RISCOS METEOROLÒGICS A CATALUNYA

PRIMERA PART: ELS NOSTRES RISCOS METEOROLÒGICS

 

UNA MICA DE TEORIA SOBRE RISCOS METEOROLÒGICS

 

Sovint s’ha remarcat que el clima d’un indret qualsevol ve determinat, en una bona mesura, pels valors mitjans dels elements atmosfèrics més importants. En aquest sentit, són fonamentalment importants la temperatura i la precipitació, si bé altres variables com el vent, la insolació o la humitat poden ser tingudes en compte. El conjunt de les variables meteorològiques i, especialment la seva mescla, donen forma al temps.

 

En general, a Catalunya els diferents estats de l’atmosfera que tenim es succeeixen. És cert que aquestes manifestacions de la meteorologia normalment no tenen conseqüències sobre les persones i els seus béns. Ara bé, de tant en tant aquesta relativa tranquil.litat pot veure’s trencada per algun episodi advers que, certament, perjudiqui les activitats humanes. Aquests episodis adversos esmentats poden produir registres extrems, excepcionals des del punt de vista climàtic. És llavors quan, indiscutiblement, cal parlar de riscos.

 

Cada regió del planeta té les seves situacions de risc; és a dir, no correm els mateixos perills meteorològics nosaltres que els habitants, per exemple, de Bangladesh.

 

Poso un cas extrem amb tota la intenció, o sigui, el clima tropical és molt diferent del mediterrani, en general més benigne des de molts punts de vista. Sense anar més lluny, de ciclons no en tenim pas. Però, a més a més, aquest país esmentat és un dels més pobres del món, un dels que disposa d’un índex de desenvolupament més baix. I aquest és, precisament, un factor decisiu perquè les situacions de risc hi tinguin uns efectes molt més negatius que en un país del Primer Món com el nostre.

 

Cal dir que aquests riscos són, amb freqüència, periòdics. La seva aparició és inevitable, de la mateixa manera que es presenten amb una regularitat diversa. Però cada regió climàtica té, i ho remarco, els seus propis riscos.

 

La zona mediterrània, com a conseqüència, en bona part, de la seva situació en les latituds mitjanes del planeta, compta amb bastants riscos meteorològics latents. Així, pel que fa a les temperatures, ens trobem en el radi d’acció de les invasions d’aire molt càlid del nord d’Àfrica i dels fluxos molt freds àrtics. Quant a les  precipitacions, val la pena valorar les situacions d’inundacions, que no són gens excepcionals, i les nevades intenses i  les pedregades, com correspon a àrees amb territori continental.

 

És important que puguem distingir entre els conceptes de risc i catàstrofe, del qual el segon es deriva del primer. Per tant, anomenar catàstrofe, o catastròfic o de conseqüències catastròfiques, un esdeveniment atmosfèric va estretament lligat a uns efectes molt directes sobre l’acció humana, uns efectes, indubtablement, de caràcter molt negatiu, sovint amb pèrdues humanes, de vegades nombroses, i quantioses destrosses. Fins i tot, de conseqüències sobre l’economia de la zona castigada per un episodi sever. Com sabem, aquestes situacions poden aparèixer en la nostra zona geogràfica, que, perfectament, poden ser catalogats com a riscos meteorològics.

 

Finalment, no es pot deixar de banda els estudis que han analitzat, amb més o menys profunditat, les situacions atmosfèriques que han provocat danys significatius en les activitats humanes.

 

Aquestes investigacions solen venir de d’especialistes de diverses disciplines. Així, meteoròlegs, geògrafs i economistes, per citar-ne els més destacats, han dedicat molt treballs, amb objectius variats, a l’estudi d’esdeveniments de caràcter meteorològic especialment rellevants.

 

 

CATALUNYA, TERRA DE NOMBROSOS RISCOS METEOROLÒGICS

 

El nostre és un territori de contrastos. Tenim la sort de poder gaudir de la majoria de fenòmens meteorològics que es produeixen a nivell planetari. La situació geogràfica de Catalunya en l’Hemisferi Nord contribueix decisivament a aquesta realitat.

 

La latitud mitjana en què vivim i la presència manifesta de la Mediterrània, amb l’ajut d’una orografia que accentua la intensitat d’alguns episodis, fa que la nostra meteorologia i, en conseqüència, la climatologia no estiguin exemptes d’un cert reconeixement entre la comunitat científica.

 

Si bé tots som conscients de la calma atmosfèrica amb què convivim durant molts períodes de l’any, no ens passa per alt el record de manifestacions meteorològiques serioses. ¿Qui, només fent un xic de memòria, no ha oblidat una tempesta que el va esglaiar, una nevada que li va fer posar les cadenes al cotxe o bé un fred gairebé insuportable?

 

Les persones tenim una companyia permanent: el temps que fa. De temps en tenim a cada instant. De temps n’hi ha a arreu del món. És això, precisament, el que dona forma a la meteorologia.

 

He dit que Catalunya és una terra de contrastos, molt diversa meteorològicament parlant. En un mateix moment podem tenir molts tipus de temps diferents. I no ens trobem en una zona àmplia territorialment parlant.

 

És cert que cada estació disposa d’unes característiques pròpies que la fan singular. A grans trets, els estius són més monòtons. Al seu torn, la primavera i la tardor, com a èpoques de transició, guarden un caire més incert. Dins d’aquesta demostrada diversitat en fenòmens meteorològics hi tenen cabuda els dies més assolellats, diàfans i calmosos fins a les llevantades d’octubre que fan desbordar rius i rierols. Ara ens interessen molt més aquests segons.

 

Però de fenòmens adversos i violents ens en visiten bastants més a part de les precipitacions intenses esmentades. En les pròximes pàgines aniré desglossant aquests fenòmens que, a la pràctica, es converteixen en riscos meteorològics.

 

En aquest sentit, la prevenció és la millor eina per afrontar aquests episodis que, en ocasions, són d’una gran magnitud. És imprescindible intentar minimitzar-ne les conseqüències.

 

Des del punt de vista de les previsions meteorològiques, avui ja no és complicat descobrir una onada de calor que puja del Sàhara, una onada de fred que ve de Rússia, la imminència d’una nevada a la costa, la irrupció d’un vendaval de tramuntana, el reforçament d’una depressió a la Mediterrània que ens impulsarà onades gegants o la possible gènesi de tempestes fortes que puguin provocar algunes inundacions.

 

Els models meteorològics són cada vegada més eficaços, més fiables, de millor bon refiar. Tot i això, d’errors encara n’hi ha. Per tant, ara incidiré en aquest conjunt de riscos meteorològics que, any rere any, fan saltar les alertes i que, per desgràcia, no estan exempts que s’enduguin vides humanes i provoquin altres danys irreparables.

 

 

 

LES ONADES DE CALOR

 

Hi ha qui va dir que l’onada de calor més important que hem tingut a Catalunya, almenys que se’n tingui un coneixement demostrat, va allargar-se gairebé tres mesos.

 

En efecte, en la nostra història recent la tongada de temperatures altes o molt altes que s’ha estés per més setmanes i mesos va ser la de l’estiu del 2003 que, malgrat les angoixes que va fer passar a moltes persones, es conserva en lletres d’or en la memòria meteorològica de moltes altres, aquelles que observem el temps amb molta atenció.

 

Potser fóra exagerat afirmar que l’onada de calor va durar l’estiu sencer. De fet, a parer meu, una onada de calor és un episodi d’almenys tres dies consecutius de durada, que pot produir-se entre finals de maig i les darreries de setembre, i on la característica fonamental són les temperatures molt superiors a les mitjanes de l’època.

 

Segons aquesta definició, de situacions d’onada de calor n’hi va haver diverses, però també és cert que hi hagué tongades amb uns valors tèrmics més raonables encara que fossin més alts de l’habitual. Del què no n’hi ha cap dubte és de la intensitat de l’episodi del 7 al 14 d’agost, que va ser el punt culminant, el més canicular, d’un estiu ja de per si únic, mancat de precedents coneguts.

 

Com tothom coneix bé, l’estiu és l’època de l’any que enregistra les temperatures més elevades, perfectament aptes per a gaudir de la platja i les vacances.

 

He copsat que en l’opinió pública hi ha varietat d’opinions a l’hora d’afirmar el mes més càlid. Així, els uns diuen el juliol; altres, de la seva part, assenyalen l’agost. La realitat ens indica que totes dues possibilitats són certes; és a dir, el juliol és més calorós a les terres interiors i de muntanya, però, en canvi, l’agost ho és més en algunes comarques a tocar del litoral.

 

Respecte aquesta darrera afirmació he de dir que la temperatura més elevada del mar contribueix a aquesta major inèrcia tèrmica, en relació el solstici, de les zones costaneres.

 

A la pràctica, d’onades de calor se’n poden produir tant al juliol com a l’agost, i, en una menor mesura, al maig, juny i setembre, però convé anunciar que, sobretot, ens acostumen a visitar en els dos mesos centrals de l’estiu.

 

Per exemple, recordem fluidament la calorada tremenda del juliol del 1982, que fou especialment forta entre els dies 6 i 8. Encara recordem millor, però, la del 14 i 15 d’agost del 1987, igual de severa que l’anterior. Aquell dia 15 es va batre el rècord de calor fins llavors a Barcelona, ara ja desfassat.

 

Ara bé, el 4 de juliol de 1994 les temperatures van ser novament espectaculars. Però encara van ser més elevades, arribant als 43ºC, del 5 al 7 de juliol de 2015 i, sobretot, entre el 26 i 30 de juny de 2019, en especial els dies 28 i 29, quan es van assolir, fregant els 44ºC, els valors més alts de la història meteorològica catalana.

 

A causa del grau de continentalitat, les comarques de l’interior són les que registren els valors més elevats durant les situacions de risc meteorològic causades per la calor intensa. I, fins i tot, en un dia normal d’estiu succeeix el mateix.

 

Aquest ventilador eficaç però de grans proporcions que juga amb el litoral sobretot a l’estiu, que és la marinada, impedeix que aquestes contrades assoleixin els 40ºC i, ni tan sols, s’hi puguin acostar en els dies centrals de la canícula.

 

Precisament, és en aquest període de l’any quan la situació sinòptica anomenada pantà baromètric es sol manifestar amb més evidència. Amb tot, no puc finalitzar aquest apartat sense remarcar la situació que provoca les onades de calor: les entrades d’aire saharià.

 

En general, es produeixen quan un anticicló s’ubica a la Mediterrània central. Per tant, fa incidir una massa d’aire del sud, molt càlida i relativament eixuta, que porta moltes partícules de pols en suspensió, que s’estén per la conca mediterrània peninsular i les Balears comportant, en conseqüència, un augment clar, i en alguns casos espectacular, de la temperatura.

 

 

 

LES ONADES DE FRED

 

Talment com feia referència en el cas de les onades de calor, podem considerar que una onada de fred, o sigui, la seva antítesi tèrmica, és un episodi que es prolonga un mínim de tres dies.

 

En aquest cas, però, la característica fonamental són les temperatures molt baixes, vagin acompanyades o no de precipitacions en forma de neu. Cal dir que la nostra localització en una latitud mitjana afavoreix que puguem tenir alguna d’aquestes adveccions d’aire molt fred. Això no obstant, a ningú li passa per alt que aquests episodis tenen un caràcter molt puntual.

 

En aquest sentit, encara resta en la memòria de molts catalans els efectes de la darrera gran onada de fred que hem viscut. En efecte, ens hem de remuntar a l’any 2001 quan entre els dies 14 i 26 de desembre Catalunya patí la persistència d’un ambient ben fred, gèlid en alguns casos. L’episodi va començar amb la famosa nevada del divendres 14, que va ser especialment intensa a la Catalunya central, i posteriorment hi hagué valors inferiors als –15ºC en punts concrets de l’interior. Més recentment, el febrer de 2012 ens va tocar una onada de fred un graó per dessota en relació la de 2001.

 

Va ser una onada de fred, però, tot i així, no va assolir la intensitat de les dues més severes enregistrades al llarg del segle XX. La més recordada per la població va durar tres setmanes. Un 2 de febrer, però de l’any 1956, s’iniciava la irrupció d’una massa d’aire extremadament freda procedent del nord-est.

 

Aquell dia, efectivament, les temperatures van baixar en picat arreu. Moltíssims rècords de fred han quedat inamobibles des del 1956. Els –32ºC de l’Estany Gento o els –7ºC de Barcelona són tot un referent.

 

Gairebé una trentena d’anys més tard, el 1985, però en aquesta ocasió durant el mes de gener, la segona onada d’aire fred més important dels últims 100 anys glaçava tota Catalunya. Va començar, tot plegat, amb la nevada del dia 5, la vigília de Reis.

 

D’onades d’aire fred n’hi ha hagut més en la nostra història, però he volgut remarcar la darrera realment sonada i les dues més espectaculars del segle passat. Ara, la pregunta és: quina és la situació sinòptica que causa aquestes fredorades? En general, es parla d’entrada d’aire molt fred d’origen siberià, malgrat que, des d’aquí, no hi estic  del tot d’acord perquè, més aviat, són masses d’aire que provenen de la Rússia no siberiana.

 

Aquestes adveccions, que provenen del nord-est, són les més fredes que poden arribar no tan sols a Catalunya sinó en el conjunt de la península Ibèrica. La seva regió font és un autèntic congelador a finals de la tardor i durant l’hivern. A la pràctica, aquesta és l’explicació de perquè ens visiten amb un aire tan glacial.

 

És cert, però, que una advecció russa és un fenomen poc freqüent. D’aquí ve, doncs, que aquests episodis siguin  esporàdics. A més, també és factible que visquem una onada de fred amb una massa d’aire no ben bé russa, sinó de Centreeuropa. Cal dir, igualment, que moltes baixades importants de la temperatura són originades per fluxos freds procedents de latituds ben altes o bé de l’interior del continent europeu. Totes dues situacions tenen un grau de possible aparició molt més elevat.

 

A causa de les característiques continentals de la seva regió font i del nul o escàs recorregut per damunt de la superfície marina, les situacions de molt de fred solen ser seques, eixutes; és a dir, fa sol però l’ambient amb prou feines pot escalfar-se. La humitat relativa de l’aire acostuma a romandre força baixa. És llavors quan les gelades negres abracen la gran majoria de les comarques. Pot succeir, com hem vist en els casos del 1985 i el 2001, que l’episodi de fred molt intens porti precipitacions. En aquestes circumstàncies, fàcilment seran en forma de neu, fins i tot a la zona costanera.

 

Quan la pressió atmosfèrica sigui prou baixa o entri una massa d’aire tèbia i humida mediterrània no és estrany que les nevades emblanquinin les cotes més baixes. Amb o sense nevades, d’ara en endavant potser tindrem més dificultats per veure la força d’una onada de fred escombrant Catalunya o la Península sencera. Òbviament, és una referència al canvi climàtic.

 

Això no obstant, sembla que els fenòmens extrems, o sigui, els veritables riscos meteorològics, han d’augmentar en intensitat. Comentaris paradoxals que denoten el grau d’incertesa que encara hi ha sobre el tema. Qui sap, doncs, si d’aquí a uns mesos tenim un altre febrer del 1956 o bé, i encara el recordem prou bé, un nou gener del 1985. O mai més ho tornarem a veure a causa de l’escalfament del planeta?.

 

 

 

NEVADES IMPORTANTS

 

La neu, per bé que no és l’única, és la precipitació de caràcter sòlid no tan sols més coneguda sinó la més habitual en el conjunt del planeta.

 

Nosaltres ens trobem en una regió temperada, més vegades càlida que freda, però aquesta realitat no ha d’amagar que haguem de veure la neu com un risc meteorològic. Sabem del cert que el nostre no és, globalment, un territori de nevades, però és veritat que aquestes han comportat, en nombroses ocasions, maldecaps a la població. Per això l’hem de considerar un element de risc.

 

Com el bon sentit comú indica, la presència més manifesta de neu a casa nostra es troba en aquesta serralada d’envergadura que coneixem amb el nom de Pirineu. En l’àmbit del Pirineu català, fruit del seu règim atlàntic, les nevades més quantioses i, sobretot, més regulars solen caure a la Vall d’Aran i àrees properes.

 

Per contra, el vessant més mediterrani les rep més a batzegades, el què no exlou que hi pugui haver temporals de neu. Fora del Pirineu i el Prepirineu, la Serra del Montseny és l’àrea més nivosa. Per exemple, l’observatori històric del Turó de l’Home també va rebre tempestats de neu. Lògicament, és a la costa on s’enregistren les precipitacions de neu més anecdòtiques i més espaiades en el temps, especialment en el seu sector sud.

 

A conseqüència de ser un fenomen a cavall dels riscos meteorològics i riscos geològics, cal no deixar de banda les allaus. Aquestes, com se sap, constitueixen una de les majors amenaces de l’alta muntanya.

 

Una allau, de fet, no és res més que una caiguda sobtada d’una massa de neu vessant avall d’una muntanya. Se solen produir en unes condicions meteorològiques concretes, i l’hem de veure com un risc més aviat nivològic, més que meteorològic, encara que en aquest cas circumscrit a un espai limitat com és l’alta muntanya pirinenca.

 

Amb tot, les grans nevades que s’enregistren al Pirineu català sí són un risc meteorològic pròpiament dit. Si bé no és un fenomen molt corrent, de veritables temporals de neu n’ha viscut la nostra gran serralada, sigui la banda occidental com l’oriental.

 

A l’interior i al litoral no es donen aquestes grans nevades, però perquè la neu sigui vista com un risc amb una nevada de pocs centímetres de gruix és suficient. Dona la sensació, en aquests episodis, que no estem gens preparats per afrontar nevades que al Pirineu serien simples enfarinades.

 

Una de les nevades més impressionants que es recorden data del 23 de gener del 1996. Es produí a la zona del Port del Comte. En 24 hores s’hi van acumular dos metres de neu a la costa 2.300. Aquesta sí que és una dada sorprenent.

 

Tant o més sorprenent que aquella mateixa temporada hivernal 1995-1996; és a dir, un hivern de  grans nevades. Ja a partir de finals de novembre, un seguit de nevades molt abundoses van gairebé sepultar el Pirineu. Sense anar més lluny, a principis de febrer d’aquell hivern, l’estació d’esquí de Boí-Taüll mesurà un gruix de vuit metres.

 

És fàcil suposar que a la costa mai s’hi han acumulat metres de neu. Però sí quasi un metre. Em refereixo al 25 de desembre del 1962. Aquella jornada, cèlebre per a la meteorologia catalana, va caure la nevada més espectacular de tot el segle XX a la costa catalana.

 

L’observatori Fabra, tot just a 412 metres d’altitud, va rebre 80 cm d’una sola nevada que s’allargà 24 hores ininterrompudament. Els més grans i no tan grans mai oblidaran les imatges d’un dia de Nadal insòlit. Fou una nevada per a la història, que va provocar un autèntic caos, va paralitzar ciutats senceres i en va marcar els seus temerosos habitants.

 

Les terres de l’interior de Catalunya també han viscut nevades excepcionals. La més espectacular, potser pels desgavells que causà, fou la del 30 de gener del 1986. Una gran nevada va desplomar-se sobre les comarques interiors de Barcelona i Girona, incomunicant ciutats i viles i arrassant boscos sencers. La neu va anar acompanyada d’un fort vendaval del nord-est, que va estendre un torb insòlit per moltes contrades.

 

 

 

TEMPORALS DE MAR

 

La meteorologia marítima no és una de les branques de la ciència meteorològica més estudiades. Tot i així, val la pena no passar per alt que les adversitats del mar constitueixen un altre dels riscos meteorològics presents a la nostra regió.

 

Pot donar la sensació, malgrat tot, que la Mediterrània és un mar tranquil, homogeni i exempt de la crueltat que poden amagar els grans oceans. En general, és cert que la Mediterrània no és escenari privilegiat de grans temporals ni de borrasques molt agressives. Però cal remarcar aquest en general. De fet, les seves dimensions, per més que puguin semblar gegantines a moltes persones, no són prou manifestes com per congriar temporals tan espectaculars com els de l’Atlàntic, l’Índic o el Pacífic.

 

Tot i aquests comentaris, la costa catalana ha viscut la duresa d’alguns episodis concrets de la meteorologia marítima. Per cert, aquesta no només abasta l’onatge sinó altres fenòmens més diversos. Aquí, però, ens interessa l’estat de la mar.

 

Sense anar més lluny, el litoral català ha patit, i el nombre de persones que hi han perdut la vida així com les destrosses a platges i equipaments ho corroboren, la hostilitat d’onades de grans proporcions. D’ones de 15 o 20 metres d’alt com les que pot haver en els oceans ens són desconegudes, però temporals que han arribat als 10 metres o més diverses vegades sí que se’n té constància. Aquest fet extraordinari, sobretot, va tenir lloc tant a la Costa Brava com a la Costa Daurada, almenys unes milles mar endins, el 21 de gener de 2020, amb la depressió Gloria. Així, prop del cap de Begur es van fregar els catorze metres, i davant del delta de l’Ebre, es van acostar als tretze metres. No cal dir que els desperfectes van ser enormes. Una notable advecció de l’est i el nord-est  causà l’event. Com també va ser un event el temporal duríssim del 20 i 21 de gener de 2017.

 

Temps abans, el novembre del 2001 dos forts temporals van escombrar la costa catalana. El més curiós és que van anar separats per només 96 hores de diferència. Quatre dies escassos. El primer data del dia 11, quan una imponent gregalada va aixecar onades de set metres en diversos trams del nostre litoral. El dia 15, una llevantada de primera categoria va generar noves grans onades, que davant del delta de l’Ebre van arribar a assolir els nou metres d’alçària. En cap dels dos casos no hi hagué víctimes. La raó és simple: estàvem a la tardor. Però ja sabem que algun temporalet estival pot provocar estralls entre els banyistes imprudents. Per això, el petit temporal de llevant del 3 al 5 de juliol del 1993 va causar onze ofegats a les platges catalanes.

 

L’opinió pública tendeix a associar l’hivern com l’estació amb un major nombre d’episodis de mala mar. La realitat ho contradiu, amb el permís i l’excepció tan sonada de la depressió Gloria, donat que són la tardor i la primavera les èpoques que porten més onatges de consideració a la costa catalana. Fins i tot, s’ha detectat un màxim a l’abril, que tampoc ens hauria de sorprendre. A criteri meu, aquest és el mes més esbojarrat i peculiar dels dotze que componen l’any.

 

L’hivern, per dir-ho amenament, es troba a mig camí entre les dues estacions de transició i l’estiu. És precisament en els mesos càlids quan el nombre i la intensitat de mars revoltats decreix. Tot i així, alguns episodis de temporals moderats, com acabem de veure, comporten un gran risc. Simplement, l’estiu té pocs temporals perquè és l’època més monòtona, més tranquil·la meteorològicament parlant. Ben al contrari, doncs, de la primavera i la tardor.

 

La llevantada és una de les situacions meteorològiques més atractives i interessants que podem tenir en territori català. La combinació d’elements significatius com són un vent fort de l’est, unes precipitacions abundoses i un onatge destacat ha portat les llevantades a un reconeixement.

 

Indubtablement, l’esmentada és la situació sinòptica que, habitualment, alça ones poderoses que s’estavellen contra els espigons i engoleixen platges. El llevant, en realitat, és un dels vents més arrelats en la nostra meteorologia popular. Però no és l’únic vent que esvalota de valent les aigües mediterrànies. En aquest sentit, les adveccions del nord-est i del sud, per exemple, també són capaces de provocar alteracions importants en l’estat de la mar. Fins i tot, de tanta magnitud com el llevant, per bé que és aquest qui ho fa més vegades. S’entén, per tant, que sigui evocat com un dels elements capdavanters de la meteorologia marítima catalana.

 

 

 

VENTS HURACANATS

 

Un altre del conjunt de riscos meteorològics que poden aparèixer a Catalunya és el vent. No em refereixo a simples oratges, sinó més aviat a aquells vendavals susceptibles de provocar desperfectes a béns i equipaments. En alguns casos, fins i tot, s’han hagut de lamentar víctimes.

 

En primer lloc, he d’assenyalar que Catalunya és una terra de vent, per bé que comptem amb unes àrees especialment sensibles; és a dir, indrets ben ventilats, mentre altres ho són molt menys. El paper de l’orografia és capdal per oferir aquests fets contrastats.

 

En territori català cal distingir tres àrees fonamentals on, realment, el vent sí que és un risc meteorològic pròpiament dit.

 

D’una banda, l’Empordà, que és anomenat el palau del vent. D’altra banda, les terres del sud. Finalment, les cotes altes del Pirineu són la tercera zona on el vent pot agafar embranzindes perilloses. En el primer cas, la tramuntana, que és el vent del nord, hi és el vent més clarament dominant, fins i tot, i de llarg, el de major virulència. En el segon cas, és el mestral, que prové del nord-oest, el que pot assolir ratxes huracanades. En l’opció pirinenca, però, si bé és el vent del nord el que habitualment bufa més fort, la resta de direccions són capaces de portar autèntiques ventades.

 

La tramuntana empordanesa és un dels elements més destacats de la meteorologia catalana. A la pràctica, no només és un dels vents més arrelats en la cultura popular de casa nostra, sinó que és el de major intensitat, el que bufa, en definitiva, amb la força d’un huracà. Es diu, a més, que els habitants de l’Empordà estan tocats per la tramuntana.

 

En efecte, se sap del cert que el vent és un dels fenòmens atmosfèrics que més influència tenen en les persones. De fet, els empordanesos han viscut en el seu territori veritables ventades, autèntics temporals desfermats de vent. De vegades, molt ocasionalment això sí, s’ha superat el llindar dels 200 km/h. Per això convé considerar el vent com un risc meteorològic. No cal, però, que arribi a aquesta velocitat exagerada per valorar-lo com a tal. I és que l’embat de la tramuntana, de la qual es diu que és capaç d’arrossegar trens, ha provocat danys en nombroses ocasions. Un motiu més per veure-la com un risc de caràcter meteorològic.

 

El mestral és poderós a les Terres de l’Ebre i a la meitat sud de la Costa Daurada. Del cap de Salou en avall el podem valorar com un vent en ocasions huracanat. A la banda meridional de Catalunya hi és anomenat cerç, per bé que, genèricament, el vent del nord-oest rep el nom, com he indicat, de mestral.

 

En general, cal dir que no és tan violent com la tramuntana. Tot i així, es creu que pot haver superat els 200 km/h alguna vegada. Com en el cas de la tramuntana, que es canalitza entre els Alps, el Massís Central francès i el Pirineu, el mestral fa el mateix entre aquesta serralada i el Sistema Ibèric. Aquesta circumstància explica la seva intensitat.

 

I no hem d’oblidar el Pirineu. Les seves cotes altes, desprotegides i obertes als vuit vents, són territori de vent. Més que l’Alt Empordà, gosaria dir. L’altitud, doncs, n’és el factor més decisiu. Tot i així, el sector oriental, més pròxim als dominis de la tramuntana, sol rebre les ventades més intenses. Una dada per comentar: l’estació d’esquí de la Molina va enregistrar, el 2 de gener del 1998, una ratxa de 219 km/h. Una tempesta de vent difícil d’imaginar-nos.

 

Això no obstant, les grans ràfegues a la serralada, almenys en les àrees de major altitud, no són gens estranyes. Aquestes, en efecte, constitueixen un veritable risc per a les activitats muntanyenques. Els tristos fets del 30 de desembre del 2000 són l’exemple més colpidor per il·lustrar-ho.

 

Hem vist les tres àrees territorials on el vent es comporta com un element de risc. On més, als cims del Pirineu. Potser s’hi han assolit els 250 km/h. Tot i això, Catalunya rep l’efecte, gairebé l’afecte m’atreviria a dir, d’oratges suaus que no comporten cap mena d’entrebanc. La marinada, sense anar més lluny, n’és una bona mostra. Això no ens ha de fer oblidar, però, que el vent és un fenomen amb tradició en l’espai català, un element que determina, en ocasions, el tarannà de la gent que més el pateix.

 

 

 

SEQUERES

 

Entenem per sequera a un període llarg de temps en què les precipitacions han estat prou escasses. De vegades, si la sequera és prolongada i intensa pot arribar a afectar l’economia o, com a mínim, fer que perilli el subministrament normal d’aigua.

 

No hi ha cap dubte que la sequera és un dels fenòmens climàtics de major envergadura. En alguns països del Tercer Món, per exemple, ha provocat el que s’anomena catàstrofes humanitàries. A la península Ibèrica, en efecte, hem tingut sequeres, també segles enrere, com així confirmen les fonts documentals que fan referència a pregàries per demanar pluja, i en tindrem, però en cap cas arribarem a uns extrems tan poc desitjats.

 

Com a conseqüència de viure en una regió mediterrània, Catalunya és una terra propensa a episodis de secada, a èpoques, en definitiva, prou llargues mancades de precipitacions apreciables.

 

Precisament, una de les característiques del clima mediterrani són les sequeres. Nosaltres, doncs, cíclicament en patim els seus efectes, i és cert que al llarg de les  darreres dècades hi ha hagut èpoques ben eixutes.

 

Una de les més importants data de l’any 1990. Les pluges deficients dels mesos precedents van provocar una davallada molt considerable en els nivells de molts dels embassaments presents en sòl català. Les temudes restriccions d’aigua, que de manera mínimament massiva no han estat implantades a les ciutats més importants des de fa molt de temps, semblaven, en aquella ocasió, més properes que mai. Una dada a considerar: l’1 d’abril el popular embassament de Susqueda es trobava al 8% de la seva capacitat total. I la resta de pantans que abasteixen l’àrea metropolitana de Barcelona, tot i no assolir aquest nivell ridícul, estaven molt més buits que plens. Per sort, les esperades pluges primaverals van minimitzar aquella greu sequera. L’aigua va tornar a córrer i els embassaments es van recuperar relativament. Suficient com per allunyar el fantasma de les restriccions.

 

És evident que cal no abaixar la guàrdia. Remarco, per tant, que el nostre és un territori mediterrani, propens, com he assenyalat, a secades considerables. En relació a això, val a dir que la idea de l’estalvi d’aigua, clarament lligada al desenvolupament sostenible que tota societat moderna ha de tenir, s’ha refermat en l’opinió pública des de la greu sequera del període 2007-2008.

 

L’aigua, no ho posarem mai en dubte, és un bé, certament, escadusser. Un bé, en definitiva, preuat. No hauria de ser només en èpoques de sequera quan la ciutadania ha de tenir-ho ben present. Ho hauria de valorar en tot moment.

 

 

 

PRECIPITACIONS TORRENCIALS

 

A escala planetària, les precipitacions torrencials, que sovint són les culpables d’inundacions més o menys importants, són un dels riscos meteorològics més destacats.

 

D’episodis de grans pluges se’n produeixen en moltes regions del món. De fet, des de l’Equador fins a les latituds mitjanes. A cavall d’aquestes i del món tropical s’hi troba el clima mediterrani que, com és sabut, no és exclusiu del sud d’Europa.

 

Si en l’apartat anterior esmentava que les sequeres són un fenomen lligat al món mediterrani, les precipitacions torrencials no ho són menys. De vegades, fins i tot, una llarga secada desemboca en un episodi de pluges gairebé catastròfiques. Això ha passat a la península Ibèrica, de la mateixa manera que a Catalunya.

 

És possible que el risc meteorològic més destacat a nivell del territori català siguin, doncs, les inundacions. Per damunt dels altres que hem anat veient. En general, provoquen més danys materials i seguen un major nombre de vides humanes. De referències se’n troben, francament, moltes.

 

La Mediterrània occidental és una àrea favorable per a la gènesi de grans núvols de tempesta, que s’anomenen cúmulonimbus, a causa de les seves particularitats. Aquesta regió, en primer lloc, es troba reclosa de muntanyes. En segon lloc, té la capacitat de generar depressions, fet que porta el nom de ciclogènesi mediterrània. I, en tercer lloc, compta amb una temperatura elevada de l’aigua després de l’estiu, factor que, a criteri meu, crea la massa d’aire mediterrània. La Mediterrània occidental, per tant, és tot un niu potencial de grans tempestes, que poc tenen a envejar a les d’altres zones del planeta on també es congrien potents sistemes convectius.

 

A Catalunya tots dotze mesos de l’any porten la possibilitat de pluges intenses. És ben cert, malgrat això, que uns més que altres. Per tant, quan cal estar ben a l’aguait d’aquest risc meteorològic és a la tardor, especialment en els mesos de setembre i octubre.

 

Després d’un estiu calorós l’aigua del mar es troba càlida, a una temperatura, en definitiva, alta. Aquest és un ingredient decisiu de cara a la formació de núvols enormes. D’altra banda, l’energia acumulada, en forma de calor i humitat, a l’atmosfera al llarg dels mesos precedents és un altre factor a tenir en compte. S’entén, per tant, que quan penetren canvis de temps en aquestes condicions ambientals i marines, els episodis de mal temps tenen el risc de convertir-se en severs.

 

El setembre i l’octubre, doncs, són els dos mesos amb un major risc de pluges fortes. El primer sol abocar les intensitats de precipitació més elevades; el segon, de la seva part, porta temporals més generals. Tot i així, a Catalunya, i sobretot al litoral i al prelitoral, que sovint són les zones més castigades per les tempestes de forta o gran intensitat, la temporada de risc comença, a criteri meu, cap al 15-20 d’agost. Rar és l’any que no cau, com a mínim, alguna tempesta violenta a partir de llavors.

 

És important recordar les inundacions més greus que s’han produït a Catalunya en les últimes dècades. Així, un 10 d’octubre, però de l’any 1994, un sistema tempestuós de gran intensitat va provocar autèntics estralls, riuades històriques i, encara més tràgic, deu víctimes mortals.

 

En aquest sentit, els 415 mm recollits en 24 hores a Alforja, dels quals 403 van caure de matinada, a la comarca del Baix Camp, són tota una fita en tan poc espai de temps. Aquelles sí que foren unes inundacions greus, molt serioses. En una paraula: catastròfiques. Per sort, d’inundacions de tanta magnitud com les de l’octubre del 1994 no se’n presenten cada any. Ni de bon tros, tot i que sí que n’hi ha referències, i recents.

 

Malauradament, doncs, sí que n’hi hagut d’altres de molt vigoroses des d’aleshores. I amb la singularitat remarcable de produir-se en tres mesos de diferència. Així, el 22 i 23 d’octubre de 2019 una altra riuada històrica del tarragoní Francolí va provocar nombroses víctimes i grans danys. Però és que el 21 i 22 de gener de 2020 les riuades, a causa de precipitacions totals en l’episodi de 400 a 500 mm, durant la depressió Gloria, van colpir severament les comarques de Barcelona i, sobretot, de Girona.

 

D’episodis d’aiguats n’hem tingut molts més que els anotats. Fins i tot, se n’han produït de magnituds semblants o superiors, però més enrere en el calendari.

 

En aquest sentit, les gravíssimes inundacions del Pirineu i el Prepirineu del 6 al 8 de novembre del 1982 o els tristos fets de la nit del 25 al 26 de setembre del 1962 al Vallès Occidental especialment en són els exemples més destacats. Aquest va ser, precisament, l’episodi més cruel, pel que fa a pèrdua de vides humanes i desapareguts, del segle XX.

 

Les tardors mediterrànies, on cal incloure Catalunya, són imprevisibles. Uns anys peta al País Valencià. Altres ho fa a les Balears. Uns altres, però, els grans aiguats colpejen les terres catalanes.

 

Per sort, les previsions meteorològiques han avançat prou com per saber preveure amb prou antelació la formació o l’arribada de tempestes impressionants. I un detall a considerar de ple: en el món extremadament dinàmic i viu de la meteorologia catalana són, segons la meva opinió, els sistemes convectius mesoescalars, que representen una massa agrupada de tempestes que s’estén per centenars de quilòmetres damunt la Mediterrània i les àrees adjacents, un dels fenòmens més espectaculars que tenim l’oportunitat de viure a casa nostra.

 

 

 

COM EVOLUCIONARAN ELS RISCOS METEOROLÒGICS?

 

Tots els riscos meteorològics a què he fet referència tenen plena vigència, òbviament, avui en dia. Però cal dir, de la mateixa manera, que el passat ha portat múltiples episodis que en van estretament lligats.

 

Les característiques i singularitats del nostre clima, o, més ben dit, dels climes de Catalunya, s’han mantingut, a grans trets, força similars. Només el pas del temps i les diverses fluctuacions naturals hi han aportat matisos.

 

La climatologia té una branca anomenada històrica. Aquest coneixement es centra en la descoberta i l’anàlisi del clima passat. En efecte, la climatologia històrica es fonamenta en l’estudi dels darrers segles, reculant tan enrere com sigui possible. La informació, de fet, es treu de fonts prou variades.

 

En alguns casos, cal fer treball de camp; en altres ocasions, en canvi, convé remenar arxius documentals. De registres meteorològics fiables n’hi ha des de finals del segle XVIII. Sense investigacions que mirin més enllà, no sabríem si vàrem tenir més o menys onades de calor, grans fredorades, ventades endimoniades o bé riuades històriques.

 

En tot moment tenim temps. L’atmosfera i els seus fenòmens i variables sempre estan vius. Aquí i arreu. De vegades, el cel roman serè i l’aire reposa calmós. En altres ocasions, però, l’atmosfera es rebela. Llavors, grans nevades o terribles aiguats duen el caos i la devastació. Prou que ho hem vist.

 

D’ara en endavant, el temps és ben incert. Podem tenir una idea més aviat efectiva, és veritat, de si plourà o farà sol d’aquí a una setmana. Ho podem intuir. El mateix fan, però a una escala molt diferent, els models climàtics. Avui, el tema del canvi climàtic ha entrat, de ple, en l’opinió pública.

 

Els experts assenyalen que, amb total seguretat, els canvis globals induïts per l’acció antròpica han començat fa temps. Afirmen, a més, mercès a les prediccions dels models esmentats, que el planeta s’escalfarà molt més. També, indiquen que els fenòmens meteorològics es radicalitzaran. En altres paraules: els fenòmens extrems ho seran encara més. I, Catalunya, com a regió on, efectivament, el temps sovint és tot un risc, aquests riscos meteorològics possiblement endureixin la seva magnitud. Potser tinguem més inundacions, més tornados o més onades de calor. Certament, el temps cronològic ho desvetllarà.

 

 

 

 

SEGONA PART: UN RISC METEOROLÒGIC AL DETALL, LES SEQUERES

 

QUÈ ÉS UNA SEQUERA?

 

L’origen del terme sequera

 

Per bé que tots som més o menys conscients i coneixedors de que és una sequera, he pensat que fóra de notable interès capbussar-nos en algunes de les definicions que s’han divulgat d’aquest concepte, que té l’origen, per cert, en la paraula llatina siccus, que vol dir sec.

 

      

Cinc definicions de sequera

 

. L’Organització Meteorològica Mundial afirma que una sequera “és la manca prolongada o dèficit notable de precipitació”.

. L’UNESCO constata la sequera com “una manca prolongada, marcada deficiència o pobra distribució de la precipitació”.

. L’Agència Catalana de l’Aigua afirma que una sequera “és la manca persistent de precipitacions”.

. El Diccionari de Meteorologia de la Universitat Politècnica de Catalunya defineix la sequera com “l’absència o deficiència perllongada de precipitació”.

. El diccionari de geografia física del Centre de Terminologia assenyala que “és una absència o deficiència perllongada de precipitació”.

 

 

Totes les definicions, enllaçades per un punt en comú

 

Desglossat i llegit aquest petit aplec de definicions, sembla inqüestionable que guarden un punt en comú irrebatible: la manca de pluges durant un llarg període de temps.

 

Ara bé, d’aquesta circumstància ben palesable, doncs, en cal afirmar que el terme sequera, que té, en català, en el de secada com a sinònim, no és aplicable en unes mateixes condicions en funció de la situació geogràfica i, particularment, de la realitat pluviomètrica de cada indret.

 

Per exemple, aquelles regions on la precipitació ja és, de per si, prou minsa, el llindar a partir del qual es manifesta que hi ha sequera és d’una manca pràcticament total de pluges. En canvi, en aquelles àrees on la precipitació és relativament abundosa, el llindar implica, efectivament, unes precipitacions molt més moderades en relació la mitjana, però superiors respecte al cas anterior.

 

 

 

NOCIONS GENERALS DEL FENOMEN DE LA SEQUERA

 

Un fenomen altament imprevisible

 

Se sap del cert, i per això mateix és una realitat irrefutable, que les sequeres, i ho ressalto, són del tot imprevisibles, tant des del punt de vista de la magnitud com del temps durant el qual afectaran una regió; no hi ha, per tant, ni molt probablement n’hi haurà mai, cap fórmula màgica que ens permeti anticipar-nos al fenomen.

 

Aquesta circumstància inapel.lable tampoc ens hauria de sorprendre gaire en el supòsit que tinguem en compte que les previsions meteorològiques que realitzen els models meteorològics convencionals no són gaire fiables més enllà d’una setmana vista. En conseqüència, si pronosticar el temps per d’aquí a vuit dies ja és una tota una quimera, entenem clarament com és altament improbable, sinó impossible, preveure amb antelació una sequera pròxima.

 

Ara bé, malgrat que aquestes conjuntures ens fan tocar de peus a terra, cal dir que existeixen uns altres models meteorològics que sí ofereixen previsions de caràcter estacional, això és, a tres i quatre mesos vista, o sigui, per a la següent estació astronòmica més enllà de la que ens trobem.

 

Sigui com sigui, aquests pronòstics estacionals solament mostren tendències, encara que és convenient sobreafegir que cada vegada se’ls dona una major rellevància i que, de ben segur, en els propers anys veuran millorats els seus resultats. No obstant això, com que tan sols mostren tendències, ara per ara no tindran una fiabilitat especialment elevada; bona mostra d’això, són que no és estrany que cometin errors importants en la previsió. De moment, doncs, les sequeres continuaran sent un fenomen complex del qual és impensable preveure’n la seva aparició, intensitat i durada.

 

 

L’ubicació mediterrània, factor primordial per entendre les secades a Catalunya

 

En el marc català, val a dir que les sequeres comencen a tenir repercussions en el territori a partir del cinquè o sisè mes a partir del moment en què s’ha iniciat la davallada notable de les precipitacions per dessota de les mitjanes.

 

Tot i així, aquest llindar pot veure’s alterat, bé a l’alça, bé a la baixa, en funció de la intensitat del descens del ritme pluviomètric habitual. En tot cas, una cosa és ben clara a casa nostra: la pluviometria a Catalunya es mostra a tall d’una variabilitat i una irregularitat temporal a voltes desconcertant.

 

Tot i que no sempre és tan rellevant, sí que és veritat que aquesta variabilitat a la qual faig referència és una de les singularitats climàtiques per antonomàsia al nostre àmbit com a conseqüència de l’ubicació que presentem en el domini geogràfic eminentment mediterrani. Aquest és un factor, fet i fet, que col.labora amb una decisió determinant a què els períodes de secada siguin una particularitat pluviomètrica arrelada, d’ençà temps històrics, a les terres catalanes.

 

 

LES SEQUERES EN EL PASSAT A CATALUNYA

 

Catalunya, territori de sequeres per antonomàsia

 

Se sap del cert, i ho remarco de nou, que la sequera és un fenomen climàtic profundament lligat a Catalunya. De fet, com a territori genuïnament mediterrani que som, és una realitat indiscutible que els períodes de secada, de vegades més aguts i prolongats, de vegades més lleus i passatgers, formen part de manera clara i meridiana de la nostra climatologia; i podem afegir, dit això, que no només en formen part, sinó que, a més a més, sempre, ja des de temps ben reculats, n’han pres un destacat i, en ocasions, seriós protagonisme.

 

Cal corroborar contundentment, per tant, que la secada, terme sinònim, recordem-ho, del de sequera, no tan sols es manifesta de manera desigual pel que fa a la seva intensitat, sinó que, també, apareix amb una notable regularitat, talment com un risc climàtic força recurrent, propi de la Mediterrània.

 

Ara bé, aquesta successió d’èpoques força més eixutes del que sol ser habitual s’alterna en nombroses ocasions amb períodes molt més humitosos. En poques paraules: una particularitat sobresortint del nostre clima són les pronunciades divergències pluviomètriques en funció de l’any. I encara més: no ha estat un fet gens anòmal que secades d’una certa envergadura desemboquin en un episodi d’inundacions, una dada més a tenir en compte per tal de considerar com a notoris, en efecte, els alts i baixos destacadíssims de la pluviometria a Catalunya. I més dades que puc copsar de les sequeres: el maldecap principal no és, bàsicament, que hi hagi un any sec o molt sec; en sentit estricte, he de subratllar que el problema per excel.lència rau en el fet que es produeixi una successió d’anys eixuts o molt eixuts.

 

Cal ressaltar, a més, que hi ha un detall que és necessari transmetre. I és que les sequeres en temps passats, a casa nostra, foren una font de tràngols molt més considerable que avui. Dit d’una altra manera: se sap amb prou certesa, perquè almenys així està documentat, que van ser l’origen d’episodis aguts de fam, circumstància, és clar, totalment impensable avui dia.

 

 

 

LES SEQUERES A TRAVÉS DE LA CLIMATOLOGIA HISTÒRICA

 

Ara bé, ens hauríem de preguntar una cosa. ¿Com és que podem esbrinar quan hi va haver secades importants, si les primeres dades meteorològiques preses a Catalunya daten del 1780 a Barcelona? Quines fonts porten als estudiosos a descobrir-les? Una de clara i concisa: les anomenades fonts documentals.

 

De fet, l’especialitat que estudia el temps dels segles anteriors a la naixença de les observacions meteorològiques instrumentals porta el nom de climatologia històrica. Gràcies a aquesta disciplina científica de relativament recent expansió, s’ha pogut constatar, doncs, que la sequera no tan sols és l’esdeveniment climàtic més rellevant, sinó que la seva aparició i vigorositat en el decurs dels darrers cinc segles ha tingut un protagonisme molt notori.  

 

En tot això, els experts en climatologia històrica s’han adonat que, segles enrere, les secades estaven excel.lentment documentades. En aquest ordre de coses, crec  interessant manifestar que aquestes fonts documentals es basen, sobretot, en els textos que s’han conservat de les denominades rogatives pro pluvia. En poques paraules: aquelles súpliques públiques, de caràcter religiós, que demanaven l’arribada de pluges. I una altra cosa: hi havia cinc nivells de gravetat, segons la severitat major o menor de la sequera; o sigui, des d’un nivell inicial només de prevenció, fins a un nivell crític en què s’organitzaven peregrinacions a santuaris de renom, tot passant, en uns estadis intermedis, pels nivells mitjà, el nivell sever i el nivell greu.

 

 

LES SEQUERES MÉS SEVERES ANTERIORS AL SEGLE XX

 

Episodi dels anys 1566 i 1567

 

 Episodi que va conduir al nivell cinc l’estat de les rogatives pro pluvia en un alt nombre de poblacions, és la segona sequera més espectacular, més severa i colpidora pels seus dramàtics efectes sobre la població de totes les que se’n té constància. Tot i que tan sols durà un bienni, la manca d’aigua va arrassar una bona part de les collites de Catalunya.

 

 

Episodi dels anys 1812 al 1818

 

Aquesta és la sequera més profunda i prolongada de totes les que se’n té notícia, amb unes precipitacions inferiors a les normals durant tot el període esmentat de set anys, amb puntes especialment notables els anys 1813 i 1817.

 

Aquest darrer any anotat, per exemple, suporta el rècord de pluja més encongida a la ciutat de Barcelona; s’hi recolliren només 196 mm, una quantitat que representa un desolador terç de la mitjana, és a dir, una xifra gairebé desèrtica, tan irrisòria perquè, sense anar més lluny, fins a dos dels dotze mesos de l’any no va caure ni una gota a la capital catalana. Per cert, el 1817 se’l va definir com l’any de la fam, atès que molta gent morí d’inanició, en especial a les àrees rurals. I més coses: en tot aquell episodi meteorològic extrem, val a dir que dels 84 mesos pels quals s’allargà, tan sols cinc van ser emplujats. Aquella va ser, semblantment a l’episodi del 1566 i 1567, una crisi catastròfica, de les que, com l’anterior, queden en els anals de la història climàtica catalana.

 

 

LES SEQUERES MÉS AGUDES DEL SEGLE XX

 

Episodi dels anys 1944 al 1950

 

Es tracta d’una de les tres secades més dures del segle XX. Arrencant el 1944 i el 1945 de manera bastant general a tot l’Estat, és un bienni recordat per haver estat un dels més eixuts de la història climàtica de la península Ibèrica. Aquell fou un període de set anys consecutius caracteritzats per la falta notable de precipitacions, cosa que comportà restriccions l’estiu del 1950 a Barcelona i la seva rodalia.

 

Va ser a causa d’aquella situació de talls, en horari nocturn, en el subministrament quan les autoritats van adonar-se que amb les aigües subterrànies del Llobregat i el Besòs, unes reserves que varen estar a punt d’assecar-se, no n’hi havia prou per garantir l’abastament a l’àrea més poblada de Catalunya.

 

 

Episodi de l’any 1953

 

El 1953 data com la darrera vegada que Barcelona i la seva àrea d’influència han patit restriccions en el subministrament d’aigua domèstic. Fruit d’un episodi de secada que ja arrencava de temps enrere i que es profunditzà aquell any amb unes precipitacions que se situaren al voltant de la meitat de les mitjanes, al mes de maig els talls d’aigua van passar de ser una amenaça a una dura realitat durant 8 hores diàries.

 

De fet, malgrat l’experiència adquirida dels talls del 1950, l’àrea metropolitana seguia bevent de les aigües subterrànies del Llobregat i el Besòs, rius que a conseqüència d’unes pluges modestes van acabar subministrant una aportació d’aigua força discreta, insuficient com perquè no faltés l’aigua a les ciutats barcelonines. Aquella situació va provocar la decisió de les autoritats d’abastir les ciutats de les aigües superficials del Llobregat, a part de les ja explotades subterrànies, en el que va ser un suplement dels recursos hídrics iniciat el 1955.

 

 

Episodi de l’any 1973

 

Com a conseqüència del substancial increment del consum d’aigua calculat en un 6% anual, una circumstància que generava incertesa pel que fa a la disponibilitat de cara al futur a causa del creixement constant de la població, al 1973 es va fregar un episodi de restriccions, tot i que les esperadíssimes pluges van poder salvar la situació a última hora.

 

Es va poder constatar, doncs, que una època de secada profunda combinada amb un accelerat creixement del consum conduïa a què amb els embassaments de Sau, Susqueda i Sant Ponç, ja construïts i amb nivells embassats inferiors al 20%, no n’hi hauria prou; per això, el 1976 entrà en funcionament el pantà de la Baells.

 

De fet, cal dir que la manca de precipitacions fou particularment notòria al Pirineu i Prepirineu de Girona i Barcelona, sent el 1973 un dels anys més pobres en pluges des que se’n té constància. Aquest panorama durà fins als últims dies de l’any, quan una importantíssima pertorbació va permetre la tornada a la normalitat.

 

 

Episodi dels anys 1988 al 1990

 

El penúltim gran episodi de sequera, l’últim, en termes majúsculs, és el que vam superar el maig del 2008, cal situar-lo entre els anys 1988 i 1990, quan els talls en el subministrament domèstic semblaven imminents.

 

Després d’una llarga temporada de precipitacions deficitàries que s’estengueren una bona part del 1988 i del 1989 i els primers mesos del 1990, un seguit d’oportunes pertorbacions de primavera al mes de maig va solucionar el tràngol.

 

Bona mostra de la gravetat de la situació són els nivells dels embassaments que abastien Barcelona i la seva regió, amb percentatges d’aigua emmagatzemada de l’ordre de l’11% al sistema Sau-Susqueda i del 25% al sistema la Baells-Sant Ponç, unes xifres ridícules que, aplegant els dos sistemes, situava les reserves globals en el 16%.

 

Les reserves, per cert, havien començat a decaure el gener del 1988, moment en què el sistema Sau-Susqueda es trobava al 75%, encara que la Baells-Sant Ponç pujava al 95%. Ara bé, superat l’escenari més crític, que portà els percentatges d’aigua embassada ara anotats, al juliol la recuperació havia estat prou ostensible, o sigui, amb uns nivells, respectivament per a cada sistema, del 34% i el 57%. A banda, d’aquell episodi també en cal ressaltar que va ser la conca del Ter, la que, en definitiva, subministrava més aigua, la més colpejada per la secada, cosa que agreujà el panorama atès que és d’on provenia, doncs, el major volum d’aigua.

 

Estrenat el maig, i cal anunciar-ho rotundament, els talls semblaven inevitables. Per fortuna, aquell mes fou un dels més emplujats que es recorden. Al juliol, tot tornava a la normalitat.

 

No obstant això, cal tenir present l’enorme conscienciació ciutadana sorgida a partir del novembre del 1989, quan s’oficialitzà públicament que la situació cada vegada era més greu i que si no plovia aviat podria desencadenar en crítica. Una campanya de sensibilització eficaç, sens dubte, donà els seus fruits. En tot cas, hi ha un detall que tal vegada calgui anotar: les pluges tan considerables del maig del 1990 van ser miraculoses, però, certament, és irresponsable confiar, d’ara en endavant, que els miracles pluviomètrics sempre ens salvaran.

 

 

L’EPISODI DE L’ANY 2005

 

Com a conseqüència d’una manca de precipitacions apreciables que s’allargava des de l’abril del 2004, que va ser el darrer mes, fins llavors, de pluges copioses a Catalunya, l’any 2005 Catalunya va viure un episodi oficial de sequera, encara que, de manera indiscutible, d’unes proporcions força inferiors en la relació a la del 2007-2008.

 

Per tant, resultat clar i manifest que la falta de precipitacions, la davallada de les reserves als embassaments i el pronòstic que l’aportació d’aigua perillés a mig termini, el 17 de maig del mateix 2005 s’aprovà el Decret de Sequera. Sentava les bases, a tall d’objectiu primordial i capdavanter, en la presa de mesures per afrontar més favorablement la reducció dels recursos hídrics i, per tant, garantir del tot el consum domèstic en el supòsit que l’episodi de secada s’aguditzés.

 

Val a dir, a més a més, que el Decret de Sequera del 2005, a diferència d’altres episodis precedents, s’aplicà arreu de Catalunya, sigui, doncs, a les conques internes com a les conques intercomunitàries o de l’Ebre, tot regulant l’ús del preat recurs i comportant restriccions a usos que no fossin estrictament indispensables. En altres  paraules: allò que pretenia el govern català era posar en marxa un seguit de mesures correctores amb la finalitat indiscutible, davant la reducció d’aigua emmagatzemada als pantans i la falta de precipitacions notables, de gestionar de manera encara més eficient uns recursos cada vegada més escadussers.

 

Apunto que, només començar el mes de juny del mateix any, ja més del 90% de la població catalana se situava sota el paraigües de l’escenari d’excepcionalitat 1 contemplat pel Decret de Sequera vigent, corroborant, així, el període eixut més significatiu d’ençà el 1990. En qualsevol cas, la fase d’excepcionalitat 1 del 2005 tenia un caràcter, tot i la seriositat de la secada, essencialment preventiu.

 

No obstant això, en començar el desembre s’oficialitzà que l’escenari de sequera havia quedat obsolet, de manera que les mesures de prevenció aplicades a les conques catalanes van quedar finalment inactives fruit de les precipitacions quantioses del mes de novembre. I és que una vegada les reserves havien arribat al 47%, després d’haver caigut al 35%, va ser innecessari mantenir la fase d’excepcionalitat 1, o sigui, un escenari que representava un retorn, més o menys, a la normalitat malgrat que l’estat dels embassaments, doncs, no era, tampoc, especialment falaguer.

 

 

 

LA GREU SEQUERA DEL 2007-2008: ANÀLISI PLUVIOMÈTRIC

 

Una successió d’anys secs

 

Es va afirmar que la sequera que va deixar enrere Catalunya ben entrat el 2008 va representar una mena de prolongació d’un dèficit pluviomètric que s’allargava a casa nostra d’ençà l’any 2005.

 

En tot cas, ens pot donar la sensació, en efecte, que la sequera que tan intensament ens va preocupar arrenca del 2005, encara que potser, tot mirant les dades pluviomètriques més rigoroses, convindria situar-ne l’inici al mes de novembre del 2006.

 

Sigui com sigui, hi ha un detall que no voldria passar per alt. I és que, segons les dades de la xarxa d’estacions meteorològiques repartides pel territori, l’any 2007 va ser el més eixut del que portem de segle XXI, i particularment eixut, almenys en comparació les mitjanes, a les capçaleres del Ter, el Llobregat i el Segre.

 

        

EVOLUCIÓ ESTACIONAL DE LA PRECIPITACIÓ

 

Hivern 2006-2007

 

Des del punt de vista de la pluviometria, va ser una realitat indispensable considerar l’hivern 2006-2007 com a bastant eixut. Llevat de punts aïllats de l’Alt i el Baix Empordà, on la precipitació es va correspondre amb la mitjana, les precipitacions van ser força escadusseres, i encara més a cavall del Pallars Jussà i la Noguera, l’àrea de major migradesa pluviomètrica, amb valors d’uns 40 mm.

 

A banda dels punts citats empordanesos, és necessari sobreafegir que en zones de l’alt Pirineu occidental i en punts de l’alt Pirineu oriental, els registres van superar, també, els 100 mm, encara que, malgrat això, els valors van situar-se lleument per dessota del que marcarien les mitjanes climàtiques. Ara bé, en una bona part del Principat, les precipitacions varen quedar situades al voltant del llindar dels 50 mm, tant en zones litorals, interiors com properes al Pirineu. En altres paraules: si fa no fa, al voltant d’un 40 o 50% de la precipitació mitjana.

 

 

Primavera del 2007

 

De la primavera en va ser indispensable destacar el mes d’abril, amb una diferència brutal el mes més plujós de tots tres mesos que conformen el període analitzat.

 

Del conjunt de la primavera, en qualsevol cas, en va caler ressaltar una àrea particularment humida, tant pel que fa a les pluges com a les nevades. I és que és un fet sorprenent que en el decurs de tot el període primaveral, les parts més septentrionals del Pallars Sobirà assolissin la xifra dels 500 mm, una quantitat gairebé espectacular per a una primavera pirinenca. Amb tot, l’alt Pirineu lleidatà sencer va rebre unes quantitats superiors als 350 mm. En alguns dels punts esmentats, la precipitació va ser el doble de l’habitual. No obstant això, s’ha de palesar que va aparèixer un focus pluviomètric força notable cap a l’àrea dels Ports, amb més de 300 mm.

 

De fet, i tot i que la meitat del territori català, en línies aproximades, rebé entre 200 i 250 mm, és a dir, sovint unes quantitats més elevades de les corrents, algunes raconades com el pla de Lleida, punts empordanesos i trams de la costa central i de la Costa Daurada la pluja va recaure una mica més avall de les mitjanes del conjunt de la primavera.

 

 

Estiu del 2007

 

Sumant els totals de precipitació estival, val a dir que a més de 2/3 del nostre territori el període trimestral va ser considerat com a sec o, fins i tot, molt sec. Cal assenyalar que la raconada més emplujada correspongué al Pirineu gironí, amb uns valors que sobrepassaren el llindar dels 200 mm en nombrosos indrets, encara que de manera més puntual aquestes quantitats també van irrompre en punts del Pirineu central. Tant en un cas com en l’altre, però, els registres romangueren més avall de les mitjanes.

 

És interessant destacar, a banda d’aquests comentaris, nuclis pluviomètrics notables en algunes zones del litoral barceloní i tarragoní, així com en indrets de la Catalunya central, tots ells sectors que van enfilar-se amb escreix dels 100 mm i que representaren, en essència, els únics indrets amb una precipitació més crescuda de la normal.

 

Just al cantó contrari, convé remarcar una àrea dilatada d’un elevat dèficit pluviomètric establerta a l’interior de les terres tarragonines i cap a les planes lleidatanes, amb registres no superiors a uns minúsculs 25 mm. En aquestes àrees de l’espai català, els totals van ser, a tot estirar, un 30% del que indiquen les mitjanes climàtiques. En un poques paraules: gairebé un estiu desèrtic.

 

 

Tardor del 2007

 

La tardor es caracteritzà per un dèficit pluviomètric bastant marcat. Ras i curt: una tardor seca, conjuntura no massa freqüent. Val la pena assenyalar, d’entrada, un aspecte prou important; i és que enlloc la precipitació va ser superior a la que marquen les mitjanes, ni tampoc cap raconada del territori se situà en uns valors normals. Dit d’una altra manera: tot l’espai català va rebre unes quantitats de precipitació per dessota de la mitjana.

 

Ara bé, és convenient parar atenció a un parell de zones que sobresortiren a causa d’uns registres bastant o molt més elevats que la resta de l’àmbit català. D’un cantó, tenim el cor del Pirineu lleidatà, i de l’altre, l’àrea dels Ports. A la pràctica, tant en un cas com en l’altre els totals acumulats van superar els 200 mm. A banda d’aquests sectors més regats, va caler convergir les mirades, tot i que de manera més secundària, en d’altres focus de pluviometria relativament enlairada, com el Pirineu central, l’alt Pirineu oriental i punts tant de la Costa Brava com de la costa barcelonina. En aquests sectors hi caigueren un mínim de 125 mm.

 

Al cantó oposat pel que fa als registres de precipitació, val la pena ressaltar les àrees menys regades, que van correspondre en punts de la Catalunya central i de les terres de Ponent, amb totals acumulats que no van créixer dels 50 mm. De fet, com a  mostres que la tardor va ser eixuta, és necessari mencionar que a més del 50% de territori va ploure al voltant de la meitat del que sol ser normal, amb zones concretades en què ho va fer només un 30%.

 

 

 

Hivern del 2007-2008

 

És convenient considerar que un 75% de l’espai català va viure un hivern eixut. Malgrat aquesta sequedat que pretenc destacar, cal no passar per alt l’importantíssim nucli pluviomètric ubicat als Ports, en essència l’únic focus d’elevada precipitació del trimestre hivernal. És més: destaca tant aquesta zona altament regada per una raó prou simple, a la vegada que un xic sorprenent considerant la magnitud de la precipitació acumulada en aquest sector muntayós meridional; i és que s’hi mesuraren més de 500 mm, una quantitat molt considerable, molt més ponderosa del que fóra corrent en un hivern rutinari.

 

Dit això, apunto que tres zones més van recollir una precipitació superior a la que correspondria. Em refereixo, doncs, a part de centrar-me en els mateixos Ports, a la zona compresa entre aquest cúmul de muntanyes i la costa, al nord de la Costa Daurada i en punts nord-orientals de l’Empordà. El 90% restant del territori va rebre unes quantitats de precipitació per dessota de les mitjanes climàtiques. I més coses: a 2/3 de l’àmbit català la precipitació va oscil.lar entre els 50 i 100 mm, quedant els 50 mm més escadussers cap a la Catalunya central, les planes de Ponent i punts del Prepirineu occidental.

 

En qualsevol cas, en el supòsit que convergim les mirades en l’esmentada manca de pluja en relació les mitjanes, cal assenyalar que, encara que alguns punts focalitzats no van rebre més d’un 30% de la precipitació habitual, és ben cert que d’una manera molt àmplia el percentatge quedà situat entre el 50 i 70%.

 

 

 

EMBASSAMENTS I DESSALINITZADORES: CONSIDERACIONS GENERALS

 

Els embassaments, unes infraestructures indispensables

 

Un embassament o un pantà, que són, estrictament, termes sinònims, és un llac artificial de grans dimensions que interromp el curs d’un riu mitjançant una presa.

 

A la pràctica, els embassaments són unes infraestructures indispensables i utilitzades, fonamentalment, de cara a emmagatzemar aigua. Val a dir que els pantants, gràcies a l’ús de canonades, subministren i enfoquen aquest recurs natural tant per al consum domèstic en pobles, viles i ciutats, com per a usos agrícoles i industrials, així com, també, tenen la funció de produir energia elèctrica. Es fa ben palès, doncs, que els embassaments, a banda d’aturar les riuades, possibiliten la disponibilitat d’aigua per a cadascun dels tres usos primordials esmentats.  

 

El Ter i el Llobregat són els dos rius més importants ubicats a les conques internes catalanes. Tant l’un com l’altre permeten el subministrament a la regió metropolitana de Barcelona i a l’àrea de Girona, donant servei a 5,5 milions d’habitants.

 

Diferenciant-los, cal dir que els embassaments del Ter permeten embassar uns 200 hm3/any, mentre que els de la conca del Llobregat, uns 160. Tot i així, aquest és un sistema que té una vulnerabilitat notable. A causa d’una raó ben entenedora: perquè la quantitat d’aigua normalment disponible és relativament escassa i, en moltes ocasions, prop de la demanda total. 

 

En l’àmbit de les conques internes, s’hi focalitzen vuit embassaments dotats d’una capacitat mínima de 5 hm3, que es tradueix, en total, en uns 695 hm3. Les conques intercomunitàries, o sigui, aquelles que aboquen les aigües a l’Ebre, de la seva part, disposen de 14 embassaments d’una capacitat de més de 5 hm3, on hi caben un màxim de 3.721 hm3.

 

 

 

QUÈ ÉS UNA DESSALINITZADORA?

 

Amb el propòsit de definir breument que és una planta dessalinitzadora, cal dir que és una infraestructura que agafa aigua del mar i en filtra les salts i altres elements amb l’objectiu de fer-la potable i, per tant, apta per al consum domèstic.

 

   

LA DESSALINITZADORA DEL PRAT, LA MÉS GRAN D’EUROPA PER A SUBMINISTRAMENT URBÀ

 

La dessalinitzadora del Prat va esdevenir una de les joies de la corona del segon govern català tripartit. Gran infraestructura que té el ferm objectiu de garantir els problemes d’abastament d’aigua en els períodes de sequera del futur, va tenir un cost de 230 milions d’euros, el 75 % dels quals finançats pels Fons de Cohesió de la Unió Europea.

 

La dessalinitzadora del Prat va inaugurar-se el 20 de juliol del 2009. La planta, que va costar 26 mesos de treballs, té el propòsit d’abastir 4,5 milions de persones; o el que és el mateix: més del 60% de la població catalana, i produir el 20% de l’aigua necessària a la ciutat de Barcelona i a tota la seva àrea metropolitana, o sigui, 60 hectòmetres cúbics d’aigua de gran qualitat i millor gust.

 

En aquest sentit, les comarques que se’n veuen afavorides són les següents: l’Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, els dos Penedès i els dos Vallès; nou comarques, en total.

 

Aquesta infraestructura tan potent, que permet i permetrà que el sistema Ter-Llobregat no depengui de manera única de l’aigua provinent de les reserves dels embassaments, va simbolitzar l’emblema de la política hidrològica del govern català d’aleshores, que apuntava molt més, així, a una política de dessalinitzadores que no pas de transvasaments per mirar de resoldre un dels grans problemes endèmics de Catalunya com són els episodis de sequera.

 

Ara bé, dessalar aigua no és barat. A tot rendiment, la planta del Prat, que pot produir fins a 200 milions de litres d’aigua al dia, té un cost diari de producció d’uns 70.000 euros. Tot i així, en el moment de la seva entrada en funcionament es va advertir que el ritme de producció d’aigua seria variable en funció de les reserves disponibles als embassaments.

 

Sense anar més lluny, no va ser fins a mitjan setembre, és a dir, un parell de mesos més tard de la seva inauguració, quan es començà a abocar aigua a la xarxa metropolitana. I, fet i fet, des de llavors, la planta dessalinitzadora o bé no ha funcionat o ho ha fet a baix rendiment. La raó l’hem de trobar en el nivell sovint òptim que, els darrers anys, han tingut els pantans de les conques internes. Malgrat això, considerant que una nova i greu secada és segura en el futur, és més que probable que, tard o d’hora, el seu ús sigui intensiu.

 

 

CANVI CLIMÀTIC I PERSPECTIVES PLUVIOMÈTRIQUES

 

La previsible radicalització del clima mediterrani

 

Gairebé tots els models climàtics indiquen una disminució de la precipitació a Catalunya, i a diferència del conjunt del planeta on dona la sensació que les precipitacions s’han d’incrementar, hi ha un detall que convé no passar per alt. I és que es dona quasi bé per segur que la seva variabilitat augmentarà. En altres paraules: les pluges es presentaran més irregulars, més espaiades entre sí. I també una dada complementària però particularment notòria: és molt possible que, malgrat la reducció comentada, s’incrementin els episodis de precipitacions intenses i torrencials, que hi hagi, en definitiva, més inundacions, potser 1/5 més i tot. I una altra afirmació a donar: és probable que les sequeres seran més freqüents, més recurrents. De tot plegat se’n treu una conclusió: hi haurà, molt possiblement, una radicalització del clima mediterrani.

 

 

La planificació hidrològica de cara al futur

 

És molt important tenir en consideració totes aquestes projeccions climàtiques per al futur perquè caldrà una planificació i una gestió dels recursos hídrics molt més acurada, tal com ja s’ha començat a fer, de la manera com el nostre és un territori, precisament, poc sobrer en pluges, i on l’aigua és, sovint, un bé escàs.

 

Tot això, no només agreujat per l’esmentada reducció del règim pluviomètric, sinó també perquè, com he indicat, les precipitacions es presentaran de manera més extremada; és a dir, amb una alternança superior de sequeres i inundacions, en què la pluja regarà el territori en menys dies i les temporades plujoses seran més espaiades.

 

En el moment d’expressar les projeccions climàtiques futures per a Catalunya, val a dir que el suposat descens de les pluges esperades i la seva variabilitat encara més gran, i tant en un cas com en l’altre de manera tan diària, mensual, estacional com anual, provoca un seguit d’incerteses futures viculades directament a la gestió de l’aigua.

 

 

Les sequeres a Catalunya, esdeveniments cada vegada més recurrents en el futur

       

Així, doncs, un dels màxims interrogants que suscita aquest fenomen d’abast planetari que és el canvi climàtic és com afectarà Catalunya, o colpejarà en podríem dir en el supòsit més que probable que els seus efectes siguin adversos, des de la perspectiva pluviomètrica. Amb tot, una cosa cal apuntar de nou: les sequeres seran esdeveniments que es presentaran amb més assiduïtat, i tal vegada ens hauríem de quedar amb aquesta conclusió poc esperançadora. I és que, dit això, un dels trets més notables que presenta el canvi climàtic antròpic és la manera com els esdeveniments meteorològics extrems ens poden acabar afectant amb més intensitat i recurrència que a l’actualitat o en temps passat.

 

És una realitat del tot indiscutible que el canvi climàtic, que és una de les  pitjors amenaces a què s’ha d’enfrontar la humanitat, és un fenomen global, mundial, encara que, ben possiblement, hi ha i haurà regions del planeta on les conseqüències del canvi global es donaran abans en uns indrets que ens uns altres, de la mateixa manera que trobarem àrees que les patiran de manera més acusada, fins i tot més virulenta. És força plausible, de fet, que Catalunya entri dins d’aquests àmbits on els efectes seran més durs. La raó fonamental cal cercar-la, amb força possibilitats, en què la nostra climatologia ja ha estat, sense canvi climàtic, molt caracteritzada per una elevada variabilitat.