LA PRECIPITACIÓ, LA TEMPERATURA I LA RADIACIÓ SOLAR I EL VENT

LA PRECIPITACIÓ

 

DEFINICIÓ

 

La precipitació, el paràmetre climàtic d’una màxima importància juntament amb la temperatura, és un hidrometeor que al·ludeix a la caiguda –per tal com es desprenen d’un núvol- de partícules d’aigua en forma líquida o sòlida, i que tot sovint, amb una velocitat considerable, arriben a tocar la superfície terrestre.

 

Cortines de precipitació desprenent-se d’un nimboestrat / La Segarra / Autor: Jordi Sacasas

Cortines de precipitació desprenent-se d’un nimboestrat / La Segarra / Autor: Jordi Sacasas

 

 

MESURA DE LA PRECIPITACIÓ

 

El pluviomètre, l’instrument que mesura la precipitació

 

La quantitat de precipitació recollida es coneix gràcies a uns aparells que reben el nom de pluviomètres, que és l’instrument per antonomàsia -per tal com n’és el més clàssic- per mesurar-la.

 

És interessant assenyalar que la precipitació pot indicar-se tant en mil·límetres com en litres per metre quadrat; així, mentre que la primera opció té un caire més tècnic i científic i és molt usada en els estudis climàtics, el segon cas és més informal i habitualment se’l vincula als mitjans de comunicació.

 

El tipus de pluviomètre més conegut és el de Hellmann, que consisteix en un tub cilíndric per on hi entra la precipitació, que va a parar a un recipient. Llavors, l’aigua recollida es buida en una proveta graduada; és així com se sap la quantitat de precipitació.

 

D’altra banda, cal comentar que existeix una modalitat particular de pluviòmetres, els denominats pluviòmetres totalitzadors. Serveixen per mesurar la precipitació caiguda en un període més o menys llarg de temps, on no s’hi pot diferenciar els dies en què ha precipitat, però sí, en canvi, la quantitat total enregistrada en aquest lapse de temps. I una cosa: cal dir que sovint s’havien instal·lat en zones d’accés complicat.

 

 

Algunes curiositats en relació la precipitació i els pluviomètres

 

Ara bé, cal notificar algunes singularitats en quant als pluviòmetres. Per exemple, que han d’estar instal·lats, com a mínim, a un metre i mig de terra i que han de restar apartats de qualsevol paret. A més a més, una precipitació rep el nom d’apreciable quan assoleix o supera els 0,1mm, i s’afirma que és inapreciable quan cauen tan sols quatre gotes. I apuntar que, pel que fa a l’interval horari amb el qual se sol mesurar la quantitat recollida en 24 hores, en les estacions manuals, o sigui, les que no són automàtiques, aquest sol anar de les set hores solars fins a l’endemà a la mateixa hora, i que la data correspondrà a la de les set del primer dia esmentat.

 

 

El pluviògraf, un pluviòmetre enregistrador

 

Atesa una certa importància, no puc menystenir els pluviògrafs. En poques paraules: els pluviòmetres enregistradors de la precipitació, tant pel que fa a l’hora en què s’ha produït com a la seva durada. I dir que una varietat de pluviògraf és el pluviògraf d’intensitats, prou conegut en el món de la meteorologia i que dona la intensitat instàntania de la precipitació.

 

 

El nivòmetre

 

Prosseguint en els aparells que mesuren la precipitació, cal assenyalar que n’hi ha, en algunes estacions meteorològiques, uns de ben singulars i que tenen la funció principal de conèixer la quantitat de neu caiguda. Aquests intruments reben el nom de  nivòmetres, els quals són instal·lats en indrets on neva de manera copiosa.

 

 

FORMACIÓ DE LA PRECIPITACIÓ

 

Tres factors cronològics en el procés de formació de la precipitació

 

D’entrada, val la pena anotar un fet ineludible: perquè hi hagi precipitació són imprescindibles uns requisits sense els quals aquesta seria impossible, sinó altament complicada. En sentit estricte, doncs, és innegable que es requereixen un seguit de condicions particulars perquè la precipitació es desprengui dels núvols.

 

En primer lloc, són necessàries ascendències d’aire i el seu posterior refredament; en segon lloc, cal la condensació del vapor d’aigua i, per tant, la formació de nuvolositat; i, en tercera instància, cal un engrandiment de la mida de les gotetes d’aigua presents en el núvol. Certament, tots tres factors tenen aquesta cronologia.

 

I convé afegir, a més a més, que els dos primers ingredients es produeixen amb una certa facilitat a l’atmosfera, però, en canvi, el darrer és menys plausible; s’entén, en conseqüència, que, ni de bon tros, totes les formes de nuvolositat desencadenin precipitacions.

 

 

L’engrandiment de les gotetes d’aigua, clau per a la formació de la precipitació

 

És important valorar que per a la formació de cada gota d’aigua que es despendrà d’un núvol, cal la mescla de centenars de milers de gotetes d’aigua. A la pràctica, per tal que un núvol aboqui precipitació -i sense nuvolositat, com sabem prou bé, no n’hi ha- s’han de donar un parell de processos físics que a l’actualitat són evocats com dues teories força conegudes d’aquesta branca de la meteorologia que rep el nom de física de l’aire: la coalescència i la teoria de Bergeron-Findeisen, totes dues fixades en l’engrandiment de les gotetes d’aigua o dels cristalls de glaç.

 

 

La coalescència

 

El concepte coalescència simbolitza, d’una manera planera, la unió de les gotes d’aigua. En essència, aquesta teoria es recolza en el fet que les minúscules gotetes d’aigua condensades situades dins el núvol es barrejen entre si, generant gotetes d’una mida molt més considerable.

 

Val a dir que la coalescència es dona, sobretot, en les nuvolades de caràcter convectiu, on les gotetes, per ser empeses tan ràpidament dins el núvol a causa dels corrents d’aire ascendents, topen i creixen de tal manera amb un final anunciat: es desprenen i cauen.

 

 

La teoria de Bergeron-Findeisen

 

Per una altra banda, la teoria de Bergeron-Findeisen, divulgada als anys 30 del segle XX pel meteoròleg suec Bergeron i pel físic alemany Findeisen, es dona en aquells núvols que mesclen cristalls de glaç i gotetes d’aigua refredades.

 

De fet, la teoria apunta que els cristalls de glaç augmenten de grandària quan es troben amb gotetes sobrerefredades. Com que el vapor d’aigua es condensa més fàcilment en estat sòlid que en líquid, els cristalls de glaç es transformen en volves de neu que es desprenen i que, en pujar la temperatura, esdevenen pluja.

 

 

FORMES DE PRECIPITACIÓ

 

Les formes de precipitació, fruit d’unes àmplies i variades condicions atmosfèriques

 

Éxisteix una diversitat força notable de formes de precipitació, i aquesta realitat és incontestable, les quals són generades a partir d’unes condicions particulars a l’interior del núvol.

 

De fet, a l’ampli grup de precipitacions, a banda de les seves característiques concretes, se les coneix amb el concepte d’hidrometeors, o el que és el mateix: tots aquells fenòmens que provenen de dos processos físics com són la condensació o la sublimació.

 

Cal notificar, abans de desglossar el catàleg sencer de les formes de precipitació, que l’aspecte amb el qual arriben a la superfície terrestre depèn, en una bona mesura, de la temperatura i la humitat de les capes d’aire ubicades entre la base del núvol i terra ferma.

La temperatura, d’un cantó, condicionarà si la precipitació toca la superfície en forma d’aigua o de neu; en quant a la humitat, d’un altre cantó, cal valorar si la precipitació s’evapora parcial o totalment abans de tocar terra, factor que en resultarà la velocitat de caiguda de la precipitació. A la pràctica, una gota de mida considerable sempre cau més ràpid.

 

 

Els tres grans grups de formes de precipitació

 

Amb l’objectiu d’esquematitzar-ho, he d’indicar que hi ha tres grans grups de formes de precipitació: les precipitacions líquides, les precipitacions sòlides, i, en un pla molt secundari, les precipitacions ocultes; aquestes últimes, del cert, compten amb l’evident singularitat que no cauen de cap núvol, malgrat que aporten una certa quantitat d’aigua a la superfície terrestre.

 

 

Les precipitacions líquides

 

Pluja:

És la forma de precipitació per excel·lència. Caracteritzada per un diàmetre de les gotes d’aigua superior a 0,5 mm, cau de manera força uniforme, a una velocitat moderada i particularitzada per l’elevadíssim nombre de gotes que es desprenen del núvol. El gènere de núvol que provoca la pluja és, bàsicament, el nimboestrat.

 

Capvespre plujós / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Capvespre plujós / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

Plugim:

Precipitació, com l’anterior, bastant heterogènia, però formada en aquest cas per gotes d’aigua més petites, això és, d’un diàmetre inferior als 0,5 mm, i amb una velocitat de caiguda reduïda. Tres gèneres de núvol provoquen plugims: l’estrat, l’estratocúmul i l’altoestrat.

 

Ruixat:

Amb una intensitat de vegades considerable, el ruixat és aquella forma de precipitació particularitzada per un inici i un final força sobtats. La velocitat de caiguda de les gotes d’aigua, que solen ser grans i provinent de cúmuls, cúmulonimbus i nimboestrats, és normalment molt ràpida.

 

Pluja engelant:

Estrictament, la pluja engelant al·ludeix a aquella precipitació en forma d’aigua que es produeix amb temperatures inferiors als 0ºC. Se sol donar a la recta final d’un episodi de fred, en àrees eminentment interiors, quan les capes baixes resten sota l’aire fred, però en altura ha penetrat una entrada d’aire més càlid; així, la neu es converteix en aigua a una certa altura, i arriba en forma líquida al sòl malgrat que la temperatura sigui sota zero.

 

Pluja de fang:

Aquesta és, ben probablement, la precipitació líquida més singular, més curiosa, però que es dona en territoris no gaire distants dels grans deserts. Dit això, les tempestes de sorra que es generen damunt d’aquestes àrees àrides, envien grans quantitats de polsim en suspensió a l’atmosfera; llavors, és factible que els corrents d’aire traslladin el polsim a les àrees adjacents. Per tant, en el supòsit que hi hagi precipitació, serà barrejada amb fang.

 

 

Les precipitacions sòlides

 

Neu:

La neu és la precipitació sòlida per antonomàsia, la més coneguda. Consisteix en una precipitació de glaç cristalitzat en formes hexagonals que acostuma a despendre’s dels núvols, fonamentalment dels nimboestrats, a una velocitat lenta i pausada, gairebé elegant. I més coses: malgrat que les volves de neu compten amb una heterogeneïtat notable de formes, totes són hexagonals, o sigui, de sis costats. A la pràctica, la forma definitiva de la volva depèn, sobretot, de les temperatures de l’aire i de la volva i del nivell de vapor d’aigua present en la porció d’aire atmosfèric.

 

Val a dir, a més, que la neu cau sempre a temperatures baixes i, encara que hi ha la creença força generalitzada que es produeix a valors de 0ºC o inferiors, pot registrar-se una nevada a temperatures lleugerament superiors als 0ºC; aquesta circumstància es produeix perquè els flocs de neu triguen a fondre’s. Exposat això, a més baixa  humitat relativa de l’aire, a una temperatura més elevada podrà nevar. No obstant això, la nevada no agafa en el supòsit que la temperatura sigui superior a 1ºC.

 

La neu, la precipitació sòlida per excel·lència / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

La neu, la precipitació sòlida per excel·lència / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

Neu granulada:

És una variant de la neu, encara que no n’és pròpiament, tot i que se la pot confondre, a primera vista, amb aquesta. A la pràctica, és una precipitació en forma de grans de glaç blancs i esfèrics, de diàmetre petit, rarament superior a mig centímetre, que es produeix a temperatures baixes i que ve a ser una mescla de neu i la calamarsa. El núvol que la sol produir és el nimboestrat, encara que poden anar acompanyades, en algunes ocasions, de tempesta.

 

Calamarsa:

Són grans de glaç esfèrics i de diàmetre màxim de 0,5 cm i normalment despresos a molta velocitat d’un cúmulonimbus. De fet, el diàmetre és la diferència exclusiva utilitzada per distingir la calamarsa de la pedra. A més a més, el seu procés de formació és idèntic. I afegir, d’altra part, que la calamarsa, tot i ser una precipitació en forma de gel, no forçosament es produeix amb temperatures fredes. I és, a més, molt menys temuda que la pedra.

 

Pedra:

La pedra és, sens dubte, la precipitació sòlida més violenta i temuda, més perillosa i espectacular. Consisteix en la caiguda, sempre provinent d’un cúmulonimbus, de trossos de gel, en aquesta ocasió d’aspecte més irregular i no tant esfèric, i amb una mida  superior a 0,5 cm; recordem que la clamarsa no superava aquest llindar.

 

El procés de la formació de la pedra, com el de la calamarsa, és el següent: aquelles gotetes d’aigua situades a l’interior del cúmulonimbus, arrossegades per corrents d’aire tant ascendent com descendent, fan un alt nombre de viatges a l’interior del núvol; en el primer viatge ascendent a una gran altura, la goteta es congela, i a cada viatge s’hi forma una capa concèntrica de glaç. Una vegada el gra de glaç no pot ser aguantat pels corrents ascendents, a causa del seu pes, cau directe al sòl.

 

 

Les precipitacions ocultes

 

Boira:

La boira és la precipitació oculta per excel·lència, la més típica. És un fenomen que consisteix en vapor d’aigua condensat i que compta amb una visibilitat horitzontal inferior a 1 km.

 

Boirina:

A la pràctica, es tracta d’un fenomen molt semblant, malgrat que amb la diferència rellevant que la boirina es manifesta amb una reducció de la visibilitat superior a 1 km.

 

Rosada:

S’entén amb aquesta denominació a aquelles gotetes d’aigua que es formen damunt de superfícies refredades durant la nit, a temperatures superiors als 0ºC, i que són fruit de la condensació del vapor d’aigua sobre d’una superfície freda. Un concepte lligat és el punt de rosada, és a dir, aquella temperatura en què el vapor d’aigua es condensa.

 

Gebrada:

És aquella capa blanca, fruit de la sublimació del vapor d’aigua, que s’ha dipositat sobre una superfície refredada, i sovint és molt visible damunt dels camps, detall que ofereix unes imatges que acostumen a encantar. És un procés físic molt similar a la rosada, però amb la diferència que es produeix a temperatures inferiors als 0ºC. I una cosa: en el supòsit que la gebrada i la boira es combinin, parlem de boira gebradora. I un altre detall: tant la gebrada com la rosada requereixen per a la seva formació una nit faltada de núvols, amb vent en calma i humitat elevada, donat que és en aquestes condicions quan sol davallar més la temperatura i refredar-se més totes les superfícies.

 

 

TIPUS DE PRECIPITACIÓ SEGONS EL SEU ORIGEN

 

Quatre tipus fonamentals de precipitació

 

Bàsicament, cal diferenciar quatre classes primordials de precipitació en funció del seu origen. Cal dir que cadascuna té la seva importància en funció de l’ubicació geogràfica, l’època de l’any i la situació meteorològica del moment.

 

 

La precipitació convectiva

 

 La precipitació convectiva té el seu origen quan l’aire en contacte amb el sòl s’escalfa, de manera que, en fer-se més lleuger, es veu empès a ascendir. Aquesta massa d’aire que reposa a prop i damunt del sòl a mesura que guanya altura es refreda; llavors, assoleix la temperatura del punt de rosada, a partir de la qual l’aire es codensa.

 

En aquell moment, en conseqüència, comença a formar-se la nuvolositat, per regla general de tipus cumuliforme. En el supòsit que aquests núvols tinguin prou grandària, se’n pot despendre precipitació. Aleshores és quan cal parlar de precipitació convectiva, que, sovint, va acompanyada de llamps i trons.

 

Val a dir que aquest tipus de precipitació es produeix, principalment, durant l’estiu a les latituds mitjanes i en les àrees continentals, i als tròpìcs i zones equatorials una gran part de l’any.

 

Precipitació intensa i convectiva arribant al Barcelonès Nord / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Precipitació intensa i convectiva arribant al Barcelonès Nord / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Precipitació orogràfica

 

La precipitació orogràfica es produeix per l’ascens de l’aire a conseqüència d’una barrera muntanyosa. A la pràctica, aquest obstacle per a la circulació de l’aire que representa una serra o una serralada afavoreix que l’aire pugi els vessants de sobrevent i es refredi fins a condensar-se, instant en què la formació de la nuvolositat estarà garantida.

 

En aquest cas, tenim núvols orogràfics, el més vinculats, doncs, al relleu, de manera que la precipitació resultant és de tipus orogràfic. I una singularitat: a sotavent de les precipitacions orogràfiques s’hi poden trobar territoris eixuts, en ocasions desèrtics; són les anomenades ombres pluviomètriques. I una dada per tancar: la precipitació orogràfica pot aparèixer en qualsevol indret on hi hagi muntanyes prou destacades.

 

 

Precipitació ciclònica

 

Malgrat que les precipitacions convectives i orogràfiques són les més divulgades i reconegudes, ara cal centrar-nos en les precipitacions ciclòniques.

 

En essència, la nuvolositat que aboca la precipitació és el resultat directe del xoc de dues masses d’aire que convergeixen, de manera que l’aire és obligat a pujar. Tal com succeïa en els exemples anteriors, l’aire, en ascendir, es refreda, permetent la gènesi de núvols. La precipitació que cau en aquestes circumstàncies porta el nom, per tant, de precipitació ciclònica, que té com a preferència les depressions i les regions equatorials.

 

 

Precipitació frontal

 

La precipitació frontal està lligada a les latituds mitjanes i altes i particularment als fronts. Consisteix, també, en un xoc de masses d’aire, de temperatura i humitat dissemblants, per convergència.

 

Un front, del cert, separa tots dos àmbits. De fet, dins del front, o sigui, pròpiament en la separació entre una massa i l’altra, l’aire s’eleva amb facilitat, congriant, en primer lloc, nuvolositat, i, més tard, en l’instant que les condicions siguin favorables, precipitació de tipus frontal.

 

 

UN TIPUS DE PRECIPITACIÓ PECULIAR: LA VIRGA

 

Amb el concepte virga es coneix a aquella precipitació que es desprèn d’un núvol i que no arriba al sòl, atès que no sempre la precipitació toca terra.

 

Cal dir, doncs, que la virga, que sol ser perfectament visible en forma de cortines de precipitació que cauen d’un núvol més o menys compacte, però que semblen desparèixer a una certa altura, es produeix per una raó ben simple: perquè l’aigua o la neu que se’n desprèn, s’evapora.

 

Aquesta circumstància es dona quan la precipitació -que ja d’entrada, en aquestes ocasions, no sol ser gaire intensa- circula a través d’una capa d’aire sec. Dit això, la virga és una de les precipitacions més originals. En qualsevol cas, una cosa és certa: no tots els entesos en la matèria classifiquen la virga a tall de precipitació. Per una raó bàsica: perquè no arriba a la superfície.

 

La virga, la precipitació que no arriba a la superfície terrestre / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

La virga, la precipitació que no arriba a la superfície terrestre / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

GÈNERES DE NÚVOLS QUE APORTEN PRECIPITACIÓ

 

Els cúmulonimbus i els nimboestrats, els dos gèneres per excel·lència que duen precipitació

 

És una realitat incontestable que, dels deu gèneres de núvols, no tots, encara que siguin febles, descarreguen precipitacions. I és que, normalment, la precipitació va lligada a la grossària del núvol.

 

De fet, puc afirmar taxativament que són dos els núvols que, tothora, aporten precipitacions: els cúmulonimbus, el gran núvol de tempesta, i els nimboestrats, el típic productor de precipitació sense llamps i trons. En el primer cas, la intensitat pot ser especialment notable, sent, en el segon cas i en línies generals, bastant més moderada.

 

Nimboestrat actiu amb xàfecs davant la costa / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Nimboestrat actiu amb xàfecs davant la costa / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Altres gèneres plausibles de dur precipitació

 

Apuntats tots dos gèneres, cal notificar que n’hi ha un altre que pot desembocar en precipitació intensa però molt local: els cúmuls, que només descarreguen en el supòsit de ser gegantins; amb tot, de vegades, a tot estirar només llancen gotellades.

 

No obstant això, hi ha dos gèneres més, els estrats i els estratocúmuls, particularment el segon, que poden ser l’origen de precipitacions minses, sovint inapreciables, i que d’una manera esporàdica també en deixen els altoestrats.

 

 

Gèneres que no porten precipitació

 

Així, doncs, dels deu gèneres de núvol, sis són plausibles d’abocar precipitació. Els altres quatre, per tant, o sigui, els cirrus, els cirroestrats, els cirrocúmuls i els altocúmuls, no en deixen mai, tot i que de tant en tant poden dur virga.

 

 

ELS RÈGIMS DIARI I ANUAL DE LA PRECIPITACIÓ

 

El règim diari de la precipitació

 

D’entrada, en quant al règim diari, val a dir que en les latituds tropicals i equatorials, o sigui, en les regions eminentment intertropicals, la majoria de les precipitacions es produeixen en el trancurs de la tarda. Per una raó senzilla d’entendre: perquè molt sovint són precipitacions de tipus convectiu; és a dir, recordem que les procedents de nuvolades cumuliformes crescudes durant les hores centrals de la jornada. Aquesta és una dinàmica, fet i fet, que, en molts indrets, es produeix amb reiteració.

 

Pel que fa a les latituds mitjanes, cal distingir entre les àrees costaneres i els territoris interiors. Així, en el primer cas la màxima pluviometria se sol donar en el decurs de les hores nocturnes; de la seva part, en les zones continentals d’aquestes mateixes latituds mitjanes la major concentració es produeix, en especial a l’estiu, durant la tarda a causa, novament, de les precipitacions convectives.

 

Per últim, a les latituds altes, on les precipitacions convectives són molt poc freqüents i sí, en canvi, són molt més corrents les ciclòniques i les frontals, la precipitació diària no mostra, en sintonia a la seva distribució horària, cap punta rellevant.

 

 

El règim anual de la precipitació des d’una perspectiva genèrica

 

En relació al règim anual de la precipitació, cal copsar-ne, a grans trets, alguns detalls interessants de desglossar. Tot i així, cal advertir d’una circumstància prou considerable: i és que el repartiment estacional de la precipitació està determinat pel comportament de la circulació general atmosfèrica, i com es tradueix aquest fet tan notable en la distribució latitudinal dels cinturons de depressions i anticiclons que envolten el planeta. Així, tenint en compte aquests paràmetres s’han de diferenciar un seguit de zones afectades per règims pluviomètrics més o menys semblants.

 

 

Cinc grans regions en la distribució estacional de la precipitació

 

Les regions equatorials:

Són territoris àmpliament regats, amb precipitacions molt considerables i sobretot en forma de tempestes.

 

Les zones tropicals:

Normalment, tot i que no arreu, hi ha una estació plujosa i una altra d’eixuta. De les zones tropicals, per cert, n’hem de distingir diverses regions que cal exposar.

 

En primer lloc, la subequatorial, que és la més pròxima a l’Equador i a la qual li pertoquen dues estacions humides i dues més de seques. En segon lloc, la regió dels alisis, on aquests vents humits aporten precipitacions a les àrees exposades a aquests vents. En tercer lloc, la regió tropical d’estació plujosa i estació seca, dividida en dues meitats ben diferents, tot i que les pluges solen concentrar-se a l’estiu, i la sequedat a l’hivern. I en quart lloc, la zona de règim monzònic, on els vents monsons hi deixen pluges impressionants durant l’estiu.

 

Els deserts:

Són la tercera zona general, on la precipitació és molt minsa i l’estabilitat sovint generalitzada.

 

Les latituds mitjanes:

Hi trobem diferents subtipus. En primer lloc, la zona mediterrània, on les precipitacions en concentren sobretot a l’hivern, mentre que els estius són marcadament secs. En segon lloc, el subtipus oceànic, on la precipitació és freqüent i regular al llarg de tot l’any, sobretot a l’hivern. En tercer lloc, el subtipus continental, en què les precipitacions es concentren bàsicament durant l’estiu, sent menors la resta de l’any. I quart lloc, el subtipus continental de façana oriental, amb estius i hiverns bastant emplujats.

 

Les regions polars:

Habitualment sent en forma de nevades, la precipitació és escassa a causa de les baixes temperatures, que comporta que l’aire tingui poca humitat i, per tant, amb prou feines hi ha núvols i precipitacions.

 

 

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LA PRECIPITACIÓ

 

La variabilitat

 

La variabilitat és, en essència, un element primordial de la precipitació. I és que, com se sap del cert, la precipitació es presenta amb una major o menor irregularitat en el temps en relació el període de l’any i la situació geogràfica de cada indret.

 

Del cert, de la variabilitat de la precipitació en sorgeixen unes mitjanes, encara que, moltes vegades i especialment en aquelles zones d’alta variabilitat temporal, donen unes mitjanes que poden enganyar fàcilment. De fet, és important remarcar que la variabilitat temporal té un lligam directe en funció del lloc i l’època. La precipitació, fet i fet, és un fenomen tan complex que, a banda d’interpretar la variabilitat, cal mencionar-ne tres característiques més a continuació que, ni que sigui en línies generals, intento definir.

 

 

La quantitat

 

La quantitat de la precipitació, tant en el món de la meteorologia com de la climatologia, es valora sigui a escala diària, mensual o anual i s’expressa en litres per metre quadrat o en mil·límetres, que són termes sinònims.

 

La quantitat de la precipitació representa la mesura de la precipitació recollida en cada un, o fins i tot més escales temporals, dels intervals assenyalats, que són els principals per als quals la quantitat es té més en compte. I afegir que es considera dia de precipitació aquell que ja suma 0,1 mm; si no hi arriba, parlem de precipitació inapreciable, que no compta, en sentit pràctic, com a dia de precipitació.

 

 

La freqüència

 

La freqüència de la precipitació al·ludeix principalment al nombre de vegades en què se n’enregistra en un indret determinat, tant pel que fa diàriament, mensualment, estacionalment com anualment, que són les quatre maneres amb què més es valora el concepte.

 

Cal anunciar, com sembla prou lògic, que la freqüència de la precipitació pot ser molt variable en funció de la situació geogràfica de cada zona i de l’època de l’any, ja que tant en un cas com en un altre poden ser més favorables o més desfavorables.

 

 

La intensitat

 

La intensitat de la precipitació combina dos aspectes de la mateixa precipitació com són la seva quantitat i el període de temps en què aquesta s’ha recollit. La intensitat de la precipitació –i ho recalco gairebé en majúscules- és un paràmetre molt important en la pluviometria. Per exemple, algunes de les màximes intensitats de pluja poden provocar, perfectament, inundacions.

 

A la pràctica, no és ni de bon tros el mateix que s’enregistri una quantitat qualsevol en qüestió de poca estona que ho faci al llarg de 24 hores. Sense anar més lluny, molta aigua en poca estona -quasi bé sempre fruit de fenòmens tempestuosos- és un sinònim inel·ludible d’inundacions probables.

 

Hi ha, a més, un concepte lligat a la intensitat de la precipitació que va ser batejat amb el nom de període de retorn; assenyala aquella quantitat màxima de pluja recollida i esperable en un interval de temps determinat en un indret qualsevol. A banda, anotar  que les màximes intensitats es donen a les regions intertropicals del planeta.

 

Carrers plens d’aigua després d’una forta tempesta de primavera / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Carrers plens d’aigua després d’una forta tempesta de primavera / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE LA PRECIPITACIÓ

 

La distribució de la precipitació, un escenari molt plural

 

La distribució de la precipitació a una escala global ens condueix a concloure que estem davant d’un fenomen climàtic molt complex, on trobem, francament, tot un seguit enorme de disparitats pluviomètriques entre unes regions i unes altres, i de vegades encara entre una estació de l’any i una altra. En qualsevol cas, ara més aviat ens imcumbeix el repartiment geogràfic de les precipitacions partint de les mitjanes anuals.

 

Precipitació mitjana anual al món Font: Llibre "Climatología"

Precipitació mitjana anual al món Font: Llibre “Climatología

 

 

Tres grans factors que determinen la precipitació a escala planetària

 

Especialment, val a dir que són tres els grans factors geogràfics que actuen sobre la distribució de la precipitació damunt de la superfície terrestre. Són els que vénen a continuació.

 

 

La latitud

 

Amb el propòsit d’esquematitzar-ho, es poden esmentar un seguit de cinturons pluviomètrics -més plujosos els uns, més eixuts els altres- que cal resumir-los de la manera següent.

 

Zona equatorial:

És una regió on la precipitació es deixa veure de manera tant regular en el temps com molt abundosa en quant a les quantitats totals recollides en el decurs de l’any. En aquesta regió, és fàcil que els registres sobrepassin els 2.000 mm l’any. Aquest és el cinturó de tempestes per antonomàsia a la Terra, allò que es coneix com a Zona de Convergència Intertropical per ser l’àrea on conflueixen els alisis de tots dos hemisferis. 

 

Zona tropical:

Normalment, les pluges són inferiors, en relació les mitjanes anuals, respecte la zona precedent, tot i que no és estrany de trobar-hi àrees altament emplujades. En general, les pluges, sovint també en forma de tempesta, reguen el territori durant una època de l’any determinada, mentre que l’altra és molt més seca. Ara bé, a la franja nord de les regions tropicals hi trobem un seguit de deserts, o sigui, sectors on el dèficit pluviomètric pot arribar a ser extraordinari, amb menys de 250 mm anuals en molts punts.

 

Zona temperada:

En aquesta banda del planeta, la pluviometria augmenta notablement respecte els deserts que componen la franja septentrional dels sectors tropicals. Així, doncs, és relativament comú que s’hi recullin valors de 1.000 mm o superiors. No obstant això, aquest comentari mereix tot un seguit de matisos. Per una raó ben simple: a parer de l’ubicació geogràfica de cada indret les precipitacions són més minses o més elevades, més regulars o més dispars en el temps, tot depent, bàsicament, de si es tracta de zones mediterrànies, de façanes occidentals dels continents o de l’interior d’aquests.

 

Zona polar:

Les regions polars són, habitualment, autèntics deserts pluviomètrics, això és, àmplies zones on les precipitacions totals al llarg de l’any no superen els 250 mm. Per entendre perquè les latituds més altes del planeta són sectors eixuts o molt eixuts -encara que les nevades hi són quasi bé l’única precipitació plausible- he de dir que el contingut de vapor d’aigua és escàs a causa de la fredor tan recurrent de l’aire.

 

 

La distribució de terres i mars

 

Tot sovint, aquest segon gran factor esmicola una teòrica distribució zonal de la precipitació. Així, sense anar més lluny, la influència de les zones marítimes fa incrementar el grau d’humitat, de manera que és probable que els registres de precipitació siguin més inflats allà on hi ha un predomini més o menys marcat dels fluxos de vent marítims, que tenen una incidència evident a les àrees costaneres. No obstant això, és una regla general, malgrat que no aplicable, doncs, arreu.

 

Seguint endavant, val a dir que, en les latituds baixes, la façana oriental de les terres emergides és la que rep una major quantitat de precipitació, a causa de tres raons a comentar, com són l’influx dels alisis humits, les corrents marines càlides que aporten núvols i precipitacions i els vents monsons, portadors de pluges extraordinàries.

 

Al seu torn, en les latituds mitjanes són les façanes occidentals de les terres emergides -en especial dels mateixos continents- les que reben unes precipitacions més elevades, i que són fruit, particularment, de la circulació dels vents humits oceànics de l’oest.

 

 

L’orografia

 

El mapa tèòric a escala global del repartiment geogràfic de la precipitació queda encara més alterat a causa de l’orografia. Se sap amb una certesa absoluta, fet i fet, que el relleu actua sobre diversos elements climàtics, i un d’ells és la precipitació. A la pràctica, doncs, les muntanyes solen ser indrets més humits, més plujosos, que les àrees circundants.

 

El relleu sol ser especialment regat en el supòsit que hi influeixin vents humits dominants, és a dir, que xoquin amb l’obstacle muntanyós i generin amb una facilitat encara més clara les anomenades precipitacions orogràfiques.

 

I afegir que algunes de les zones més plujoses del món solen ser sectors on el relleu hi és l’element geogràfic protagonista. Ho dic per constatar més clara i meridianament que les muntanyes, en efecte, incrementen de ple la precipitació.

 

 

Els monsons, un factor secundari de repartiment de la precipitació

 

En tot cas, voldria apuntar un factor secundari a escala global que influeix en el repartiment geogràfic mundial de la precipitació. El defineixo de secundari perquè se situa, en aquest cas, per dessota en importància en relació els tres anteriors, els, de manera innegable, grans factors per excel·lència. Em refereixo, ara, als monsons.

 

Els monsons, és a dir, el sistema de vents extremadament humits i inestables que bufen des de l’interior de l’Oceà Índic, són els responsables de les anomenades pluges monsòniques. Afecten directament moltes zones del sud i el sud-est asiàtic durant l’estiu -l’Índia sobretot, o almenys és on són més intensos- després de molts mesos en què les pluges són pràcticament inexistents.

 

Els monsons solen ser tan intensos que és comú que provoquin inundacions catastròfiques, tot abocant quantitats de precipitació esgarrifoses, per ser tan elevades, en dos o tres mesos, i només per això ja cal contemplar aquesta circulació de vents estacional com un factor complementari en relació la distribució de la precipitació damunt la superfície terrestre.

 

 

RISCOS CLIMÀTICS LLIGATS A LA PRECIPITACIÓ

 

Les inundacions

 

A nivell planetari, és una realitat innegable que les precipitacions molt intenses són les veritables causants de les inundacions, un fenomen a cavall de la meteorologia, la climatologia i la hidrologia.  

 

Les inundacions acostumen a ser un fruit directe de fenòmens tempestuosos, de tempestes de gran potència que aboquen, a voltes, registres molt elevats, de vegades extraordinaris, encara que també poden produir-se inundacions en el supòsit que la pluja sigui torrencial i no caigui en hores, sinó en una estona.

 

Ara bé, la mà de l’home també, molts cops, ha estat la responsable d’inundacions en força zones, ja que l’aigua sempre tendeix a circular per on històricament ha circulat; l’home, pensem-hi, en moltes ocasions s’ha instal·lat en cursos naturals de pas d’aigua.

 

He d’apuntar que les inundacions són un fenomen principalment lligat a les regions equatorials, les tropicals i en algunes latituds mitjanes com l’àrea mediterrània, mentre que en latituds mitjanes-altes i altes són events molt poc recurrents, sovint inexistents a les latituds pròpiament altes.

 

Les inundacions, en sentit estricte, són un dels fenòmens climàtics que comporten més destrosses i víctimes a nivell mundial, i per això mateix és un risc climàtic que cal remarcar profundament.

 

Se sap del cert que els desgavells lligats a les inundacions causen pràcticament la meitat dels morts a conseqüència de desastres naturals al nostre planeta. Hi ha un detall, en tot cas, que és preferible de no passar per alt. Així, doncs, puc indicar taxativament que, en efecte, un alt nombre d’inundacions són una conseqüència directa de la urbanització que ha tingut lloc damunt d’àrees inundables, i aquesta és una circumstància -tantes vegades desgraciada perquè provoca molts danys materials, i, el que és pitjor, un elevat nombre de víctimes- visible tant en països desenvolupats com del Tercer Món.

 

D’altra banda, cal assenyalar que, al nostre planeta, es produeixen tipus d’inundacions divergents -d’unes particularitats distintes, en definitiva- segons la precipitació i l’àmbit geogràfic en què es donen.

 

Per exemple, convé fer referència a aquelles inundacions vinculades a una fosa rapidíssima de neu, que provoquen crescudes notables dels rius i fins i tot desbordaments; en segon terme, podem al·ludir a aquell tipus d’inundació que té lloc fruit de temporals de pluja persistents, més que no pas de tempestes relativament locals però intensíssimes; i, en tercera instància, faig referència, ara sí, a aquelles inundacions, més pròpies de territoris envoltats d’aigües càlides, que són una conseqüència inapel·lable d’aiguats i tempestes de gran intensitat, amb quantitats de precipitació molt elevades en poques hores.

 

 

Les sequeres

 

Probablement amb més profunditat que les pluges excepcionals causants d’inundacions, hem de convergir les mirades en les sequeres, un altre element climàtic altament destructiu, però no perquè comporti destrosses a béns materials sinó per la fam i les morts que, per desgràcia amb massa facilitat, poden dur als països en vies de desenvolupament.

 

És probable, de fet, que la sequera sigui un risc climàtic més poderós que l’abans descrit. En essència, una sequera al·ludeix a un període prolongat de manca apreciable de precipitacions, i malgrat que de definicions se’n poden anotar un grapat, aquesta és, molt possiblement, un resum prou vàlid.

 

Tot i que esmentava els estralls que porten als països pobres en forma de fam i morts, moltes regions del planeta estan sotmeses al seu caprici, encara que en especial es manifesten a les àrees tropicals, subtropicals i puntualment a les zones temperades.

 

Tot i així, els sectors per antonomàsia dominats per les sequeres més pronunciades i agudes es donen a les regions on es focalitzen els anomenats anticiclons subtropicals, que abarquen moltes de les zones més assedegades del nostre planeta. En aquests deserts, on les inundacions hi són quasi bé desconegudes, la sequera és una realitat impertorbable.

 

 

 

 

LA TEMPERATURA I LA RADIACIÓ SOLAR

 

DEFINICIÓ DE TEMPERATURA

 

Podem definir la temperatura, l’element climàtic capdavanter juntament amb la precipitació, com la mesura de la calor d’un cos o d’una porció d’aire.

 

 

MESURA DE LA TEMPERATURA

 

El termòmetre de màxima i mínima, el més comú

 

Els aparells que mesuren la temperatura reben el nom de termòmetres. Els termòmetres per antonomàsia són els de màxima i mínima, és a dir, consisteixen en un joc de dos termòmetres, en què el del cantó dret registra la màxima i el de la banda esquerra mesura la mínima.

 

Val a dir que el joc de termòmetres és de mercuri, un component químic que es dilata o es contrau en funció de la temperatura del moment. En aquest aplec de termòmetres, que també reben el nom de termòmetre de Six-Bellani, el més corrent i que té la cara en un tub en forma d’U, s’hi troben un parell de peces enregistradores a cada cantó, que ens fan saber, gràcies al punt on han quedat clavades, quina ha estat la màxima i la mínima.

 

 

La necessària bona instal·lació del termòmetre

 

És prou interessant comentar que perquè un termòmetre doni mesures fiables ha d’estar ben instal·lat. En altres paraules: dins d’una gàbia meteorològica situada a un metre i mig del sòl, colorejada de blanc i envoltada de persianes per tal d’avaforir una bona ventilació, i amb una porteta d’obertura que miri al nord. I una curiositat destacada: el primer termòmetre, inventat per Van Helmont, data de principis del segle XVII.

 

 

El termògraf, l’aparell enregistrador de la temperatura

 

A banda dels termòmetres estrictes i tan comuns acabats d’esmentar, no hem d’acantonar el termògraf, o el que és el mateix, l’aparell enregistrador, en una gràfica, de la variació de la temperatura al llarg del dia. Apuntar, en efecte, que la mesura enregistrada és escrita per una pluma damunt d’una cartulina. Sigui com sigui, té tanta importància la mesura instantània de la temperatura com la seva evolució continuada.

 

 

ESCALES TERMOMÈTRIQUES

 

L’escala Celsius i l’escala Farenheit, d’ús internacional

 

D’una manera preferent, i per tal de designar la temperatura, són vigents tres escales termomètriques que cal destacar. Són les següents:

 

Escala Celsius:

Nascuda l’any 1742 de la mà del seu inventor, l’astrònom suec del mateix nom, és, llevat de Nord-amèrica, d’ús gairebé mundial. Val a dir que el punt de congelació se situa als 0ºC, i el punt d’ebullició als 100ºC. Aquesta és l’escala, fet i fet, que utilitzem nosaltres.

 

Escala Farenheit:

Semblantment al cas anterior, els criteris més importants són els punt de congelació, que en aquest cas és de 32ºF, i el punt d’ebullició, clavat als  212ºF.

 

Escala absoluta:

Inventada pel físic anglès Kelvin, s’hi designa una K a les seves unitats de temperatura. Parteix del zero absolut, que es troba en els -273ºC Celsius.

 

34ºC Celsius el juliol de 2015 a Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

34ºC Celsius el juliol de 2015 a Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Algunes particularitats en la temperatura

 

A tall complementari voldria mencionar que dècades enrere era vigent, a França, l’escala Reaumur, que anava del zero al vuitanta. Però afegeixo un detall singular: tant en l’escala Celsius com en la Farenheit -les d’ús universal, en definitiva- és important valorar que la temperatura decreix, per terme mitjà i a escala planetària, 0,65ºC per cada 100 metres d’ascensió. En qualsevol cas, aquest és un gradient tèrmic vertical que bé mereix molts matisos en relació l’estat del cel, l’hora del dia o si l’aire és sec o humit, entre d’altres factors.

 

 

VARIACIÓ DIÀRIA I ANUAL DE LA TEMPERATURA

 

El ritme diari de la temperatura

 

El termògraf, mitjançant un termograma, és l’instrument que mesura l’evolució contínua de la temperatura, de manera que n’enregistra, doncs, la seva variació diària.

 

Pel que fa a l’evolució diària de la temperatura n’he de dir que, normalment, es produeix un màxim un parell d’hores després del pas del sol pel seu punt més alt sobre l’horitzó, i un mínim, al seu torn, que se sol donar uns minuts més tard de la sortida de l’astre rei.

 

A la pràctica, en la sortida del sol la calor guanyada és mínima, sent màxima, en conseqüència, la calor irradiada o perduda; dit això, no serà fins al moment en què es produeixi la igualació entre una circumstància i l’altra que la temperatura començarà a enfilar-se. Estrictament, mentre la calor guanyada sigui superior a la calor perduda, el termòmetre prosseguirà el seu fil ascendent; en el cas invers, la davallada estarà assegurada. En tot això, he d’esmentar un concepte concret: l’amplitud tèrmica diària. En altres paraules: la diferència entre la temperatura màxima i la temperatura mínima.

 

 

L’emplaçament marítim o continental, clau en la variació diària de la temperatura

 

A més a més, és interessant palesar que l’ubicació continental o marítima d’un indret determinat és un factor de primera línia a l’hora de tenir en compte la intensitat de la varació diària.

 

Per tant, a les àrees marítimes l’amplitud és, quasi bé sempre, inferior. Per una raó força simple d’entendre: a causa de la influència reguladora i moderadora de la temperatura que genera el mar o l’oceà.

 

De la seva part, als sectors continentals o interiors l’amplitud sol ser superior perquè no existeix aquesta moderació marítima. Sigui com sigui, en quant a la variació diària també hi ha, a part dels assenyalats, uns detalls significatius: els diversos factors meteorològics capaços  d’alterar la variació estàndard exposada; sense anar més lluny, la nuvolositat, el vent i la humitat de l’aire en són, en aquesta direcció, els exponents més eloqüents.

 

 

El ritme anual de la temperatura

 

Cal indicar que la variació anual de la temperatura divergeix en relació la desigual inclinació amb què arriben els raigs solars sobre la superfície terrestre. En línies generals, és fidedigne comentar que el màxim anual de temperatura es dona al pic de l’estiu, algunes setmanes després del solstici i per idèntica raó en referència el ritme diari, encara que a una escala molt superior. A l’altre cantó, i pel mateix motiu, es dona un mínim també després del solstici d’hivern, al bell mig d’aquesta estació astronòmica.

 

 

La situació marítima o continental, bàsica en l’amplitud tèrmica anual

 

Seguint l’exemple del ritme diari, ara n’he de ressaltar el ritme anual. I és que, en suma, la influència moderadora de mars i oceans pel que fa a les temperatures extremes esdevé d’allò més notable; en aquest cas, cal parlar d’amplitud tèrmica anual, normalment bastant o molt més accentuada en els sectors continentals que no pas en les zones marítimes. I afegeixo una curiositat: les màximes oscil·lacions anuals, a escala mundial, tenen lloc en un molt més continental Hemisferi Nord.

 

 

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE LA TEMPERATURA

 

Els factors per excel·lència que determinen la distribució de la temperatura

 

Se sap del cert que els factors primordials que determinen la temperatura sobre la Terra en són sis de concrets: la latitud, l’altitud, la influència de les masses d’aire, la influència de les corrents marines, la continentalitat i la proximitat al mar.

 

 

La latitud

 

La latitud és, ben probablement, el factor més decisiu i preferencial per entendre la distribució geogràfica de la temperatura a escala mundial.

 

Aquest paràmetre de primer ordre ve donat per la incidència de la radiació solar al llarg de l’any, tant que condiciona els seus valors globals i els seus règims. Com és prou sabut, les latituds altes són aquelles que tenen unes temperatures inferiors, i les latituds baixes, justament el contrari.

 

 

L’altitud

 

Conseqüència directa i incontestable de la menor densitat de l’aire, malgrat que no és cap desmesura dir que de vegades no és així fruit de les inversions tèrmiques, la temperatura decreix amb l’altitud. Per tant, en general sol fer més fred a les muntanyes que no pas al pla o a la costa, una realitat que tothom -i no cal disposar precisament d’una gran cultura meteorològica- coneix.

 

 

La influència de les masses d’aire

 

Es pot dir de les masses d’aire, en efecte, que tothora contagien un alt nombre d’àmbits geogràfics. En aquest ordre de coses, un exemple clarivident ens condueix, sense anar més lluny, als corrents de vents humits i temperats de l’oest que circulen en els vessants occidentals dels continents; aquest és un cas particular que tant suavitza el clima de l’Europa occidental.

 

 

La Influència de les corrents marines

 

És una realitat del tot provada i coneguda que les corrents marines transfereixen una dolçor o una fredor tèrmica superior de la que, per la latitud, correspondria, respectivament, en molts àmbits occidentals i orientals dels continents.

 

Així, de nou convergint les mirades en l’Europa occidental, cal dir que la suavitzadora corrent del Golf atempera notablement aquesta zona del continent, just a l’inrevés d’allò que succeeix al nord-est dels Estats Units, on la corrent del Labrador aporta una duresa inusitada als hiverns.

 

 

La continentalitat

 

Lluny de mars i oceans ens topem amb aquest factor climàtic definit amb el nom de continentalitat. Té com a característiques principals –i ho ressalto una altra vegada- un ritme força eixamplat de les temperatures, siguin diàries o anuals. Aquest és un fenomen, en essència, ben palesat a l’interior dels continents.

 

 

La proximitat al mar

 

Ja he evocat, a aquestes alçades, com les àrees marítimes -i aquí he inclòs clarament els sectors costaners- disposen d’un ritme diari i anual de la temperatura moderat, relativament modest. Aquest comportament tèrmic es dona -i ho reafirmo- fruit de la denominada, en el llenguatge científic, influència termoreguladora de les masses d’aigua sobre els territoris costaners adjacents. Aquesta influència moderadora, del cert, confortabilitza els valors tèrmics tant a l’hivern com a l’estiu.

 

 

Quatre grans àrees a escala mundial en relació l’amplitud tèrmica anual

 

A la Terra, es localitzen quatre grans àmbits en relació l’amplitud anual de la temperatura. En primer lloc, tenim l’àrea equatorial, que viu una oscil·lació anual d’entre 1 i 3ºC; en segon lloc, hi ha la zona tropical, que té una oscil·lació d’uns 6ºC; en tercer terme, considerem l’àrea temperada, que bascula entre els 8 i els 40ºC; i, en darrera instància, cal destacar les zones polars, amb variacions de fins a 60ºC, tal com succeeix a Sibèria.

 

 

El nostre planeta, disseccionat en cinc grans àmbits en relació la temperatura mitjana anual

 

Tradicionalment, els geògrafs i els climatòlegs han seguit el criteri de dividir el nostre planeta en cinc àmplies zones en funció de la distribució geogràfica de la temperatura; tot i així, en aquest cas sense tenir en compte l’esmentada amplitud tèrmica anual, sinó, més aviat, convergint les mirades en les mitjanes anuals.

 

Per tant, aquest eixamplat grup d’autors han disseccionat la Terra en una zona tòrrida, dues zones temperades i dues de glacials. En el primer sector, que correspon a les latituds intertropicals, la mitjana anual és superior als 20ºC. Al seu torn, disposem de dues zones temperades, una en cada Hemisferi, que tenen una mitjana anual de 0 a 20ºC. En tercer lloc, cal anotar les dues zones glacials, a les quals correspon un valor inferior als 0ºC.

 

Temperatura mitjana de gener al món Font: Llibre "Climatología"

Temperatura mitjana de gener al món Font: Llibre “Climatología

 

Temperatura mitjana de juliol al món Font: Llibre "Climatología"

Temperatura mitjana de juliol al món Font: Llibre “Climatología

 

Algunes particularitats en relació la temperatura de la Terra

 

A més a més, una dada que pretenc ressaltar és prou il·lustrativa: la temperatura mitjana de la Terra és de 14ºC, tot i que pujant a causa de l’escalfament global. I més coses: els sectors més càlids del planeta resten emplaçats a Austràlia, Àfrica i Sud-amèrica, en tots tres exemples en latituds properes a l’Equador, on les mitjanes anuals, fins i tot, assoleixen o superen el llindar dels 30ºC.

 

Contràriament, els indrets més freds del planeta es focalitzen a l’Antàrtida, amb sectors envaïts de mitjanes de -60ºC. I un detall singular: l’Hemisferi Nord és més càlid que l’Hemisferi Sud.

 

En quant a les isotermes, o el que és el mateix, aquelles línies que uneixen punts amb la mateixa temperatura, és convenient comentar que les mitjanes anuals mostren tot un reguitzell d’irregularitats i alteracions que impedeixen una certa zonalitat. A causa d’una raó preferent: pel repartiment desigual de continents i oceans, que dificulta clarament, en aquesta direcció, un patró estàntard.

 

En qualsevol cas, per ser majoritàriament marítim, l’Hemisferi Sud ensenya, amb tot, unes isostermes més zonals. Sigui com sigui, una altra raó primordial d’aquestes irregularitats ens condueix a considerar les corrents marines, i, de la seva part i amb una significació un pèl menys rellevant, l’altitud també hi juga el seu paper notori.

 

 

L’EQUADOR TÈRMIC

 

Què és l’equador tèrmic?

 

L’equador tèrmic és un concepte que al·ludeix a la línia de temperatures mitjanes anuals més càlides del planeta. Aquesta línia, que envolta pertot la Terra, se situa ben pròxima, malgrat que sense sobreposar-s’hi, a l’equador geogràfic. En sentit estricte, circula lleument al nord d’aquest i mostra un traçat força irregular.

 

 

Les variacions estacionals de l’equador tèrmic

 

Valorant l’equador tèrmic en un marc estacional, cal indicar que durant el mes de gener es focalitza entre els 5º latitud sud i el tròpic de Capricorn. Ara bé, al juliol ha emigrat cap a regions més septentrionals, de manera que es localitza una mica més al nord del tròpic de Càncer, i amb unes conseqüències inapel·lables: es donen uns màxims extremadament càlids al Sàhara, als deserts del sud-oest dels Estats Units i a Aràbia.

 

 

PER QUÈ L’AIGUA S’ESCALFA MÉS TARD QUE EL TERRA?

 

És una realitat del tot provada que els mars i els oceans s’escalfen amb una lentitud més notable, i a la vegada ho fan més tard, que les superfícies continentals. Però, francament, perquè és així? En sobresurt una raó principal.

 

Hem de considerar, d’entrada, que l’aigua és un medi relativament transparent a la radiació solar, que pot endinsar-se unes desenes de metres de fondària. Així, mentre que la superfície pròpiament terrestre, per ser opaca, aglutina tota l’energia rebuda al sector només superficial i pateix, en conseqüència, un augment veloç de la temperatura, a l’aigua, en canvi, la calor rebuda dels raigs solars és repartida en una espessor molt més àmplia. I fixem-nos, a més, en el procés invers: la terra, pel mateix fonament, sempre perdrà calor amb molta més celeritat que no pas les dilatades masses d’aigua.

 

El Mediterrani cada vegada s’escalfa més a causa del canvi climàtic / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

El Mediterrani cada vegada s’escalfa més a causa del canvi climàtic / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

INVERSIONS TÈRMIQUES, ILLES DE CALOR I GLAÇADES

 

Les inversions tèrmiques

 

Una inversió tèrmica -i ja ho corrobora prou bé el concepte- és un fenomen meteorològic que consisteix en un augment de la temperatura a mesura que es guanya alçada, justament a l’inrevés d’allò que sol ser corrent.

 

Aquesta originalitat de la meteorologia es palesa quan és present una capa d’aire més càlida a una certa altura per damunt d’una zona de temperatures més baixes. Puc afirmar, a més, que les inversions tèrmiques per antonomàsia reben el nom d’inversions d’irradiació, aquelles que es produeixen, ras i curt, en el decurs de  les nits d’hivern serenes i faltades de vent, bàsicament lligades a anticiclons, quan el  refredament substancial del terra es transmet a les capes d’aire inferiors, per sobre de les quals la temperatura és superior.

 

 

Les illes de calor

 

Se sap del cert, per tal com està demostrat amb dades fidedignes, que les ciutats alteren alguns paràmetres climàtics. En aquest ordre de coses, en especial en destaca un: la temperatura.

 

Des de la perspectiva científica, el fenomen de l’illa de calor consisteix en l’augment de la temperatura a les ciutats en comparació a les àrees més fresques ubicades al seu voltant. Aquesta circumstància, que implica forçosament uns valors tèrmics més elevats a les ciutats que enfora de la seva influència directa, es dona d’una manera més àlgida durant la tardor i l’hivern, en horari nocturn i en general en situacions de temps clar i encalmat.

 

Val a dir, de fet, que aquesta mena de diferències tèrmiques tenen una causa del tot antropogènica, és a dir, són fruit de les activitats humanes. És aquí, doncs, on tant la contaminació com l’alta capacitat de retenir calor que té el paviment urbà i els edificis -la calor emmagatzemada de dia i que irradia en el transcurs de la nit- juguen un paper totalment determinant.

 

 

Les glaçades

 

Una glaçada és, en essència, aquell fenomen que consisteix en un refredament nocturn que implica una davallada la temperatura per dessota dels 0ºC. Del cert, el tipus de glaçada més comú i general porta el nom de glaçada d’irradiació.

 

És una veritat incontestable que les glaçades sempre romanen molt més arrelades a les zones interiors que a les àrees costaneres, i per a la gènesi d’aquest fenomen tèrmic són necessàries unes condicions atmosfèriques singulars, o sigui, la manca de dos elements cabdals de la meteorologia: la nuvolositat i el vent. Cal indicar, a més, que els àmbits topogràficament enclotats són més propensos, per tal com s’hi estanca l’aire fred, que alguns sectors muntanyosos.

 

Dit tot això, és interessant anotar els dos tipus de glaçades primordials. D’entrada, i sent les més freqüents, parlem de glaçada blanca quan es combina una temperatura igual o inferior a 0ºC amb una humitat de l’aire elevada, i que genera una  capa de gebre que sol protegir l’agricultura de la temperatura negativa.

 

De la seva part, en segon lloc, i molt més danyines per als conreus, existeixen les glaçades negres, que mesclen una temperatura igual o sota zero amb una humitat relativa de l’aire baixa, de manera que no es forma la capa de gebre que aïlla els conreus i, a més a més, la sensació de glaçada, que fins i tot pot ser severa, aparentment és irreal.

 

 

LA RADIACIÓ SOLAR I LA INSOLACIÓ

 

La radiació solar, una emissió d’energia constant

 

L’origen preferent de la radiació solar l’hem de cercar, de totes totes, a l’interior del sol. Aquí s’hi genera una enorme quantitat de calor, que escapa per conducció i convecció cap a la seva superfície, on hi ha una temperatura d’uns 5700ºC. Així, doncs, s’escapa, des del sol, la radiació solar, en què el seu espectre és constituït per, sobretot, raigs infrarrojos, però també pels raigs visibles de llum, raigs X, gamma i ultraviolats.

 

Val a dir que el sol emet, d’una manera constant, radiació solar, la qual, parcialment, és interceptada per la Terra. Hi ha, en tot això, un concepte que cal exterioritzar: la constant solar, que és la quantitat d’energia que rep una superfície perpendicular als raigs solars en el límit exterior de la nostra atmosfera i que és sotmesa a una sèrie de variacions periòdiques vinculades a les taques de l’astre rei.

 

Vigorosa radiació solar estival de tarda / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Vigorosa radiació solar estival de tarda / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Instruments que mesuren la radiació solar i la insolació

 

En principi, els conceptes de radiació solar i d’insolació són sinònims. Ara bé, des d’una perspectiva estrictament meteorològica es coneix amb el terme insolació el nombre d’hores de sol.

 

Del cert, l’instrument que l’enregistra és l’heliògraf, sent el model més conegut el de Campbell-Stokes, que consisteix en una esfera de vidre que actua de lent, de la qual se’n deriva una línia marcada en una cartulina graduada que indica el nombre d’hores de sol.

 

Al seu torn, cal notificar que els radiòmetres són aquells aparells que mesuren la radiació solar, que ve donada en wats per metre quadrat. I més coses al voltant de la radiació solar. I és que aquesta es pot dividir entre radiació directa i radiació difusa. La primera, d’entrada, és aquella rebuda directament del sol; la segona, de la seva banda, és la llum -no els raigs solars- que arriba al sòl una vegada aquesta ha traspassat la nuvolositat que en aquell moment i indret determinats pot ser present.

 

 

EL BALANÇ ENERGÈTIC DE LA TERRA

 

Els núvols, determinants en el balanç de la radiació solar

 

És tota una certesa, en efecte, que els núvols juguen el seu propi paper en la radiació. Així, en el supòsit que la nuvolositat sigui prou compacta, actuen a tall de barrera per impedir l’arribada a la superfície de la radiació solar. De fet, en funció de la quantitat, el tipus i l’espessor de la nuvolositat, la part de radiació que reflexen enlaire és sempre variable.

 

Per la seva banda, en quant a la radiació emesa per la superfície terrestre, la nuvolositat representa una mena de capa aïllant, per tal com no la deixen fugir completament, absorbint-ne i reflexant-ne una part. Cal afegir, també, que amb un cel nocturn ras la calor es perd amb una facilitat notable, permetent un descens evident de la temperatura fruit de la irradiació. I un altre concepte voldria destacar: l’albedo.

 

Aquest és un terme que al·ludeix al percentatge de radiació reflexada a l’espai respecte a la total rebuda. L’albedo, sobretot, ve determinat per la naturalesa de la superfície, la calor i l’angle d’inclinació amb què incideix la radiació. I més detalls: l’albedo de la Terra és un 28%, i les zones que més alt el tenen són, per ser blanc i fred, la neu i el glaç.

 

 

El balanç energètic mitjà del nostre planeta

 

Si partim d’una entrada inicial a l’atmosfera de 100 unitats d’energia solar, que, val a dir-ho, sempre seria una immensa mínima part de l’energia que aboca l’astre rei a l’exterior, cal afirmar que 24 unitats són interceptades pels núvols, cinc de les quals són absorbides per aquests, i les 19 restants són reflexades.

 

Al seu torn, 26 unitats van a parar a l’atmosfera lliure de nuvolositat, en què 20 d’aquestes unitats són absorbides per gasos i partícules diverses i les sis restants són retornades a l’espai. Dit això, són 50 les unitats que irrompen a la superfície, 47 de les quals són absorbides per aquesta, mentre que les altres tres són reflexades a l’espai.

 

Prosseguint endavant, val a dir que una cosa és inapel·lable: comparant l’energia arribada del sol i la que la Terra irradia cap a l’espai, la diferència és abismal, abrumadora. Sigui com sigui, cal parlar d’equilibri energètic quan s’avalua el balanç energètic mitjà de la Terra, atès que la combinació entre l’energia que prové del sol i l’energia irradiada tant per la Terra com per la nostra atmosfera fa referència, doncs, a allò que es coneix amb l’expressió d’equilibri energètic.

 

I corroborar, a continuació, un detall indiscutible que no voldria menystenir. I és que la radiació solar que arriba a un punt concret de la superfície terrestre és el resultat d’un seguit d’elements, com és, en especial, la latitud, i aquest n’és, sens dubte, el paràmetre capdavanter que ens du a considerar que els àmbits intertropicals són els que reben una màxima radició, sent les zones polars les que menys, tot passant pel terme mitjà que representen les latituds mitjanes.    

 

 

 

 

EL VENT

 

DEFINICIÓ

 

Amb la finalitat d’igualar-se les diferències de pressió atmosfèrica damunt la Terra, i tot i que aquestes mai arriben a anul.lar-se perquè permanentment es creen noves desigualtats, es generen fluxos d’aire horitzontals. Anunciat això, el vent no és res més que aire en moviment.

 

El vent, l’aire en moviment / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

El vent, l’aire en moviment / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

DENOMINACIÓ DEL VENT

 

Algunes circulacions de vents locals de renom

 

A escala mundial, l’aire es mou immers en tot un reguitzell de circulacions locals -branques, en podríem dir, de la seva circulació general- que prenen una denominació singular en funció de l’indret. Així, un mateix vent pot comptar fàcilment amb distints noms per a cada àmbit geogràfic per on circula.

 

Sense anar més lluny, alguns exemples de vents tan emblemàtics com característics i prou reconeguts en el món de la meteorologia són, per citar-ne solament quatre, el chinook, vent càlid i eixut que davalla de les Muntanyes Rocalloses, als Estats Units; el sirocco, vent calent que procedeix del desert del Sàhara i que arriba a les costes mediterrànies nord-africanes; el simoon, nom amb el qual es designa un vent molt càlid que arrenca dels deserts africans i asiàtics, o bé el bora, vent fred que ve del nord i irromp a la part septentrional de l’Adriàtic.

 

 

Algunes circulacions de vents regionals de renom

 

Ara bé, crec d’un notable interès apuntar algunes de les circulacions d’aire que abasten regions molt més àmplies i que disposen d’un caràcter periòdic o permament. Cal convergir les mirades, en aquest sentit, en els vents alisis, els monsons i els ponents de les latituds mitjanes. 

 

 

MESURA DEL VENT

 

La direcció i la intensitat del vent, els seus dos paràmetres primordials

 

El vent es mesura mitjançant dues magnituds que cal destacar. En primer lloc, la seva direcció, i, per un altre cantó, la intensitat.

 

A la pràctica, s’entén com a direcció del vent el punt des d’on bufa, no cap a on va; fet i fet, aquest detall és important tenir-lo present per tal com les confusions no són estranyes. No debades, un vent de l’est és aquell que viatja, en efecte, d’est a oest.

 

 

La Rosa dels vents

 

En sintonia amb tot plegat, la particular i coneguda Rosa dels vents ensenya totes les direccions possibles; fonamentalment en són vuit, encara que poden designar-se fins a 16 direccions en total en el supòsit de recolzar-nos en les vuit secundàries que se sumen a les vuit principals.

 

A banda, cal tenir en compte que la Rosa del Vents, nascuda al segle XVII, és dividida en quatre quadrants: el primer, va del nord a l’est; el segon, de l’est al sud; el tercer, del sud a l’oest; i, en darrer lloc, de l’oest al nord tenim el quart quadrant.

 

A més, cada una de les vuit direccions capdavanteres es correspon a un valor determinat en graus; per exemple, l’est en són 90º; el sud en són 180º; l’oest 270º, i el nord, 360º.

 

La Rosa dels vents catalana / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

La Rosa dels vents catalana / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

El penell, l’instrument que marca la direcció del vent

 

El penell és l’instrument que assenyala la direcció del vent. És un aparell meteorològic que ens mostra d’on ve l’aire en moviment; ho fa així gràcies a una fletxa que és la punta de llança d’un eix transversal que es recolza damunt d’un eix vertical. A més a més, cal apuntar que també existeixen els penells enregistradors, aquells, ras i curt, que registren, d’una manera constant, els canvis en la direcció del vent.

 

Penell i anemòmetre / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Penell i anemòmetre / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

L’anemòmetre, l’aparell que assenyala la intensitat del vent

 

Convé dir que l’aparell per antonomàsia i utilitzat universalment és l’anemòmetre. L’anemòmetre típic consta de tres o més cassoletes semiesfèriques ubicades als extrems d’uns braços horitzontals que parteixen d’un eix vertical. A la pràctica, a més alta velocitat del vent, amb més rapidesa giraran les esmentades cassoletes. En qualsevol cas, l’instrument destinat a mesurar i enregistrar permanentment la velocitat del vent rep el nom d’anemògraf, que detalla les mesures a través d’una gràfica dibuixada en una banda de paper.

 

 

L’escala de Beaufort

 

Val a dir que la velocitat del vent es mesura tant en km/h com en m/seg, o, en el cas de la meteorologia marítima, en nusos.

 

Amb tot, és bo considerar que l’any 1805 es va establir l’escala de Beaufort, que així s’anomenava el capità que la va inventar. De fet, aquesta escala mundialment divulgada per tal de conèixer la intensitat del vent es mou, en intensitats creixents, entre l’1 i el 12, i es recolzà, bàsicament, en els efectes del vent a la mar. Més endavant, va passar a ser usada no solament pels seus efectes en la superfície marina sinó també pels efectes produïts en terra ferma. Finalment, l’any 1939 el Consell Meteorològic Internacional va aprovar, de manera oficial, l’escala; de llavors ençà mai ha deixat d’estar ben vigent.

 

 

LA RELACIÓ ENTRE LA FORÇA DEL VENT I L’ESTAT DE LA MAR

 

L’escala de Douglas

 

Tancada l’etapa de la navegació a vela, i en sintonia amb la generalització de l’escala de Beaufort, es va començar a calcular la força del vent en relació l’aspecte més o menys remogut que oferia el mar.

 

Per això, en la meteorologia marítima va arribar l’estrena internacional de l’escala de Douglas, que no és altra cosa que una taula d’equivalència entre la força del vent i l’onatge, i que conté una gradació de deu graus, on cada grau compta amb un nom que defineix l’onatge.

 

 

Factors que regeixen l’estat de la mar

 

Malgrat tot, hi ha un detall que convé no menystenir. I és que l’estat de la mar no és, únicament, resultat únic de la força del vent. En aquest sentit, he de dir que la mar de vent, és a dir, aquella generada en si mateix per l’aire en moviment, és una conseqüència directa de tres factors elementals: el més important, naturalment, la intensitat del vent, però també cal destacar la seva persistència en el temps i el fet  d’abastar una àrea més àmplia o més reduïda.

 

Mar molt alterada a causa de l’embat del vent del nord-est / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

Mar molt alterada a causa de l’embat del vent del nord-est / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

ALGUNES SINGULARITATS SOBRE EL VENT

 

Les diferències de vent entre la superfície i altura

 

He d’indicar que, de manera majoritària, la seva força sol engrandir-se a mesura que es guanya altitud. Per una raó ben simple: perquè el fregament de l’aire en moviment és menor en altura que arran de terra.

 

Dit això, prop de la superfície, moltes vegades, l’aire queda directament afectat pel fregament i, en conseqüència, perd vigorositat; al seu torn, però, en altura els vents tot sovint són més regulars i més intensos. I un detall que convé no oblidar: els vents, en general, són també més regulars i homogenis sobre els mars i els oceans que en territori continental, on la topografia esmorteeix tant la intensitat com la uniformitat.

 

 

Els mapes d’isòbares apunten la força del vent

 

Subratllar, en segon lloc, que enfocant la mirada en un mapa del temps, en concret el de superfície o d’isòbares, que representa el camp de pressió a nivell del mar, ens podem adonar que com més apretades es trobin les línies isòbares la força del vent serà superior; contràriament, però, en el supòsit que es mostrin distants entre si, el vent haurà de ser força més feble. I és que una realitat sembla inapel·lable: sent considerable la variació de la pressió atmosfèrica entre dues zones determinades, més intens bufarà el vent, i a l’inrevés. 

 

 

LA LLEI DE BUYS-BALLOT

 

L’any 1857 el meteoròleg holandès Buys-Ballot anuncià una llei innovadora en la meteorologia de l’època, vàlida per a tots dos hemisferis.

 

Va notificar que una persona situada a l’Hemisferi Nord i posada d’esquena al vent tindrà un anticicló a la dreta i una depressió a l’esquerra. Per contra, a l’Hemisferi Sud l’observador tindrà les altes pressions a l’esquerra i les baixes pressions a la dreta.

 

 

LA FORÇA DE CORIOLIS

 

En essència, la força de Coriolis, anomenada en un llenguatge més tècnic força desviadora de Coriolis, és una força invisible que actua alterant la trajectòria inicial del vent. Aquesta modificació -i per això du el seu nom- va ser descoberta, al segle XIX, pel físic francès Gaspard Coriolis.

 

En sentit estricte, la raó d’aquesta desviació la trobem en el moviment rotatori de la Terra en relació l’eix dels Pols. Aquest moviment afavoreix que, llevat de l’Equador, la resta del planeta giri sobre la seva pròpia vertical. Així, quan un moviment d’aire comença una trajectòria qualsevol, es produeix una discordança entre tots dos moviments; aquesta és, del cert, la causa preferent que fa sorgir l’esmentada desviació. A tall de curiositat, a més, apuntar que a l’Hemisferi Nord el vent es desvia cap a la dreta, mentre que a l’Hemisferi Sud ho fa vers l’esquerra.

 

 

VARIACIÓ DIÜRNA DE LA DIRECCIÓ I LA FORÇA DEL VENT

 

En el decurs d’aquelles situacions meteorològiques capitalitzades per l’estabilitat atmosfèrica, amb pocs o inexistents canvis de pressió durant la jornada, el vent sol mostrar una certa variació diürna, tant des del punt de vista de la direcció com de la intensitat.

 

Pel que fa a la velocitat, de tots dos paràmetres el més destacat, trobem, ben sovint, un màxim en la intensitat del vent, després d’unes hores d’enfortiment progressiu, a primera hora de la tarda, per caure amb èmfasi a partir de mitja tarda. I una originalitat a comentar: l’esmentat màxim de velocitat a les hores centrals del dia és un fruit inqüestionable del major escalfament de la superfície terrestre en aquest tram horari.

 

No obstant això, cal corroborar amb claredat que aquesta variació diürna singular és molt més plausible en els dies clars i assolellats, i no pas amb el predomini de vents que acompanyen episodis de mal temps; en aquest cas, com també amb el flux de vents notables d’àmbit regional que escampen la nuvolositat, el fenomen és imperceptible.

 

 

UN VENT FAMÓS QUE CAL REMARCAR: ELS MONSONS

 

La fama indiscutible del monsó

 

El terme monsó deriva de l’àrab mausim, que vol dir estació. De fet, el concepte, que prové dels antics navegants de l’Índic quan al·ludien a la variació periòdica però altament significativa que es produïa en el patró de vents a l’àrea septentrional d’aquest oceà, és d’allò més aclaridor.

 

El monsó, i ho ressalto clara i meridianament, és, circumscrit sobretot a les terres del sud i del sud-est del continent asiàtic, en especial al subcontinent indi, un dels vents més famosos, rellevants i amb més personalitat del món.

 

Malgrat que és veritat que existeix un monsó d’hivern en aquest àmbit geogràfic gegantí que abasta el sud i el sud-est d’Àsia, no és, ni de bon tros, tan reputat i notable com el monsó d’estiu, aquell que determina, a l’inrevés del monsó d’hivern, que aporta sequedat, l’època plujosa per antonomàsia en aquelles geografies, fins al punt que una gran part del total de les precipitacions anuals cal atribuïr-les a l’humit i inestable monsó estival.

 

 

L’origen dels monsons

 

Amb l’objectiu de desglossar la dinàmica monsònica, val a dir que durant l’hivern es focalitza damunt de Sibèria el centre d’altes pressions més grandiós i potent de tot el planeta.

 

Considerant la circulació de l’aire a l’Hemisferi Nord, aquest es dirigeix, des de Sibèria, cap al sud i el sud-est d’Àsia. Per tal com és de procedència continental, és eixut, fet que impedeix gairebé qualsevol tipus de precipitació. Aquest és el monsó d’hivern.

 

Ara bé, el més famós és el monsó d’estiu. Així, a causa de les temperatures elevades que s’enregistren damunt els territoris asiàtics continentals, s’hi congria, aquí, un centre de baixes pressions d’origen tèrmic. Conseqüència, doncs, de la mateixa circulació de l’aire al voltant dels centres de pressió entra un corrent de vents força notable procedent del sud-oest, o sigui, el denominat monsó d’estiu.

 

Aquest corrent d’aire, pel fet d’arrencar de l’interior de l’Índic, és càlid i extremadament humit. De tot plegat se’n treu una conclusió evident: aquesta és la gran raó, per tant, que explica obertament que l’estació emplujada estigui en sintonia amb el monsó d’estiu.

 

El monsó d'estiu Font: Llibre "Tiempos y climas mundiales"

El monsó d’estiu Font: Llibre “Tiempos y climas mundiales

 

 

El monsó d’estiu, sinònim de pluges extraordinàries

 

A banda, hi ha una singularitat sobresortint de la circulació general atmosfèrica que també hi juga un paper incontestable, encara que bastant menys divulgat. I és que la inestable i tempestuosa Zona de convergència intertropical puja de latitud, d’una manera valenta i decidida, durant l’estiu, factor que intensifica el període de pluges, allargassat de juny a octubre.

 

En qualsevol cas, habitualment no són, aquestes, precipitacions rutinàries; moltes tempestes, sense anar més lluny, són d’una gran intensitat i vigorositat. Anant més enllà, fins i tot, és incontestable una altra cosa: les inundacions han esdevingut, històricament, les grans protagonistes del monsó d’estiu.

 

Malgrat la recurrència de les pluges excepcionals, un detall no és menys cert: i és que els diversos milers de litres acumulats en àmplies zones en el trancurs dels cinc  mesos representen una reserva d’aigua molt considerable de cara a afrontar, com cada any, el monsó d’hivern, aquell que condueix, d’una manera inexorable, a la perllongada i aguda sequera.

 

Calendari d'entrada del monsó d'estiu Font: Llibre "Tiempos y climas mundiales"

Calendari d’entrada del monsó d’estiu Font: Llibre “Tiempos y climas mundiales

 

 

ALTRES VENTS DE RENOM

 

Una gran diversitat de vents a escala mundial

 

A conseqüència d’una diversitat gairebé sorprenent de factors geogràfics i atmosfèrics, és innegable que la Terra disposa d’un cúmul de vents enorme, o el que és el mateix, una varietat que podríem definir de desproporcionada de vents, cadascun, francament, batejat amb una denominació concreta.

 

Dit això, anoto, tot seguit, alguns dels vents d’una màxima renomenada del nostre planeta, malgrat que algun d’ells ja l’he exposat abans.

 

 

Els vuit vents de màxima renomenada

 

Per exemple, en l’àmbit del continent europeu, tenim, pròpiament, el föhn de la cara nord dels Alps, un vent càlid i molt sec que davalla per aquest vessant després de creuar la impressionant serralada alpina; el mistral, que bufa, fort i ratxejat i fred i sec, a la meitat oriental de França, i el bora, un vent procedent de Rússia, quasi bé glacial, que incideix a l’Adriàtic.

 

A Nord-amèrica, sens dubte, el vent més conegut és el chinook, corrent d’aire càlid i eixut que davalla de les Muntanyes Rocalloses; apuntar, també, el Santa Anna, un vent calent i sec. Al seu torn, a Sud-amèrica, un dels vents per excel·lència és el pampero, un flux d’aire fred que baixa dels Andes i que afecta la pampa argentina.

 

De la seva part, a l’Àfrica, bufen dos dels vents més arrelats al context mundial: l’un, és el sirocco, i l’altre, el simún, tots dos són protagonistes al nord del continent per tal com provenen del colossal desert del Sàhara; el primer, té la particularitat que irromp a la Mediterrània, i, com l’anterior, fa disparar la temperatura i assecar l’ambient. 

 

Plegats, conformen, probablement, el gruix dels vuit vents més famosos del món, tot i que van acompanyats –i ho ressalto- d’un ventall força més ampli d’altres vents de renom, que es recolzen en una base d’un nombre elevadíssim de denominacions en paral·lel a cada vent que bufa a la Terra.

 

 

VENTS FÖHN

 

Els Alps i les Muntanyes Rocalloses, àmbits per excel·lència dels vents föhn més destacats

 

Les manifestacions, globalment, dels vents föhn, és a dir, per norma un vent càlid i eixut que davalla d’una muntanya, es van estudiar per primera vegada al Tirol, a Àustria, on es van adonar que el vent del sud, una vegada havia creuat la serralada dels Alps, era calent i eixut.

 

A la pràctica, aquest fenomen original no tan sols és vàlid per a l’àmbit dels Alps, particularment notori en el seu vessant septentrional suís i austríac, tot i que aquest és el föhn més estudiat i emblemàtic, sinó que aquest vent, evocat tot sovint a tall d’un autèntic devorador de neu, també es dona amb molta intensitat a sotavent de les Muntanyes Rocalloses, als Estats Units. Aquí, es coneix com a chinook, un nom d’origen indi, mentre que l’anterior és d’origen alemany.

 

En tot cas, malgrat l’èmfasi que he posat en els vents föhn per antonomàsia d’Europa i  Nord-amèrica, val a dir que, amb una vigorositat inferior, també poden presentar-se enfora de tots dos continents.

 

 

L’efecte föhn

 

Malgrat que totes dues són les manifestacions més rellevants del denominat efecte föhn, que consisteix en un vent fresc i humit que topa amb una serralada i en deixa la fredor i la humitat al vessant de sobrevent, de manera que baixa molt sec i càlid per la banda contrària de la serralada, això és, pel vessant de sotavent, hi ha regions del planeta on l’efecte föhn és un fenomen constant, i no només puntual o periòdic com en tants d’altres.

 

Així, amb el concepte d’efecte föhn es coneix, per tant, el canvi notable de temperatura, atès que pot enlairar-se una vintena de graus, i humitat. Del cert, quan els vents föhn bufen sempre o pràcticament sempre en la mateixa direcció i xoquen permanentment amb els sistemes muntanyosos i en davallen reescalfats i assedegats, les regions situades a sotavent solen ser desèrtiques. 

 

 

LES BRISES COSTANERES

 

Les brises de mar

 

Les brises costaneres són una de les manifestacions més singulars, i a la vegada que més pròpies i arrelades, de molts indrets litorals. Realment, la brisa costanera per antonomàsia és la brisa de mar, és a dir, aquell flux d’aire que bufa des del mar a partir de mig matí o, a tot estirar, a partir del migdia, toca terra i arriba a endinsar-se uns quilòmetres en terra ferma.

 

És un fet provat, en efecte, que el seu origen l’hem de cercar en el desigual escalfament entre la superfície terrestre i el mar. En poques paraules: tenint en compte que l’aigua del mar es manté a una temperatura quasi bé invariable durant el dia, però la terra s’escalfa ràpidament gràcies a l’acció solar, l’aire que reposa damunt la superfície terrestre tendeix a elevar-se, de manera que és reemplaçat per l’aire fresquet i humit que es troba sobre la superfície marina. Aquest corrent d’aire rep el nom, doncs, de brisa de mar.

 

He d’indicar, a més, que, normalment, sol ser molt més intensa i generalitzada en el decurs dels dies llargs i assolellats estivals, més que no pas en altres estacions de l’any. I és que, fet i fet, són necessàries unes condicions atmosfèriques particulars que la generin, com són, sense anar més lluny, i considerant que el corrent d’aire serà més marcat a primera hora de la tarda, justament quan la calor és més intensa, que hi hagi un predomini clar del sol i que regni la falta de nuvolositat apreciable. I un detall a mencionar: en situacions de mal temps o d’un vent dominant, la brisa amb prou feines apareix, o bé queda literalment anul.lada.

 

Brisa marina suau / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Brisa marina suau / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Les brises de terra

 

D’altra banda, a les zones costaneres existeix, amb una notable recurrència, un corrent d’aire en sentit invers que es palesa, tot i que amb una intensitat menor, durant les hores nocturnes i fins a mig matí, que ha estat batejat amb el nom de brisa de terra i que incideix de l’interior cap a mar.

 

De fet, una vegada la temperatura de la superfície terrestre ha davallat, és fàcil que el mar resti més càlid que terra ferma, circumstància que comporta, en conseqüència, aquest moviment d’aire. I una dada per cloure: les brises de terra són presents tot l’any, però, com les anteriors, amb la manca d’un vent dominant o d’un episodi de mal temps.

 

 

LES BRISES DE MUNTANYA

 

Les brises de la vall

 

Les brises de muntanya són, en essència, un règim de vents similar al de les brises costaneres, però, tal com palesa prou bé el concepte, propi de les zones muntanyenques.

 

D’un cantó, tenim una més característica i reforçada brisa de la vall, o sigui, un corrent d’aire que bufa del fons de les valls, s’enfila per aquestes i pot arribar, de vegades, en el supòsit que no hi hagi vents notables en altura, als nivells culminants de les serres.

 

A la pràctica, aquesta brisa singular té lloc quan les valls s’escalfen i aquest mateix aire ascendent, que és fruit de l’esmentat escalfament, s’enfila vall i vessants de les muntanyes amunt. Té la màxima expressió durant l’estiu, precisament quan el sol és més intens i la temperatura de l’aire superior, i la seva velocitat més elevada es dona a primera hora de la tarda. Cal dir, a més, que per a la seva formació són indispensables unes condicions meteorològiques capitalitzades per un ambient assolellat.

 

 

La brisa de muntanya

 

Ara bé, una vegada el sol s’ha post i, per tant, el terra s’ha refredat, la brisa de la vall desapareix; això sí, després d’un descens sostingut de la velocitat iniciat a mitja tarda. Llavors, es produeix una estona de calma.

 

Tot i així, superat aquest lapse de temps comença un corrent d’aire que davalla del capdamunt de les muntanyes i que no fa altra cosa que escolar-se vessants avall fins a les valls de la zona muntanyosa.  Tenint en compte que les muntanyes romanen més fredes que els sectors d’una altitud inferior, l’aire, per ser dens i pesat, davalla, consegüentment, relleu avall. De manera habitual, aquest corrent d’aire es manté tota la nit i perdura fins que l’endemà a mig matí, en el supòsit que el dia s’hagi aixecat faltat de nuvolositat, és reemplaçat, de nou, per la brisa de la vall.