PAUTES BÀSIQUES D’INTERPRETACIÓ DE MAPES DEL TEMPS
I D’IMATGES DEL METEOSAT APLICADES A CATALUNYA

ELS MAPES DEL TEMPS I LES IMATGES DEL METEOSAT, EINES VALUOSES PER A LA PREVISIÓ METEOROLÒGICA

L’objectiu d’aquest apartat és oferir un ajut a l’hora de conèixer l’evolució de les condicions atmosfèriques. I ho fem mitjançant una eina de gran valor: els mapes del temps. A més, en ocasions, les imatges que envia el satèl·lit meteorològic Meteosat són un bon complement de cara al pronòstic a afegir a aquests mapes. L’apartat, doncs, té unes característiques significativament pràctiques on no tan sols oferim algunes pinzellades teòriques, sinó que, sobretot, se centra en una interpretació que pot ser eficaç en el marc de Catalunya.

ELS MAPES DEL TEMPS DE SUPERFÍCIE O MAPES D’ISÒBARES

Fonamentalment, de mapes del temps, atenent als que assenyalen la situació prevista, n’hi ha de dos grans tipus. En primer lloc, tenim els mapes de superfície o d’isòbares; en segon lloc, hi ha els mapes d’alçada o topografies. No hi ha dubte que els més populars són els primers, els que de manera habitual surten a través de la televisió i la premsa escrita, mentre que els segons són més cars de veure en els mitjans de comunicació. Amb tot, l’aparició d’Internet ha afavorit que tant els uns com els altres siguin perfectament consultables a la xarxa.

En essència, un mapa de superfície o d’isòbares és una representació cartogràfica que conté els camps de pressió a nivell del mar. El conjunt de línies que s’hi veuen són les isòbares, que són aquelles línies, en definitiva, que uneixen punts amb la mateixa pressió atmosfèrica i que donen forma als anticiclons i a les depressions. A la pràctica, el mapa del temps de superfície és l’eina més imprescindible per als meteoròlegs a l’hora d’elaborar el pronòstic, però no l’única.

Cal dir que aquests mapes porten les isòbares, en general, dibuixades cada 4 o 5 milibars, tot i que n’hi ha que ho fan cada dues. Aquest fet s’ha de tenir ben present a l’hora de la seva interpretació. S’ha de comentar, d’altra banda, que els mapes d’isòbares van acompanyats, tot i que tampoc sempre, de fronts, siguin els de caràcter fred, càlid o oclús, dibuixats, respectivament, amb triangles, semicercles o una mescla de tots dos. I un fet important a considerar en el moment de tenir un mapa de superfície davant és la seva fiabilitat. Convé remarcar-ho perquè no és el mateix un mapa previst a 24 hores que per al cap de set dies. Un mapa a 24 hores té una fiabilitat del 85%, o sigui, és molt eficaç, però la fiabilitat davalla a mesura que passen els dies per al qual és previst. De fet, a partir del cinquè dia l’hem d’afagar en pinces.

INTERPRETACIÓ BÀSICA DE MAPES DE SUPERFÍCIE

En el marc de Catalunya, per a una interpretació correcta dels mapes d’isòbares aconsellem tenir en compte el següent:

• El centre dels anticiclons i de les depressions poden venir definits amb una lletra. En els mapes catalans l’anticicló ve representat amb una A i la depressió amb una D; en els mapes espanyols el centre de l’anticicló porta inscrit també una A i la depressió una B; al seu torn, per exemple, els mapes en anglès assenyalen amb una H el punt central de l’anticicló, mentre que la L acompanya les depressions. Això no obstant, s’ha d’advertir que no tots els mapes porten inscrites les lletres en el seus centres; en cas que hi manquin, el nucli de l’anticicló el descobrirem on hi veiem la pressió atmosfèrica més elevada, de manera que el nucli de la depressió el deduirem allà on hi observem la pressió més baixa.

• Un anticicló garanteix pràcticament sempre el què es coneix com a bon temps, o sigui, tranquil·litat i predomini del sol. Com més alta sigui la pressió més difícil serà que es coli algun petit canvi de temps. En anticicló, el temps més calmat sol correspondre a l’hivern, tot i que les valls poden patir boires matinals.

• Malgrat que popularment s’associa el terme depressió a mal temps, de vegades les depressions, atenent a la seva posició i a la pressió al seu centre, no porten precipitacions.

• El centre d’una depressió, anàlogament al què succeeix amb l’ull de l’huracà, difícilment produeix precipitacions. Encara més: és probable que s’obrin algunes clarianes.

• Considerant que el valor normal de pressió és de 1.013 hPa, en línies molt generals, que inclouen nombrosos matisos, un valor superior a aquest és més probable que comporti bon temps que mal temps; de la seva banda, una pressió inferior als 1.013 hPa és més factible que dugui mal temps que bon temps.

• Un gradient de pressió alt, això és, que les isòbares estiguin bastant juntes, és senyal de vent fort; en canvi, un gradient baix, amb isòbares separades, assenyala vent fluix.

• En termes generals, es pot afirmar que quan les isòbares provenen de latituds més altes que les nostres, o sigui, del nord-oest, nord o nord-est, cal esperar unes temperatures inferiors a les normals de l’època. Al seu torn, si provenen de latituds similars a la nostra, és a dir, de l’oest o l’est, les temperatures se situaran en uns valors propis de l’època; mentre que, finalment, si vénen de latituds més baixes, això és, del sud-oest, sud o sud-est, fàcilment seran superiors a les normals.

• En el supòsit que les isòbares siguin de procedència marítima, hi haurà més possibilitats que es puguin enregistrar precipitacions que en el cas que tinguin un origen continental.

• Un front fred, que indica la separació de dues masses d’aire de temperatura diferent, sol presentar més activitat que un front càlid o oclús. Normalment vinculat a un empitjorament del temps, un front fred serà més actiu com més perpendicular es trobi en relació les isòbares. A més, molt sovint, davant d’un front fred pugen les temperatures, per baixar bastant al seu pas i al seu darrere coincidint amb un gir del vent al nord o al nord-oest.

• Un front càlid i un front oclús acostumen a produir menys precipitació que un front fred, en ocasions gens; per tant, no és de preveure cap gran empitjorament del temps.

ELS MAPES DEL TEMPS D’ALÇADA O TOPOGRAFIES

Centrant-nos, ara, en els mapes d’alçada o topografies hem de dir que també són, com els de superfície, una representació cartogràfica que conté els camps de pressió. En aquest cas, però, no a nivell del mar, sinó a diferents altures de la troposfera. Enlloc d’isòbares, aquestes línies que uneixen indrets amb la mateixa pressió atmosfèrica reben el nom d’isohipses. Per a la previsió del temps, el mapa d’alçada més usat és el de 500 hPa, o el què és el mateix, l’altura a la qual es troba aquest valor de pressió, generalment al voltant dels 5.500 metres. Precisament, la topografia de 500 hPa és la més important perquè serveix d’enllaç entre les capes baixes i les capes altes de la troposfera. A diferència dels mapes de superfície on, com hem apuntat, en la part central dels anticiclons i les depressions se sol inscriure una lletra, en les topografies de 500 hPa rarament se n’hi anota cap. Per tant, per deduir quan es tracta d’anticiclons o depressions a uns 5.500 metres d’altura, només cal veure on es presenten la pressió més alta i la pressió més baixa, respectivament. S’ha de dir que el meteoròleg sap que, en moltes ocasions, el mapa de 500 hPa és imprescindible, juntament amb el de superfície, per a l’elaboració d’una bona previsió. A més, en les topografies d’alçada, que no porten fronts, i com en els mapes d’isòbares, la seva fiabilitat davalla com a més dies vista és la previsió. A banda, cal afegir que, sovint, aquestes topografies porten solapades un mapa previst de temperatures en aquella altura.

INTERPRETACIÓ BÀSICA DE MAPES DE 500 hPa

Vegem, tot seguit, algunes pinzellades que són necessàries de conèixer per a una interpretació bàsica i mínimament fiable a casa nostra dels mapes de 500 hPa:

• Un valor alt de les isohipses, és a dir, superior al de les àrees de l’entorn, és senyal d’altes pressions, i un valor inferior, de baixes pressions. En el primer cas, hi haurà més possibilitats de bon temps, mentre que en el segon cas el temps serà més variable o revoltat.
• En el supòsit que les isohipses es mostrin molt properes les unes amb les altres és un senyal probable de vent fort a l’alta muntanya.
• Les isohipses en formació zonal, o sigui, tot resseguint els paral·lels, són indicatiu de canvis de temps poc pronunciats.
• Una formació d’isohipses en forma de cresta o dorsal que s’acosta pel sud és un indici de bon temps.
• Les isohipses agafant uns disposició de V i aproximant-se per l’oest porten associades, molt sovint, un empitjorament del temps i precipitacions. De manera freqüent, a més, un front fred es presenta en superfície.
• Aquesta disposició en forma de V porta el nom de solc o tàlveg, en què, majoritàriament, el mal temps es concentra tant al seu pas com a la seva part davantera, més que en el sector posterior.
• Quan una o diverses isohipses es troben tancades, amb un mínim de pressió al seu centre, ens trobem davant d’un embossament d’aire fred que pot, perfectament, produir un canvi de temps.
• Pel que fa a les isotermes d’aquests mapes de 500 hPa, s’ha de comentar que una temperatura, sempre en referència l’estiu, tant o més baixa de –10ºC s’ha de prendre com un risc potencial de tempestes de tarda.

BREUS APUNTS SOBRE EL MAPA DE 850 hPa

D’altra banda, i fent referència als mapes de 850 hPa, o el que és el mateix, aquelles representacions dels camps de pressió i temperatura a uns 1.500 metres d’altura, s’ha de considerar amb preferència aquesta darrera variable, la temperatura, donat que aquests mapes són molt valuosos per preveure’n pujades o baixades. Dit d’una altra manera: a banda de la consulta del mapa de superfície i del de 500 hPa, no s’ha d’oblidar el de 850 mb, encara que en aquest darrer cas només sigui per conèixer l’evolució futura dels termòmetres.

LA UTILITAT DE LES IMATGES DEL METEOSAT

Pel que fa al Meteosat, és ben sabut que es tracta d’un satèl·lit meteorològic que realitza fotografies d’una part de la coberta terrestre amb l’objectiu de facilitar la previsió del temps. En efecte, les imatges que transmet el Meteosat són de gran interès per a un pronòstic meteorològic més eficaç, tot i que cal advertir que la seva màxima fiabilitat no va més enllà d’unes poques hores vista. Val a dir, a més, que les imatges que ofereix el satel·lit que més ens interessen ara són les anomenades visibles i, sobretot, les infrarrojes. Mentre les primeres ensenyen el que veuria l’ull humà i, per tant, de nit no s’hi veu res, les segones capten la temperatura dels núvols. Aquestes darreres, cal dir-ho, són les que més apareixen a la televisió, la premsa i a Internet.

INTERPRETACIÓ BÀSICA D’IMATGES DEL METEOSAT

A continuació, vegem algunes pautes bàsiques que cal seguir de cara a una interpretació correcta de les imatges del Meteosat.

• L’anomenat granulat postfrontal, o sigui, aquell conjunt de punts nuvolosos que s’acosta des de l’Atlàntic Nord, i que sol anar darrere un front fred, indica l’avanç d’una massa d’aire polar acompanyada d’una certa inestabilitat.

• La visió d’una espiral nuvolosa important, o d’una coma gegantina, és el reflex del centre d’una depressió allà on comença l’esmentada espiral.

• Els núvols alts, per ser freds, es veuen ben definits i blancs en les imatges d’infrarroig.

• En les imatges d’infrarroig, els núvols baixos i les boires poden passar desaparcebuts o bé tan sols s’hi observa una tènua taca grisa.

• La línia del front fred, que normalment queden ben definits, s’ha d’establir pràcticament al límit posterior de la nuvolositat del front.

• Les bandes nuvoloses llargues i relativament amples, sovint acabades en punxa pel seu cantó sud, són el reflex d’un front fred.

• Els núvols que van davant d’aquestes bandes, que reben el nom de nuvolositat prefrontal, solen ser de tipus alt, però es veuen blancs i aparatosos perquè són freds.

• Un front càlid de vegades és difícil de determinar amb claredat.

• La presència de formacions nuvoloses a sotavent d’una serralada és indici de vent.

• La visió d’una extensa àrea sense aparentment nuvolositat ens assenyala l’existència d’un anticicló.

• Els tons més clars i brillants, en forma de taques blanques el·líptiques o arrodonides, són un senyal d’allò més evident de tempestes en una fase inicial o de maduresa.

• Les taques blanques en expansió, però perdent brillantor i que han derivat de cèl·lules arrodonides o el·líptiques, són un senyal de tempestes en fase de dissipació.