TEMPESTES, TORNADOS I CICLONS TROPICALS

LES TEMPESTES

 

DEFINICIÓ DE TEMPESTA

 

Una tempesta és un fenomen atmosfèric advers produït per un núvol anomenat cúmulonimbus, que porta associats precipitació, llamps, llampecs i trons, de vegades calamarsa o pedra i, fins i tot, vent. I és vista com una de les manifestacions més espectaculars de la meteorologia, així com una de les més perilloses.

 

Cel poderós com a part davantera d’una tempesta / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Cel poderós com a part davantera d’una tempesta / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

FACTORS PRINCIPALS DE FORMACIÓ D’UNA TEMPESTA

 

Tres factors essencials que generen tempestes

 

Per a la seva gènesi, les tempestes requereixen d’unes condicions atmosfèriques específiques.

 

En primer terme, és imprescindible l’aparició d’ascendències tèrmiques. Aquestes, que poden ser fruit de l’escalfament de la superfície terrestre o bé de l’entrada d’una massa d’aire fred en altura, vindran donades per un grau d’inestabilitat elevat. Cal dir, de fet, que la combinació de tots dos aspectes incrementarà la inestabilitat. Així i tot, el paper de l’orografia és determinant perquè tot plegat s’accentuï. No obstant això, ens caldrà un tercer element, que és la humitat; a la pràctica, com més alta sigui aquesta més aliment tindrà la futura tempesta.

 

Es dedueix, en conseqüència, que són necessaris uns ingredients precisos sense els quals la seva formació seria molt més improbable, uns factors sense els quals els cúmulonimbus -que són patrimoni fonamentalment de l’estiu i de les latituds intertropicals i mitjanes, passant gairebé desaparcebuts en les latituds altes, i que, a més a més, són els causants indiscutibles de les precipitacions més vigoroses i intenses sigui quina sigui la regió del planeta- no tindrien massa protagonisme.

 

 

Algunes particularitats al voltant de les tempestes

 

A tall de curiositat he de dir que en un instant determinat es calcula que hi ha unes 2.000 tempestes al món, mentre que són unes 45.000 les diàries, i s’arriba al llindar brutal de 16 milions en el transcurs d’un any. I més coses: no només per aquestes dades majúscules, sinó per la seva força de vegades exagerada, una tempesta la podem evocar com un dels fenòmens més atractius no tan sols de la meteorologia en particular sinó de la natura en general.

 

A més a més, sempre són més plausibles en aquelles regions on es combinen calor i humitat, i també són més probables durant els mesos càlids de l’any. I és que les tempestes -que quasi bé en totes les ocasions són un fruit impecable del desenvolupament exagerat d’un cúmul o d’un complex de cúmuls- rarament  descarreguen –ho insisteixo- en les zones de climes freds. De fet, són desconegudes als Pols i àrees adjacents.

 

Enclusa d’una tempesta en fase de dissipació / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Enclusa d’una tempesta en fase de dissipació / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

TEMPESTES UNICEL·LULARS, MULTICEL·LULARS I SÚPERCEL·LULARS

 

Tempestes unicel.lulars

 

Anomenades també com a tempestes de massa d’aire, aquest primer tipus de tempesta en funció de la seva estructura cel.lular, sol ser el que es manifesta aïlladament, inconnexa d’altres nuclis tempestuosos. En poques paraules: les tempestes unicel-lulars, tal com ja indica l’expressió, representen un sol cúmulonimbus.

 

Acostumen a aparèixer, més aviat, en les latituds tropicals o mitjanes i de manera local, i són particularment visibles durant l’estiu, fruit d’una certa inestabilitat atmosfèrica provocada per l’existència d’aire càlid i humit a les capes inferiors. No obstant això, pretenc anotar, també, que, malgrat mostrar-se isolades, aquesta circumstància no les fa, forçosament, febles pel que fa a la seva intensitat; algunes, fins i tot, poden esdevenir molt notables. I afegeixo, d’altra banda, que aquest és el segon tipus de tempestes més assidu, com a terme mitjà, dels cels nostre planeta, rere les capdavanteres tempestes multicel·lulars.

 

Exemple de tempesta unicel·lular / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Exemple de tempesta unicel·lular / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Tempestes multicel.lulars

 

 Com en aquesta ocasió també assenyala el concepte, val a dir que les tempestes multicel.lulars són organitzacions o successions de nuclis tempestuosos; fet i fet, amb un parell ja n’hi hauria prou, cadascun dels quals pot tenir un grau d’evolució particular, tot i que el més freqüent és que n’hi hagi diversos simultàniament, malgrat que en les hores que sol durar el complex de tempestes -que, en general, en duren unes quantes- és molt factible que es congriïn més d’una dotzena de cúmulonimbus.

 

Així, un cúmulonuimbus sol alimentar l’altre, això és, uns són més actius i vigorosos, mentre uns altres poden trobar-se en dissipació. I ara que dic que són organitzacions de nuclis de tempestes, apunto una dada. I és que tant es poden formar sobre terra ferma o damunt de mars càlids. I una altra dada: cal corroborar que aquest conjunt de tempestes es mou tot seguint la direcció dels vents dominants en altura, normalment cap als 5.500 metres. Certament, i tal com copsava en el tipus de tempesta precedent, val a dir que les multicel·lulars són les més habituals al planeta.

 

Tempesta multicel·lular a la Catalunya interior / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Tempesta multicel·lular a la Catalunya interior / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Tempestes súpercel.lulars

 

Una tempesta supercel.lular és, indiscutiblement, la manifestació més violenta dels tres tipus de tempestes que estic desglossant a parer de la seva estructura cel.lular. De fet, malgrat que tan sols consisteix en un sol nucli de tempesta val a dir que aquest és fortament poderós i extens, i pot abastar fins i tot alguns centenars de quilòmetres.

 

A més a més, pot persistir, en el supòsit que l’alimentació d’aire càlid i humit en superfície i d’aire fred en altura es mantinguin, durant hores, i amb prou intensitat. I un detall: la seva fesomia, amb una ullada a les imatges de satèl·lit meteorològic, que pot abarcar, com esmento, diversos centenars de quilòmetres, té un aspecte notablement el·líptic, com correspon a nuclis de tempesta madurs i enèrgics.

 

També anomenades com a supercèl·lules, són els complexos tempestuosos més actius i vigorosos, que, tot sovint, poden presentar alguns fenòmens meteorològics violents, com per exemple tornados i pedregades, i probablement també xàfecs intensíssims.

 

Convé assenyalar, també, que les supercèl·lules -un dels fenòmens meteorològics més poderosos i que alliberen més energia de tots els que podem trobar a la Terra- són molt més probables entre la primavera i la tardor, passant per l’estiu, mentre que rarament es donen durant l’hivern. I és que, de cara a la seva formació, es requereixen unes condicions atmosfèriques particulars com són, sense anar més lluny, la presència d’aires càlids i humits, que donen vitalitat al gegantí i altament amenaçant complex nuvolós.

 

 

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE LES TEMPESTES

 

L’àrea amb més tempestes del planeta

 

Se sap amb certesa que la distribució geogràfica de les tempestes a escala  planetària respon tant a uns mecanismes atmosfèrics com geogràfics. Així, per exemple, la zona que abasta el màxim nombre de tempestes l’hem de cercar en la Zona de convergència intertropical, aquell cinturó d’inestabilitat al voltant de l’Equador que bascula lleugerament de latitud en funció de l’època de l’any.

 

Aquest cinturó fortament inestable i tempestuós dona com a resultat que, en alguns indrets, se superi el llindar sorprenent dels 250 dies de tempesta l’any, com a conseqüència de l’aire càlid i humit existent.

 

Val a dir, en tot cas, que això és més vàlid per als territoris continentals que no pas de les àrees oceàniques, que en aquest cinturó també són molt tempestuoses, encara que una mica menys. Ara bé, pel que fa a la distribució horària d’aquest nombre ingent de tempestes, cal dir que es concentren en la segona meitat del dia, mentre que tenen un mínim durant la matinada. De fet, les zones amb més cúmulonimbus del planeta cal ubicar-les entre els 15º latitud nord i sud.

 

 

Les latituds altes, poc propícies a les tempestes

 

Fora de l’ambit estrictament equatorial, i ja en la zona dels tròpics, el nombre davalla -i també es concentren en l’estació plujosa-, mentre que a l’Equador es presenten tot l’any. A les latituds mitjanes, al seu torn, i damunt de sectors continentals, la màxima activitat tempestuosa es dona en el decurs de l’estiu, mentre que en zones marítimes i costaneres aquest màxim es trasllada més cap a la tardor, període del calendari en què poden assolir una forta intensitat.

 

Per part seva, a les latituds altes, tant de l’Hemisferi Nord com Sud, les tempestes són poc freqüents, poc intenses i ocasionals, mentre que prop dels Pols són un fenomen desconegut. Aquest és el tros de planeta, en contrast amb el sector exposat d’inici, que no rep mai l’embat dels cúmulonimbus; les temperatures molt baixes, en són la causa primordial.

 

 

FORMACIÓ DE LA PEDRA EN UNA TEMPESTA

 

Per entendre la formació de la pedra en un cúmulonimbus, hem de considerar de totes totes els poderosos corrents d’aire ascendents i descendents que existeixen en una nuvolada d’aquestes dimensions gegantines.

 

Un núvol conté una quantitat ingent de gotetes d’aigua. Doncs bé, en el cas dels cúmulonimbus és on aquests corrents d’aire tant ascendents com descendents són més potents, de manera que les gotetes d’aigua presents en el núvol fan tot un seguit de viatges amunt i avall, creuant la zona on la temperatura és de 0ºC.

 

De fet, cada vegada que una goteta travessa la isoterma de 0ºC es congela, cobrint-se d’una capa de glaç, que s’incrementa cada cop que hi torna en un d’aquests moviments verticals.

 

Arriba l’instant en què la goteta s’ha transformat en un gra de gel, pedra si ja és prou gran. En el moment en què els corrents d’aire ascendents no poden sostenir aquests grans de glaç, fruit del seu pes, es desprenen. És l’inici de la pedregada, que cau amb facilitat a unes velocitats superiors als 100 km/h.

 

 

LES LÍNIES DE TORBONADA

 

Les línies de torbonada, un fenomen sever

 

Una línia de torbonada és una vigorosa i enèrgica línia de tempestes que avança amb celeritat davant -normalment i per això són característiques de latituds mitjanes- d’un front fred, encara que també se’n poden produir en les latituds baixes.

 

A la pràctica, les línies de torbonada són una de les manifestacions més dures, més adverses i més actives del món de la meteorologia, i un fenomen, certament, sempre arrelat a les tempestes.

 

Tenen com a època predilecta d’aparició els mesos més càlids de l’any, i aquesta circumstància és vàlida de cara a considerar-les sobretot en les latituds mitjanes del planeta.

 

Atac d'una línia de torbonada acompanyada d’una forta ventada / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Atac d’una línia de torbonada acompanyada d’una forta ventada / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Què és una torbonada?

 

Estrictament, una línia de torbonada consisteix en un núvol que es recargola bruscament, i que en la seva arribada comporta el gir sobtat i augment brutal de la intensitat del vent, i avança amb rapidesa cap a la posició de l’observador i que porta associats tant un gir i un increment molt rellevant de la força del vent com un descens marcat de la temperatura.

 

Altres de les seves particularitats notables són les precipitacions intenses i molt intenses, a causa de la gran altura que assoleixen les torres dels cúmulonimbus, i fins i tot les pedregades. Val a dir, en un altre ordre de coses, que aquestes alineacions de nuclis tempestuosos poden tenir més d’un centenar de quilòmetres de longitud i que, és evident, són un fruit directe i inapel·lable d’unes condicions atmòsferiques de forta intestabilitat.

 

 

Línies de torbonada i torbonada, conceptes sinònims

 

Fenomen de caràcter convectiu per antonomàsia, les línies de torbonada -que es desplacen amb prou rapidesa- també poden rebre el nom, simplement, i més ras i curt, de torbonades. I un altre detall a comentar: val a dir que solen perllongar-se més d’una hora, avançant i colpejant diferents territoris, i dic colpejant perquè poden comportar algunes destrosses materials, a la vegada que poden generar un cúmulonimbus rere l’altre, símptoma inequívoc, efectivament, de la poderosa intensitat del fenomen, que queda demostrada perquè no és de descartar, fins i tot, algun tornado.

 

 

ELS SISTEMES CONVECTIUS DE MESOESCALA

 

Què s’entén per sistema convectiu de mesoescala?

 

Els sistemes convectius de mesoescala, també anomenats com a complexos convectius de mesoescala, representen una massa de tempestes extensa i vigorosa que pot persistir moltes hores i que s’alimenta d’unes condicions indispensables de calor i humitat en superfície –particularment provinents del mar- i d’aire fred en altura.

 

 

El poder meteorològic dels sistemes convectius de mesoescala

 

Aquesta estructura nuvolosa tan dilatada en l’espai i sovint tan densa, plasma una de les manifestacions de la meteorologia més espectaculars a causa de la seva energia i de la intensitat i quantitat de les fortíssimes precipitacions que porta associades.

 

Normalment, es tracta de precipitacions que poden assolir quantitats sorprenents de fins a alguns centenars de litres, quantitats que vénen acompanyades  d’un nombre ingent de descàrregues elèctriques. En altres paraules: els complexos convectius de mesoescala, que acostumen a persistir actius i enèrgics durant hores, solen ser un sinònim incontestable d’aiguats i inundacions. I és que, ben probablement, en podem fer referència com una variant de les tempestes supercel·lulars. I dic que són patrimoni de les latituds mitjanes, però també poden donar-se en les latituds intertropicals.

 

D’altra banda, indicava la seva àmplia extensió; doncs bé, dir, per tant, que poden arribar a superar, els complexes més actius i potents, els 500 km d’envergadura. I dues dades més: atenent a les imatges de satel·lit meteorològic, els complexos convectius de mesosescala es visualitzen com unes poderoses taques nuvoloses que abasten –cal ressaltar-ho- centenars de quilòmetres, per dessota dels quals, doncs, tot sovint hi cau el cel.

 

I és que, fet i fet, aquest fenomen tan arrelat a una acusadíssima inestabilitat atmosfèrica és una de les raons principals que comporten inundacions en els territoris i zones adjacents als mars tant de les latiuds mitjanes com de les intertropicals.

 

Sistema convectiu de mesoescala vist des del satèl·lit Meteosat Font: Llibre "Tiempos y climas mundiales"

Sistema convectiu de mesoescala vist des del satèl·lit Meteosat Font: Llibre “Tiempos y climas mundiales”

 

 

ELS ESCLAFITS

 

El concepte d’esclafit

 

Un esclafit, tot i que conegut a escala mundial amb el concepte downburst, és una altra de les manifestacions més violentes i severes del món de la meteorologia.

 

És un fenomen violent lligat de manera clara i meridiana a una tempesta, generalment activa i enèrgica. En essència, es coneix amb el nom d’esclafit -que sempre van vinculats inexorablement als cúmulonimbus, i no pas a altres gèneres de núvols- a aquell fortíssim i brusc corrent d’aire descendent que davalla apressat de l’interior del núvol de tempesta. A la pràctica, el podem evocar com un desplomament de l’aire que es troba a l’interior del cúmulonimbus.

 

 

Els esclafits, uns fenòmens meteorològics espectaculars

 

L’existència d’un esclafit és un senyal inequívoc que, en efecte, la tempesta és poderosa, tant que amb les ventades que comporta -fàcilment assolint el vent una força superior als 100 km/h- no és estrany que causin alguns danys materials.

 

Val a dir, no obstant això, que són ben poques –m’atreviria a dir que afortunadament- les tempestes que provoquen esclafits, un fenomen meteorològic espectacular i molt més extens i general que un tornado però, en canvi,  pot dur tant la mateixa intensitat del vent com un paralel·lisme en la quantitat de les destrosses. I per cloure el tema d’aquests descensos violents d’aire: els esclafits solen aparèixer tant en les àrees centrals de la tempesta com en la seva part davantera.

 

 

 

 

ELS TORNADOS

 

DEFINICIÓ DE TORNADO

 

Un tornado, que no tan sols és un dels dos més virulents esdeveniments de la meteorologia mundial en particular –l’altre són els ciclons tropicals- sinó també de la natura en general, és un violentíssim remolí d’aire en forma de con invertit que penja d’un núvol de tempesta i que fàcilment provoca, fruit dels vents brutals al seu pas, innombrables destrosses.

 

 

UNS APUNTS SOBRE TORNADOS

 

La formació d’un tornado

 

Sent com és el fenomen meteorològic més altament destructiu juntament amb un cicló tropical, són esdeveniments relativament arrelats a les latituds mitjanes i baixes. Val a dir -i aquesta és una circumstància notablement rellevant- que el seu procés de formació no es coneix amb una certesa absoluta.

 

No obstant això, els investigadors han divulgat que, probablement, un tornado -que majoritàriament són fenòmens diürns, de migdia i tarda de manera fonamental a causa d’anar lligats a núvols tempestuosos, i aquests són més propensos a aparèixer en l’esmentada franja horària- és conseqüència d’un arremolimanent d’aire en les capes superiors que de mica en mica es va desplaçant en les capes inferiors, a mesura que guanya intensitat i pot agafar velocitats elevadíssimes.

 

Fruit de la potent força centrífruga que desenvolupa aquest remolí, es produeix una mena de buit al seu interior, ja que l’aire ha estat, en bona part, expulsat cap a l’exterior. Aquest remolí rotatori té una fesomia claríssima de trompa d’elefant, com una mena d’allargament del núvol que es despenja de la tempesta, i és de color gris a causa de la gran quantitat de pols que porta associat.

 

Solen avançar, tot provocant greus pèrdues materials i de vegades fins i tot víctimes humanes, a velocitats compreses, com a terme mitjà, de 40 a 50 km/h.

 

Embut penjant d'una gran nuvolada / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Embut penjant d’una gran nuvolada / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Els tornados, fenòmens altament destructius

 

A la pràctica, allò que estrictament es coneix amb el nom de tornado és aquella mena de núvol en forma d’embut que davalla de la base d’una gran nuvolada i que pot o no tocar terra ferma; de fet, dit això, alguns són, tan sols, trompes d’elefant que no arriben al terra.

 

De fet, dues coses faciliten que aquest poderós embut sigui visible: la condensació de la humitat de l’aire i tota la pols i materials que succiona del sòl, això després de tocar terra ferma. I un altre detall: tot i que la gran majoria de tornados es presenten de manera individual, alguns complexos tempestuosos de gran envergadura en poden produir diversos de simultanis.

 

Val a dir que en una majoria dels tornados que es produeixen al món -preferentment els dels Estats Units- tenen lloc penjant d’un cúmulonimbus que forma part d’una tempesta multicel·lular, on aquests remolins gegants es veuen acompanyats, tot sovint, de pluges intenses i pedregades. I més coses: pel que fa a la seva durada, que pot bascular entre uns pocs segons i algunes hores, és cert que mentre que alguns solament recorren uns metres, altres poden desplaçar-se alguns centenars de quilòmetres, tal com ha succeït amb alguns tornados destructius de les grans planes dels Estats Units. I un detall a mencionar: el desplaçament del tornado va lligat de ple amb el moviment que porta el cúmulonimbus; així, tant l’un com l’altre, es mouen en la mateixa direcció, tot i que els embuts tenen un moviment local més càotic i irregular, a la vegada que es desplacen a una velocitat força variable, de pocs quilòmetres hora fins a més de 50 km/h.

 

 

Els tornados, fenòmens de grandàries diverses

 

Afegeixo, també, que en l’Hemisferi Nord el tornado gira en sentit antihorari, això és, en sentit invers al de les agulles del rellotge; també, apuntar que el seu diàmetre és altament variable, de manera que mentre els menys poderosos solament mesuren uns pocs metres de gruix, altres, els més espectaculars i demolidors, poden mesurar fins a 500 metres de diàmetre, i, de manera molt ocasional, fins i tot superar-los. No obstant això, s’ha d’apuntar que els més menuts tenen, solament, uns metres de diàmetre, tot i que la majoria en fan unes desenes.

 

 

Algunes particularitats sobre tornados

 

En el supòsit d’esmentar més particularitats al voltant dels tornados, he de dir –i ho insisteixo- que poden durar entre uns pocs minuts i fins a algunes hores, tot en funció de la seva força, diàmetre i condicions atmosfèriques per les quals es desenvolupa; en segon terme, anuncio que el gir de l’aire al voltant de l’embut és, gairebé sempre, en sentit antihorari a l’Hemisferi Nord, a l’inrevés a l’Hemisferi sud; també, assenyalar que un tornado pot alternar el tocar terra i el no tocar terra, de manera que pot donar la sensació d’aixecar-se per tornar a caure; a banda, cal indicar que les velocitats dels vents -i d’aquí s’entén perfectament la força destructiva en ocasions colossal- poden assolir els 400 o 500 km/h, malgrat que tan sols uns quants sobrepassen els 200 km/h; també, que la pressió al seu centre pot davallar dràsticament, d’uns 200 hPa inferior a la de l’aire del voltant, i d’aquí ve que els edificis tancats, a causa de la gran diferència de pressió atmosfèrica entre l’interior de la casa i el pas del tornado, poden literalment explotar.

 

Interessantíssim fenomen tornàdic / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Interessantíssim fenomen tornàdic / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

L’escala Fujita

 

Considerant la velocitat del vent, un tornado es pot mesurar en l’anomenada escala Fujita, en honor a qui la va proposar, en Theodore Fujita (1920-1998), meteoròleg de la Universitat nord-americana de Chicago. Ara bé, des de fa uns anys s’ha implantat l’escala Fujita millorada, que inclou matisos.

 

La millorada, que és la vigent, va del 0 al 5, en funció creixent, o sigui, de menys vent i menor destrucció, a més violència de l’aire en moviment i màxima destrucció. De fet, una cosa és altament segura: en el supòsit que un F5 circuli per una àrea habitada la destrucció és quasi bé total. Els danys materials, i possiblement personals, serien, com ja ha passat en ocasions als Estats Units, devastadors. Però una cosa pretenc exposar: cal dir que la velocitat del vent que s’ofereix d’alguns grans tornados no és res més que una aproximació, per tal com cap anemòmetre aguantaria la violència endimoniada del vent.

 

Sigui com sigui, per tal d’avaluar les destrosses que un d’aquests embuts pot ocasionar, és cert que sobretot s’ha de valorar la força del vent, però no es pot obviar l’enorme diferència de pressió atmosfèrica que es dona entre l’interior del tornado i els sectors adjacents fora del seu domini directe.

 

 

Els Estats Units, zona per antonomàsia de formació de tornados

 

La regió on els tornados s’han estudiat de manera més exhaustiva -i francament la regió del planeta on se’n formen més- són les grans planes centrals dels Estats Units, i són un fenomen arrelat sobretot a la primavera. Tot i que en altres zones del món també se’n donen, com és el cas del continent europeu, és als Estats Units on més se’n generen.

 

A la pràctica, un tornado o bé una successió de tornados té lloc en aquests vastes planures quan es generen grandiosos núvols de tempesta, particularment en el trancurs de les tardes de primavera i d’estiu, i per això és a l’abril i al maig quan la possibilitat que se’n formin és major, i són una conseqüència directa del xoc de dues masses d’aire de característiques higrotèrmiques dispars.

 

D’un cantó, l’aire càlid i humit que puja del golf de Mèxic, i de l’altre cantó, l’aire fred i sec que davalla del Canadà. Per tant, el xoc de totes dues masses d’aire tan contrastades –visible en especial a la primavera- genera cèl·lules tempestuoses de gran magnitud que són les que aboquen els tornados més recurrents, poderosos i destructius del planeta.

 

Sigui com sigui, els motius precisos que condueixen a la gènesi d’un tornado encara no són del tot coneguts, o com a mínim no es poden afirmar amb una plena certesa, malgrat  que tot sembla apuntar cap a l’efecte de cisalla a l’interior de la tempesta, o el que és el mateix, als canvis en la direcció del vent en els diferents nivells del cúmulonimbus, tot i que els corrents d’aire ascendents sembla que tenen, en combinació amb el fet anterior, el seu paper en la formació d’aquests embuts tan fotogènics com letals.

 

 

Les grans planes dels Estats Units, regió central de tornados

 

Per cert, ara que esmentava els Estats Units com la regió per antonomàsia en tornados a escala mundial, aquest és el moment adeqüat per donar a conèixer allò que es coneix, en aquell país, com a tornado Alley.

 

En essència, al·ludeix a la zona amb més tornados del món i dels Estats Units, és a dir, una àrea circumscrita entre les terres baixes de Mississipi i les parts baixes dels rius Missouri i Ohio, tot i que en funció de l’època de l’any es pot eixamplar cap el centre de Texas i fins a Nebraska i Iowa. En poques paraules: a grans trets, abasta, el gran carrer dels tornados, les anomenades grans planes.

 

Dit això, i per tal de remarcar que, efectivament, els Estats Units són la regió per excel·lència del món en aquests fenòmens, val a dir que, de mitjana, s’hi generen uns 750 tornados anuals, malgrat que també se’n formen, tot i que a un nivell força inferior, a Europa, Austràlia i el sud d’Àsia.

 

 

LES TROMBES MARINES

 

El concepte de tromba marina

 

En essència, una tromba marina, talment anomenada mànega, no és res més que un tornado damunt del mar o l’oceà.

 

Tenint en compte que el seu procés de generació és molt similar, pròpiament, al dels tornados, sí que és interessant mencionar que solen ser menys violents i, per tant, tenir una intensitat menor, pel que fa al vent, que els anteriors. I també cal considerar una altra circumstància particular: la seva durada és menor. I afegeixo una curiositat en tot això: mentre que quasi bé el 100% dels tornados es desprenen de cúmulonimbus, en el cas concret de les trombes marines, no sempre és així; i és que, en ocasions, cauen d’un núvol de desenvolupament vertical que no assoleix la categoria de cúmulonimbus, com per exemple un gran cúmul.

 

 

Les trombes marines, grans espectacles visuals

 

A la pràctica, el fet més corrent és que una tromba marina -un espectacle visual sorprenent des d’un vaixell o, encara més, des de la costa- es formi damunt d’aigües càlides. Per una raó fonamental: perquè, en aquest cas també, com en els dels tornados, penjen de grans nuvolades, i aquestes són, en conseqüència, molt més factibles de generar-se en aigües càlides que sobre superfícies marines fredes.

 

Una esplèndida i majestuosa tromba marina / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Una esplèndida i majestuosa tromba marina / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Les trombes, els germans petits dels tornados

 

De la tromba marina cal mencionar-ne, igualment, la succió que produeix sobre la superfície marina esmentada, de manera que aixeca una notable quantitat d’aigua.

 

S’ha de dir, en relació a aquesta apreciació, que, tot i que a la part inferior la mànega eleva aigua i que aquesta queda, en part, xuclada per l’embut, és veritat que la trompa en si es fa visible com a conseqüència de la condensació del vapor d’aigua. Per tant, en la seva part inferior, aquest poderós embut -que en ocasions entren a les costes i toquen, doncs, terra ferma, de manera que és així quan poden comportar alguns danys materials- és una mescla de polsim d’aigua en suspensió i la mateixa trompa pròpiament. I una cosa prou rellevant: atès que deia que són d’intensitat menor que els tornados, aquest és el moment d’afegir que, en efecte, rarament el seu diàmetre és superior a la trentena de metres, quan els anteriors en poden tenir, a tot estirar, alguns centenars.

 

Val a dir, certament, que les trombes marines són com els germans petits dels tornados, uns remolins, aquests primers, més modestos, més locals però, tanmateix, igualment fotogènics i, com no, vistos a distància i damunt del mar i, per tant, ben lluny de la posició de l’observador, una veritable bellesa de la natura.

 

 

Les trombes, predilectes de les latituds intertropicals i mitjanes

 

Amb la intenció de cloure voldria apuntar les zones geogràfiques predilectes d’aparició d’aquests fenòmens, que són tant els mars i oceans intertropicals com els sectors marítms de les latituds mitjanes. Per una raó prou clara d’entendre: i és que, tenint en compte que són grans núvols, encara que no forçosament de tempesta com acabo  d’anotar, els que congrien aquestes trompes d’elefant, es pot deduir que es formen damunt de superfícies marines càlides, en combinació amb entrades d’aire fred en altura, conjuntura atmosfèrica que condueix a un augment notori de la inestabilitat. I un últim detall a esmentar: malgrat que, en general, sorgeix una mànega de manera isolada, o sigui, una trompa individual, bé és cert que, esporàdicament, en poden sortir un parell o tres fins i tot, cosa que en fa un espectacle meteorològic i natural inqüestionable, pràcticament de primer ordre.

 

 

 

 

ELS CICLONS TROPICALS

 

DEFINICIÓ DE CICLÓ TROPICAL

 

Podem definir un cicló tropical com una fortíssima pertorbació atmosfèrica -a cops d’efectes devastadors- que es forma i afecta les latituds intertropicals, i que té com a   particularitats més notòries pluges torrencials i vents d’una gran virulència.

 

 

ALGUNS ASPÈCTES RELLEVANTS A CONSIDERAR SOBRE CICLONS TROPICALS

 

On es generen els ciclons?

 

Val a dir, d’entrada, que els ciclons tropicals es generen, com acabo de copsar, damunt de latituds intertropicals, encara que particularment entre els 5 i 20º de latitud i ben a prop, o sobre mateix, de la renglera tan inestable i tempestuosa que és la Zona de convergència intertropical.

 

Mai, de fet, es forma un cicló en les zones estrictament equatorials, simplement perquè la rotació de l’aire és molt més dificultosa que en el marge latitudinal esmentat. A més a més, un cicló tropical, que sempre ha passat per fases precurssores i ha començat com una pertorbació més o menys comuna que s’ha enfortit de manera desmesurada, es genera en els oceans tropicals, i això determina que tingui una única massa d’aire, que és càlida i molt humida.

 

On es generen els ciclons tropicals? Font: Llibre "Curso de meteorología y oceanografía"

On es generen els ciclons tropicals? Font: Llibre “Curso de meteorología y oceanografía

 

 

Diferents noms per al mateix fenomen

 

En funció del sector geogràfic on neix i es desplaça un cicló tropical, rep diferents denominacions.

 

Així, per exemple, els més coneguts, divulgats i estudiats de tots són els ciclons del Carib, també denominats de l’Atlàntic, que reben el nom d’huracà, un concepte igualment aplicable al Pacífic oriental.

 

Per cert, el terme huracà deriva de la paraula Hunraken, el déu de les tempestes per a l’antiga civilització maia d’Amèrica Central, i també de la paraula Juracan, que és com es referien al déu del mal els indígenes caribenys.

 

En segon lloc, tenim els pròpiament ciclons de l’oceà Índic, que impacten tant al sud-est d’Àfrica, Madagascar i al golf de Bengala. Al seu torn, s’anomenen tifons aquells ciclons que assoleixen el Pacífic occidental, en especial els mars de la Xina i el Japó. De la seva part, també al Pacífic occidental, però ara a les Filipines, tenen la denominació de baguíos. Per últim, un nom ben curiós: willy-willy, que descarreguen al nord d’Austràlia. Tots plegats, a la pràctica, sota un nom o un altre, són, ben bé, el mateix fenomen.

 

 

Les tempestes tropicals i les depressions tropicals

 

Malgrat que a una pertorbació tropical se la bateja com a cicló en el moment en què la velocitat del vent supera els 117 km/h, és interessant comentar que, a parer de la seva intensitat, les pertorbacions tropicals tenen, també, dues denominacions de categoria inferior, tot i que és veritat que un cicló sempre ha passat per aquestes dues categories que ara citaré.

 

Així, sense anar més lluny, es parla de depressió tropical quan el vent no sobrepassa els 65 km/h; amb més intensitat, es fa referència a una tempesta tropical quan la força del vent se situa entre els 65 i els 117km/h.

 

 

Algunes particularitats notòries dels ciclons tropicals

 

Amb el propòsit d’aplegar més característiques primordials dels ciclons tropicals, he  d’assenyalar, per exemple, que el diàmetre d’aquestes enèrgiques pertorbacions oscil·la entre els 200 i els 600 km, encara que majoritàriament en tenen uns 500, i difícilment aconsegueixen arribar al miler de quilòmetres.

 

També, cal valorar que la seva velocitat de desplaçament és d’uns 25 km/h, una velocitat prou moderada com per entendre els efectes a voltes catastròfics que ocasionen les pluges molt intenses i els fortíssims vendavals. I és que la nuvolositat, en un cicló, almenys en la seva àrea més virulenta, està composta, gairebé únicament, de cúmulonimbus, el núvol de tempesta per antonomàsia.

 

També, voldria indicar que els ciclons no tenen fronts, precisament per allò que ja he copsat línies enrere: perquè estan compostos d’una sola massa d’aire, càlida i extremadament humida. Finalment, convé esmentar que l’estructura del camp de pressió d’un cicló és circular, amb unes pressions al seu ull -una zona de temps plàcid però envoltada de parets monumentals de tempestes i definida com a ull de l’huracà, orfe de núvols i vent- que se solen ubicar entre els 900 i els 950 hPa, mentre que, de la seva part, les tempestes i les depressions tropicals compten amb pressions al seu centre superiors a aquest llindar. I per cloure: es desplacen, en general, d’est a oest tot seguint els camps de vents alisis.

 

El mastodòntic i mortífer huracà Dorian menjant-se les Bahames Font: Diari de Tarragona

El mastodòntic i mortífer huracà Dorian menjant-se les Bahames Font: Diari de Tarragona

 

 

CICLE DE VIDA D’UN CICLÓ TROPICAL

 

Els factors clau que generen un cicló tropical

 

És de prou interès començar afirmant que, de cara a la gènesi dels ciclons tropicals, són indispensables un parell de factors sense els quals la seva formació seria altament improbable, sinó impossible.

 

El primer factor imprescindible a esmentar és, sense anar més lluny, que hi hagi rotació ciclònica, això és, que es requereix la força de Coriolis, i aquesta és nul.la a l’Equador; per això mateix, tal com he corroborat prèviament, mai es formen damunt les proximitats més immediates a aquest anell geogràfic que envolta el planeta, i d’aquesta manera sorgeixen, recordem-ho, entre els 5 i 20º de latitud.

 

Al seu torn, el segon factor, totalment vital, és la temperatura de l’oceà, atès que sempre es formen damunt de superfícies oceàniques, sempre i quan aquesta tingui una temperatura, com a mínim, de 27ºC, per la qual cosa unes aigües molt càlides són l’autèntic motor que el fa germinar i desenvolupar.

 

 

Les tres etapes d’un cicló tropical

 

Etapa de naixement:

 

Quan convergeixen, en conseqüència, una temperatura oceànica no inferior als 27ºC i una ona inestable en la part marginal de la zona dels vents alisis, a la part inferior a l’Hemisferi Nord i a la part superior en l’Hemisferi Sud  -un tercer factor de formació del cicló, però una mica, en podríem dir, menys rellevant que els dos més relatats línies enrere-, es forma un nucli de baixes pressions tropicals que rep el nom de depressió tropical, i que mai, per ser indispensable l’aire tan càlid i humit marítim, es genera damunt de terra ferma.

 

Una depressió tropical, doncs, consisteix en una estructura de nuvolositat i precipitació encara no gaire ben definida i on els vents no superen els 65 km/h. En tot cas, en el supòsit que les condicions siguin favorables, la depressió tropical es convertirà en una tempesta tropical, un fenomen atmosfèric, ja, de força més consistència i bastant potent, on l’estructura de núvols i precipitació ja es troba més ben definida i on la velocitat del vent oscil·la entre els 65 i els 117Km/h.

 

A més, la pressió atmosfèrica ha davallat considerablement al seu centre des del seu naixement. Aquesta és, de manera indiscutible, la fase prèvia al naixença, estrictament, del cicló, encara que hi ha tempestes tropicals que no deriven en un monstre de tal magnitud. Fet i fet, el cicló neix quan el vent sobrepassa el llindar dels 117km/h.

 

Etapa de maduresa:

 

De manera tan real com irrefutable, el cicló tropical es mostra amb tota la seva fortalesa, energia i vigorositat en el transcurs de l’anomenada fase o etapa de maduresa, la central i principal.

 

Val a dir que un cicló, que allibera una energia de proporcions colossals -no debades és el fenomen meteorològic que més en necessita per mantenir-se viu i a la vegada que més n’allibera-, ha pres una configuració nuvolosa força circular, i no tan sols nuvolosa, sinó també, i com deia, en relació el seu camp de pressió.

 

S’ha de dir que on la pressió atmosfèrica és inferior, a voltes amb nivells inferiors als 900 hPa -una pressió, certament, baixíssima-, és al seu centre, o el que és el mateix, al bell mig de l’ull del cicló, una zona on regna la calma, lluu el sol, no hi ha vent, tot i que les parets de grans tempestes es poden veure a banda i banda de la posició, atemorida, de l’observador, que ha viscut una primera part dels efectes destructius del cicló, però que l’espera, amb una total immediatesa, la segona part, ben probablement protagonitzada per la mateixa virulència desfermada. I una cosa: l’ull del cicló és un dels trets més curiosos que hi ha en el món de la meteorologia, un zona calmosa que és fruit d’una davallada d’aire sec i fred des dels nivells més alts de la troposfera, com si parlessim, pràcticament, d’un descens del nivell de la tropopausa.

 

A més, al voltant de l’ull hi ha tota la munió de cúmulonimbus que giren en forma d’espiral. I més detalls: tal com he assenyalat abans, alguns dels ciclons poden assolir els 1.000 km de grandària.

 

D’altra banda, cal comentar que els ciclons es cataloguen entre cinc categories, de la u a la cinc, és a dir, de menor a major intensitat. Certament, però, un cicló de categoria u ja és d’una gran potència, però un de categoria cinc és el fenomen més devastador de tots els fenòmens meteorològics davant dels quals podem gaudir -o atemorir-nos fins i tot- en el nostre planeta.

 

Aquesta escala de l’u al cinc, en conseqüència, guarda una relació directa amb la força del vent, sense tenir en consideració, aquí, la intensitat d’unes pluges torrencials que també es presenten amb una absoluta seguretat.

 

L'huracà Irma, que va ser un monstre meteorològic, avançant ferm cap al Carib Font: Diari El món

L’huracà Irma, que va ser un monstre meteorològic, avançant ferm cap al Carib Font: Diari El món

 

Etapa de dissolució:

 

És una realitat inapel·lable que els ciclons, que poden tenir un cicle de vida que es pot perllongar fins a una setmana, inicien la seva etapa de dissolució a causa de dues raons fonamentals.

 

Així, en primer lloc, el cicló té la possibilitat que en el decurs del seu desplaçament toqui terra ferma. Aleshores, una vegada ja no pot autoalimentar-se amb les aigües tan càlides i l’elevadíssima humitat provinent de l’oceà, tendeix a esmorteir, i fins i tot amb una notable celeritat, la seva força que prèviament pugui haver estat monumental

 

En perdre, per tant, la font que li dota d’energia es va desintegrant fins a morir, encara que, com que s’ha transformat en una depressió normal i corrent, pot persistir amb una certa activitat dos o tres dies més.

 

Una segona possibilitat de dissolució del cicló és que, sense haver passat per terra ferma, o a tot estirar per damunt d’illes que no han aconseguir afeblir-lo, és la següent: que es trasllada a aigües més fredes, o sigui, amb unes temperatures superficials inferiors als 27ºC.

 

De fet, a mesura que el cicló transcorre per aigües menys càlides, pujant de latitud a l’Hemisferi Nord o baixant-ne en l’Hemisferi Sud, inicia el seu procés de dissolució. Ha deixat enrere, per tant, aquella fabulosa font d’energia i humitat que era una porció d’oceà tan càlida.

 

Les aigües més fredes, doncs, enterren literalment el cicló, com ho fa, com hem comprovat línies enrera, la terra ferma. I una curiositat: aquests ciclons que es desplacen a aigües més fresques, i ja convertits en depressions, malgrat que, de bon començament, encara són bastant actives, poden entrar en la zona de circulació dels vents de l’oest de latituds mitjanes, després d’haver dibuixat una corba.

 

Molts exhuracans, sense anar més lluny, durant el final de l’esitu i principis de la tardor han penetrat a Europa convertits en depressions ordinàries, encara que, de manera ocasional, algun encara conserva una certa vigorositat. S’ha tractat, però, de les darreres escurrialles de l’huracà.

 

 

REGIONS DE FORMACIÓ DE CICLONS

 

Vuit regions de formació de ciclons

 

En l’àmbit intertropical, diguem-ho, es focalitzen vuit regions en les quals es formen aquests fenòmens de la natura tan espectaculars. Analitzem les vuit zones partint de la que més en pateix, i finalitzem per la que menys.

 

 

Quines àrees són afectades per ciclons?

 

Amb una mitjana de 18 ciclons l’any, o tifons en aquesta zona, l’àrea sud-occidental del Pacífic Nord, especialment compresa al voltant de les Filipines, és el sector del planeta amb un nombre més ingent de ciclons tropicals.

 

Es troba en una segona posició, i a una certa distància en podríem dir, l’àmbit meridional i oriental de l’oceà Índic, particularment cap a Madagascar. Aquesta zona es veu castigada per uns 10 ciclons l’any.

 

Entrant en joc, en aquest moment, els més mediàtics, que són els del Carib, com també els del sud-est dels Estats Units, o sigui, els de l’Atlàntic, puc dir que hi tenen lloc vuit huracans, de mitjana, cada any.

 

En una posició inferior, i, per tant, bastant menys recurrent, però no per això els hem de deixar pas en un cantó, cal citar els huracans de la costa de Centreamèrica del Pacífic, que en veuen uns quatre l’any; i els willy-willy del nord-est d’Austràlia, que té una freqüència anual de només un parell, tal com succeeix al Mar d’Aràbia, que també en té, doncs, dos.

 

 

Algunes singularitats en la formació dels ciclons

 

Dit això, dues dades complementàries: per exemple que mai s’ha format un cicló a l’Atlàntic meridional, i per una causa primordial: perquè la Zona de convergència intertropical, a partir de la qual neixen en contacte amb els vents alisis, aquí sempre s’estableix al nord de l’Equador.

 

En segon lloc, també, afirmar que les èpoques de l’any més favorables de cara a la gènesi d’un cicló seran aquelles en què l’oceà es trobi a una temperatura més elevada, com també s’ha de tenir en consideració quan l’esmentada Zona de convergència intertropical es trobi més distant de l’Equador. Per tant, els períodes més favorables basculen entre les acaballes de l’estiu i començament de tardor a l’Atlàntic i al Pacífic, i la primavera i la tardor a l’oceà Índic.

 

 

TRAJECTÒRIES DELS CICLONS

 

Unes trajectòries sovint originals

 

Cal dir taxativament que els ciclons tropicals es desplacen seguint unes trajectòries que solen ser comunes en els seus àmbits. És veritat que cada cicló fa un recorregut particular i individual, però aquestes trajectòries possibles és interessant que les analitzem a continuació, ni que sigui amb brevetat.

 

Així, doncs, partint d’una premisa general i no fent cas d’exemples singulars en les trajectòries, cal assenyalar que al principi de la seva vida acostumen a seguir un recorregut paral·lel a l’Equador, prenent una direcció est-oest, que pot persistir durant la fase de maduresa.

 

Tot seguit, es produeix un canvi substancial en la direcció del cicló, causat per la presència dels centres d’acció i per les zones d’influència dels vents alisis, que porta el nom de recorva. És des d’aleshores que el cicló agafa una direcció envers el nord-oest, per girar i continuar cap al nord i el nord-est després; això, en quant a l’Hemisferi Nord, perquè en l’Hemisferi Sud, ho fa, primer, cap al sud-oest per acabar enfilant camí cap el sud-est.

 

Ara bé, aquest canvi rellevant de rumb al qual al·ludeixo, batejat –insisteixo- amb el terme de recorva, és variable pel que fa a la latitud; així, uns ciclons la fan a una latitud més baixa, altres més alta, i fins i tot, i cal dir-ho amb prou rotunditat, no tots els ciclons tropicals pateixen aquest moviment de recorva, sinó que persisteixen en un camí més lineal. Ara bé, són casos que, normalment, surten d’aquestes regles generals acabades de desglossar.

 

 

La vigilància meteorològica, essencial per seguir el cicló

 

Ara que hem avaluat les zones per on circulen els ciclons tropicals a escala planetària, és interessant oferir quatre pinzellades en sintonia a la vigilància meteorològica d’aquests fenòmens.

 

Així, cal assenyalar que en aquelles zones susceptibles de trobar-se en la trajectòria de ciclons -com, naturalment també, en les regions pròpiament de formació- s’hi ubiquen centres de vigilància meteorològica específics.

 

Dir que aquests centres especialitzats compten amb satel·lits meteorològics, radars, avions especials, vaixells i estacions meteorològiques marines. Així, una vegada s’ha format el cicló, i fins i tot una més reduïda tempesta tropical, es donen les alarmes corresponents per advertir la població que es troba en la seva probable trajectòria.

 

 

NUVOLOSITAT, PRECIPITACIÓ, PRESSIÓ, VENT I MAREES EN UN CICLÓ

 

Els paràmetres fonamentals d’un cicló tropical

 

Els quatre paràmetres atmosfèrics que crec que de debò cal subratllar d’un cicló tropical són la nuvolositat, la precipitació, la pressió atmosfèrica i el vent, acompanyats d’un paràmetre molt més oceanogràfic com són les marees associades a aquests fenòmens extraordinaris.

 

 

La nuvolositat

 

Val a dir que els núvols primerencs que detecta un observador situat en la trajectòria del cicló, encara molt distant de la seva posició i encara més del seu ull, són de tipus alt, bàsicament uns cirrus i cirroestrats que, primer trencats i en forma de tènues filaments, s’espesseixen de manera progressiva i fan albirar un cel més enfosquit cap a la direcció d’on prové la gran pertorbació.

 

Per regla general, aquest núvols alts deixen pas a núvols mitjans, sobretot altoestrats que ja tapen el cel, per passar, al cap d’unes hores, a nimboestrats. En qualsevol cas, la veritable banda de mal temps està composta de cúmulonimbus que poden tenir tanta grossària, i no tan sols per estendre’s en formacions nuvoloses d’un dilatat espai geogràfic, sinó perquè superen els 15 km d’altura, i de vegades assoleixen els 18. La seva força és brutal.

 

 

La precipitació

 

És interessant recalcar, de nou, la fortalesa amb la qual es presenta la precipitació, sempre en forma de pluja, que adquireix amb una facilitat abrumadora un caràcter torrencial.

 

Malgrat que la precipitació s’inicia quan l’ull encara roman distant, amb els nimboestrats, la presència de grans i enormes cúmulonimbus és una circumstància del tot inexorable, que determina clara i meridianament aquesta virulència en la intensitat de la pluja.

 

Dit això, una gran majoria de ciclons tropicals són causants directes d’inundacions. Sense anar més lluny, són corrents registres de precipitació en 24 hores, al pas d’un cicló que circula, en general, a uns 25 km/h, d’alguns centenars de mil·límetres; els desgavells produïts per les pluges intensíssimes, doncs, se sumen als efectes temibles del vent. I una cosa: on la pluja és més torrencial és a prop de l’ull, als seus marges, els indrets on, tot sovint, es concentren els cúmulonimbus en forma d’espiral més colossals.

 

 

La pressió atmosfèrica

 

No m’estaré de remarcar que la pressió al centre del cicló és molt baixa, a cops arribant o quedant-se per dessota dels 900 hPa. Però és que a part de valorar aquesta pressió tan baixa, s’ha de dir que l’àmbit geogràfic que abasta el cicló tropical és, tal com he  indicat, relativament reduït.

 

Així, a la pràctica, tant a conseqüència d’un factor com l’altre, el gradient de pressió, o sigui, les diferències de pressió entre un sector i un altre de la gran pertorbació, són gairebé gegantines, unes diferències de pressió sempre més elevades prop del centre que cap a la perifèria. Per això, doncs, és on es produeixen les ratxes de vent més enormes.

 

En tot cas, visualitzant el cicló en un mapa del temps es pot comprovar la forma circular que prenen les isòbares, o sigui, aquelles línies que uneixen punts amb la mateixa pressió.

 

 

El vent

 

La distribució del vent a l’interior del cicló és un fruit directe de la disposició que agafa el camp de pressió, això és, de les isòbares.

 

Així, els vents, que solen ser febles en aquelles regions de formació de ciclons tropicals, donen un veritable salt amb l’acostament d’una d’aquestes enèrgiques pertorbacions. Des de l’exterior cap al límit amb l’ull la velocitat del vent augmenta a passos agegantats. Així, les zones llindants amb l’ull són les que registren els cops de magnitud més exagerada, tot sovint superiors als 200 km/h i ocasionalment fregant els 300 km/h.

 

Ara bé, l’arribada de l’ull atura d’una manera molt sobtada la velocitat del vent, sens dubte que el paramètre meteorològic més famós d’un cicló, encara que això sí, no s’ha de deixar pas de banda l’altre paràmetre, és a dir, les pluges intensíssimes que ja he  anotat, i que de vegades queden en un segon terme per a l’opinió pública.

 

 

La marea de cicló

 

Finalment, en cinquè lloc, un cicló tropical aporta allò que es coneix amb el concepte de marea de cicló, o el que vol dir el mateix, una elevació considerable del nivell del mar que és un resultat directe de la pressió atmosfèrica baixíssima que predomina en el cos del cicló.

 

Aquesta marea, que pot comportar un ascens del nivell de l’oceà o del mar de fins a tres metres, és un afegit a l’onatge tan considerable, que comporta que les inundacions més greus es focalitzin habitualment a la línia de la costa. Pensem, sense anar més lluny, que aquest tipus de marees poden inundar moltes zones costaneres.