METEOROLOGIA DE MUNTANYA DE CATALUNYA: MÉS ENLLÀ DEL PIRINEU

EL MONTSENY, UNA APROXIMACIÓ A LA CLIMATOLOGIA I LA METEOROLOGIA

 

LA MEDITERRANEÏTAT DEL MONTSENY

 

A banda de les contrades pirinenques i prepirinenques, el Turó de l’Home és, amb els seus 1.712 metres d’altitud, la cota més altívola de Catalunya. Val a dir que el massís del Montseny, que pertany a la Serralada Prelitoral, és un gran focus d’atracció excursionista; per això he cregut convenient inserir a la Meteoteca algunes nocions sobre el temps i el clima d’aquest sector tan reconegut, incloent dades fidedignes de la que va ser la primera estació meteorològica de muntanya del nostre país. 

 

D’entrada, la situació geogràfica del massís, a ben poca distància de la costa, determina que el seu clima sigui, ineludiblement, mediterrani. Això no obstant, el factor altitud comporta que prengui unes característiques muntanyenques a partir d’uns 1.000 metres. A més, cal indicar que en el marc territorial de Catalunya es defineix el clima del Montseny com a mediterrani prelitoral septentrional. Dit d’una altra manera: relativament temperat i humit.

 

Núvol en creixement damunt de l'humit massís del Montseny / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

Núvol en creixement damunt de l’humit massís del Montseny / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

LES PRECIPITACIONS

 

El Montseny gaudeix d’unes manifestacions climàtiques comunes, però alhora diversificades localment en relació la cota i l’ubicació. Una primera manifestació comuna són les precipitacions bastant freqüents i abundoses. Convé dir, però, que arreu aquestes no es distribueixen homogèniament.

 

Atenint-nos a les mitjanes anuals, cal indicar que les precipitacions més notables es concentren en l’àrea compresa entre el Turó de l’Home, les Agudes i Sant Marçal, amb uns totals que no són inferiors als 1.050 mm. Destaquen, de fet, els 1.073 mm del Turó de l’Home. També s’ha de copsar que el règim pluviomètric estacional és típicament mediterrani català, de manera que l’estació més plujosa és, justament, la tardor, amb un màxim sobretot a l’octubre. En aquest mes al Turó de l’Home s’hi recullen 127 mm per terme mitjà. Al seu torn, l’estiu és el període més eixut, quan, al juliol, s’hi mesuren 45 mm de mitjana. La primavera i l’hivern són, en canvi, la segona i la tercera època més humides. És necessari destacar, a més, que a la tardor s’hi registren fins a 320 mm en els punts més plujosos, o sigui, entre el Turó de l’Home i Santa Fe. L’estiu, contràriament, només arriba als 200 mm i exclusivament a la franja més septentrional del massís.

 

Per bé que he comentat que l’estiu és l’estació amb menys precipitacions, no hi són exempts els fenòmens tempestuosos. Pràcticament inexistents a l’hivern, les tronades es concentren bàsicament a l’agost, amb una mitjana de cinc dies de tempesta, i al juny, amb quatre. Això no exclou que es puguin produir tempestes importants a la tardor, sobretot el setembre i l’octubre, però sense descartar-les, ni de bon tros, a l’agost i al novembre.

 

En al·lusió a aquesta realitat, els episodis tardorencs de llevant o el pas de pertorbacions atlàntiques actives són les situacions més probables d’abocar quantitats significatives de precipitació. D’altra part, i tot i que les tempestes de tardor no tenen gairebé preferència horària, en la segona meitat de l’estiu es solen concentrar a la tarda. En aquests casos principalment són fruit de la calor i s’aproximen, en general, pel nord-oest i el nord, mentre que les de tardor ho fan entre el sud i l’oest.

 

Quant a les precipitacions en forma de neu, cal dir que el Turó de l’Home té 51 dies de nevada com a mitjana anual. Mentre que al juliol i l’agost la neu hi és desconeguda, els mesos de febrer, març i abril compten de 9 a 10 dies de nevada com a terme mitjà. De fet, la neu no és gens estranya d’observar a la part alta del Montseny en el decurs de nombrosos dies dels mesos freds. Amb tot, es desfà abans en els vessants del Vallès i la Selva que en els osonencs.

 

A la pràctica, a partir de la cota 1.000 es converteix en un element relativament habitual en el període fred de l’any. En tot cas, he d’advertir que no totes les nevades tenen una intensitat raonable; n’hi ha que resulten sorprenents. Així, la nevada més gran caiguda al cim del Montseny data del març del 1984, quan s’hi van acumular 199 cm en 24 hores. I és que entre el febrer i l’abril, tot i que no d’aquesta magnitud, existeix una possibilitat força alta de nevades quantioses.

 

El Montseny nevat, una imatge sempre bucòlica / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

El Montseny nevat, una imatge sempre bucòlica / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

LES TEMPERATURES

 

Com a territori de muntanya que és el Montseny, no només les precipitacions són superiors en relació l’entorn, sinó que les temperatures són més baixes. És evident que els contrastos són bastant accentuats entre les terres del voltant i els cimals culminants.

 

Per exemple, el Turó de l’Home té una temperatura mitjana anual de 6,9ºC, pròpia d’un ambient pirinenc o prepirinenc situat a la muntanya mitjana. Igualment, el mes més fred és el febrer, amb 0,5ºC, i el més càlid el juliol, amb 15,1ºC. Advertir que una temperatura mitjana anual de 6,9ºC denota clarament el factor altitud, mentre que les dades citades de febrer i juliol indiquen un hivern fred i un estiu temperat, mancat de calors excessives.  

 

En correspondència amb els hiverns freds de l’alt Montseny, cal afegir que el Turó de l’Home ha registrat com a temperatura més baixa –19,8ºC. Aquesta dada pertany al 2 de febrer del 1956, el segon dia de l’embat de la gran onada d’aire fred del segle XX. Just a l’altra banda, la temperatura més elevada anotada han estat els 31,8ºC del 15 d’agost del 1987, en plena onada de calor sahariana. En qualsevol cas, les entrades d’aire fred més dures d’un hivern qualsevol fan davallar la temperatura, al cim, a valors compresos entre els –11ºC i els –13ºC. Contràriament, els episodis de més calor d’un estiu qualsevol difícilment enfilen la temperatura més enllà dels 28ºC. Lluny d’aquestes situacions, les cotes més elevades de la serra, en una tarda normal de juliol o agost, no solen superar els 20ºC. Més avall, però, cap als 1.000-1.200 metres d’altitud la calor ja es comença a fer present.

 

En referència a la meteorologia del Montseny resulta molt útil valorar la importància que hi tenen les inversions tèrmiques. Comentar que són més freqüents a l’hivern, i després a la tardor, mentre que són quasi desconegudes a l’estiu. I és que el fenomen de la inversió tèrmica resulta particularment interessant al Montseny.

 

Sense anar més lluny, cada any es presenten diversos episodis d’unes quantes jornades de durada, concentrats sobretot entre el novembre i el febrer. En aquestes circumstàncies, l’entorn del massís, sovint immers en un mar de boira, es troba més fred que la serra en sentit estricte; això és, pot estar gelant a les valls mentre que a les zones mitjanes i altes la glaçada probablement sigui inexistent. El responsable d’aquest fenomen gairebé sempre és un anticicló.

 

A l'atractiu Montseny, les nevades no hi són estranyes / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

A l’atractiu Montseny, les nevades no hi són estranyes / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

LA NUVOLOSITAT I EL VENT

 

Al Montseny hi ha dos elements més que convé no oblidar. L’un, és la boira. En aquest sentit, la seva posició geogràfica, sotmesa de ple a les masses d’aire humides provinents de la Mediterrània, i l’altitud constitueixen els dos motius fonamentals per entendre el nombre de dies tan elevat en què la boira, o els núvols baixos, s’hi passejen.

 

Certament, a partir dels 1.000 metres d’alt acostumen a ser un element més del paisatge. És més, els dies de boira al Turó de l’Home basculen entre els 22 a l’octubre i els 16 del juliol. El Montseny és, doncs, un territori sovint nuvolós; unes vegades a causa dels núvols que forma la marinada, unes altres com a conseqüència de les nuvolades que hi transporta el llevant, i d’altres per les mateixes boires enganxades a les muntanyes que són fruit de la humitat que desprèn la pluja.

 

Per finalitzar voldria incidir en el vent. Malgrat que no es troba en una ubicació gaire ventosa en el marc de Catalunya, el massís del Montseny coneix l’embat de ventades huracanades. L’altitud n’és, estrictament, la raó.

 

El rècord de vent correspon al 14 de gener del 1969 quan el Turó de l’Home mesurà una ratxa de ponent de 196 km/h. Els vents de l’oest i el nord-oest són, essencialment, els que hi solen deixar els vendavals més destacats. Així, malgrat que mai o quasi mai observarem grans ventades als peus del massís, a les parts elevades l’excursionista pot trobar-se amb vents impetuosos a la tardor, l’hivern i la primavera. L’estiu, no obstant, és ben propens a les marinades, que xoquen amb els relleus que constitueixen els vessants meridionals d’aquesta serra de renom que és el Montseny.

 

Núvols orogràfics sobre el Montseny / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

Núvols orogràfics sobre el Montseny / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

 

Al Montseny, els núvols baixos i les boires hi són habituals / Santa Fe / Autor: Jordi Sacasas

Al Montseny, els núvols baixos i les boires hi són habituals / Santa Fe / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

MONTSERRAT I EL SANT LLORENÇ DEL MUNT

 

LES PRECIPITACIONS

 

Montserrat i el Sant Llorenç del Munt, situats a la frontera entre la Catalunya seca i la plujosa, en una zona, segons algunes opinions, de transició, també veuen com hi plou més que a les àrees circundants i les temperatures hi són inferiors.

 

Començant per les precipitacions, cal assenyalar que el màxim anual s’enregistra a la tardor, i concretament a l’octubre, corresponent a aquest mes i als dos anteriors, agost i setembre, les precipitacions més intenses, en aquest cas en forma de tempesta, fets que demostren la influència mediterrània.

 

A la primavera es produeix el segon màxim pluviomètric, sobretot al maig, mes de tamborinades. Deia l’agost com a mes de probables tempestes intenses, però és que l’anterior, el juliol, pot deixar en els casos més extrems només quatre gotes, precisament mes que hi correspon el mínim anual. A l’hivern les precipitacions són més tranquil.les, d’aquelles que van bé per al sòl i la vegetació.

 

No puc deixar de banda, atès l’excepcionalitat i la violència del fenomen, la gran tempesta enregistrada al massís de Montserrat a primera hora del matí del dissabte 10 de juny de l’any 2000, amb una quantitat de precipitació d’uns 160 litres, tot i que en indrets propers es superéssin els 200. Es tractà d’un fenomen molt violent i molt excepcional donat les dates que corrien. Érem a punt d’iniciar l’estiu, però la temible combinació de vent de llevant, una massa d’aire fred en altura i una temperatura del mar elevada va comportar una tempesta de proporcions exagerades.

 

Montserrat lleugerament enfarinada des de Collserola / Autor: Jordi Sacasas

Montserrat lleugerament enfarinada des de Collserola / Autor: Jordi Sacasas

 

 

LES TEMPERATURES

 

Com a àrees muntanyoses, insisteixo que les temperatures són inferiors, almenys pel que fa a les mitjanes, respecte el voltant. Faig l’incís en les mitjanes perquè durant les llargues nits serenes d’hivern fàcilment el fenomen de la inversió tèrmica pot aparèixer, essent en aquestes ocasions quan al pla hi glaça i a una certa altitud les temperatures són positives, fins i tot als cimals. Quan l’aire està més remenat, és a dir, que bufa el vent, el cel està ennuvolat o plou, o hi ha una entrada d’aire fred, no hi haurà inversió.

 

Les temperatures més baixes, precisament, hi tenen lloc durant aquestes entrades d’aire fred, però estranyes són unes glaçades excessivament intenses. A l’altra banda, trobem les temperatures màximes que entre el juliol i l’agost s’hi enregistren, amb valors a primera hora de la tarda que tan sols sobrepassen els 30 graus a partir dels 900 metres durant els dies més caniculars.

 

 

EL VENT

 

De les tres àrees en què he dividit la Serralada Prelitoral catalana, és la de Montserrat i Sant Llorenç del Munt la que coneix menys ventades. Sí que durant la primavera i l’estiu, especialment aquells dies en què bufa amb descar a la costa central, la marinada topa amb els dos massissos i és corrent que formi núvols orogràfics.

 

Amb tot, són els vents de ponent i mestral els més impetuosos de tots en aquest sector, vents que bufen, tot i que amb irregularitat, entre la tardor i la primavera, encara que estranyament s’arriba als 100km/h. De la resta de vents no cal destacar-ne cap tret del llevant, que hi comporta bons embats durant les llevantades.

 

Sabem de la relativa modèstia de les altituds del sector central de la Serralada Prelitoral. Aquest fet ja ens ha de fer imaginar que les nevades no hi són corrents ni tan sols a l’hivern als cimals. De fet, les nevades que afecten del cim a la base són molt poc freqüents, tot i que per damunt els 700-800 metres i al llarg d’episodis de mal temps combinats amb temperatures baixes entre finals de novembre i les darreries de març, l’enfarinada pot deixar acumulats diversos centímetres a partir de la cota esmentada, enfarinada que poca vida tindria al solell quan sortís el sol.

 

Núvols fracturats pel vent a Montserrat / Autor: Jordi Sacasas

Núvols fracturats pel vent a Montserrat / Autor: Jordi Sacasas

 

Altocúmul lenticular darrere el Sant Llorenç del Munt / Vallès Oriental / Autor: Jordi Sacasas

Altocúmul lenticular darrere el Sant Llorenç del Munt / Vallès Oriental / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

EL MONTSANT I LES MUNTANYES DE PRADES

 

EL VENT

 

Hi ha un fenomen meteorològic que sobresurt. Em refereixo al vent de mestral, el del nord-oest, vent impetuós entre la tardor i la primavera. De fet, aquest bufa amb un pèl més de força al sector meridional atès és més proper al Golf de Sant Jordi, l’àrea del mestral per excel.lència. És un vent, el mestral, que tant al Montsant com a Prades supera els 100 km/h durant les ventades més contundents i, de ben segur, de tant en tant i en els indrets més favorables, s’arriben a ratxes de 150 km/h. En aquestes condicions val la pena no iniciar la caminada.   

 

Però no només hi bufa el vent del nord-oest. Així, el de l’oest, el ponent, és el segon més intens però mai agafant les velocitats del mestral. Durant la primavera i l’estiu, les marinades costaneres arriben amb certa claredat en aquestes muntanyes, de vegades amb una mica de força. I no cal destacar altres vents.

 

 

LES PRECIPITACIONS

 

El Montsant i Prades són illots humits enmig de la Catalunya seca. I és que les muntanyes afavoreixen la gènesi de precipitacions orogràfiques, de vincle amb les serres. I parcialment va ser orogràfica la formació d’una tempesta extraordinària el 10 d’’octubre del 1994 damunt del Montsant que significà l’inici d’un episodi de pluges devastadores.

 

Però bé, aquella zona no és especialment tempestuosa, si bé a l’agost s’hi concentren el màxim nombre de tamborinades, encara que al setembre i l’octubre hi corresponen les més intenses. Tampoc és estrany que al final de la primavera s’hi enregistrin diverses tamborinades. Al juliol hi correspon el mínim de precipitació.

 

Les nevades, encara que difícilment són quantioses i no hi tenen lloc amb massa freqüència, poden ser una realitat entre el novembre i l’abril, tot i que la cota de neu en rares ocasions baixa dels 700 o 800 metres d’altitud. Les nevades amb més possibilitats que puguin acumular un pam de neu en una mateixa situació corresponen al mes de març quan arriben baixes pressions acompanyades de notable aire fred.

 

 

LES TEMPERATURES

 

En relació les temperatures, aquestes davallen amb l’altitud i són força inferiors a les del pla en els punts més elevats. Així, a l’hivern i durant les nits clares i calmoses les glaçades es poden estendre, i si vénen després d’una entrada d’aire fred, els valors s’aproximarien als  -10 graus en zones concretes com la Bisbal de Falset o Prades, valors, però, poc freqüents.

 

A l’estiu, però, i a causa del caràcter muntanyós de la zona, les temperatures no s’enfilen de manera molt important, amb l’ajut de l’arribada de la marinada que tampoc deixa enfilar molt el termòmetre, fets que proporcionen una calor relativament moderada en els punts alts, aquells a més de 800 metres d’altitud, encara que durant una ruta estiuenca poguem passar força calor per la presència aclaparadora del sol.

 

La serra de Montsant, dolça i benèvola / Priorat / Autor: Jaume Sacasas

La serra de Montsant, dolça i benèvola / Priorat / Autor: Jaume Sacasas

 

 

 

 

ELS PORTS DE BESEIT, LES MUNTANYES DEL MESTRAL

 

EL VENT

 

Tot bon coneixedor de la meteorologia catalana, així com tots aquells que viuen o passen estades en aquest atractiu i tranquil sector meridional de Catalunya, saben que el mestral hi és el rei dels vents allí, i és ben senzill d’entendre perquè aquest sector és tan ventilat.

 

Hem de pensar en una massa d’aire que ve del nord o del nord-oest i que entra per les costes cantàbriques. Així, en el seu inici de recorregut per territori peninsular es trobarà amb dos sistemes muntanyosos a banda i banda, per un cantó el Pirineu i per l’altre el Sistema Ibèric. Aquest fet conduirà a una canalització del vent i, per tant, veurà incrementar la seva força, força que guanyarà punts a través de la vall de l’Ebre i que assolirà el zenit en arribar a la Mediterrània. I, precisament, gairebé a tocar del mar hi ha els Ports, formant part, de ple, del sector geogràfic en què l’embat del mestral és més impetuós.

 

No és exagerat de pensar que el Montcaro, el cim dels Ports, hagi sofert alguna mestralada de 200 km/h. Tot i això, un indret proper com la Sénia va conèixer el febrer del 1996 una ratxa de 199 km/h.

 

De fet, les mestralades més impetuoses tenen lloc tant a la tardor, com a l’hivern i la primavera, essent molt més irregulars i de força notablement inferior a l’estiu, estació que poc coneix aquest embat. Una situació de mestral ordinària ja pot fer superar els 100 km/h de ratxes màximes a la zona dels Ports, amb velocitats similars cap a la costa del Golf de Sant Jordi, al sud-est de les muntanyes.

 

En les altres zones que els envolten, les velocitats del mestral no són tan violentes. Durant les situacions sinòptiques que incideix, són ben corrents tant núvols orogràfics enganxats als cimals per un cantó, com núvols lenticulars o en forma de lent, aquests ja situats a més altitud, per un altre, però bé, és una nuvolositat que no anuncia cap empitjorament en el temps donat el mestral, o cerç en aquelles terres meridionals, és eixut i la seva violència impedeix la gènesi de nuvolots.

 

Però no és el cerç o mestral l’únic vent que bufa als Ports de Beseit. En aquest sentit, darrere d’aquest apareix el de l’oest, el ponent. Però bé, tant el ponent com la resta de vents en cap cas han assolit ni assoleixen les intensitats del mestral.

 

El ponent també és un vent eixut que, durant les ponentades, bufa amb força, una força notablement superior amb la que arriba la marinada en el seu camí d’ascens al llarg del riu Ebre, una marinada que incideix regularment a la primavera i, sobretot, l’estiu. Finalment, mentre la tramuntana hi és desconeguda, l’embat del llevant durant les llevantades pot esdevenir notable. 

 

Núvols recargolats als Ports / Terra Alta / Autor: Jaume Sacasas

Núvols recargolats als Ports / Terra Alta / Autor: Jaume Sacasas

 

 

LES TEMPERATURES

 

Malgrat pertànyer a les terres més meridionals de Catalunya, els Ports de Beseit són un illot fresc enmig d’àrees força més càlides. La vegetació n’és una bona mostra, també la pluja. Amb tot, gairebé al peu del massís muntanyós trobem Tortosa, una de les ciutats més càlides de Catalunya. Per contra, a l’altra banda, al cantó septentrional, hi trobem Horta de Sant Joan, una població que ja denota la frescor de la zona.

 

Així, mentre en els dies més calorosos de l’estiu Tortosa arriba o supera lleugerament els 35 graus de temperatura màxima, Horta arriba als 32 o 33 i els cimals poc superen els 25 graus, tot això, però, en els dies més càlids atès les mitjanes són bastant inferiors. Per contra, a l’hivern les glaçades esdevenen habituals a les muntanyes, sobretot al Montcaro, encara que difícilment s’hi assoleixen valors inferiors als –8 graus, encara que Horta veu glaçar en diverses ocasions al llarg d’un hivern normal, malgrat ser glaçades, en general, timides. Amb tot, el mestral no deixa que l’aire fred s’estanqui i no permet que la temperatura baixi excessivament, tampoc durant les entrades d’aire fred de l’hivern.

 

Cal dir que, fruit de l’altitud i la lleugera tendència a la continentalitat dels vessants occidentals i septentrionals, les nits d’estiu esdevenen una mica fresques, lluny de les xafogors que hi ha cap a la costa, amb valors de 15 graus o inferiors. Mentre, durant l’hivern, les temperatures més suaus són una realitat amb vents de ponent, especialment als vessants meridionals i orientals. Això sí, és corrent de trobar nombrosos alts i baixos en la temperatura al llarg dels mesos de primavera i tardor.

 

 

LES PRECIPITACIONS

 

Els Ports estan situats, de ple, en la Catalunya seca, però formen un sector bastant plujós i fresc que gaudeix de continuïtat cap a occident. De fet, poca distància hi ha entre aquests relleus plujosos i les àrees més eixutes de Catalunya.

 

Fruit de la mediterraneïtat d’aquests relleus, l’estació més plujosa és la tardor, amb un màxim a l’octubre, mes que pot conèixer precipitacions de gran intensitat, seguit del setembre. Són les típiques i violentes tempestes mediterrànies de la tardor. De tota manera, la mediterraneïtat es trenca una mica en comprovar que les precipitacions més minses tenen lloc a l’hivern, donat que l’estiu és relativament tempestuós en aquestes muntanyes.

 

La causa l’hem d’anar a cercar en què la part meridional del Sistema Ibèric, entre Terol i l’Alt Maestrat, és una zona bastant tempestuosa a l’estiu, sobretot a l’agost, i que, indirectament, fa entrar els Ports en aquest ambient de tamborinades estiuenques, la gran majoria enregistrant-se entre mitja i el final de la tarda, quan el matí ha nascut sovint clar.

 

A la pràctica, és un procés bastant similar al que es produeix en els mateixos mesos al Pirineu Català, amb un matí assolellat i aparició de nuvolots al migdia que desemboquen en llamps i trons poques hores després, amb ruixats de vegades intensos a l’agost.

 

Mentre, l’hivern pràcticament no coneix tronades, sí, però, durant la primavera i molt especialment en anar avançant el calendari per aquesta estació, considerant que al maig són corrents algunes tamborinades en aquesta zona, però vaja, poc comparables a les de l’estiu i la tardor. A més a més, les de l’estiu són causades per la calor i les de la tardor per l’arribada de fronts freds altàntics o vents de llevant.

 

Els Ports, plens de núvols primaverals d'evolució diürna / Tortosa / Autor: Jordi Sacasas

Els Ports, plens de núvols primaverals d’evolució diürna / Tortosa / Autor: Jordi Sacasas

 

 

LA NEU

 

La neu al Montcaro és un fenomen meteorològic relativament normal entre el novembre i el març, fent-ho possible la seva altitud. Amb tot, poc freqüent és la nevada que acumula més d’un pam en un sol episodi.

 

Així, les nevades que s’enregistren als Ports de Beseit en el periode esmentat solen ser produïdes per alguna depressió que dugui aire fred o per l’arribada de vent de llevant amb temperatures baixes, tot i que per dessota els 800-900 metres d’altitud aquestes nevades ja són poc corrents.

 

Generalment, són les situacions de llevant amb temperatures baixes les que hi duen més neu, però, fora d’aquesta situació sinòptica, tan sols hauria de tractar-se de simples enfarinades que, de ben segur, farien goig entre els habitants tortosins. L’enfarinada, possible també fins a mitjans d’abril, poques hores es mantindria als vessants de solell, mentre romandre a l’obaga un parell de dies probablement no li treuria ningú.

 

Les singulars Roques de Benet, enfarinades / Terra Alta / Autor: Jaume Sacasas

Les singulars Roques de Benet, enfarinades / Terra Alta / Autor: Jaume Sacasas

 

 

 

 

LA GARROTXA I LES GUILLERIES, EL COR PLUJÓS FORA DEL PIRINEU

 

LA GARROTXA, LA COMARCA CATALANA MÉS PLUJOSA FORA DEL PIRINEU

 

Sent la Garrotxa la comarca catalana més humida fora del Pirineu, voldria esmentar que els voltants d’Olot, inclosa la mateixa ciutat, que enregistra 1.019 mm de mitjana anual, la Vall d’en Bas, i, especialment, cap a la Vall de Bianya i Beget, el sector que toca amb el Ripollès, superen el llindar dels 1.000 mm. En canvi, a la zona fronterera amb l’Alt Empordà les precipitacions no hi són tan abundoses. És aquesta l’àrea menys humida de la comarca, donat no podem parlar, en cap cas, d’àrea eixuta.

 

Bàsicament, en relació els factors que condueixen cap a l’alta pluviometria, n’he de destacar els relleus de què disposa la contrada, la proximitat al Pirineu -vegem, en aquest sentit, com l’àrea més humida és la que toca amb el Ripollès-, les masses extenses de boscos i la facilitat per arribar-hi les masses d’aire humides de la Mediterrània.

 

En aquest sentit, la Garrotxa és, també, independentment de dominar-hi la verdor que tenyeix els seus paratges, la comarca catalana no pirinenca on més hi sovintejen les tempestes, tempestes que ajuden a enfilar camí cap als 1.000 mm o més. Per això, us n’exposo una descripció.

 

La paradisíaca fageda d'en Jordà, humida, verdosa i estimulant / Garrotxa / Autor: Jordi Sacasas

La paradisíaca fageda d’en Jordà, humida, verdosa i estimulant / Garrotxa / Autor: Jordi Sacasas

 

 

DESCRIPCIÓ D’UNA TEMPESTA D’ESTIU A LA GARROTXA

 

La Garrotxa és afectada, regularment, per tamborinades als mesos de maig, juny, juliol i agost, quatre mesos en què hi correspon un percentatge molt elevat sobre el total. Les més intenses pertanyen al juny i l’agost, tot i que estranyes vegades alteraran la normalitat de la contrada.

 

Imaginem-nos, doncs, que ens trobem en un mes molt eixut a gran part de Catalunya, però que és força plujós al Pirineu, especialment a la comarca veïna del Ripollès: el juliol. El juliol és moderadament tempestuós a la Garrotxa, fins i tot bastant d’Olot cap al nord i cap a l’oest. Pensem, per tant, que fem una caminada per la Fageda d’en Jordà.

 

Ens hem llevat, després d’una nit estel.lada, amb el cel serè. A partir de mig matí, ja camí de les onze, veiem a sorgir algun nuvolet cap al nord-oest. Es tracta de cumulus fractus i cumulus humilis, núvols que també es formen damunt nostre una estona després. Sempre cap al nord-oest observarem com, a primera hora del migdia, els núvols són més freqüents i comencen a desenvolupar-se. A l’hora de dinar, entre les dues i les tres de la tarda, ja fa estona que els cumulus mediocris han esdevingut cumulus congestus, algun a prop nostre, però els més poderosos, ja veient-se bases amenaçadores, els observem camí del Ripollès.

 

El sol va deixant de lluir damunt d’aquesta àrea emblemàtica de la rodalia d’Olot, quan les negrors ja sovintejen no gaire lluny abans de les quatre de la tarda. Prop de les cinc esclata la tempesta a la comarca veïna. És un cumulonimbus calvus esdevingut en un cumulonimbus capillatus.

 

Sentim a tronar a la llunyania, cap a l’oest i el nord-oest, donat que la tamborinada ja se’ns aproxima. Arriba i ens deixa la seva empremta amb un ventall de llamps i trons i un xàfec d’un quart d’hora. El cumulonimbus s’allunya cap a orient i apareixen algunes clarianes. Haurem tornat a veure el sol i, al final de la tarda, els núvols estarien força escampats, tot començant una vesprada clara, molt agradable tèrmicament i amb un alt índex d’humitat que podria generar alguna boira local durant la matinada en algun clot de la zona.

 

 

LES GUILLERIES, LA FRANJA PLUJOSA QUE ENLLAÇA EL PIRINEU AMB EL MONTSENY

 

Som coneixedors, els excursionistes, que una orografia complexa ajuda, afavoreix i incrementa les precipitacions. Podem anomenar les Guilleries com una zona muntanyosa que enllaça els contraforts del Pirineu Oriental amb el massís del Montseny. Es tracta, per tant, d’un corredor humit i plujós.

 

Així, en aquest sector les precipitacions són abundoses i assoleixen i superen els 1.000 mm de mitjana anual. Es tracta, de fet, d’un dels indrets més plujosos del territori català enmig de la Catalunya humida.

 

Els factors que determinen les Guilleries com una àrea tan plujosa són, de fet, els mateixos que en el cas de la Garrotxa. La proximitat del Pirineu i que la comarca tingui els seus propis relleus determinen l’alta pluviometria, no sense l’ajut dels extensos boscos i la facilitat per accedir-hi les masses d’aire de llevant.

 

Cal assenyalar, però, que les Guilleries són més plujoses en el cantó de la Garrotxa i la Selva que no pas en el vessant osonenc. Com en el cas garrotxenc, les tamborinades del maig a l’agost ajuden a totalitzar els valors elevats de pluviometria. 

 

Les Guilleries, un espai més plujós dins la Catalunya humida / Selva / Autor: Jaume Sacasas

Les Guilleries, un espai més plujós dins la Catalunya humida / Selva / Autor: Jaume Sacasas

 

 

LES GUILLERIES, PER DAMUNT DE LA BOIRA DE LA PLANA DE VIC

 

Les Guilleries formen part del conjunt de relleus que envolten la Plana de Vic i que afavoreixen la peculiaritat climàtica de la fondalada osonenca. ¿Quantes vegades ha lluït el Sol amb un cel net i serè en aquestes muntanyes mentre a Vic la visibilitat era nul·la?. Moltes. Aquesta situació, de fet, és típica de l’hivern, entre els mesos de novembre i febrer, època en què la boira sovinteja a la Plana.

 

Amb boira a la fondalada en un dels mesos compresos en aquest periode esmentat, podem tenir la seguretat gairebé total que des de les muntanyes del voltant, en aquest cas incloent-hi les Guilleries, observarem el mar de núvols als nostres peus, mentre per damunt el cel roman serè, amb vent en calma, baixa humitat i visibilitat molt bona.

 

Hem de tenir en compte, precisament, que és a l’hivern quan el temps sol ser més tranquil en aquesta àrea geogràfica, però, alhora, s’hi enregistren les temperatures més baixes de l’any, ben fredes quan arriben masses d’aire del nord o del nord-est que fan davallar les temperatures mínimes fins als –10 graus, també en poblets com Rupit.

 

A l’estiu, en canvi, es tracta d’una àrea no especialment calorosa, encara que per dessota els 1.000 metres d’altitud durant algunes tardes de la canícula s’assoleixen els 30 a 32 graus, però calent abrigar-nos relativament durant les entrades d’aire fresc de les acaballes de l’estiu.

 

La primavera i la tardor són estacions mogudes, amb precipitacions freqüents i alts i baixos constants en les temperatures, estacions que perfectament ens poden deparar una davallada notable de la temperatura, fred que pot dur la neu a partir dels 900 o 1.000 metres d’altitud en aquestes dues estacions, i neu que tampoc és massa estranya a l’hivern a partir d’aquesta cota.

 

És a l’hivern, precisament, juntament amb la primavera i la tardor, que a les Guilleries hi hagi ventades, bàsicament en aquest sector de l’oest, el nord-oest o el nord, algunes fregant o assolint els 100 km/h. A l’estiu, en canvi, hi predominen les brises, vents suaus que pujen des de les valls i que ajuden a la formació dels núvols que a partir de migdia es solen desenvolupar en aquesta època de l’any en aquest sector d’Osona.

 

 

LA GARROTXA I LES GUILLERIES: LA PRIMAVERA, L’ESTACIÓ MÉS PLUJOSA; L’HIVERN, L’ESTACIÓ MÉS EIXUTA.

 

La Garrotxa i les Guilleries gaudeixen d’un règim pluviomètric estacional força similar. Així, en ambdós casos l’estació més humida és la primavera, mentre l’estació més eixuta és l’hivern. Aquests fets ens demostren que no es tracta d’un clima ben bé mediterrani, sent un clima a mig camí entre el litoral i el prelitoral i el pirinenc i prepirinenc. I ja he  comentat, anteriorment, que àmplies àrees d’ambdós sectors assoleixen o superen els 1.000 mm de precipitació mitjana anual. El règim pluviomètric estacional és primavera/ estiu/ tardor/ hivern.

 

La primavera, que comprèn els mesos de març, abril i maig, esdevé l’estació més plujosa fruit del pas freqüents de depressions i fronts i per la progressiva proliferació de les tamborinades de tarda, especialment presents al maig. La Garrotxa i les Guilleries són les dues zones on en aquesta recta final de la primavera més hi sovintejen les tamborinades en territori català, més, fins i tot, que al proper Pirineu gironí.

 

En canvi, és l’hivern l’època més seca, amb menys precipitacions, precipitacions que, de vegades, hi són en forma de neu. Les relativament escasses precipitacions de l’època freda són fruit del poc moviment meteorològic que sol acompanyar-la i per la manca de les tempestes típiques de la primavera i l’estiu.

 

Així, l’estiu és, en conjunt, la segona estació més plujosa, tot i que als sectors més propers al Ripollès és l’època més humida, però vaja, globalment, és la segona. És a l’estiu quan més hi sovintejen les tempestes, gairebé sempre a la tarda i apareixent més al juny i l’agost que al juliol, tempestes més freqüents i més intenses novament a mesura que ens aproximem a la comarca pirinenca veïna.

 

La tardor, tot i ser humida gràcies al pas de depressions i fronts i als vents de llevant, és la segona estació menys plujosa, època en què algunes precipitacions quantioses no hi són estranyes quan arriben vents humits de la Mediterrània.

 

Primer núvol d'evolució diürna del dia a la Garrotxa / Olot / Autor: Jordi Sacasas

Primer núvol d’evolució diürna del dia a la Garrotxa / Olot / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

LES MUNTANYES EMPORDANESES I LA TRAMUNTANA

 

FORMACIÓ DE LA TRAMUNTANA

 

Defineixo la tramuntana com un dels vuit vents genèrics que regularment bufen a Catalunya, sent de procedència nord i probable d’assolir grans intensitats. La regió catalana per excel.lència on s’abat la tramuntana és l’Empordà, però no és l’única.

 

En aquest sentit, tractaré, ara, com aquest vent tan conegut, un dels fenòmens meteorològics violents que tenim a Catalunya, marca el temps i el clima de la zona i condiciona, entre moltes altres pràctiques, l’excursionisme.

 

La violència d’aquest vent famós és fruit de la canalització a què és sotmès, canalització entre tres sistemes muntanyosos. Aquest vent davalla de terres franceses, sovint enllà, i en el seu recorregut es troba amb els mítics Alps i el Massís Central Francès i, un tros més avall, amb el Pirineu. La força del vent va augmentant a mesura que el Pirineu va quedant més a prop.

 

D’aquesta manera, les terres situades més al sud i a orient, reben l’embat d’un vent que ha quedat clarament canalitzat i, per tant, ha vist incrementar considerablement la seva força. Deduïm, doncs, de tota l’exposició anomenada, per què és l’Empordà la regió catalana on la tramuntana és més freqüent i virulenta. Amb tot, és a les Alberes i al nord del Cap de Creus on el vent sol ser més huracanat, sent ja sensiblement menys violent cap a la costa i els relleus del Baix Empordà.

 

 

SITUACIONS SINÒPTIQUES DE TRAMUNTANA

 

Les situacions sinòptiques, també anomenades situacions meteorològiques en un llenguatge popular, d’establiment de la tramuntana són força clares. Així, és imprescindible una advecció o flux del nord en la seva totalitat, del nord al nord-oest o del nord al nord-est. En les situacions del nord la regió empordanesa rebrà amb total seguretat, tot i que assegurar fets en meteorologia catalana és un risc, l’embat del vent.

 

Sabem que, a l’Hemisferi Nord, l’aire gira en sentit horari al voltant de les altes pressions i en sentit antihorari al voltant de les baixes. Per tant, veiem que, a grans trets, és necessària una depressió a orient i un anticicló a occident. El joc entre ambdós centres d’acció és el que fa incidir el flux de vent cap a les muntanyes empordaneses.  

 

 

METEOROLOGIA ASSOCIADA A LA TRAMUNTANA

 

La tramuntana és associada a masses d’aire fredes i eixutes a causa de la seva regió de procedència o regió manantial i/o del seu recorregut per damunt de superficie terrestre i no marítima. Així, el temps associat mentre la tramuntana incideixi sol ser ben clar i assolellat.

 

A causa de la influència descarada del vent del nord, l’Alt Empordà enregistra unes precipitacions mitjanes inferiors que la veïna Baix Empordà a gran part de la comarca. Tan sols quan la depressió romangui propera, malgrat bufar tramuntana, el cel pot ser cobert i, fins i tot, amb algunes precipitacions lleugeres.

 

De vegades, però, podem adonar-nos del límit del vent tot observant un cel tapat per un cantó i, mirant cap al nord, un cel net i transparent. Quan el cel clar és una realitat d’una manera més general, la serra de les Alberes pot tenir com a barret un llarg núvol lenticular del gènere stratocumulus. Fins i tot, mitjançant aquest conegut barret a les Alberes, podem esbrinar que la tramuntana ja entra o bé és a punt d’entrar encara que on estiguem nosaltres fent la caminada no es mogui ni una fulla.

 

Lògicament, es tracta d’un núvol orogràfic generat en topar el vent del nord contra la serra pel vessant de la Catalunya Nord, vent que s’eleva a causa de l’obstacle muntanyós i que, amb la major altitud, acaba refredant-se tot conduïnt a aquesta curiosa formació nuvolosa.

 

Us deia que la tramuntana és un vent eixut, motiu pel qual el temps gairebé sempre hi és serè o poc ennuvolat a l’Empordà quan aquesta incideix, i frescot o fred. Molt estranyes són les vegades que el vent no aconsegueix escampar els núvols i encara més comptades són les ocasions en què arriba a ploure.

 

Així, mentre el vent del nord domina els relleus empordanesos, ja podem anar intuïnt com es comportaran algunes de les variables meteorològiques. Per un cantó, la humitat relativa de l’aire esdevé realment baixa enmig d’un ambient molt sec, fet que comporta, per un altre cantó, una visibilitat horitzontal molt bona, sovint excepcional. A més a més, la tramuntana quasi sempre duu associades unes temperatures inferiors a les que correspondrien per les dates.

 

Excepcions dins d’aquest cas és la tramuntana calenta que hi sol bufar a cavall de la primavera i l’estiu i que provoca un clar augment en les temperatures fruit d’arrencar d’una zona propera, situada al nord de l’Empordà, i, per tant, amb manca d’un origen fresc o fred tot depenent de l’època de l’any.

 

Ara bé, les entrades d’aire fred que puguin presentar-se al llarg de l’any molt sovint van acompanyades de fortes tramuntanades. És llavors quan es combinen una temperatura baixa i un vent impetuós que poc aconsellen practicar l’excursionisme en aquestes terres de renom del nord-est de Catalunya.

 

Formació de núvols de poca entitat a la serra de les Salines / Maçanet de Cabrenys / Autor: Jordi Sacasas

Formació de núvols de poca entitat a la serra de les Salines / Maçanet de Cabrenys / Autor: Jordi Sacasas

 

 

ÈPOQUES I EXEMPLES DE TRAMUNTANADES

 

He comentat la regularitat amb què la tramuntana s’abat damunt de l’Empordà. Aquesta regularitat, però, es veu un pèl trencada durant l’estiu, quan els vents dominants hi són la marinada, moment en què la tramuntana hi té una aparició força inferior en relació l’hivern i la primavera i la tardor.

 

És, precisament, en aquestes tres darreres estacions astronòmiques quan les tramuntanades acostumen a ser freqüents i virulentes. Les ràfegues de vent, de vegades ràfegues esfereïdores que superen els 150 km/h, s’enregistren en punts concrets de l’Alt Empordà com són tota la carena de les Alberes, l’àrea de Portbou i a les muntanyes del Cap de Creus, cap al Pení. A l’estiu, en canvi, rares vegades aquest vent que sovint altera la vida a l’Empordà assoleix velocitats de 100 km/h.

 

Tramuntanada a Llançà i a les muntanyes de la rodalia / Autor: Jordi Sacasas

Tramuntanada a Llançà i a les muntanyes de la rodalia / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

METEOROLOGIA LITORAL: DEL MASSÍS DEL GARRAF A LES GAVARRES

 

LA TEBIETAT DE L’HIVERN

 

Una de les característiques fonamentals del clima mediterrani i, per tant, també de les muntanyes del litoral català, és la tebietat de l’hivern. És cert que ens pot donar la sensació, alguns dies freds de l’estació, que afirmar aquesta suavitat pot semblar agosarat, però les temperatures mitjanes del mes més fred, el gener, ens ho confirmen. Amb tot, cal restar de dos a quatre graus les temperatures que s’enregistren als relleus litorals en relació els valors que donen les poblacions de primera línia de mar.

 

Pensem, però, que, tot i restar aquests graus, només cal parlar d’hivern fresc donat que el nombre de dies amb glaçada és realment baix arreu llevat del Montnegre i el Corredor i les Gavarres, on no hi sovintejen, ni de bon tros, però almenys ja no hi són tan estranyes.

 

Sí que les glaçades s’hi fan generals durant les entrades d’aire fred del nord o el nord-est susceptibles d’aparèixer entre les darreries de novembre i finals de març. De tota manera, les glaçades sí que, estranyament, hi són intenses. En aquest sentit, a la serra barcelonina de Collserola, i concretament al Tibidabo, s’hi assoliren –10 graus durant el famós i gèlid febrer del 1956. Hem de tenir en compte, però, i que fruit de la seva altitud, és l’àrea del Montnegre la més fresca durant l’hivern.

 

A més a més, durant l’hivern no és infreqüent una situació sinòptica que fa pujar clarament les temperatures. Em refereixo a l’entrada de vents temperats de l’oest. En aquests casos, les temperatures a les muntanyes litorals és corrent que assoleixin valors de 15 graus o superiors tot i trobar-nos en plena època freda. Són aquestes adveccions de ponent les que hi duen una bonança hivernal més notable en aquestes àrees.

 

 

L’EIXUTESA I LA CALOR ESTIVAL

 

Una altra característica, i prou important, dels relleus de la costa catalana és l’eixutesa i la calor de l’estiu. És cert que les serres costaneres no són l’indret més sec i calorós de Catalunya durant l’estació càlida, però hem de tenir present que una excursió enmig de les dates estiuenques el més fàcil és que ens depari una calor força notable i un sol de justicia.

 

Les temperatures que ens podem trobar durant la caminada, amb una diferència o oscil.lació tèrmica entre les mínimes i les màximes sense arribar als deu graus, fàcilment voltaran els 26 a 28 graus en les hores centrals del dia sigui quina sigui l’altitud.

 

Cal fer aquest incís atès que no és estrany que la temperatura sigui més elevada, al centre del dia, a la baixa muntanya litoral que a la població situada uns quilòmetres avall. En les mínimes, però, això no passa, solent ser inferiors, encara que per poc, als 20 graus. La xafogor, tot i ser present, especialment a l’agost, no hauria de ser, en general, molt intensa, però vaja, amb regularitat a l’estiu hi trobem ambients xafogosos.

 

Sabem que a la Serralada Litoral l’estació més seca és l’estiu, amb un mínim pluviomètric establert al juliol arreu. Si volem fruir d’una caminada sense pluja hauríem d’escollir aquest mes, un mes realment mancat de precipitació apreciable del Barcelonès cap al sud.

 

En canvi, l’eixutesa ja no és tan notable del Maresme cap al nord, quan alguna tamborinada a la tarda sí és més fàcil que pugui presentar-se. Precisament, aquestes tamborinades, sempre més probables com més serralada amunt, són més freqüents al juny i l’agost, mes, aquest darrer, en què alguna pot esdevenir notable.

 

Desenvolupament de cúmuls estivals al massís de Garraf / Castelldefels / Autor: Jordi Sacasas

Desenvolupament de cúmuls estivals al massís de Garraf / Castelldefels / Autor: Jordi Sacasas

 

 

LES TEMPESTES DE FINALS D’ESTIU I LA TARDOR

 

Els mesos més tempestuosos a la Serralada Litoral són l’agost i el setembre, si bé en molts d’altres mesos la probabilitat de tamborinades també existeix, estranyes a l’hivern i probables a cavall de l’estiu i la tardor, moment en què aquestes és molt possible que siguin de consideració.

 

Precisament per aquest fet, voldria centrar-me en les tempestes que acostumen a visitar la Serralada entre les darreries de l’estiu i la tardor, quan entre mitjan agost i finals d’octubre alguns dels cumulonimbus o núvols de tempesta deixen anar precipitacions intenses.

 

És a causa de l’energia acumulada a la Mar Mediterrània al llarg dels mesos estivals, amb unes temperatures de l’aigua realment elevades i amb alts índexs d’humitat ambiental, que s’enregistren en aquest periode tempestes importants. Prou sabem ja de les conegudes i repetitives rierades del Maresme de l’època esmentada quan hi descarreguen xàfecs sobtats i violents al vessant maresmenc de les serres de la zona, xàfecs de gran intensitat que gairebé cada temporada fan acte de presència. I malgrat que les tempestes de finals d’estiu i tardor gaudeixin de renom al Maresme, tanmateix són una realitat a la resta de sectors de la Serralada Litoral.

 

Us deia com a factor transcendental d’aquestes precipitacions violentes la gran energia acumulada a la Mediterrània al llarg de l’estiu, fet que comporta que un front fred atlàntic que ens afecti, una entrada de vents humits de llevant o l’arribada d’aire fred en altura puguin desembocar en una d’aquestes situacions de risc. Amb qualsevol d’aquestes tres opcions, o amb la combinació de dues o totes elles, no val la pena planejar la sortida donat que la possibilitat d’un aiguat que ens comporti un ensurt serà ben patent.

 

Notable cúmul darrere el Tibidabo / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Notable cúmul darrere el Tibidabo / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Núvols de desenvolupament vertical de primavera / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Núvols de desenvolupament vertical de primavera / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

LES LLEVANTADES

 

La llevantada és una de les situacions sinòptiques més conegudes a Catalunya. Causades per una depressió establerta cap al sud-est de la Península Ibèrica o al Mar Balear, les llevantades combinen tres fenòmens meteorològics fonamentals: precipitacions generals, de vegades intenses, vents forts de l’est o llevant i notable alteració a la mar.

 

És clar que a la Serralada Litoral, àrea geogràfica que rep directament els embats d’aquests clàssics temporals mediterranis, només s’hi donen dos dels fenòmens esmentats, però, en canvi, se n’hi afegeix un altre: la boira.

 

Es tracta de núvols molt baixos que corren a gran velocitat impulsats pel vent de llevant i que xoquen amb els relleus litorals tot tapant-los a partir, en general, dels 300 o 400 metres d’altitud. Ja podem veure, per tant, com una llevantada no ens permet de gaudir dels paisatges que la Serralada Litoral ens ofereix, tot enmig d’un ambient plujós, ventós i boirós.

 

Quan una llevantada afecta la façana costanera catalana on hi és present la Serralada Litoral, generalment afecta arreu de manera força similar. Les precipitacions acostumen a ser continuades i freqüents al llarg d’un periode que pot voltar les 24 hores, unes precipitacions que a la tardor és relativament fàcil que esdevinguin notables, en alguns punts aproximant-se als 100 litres durant l’episodi. A més, us esmentava el vent de llevant, moderat a fort, amb unes velocitats de 50 a 80km/h en la majoria d’aquestes situacions. I, finalment, la boira a les muntanyes litorals apareix sempre, boira que, des de baix, i com us deia, la veiem en forma de núvols molt baixos corrent ràpidament d’est a oest i que van a impactar contra les serres.

 

Hi ha dues estacions de l’any en què la possibilitat d’una llevantada és força superior a les altres dues. Parlo de la primavera i la tardor. Difícilment alguna d’aquestes estacions no enregistra com a mínim una llevantada cada any. Mentre a l’estiu hi correspon el mínim anual, tot i que tampoc és impossible de trobar-ne una, l’hivern es troba en un punt intermedi cap a les dues estacions de transició.

 

 

LES NEVADES

 

Com a muntanyes mediterrànies i, a més a més, de modesta altitud que són les de la façana litoral, ràpidament podem deduïr que la neu hi és un fenomen meteorològic poc habitual.

 

Realment, fóra tota una coincidència veure-hi a nevar durant la sortida. De fet, poc freqüent és l’any que no neva enlloc del corredor litoral. Fruit de la seva major altitud, és al Montnegre on el nombre de nevades hi és superior a la resta, essent l’àrea del massís del Garraf on, a la banda contrària, hi pertany el mínim.

 

De tota manera, per terme mitjà, el nombre de dies a l’any amb neu volta els tres, dels quals potser només un la neu agafa al sòl i la vegetació. Sens dubte, la nevada més sorprenent, per ser la més espectacular, és la del desembre del 1962, amb gruixos que voltaven el metre de neu.

 

Atès la poca freqüència, i, a més a més, comptant amb l’expectació que desperten a les comarques costaneres aquests fenòmens, la neu acostuma a ser molt ben rebuda quan cau i agafa a les serres, encara que, generalment, tan sols es tracti d’una modesta enfarinada.

 

És als mesos hivernals, desembre, gener i febrer, quan la possibilitat d’una nevada hi és major, amb un màxim, fruit del major moviment meteorològic, al febrer. I he comprovat, però, que al novembre i al març també pot nevar-hi, fins i tot de manera abundosa, però bé, són casos molt més esporàdics.

 

És prou clar que perquè caigui una nevada en aquestes muntanyes és necessària una situació sinòptica que comporti temperatures baixes. Així, sovint, acaba nevant perquè  després d’una entrada d’aire fred del nord o del nord-est, sobretot aquesta darrera, arriba un empitjorament en el temps, en general de caire mediterrani, que condueix a precipitacions que, gràcies a trobar-se enmig de l’ambient fred, esdevenen sòlides.

 

Collserola enfarinada / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

Collserola enfarinada / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

El tram badaloní de la Serralada Litoral, totalment nevat / Autor: Jordi Sacasas

El tram badaloní de la Serralada Litoral, totalment nevat / Autor: Jordi Sacasas

 

La Coscollada, la muntanya més alta de Badalona, amb un petit gruix de neu / Autor: Jordi Sacasas

La Coscollada, la muntanya més alta de Badalona, amb un petit gruix de neu / Autor: Jordi Sacasas

 

 

LES BOIRES

 

La boira és un altre dels fenòmens meteorològics que apareixen a la Serralada Litoral. Bàsicament, la boira als relleus costaners va associada a tres situacions característiques.

 

En primer lloc, la primera situació, i fem memòria de les llevantades, són els episodis de mal temps, preferentment de llevant, que, com hem vist, el vent dominant tan humit impulsa aquests núvols tan baixos que impacten contra les serres. És en aquests casos, també, quan la boira sol anar acompanyada de precipitacions. En segon lloc, en una segona situació, hem de pensar en una tarda o un vespre d’estiu, plens de xafogor, en què al llarg de la jornada ha bufat una marinada molt humida de l’est o del sud-est i que ha generat les boires enganxades com a barrets a les muntanyes. No són altra cosa que boires orogràfiques.

 

Finalment, en tercer lloc, situació característica de la primavera, poden formar-se boires baixes damunt del mar que, impulsades per un alè d’aire molt humit, entren a terra ferma i afecten les serres sense traspassar-les i, sobretot, quedant-se a la seva base.

 

Amb tot, malgrat que les tres situacions definides són les més probables, la boira pot presentar-se, també, gràcies a d’altres tipus de temps. Així, pensem en un matí d’hivern en què tenim l’anticicló al damunt, fet que comporta boires d’irradiació a la Depressió Prelitoral, boires que, de vegades, tenen tendència a enfilar-se de baix a dalt pel vessant d’obaga de la Serralada Litoral i que, de tant en tant, assoleixen el cim tot podent arribar a saltar al vessant de solell. Tanmateix, en un episodi de precipitació sense vent, l’elevada humitat ambiental fàcilment pot comportar la formació d’algunes boires enganxades a les muntanyes.

 

 

LA MARINADA, L’EFICAÇ VENTILADOR

 

La marinada és un dels fenòmens meteorològics més emblemàtics a Catalunya. Es tracta d’un vent que bufa de mar a terra a la primavera i l’estiu, sobretot, durant les hores diürnes i que és fruit del desigual escalfament entre la mar i el terra.

 

La marinada és un fenomen tranquil que aireja i refresca les comarques de la costa catalana i que actua com un ventilador d’allò més eficaç. A les serres de la costa la marinada és el vent dominant a la primavera i, sobretot, a l’estiu, i bufa força menys a la tardor i l’hivern.

 

Pensem, així, que ens trobem, per exemple, al cim de la Coscollada, la màxima elevació de Badalona, tot i que l’exposició és ben extrapolable, en un mes qualsevol d’estiu.

 

Després de la calma i de no moure’s ni una fulla de la vegetació mediterrània que hi domina, a mig matí comencem a notar un alè d’aire provinent del mar que al cap d’una estona es converteix en un ventet. Just entrant al migdia, i sota un sol aclaparador, el ventet ja s’ha convertit en un vent que notem cada vegada amb més claredat.

 

És a primera hora de la tarda quan aquest vent provinent del mar, en general del sud, realment ens refresca i alleugereix la nostra calor atès la seva relativa força. A partir de mitja tarda, però, i amb la caiguda del sol, la força del vent va davallant progressivament fins que, entrant a la fosca, s’ha convertit en un alè cada cop més tímid.

Amb la nit, l’alè haurà desaparegut. Així, l’endemà, si el dia és assolellat, es repetirà el procés. Veiem, doncs, que la marinada és un ventilador que ens refresca a tots aquells que trepitjem les muntanyes de la costa i que va associat als dies amb bon temps de la meitat càlida de l’any.

 

 

LES GAVARRES, EL COR PLUJÓS DE LA SERRALADA LITORAL

 

La serra de les Gavarres, situada al Baix Empordà, és un illot plujós envoltat d’àrees menys humides. S’hi recullen, de mitjana anual, uns 850 mm gràcies a la seva altitud i per trobar-se relativament propera a les Guilleries i la Garrotxa.

 

El règim pluviomètric estacional és tardor/primavera/hivern/estiu, essent, doncs, la tardor l’estació més humida i l’estiu la més eixuta. De fet, la tardor hi és bastant plujosa, amb un màxim a l’octubre que volta els 100 mm. És a l’octubre, precisament, i juntament amb els mesos d’agost i setembre, quan la possibilitat de precipitacions tempestuoses de gran intensitat és probable cada temporada.

 

A l’altra banda, però, el mes més eixut és el juliol, com a la resta de la Serralada Litoral, mes en què no hi plou massa però sí que alguna tarda apareix una tamborinada. De tota manera, el mes següent, l’agost, acostuma a ser relativament tempestuós, amb diversos dies, en general durant les tardes, en què s’hi enregistra un d’aquests fenòmens.

 

Deia que les precipitacions de finals d’estiu i la primera meitat de la tardor són probables de ser força notables, aquelles que deixen anar molta aigua, enmig d’un festival de llamps i trons, en poca estona. A l’altra banda, però, hi tenim les precipitacions d’hivern i primavera, molt més tranquil.les, que el sòl i la vegetació agraeixen.