METEOROLOGIA DEL PIRINEU CATALÀ

INTRODUCCIÓ A LA METEOROLOGIA DEL PIRINEU CATALÀ

 

LA COMPLEXITAT METEOROLÒGICA DEL NOSTRE PIRINEU

 

 Catalunya és un país de muntanyes, amb massissos que s’eleven fins als 3.143 metres de la Pica d’Estats. És evident com la meteorologia no és ni de bon tros la mateixa en la cota culminant de la nostra terra que a nivell del mar. Les muntanyes per excel·lència a casa nostra les tenim a la franja nord, al Pirineu, serralada molt atractiva paisatgísticament però difícil, gairebé rebel, en el comportament del temps.

 

Val la pena distingir entre l’alta muntanya, les cotes mitjanes i les valls. A l’alta muntanya la impetuositat dels fenòmens meteorològics s’accentua. Són zones feréstegues, poc aptes per a la vida. A les altituds les condicions del medi resulten hostils. Núvols amenaçants, boires enganxades, vents furiosos, tempestes de llamps i trons, pedregades espectaculars, temperatures de vegades glacials, nevades sobtades i torbs endimoniats, un conjunt de fenòmens freqüents a les muntanyes.

 

A les cotes mitjanes la duresa és menor. Per dessota dels 2.000 metres l’hivern i el medi no són tan durs, però s’ha de vigilar amb els xàfecs tempestuosos del període estival. Alguns pobles s’aixequen a les faldes de migjorn de la muntanya mitjana, aprofitant la llum del sol, que esdevé un bé cobejat pels seus habitants.

 

Les valls apleguen gairebé totes les poblacions. Estem a muntanya, però a menys altitud. Els canvis de temps afecten també les zones més baixes, però les condicions no hi són mai tan severes. Des de les valls podem gaudir de la meteorologia del moment contemplant les cotes altes. Podem veure caure llamps a les carenes, neu marxant dels cims empesa pel vent i núvols topant-hi a una gran velocitat. Però no és gens estrany, en contrast amb això, que els migdies d’estiu hi arribem a patir calor.

 

 

 

 

LA TEMPERATURA I LA PRECIPITACIÓ, ELS PRINCIPALS ELEMENTS CLIMÀTICS ALTERATS AL PIRINEU

 

A nivell planetari, els climes de muntanya actuen com a franjes o regions climàtiques diferenciades de les de l’entorn. En altres paraules: el relleu altera decisivament el comportament dels elements climàtics. A més a més, matisa els tipus de temps que se succeeixen per l’àmbit territorial on s’aixequen els relleus. De fet, és ben sabut que el paràmetre més afectat per la presència del relleu és la temperatura.

 

Normalment, aquesta davallada en incrementar-se l’altitud; la causa és una densitat menor de l’atmosfera a les altures que en el pla. Aquest descens de la temperatura amb l’altitud es coneix amb el nom de gradient tèrmic altitudinal, que, de mitjana, és de 0,65ºc per cada 100 metres.

 

El segon element que es veu alterat en les muntanyes és la precipitació. Se sap del cert que, sovint, el relleu es comporta com un illot més plujós que les terres que l’envolten. Des d’aquesta perspectiva, és tota una realitat, doncs, que la muntanya és més humida fruit del paper que hi tenen, en part, les anomenades precipitacions orogràfiques, que són aquelles que provoca o intensifica la presència de l’àrea muntanyosa. Tot i així, l’increment pluviomètric amb l’altitud pot aturar-se abans d’arribar als cims, en especial a les grans serralades; aquest és un fenomen que rep el nom d’òptim pluviomètric altitudinal, que denota l’altitud on la precipitació mitjana és superior.

Per bé que la temperatura i la precipitació són els elements que més es modifiquen en la meteorologia de muntanya, és convenient no oblidar el vent i la nuvolositat. Així, el primer pot ser fortament pertorbat pel relleu i, a més, a una major altitud és freqüent que la seva força sigui superior. La nuvolositat, al seu torn, és més abundant a les zones elevades que a les àrees del voltant, de manera que s’entén millor l’augment de les precipitacions que s’hi produeix.

 

Convé tenir ben present, igualment, que la complexitat dels sectors muntanyosos, sobretot pel que fa a unes altituds i a unes orientacions contrastades, afavoreix nombrosos microclimes en un territori que pot no ser gaire extens. Fet i fet, s’ha d’advertir que cada un d’aquests microclimes porta associades les seves particularitats.

 

 

 

 

 

METEOROLOGIA MENSUAL

 

INTRODUCCIÓ

 

Sabem que el temps del Pirineu és, a grans trets, fred, plujós i nivós. Aquesta afirmació, però, ha de tenir matisos. De fet, no cada mes o cada estació de l’any fa el mateix temps a la zona.

 

Així, són conegudes les típiques tempestes de mitja tarda a l’estiu, com les nevades que a la tardor sovint es resisteixen a caure, impedint, de moment, l’obertura de les estacions d’esquí. La serralada té, pel que fa a Catalunya, massa irregularitat. És normal, ja que pertany al clima influenciat per la Mediterrània -llevat de la Val d’Aran-i perquè es troba a mig camí del pol nord i de l’equador.

 

Tot seguit, us exposo com, normalment, s’acostuma a presentar la meteorologia mes a mes, malgrat que cal advertir que hi ha anys distints a altres, d’acord amb la irregularitat esmentada. Per terme mitjà i d’una manera habitual, la meteorologia mensual del Pirineu i Prepirineu és la següent.

 

 

 

GENER

 

El gener és el típic mes hivernal caracteritzat per la presència de l’anticicló. De fet, és el més sec de l’any arreu. L’anticicló pot venir del desembre i allargar-se uns quants dies més. És normal, si apareix exclusivament el gener, que s’allargui dues o tres setmanes, fins i tot el mes.

 

Amb la presència de les altes pressions el temps és tranquil, assolellat -llevat de la Conca de Tremp, on pot haver-hi boira-, fred de nit a les valls però confortable a muntanya a causa de les acusades inversions tèrmiques.

 

Ara bé, també hi ha geners moguts -no molts, però- amb pas de pertorbacions atlàntiques i/o mediterrànies, irrupcions d’aire molt fred amb temperatures baixíssimes i anticicló ben lluny.

 

 

 

FEBRER

 

El mes de febrer sol ser més mogut que el gener. La causa n’és l’aproximació de la primavera. L’anticicló del gener difícilment hi arriba i, si se n’instal.la un, no sol ser durador, especialment a la segona quinzena.

 

Les temperatures del febrer solen ser tan baixes com les del mes anterior o bé comencen a recuperar-se. Ara bé, si l’hivern ha estat poc fred, el mes ens pot tenir preparada alguna fredorada. Atenció a les més virulentes i espectaculars, que poden dur un temps sever a alta muntanya. Però bé, pel fet que la segona quinzena sol ser moguda, també pot dur aires mediterranis humits i amb precipitacions o aires atlàntics també temperats.

 

 

 

MARÇ

 

En ser el mes de març el de l’entrada de la primavera, època de canvis freqüents i bruscos, s’ha de pensar que sovint es tracta d’un mes inestable i canviant. Són rars els març amb poc o gens moviment, tot i que de tant en tant n’hi hagi.

 

Els canvis de temps en un març típic o més mogut del que fora habitual, es succeeixen l’un rere l’altre. Francament poden aparèixer tots els tipus de situacions meteorològiques, gairebé sense preferències.

 

S’ha de remarcar que és en aquest mes quan les nevades sovintegen més i són les més intenses de tot l’any. A causa de les entrades d’aire fred o d’aire humit de la Mediterrània alternant amb dies assolellats, les temperatures tenen nombrosos alts i baixos.

 

 

 

 

ABRIL

 

Semblantment al març, el mes d’abril acostuma a ser inestable, irregular i canviant. La causa n’és la mateixa: és un mes de primavera. Els abrils amb poc o gens moviment meteorològic són rars, tot i que de tant en tant igualment n’apareixen. Els canvis de temps es succeeixen l’un rere  l’altre, amb millores transitòries entre aquests, si el mes es comporta com ho ha de fer.

 

De l’abril, he de destacar-ne tres aspectes: el primer és la possible abundància de nevades a alta muntanya, reculant de zones més baixes; el segon és el que, malgrat els alts i baixos de temperatura, aquesta va a l’alça, i tercer, i desencadenant d’aquest fet, és la progressiva aparició de tempestes de tarda.

 

 

 

MAIG

 

El mes de maig no acostuma a ser tan revoltat ni tant canviant com l’abril però, en canvi, en alguns sectors pirinencs és el mes més plujós de l’any a causa, en bona part, de la clara proliferació i freqüència de les tempestes, la majoria d’elles durant les tardes. Aquestes tempestes són típiques a partir del maig quan el Sol ja escalfa de valent, permetent una ràpida fosa de la neu.

 

La possibilitat d’adveccions fredes del nord o nord-est davalla, el pas de fronts atlàntics és menys probable igual que passa amb les situacions de precipitació de caire mediterrani. Les temperatures van a l’alça, podent arribar a fer calor a les valls prepirinenques.

 

 

 

JUNY

 

El mes de juny, mes de característiques estiuenques, acostuma a ser poc revoltat i tranquil, especialment a mesura que avancen les setmanes. Ara bé, no tots els junys són tranquils ja que n’hi ha, de vegades, de revoltats amb pas freqüents de pertorbacions, temperatura força més baixa del normal i amb nevades a les muntanyes.

 

El juny, però, en nombrosos indrets pirinencs és, amb el maig, el mes més plujós de l’any a causa, en gran part, de la considerable freqüència de les tempestes de tarda, que poden avançar cap a les comarques prepirinenques. Amb una entrada d’aire fresc podria arribar a nevar a l’alt Pirineu, malgrat que les temperatures cada vegada s’enfilen més.

 

 

 

JULIOL

 

El mes de juliol és, gairebé arreu, el mes més càlid de l’any. Tot i que fora de les comarques pirinenques i prepirinenques és un mes d’allò més monòton gairebé sempre, en aquests sectors esmentats, especialment al primer, és moderament tempestuós. Les altes temperatures afavoreixen la formació d’aquestes tempestes. Els matins, però, són assolellats.

És rar el pas d’alguna pertorbació, i en cas de passar-ne una, si duu aire fresc, pot provocar alguna enfarinada als cims. Molt de tant en tant trobarem juliols rars, en que la calor pròpia del mes li costa molt arribar i la neu es resisteix a deixar de caure als cims més enlairats.

 

 

 

 

AGOST

 

El més d’agost és, amb el juliol, el mes estiuenc per excel:lència sent, doncs, un dels dos més càlids, si bé amb alguna lleugeríssima davallada respecte al mes anterior. Mes tempestuós per antonomàsia, acompanyant el maig i el juny. La presència d’activitat tempestuosa serà més marcada que al mes precedent i la seva intensitat i extensió seran més evidents, especialment a la segona quinzena del mes.

 

En aquest període, alguna pertorbació pot afectar l’àrea comportant una activitat tempestuosa més important i general i una davallada tèrmica. Amb aquestes entrades d’aire fresquet, que no són rares, pot produir-se alguna primera enfarinada camí de la tardor.

 

 

 

SETEMBRE

 

El mes de setembre comporta l’inici de la tardor. Aquest fet queda ben palès amb el moviment que pot tenir l’esmentat mes, especialment de cara a la segona quinzena. De fet, durant la primera quinzena la presència de situacions anticiclòniques i de pantà baromètric, que arrenquen del juny, pot allunyar, de momento, el pas de pertorbacions.

 

Com a novetat, l’activitat tempestuosa de tarda dels mesos precedents davalla fins a desaparèixer. La presència de pertorbacions, siguin atlàntiques o mediterrànies, es fa més habitual camí de finals de mes. En cas de ser mediterrànies, la pluja intensa pot afectar la cara mediterrània pirinenca. Amb vent del nord, el temps es farà de tardor.

 

 

 

OCTUBRE

 

El mes d’octubre és típicament mogut i inestable, ja que és de tardor. Malgrat ser rars, hi ha octubres amb períodes de calma. En aquest mes es pot presentar gairebé qualsevol situació meteorològica, amb menys probabilitat per a les del sud i sud-oest.

 

La situació més probable és la de llevant, que enregistra el màxim anual a l’octubre, amb possibles pluges intenses a la cara mediterrània pirinenca. El pas de pertorbacions atlàntiques també és probable i, si duen aire fresc, poden comportar nevades a muntanya. En cas de presentar-se entrades d’aire fred del nord o nord-est, s’estendran les glaçades i pot nevar a cotes no gaire altes de la cara septentrional pirinenca preferentment.

 

 

 

NOVEMBRE

 

El novembre és l’inici de l’època freda i alhora un mes que sol ser inestable. Tot i així, també es presenten novembres tranquils i amb bona temperatura. En aquest aspecte, les temperatures solen anar a la baixa.

 

Pràcticament, pot aparèixer qualsevol tipus de situació meteorològica, tot i que amb menor probabilitat les del sud i sud-oest. Les màximes precipitacions a la cara mediterrània pirinenca s’enregistren amb adveccions de llevant. No només és típica la presència de pertorbacions mediterrànies, sinó també atlàntiques, sovint de procedència nord-oest, amb nevades a muntanya al seu pas. L’arribada probable d’entrades d’aire fred és el símptoma evident que l’hivern és a la cantonada

 

 

 

DESEMBRE

 

El darrer mes de l’any és el segon en què és més possible la presència de l’anticicló d’hivern que sol presentar-se, però, al gener. Els hiverns que l’anticicló no apareix al gener pot arribar al desembre, especialment a la segona quinzena, ja que a la primera és menys probable. Amb l’esmentat anticicló, les inversions tèrmiques seran freqüents.

 

Compte, però, amb les possibles irrupcions d’aire fred del nord al nord-est que poden fer baixar espectacularment la temperatura a alta muntanya, amb glaçades arreu. Tres situacions que també es poden presentar són les habituals del nord-oest, les de llevant, amb pluges i nevades, i les de ponent acompanyant fronts atlàntics.

 

 

 

 

SITUACIONS METEOROLÒGIQUES PROBABLES

 

1. VENT MOLT CÀLID DEL SUD A L’ESTIU

 

Quan es presenta aquesta situació un anticicló no molt potent és situat a Itàlia, enviant pel seu cantó esquerre el vent del sud. Sigui quina sigui l’època de l’any de presentar-se és evident que la temperatura serà, en tots els casos, més alta de l’habitual de les dates.

 

Concretant en l’estiu, a causa del fet d’haver-hi generalment una bombolla d’aire càlid a les capes mitjanes de la troposfera, serà molt difícil el descarregament de tempestes de mitja tarda, sí, però no serà impossible la presència de quatre núvols convectius en l’estona esmentada, tot i que la possibilitat més factible és que no n’hi hagi. Així, doncs, sol gairebé de punta a punta del dia amb unes temperatures realment caloroses a les valls prepirinenques al centre del dia i la tarda, de 35 °C o més, i pel que fa a les cotes més altes la temperatura serà molt agradable.

 

 

 

2. VENT DEL SUD INESTABLE EN UNA ESTACIÓ INTERMÈDIA

 

Quan es presenta aquesta situació, una depressió atlàntica és situada a l’oest de Galícia i Portugal i un anticicló cap a l’Adriàtic.

 

Aquesta situació fàcilment pot comportar un temps plujós arreu, si bé amb preferències com les comarques del Ripollès (al seu sector nord), la Cerdanya (al seu sector sud), el Berguedà (al nord de la comarca), el Solsonès (a l’extrem septentrional), l’Alt Urgell (als indrets més muntanyosos), el Pallars Jussà (a la seva part central i nord), a l’Alta Ribagorça (força sectors) i al Pallars Sobirà (al centre i nord) on les precipitacions poden caure amb ganes i abundància i, si l’episodi dura diversos dies, acumular quantitats importantíssimes de precipitació, amb el risc d’avingudes fluvials i fins i tot inundacions (com l’episodi del 6 al 8 de novembre del 1982).

 

La Val d’Aran i el nord del Pallars Sobirà seran els sectors amb menor precipitació. Les temperatures no seran pas baixes. I esmentar que totes o gairebé totes les serres elevades seran dins la nuvositat amb facilitat, indret on el vent del sud pot bufar de valent, fins i tot amb ratxes huracanades.

 

 

 

3. VENT DEL SUD-OEST INESTABLE EN UNA ESTACIÓ INTERMÈDIA

 

Si una depressió atlàntica prou important es situa al nord o nord-oest de Galícia, fàcilment llançarà un flux de vents del sud-oest que poden ser inestables. Les precipitacions podran acompanyar força comarques. Sense ser tant importants com en un flux inestable del sud, les comarques més regades seran l’Alta Ribagorça i els sectors central i nord del Pallars Jussà, on, si la situació es perllonga, podran acumular-se quantitats de precipitació significatives.

 

A la resta de la cara sud pirinenca les precipitacions ja seran de menor entitat, si bé a la cara nord, és a dir, Val d’Aran i nord del Pallars Sobirà, podran ser poc significatives.

 

Les serres més elevades es situaran probablement dins la massa nuvolosa. Les temperatures seran en tots el casos superiors a les normals de l’època de l’any.

 

 

 

4. VENT DE LLEVANT EN UNA ESTACIÓ INTERMÈDIA

 

 

Una depressió situada bé a l’Estret de Gibraltar, bé al Mar d’Alboran o bé a les Balears, fàcilment pot provocar una situació de llevant, ben típica aquesta a les estacions intermèdies. Un anticicló mínimament important serà situat i allargat d’oest a est entre les illes Britàniques i el centre d’Europa.

 

En ser la massa d’aire d’origen mediterrani, les comarques més regades sempre seran les més properes a la Mar Mediterrània. Cal remarcar, en aquest sentit, el Ripollès i el Berguedà. Generalment seran aquestes dues comarques les que enregistrin major quantitat de precipitació. En menor mesura en rebran la resta. Fins i tot, la Val d’Aran pot no rebre cap precipitació, mentre la resta està sent ben regat. La seva orientació atlàntica ho fa possible.

 

Les precipitacions a les comarques més afectades pel llevant podran ser en forma de tempesta a la tardor i caure fins i tot amb intensitat. Aquí també les serres més elevades fàcilment seran dins la nuvolositat, acompanyant unes temperatures generalment poc baixes.

 

 

 

5. SITUACIÓ DE PONENT EN UNA ESTACIÓ INTERMÈDIA

 

Un anticicló situat al nord d’Àfrica i una sèrie de depressions desfilant d’oest a est un tros més amunt de la nostra latitud seran els responsables d’una clàssica situació de ponent. Amb el pas de les cues de fronts, seran factibles empitjoraments transitoris, però no prou importants.

 

De fet la Val d’Aran serà en aquest cas l’indret més ennuvolat, i a més hi podrà enregistrar alguna precipitació, que no haurà de ser important. Als altres sectors lleidatans podrà arribar-hi alguna minsa precipitació i més difícilment a la resta. Les clarianes alternaran amb el pas de masses nuvoloses procedents de l’oest, acompanyant, si el flux és evident, vents forts a les serres de més altitud, que poden assolir intensitats huracanades. Gairebé sempre la temperatura serà superior a la normal.

 

 

 

6. VENT FRESC DEL NORD A L’ESTIU

 

Un anticicló no del tot potent al nord de Galícia, fent joc amb un front que ens hagi creuat que hagi format una baixa camí d’Itàlia, permetrà l’arribada d’aire fresquet del nord. Aquí també la comarca que amb més facilitat pot mantenir nuvolositat durant una bona part de la situació és la Val d’Aran, orientada al nord.

 

A causa del fet que a l’estiu les entrades d’aire fresquet no solen ser importants, no serà segura la retenció de núvols a l’esmentada comarca i, encara amb menors possibilitats, al nord del Pallars Sobirà. Ara bé, a les tardes poden créixer núvols desenvolupats que acabin donant algun ruixat o tempesta fàcilment amb calamarsa o pedra. Les majors possibilitats sempre corresponen al Pirineu gironí, especialment al Ripollès, on els seus cims pot bufar-hi la tramuntana amb ganes. Els matins sovint correspondran assolellats gairebé arreu.

 

I pel que fa a les temperatures, en tots els casos seran més baixes de les habituals a l’època, calent roba d’abric als cims més ventats i freds del nostre Pirineu.

 

 

 

7. INVASIÓ D’AIRE FRED D’ORIGEN POLAR A L’HIVERN

 

Per tal de permetre l’arribada d’una massa d’aire fred d’origen polar ha de ser situat un anticicló molt potent a l’Atlàntic i orientat de nord a sud, alhora que una depressió és situada al nord d’Itàlia. Temudes per la gent de pagès a la primavera, és a l’hivern quan l’embat d’aquestes situacions és més espectacular.

 

La nevada, si la situació es perllonga, pot ser molt important a la Val d’Aran i, en menor mesura, al nord del Pallars Sobirà. A la cara sud pirinenca pot fer-hi sol, malgrat observar-se un llarg núvol en forma de corró que estaria situat prop de la frontera amb l’estat francès.

 

Al Prepirineu el dia pot ser esplèndidament assolellat. No és de descartar a la tarda, malgrat ser un mes d’hivern, la formació d’alguna tempesta al Ripollès. La nevada saltaria a la cara sud pirinenca, si el flux polar fos prou marcat i inestable. Llevat del possible fogany de Sort i d’algun altre indret encara més aïllat, arreu les temperatures han de ser molt més baixes de les que serien habituals, amb valors extrems als cims del Pirineu de -20 a -25ºC. I remarcar les grans intensitats del vent, especialment al sector gironí, on als seus cims serien possibles ratxes de tramuntana de 200 km/h.

 

 

 

 

8. INVASIÓ D’AIRE FRED D’ORIGEN CONTINENTAL A L’HIVERN

 

El joc de centres d’acció ha de ser el següent: un anticicló molt potent situat a les illes Britàniques orientat de sud-oest a nord-est i una baixa a Itàlia. Malgrat ser menys temudes que les d’origen siberià, les entrades continentals es fan respectar per la gent de pagès, especialment a la primavera. Ara bé, semblantment a les polars, les continentals són situacions prou espectaculars a l’hivern.

 

Bàsicament hi ha tres diferències: les nevades seran molt més restringides a la cara nord pirinenca, les intensitats del vent no seran tan monstruoses, però les temperatures seran encara més rigoroses. Els fluxos siberians -els més difícils de ser enregistrats- són els que provoquen un fred més grandiós, però els continentals són molt respectables.

 

 

 

9. ANTICICLÓ DE GENER AMB INVERSIONS TÈRMIQUES

 

Situació típica del mes de gener, però no segura de produir-se. Un anticicló, que pot ser durador algunes setmanes i fins i tot el mes sencer, es situa damunt la península Ibèrica impedint qualsevol canvi de temps. La monotonia s’abat a tota l’àrea pirinenca i prepirinenca, on en aquest darrer indret esmentat hi arriba la boira baixa que afecta l’interior de Catalunya. Fins i tot al sud del Pallars Jussà, aquesta pot persistir uns quants dies.

 

Tanta boira baixa és senyal d’inversions tèrmiques, i sol fora de les valls pirinenques. Una visibilitat excepcional, un cel serè i bona temperatura s’apoderaran de l’alta muntanya durant dies i dies, permetent fruir del muntanyisme, l’esquí i la natura mentre l’esmentat i típic anticicló del gener ens  afecti.

 

 

 

10. PANTÀ BAROMÈTRIC A L’ESTIU

 

Típica situació aquesta durant l’estiu, ja que és la més probable present preferentment als mesos centrals de l’esmentada estació astronòmica. Estar en terra de ningú és trobar-se en un pantà baromètric, és a dir, manca d’anticicló o depressió. Aquesta freqüent situació durant l’estiu és la causant de la majoria de tempestes enregistrades a l’àrea pirinenca, no tant preppirinenca, quan a les capes mitjanes de la troposfera apareix aire fred.

 

Amb aquesta situació, els matins han de ser assolellats, però durant la tarda els nuclis tempestuosos afectaran nombrosos indrets pirinencs i, en menos mesura, prepirinencs. Les temperatures han de ser les habituals de l’època, és a dir, suaus a les valls i fresques a l’alta muntanya.

 

 

 

 

 

LES TEMPESTES

 

L’ADVERSITAT DE LA TEMPESTA

 

Les tempestes són tota una amenaça en el camp del muntanyisme, però cal veure quins són els perills més significatius que comporten aquestes violentes manifestacions atmosfèriques.

 

D’entrada, és inqüestionable que els llamps són l’element més temut d’un cúmulonimbus. Un segon perill és la precipitació, que en les tempestes actives no tan sols pot ser en forma de xàfecs forts, sinó encara pitjor, tal vegada en forma de calamarsades o de pedregades; a més, és necessari valorar que, amb la precipitació i encara més si és en forma de calamarsa o pedra, la temperatura de l’aire pateix un brusc descens, en breus minuts, de 6 a 10ºC. En tercer lloc, cal no menysprear el vent que, en ocasions però no sempre, acompanya els cúmulonimbus. En aquest cas es tracta dels corrents d’aire que baixen del núvol a una gran velocitat i que xoquen contra la superfície terrestre. També provoquen una davallada de la temperatura.

 

 

 

 

TIPUS DE TEMPESTES

 

.Tempesta orogràfica:

 

Una tempesta orogràfica és originada fonamentalment per la mateixa muntanya o una serra. De fet, quan un vent humit i inestable, sovint vinculat a un centre de baixes pressions, es troba amb l’obstacle que representen la muntanya o la serra la nuvolositat orogràfica tendeix a reforçar-se.

 

És d’aquesta manera quan es pot agreujar el risc d’una tempesta de caràcter orogràfic, que, cal dir-ho, no tenen una època predilecta per a la seva formació. En el nostre àmbit territorial pirinenc, un exemple il·lustratiu són les tempestes intenses que a la tardor, a causa del vent humit de llevant, poden donar-se al vessant meridional del Pirineu.

 

.Tempesta de massa d’aire fred:

 

Les tempestes de massa d’aire fred són aquell conjunt de nuclis nuvolosos arrodonits que davallen del nord de l’Atlàntic i que entren a la Península per l’oest de França i el Mar Cantàbric. En efecte, aquest cúmul de tempestes, que porta el nom de granulat postfrontal i que és ben visible en les imatges del Meteosat, acompanya les entrades d’aire fred del nord-oest o del nord que es produeixen en la meitat freda de l’any.

 

Per ser cúmulonimbus d’aire polar i d’estació freda, que normalment arriben després d’un front fred provinent de qualsevol dels dos punts cardinals esmentats, no presenten massa activitat. Això sí, són probables en qualsevol moment del dia.

 

.Tempesta frontal:

 

Les tempestes frontals són aquelles estretament vinculades a un front, gairebé sempre de caràcter fred, que, en general, són més actius que els càlids i els oclusos.

 

Podent-se presentar en qualsevol moment del dia al pas del front, tot i que de vegades se’n formen, de tempestes, abans de la seva arribada, van més lligades als mesos càlids que fora d’aquests fins al punt que, en ocasions, es pot afirmar que un front fred estival és com una línia de tempestes. A l’hivern, en canvi, aquests tipus de tamborinades són molt poc probables. I, per damunt de les tres anomenades, cal destacar les tempestes de calor, que mereixen, indubtablement, uns comentaris més exhaustius.

 

.Tempesta de calor:

 

És el tipus de tempesta que més habitual i regularment rega les àrees de muntanya. Originades per moviments ascendents verticals, o sigui, per ascendències tèrmiques, en una bona mesura es formen com a cèl·lules de caràcter convectiu disperses.

 

 Les tempestes de calor són manifestacions de tipus bàsicament local que tenen un grau de concentració estival, tot i que també se’n generen al maig i al setembre. Malgrat l’afirmació del seu caràcter local, això no exclou, tanmateix, que puguin agafar intensitat i abocar quantitats de precipitació elevades. De la mateixa manera, poden estendre’s al llarg d’un sector més ampli malgrat que, en un primer moment, hagin estat un focus tempestuós més aviat reduït.

 

 Així, i sabent que les tempestes de calor poden, perfectament, presentar-se en diversos nuclis en una mateixa contrada, és necessari no baixar la guàrdia si hem tingut una descarregada d’aigua i trons; és possible, de fet, que es pugui formar alguna altra cèl·lula o una situada a certa distància de la nostra posició ens acabi afectant.

 

Així mateix, un ambient xafogós, carregat i amb una visibilitat de l’aire no gaire bona afavoreix la formació d’una tempesta en detriment d’un ambient eixut. De la mateixa forma, si de bon matí contemplem la presència d’altocúmuls castellanus presents al cel després que a la tarda anterior hagi descarregat, que són aquells flocs nuvolosos que circulen a una altura elevada i que tenen el cim a mode de petita torre, aquest és un senyal de l’alta probabilitat de més tempestes per a les pròximes hores.

 

D’altra banda, he de comentar que les tempestes de calor solen començar amb l’aparició d’inofensius i petits focus nuvolosos a mig matí que acabaran generant en uns complexos convectius d’envergadura.

 

Normalment, la tempesta no esclata abans del migdia; en general, a partir de les tres de la tarda augmenten ràpidament les possibilitats. L’hora punta, per dir-ho d’alguna manera, se situa entre les quatre i les cinc de la tarda. A més, si a les set encara no ha esclatat la tempesta de calor, ja difícilment ho farà. Això sí, val la pena afegir que no tots els dies, ni totes les tardes en particular, congrien tempestes a muntanya.

 

 

 

 

LA PERILLOSITAT DELS LLAMPS

 

He assenyalat anteriorment que els llamps són el màxim perill de les tempestes. Podem copsar que les descàrregues elèctriques, siguin en forma de llamp o de llampec, i els trons són els dos elements més poderosos d’una tempesta. Un llamp, com se sap, és la descàrrega elèctrica entre el núvol i el sòl; un llampec, de la seva part, és la descàrrega entre dues parts del núvol. No cal dir que les primeres són molt més temudes. D’excursionistes morts per llamps ja n’hi ha prou referències.

 

He de comentar, tanmateix, que les tempestes que duen associats llampecs solen ser menys importants, menys fortes en quant a precipitació, que les que duen llampecs i llamps o llamps exclusivament. Aquestes úlimes són més vigoroses.

 

La descàrrega elèctrica provoca un sobtat escalfament de l’aire de fins a 30.000ºC. Això provoca una brusca expansió i una immediata contracció de l’aire escalfat. El resultat és l’efecte sonor del tro. Evidentment, aquest serà més fort com més a prop ens hagi caigut el llamp. Justament, el so provinent d’un llamp és més sec, més brusc i més potent que el d’un llampec, d’un so més pausat i homogeni. En tot cas, a causa de l’esmentat grau de perillositat dels llamps a muntanya, especialment en  les zones altes i obertes als vuit vents, és d’interès que sapiguem calcular a quina distància ens ha caigut el llamp.

 

Exercici de notable importància per esbrinar si una tempesta s’aproxima o no, es pot calcular mitjançant l’interval de temps transcorregut entre el llamp i el tro. Sabent que la percepció de la llum és instantània i que el so es propaga a 340 metres per segon, cal multiplicar per 340 el nombre de segons que hem tardat a escoltar el tro. Posem per cas que hem sentit el tro sis segons després de veure el llamp. Per tant, és necessari multiplicar els 340 per sis per saber a quina distància ha anat a parar. El resultat, en aquest exemple, és de 2.040 metres.

 

Així, doncs, el llamp ha impactat a uns dos quilòmetres de la nostra posició. Insisteixo en posar en pràctica aquest senzill exercici en el supòsit que ens veiem sorpresos per la formació d’una tempesta. A més a més, per escapar-ne’n, afrontar-la o evitar-la ofereixo un seguit de recomanacions i precaucions bàsiques. N’he escollit dotze.

 

 

 

RECOMANACIONS BÀSIQUES EN CAS DE TEMPESTA A MUNTANYA

 

En un indret d’alta muntanya, per afrontar amb un mínim de garanties una tempesta, la posició personal més segura és la de cos a terra, o bé adoptar una posició fetal, que impedeix que sobresortim gaire del terreny.

 

Amb la roba i el calçat mullat és ben perillós posar-se a córrer per l’alta muntanya. Cal esperar que la tempesta passi mantenint les posicions personals esmentades.

 

Només quan el muntanyenc tingui la seguretat d’assolir a temps, abans de l’esclat o l’arribada de la tempesta, un aixopluc, s’ha d’arriscar a córrer o a caminar. Si no en té la convicció és precís romandre on estigui i prendre les posicions de seguretat descrites.

 

Si es va en grup és convenient dispersar-se uns metres i prendre les posicions citades. Si una persona fos abatuda per un llamp, en cas de no haver-se dispersat, totes les persones en resultarien afectades.

 

Considerant que els metalls atrauen els llamps és necessari deixar a una certa distància, almenys a 30 metres, objectes metàl·lics de l’estil de piolets, eines, claus, monedes, etc.

 

És molt perillós situar-se o caminar per cims o d’altres punts alts donat que els llamps tenen predilecció per caure en indrets elevats o en objectes sobresortints.

 

És agosarat, en el supòsit de l’inici imminent d’una tempesta, instal·lar la tenda de campanya en un indret elevat o sota un arbre aïllat.

 

Mai hem de resguardar-nos, precisament, sota un arbre aïllat. Sota d’un grup d’arbres tampoc, encara que el perill és menor. En canvi, sí que ens podem aixoplugar dins d’un bosc. Estaríem molt de pega que un llamp caigués sota l’arbre on ens hem protegit.

 

Si tenim la sensació que els cabells se’ns posen de punta, o bé els pèls dels braços i les cames, s’ha d’abandonar l’indret on ens trobem.

 

És molt recomanable suspendre el bany en rius i estanys donat que els llocs humits són menys segurs que els eixuts. A més, ens hem d’apartar de l’aigua.

 

Sobre la neu i/o el gel es corre menys perill que sobre terra ferma.

 

Un senyal que pot advertir de l’impacte d’un llamp és l’anomenat foc de Sant Elm. És un fenomen lluminós elèctric, en forma de guspires que generen uns lleus espetecs, que es pot observar a les creus i objectes situats en els cims. En aquest cas, cal abandonar el cim immediatament. Però aquest fenomen també es pot produir en els piolets; en aquest supòsit, és imprescindible de deixar-los ràpidament.

 

 

 

 

 

LES PRECIPITACIONS OROGRÀFIQUES

 

EL LLIGAM ENTRE PRECIPITACIÓ I RELLEU

 

Les precipitacions orogràfiques són les que van lligades, inexorablement, a les muntanyes. Puc  afirmar, doncs, que reben el nom de precipitacions orogràfiques aquelles que es produeixen o s’intensifiquen a causa del relleu.

 

L’exemple més característic d’una precipitació d’aquest tipus, si en volem simbolitzar molt breument el procés, és l’ascens forçat d’una massa d’aire en trobar-se l’obstacle que representa el relleu. En aquestes condicions l’aire s’eleva i, amb ell, el vent dominant del moment, que tendeixen a sobrepassar el nivell d’altituds culminants. De fet, aquesta elevació de la massa d’aire comporta que, alhora, es refredi; per tant, es poden formar núvols amb més facilitat i, en el cas que l’aire es trobi prou humit i inestable, cal comptar amb la possibilitat de precipitacions.

 

En línies molt generals, aquest és el mecanisme que explica l’existència de moltes de les precipitacions orogràfiques. Malgrat això, i en funció de l’època de l’any i de l’altitud, la precipitació es pot produir en forma de pluja o bé de neu.

 

 

 

ELS VENTS HUMITS, RESPONSABLES DE MOLTES PRECIPITACIONS OROGRÀFIQUES

 

Les zones més beneficiades per les precipitacions orogràfiques són aquelles que es troben encarades als vents humits dominants. De tota manera, no cal que hi incideixin sempre; és a dir, un tipus de temps que porti una massa d’aire humida cap a una barrera muntanyosa pot ser suficient per a la gènesi de la precipitació, mentre que en el supòsit que no hi arribi cap flux d’humitat difícilment n’hi haurà.

 

També és cert que aquests vessants afavorits per la pluja o la neu, que porten el nom de sobrevent, contrasten de ple amb els vessants situats a sotavent, on l’atmosfera pot ser radiant. En aquest sentit, només cal apuntar el terme d’efecte föhn.

 

A més a més, al nostre Pirineu tenim alguns exemples d’ombres pluviomètriques causades per la mateixa protecció dels relleus als fluxos humits. Pensem en la Cerdanya, una de les mostres més destacades. I una altra cosa: les precipitacions d’origen orogràfic no solen ser intenses ni tempestuoses, almenys les que ara estic al·ludint, però sí contínues i persistents, febles o moderades. I és que la nuvolositat generada o reforçada per les muntanyes acostuma a ser de tipus estratiforme.

 

 

 

 

ALGUNS EXEMPLES RELLEVANTS DE PRECIPITACIONS OROGRÀFIQUES

 

En el territori català hi ha una zona que, a causa de la seva orientació al nord i, alhora, a l’Atlàntic, és visitada sovint per pluges i nevades d’origen orogràfic. Així, mentre que, en aquestes condicions, gran part de Catalunya es troba sota un cel poc ennuvolat i amb una manca evident de precipitacions, amb un ambient força eixut, no és inhabitual que la Vall d’Aran tingui un cel cobert de núvols baixos, una humitat de l’aire ben elevada i s’hi enregistri precipitació, persistent però moderada com a màxim.

 

Aquest tipus de temps es produeix, fonamentalment, amb fluxos de vent del nord-oest i del nord. Climàticament, com sabem, la contrada aranesa és un món a part a Catalunya. De la seva banda, també pot succeir el contrari, tot i que és menys corrent; és a dir, que una advecció de vent del sud regui el vessant meridional de les terres pirinenques i prepirinenques i que els habitants de la Vall d’Aran no vegin cap mena de pluja o nevada.

 

 

 

EL PAPER DE L’OROGRAFIA EN LA GÈNESI DE PRECIPITACIONS CONVECTIVES I FRONTALS

 

He explicat les precipitacions d’origen orogràfic des d’una visió genèrica. Amb tot, les precipitacions de caràcter convectiu i frontal poden, segons en quins casos, relacionar-se amb les orogràfiques. En el cas de les frontals per una raó senzilla d’entendre: la presència de muntanyes ja és un motiu prou sòlid com perquè un front, sigui fred, càlid o oclús, es vegi reactivat i aboqui una quantitat de pluja superior respecte les àrees més planeres.

 

Però en el supòsit concret de les precipitacions convectives perquè és fàcil que vagin estretament lligades amb les orogràfiques. Això sí, no sempre és així. Certament, moltes vegades no cal un conjunt de relleus perquè hi hagi grans núvols i, en conseqüència, precipitació convectiva. Particularment, però, m’aturo en el lligam entre les precipitacions orogràfiques i les convectives.

 

Val a dir que les precipitacions de caràcter orogràfic també poden ser motivades per ascensos d’aire no forçat, o sigui, per elevacions de la massa d’aire que reposa damunt de les valls i els vessants de les muntanyes com a conseqüència del fenomen de la convecció. A la pràctica, els efectes orogràfics són un dels mecanismes de major importància perquè es produeixi un ascens d’aire per convecció.

 

Se sap del cert, a més, que les brises diürnes a muntanya contribueixen decisivament a la gènesi de circulacions tèrmiques. És així com l’aire calent s’eleva i, si el grau d’inestabilitat i d’humitat és prou elevat, es generaran núvols convectius, els cúmuls, que, una vegada transformats en cúmulonimbus, descarregaran una tempesta. Aquesta nuvolositat, doncs, ja no és estratiforme ni porta precipitacions poc intenses i contínues; aquesta vegada, en canvi, els núvols són cúmuliformes i els xàfecs, a part de sobtats, poden assolir una intensitat forta.

 

 I per bé que les precipitacions orogràfiques genèriques es produeixen en qualsevol moment del dia, en aquesta modalitat convectiva apareixen amb preferència a partir de les hores centrals de la jornada i en el decurs de la tarda. Al vespre, solen haver desaparegut. I una altra diferència: mentre que les primeres reguen el vessant exposat el flux d’aire humit, les segones, molt més freqüents a l’estiu, poden mullar perfectament el cim, els dos vessants i, fins i tot, les terres del voltant. Aquesta circumstància, francament, la coneixen prou bé els habitants de molts indrets del Pirineu i el Prepirineu català, zones especialment afavorides per aquestes precipitacions simultàniament orogràfiques i convectives.

 

 

 

 

 

LES NEVADES

 

LA NEU, UN ELEMENT DESTACAT DE LA METEOROLOGIA DEL PIRINEU

 

Un dels elements més comuns en la meteorologia del Pirineu català és la neu. Aquest fenomen, que sol ser més corrent en el període fred de l’any, proporciona un toc d’una especial bellesa als paisatges que se’n veuen beneficiats. Val a dir que, si bé la neu és un element estrictament meteorològic, és indiscutible el seu vessant social i econòmic. Aquest fet s’ha consolidat en les darreres dècades, quan les nevades són esperades a les zones de muntanya com un veritable focus d’atracció de visitants.

 

 

 

 

LES NEVADES OROGRÀFIQUES DE LA VALL D’ARAN

 

Entrant en un pla de més detall, és important assenyalar la diferenciació climàtica entre la Vall d’Aran i la resta de l’àmbit català de la serralada. Sabut és, doncs, que la comarca aranesa gaudeix d’un règim climàtic atlàntic que, tot i que un pèl més esmorteït, s’estén cap al nord de l’Alta Ribagorça i del Pallars Sobirà. La resta de zones del nostre Pirineu tenen unes característiques climàtiques molt més mediterrànies.

 

De fet, ara que us comentava les nevades del vessant septentrional de la serralada durant les adveccions del nord, que no són altra cosa que precipitacions estrictament orogràfiques, l’observador pot veure dues realitats meteorològiques ben oposades. És així com el Túnel de Viella per un cantó i el Port de la Bonaigua per un altre moltes vegades separen la nevada del sol. Per exemple, des de Vilaller i des d’Esterri d’Àneu, respectivament, es divisa l’extensa i llarga filera de núvols que provoquen les nevades tot just uns quilòmetres més al nord. Aquesta és, a la pràctica, la precipitació orogràfica en forma de neu més comuna al Pirineu de Catalunya.

 

En general, les situacions del nord dels mesos freds provoquen aquest tipus de temps, però és veritat que si l’advecció del nord és més clara aquesta massa nuvolosa compacta i productora de neu pot estendre’s, passant també per la franja septentrional d’Andorra, fins a les comarques de la Catalunya Nord de l’Alta Cerdanya i el Capcir.  

 

 

 

 

LA VARIABILITAT TEMPORAL DE LA NEU AL PIRINEU CATALÀ

 

En temps recents, i al·ludint al què us deia abans, la temporada d’esquí sembla que hagi de començar, per força, a primers de desembre; o encara milllor, a les darreries de novembre. I no sempre ha estat possible. És més, la neu artificial ha salvat, literalment, algunes estacions d’esquí en els anys en què la neu natural ha estat escassa.

 

Normalment, en finalitzar el mes de novembre el Pirineu sol quedar força blanc, però hi ha tardors que es resisteixen a deixar un tou de neu suficient com per permetre l’obertura de les estacions d’esquí. Tanmateix, la Vall d’Aran sol tenir més neu, no tan sols en començar la temporada, sinó al llarg de l’hivern i la primavera. El motiu és senzill: hi neva més i les nevades són més homogènies, o sigui, no hi ha tantes alternances de períodes nivosos i períodes secs, o d’anys amb una bona neu i anys en què no en sobra gens. En altres paraules: la neu al Pirineu català, llevat de la comarca aranesa i les àrees limítrofes, es presenta amb una notable variabilitat temporal.

D’altra banda, no hem de desviar l’atenció de la certa escassetat nivomètrica de molts hiverns a la franja nord de Catalunya, amb l’excepció de la Vall d’Aran, que s’exclou, insisteixo, amb més freqüència d’aquesta dinàmica. A la resta, el règim pluviomètric estacional ha consolidat l’hivern com el període més sec de l’any.

 

A primer cop d’ull no hi hauria d’haver dubtes que l’hivern és l’època per excel·lència de les nevades. El motiu és simple: és quan fa més fred. Malgrat això, l’hivern no és especialment nivós en molts indrets del Pirineu de Catalunya i aquesta és una realitat que pot sorpendre a les persones que no es dirigeixen a l’alt Pirineu en els mesos hivernals.

 

Una de les raons principals són les mateixes temperatures baixes. En aquest context, val a dir que l’aire fred conté poca humitat, això és, no és gaire propici a la formació de nuvolositat que pugui causar precipitacions. Per tant, és el final de l’hivern i el principi de la primavera, quan les temperatures ja es troben en una línia ascendent, el període en què la neu sol caure amb més ganes al Pirineu català. També hi ajuda, però, que els canvis de temps són més nombrosos que al cor de l’hivern.

 

En qualsevol cas, encara que les nevades més característiques corresponen a l’hivern i a la primavera, no és insòlit que a l’estiu s’enregistri alguna enfarinada, sempre més probable cap al Pirineu lleidetà.

 

 

 

EL LLINDAR TÈRMIC ENTRE LA PLUJA I LA NEU

 

De les nevades és interessant comentar un altre aspecte: la temperatura en la qual comença a nevar. Hi ha la creença en l’opinió pública, tot i que el muntanyenc ho sap millor, que el límit entre la pluja i la neu són els 0ºC.

 

Essencialment, tot dependrà de la humitat relativa de l’aire. Així, a menor humitat, a major temperatura podrà nevar. Per tant, no ens hauria d’estranyar que a una temperatura de 4ºC o 5ºC veiem caure volves de neu; de vegades i tot, a 6ºC. De 5ºC en amunt és un senyal que l’aire es troba sec. En canvi, en un ambient molt humit la pluja es transforma en neu a 1ºC. A més a més, la neu no agafa amb una temperatura de l’aire de 2ºC o més.

 

 

 

ELS TEMPORALS DE RÈCORD DE L’HIVERN 1995-1996

 

 Convé advertir, novament, del caràcter bastant variable de la neu al Pirineu català. D’entrada, val a dir que l’hivern 1994-1995 va ser bastant pobre en nevades, encara que ja hi havia altres referències passades en aquest sentit. Però, atenint-nos a l’esmentada variabilitat temporal, la temporada hivernal següent, la del 1995-1996, va portar grans quantitats de neu, en alguns casos excepcionals, en molts trams del nostre Pirineu.

 

 Tot plegat va ser una conseqüència més d’un dels hiverns més humits del segle XX. Climàticament, però, com ja he apuntat, els hiverns solen ser relativament secs, encara que aquell va ser autènticament extraordinari; indiscutiblement, un dels més moguts i revoltats que es recorden.

 

El pas gairebé continuat de fronts, depressions i l’arribada successiva de vents humits del sud i de l’est va originar unes precipitacions que, certament, es situaren bastant o molt per sobre de la mitjana. De fet, als mesos de desembre i gener les situacions de mal temps van afectar amb preferència el vessant meridional i oriental del Pirineu català. Va ser llavors quan les masses d’aire provenien, majoritàriament, de migjorn i de llevant.

 

Al febrer, en canvi, els protagonistes foren els vents del nord o del nord-oest que produïen nevades sobretot a la cara nord i a la part més occidental. Tant és així que tots els racons de la serralada van patir, en un mes o altre i en més d’una ocasió, diversos temporals de neu, fins i tot d’aquells que fan època.

 

La nevada més espectacular de la qual se’n té constància es produí els dies 22 i 23 de gener a la comarca del Solsonès. En un espai de temps no superior a les 18 hores, una estació meteorològica ubicada a la cota 1.600 del Port del Comte mesurà uns sorprenents 220 mm de precipitació. Tot i que en aquella cota la precipitació va ser, principalment, més en forma d’aigua que de neu, a les zones de major altitud el gruix de neu nova sobrepassà els dos metres. Sens dubte, una nevada impressionant, motivada per una advecció d’aire molt humit del sud.

 

Cal dir, però, que la primera nevada quantiosa al Pirineu de Catalunya s’havia enregistrat a les acaballes del mes de novembre. Aquesta va servir de base perquè els ruixats de neu següents, sovint intensos, engruixissin i acumulessin un espessor que a mesura que avançava el desembre i el gener guanyava en importància. Les precipitacions d’aquell hivern, doncs, duplicaven o triplicaven les mitjanes climàtiques.

 

Al·ludint a aquesta pluviometria tan elevada, mostrem-ne alguns casos. Així, mentre que la Molina compta amb una precipitació mitjana d’hivern de 201 mm, en va recollir 657. Si ens atenim a dades mensuals sorprèn especialment Vallter, que al desembre va mesurar 382 mm. Quant al gener, val la pena destacar els 349 mm de precipitació de la Molina i els 322 de Núria.

 

He de dir, de tota manera, que, en relació a aquests registres, no tots els totals van ser en forma de neu; és a dir, en alguns dels episodis més generosos en precipitació la cota de neu es situava cap als 1.800-2.000 metres d’altitud. Plovia amb ganes per dessota, mentre que la nevada era fortíssima a partir de la cota esmentada. A més a més, és convenient indicar que insereixo dades del Pirineu oriental perquè va ser l’àrea que, en conjunt, va rebre les tempestes de neu més vigoroses. I ho dic  així, tempestes, atès que, en algun cas, la precipitació anà acompanyada d’aparell elèctric, un fet no massa corrent.

 

 

 

 

 

LES VENTADES A L’ALTA MUNTANYA

 

LA FORÇA DEL VENT A L’ALTA MUNTANYA

 

El vent és un dels elements primordials per entendre l’hostilitat meteorològica de l’alta muntanya. Des d’aquest punt de vista, la força del vent, el fred i les nevades són les variables a tenir més en compte en les zones enlairades de les serralades. Els cims més elevats, les carenes i els colls altívols són indrets particularment desprotegits i enfrontats a les ventades més dures que l’excursionista pugui imaginar.

 

Normalment, a major altitud més força haurà de tenir el vent. No bufarà amb les mateixes ganes, posem per cas, al cim del Puigmal, que com és sabut és el més alt del Pirineu gironí, que a les poblacions de Ribes de Freser o Puigcerdà, situades als peus d’aquest símbol inqüestionable del muntanyisme.

 

Mentre que el primer indret es troba pràcticament en el que es coneix com a atmosfera lliure, els altres indrets s’ubiquen en un fons de vall. Però no tan sols s’ha de tenir present aquest motiu, el de l’atmosfera lliure, per comprendre les ventades que poden patir les cotes culminants de les serres i les serralades; també cal valorar el denominat efecte Venturi.

 

Aquest procés físic es manifesta en els colls, on el vent és capaç de canalitzar-se, però també és prou evident en els cims. És aquí on, juntament amb les collades més exposades al flux d’aire, el vent agafa unes velocitats més grans. Succeeix així perquè el flux es veu obligat a remuntar la part superior de la muntanya, de manera que les capes d’aire superiors reben aquest vent ascendent. Per tant, la gropada d’aire actua com si passés per una zona més estreta i, en conseqüència, augmenta la seva velocitat. S’entén, doncs, que els cims, les carenes i els colls han de ser llocs on el muntanyenc ha de parar una atenció especial a la possibilitat d’un vent important.

 

Tanmateix, aquesta darrera apreciació pot ser ben traidora. Tot i que he esmentat l’exemple del Puigmal, Ribes de Freser i Puigcerdà, és necessari remarcar-ho. Ho dic perquè dins d’àmbits muntanyosos la direcció i la velocitat del vent no tenen perquè correspondre amb el flux dominant del moment; una de les raons és que tota serra o serralada guarda sectors protegits, arrecerats.

 

A la pràctica, una zona de muntanyes pot tenir un sistema de vents molt divers, o sigui, mentre en uns punts es troba en calma o és feble, en altres bufa amb més intensitat, mentre que, a la vegada, en uns altres, responent a la direcció de la vall, potser sigui d’una direcció indeterminada. Això sí, les valls orientades en la direcció del vent dominant poden rebre ràfegues impetuoses.

 

Cal advertir que aquesta situació aparentment caòtica és força corrent. Per això, si volem realitzar una ascensió i volem esbrinar amb més o menys certesa el vent de la muntanya on ens hem de dirigir, és convenient fixar-nos en la direcció i la velocitat que prenen els núvols baixos que circulen per la contrada on ens trobem.

 

He de puntualitzar, però, que els núvols alts no ens serviran i els mitjans només per als cims més elevats i sense que en tinguem una fiabilitat alta. Si no hi ha núvols encara és més important haver parat atenció a les previsions de vent dels pronòstics meteorològics. Aquestes previsions, en tot cas, són molt més eficaces a les cotes altes que en zones de muntanya mitjana, precisament per la qüestió que abans anotava, el sistema complex de vents a l’interior d’una serralada.

 

 

 

 

EL FENOMEN DEL TORB

 

Des d’aquestes línies desaconsello una ascensió o una travessa si està previst un vent fort o molt fort. Encara més: en el supòsit que en un mapa del temps de superfície nosaltres mateixos observem les línies isòbares força juntes les unes amb les altres, més raó encara per deixar l’excursió per a un altre moment més favorable. En aquestes condicions la ventada estarà quasi assegurada.

 

A més a més, un vent fort ja de per si poc compatible amb una sortida a l’alta muntanya és un element més advers en la muntanya hivernal que en la muntanya estival. En efecte, el paper que juga la neu endureix notablement les dificultats amb què pot trobar-se el muntanyenc. No oblidem, d’altra part, que el vent accentua de manera molt significativa la sensació de  fredor; ja és una qüestió prou important com per tenir-la en compte.

 

No és el mateix, per exemple, una temperatura de 0ºC amb vent en calma, que aquest mateix valor amb un vent de 60 Km/h. Però és que, certament, el vent arrossega i aixeca la neu que reposa en el sòl; un fet que és ben rellevant si considerem que produeix una pèrdua clara de la visibilitat horitzontal que pot portar a la desorientació, un aspecte a afegir a l’evident sensació de fred.

 

Per tant, rep el nom de torb aquella ventada que arrossega i aixeca la neu. He de comentar que és un fenomen especialment perillós. Si observem des del punt de partida de la sortida que el cim o el coll al qual volem anar hi ha torb, és preferible no començar la pujada per més que el dia sigui clar. I és que no són infreqüents situacions de torb amb aparentment bon temps, és a dir, amb sol. I un altre detall: perquè la neu s’alci del terra és necessària una intensitat del vent determinada que dependrà del tipus de neu; és la neu recent, fet i fet, la que genera més torbs i n’augmenta la seva magnitud.

 

Afegir, igualment, que el fenomen del torb, un terme especialment usat pels habitants de l’alt Pirineu, és prou conegut entre els muntanyencs de Catalunya malgrat que no arribà al gran públic fins a l’episodi desgraciat del 30 de desembre del 2000.

 

 

 

 

ZONES DEL PIRINEU ESPECIALMENT VENTADES

 

És en el tram llevantí del Pirineu català on es produeixen les ventades més furioses de tot l’àmbit català de la serralada. L’àrea del Ripollès és especialment manifesta en situacions de grans ventades i de torbs de primera categoria. En general, les ventades més fortes en aquesta comarca provenen del nord. Puc indicar que es presenta en les clàssiques situacions de tramuntana a l’Empordà, encara que ben bé no és tramuntana estricta la que irromp a l’alta muntanya del Pirineu gironí.

 

Amb tot plegat, no vull dir que no hi hagi ventades huracanades que no siguin de component nord i que la resta del Pirineu català no tingui grans ratxes de vent. Precisament, en la zona occidental, sobretot, i en les cotes més elevades, hi pot haver les embestides de veritables temporals de vent del sud o de l’oest.

 

S’ha de tenir ben present, doncs, que la zona del Pirineu català amb més probabilitat de patir les més grans ventades és la part oriental. És en aquest indret on convé estar ben atents a les entrades de nord i descartar l’excursió en cas que es prevegui un gir del vent cap a aquesta direcció.

 

Francament, les adveccions del nord són una de les situacions meteorològiques més adverses que pot tenir el nostre Pirineu. Sense anar més lluny, hi ha dades que posen de manifest que s’hi han superat els 200 km/h, una gran violència del vent, però, que també puntualment ha estat patrimoni d’altres sectors de la serralada pirinenca.

 

 

 

 

LA SITUACIÓ METEOROLÒGICA DEL 30 DE DESEMBRE DEL 2000, UN DIA DE DOL PER AL MUNTANYISME CATALÀ

 

No voldria tancar aquest apartat sense fer un repàs de la situació meteorològica del dia 30 de desembre de l’any 2000, quan una activa depressió va creuar el Pirineu de ponent a llevant, alhora que s’enfortia, i que va provocar els desgavells que encara es recorden.

 

Cal dir que, per desgràcia, les previsions del temps es van complir i a tocar del migdia el nucli de la borrasca prevista va circular per damunt mateix del Pirineu català. Els estralls que causà aquell sistema de baixes pressions van colpir amb severitat la societat catalana en general i el món del muntanyisme en particular.

 

Anoto que al migdia del dia 30 la depressió es trobava davant la Costa Brava, amb 996 hPa de pressió al seu centre. En aquell moment, amb la depressió havent abandonat el Pirineu, és quan es generà una impetuosa entrada de vent del nord contra la serralada i ja he assenyalat que els mapes del temps advertien d’un canvi molt important, tot i que la bonança d’aquell matí no feia pensar en un empitjorament tan radical.

 

Aquest va ser tan brusc que, en molt poca estona, les estacions d’esquí van veure’s obligades a tancar les seves instal·lacions com a mesura de seguretat. I és que en un espai molt breu de temps la ventada, acompanyada d’un descens brusc de la temperatura, va esdevenir huracanada gairebé arreu.

 

A partir del dia 30 de desembre es va parlar molt del torb. Sembla ser que la quantitat de neu aixecada per la ventada va ser enorme, i, sobretot, si tenim en compte que en els dies precedents havia nevat en molts sectors de la serralada, la neu encara no es trobava compactada. En altres paraules: les condicions nivològiques eren les òptimes perquè el torb fos d’una gran magnitud.

 

 Algunes dades interessants pel que fa a la força del vent les van facilitar les estacions meteorològiques de Núria i Ulldeter. La primera mesurà un cop màxim de 97km/h, si bé hem de pensar que el pla de Núria es troba, recordem-ho, aixoplugat dels grans fluxos de vent. La segona, al seu torn, enregistrà una ratxa de 138 km/h. Tot i així, encara que fora del domini estrictament pirinenc, l’estació meteorològica de Portbou arribà als 202 km/h. De totes tres dades esmentades se’n treu una conclusió: és probable que en les àrees més favorables, especialment en els cims i els colls més alts, es freguessin, sinó s’hi arribessin, a velocitats de vent de 200 km/h a la zona de l’alt Ripollès. A més, encara que insisteixo principalment en el vent, no he de deixar de banda un altre element destacat: la temperatura, que va patir un fort descens a partir del migdia del mateix dia 30.

 

La meteorologia adversa es cobrà la vida, només al Ripollès, de nou persones que es trobaven a l’alta muntanya, una desena arreu del Pirineu català. Per sobre de qualsevol altre, el cas més dramàtic va ocórrer a prop del cim del Balandrau.

 

Aquesta muntanya no presenta, en unes condicions atmosfèriques planeres, cap dificultat rellevant. En tot cas, es va convertir en una trampa mortal per a set persones del grup de vuit excursionistes que havien assolit el cim. Amb tot, malgrat que el matí no fou dolent, la falta d’un vent apreciable i una temperatura raonable va empènyer els excursionistes a les cotes més altes. Iniciat el descens tot es capgirà. Un temporal de vent desfermat, que s’enduia grans quantitats de neu, va acabar sepultant el grup de persones. Només una en va sortir en vida. Simultàniament, dues persones més morien a l’alt Ripollès, concretament a la Coma de l’Orri. Una altra, també, perdia la vida a l’estació d’esquí de Portainé. Des de la perspectiva d’aquestes línies, s’entén que el 30 de desembre fos un dia de dol per al muntanyisme català.

 

En suma: aquelles condicions extremes, amb un vent tan violent, amb una visibilitat gairebé nul·la com a conseqüència de la intensitat del torb i amb una temperatura de sensació extremadament baixa van ser insalvables per a les persones esmentades. Així i tot, probablement fóra exagerat parlar de situació estrictament meteorològica excepcional. De ventades i torbs com el del 30 de desembre del 2000 se n’han produït més, i, fins i tot, amb unes intensitats superiors. El què de debò va fer mal va ser, i ho remarco, que el fort temporal va aparèixer gairebé del no res, en qüestió de minuts.

 

 

 

 

ELS VENTS LOCALS A  MUNTANYA

 

LES BRISES DE LA VALL I DE MUNTANYA: EL VENTS LOCALS MÉS CARACTERÍSTICS

 

Els vents de caràcter local més característics a les zones muntanyoses són les brises de la vall i les brises de muntanya. Aquest sistema de vents es veu organitzat per la mateixa presència de les valls i les muntanyes i no van lligats als vents regionals, els que abasten, a la pràctica, territoris més amplis que un massís o una serra. A més, a les brises de la vall també se les pot anomenar ascendents, mentre que a les de muntanya descendents. En tots dos casos responen a diferències de pressió en el si del complex muntanyós.

 

Les brises de la vall afecten pràcticament, sinó totes, les valls de les serres i les serralades. Essencialment, són de règim diürn i estacional; és a dir, bufen durant el dia i es concentren sobretot a l’estiu. En canvi, les brises de muntanya bufen en la direcció oposada, de la muntanya a la vall. Són de règim nocturn i es poden presentar en qualsevol època de l’any.

 

 

 

EL CICLE DIARI DE LES BRISES

 

Atenint-nos al cicle diari de les brises, he d’apuntar que el sistema de vents locals s’inicia a mig matí quan un alè d’aire puja des del fons de les valls i s’enfila pels vessants. Succeeix així per l’augment diürn de la temperatura, ja que només cal recordar que l’aire més càlid tendeix a ascendir per ser més lleuger. L’alè a què faig referència incrementa paulatinament la seva intensitat i és a les hores centrals de la jornada, cap al migdia i a primera hora de la tarda, quan assoleix una velocitat superior. Aquest moment coincideix, doncs, amb les hores de màxima insolació i temperatura.

 

Però a partir de mitja tarda la força decreixent del sol determina que la brisa ascendent vagi perdent empenta. Amb la posta de l’astre rei el flux de vent queda anul·lat. L’aire roman en calma una estona fins que, sovint abans de fer-se fosc del tot, s’inverteix la direcció. És ara quan el flux va de la muntanya a la vall perquè la primera es troba més freda i l’aire més fred tendeix, en ser més pesat, a lliscar vessant avall. Ja tenim la brisa de muntanya, que s’hauria de mantenir, en teoria, fins a primera hora del matí del dia següent, tot just abans que, de nou, la brisa de la vall comenci a manifestar-se.

 

 

 

EL CICLE ESTACIONAL DE LES BRISES

 

La descripció del cicle diari de les brises té una clara connotació teòrica donat que, a la pràctica, pot haver-hi diferències. De fet, l’esquema mostrat és vàlid per als dies assolellats i les nits clares de l’estiu i, en un pla secundari, de la primavera. És, precisament, en els mesos estivals, i entrant de ple en el seu cicle estacional, quan la brisa de la vall és més marcada. La raó és simple: el sol escalfa molt i la temperatura de l’aire i del sòl és elevada. Per això, com més assolellat sigui el dia més ben organitzat estarà el moviment d’aire ascendent.

 

Sense anar més lluny, en aquestes condicions la brisa pot assolir una certa intensitat, especialment en les valls ben encaixonades. De vegades, arriba o supera els 40 Km/h al centre de la jornada en les valls més favorables, que, en general, solen ser les més estretes. Aquí l’efecte Venturi hi exerceix el seu paper, això és, recordem-ho, que l’aire es comprimeix i incrementa la velocitat pel fet d’haver de passar per un espai menor.

 

Per bé que és a l’estiu quan és més intensa, la brisa ascendent és extrapolable a tota la meitat càlida de l’any. Entre l’abril i mitjans d’octubre es manifesta amb freqüència; en canvi, en els mesos d’hivern tant és inexistent com molt tènua, gairebé imperceptible. La brisa descendent, al seu torn, és bastant més feble que l’ascendent i més freqüent al llarg de l’any. Tot i això, requereix nits serenes o poc ennuvolades perquè circuli amb més facilitat. Així, és en aquestes circumstàncies quan les temperatures del sòl i de l’aire es refreden més i poden generar el lliscament de vent muntanya avall.

 

 

 

ALGUNES SINGULARITATS DE LES BRISES

 

No tan sols s’ha de tenir present el règim diari i estacional de les brises, sinó que tal vegada sigui interessant exposar algunes singularitats del fenomen. Així, en presència d’una situació advectiva clara el sistema de vents locals queda anul·lat, no es genera.

 

Quan em refereixo a una situació advectiva clara al·ludeixo a una situació meteorològica que comporti un flux d’aire dominant, evident a escala regional. Aquest flux regional penetrarà per tots els racons de la serra o la serralada i impedirà la manifestació del règim de brises encara que ens trobem a l’estiu i el dia sigui assolellat.

 

He de dir que, en ocasions, les brises ascendents o de la vall arriben als cims. Aquesta realitat és gairebé exclusiva dels mesos més càlids de l’any. Tanmateix, no sempre és possible que arribin als nivells superiors de les muntanyes. No hi arriben, doncs, en el supòsit que en altura hi hagi un vent mínimament organitzat, que normalment és de l’oest o del sud-oest. Aquest ja és per si sol un factor que ho impossibilita. I, a més a més, com més alta sigui la muntanya menys probabilitats hi haurà que la brisa assoleixi el cim.

 

Una tercera singularitat em porta a comentar que les brises de la vall faciliten l’aparició de nuvolositat sobre els relleus. L’aire humit que ascendeix de les zones inferiors es refreda en guanyar altura i, en conseqüència, pot formar núvols tant cumuliformes com estratiformes; tot dependrà fonamentalment del grau d’inestabilitat i humitat vigent.

 

En el cas que s’ennuvoli, molt probablement la força de la brisa afluixarà. És més: si comença a ploure el moviment d’aire que les hores precedents ha ventilat les valls i els relleus de la zona desapareixerà. I és que sense aportació solar i amb el sòl refredat la brisa està condemnada a morir. Aquest últim exemple denota que les brises diürnes no han d’anar forçosament associades a períodes de bon temps. És cert, pot fer sol al matí i generar-se el flux de vent, però aquest mateix pot ajudar perfectament al creixement de grans núvols que durant la tarda desemboquin en un xàfec.

 

 

 

 

 

ELS VENTS FÖHN: EL FOGONY I EL VENT D’ESPANYA

 

L’EFECTE FÖHN

 

Imaginen-mos una massa d’aire inestable i humida que es desplaça per un territori i que, en aquest desplaçament, es troba amb un osbtacle considerable: una serralada. La massa d’aire, en aquestes circumstàncies, probablement es veurà obligada a remuntar el sistema muntanyós pel vessant de sobrevent.

 

És en aquest sector on, per ser inestable i humida, hi aportarà una nuvolositat abundant, en general de tipus baix. És molt possible que hi deixi precipitacions originades pel refredament de la massa d’aire en guanyar altura, que es podrien estendre arreu de l’esmentat vessant de sobrevent i als mateixos cims i carenes. En tot cas, la massa d’aire es veurà forçada a davallar per l’altra banda de la serralada, o sigui, pel seu vessant de sotavent.

 

En el decurs del descens s’anirà assecant ràpidament, de manera que canviaran les seves característiques higromètriques; és a dir, a mesura que baixa vessant avall l’aire perdrà humitat però guanyarà temperatura. Per tant, en el vessant de sotavent l’atmosfera fàcilment serà clara, càlida i seca, ben al contrari del vessant oposat, on el temps és gris i fresquívol.

 

L’exemple descrit és prou il·lustratiu com per exposar el paper que, de vegades, té una serralada en les condicions atmosfèriques d’una regió. El relleu ha provocat, per tant, un canvi molt accentuat en les característiques de la massa d’aire, on, com he anotat, cada vessant de la cadena de muntanyes pot gaudir d’un temps ben diferent. Precisament, el vent descendent, càlid i eixut, que bufa a sotavent d’una serralada rep el nom de föhn; i el procés descrit anteriorment es coneix amb l’expressió d’efecte föhn.

 

 

 

EL VENT D’ESPANYA DE LA VALL D’ARAN

 

Aquest apartat quedaria del tot incomplet sense donar algunes pinzellades dels casos de föhn més representatius al Pirineu català. D’entrada, un primer exemple el trobem a la Vall d’Aran, comarca on és denominat vent d’Espanya, precisament per la seva procedència.

 

Sol ser el vent del sud o del sud-oest el que hi fa pujar de valent les temperatures, una circumstància relativament corrent entre la tardor i la primavera, mentre que és quasi inexistent a l’estiu. Quan bufa el vent d’Espanya a les terres araneses una depressió acostuma a estar posicionada a les costes portugueses o gallegues.

 

El föhn es manifesta sobretot al fons de la comarca, encara més de Viella cap al nord. La raó és simple: la Vall d’Aran, com sabem, forma part del vessant septentrional de la serralada pirinenca.

 

 

 

EL FOGONY DEL PALLARS SOBIRÀ

 

Un segon exemple de föhn en el marc territorial del Pirineu català, i, a la pràctica, particularment interessant, es produeix al Pallars Sobirà, principalment a la rodalia de Sort. En aquesta contrada rep el nom de fogony, si bé també se’l pot anomenar, com en moltes altres àrees del nord de Catalunya, traganeu. Aquest darrer terme, certament, és prou explícit.

 

El fogony del Pallars Sobirà té una especial incidència entre la tardor i la primavera, tot i que, en general, sol ser més destacat en aquesta última estació. Es manifesta en forma d’un vent de component nord sobtat i ratxejat, encara que quasi mai és especialment fort, i comporta un ascens força notable de la temperatura i una davallada molt considerable de la humitat relativa de l’aire.

 

Quan finalitza el fogony la temperatura baixa amb celeritat i la humitat puja ràpidament. És de nit, al capdavall, quan els contrastos poden ser més accentuats. A l’estiu, al seu torn, el föhn pràcticament no es presenta. En tot cas, en l’exemple acabat de citar, d’un marcat ascens de la temperatura, s’han arribat a assolir augments de 18ºC. Tot i així, és freqüent que el fogony provoqui ascensos de 4 a 8ºC i descensos de la humitat d’un 40% respecte als valors inicials.

 

Sinòpticament, val a dir que són els fluxos del nord-oest, del nord i del nord-est els causants dels episodis de fogony. Malgrat tot, s’han de valorar, preferentment, les entrades de vent del nord-est, per ser les que més habitualment hi porten el fenomen. En aquestes condicions, l’ubicació al nord d’un anticicló i la posició a llevant d’una depressió implica el flux d’aire del nord-est.

 

Normalment, les masses d’aire d’aquestes característiques són fredes i, en el supòsit de fogony al Pallars, mentre el conjunt del Pirineu resta sotmès a temperatures baixes, algunes poblacions del fons de la vall principal de la comarca gaudeixen d’una relativa bonança. És així com Sort pot enregistrar la temperatura més elevada del Pirineu que, en algun cas poc corrent, podria arribar a ser la més alta de tot Catalunya. Tot plegat, una mostra més d’aquest vent singular, el föhn, que, en definitiva, no tan sols afecta algunes zones de muntanya de Catalunya i de la resta de la península Ibèrica, sinó també de moltes de les regions muntanyoses del planeta.

 

 

 

 

LES INVERSIONS TÈRMIQUES

 

DEFINICIÓ D’INVERSIÓ TÈRMICA

 

En sentit estricte, s’entén per inversió tèrmica el fenomen pel qual una capa d’aire registra una temperatura més elevada que la capa inferior o bé més baixa que la superior. I és cert, francament, que les inversions tèrmiques van del tot lligades a la meteorologia de muntanya. En altres paraules: una inversió tèrmica a muntanya significa que mentre a les valls la temperatura és inferior, a les zones altes i als cims aquesta és superior. No cal dir, en conseqüència, que el muntanyenc ha de considerar com una situació favorable per sortir a l’alta muntanya un temps caracteritzat per la inversió tèrmica. 

 

 

 

TIPUS D’INVERSIONS TÈRMIQUES

 

En línies generals, trobem tres tipus d’inversions tèrmiques. Així, la primera, que és la més freqüent, tot i el seu caràcter més aviat local, es produeix quan hi ha un refredament del sòl des del moment de la posta de l’astre rei fins a l’endemà a primera hora del matí. La capa d’aire inferior, en contacte amb el sòl fred, també s’ha refredat i té una temperatura inferior a la de la capa d’aire superior. Cal dir que perquè es produeixi aquesta inversió per radiació són necessaris un cel serè o molt poc núvol i un vent ben fluix o encalmat.

 

En segon lloc, existeixen les inversions de subsidència, d’un abast territorial més ampli que les anteriors. Aquest tipus està vinculat als anticiclons. Aquests, a la pràctica, comporten un descens de l’aire fred cap a les zones baixes, on hi queda estancat i s’hi pot mantenir durant un període de temps relativament llarg, d’unes quantes jornades. En marxar l’anticicló, les temperatures tornen al seu estat d’equilibri, o sigui, més baixes en altitud.

 

En tercera instància, existeixen les inversions per advecció, que consisteixen en un flux d’aire temperat a una certa altura que circula per damunt d’una capa inferior més freda.

 

 

 

EL TEMPS BENIGNE QUE ACOMPANYA LES INVERSIONS TÈRMIQUES

 

És ben sabut que la temperatura davalla amb l’altitud, però, com comprovem, en les situacions esmentades el gradient tèrmic queda invertit. En aquest context, els moviments verticals de l’aire resulten dificultats sinó impedits; per tant, es pot afirmar que l’atmosfera roman estable. Dit d’una altra manera: no cal esperar un canvi de temps. Això sí, aquesta apreciació és especialment vàlida per a les inversions de radiació i les de subsidència, atès que les inversions per advecció solen anar acompanyades d’un ennuvolament del cel.

 

Tot i així, les més habituals, i de forma clara, són les dues primeres. Totes dues són idònies, i ho remarco, perquè puguem iniciar l’itinerari. Sense anar més lluny, quan és present una d’aquestes situacions en una àrea muntanyosa, a banda que difícilment cal esperar un empitjorament del temps, la temperatura és sovint bastant agradable. S’hi afegeixen un ambient notablement assolellat i un ventet poc significatiu. Ho anoto, tot plegat, perquè l’excursionista s’adoni que no sempre a una major altitud hi trobarà una temperatura més baixa.

 

Les situacions meteorològiques que comporten aquests gradients positius de temperatura a favor de la muntanya, doncs, solen anar vinculades als anticiclons. Aquestes inversions, com he assenyalat, són de durada més prolongada i, per tant, les més sòlides, les que assoleixen, en definitiva, una major rellevància.

 

Tenint en compte que es requereixen una nit llarga i un anticicló, podem deduir que la majoria d’inversions es produeixen a l’hivern, preferentment als mesos de desembre i gener. Cal dir, en conseqüència, que l’arribada de l’anticicló d’hivern comporta un encalmament de l’aire que afavoreix que la fredor es vagi acumulant en els nivells baixos. També és cert, però, que la inversió és, fonamentalment, un fenomen nocturn i matinal. Convé remarcar-ho perquè, en general, i tot i que la vall hagi tingut una temperatura mínima força més baixa que la de les muntanyes properes, la temperatura màxima quedarà més elevada a baix que a dalt.

 

Ho apunto perquè la oscil·lació tèrmica entre la nit i el dia és reduïda a l’alta muntanya quan hi ha inversions de subsidència. Però puc dir que la inversió es trenca durant el dia perquè el sol escalfa les capes d’aire inferiors, fet que condueix a l’anul·lació del fenomen.

 

No és gens excepcional que les valls d’una serra o d’una serralada estiguin ben cobertes per un mar de núvols matinal, especialment en el decurs de la tardor i l’hivern. En aquest cas pot sorprendre a l’excursionista que el dia s’aixequi emboirat si el pronòstic meteorològic havia indicat bon temps.

 

En aquestes condicions, només caldrà pujar uns pocs centenars de metres per fruir d’un matí radiant. El mar de núvols denota, en essència, la línia divisòria entre l’aire fred i l’aire càlid; esclar que també podem observar, des d’una certa altitud, una visibilitat regular a les zones fondes i molt més bona en la nostra posició. És allí on acaba la capa de boirina el punt de separació entre l’aire fred i el càlid. I us deia en un paràgraf anterior que en anar-se’n l’anticicló, en general, desapareix la inversió; és veritat, cal una renovació de l’aire perquè no reaparegui a la nit següent.

 

 

 

 

ALGUNES INVERSIONS REPRESENTATIVES

 

És convenient afegir que en tota àrea muntanyosa es donen inversions tèrmiques de tardor i d’hivern, mentre que són més rares a la primavera i, sobretot, a l’estiu, encara que això no vol dir que siguin inexistents. Per tant, el Pirineu català és una zona predilecta per aquests fenòmens.

 

Un dels casos més il·lustratius es dona a la Cerdanya, comarca envoltada d’altes muntanyes i on una extensa fondalada s’atansa a la seva zona central. L’aire fred hi té una gran facilitat per estancar-s’hi. És així com alguns pobles enclotats d’aquesta bonica comarca poden patir gelades molt fortes. En aquest sentit, les temperatures mínimes que s’enregistren a Das són ben representatives, especialment després d’una advecció d’aire fred. De vegades, contrasten amb una temperatura molt més benigna en les cotes mitjanes i altes; fins i tot, no són inusuals diferències superiors als 10ºC.