

 

Precisament, una d’aquestes variables majors, la precipitació, és la que sol mostrar una més gran irregularitat en la nostra regió, fins i tot més que la temperatura. Això no obstant, va ser la temperatura, com us apuntava, la que durant dos estius consecutius va afectar de manera directa el benestar i les vacances de la població catalana.

 

Així, l’època estival del 2002 va estar caracteritzada per la presència de nuvolositat freqüent, precipitacions superiors o molt superiors a les normals, amb un episodi molt destacat entremig, i unes temperatures clarament inferiors a les mitjanes. Tot plegat, va agafar el seu moment culminant durant el mes d’agost, que va ser especialment revoltat.

 

Més d’un patia que l’estiu següent, el del 2003, el temps es comportés de la mateixa manera, tenint en compte que va aixafar les vacances de molts ciutadans i l’economia turística se’n va ressentir. Però, ¿qui ens anava a dir que ens trobàvem a les portes d’un estiu històric, extraordinari i inèdit?.

 

En efecte, l’any 2003 és recordat com el de l’estiu més calorós de la història. Així, ras i curt. No és poca cosa afirmar-ho. Des que hi ha dades a Catalunya mai s’havien registrat unes temperatures mitjanes com les que vam haver de patir, encara que de rècords de calor absoluts no n’hi hagueren molts.

 

Va ser la persistència de les temperatures altes, sovint caniculars, el que va fer històric els mesos de juliol i, sobretot, juny i agost. Aquest, per exemple, ens va impressionar a molts. És ben cert: a criteri de l’eminent climatòleg Javier Martín-Vide, en un article d’aleshores a la premsa analitzant aquell estiu, el del 2003 havia estat el més calorós en mil anys. Paraules majors, en definitiva. I fins ara no l’hem superat. Ni igualat.

 

I bé, en dotze mesos de diferència dos contrastos tan notables, tan exagerats, però un exemple molt significatiu de la variabilitat i irregularitat climàtica catalana. A més, no em va passar per alt que moltes persones van acusar directament el canvi climàtic de la calor insuportable que havien sofert. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’estiu del 2003 va calar fons en la societat. El record de la seva excepcionalitat, doncs, és inqüestionable.

 

 

RESUM METEOROLÒGIC DE L’ESTIU DEL 2003

 

Juny

 

Com sabem, en climatologia l’estiu és el període comprès entre l’1 de juny i el 31 d’agost; no ben bé, doncs, com correspon a l’estiu astronòmic.

 

Les dades del mes de juny van demostrar que havia estat extraordinari, el més calorós de la història. Tot i que els primers dies res feia pensar en una situació tan excepcional, atès que durant la primera setmana, per bé que els valors foren preestiuencs, la calor encara es mantenia relativament moderada, va ser en entrar a la segona desena de mes quan l’estiu arribà amb una gran força.

 

Així, les primeres jornades junyenques vam tenir un temps bastant variable, amb dies assolellats això sí, però també amb algunes pluges i tempestes, com ja sol ser habitual. A partir del dia 7, coincidint amb un augment de la temperatura, l’ambient es tornà absolutament d’estiu, amb una situació atmosfèrica cada vegada menys revoltada.

 

Indubtablement, el primer gran episodi de l’estiu del 2003 va ser una realitat el cap de setmana dels dies 14 i 15, quan una onada de calor va abatre’s damunt la nostra geografia. Amb un temps molt tranquil, llevat d’àrees de muntanya on hi va haver algunes tronades durant la tarda, les temperatures es van enfilar fins a valors bastant o molt superiors als mitjans de les dates.

 

Així, tots dos dies s’assoliren els 40ºC en punts de Ponent i de la vall de l’Ebre, mentre que la trentena es superaven en gairebé tot el territori. A això calia afegir-hi unes mínimes gairebé angoixants a les contrades litorals.

 

La segona quinzena de juny s’inicià amb uns valors tèrmics un xic més raonables, però amb una calor notable. Tot plegat, a l’espera d’una segona tongada de calor de primera categoria. Abans, però, d’aquesta nova calorada l’ambient no va deixar de ser plenament estiuenc, amb un estat del cel que sovint presentava nuvolositat variable i amb algunes precipitacions, però en cap cas ni generals ni significatives.

 

Ja el dia 20 l’estiu es va tornar a reforçar, novament assolint-se els 40ºC, però tot just era el preàmbul de l’onada de calor dels dies 21 i 22. Va ser llavors quan en els indrets tradicionalment més caniculars del país, el llindar dels 40 es va superar fins i tot. Aquell cap de setmana, de fet, fou més calorós que l’anterior, i, a més, només algunes nuvolades pirinenques van enterbolir l’estat del cel. A la costa, de la seva part, les mínimes van agafar característiques plenament tropicals, voltant els 24-25ºC.

 

Del 23 de juny fins al darrer dia de mes, els termòmetres no es van enfilar tan clarament, per bé que el temps va ser de ple estiu, amb calor significativa dia rere dia. Al seu torn, l’estat del cel oferia unes jornades més assolellades i altres, en canvi, amb més nuvolositat i alguns ruixats de curta durada, sobretot on és més habitual en aquesta època.

 

 

Juliol

 

Els sis primers dies del mes de juliol, que, en general, sol ser el més càlid de l’any, van portar un ambient d’estiu; és a dir, amb unes temperatures bastant elevades encara que sense exageracions, podent dir fins i tot que més o menys eren les normals de l’època. El temps, cal dir-ho, va estar un pèl variable, o sigui, no hi hagué la monotonia que es podia esperar d’un principi de juliol.

 

A partir del dia 7, però, i amb el guarniment d’alguna tamborinada al Pirineu i Prepirineu, un nou ascens tèrmic va ser el protagonista. La calor, doncs, s’intensificà i els 40ºC es van tornar a assolir en els punts més càlids. Així, els dies 12, 13 i 14 van ser els més caniculars de la primera quinzena de mes, amb calor forta i generalitzada, que tan sols i de manera local algunes ruixades pirinenques esmorteïen.

 

Entre el 16 i el 20 de juliol els termòmetres van assenyalar uns valors més alts de les mitjanes de l’època, per bé que no es podia parlar d’onada de calor pròpiament dita. A la costa, mentre, les mínimes anomenades tropicals s’acumulaven un dia darrere un altre, sense descans, sense treves. El temps va oferir poques pluges, com correspon, d’altra banda, a aquest moment del calendari.

 

Després d’un petit canvi de temps el dia 20, les set següents jornades, o sigui, fins al 27, l’ambient es va tornar de plena canícula, amb calor i més calor, puntualment arribant-se al llindar dels 40ºC a Ponent i la vall de l’Ebre. L’estiu era contundent, a més acompanyat amb un temps més variable només dos dies. En general, però, l’astre rei s’imposava. De fet, ni tan sols l’entrada de la tramuntana la penúltima jornada de mes aconseguí fer baixar les temperatures.

 

L’ambient absolutament d’estiu es mantenia inalterable i, el més inquietant, res feia pensar en un tomb important de la situació atmosfèrica. De tota manera, en tot el juliol no es pot parlar, pròpiament, de cap onada de calor, encara que sí d’uns quants episodis de calor intensa.

 

 

Agost

 

Però d’onades de calor sí que se’n van produir durant el mes d’agost. De moment, l’agost més calorós de la nostra història recent va començar, i prolongar-se en els primers dies, amb una situació atmosfèrica bastant tranquil.la. Només algunes precipitacions de caràcter tempestuós van regar algunes contrades del nord de Catalunya. La pluja no va aparèixer a la resta del territori.

 

Cal esmentar, per damunt de tot, que les temperatures en els primers sis dies van ser de ple estiu, amb uns valors plenament caniculars. Va ser a partir del dia 7 quan un episodi de calor molt important va iniciar-se. Aquella mateixa jornada un nou ascens tèrmic va fer-se, doncs, realitat. Els dies 8, 9 i 10 van mantenir-se les temperatures sensiblement superiors a les normals, molt elevades certament. Algunes tamborinades de tarda al Pirineu van refrescar l’ambient tan sols localment en aquest sector.

 

Però la pitjor calorada de l’estiu del 2003 va produir-se entre l’11 i el 14. Va ser llavors quan llindar dels 40ºC es superà en diverses comarques, amb puntes extraordinàries de 42ºC. Hi hagué alguns rècords. No només les màximes van ser espectaculars, també a la costa amb valors superiors als 35ºC, sinó que les temperatures mínimes en aquestes zones litorals van ser autènticament d’insomni, més altes de 25ºC al llarg d’unes quantes jornades consecutives. La primera quinzena acabà amb menys calor i alguna altra tamborinada a muntanya.

 

La segona quinzena va ser francament càlida, és cert, però no es repetí cap onada de calor severa. És més, l’episodi meteorològic més destacat no va ser la calor, tot i que probablement en fou una conseqüència directa. Em refereixo al dia 17, el dia de l’esclafit. Aquella jornada, l’estiu, tèrmicament parlant, va desaparèixer de nombroses comarques.

 

Va ser un fenomen violent, sens dubte, que escombrà algunes comarques de l’interior. També és veritat que l’endemà mateix els termòmetres, de nou, van enfilar-se de valent. El gran estiu havia tingut una interrupció de 24 hores. D’aquesta manera, no va deixar de fer calor fins al 31 d’agost.

 

No es van repetir els valors angoixants, tant pel que fa a temperatures màximes com mínimes, de la primera quinzena, però cal no passar per alt que la segona va ser més calorosa del que és habitual. No es van presentar més episodis de risc de precipitacions intenses, però com és normal en una segona quinzena d’agost van descarregar algunes tempestes diversos dies, sobretot cap al nord. I, finalment, l’estiu del 2003 s’acomiadava el 31 d’agost amb una sèrie de cúmulonimbus escombrant Catalunya d’oest a est, que provocà un descens general de la temperatura en les jornades posteriors.

 

Al capdavall, i per sort m’atreviria a afirmar, les anunciades inundacions no van arribar en els mesos de tardor. Era comprensible, després d’un estiu increïble, pensar que al setembre o l’octubre els aiguats podrien ser devastadors. Es van formar algunes tempestes fortes, però en cap cas no hi hagué cap episodi d’inundacions, en una tardor que, possiblement, des d’aquest punt de vista era més perillosa que mai.

 

 

ANÀLISI DELS EPISODIS D’ONADA DE CALOR

 

RESUM EPISODI DEL 14-15 JUNY

 

14 de juny:

 

La característica de caràcter meteorològic més important del dia 14 va ser la forta calor que es va estendre per les, llavors, 41 comarques catalanes. En primer lloc, les temperatures mínimes a la franja litoral, on foren més altes, oscil.laren entre els 19 i 24ºC. Al seu torn, els valors màxims van estar compresos entre els 30 i 35ºC a la costa i al Pirineu i entre 34 i 39 a la resta del territori.

 

La temperatura més alta de Catalunya el dissabte 14 va ser els 40,7ºC de Vinebre, a la Ribera d’Ebre. Altres registres caniculars van ser els 39,8ºC de Torres de Segre i els 34,9 de l’Observatori Fabra de Barcelona.

 

Pel que fa a l’estat del cel, al matí va ser asolellat fins que, al centre del dia, el desenvolupament de grans núvols al Pirineu i Prepirineu es va consumar. Aquests van deixar alguns ruixats i tamborinades poc fortes en aquest zones, així com cap al sud-oest del territori i a la Catalunya central. Finalment, cal dir que la marinada del sud s’imposà en molts trams litorals.

 

 

15 de juny:

 

La primera onada de calor de l’estiu del 2003 es va allargar fins el diumenge 15 de juny. En aquesta segona jornada d’ambient canicular, els valors mínims a les terres litorals es van situar entre els 22 i 27ºC. Però, per destacar, ho van fer les temperatures màximes. Van quedar compreses entre els 27 i 32ºC a l’àrea pirinenca i entre els 33 i 38 a la resta de zones, per bé van ser un pèl inferiors a les àrees litorals i un xic més caloroses al sector de Ponent i la vall de l’Ebre.

 

De fet, Vinebre enregistrà 40,2ºC, l’Observatori de l’Ebre 39,6 i Torres de Segre 39,3. Al seu torn, Badalona va tenir una mínima de 26,5ºC. Pel que fa a l’estat del cel, cal esmentar que encara de bon matí quedaven restes de nuvolositat cap a les comarques gironines, amb algun darrer ploviscol. Ràpidament, però, l’astre rei s’imposà de manera general. A la tarda, tot i així, van descarregar tempestes al Pirineu i el Prepirineu, amb alguna calamarsada fins i tot, que van assolir localment forta intensitat.

 

 

RESUM EPISODI DEL 21-22 DE JUNY

 

21 de juny:

 

La segona onada de calor de la temporada d’estiu va arrencar amb força el dia 21, després d’unes jornades ja de ple estiu, amb calor forta. Per començar, les temperatures mínimes van oscil.lar entre els 18 i 23ºC al prelitoral i els 20 a 25ºC a la franja costanera. Les màximes van quedar establertes entre els 30 i 35ºC al Pirineu i a la costa, en aquest darrer cas mercès a l’acció de les brises del sud, mentre que a la resta del territori català es van moure entre els 35 i 40ºC, localment més elevades i tot.

 

Alguns exemples de valors màxims caniculars foren els 40,8ºC de Gurb, els 40,5ºC de Ponts, 40,1ºC de Manresa i Torres de Segre i 40 a Martorell. D’altra banda, el sol es va imposar a totes les comarques fins al migdia, moment en què els núvols van enfortir-se al Pirineu, on, al capdavall, hi van abocar alguns ruixats i tronades sense massa força. A la resta, no es va ensumar la pluja per enlloc.

 

22 de juny:

 

Les temperatures mínimes de la segona jornada de moltíssima calor es van situar, almenys a les zones litorals i prelitorals, entre els 18 i 25ºC. Les màximes, al seu torn, van repetir, més o menys, els valors de plena canícula del dia anterior; és a dir, oscil.laren dels 30 als 35ºC al Pirineu i a la costa i dels 36 als 40 a la resta de Catalunya. Alguns casos destacats van ser els 41,6ºC de Lleida, els 40,4 de Ponts i Martorell, 39,8 a Montmeló, 39,6 a Manresa i 39,1 a Girona.

 

A diferència del dia anterior, no es va enregistrar cap mena de precipitació, o sigui, amb prou feines van créixer nuvolades a les zones de muntanya i, en general, gairebé no es va observar nuvolositat. De la seva part, la marinada del sud va afectar molts indrets propers al mar.

 

 

RESUM EPISODI DE L’11-14 D’AGOST

 

11 d’agost:

 

La situació de temperatures realment molt altes dels dies precedents es va reforçar en aquesta jornada. Així, les màximes van quedar compreses entre els 31 i 36ºC a la costa i al Pirineu i entre els 35 i 40ºC en les comarques restants. Esporàdicament, van superar aquest llindar.

 

Diversos exemples van ser els 40,9ºC de Lleida i Torres de Segre, els 40,1ºC de Vinebre, Girona amb 39,6ºC, Barcelona amb 37,4 o bé Núria amb 25,7ºC. Al seu torn, Portbou mesurà una mínima de 31,1ºC. A més a més, alguna ruixada o tamborinada es va produir a l’àrea pirinenca durant la tarda. A la resta de zones, el temps no es va embolicar i el sol va continuar emetent els seus raigs. Finalment, la brisa va bufar de migjorn en moltes zones costaneres.

 

 

12 d’agost:

 

La calor es va intensificar respecte el dia anterior. L’onada de calor s’abatia damunt les, aleshores, 41 comarques catalanes. En primer lloc, les temperatures mínimes es trobaven entre els 21 i 26ºC al litoral i prelitoral, 16 a 21 a la Depressió Central i al Prepirineu i de 12 a 17 al Pirineu. Òbviament, els valors màxims van ser molt més alts; es van situar entre els 32 i 37ºC al Pirineu i a la costa i entre 35 i 40ºC a la resta, fins i tot un pèl superiors en alguns punts. Val la pena destacar els 41,2ºC de Girona, els 40,6ºC de Vinebre, Lleida amb 40 o els 38,6ºC de Barcelona.

 

Respecte a la nuvolositat, el cel es va mantenir ben poc ennuvolat arreu llevat del Pirineu, zona on a la tarda es generà alguna tronada d’intensitat normal. Mentrestant, el migjorn i el garbí seguien bufant a la meitat est del territori.

 

 

13 d’agost:

 

Un nou dia de l’onada de calor de l’agost. Les temperatures, doncs, van continuar d’absoluta canícula; és a dir, les màximes situades entre els 33 i 38ºC a la costa i al Pirineu i dels 37 als 42ºC a la resta del territori, mentre que els valors mínims van romandre entre els 13 i 18ºC al Pirineu, de 16 a 21ºC al Prepirineu i la Depressió Central, al prelitoral entre 18 i 23 i al litoral de 21 a 26 en general. Per tant, hi va haver mínimes molt elevades de 29,1ºC a Portbou i 28,6 a Badalona.

 

Les màximes foren gairebé espectaculars: 41,6ºC a Torres de Segre, 41,1 a Vinebre, 40,9 a Girona o 26,6 a Núria. D’altra banda, el cel només va tapar-se a l’extrem nord, on alguna tempesta hi va descarregar al llarg de la tarda. A la resta del territori, el cel va restar força clar.

 

 

14 d’agost:

 

El darrer dia de la gran calorada de l’agost va tornar a oferir uns valors de temperatures d’absoluta canícula. Alguns exemples que val la pena destacar són els 41,4ºC de Torres de Segre, 40,9ºC a Vinebre o Girona amb 40,3ºC, en tots tres casos ja un pèl menys altes que en les jornades precedents, les centrals de la calorada. De fet, les temperatures màximes van estar compreses entre els 31 i 37ºC a la costa i al Pirineu i entre els 35 i 40 a la resta de Catalunya, localment, doncs, lleugerament més caloroses. Les mínimes van ser angoixants en punts de la franja litoral.

 

Cal dir que durant la tarda els nuclis tempestuosos van estendre’s més que el dia anterior, per bé que no van sortir, territorialment, de l’àmbit pirinenc i prepirinenc. A les restants comarques, per tant, el sol hi va dominar.

 

 

LA SÈRIE CLIMÀTICA DE L’OBSERVATORI FABRA: LA CONFIRMACIÓ DE L’EXCEPCIONALITAT DE L’ESTIU DEL 2003

 

 Una de les sèries climàtiques que gaudeix d’un major reconeixement i prestigi és la de l’Observatori Fabra, que està situat a 412 metres d’altitud en els vessants assolellats del Tibidabo, en el municipi de Barcelona.

 

Aquesta sèrie històrica comença l’any 1914 i s’allarga fins avui. De fet, aquests més de cent anys de registres meteorològics són una font de gran valor per constatar que, certament, l’estiu del 2003 va ser únic i incomparable.

 

Així, l’estiu del 2003 va ser autènticament extraordinari, per bé que no exactament per l’assoliment de rècords de calor absoluts sinó més aviat per la persistència de les temperatures molt altes. Aquest és un detall important.

 

Cal dir que, en efecte, el juny del 2003 va ser, pel que fa a la temperatura mitjana de tota la sèrie, el mes de juny més calorós. El juliol va tenir el mateix comportament, igual que l’agost. Per tant, els tres mesos d’estiu foren, consecutivament, els més càlids dels darrers cent anys llargs. I no és poca cosa això.

 

El juny va ser el més calorós de la història de l’observatori per un marge ampli de diferència respecte el segon fins aleshores, produït l’any 1976. El mateix succeí a l’agost, que superà amb excreix l’anterior agost més calorós, datat en el 1994. El juliol, en canvi, no va mostrar una diferència significativa respecte a l’anterior més càlid, que havia estat el 1928.

 

He comentat que una de les característiques de l’estiu va ser la persistència de la calor; doncs bé, si entre el 1914 i el 2003 s’havia superat el llindar dels 35ºC en 40 dies, d’aquest total 13 van pertànyer a l’estiu del 2003. L’anterior rècord es trovaba en 4 dies, l’any 1947. A més, el llindar tèrmic esmentat es sobrepassà en tots tres mesos d’estiu: 2 dies al juny, 2 més al juliol i 9 a l’agost. Era el segon cop que aquest fet es produïa.

 

Però és que, a més a més, entre el 5 i el 14 d’agost es van fregar, assolir o superar els 35ºC de manera consecutiva. Una altra dada a tenir en compte és que hi va haver 69 dies amb una temperatura màxima superior als 30ºC. El precedent més destacat datava de l’any 1928, que va portar 34 dies de més de 30ºc.

 

He dit que no hi hagué cap rècord absolut de calor si bé a l’agost es va igualar el valor més alt registrat en aquest mes des del 1914: 38,4ºc. Val la pena remarcar que el juny i l’agost van ser, en relació les mitjanes històriques, molt més calorosos del normal. Tots dos mesos, de fet, van fregar els 6ºC per sobre de la mitjana. En altres paraules: 3ºC per damunt del juny i l’agost més canicular fins el 2002. Aquesta circumstància va ser absolutament sorprenent. El juliol, però, va ser més moderat.

 

Però les temperatures mínimes tampoc van quedar-se enrere. Per exemple, considerant com a mínima tropical el valor de 21ºC o més, s’ha de dir que en 66 dies no es baixà d’aquest llindar, o sigui, el doble que l’anterior rècord de mínimes.

 

En suma: l’Observatori Fabra va ser l’exemple més representatiu per demostrar que l’estiu del 2003 va tenir tot un seguit de singularitats que el van conduir a definir-lo com d’excepcional. A més a més, els valors de la sèrie històrica els podem considerar homogenis; és a dir, ni falten dades en cap cas i els voltants de l’observatori no ha patit canvis que podrien haver comportat modificacions en el comportament de les variables meteorològiques, concretament la temperatura, que és l’element que ara més ens interessa.

 

 

 

EL DIA DE L’ESCLAFIT: LA CARA VIOLENTA DE L’ESTIU DEL 2003

 

A mesura que transcorria l’estiu es gestava la sensació entre la població, una sensació en part empesa per les notícies que venien dels mitjans de comunicació en el sentit que tot plegat acabaria petant tard o d’hora, que arribaria algun fenomen molt violent.

 

Es remarcava, cal dir-ho, la possibilitat d’una tardor amb greus inundacions. Aquesta situació, al cap i a la fi, no produí. El què sí que es va produir va ser un episodi de meteorologia severa, ben probablement lligat a l’excepcionalitat tèrmica d’aquells mesos.

 

En efecte, el 17 d’agost va ser el dia de l’esclafit. Aquest era, fins a aquell moment, un terme no gaire conegut. Però un esclafit, un dels fenòmens meteorològics més violents que podem tenir a Catalunya, no és res més que un desplomament d’aire associat a una tempesta.

 

Aquell diumenge, de bon matí, es va formar una gran massa de cúmulonimbus que va entrar pel sud-oest de Catalunya. En avançar per l’interior i el prelitoral s’anava reforçant fins a convertir-se en una línia de torbonada, que va escombrar moltes comarques catalanes especialment del centre i nord-est del territori. Les precipitacions no van ser considerades de torrencials, però sí d’intenses. Les quantitats de precipitació més significatives van ser de 56 mm a Caldes de Montbui i 55 a Arenys de Munt.

 

Però, indubtablement, el fenomen més destacat, per damunt de les mateixes precipitacions en forma d’aigua, calamarsa o pedra, va ser la força extrema del vent. A Manresa s’hi va mesurar la ratxa més espectacular: 182km/h, de procedència oest sud-oest. Es creu, tot i així, que hi hagué ventades més impressionants.

 

Sense anar més lluny, les investigacions van portar a deduir la presència d’almenys tres tornados, concretament a l’Alt Camp, al Bages i a Osona. A més, diversos esclafits van abatre’s sobre la mateixa comarca del Bages i, especialment, a Osona. Les destrosses van ser enormes en algunes poblacions d’aquesta darrera contrada i l’esglai dels seus habitants no va ser gaire menor.

 

La previsió meteorològica del dia anterior ja advertia del risc de tempestes intenses, però fenòmens com els esclafits o els tornados sovint són del tot imprevisibles. De fet, es detectava la presència d’una certa àrea de baixes pressions en superfície que es combinava amb l’existència d’una petita massa d’aire fred en altura. Aparentment, res que hagués de portar grans estralls.

 

De tota manera, la gran calorada de les setmanes precedents i la temperatura molt elevada de l’aigua del mar podien congriar tempestes violentes. Per això, a criteri meu, el lligam entre aquesta torbonada històrica, que originà mànegues, tornados i esclafits, i  la forta calor d’aquell estiu és molt probable.

 

 

L’ESTIU DEL 2003 I LA PROBABLE VINCULACIÓ AMB EL CANVI CLIMÀTIC

 

Una vegada he explicat, i demostrat amb dades fidedignes, el caràcter excepcional de l’estiu del 2003 és convenient que ens preguntem si aquesta mateixa excepcionalitat va tenir lligams amb un fenomen tan complex i de vital importància com és el canvi climàtic.

 

En primer lloc, he de dir que si les temperatures de l’estiu del 2003 s’haguessin registrat fa 40 anys, o fins i tot menys, ningú hagués gosat parlar de canvi climàtic. Bastants anys enrere se sabia que el clima de la Terra és canviant, però no hi havia gaire indicis per pensar que el fenomen ja s’estava produint.

 

A la dècada de 1990 els experts semblaven dividits; els uns afirmaven que les variacions observades tenien un caire natural, mentre que els altres hi veien la mà de l’home.

 

Així, doncs, seria fàcil relacionar la calor que vam passar amb aquesta tendência cálida  a nivell planetari. L’opinió pública, portada en una bona mesura per l’alarmisme i les notícies que provenien dels mitjans de comunicació, veia, indiscutiblement, un lligam. ¿Però, realment, podem asegurar que l’estiu del 2003 va ser una conseqüència directa del canvi global?.

 

Certament, no es pot afirmar amb rotunditat, però sí que a cap expert li va passar per alt que, segurament, va ser un senyal més, un nou símptoma, que el clima evolucionava cap a tendències més càlides. La calor extraordinària del 2003 va ser, probablement, un exemple a afegir als canvis que es manifesten en moltes regions del planeta.

 

A curt termini no sembla que s’hagi de repetir un estiu tan dur. Ho remarco: va ser únic en mil anys. Així, potser trigarem uma dècada per viure un episodi similar, i només cal recordar que el de 2019 no en va quedar molt lluny.

 

Però tampoc cal descartar que l’any vinent en tinguem una segona versió, que podria ser pitjor fins i tot. I és que està plenament confirmat que el planeta s’escalfa, i que aquest escalfament ha d’incrementar-se. Per tant, una cosa és clara: hi haurà, tard o d’hora, una segona part de l’estiu del 2003.