RUTES METEOROLÒGIQUES

PRIMERA PART

 

L’ILLA DE CALOR: BARCELONA CENTRE-MONTCADA

 

L’illa de calor és un dels trets meteorològics més arrelats a la ciutat de Barcelona. Fenomen antropogènic, que no hi seria sense la ciutat, consisteix en una temperatura més elevada al seu centre que a la perifèria. Tot i així, malgrat no ser un fenomen destacat de la nostra meteorologia, sí que té la seva particularitat, i per això en plantejem un itinerari. I ho farem, això és indispensable ja que és quan el fenomen és més clar, un vespre de desembre o gener en què hi hagi anticicló i, per tant, calma i cel ras. Ho constatem perquè, justament, és a la primera meitat de l’hivern, amb cel serè i tres o quatre hores després de la posta de sol, quan l’illa de calor és més accentuada.

 

L’àrea de la plaça de Catalunya i la part dreta de l’Eixample conformen el sector més càlid, de nit, de Barcelona. De fet, en el cas que l’itinerari el fem en cotxe, afirmem que, quan ho permeti la conducció, mirem el termòmetre del cotxe. En el supòsit que fem el trajecte en Rodalies, proposem una aturada, per sortir a l’exterior, a l’estació de Sant Andreu Arenal, on hi notarem un descens tèrmic en relació el lloc d’origen de dos o tres graus, que ja són percebuts pel cos humà.

 

Naturalment, és sobretot a l’arribada a Montcada-Bifurcació, i encara més a causa de la influència del riu Besòs, que actua, a l’hivern, com un corredor fred que baixa del Vallès, quan aquella certa bonança del centre de Barcelona, ja més esmorteïda a Sant Andreu, no hi és per enlloc. A Montcada, hi fa força fred. I és que la diferència de temperatura entre un punt i l’altre de l’itinerari és probable que pugui ser de cinc graus. En ocasions, més. Barcelona és, doncs, un magatzem càlid, que contrasta amb la fredor que es viu al costat del Besòs i de la plana del Vallès.

 

 

UNA GRAN TRAMUNTANA: GIRONA-PORTBOU

 

Proposem un itinerari a la recerca d’una tramuntanada. Imaginem-nos que partim de la ciutat de Girona, on, sota un cel quasi serè, tan sols notem un tímid alè d’aire. Arribem a Flaçà, on hi bufa un cert oratge. Seguim pujant cap al nord, en tren o en vehicle, i a l’alçada de Sant Miquel de Fluvià el vent es comença a fer sentir amb cops forts. És aquí, precisament, fins on el vent del nord arriba amb seriositat. Mentrestant, a mesura que ens acostem a la ciutat de Figueres, la capital del palau del vent, observem la presència de núvols en forma de lentilla o plat volador. Són els anomenats altocúmuls lenticulars. Els genera el vent mateix en creuar el Pirineu oriental. A Figueres les ràfegues resulten imposants. Però encara no són huracanades. El vaivé dels arbres és constant. A més, no seria estrany observar un núvol a mode de barret, allargassat, damunt les Alberes. És un senyal clar de la força del vent.

 

Marxem cap al nord-est, a trobar la Mediterrània. El trajecte entre Figueres i Llançà és fortament marcat, especialment a mesura que transcorren els quilòmetres, per un vendaval que va en augment. Entrats a Llançà no hi ha dubte de la violència del vent. A partir d’aquí, la seva força esdevé huracanada. El mar és tot un espectacle. Hi ha gropada encesa. Ni una embarcació. El vent bufa a més de 100km/h. Sortim en direcció a Colera i Portbou. La ventada de cara fa esfereïr. El vent xoca amb fúria contra el tren o el nostre vehicle. I a la nostra dreta segueix el mar encès: l’aigua s’aixeca. La visibilitat és excel·lent. Tan sols hi ha alguns núvols lenticulars. Passat Colera, ens dirigim directament a Portbou. Creuem el túnel. Si estem dalt del cotxe, ja enfora del túnel, i en unes condicions com les descrites, la vista de la Mediterrània és privilegiada. Ens trobem damunt de la vila de Portbou, el municipi més ventós de Catalunya. Ja a la vila, sortint del tren regional o del nostre vehicle, i si hem anat en tren dóna la sensació que la teulada de la històrica estació hagi de marxar volant, les condicions són adverses. A més, amb temporal de vent, hi ha poca gent pel carrer. I és que la severitat de la ventada xiulant per tots cantons sembla que s’hagi d’endur arbres, teules i antenes de televisió. La tramuntana, fet i fet, és, en aquest context esmentat, la reina de Portbou, la reina de l’Alt Empordà.

 

 

VENTADA DE MESTRAL: SITGES-L’HOSPITALET DE L’INFANT

 

Les ventades de mestral són imponents a l’Hospitalet de l’Infant i rodalia, i es poden donar tant en situacions del nord com del nord-oest. Malgrat això, ens decantem per gaudir d’un gran vendaval en aquesta població del Baix Ebre en el supòsit que l’entrada de vent sigui del nord, atès que, d’aquesta manera, el contrast entre la velocitat del vent entre Sitges i l’Hospitalet de l’Infant serà netament superior.

 

Amb episodis de tardor, hivern o primavera de mestral combinat amb tramuntana a l’Empordà, és bastant possible que, al Garraf, el vent del nord-oest tan sols sigui moderat. Això sí: millor fer el trajecte en tren; ho diem perquè a l’autopista la conducció pot ser perillosa a causa de les fortíssimes ratxes. Sense anar més lluny, han estat nombrosos els accidents que el mestral hi ha provocat.

 

Una vegada a Tarragona, és comú percebre com el vent comença a ser fort, força més que a Sitges. Però, sobretot, serà a partir del cap de Salou i Cambrils quan les ràfegues poden acostar-se als 100 Km/h. I aquí no acaba el temporal. Com més al sud, més vent, fins que al punt d’arribada, sota un cel serè o, com a molt, amb alguns núvols lenticulars, i amb una visibilitat fantàstica, el vendaval gairebé fa por donada la seva seriositat. De fet, cops de 120 Km/h, esporàdicament més, són lògics durant un episodi notori del nord. I és que si volem viure un vendaval del nord-oest a Catalunya, a banda del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre en conjunt, segurament l’indret més idoni, tot i que hem d’anar en compte, és l’Hospitalet de l’Infant.

 

 

FRED MOLT INTENS A L’ALTA MUNTANYA: PUIGCERDÀ-LA MOLINA COTA 2.340

 

Rutes-Puigcerda-La-Molina-cota2340

 

En el supòsit que no siguem muntanyencs experimentats i, per tant, vulguem viure l’adversitat del fred intensíssim a l’alta muntanya en un marc controlat i sense perill, proposem agafar el telecabina Alp 2500, que connecta les estacions d’esquí de la Molina i la Masella, i pujar a la cota màxima del seu recorregut, als 2.340 metres. Això sí: cal tenir present que, per bé que el fred més viu a la cota alta de la Molina es dóna durant les entrades d’aire continental del nord-est, pot ser que, a causa del fort vent que les acompanya, el telecabina no funcioni. Cal anar-hi, doncs, un dia de molt de fred que no porti un vent especialment considerable.

 

El recorregut que proposem arrenca de Puigcerdà, a 1.200 metres d’altitud, i no forçosament l’hem de fer a primera hora del matí, ja que a les cotes elevades del Pirineu català i en el decurs de les fredorades, l’oscil·lació tèrmica diürna és mínima. Així, mentre que a la capital de la Cerdanya la temperatura és prou baixa, respirant-se un ambient d’hivern cru i observant-se tot un corró de núvols de neu pocs quilòmetres al nord, però amb Sol, l’aturada obligada a la cota 1.700 de la Molina ens porta a un termòmetre clarament sota zero. El contrast, en només 500 metres de desnivell, supera els cinc graus. I en aquest context, pugem al telecabina.

 

Quan som a punt d’arribar a la cota 2.340, ens adonem de l’adversitat meteorològica. Peta el vent al nostre cantó dret. Ens hem d’abrigar al màxim, malgrat que fa Sol. Quan sortim de l’estació del telecabina i ens situem a l’espai obert, ens correu la neu pels peus, en el que és un torb petit. Com a màxim, estem a -10 ºC, però és molt fàcil que més avall. El vent ens ve de cara i la glaçor de l’aire és total, malgrat trobar-nos a ple dia. El corró nivós es manté a les muntanyes del nord i el Sol ni tan sols el percebem, com si no hi fos. Com que el vent no és prou fort, les cotes màximes de la Molina i la Masella no estan tancades. Però hem d’anar tapats, gairebé com si fóssim a Sibèria. El vent agreuja la temperatura de sensació, que se situa entre els -20 ºC i -30 ºC. Ja ho veieu: la Cerdanya pot tenir el seu propi congelador i, nosaltres, poder-hi ser dins.

 

 

EL TORB: RIBES DE FRESER-NÚRIA

 

Durant els atacs d’aire fred del nord, des de Ribes de Freser és habitual contemplar, cap al nord, una massa nuvolosa tèrbola. Són els núvols productors de nevades, acompanyats del torb, que s’ubiquen a l’alt Pirineu. I en aquest context, ens podem plantejar entrar, justament, en aquesta massa de núvols mesclada amb el torb. A Núria, per tant, ens espera el torb que, segons la intensitat del vent, serà moderat o fort.

 

A mesura que ens acostem a Queralbs, i dalt del cremallera, i tot i fer Sol, comença a nevisquejar. És la neu que porta el vent, cap al sud. A l’aturada a Queralbs, percebem com el vent mou els arbres, i cims com els dos Torrenules s’observen difosos enmig de la massa nuvolosa de neu.

 

Passat Queralbs, clarament ja neva. La precipitació, a mesura que avancem cap a Núria, guanya intensitat. A prop d’assolir Núria, el torb, a banda i banda del cremallera, és visible. El Sol s’ha convertit en ressol. En aquest escenari de mal temps creixent, sortim del darrer túnel i se’ns obre, davant mateix, en una imatge poètica, una Núria tocada per la nevada i el torb.

 

Baixats del cremallera, és innegable que el fred és intens. Podem estar entre -5 ºC i -8 ºC, i el vent, a ràfegues, supera els 60 Km/h. En certs moments, es pot entreveure el Sol baix de l’hivern, però el cel és tapat. Neva insistentment, encara que no ho fa amb abundancia. Tot i així, destaca el torb, un fenomen que ens domina i que té, amb nosaltres dins seu, tots aquells paratges sota les seves ordres implacables. Algunes de les remolinades de neu aixecades del terra, són francament notòries i semblen voler-se cruspir el Santuari i les instal·lacions annexes. Són unes condicions que poden ser àrtiques. Allò que succeeix, en tot cas, és tan clar com evident: un dels indrets més assequibles d’arribar-hi on podem viure un torb fort sense posar en perill la nostra integritat és Núria. I és que en aquest punt estimat de la vall de Ribes, el torb, quan ho vol, no té rival.

 

 

TEMPESTES DE TARDA A L’ESTIU: GRANOLLERS-RIPOLL

 

Rutes-Granollers-Ripoll

 

Des de l’adorable plana del Vallès, és fàcil albirar, jugant amb l’horitzó, cap al nord, i en els mesos d’estiu, el creixement de núvols de desenvolupament vertical. Els veiem lluny. De fet, es manifesten damunt del Pirineu. I perquè, doncs, quan encara es troben en una fase relativament inicial, a migdia, no els anem a buscar?.

 

Entrats a la plana de Vic, i amb un espai de cel dilatat cap al nord, podem comprovar, efectivament, com els núvols convectius han crescut. Cada vegada agafen més poder, i comencem a dominar, sobretot pel que podem veure, el Ripollès. El niu de tempestes ripollès, a la tarda, i segons els pronòstics que hem pogut consultar, farà de les seves. Gaudim-lo.

 

Si des del centre d’Osona observem els cúmuls grossos cap a muntanya, hem de deduir que a les primeres tamborinades no els queda molta estona per esclatar. Per tant, podem plantejar-nos, abans de sortir del Vallès, arribar-hi a temps.

 

A Ripoll, el celatge és altament amenaçant. Es respira ambient de tempesta immediat. Fa xafogor. Núvols desenvolupats, negrors notables i ben poques clarianes, només cap a migjorn. El Sol fa estona que ha fugit. I aquí, a Ripoll, en un punt estratègic de la comarca, podem controlar, més o menys amb una ullada, els nuclis tempestuosos que es formin al Ripollès. Atents, rere la serra de Montgrony i cap al nord-est, camí de Camprodon, hi veiem els cels més enfosquits. Fins que comença a tronar. És el primer dels cúmulonimbus que, a les pròximes hores, regaran la comarca. I per bé que, en general, els nuclis de tempesta es generen més al nord-oest, nord o nord-est de la capital, és probable que els situats en la primera direcció, atentent la circulació del vent en altura, acabin afectant la vila, a banda que se’n congriïn de nous.

 

Són les quatre de la tarda i la maquinària tempestuosa ja està en marxa. Aquesta és una hora clàssica, però a cops pot ser més d’hora o, sobretot, més tard, tot en funció de les condicions atmosfèriques de la jornada. El xàfec, a Ripoll, serà inevitable. Potser amb calamarsa. I els trons tindran la seva sonora aparició. A més, hem de pensar que, des del nostre punt de partida, que era el Vallès, la tempesta que ens descarrega, ara, galledes d’aigua s’observa, sota un Sol de justícia, en forma d’un cúmulonimbus que mescla torres gegantines i una enclusa prominent.

 

 

TEMPORAL DE MAR: BADALONA-MATARÓ

 

Plantejem una passejada, a ritme moderat i amb bona perspectiva, per la meteorologia marítima. Un dia qualsevol de temporal mínimament seriós, sigui amb mar de vent o mar de fons, o la combinació d’ambdues situacions. Proposem agafar el tren a l’estació de Badalona, amb destinació Mataró. Es tracta d’un trajecte que transcorre a tocar de l’aigua.

 

De fet, en diversos trams entre Premià de Mar i la capital del Maresme, el mar gairebé s’enfila per les vies. Per això mateix cal escollir un temporal notable, però tampoc especialment fort atès que en condicions particularment adverses se sol tallar la línia per motius de seguretat.

 

Asseguts còmodament, a mà dreta, al cantó marítim, veurem durant el trajecte com les onades xoquen contra les platges, les roques i els espigons. Potser observarem, fins i tot, alguns surfistes. El mar enfadat, vist a través de la finestra d’un tren de rodalia, és un espectacle visual força atractiu que poca gent que no l’ha viscut es pot arribar a imaginar.

 

 

LA BOIRA COSTANERA: BADALONA-MATARÓ

 

Rutes-Badalona-Mataro

 

Encara que sembli paradoxal, de la visibilitat gairebé nul·la se’n pot fruir. Així, perfectament podem assaborir un trajecte litoral enmig de la boira de primavera. De fet, la boira costanera o marítima l’hem de veure com una de les originalitats més manifestes de la meteorologia litoral catalana, i en particular primaveral, que és quan es dóna, fins i tot amb una diferència clara en relació altres èpoques, el màxim anual. Així, resseguint la primera línia de mar, que és on sempre serà més densa, agafem el tren a l’estació de Badalona i no baixem fins a la capital del Maresme. De fet, si a la part baixa de Badalona hi ha boira, però compte, segurament no a la part alta, és probable que a Mataró també n’hi hagi. I és que aquests bancs solen ser relativament extensos.

 

Durant el trajecte per observar el fenomen, del qual en podríem dir que no té una preferència horària evident, si bé ens decantem pel matí, és probable que vegem gent a la platja malgrat la visibilitat tan reduïa. Ho diem perquè aquestes boires costaneres entren al litoral, impulsades per un alè d’aire molt humit provinent del mar, de cop i volta. En essència, la ruta de la boira costanera entre el Barcelonès Nord i el centre del Maresme, en què és difícil veure-hi més enllà de 200 metres, i per això solen portar expectació entre els habitants de les viles i ciutats afectades, és una manera curiosa però efectiva d’assaborir la nostra meteorologia.

 

 

LA BOIRA COSTANERA: BARCELONA-TIBIDABO

 

Una segona opció que proposem en el marc del fenomen calmós però peculiar de la boira costanera primaveral és la que ens porta des del seu interior mateix, a primera línia de mar, fins a una posició elevada, relativament distant i prou estratègica que ens permeti una visió més de conjunt. En altres paraules: que ens deixi contemplar el mar de núvols situat arran de la superfície.

 

Després de ser conscients de l’aspecte enigmàtic i fantasmagòric d’una boira densa a la Barceloneta o la Vila Olímpica, decidim enfilar-nos fins al cim del Tibidabo. De fet, ens adonarem que, poc més enllà de la façana marítima de la ciutat de Barcelona, la boira ja no hi serà, cosa que implicarà un domini aclaparador del Sol. La boira, fet i fet, és freqüent que amb prou feines entri a terra ferma, precisament perquè és el mar fred de l’època allò que l’afavoreix. Sense aquest element indispensable, no té vida.

 

Al capdamunt de Collserola percebrem, tot i una certa llunyania, un espectacle visual fantàstic. Serà fàcil observar com la capa de boira no té massa alçada. Tant poca, per fer-nos una idea, que, potser, les parts altes de les dues torres de la Vila Olímpica sobresortiran. Aquesta imatge, a la pràctica, és habitual, com també ho és que remarquem que amb prou feines penetra a la ciutat, que el mar quedi tapat i que és factible que els bancs de boira s’allarguin fins al delta del Llobregat i/o el Maresme, una mostra ben clara de la dualitat de temps que acostumen a comportar les boires litorals. És a dir: arran de mar, fresca i grisor; uns centenars de metres enllà, sol, cel clar i caloreta.

 

 

BOIRA HIVERNAL I INVERSIÓ TÈRMICA: VIC-TURÓ DE L’HOME

 

Triem una jornada d’hivern en què l’anticicló domini el panorama meteorològic. Una ruta per la geografia catalana compresa entre Vic i el Turó de l’Home serà una forma valuosa de comprovar el comportament de la boira d’irradiació que es forma i s’estanca a la Plana de Vic i, com no, de la forta inversió tèrmica que la genera. En aquestes condicions, a la capital d’Osona, el punt de partida, no es veu un borrall. La visibilitat pot ser inferior als cent metres. Vic i Tona, per exemple, semblen esborrades del paisatge. A més, si glaça, que és altament probable, el paisatge és blanc: com si hagués nevat. Però un fet és també real: només pujar un pelet d’altitud i abandonar, estrictament, la fondalada osonenca, sortirà el sol i el fred intens marxarà.

 

I per què no sentir el goig de tenir el mar de boira als peus?. Podem plantejar-nos de pujar al Turó de l’Home. Cal que ens espavilem si no volem que la boira comenci a esvair-se. Per això, hem d’haver sortit de Vic a primera hora, però ja amb claror de dia. Si coronem el cim del Montseny abans de mig matí l’espectacle està assegurat. Tindrem boira probable al Vallès i boira segura a la Plana de Vic. Amb la boira als nostres peus, tindrem la sensació de dominar dos mars de núvols simultanis des de la cota 1.712, la més alta de la Serralada Prelitoral. I, a més, des de l’indret on es va instal·lar la primera estació meteorològica de muntanya a Catalunya. A la pràctica, al capdamunt del Montseny el temps és radiant, ras, esplèndid. La inversió tèrmica, que és acusada, fa de les seves, provocant que la temperatura sigui, francament, molt superior, bastant sobre zero, a la que teníem a Vic. En pocs quilòmetres, en conseqüència, hem pogut comprovar la disparitat de certes situacions de temps hivernal a la Catalunya interior: passar de la boira més espessa i d’un fred i una humitat que calaven, a una bonança i una visibilitat excepcional, fruit de la baixíssima humitat, que ens permet vibrar, a l’horitzó, amb el nostre Pirineu rutilant i, en casos més esporàdics, amb una Mallorca treient el nas cap al sud.

 

 

LA CLIMATOLOGIA A TRAVÉS DEL PAISATGE: OLOT-LLEIDA

 

Proposem un itinerari, més que estrictament meteorològic, més aviat climàtic, és a dir, per comprovar, en el paisatge, les condicions climàtiques d’una part rellevant del nostre territori, entre Olot i Lleida, dos punts destacats, respectivament, de la Catalunya humida i la Catalunya seca. Com a il·lustració en directe, doncs, de la diversitat i els contrastos climàtics i paisatgístics del país.

 

Les precipitacions elevades de la part central de la Garrotxa, amb valors mitjans lleugerament per sobre dels 1.000 mm anuals, es mostren en un paisatge majoritàriament boscós i habitualment verd, força esponerós, que davalla en esplendidesa acostant-nos a Girona, també dins la Catalunya plujosa, que ens acompanyarà fins a Sant Celoni. El Vallès, per tant, ens rep com un territori de transició. És el moment d’enfilar camí cap les terres seques de ponent. La Panadella, punt elevat on la Segarra ens dóna la benvinguda, tantes vegades coberta per la boira hivernal, representa abandonar les terres anoienques i entrar a la conca del Segre. La Panadella, climàticament, és un indret estratègic. La Catalunya eixuta ens comença a abraçar una vegada superada la Catalunya de transició. Cervera és menys humida que la Panadella, precisament per estar més allunyada del mar i a una menor altitud. Tàrrega, al seu torn, és més seca que Cervera. I Lleida, representa el punt del nostre recorregut on les precipitacions són més modestes. A la pràctica, al pla de Lleida hi plou un terç del que ho fa a la capital de la Garrotxa. És evident, en conseqüència, que en una estona hem saltat d’uns dels rodals més emplujats i verdejants a una terra pobra i molt modesta pel que fa a precipitacions, fins i tot d’un caire semidesèrtic i a voltes inhòspit.

 

 

SEGONA PART

 

VIVÈNCIES METEOROLÒGIQUES DIVERSES

 

Per bé que les rutes que hem desglossat són, pròpiament, itineraris, bé és cert que una altra opció consisteix en romandre en un indret i esperar o viure si ja està en marxa, un fenomen meteorològic. Creiem que hi ha quatre possibilitats especialment interessants.

 

 

Mànegues

 

Entre finals d’agost i finals d’octubre no són gens estranyes les mànegues davant la costa catalana. I perquè, doncs, no muntar guàrdia a la platja esperant-ne la formació?. De fet, són possibles en aquest tram del calendari sobretot a la costa central i tarragonina, en mesura, ja que n’hi ha menys, a la costa nord. Es poden generar en qualsevol moment del dia en situacions de tempestes sobre el mar. Calafell, Sitges, Castelldefels o Badalona són, per exemple, quatre poblacions del tram geogràfic esmentat, sobretot visible entre el Tarragonès i el Maresme. De fet, observar una mànega és, sempre, un fenomen altament vistós i fotogènic, i, tot i que l’espera pugui ser llarga o no donar fruits, pot ser que al final sí que acabem triomfant un altre dia o al cap de molta estona. És veritat: la paciència ens haurà resultat i així tindrem enfront mateix un event tornàdic marítim que penja d’una base de núvol molt fosca i que cal assaborir al màxim atès que potser es dissiparà en un o dos minuts. I fins i tot, no és insòlit que en puguem gaudir, simultàniament, de dues, malgrat que és probable que sigui demanar massa.

 

 

Calor tòrrida

 

Les entrades d’aire molt càlid d’origen saharià, i encara més si es tracta, pròpiament, d’una onada de calor, que ens arriben a l’estiu poden viure’s amb plenitud en diferents llocs del nostre territori. Malgrat això, ens centrem en la ciutat de Lleida, on hi podem dirigir-nos per ser-hi, ja, al migdia i esperar la temperatura màxima escandalosa, per alta, de mitja tarda. Així és: a l’estiu, les màximes es donen a la capital del Segrià entre les quatre i les set de la tarda. Proposem enfilar camí cap a Lleida en el cas que la màxima prevista hagi d’assolir, almenys, els 38 ºC, o encara millor si els ha de superar. No ens ho rumiem: la canícula, a Ponent, pot ser tòrrida i les irrupcions d’aire saharià que es puguin donar entre mitjans de juny i finals d’agost poden disparar a termòmetres al pla de Lleida. I, a més a més, una temperatura igual o superior als 38 ºC implica la percepció d’estar en un forn, un forn sec això sí, ja que a Ponent les calorades estivals van acompanyades d’una humitat de l’aire força baixa, a banda d’un celatge molt poc ennuvolat.

 

 

Tempesta de tarda al Pirineu oriental

 

Pernoctant, al juliol o l’agost, quan en un 1/3 de les jornades hi ha tempesta, en un indret tan emblemàtic del Ripollès com és Camprodon, un dels llocs més plujosos i tempestuosos no tan sols de la comarca sinó també d’arreu de Catalunya, tindrem l’oportunitat de veure sorgir el primer cúmul del dia des del Pirineu mateix. D’aquesta manera, podem gaudir de l’espectacle d’una tempesta des del seu naixement. Des del primer núvol matinal. El desenvolupament de la nuvolositat, amb aires de superioritat, el viurem des del principi. A migdia, les torres segurament ja seran ben visibles. Entrada la tarda, les primeres gotes grosses com punys seran un senyal inequívoc de la presència d’un núvol gegant damunt els nostres caps. Nosaltres el veurem negre. Els qui en aquell moment es dirigeixin al Ripollès l’observaran com una torre blanca grandiosa. El primer llamp serà imminent. Ens esglairà. Però haurem vist néixer i desenvolupar-se una tempesta. I si tenim paciència la veurem morir. Abans ens tocarà, però, patir el seu període de maduresa. És a dir: viure una de les moltes tempestes estivals del Pirineu oriental. Tota una joia de la nostra meteorologia de muntanya.

 

 

La marinada

 

Ara toca imaginar-nos una jornada de les vacances d’estiu. Un dia sencer passat a la platja. Observarem amb cura la marinada, un dels fenòmens meteorològics característics de les nostres costes. Pensem que ens trobem en un indret qualsevol de la costa catalana. Hem arribat a la platja entre les vuit i les nou del matí d’un dia d’estiu ben assolellat. La mar roman plana com un mirall i tan sols notem un alè d’aire molt suau venint de terra. És el terral o brisa nocturna, molt fluixa o en calma al cor de l’estiu. Però el sol escalfa i la temperatura puja. Quan l’aire estigui començant a ascendir a conseqüència d’una acció solar cada vegada més eficaç, la massa d’aire marina relativament fresca i humida tendirà a agafar camí, en forma d’oratge, cap a la línia de la costa. La temperatura a terra és més elevada que a mar. Ha entrat la marinada o brisa diürna. La temperatura, amb el pas de les hores, puja més. El sol és més intens. Per tant, el corrent d’aire guanya força fins a primera hora de la tarda, quan se sol enregistrar la temperatura màxima. Llavors, el flux d’aire és més marcat i alguns dies bufa a 40 km/h, amb marejol a les aigües. A partir de mitja tarda i amb el descens per sobre l’horitzó del sol i, lentament, de la temperatura ambiental, el flux d’aire va perdent intensitat. Entrada la fosca el corrent d’aire es torna un alè agradable però humit. És, ja, de nit i notem un ambient encalmat. Al cap d’una estona, es començarà a aixecar el terral. Bufarà suaument tota la nit fins a les nou o les deu del matí següent. I a esperar una nova marinada. Així succeeix molts dies d’estiu.