LA NUVOLOSITAT, LA HUMITAT ATMOSFÈRICA I LA BOIRA

LA NUVOLOSITAT

 

ELS NÚVOLS, UNA MERAVELLA DE LA NATURA

 

Els núvols, tot un regal natural

 

És una realitat irrefutable que l’home, molt possiblement des dels mateixos inicis de la humanitat, ha observat, sovint amb fascinació, els núvols, els quals podem evocar com les formes de condensació per antonomàsia, a la vegada que una conseqüència directa de les variacions de calor i humitat que es produeixen en l’atmosfera.

 

 

Els núvols, part fonamental de la meteorologia

 

Els núvols són, i ho apunto clara i meridianament, una de les màximes meravelles no només del món de la meteorologia en particular sinó de la natura en general. Els núvols, des d’antuvi, doncs, han causat una notable admiració; aquest fet, ras i curt, és impertorbable.

 

Així, els núvols, que vistos en un pla de conjunt i en un llenguatge més científic són definits com a nuvolositat, simbolitzen, per tant, un dels eixos primordials de la ciència meteorològica, un dels pilars fonamentals i un dels elements capdavanters.

 

Núvol enorme i intimidant, però a la vegada meravellós / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Núvol enorme i intimidant, però a la vegada meravellós / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

MESURA DELS NÚVOLS

 

Els vuitens de cel cobert

 

Bàsicament, la mesura dels núvols al·ludeix a l’observació d’aquests pel que fa als tipus, gèneres, altitud i quantitat.

 

Pel que fa a la quantitat, cal dir que una pràctica força còmoda i recurrent de cara a avaluar la quantitat de núvols present en un instant qualsevol és allò que s’anomena vuitens de cel cobert, o sigui, la divisió del cel en vuit parts considerant la porció de cel ennuvolada.

 

Així, per exemple, val a dir que zero vuitens és sinònim de cel serè; un cel simultàniament mig tapat i mig clar són quatre vuitens, i un cel tapat són vuit vuitens. I un detall a anotar: l’estat del cel és un dels paràmetres més rellevants de l’observació meteorològica.

 

 

Nuvolositat total i nuvolositat parcial

 

Dit tot això, és interessant apuntar dos conceptes complementaris. L’un, fa referència a la nuvolositat total; és a dir, la quantitat de nuvolositat observada en un moment determinat i que, basant-se en els vuitens, no fa cap mena de distinció entre tipus de núvols, siguin alts, mitjans o baixos. I per un altre cantó, la nuvolositat parcial és la fracció de cel cobert per a cada tipus de núvol.

 

 

COM ES FORMEN ELS NÚVOLS?

 

El paper fonamental dels nuclis higroscòpics

 

El nombre de gotetes d’aigua o de cristalls de glaç és, dins un núvol, enorme,  mentre que la seva mida és tan diminuta i insignificant que aquestes gotetes o els cristalls poden mantenir-se en l’aire sense caure, com surant.

 

Ara bé, és indispensable, per poder-se formar les gotetes d’aigua o els cristallets de glaç, l’existència de nuclis de condensació o sublimació, o sigui, els denominats nuclis higroscòpics, que absorbeixen la humitat i damunt se’n genera la condensació o la sublimació, i que són la base fonamental per a la formació dels núvols. Per tot plegat, sense nuclis de condensació i sublimació aquests no podrien formar-se.

 

 

La saturació

 

Quan el nivell de vapor d’aigua és màxim, això és, que ja no en permet més, parlem de saturació.

 

En aquest instant precís qualsevol afegit de vapor d’aigua genera, amb una total probabilitat, les gotetes d’aigua o els cristalls de glaç que condueixen a la formació de la nuvolositat. I per cert: cada goteta d’aigua pot tenir una mida ben diferent, o el que és el mateix: la diversitat de les grandàries de les gotetes d’aigua en els diferents gèneres de núvols és elevada, algunes de les quals, les més menudes, no tenen més de 0,00001 mm.

 

 

Els ascensos d’aire, clau per a la formació de la nuvolositat

 

Per tal que es produeixi condensació o sublimació hi ha d’haver unes circumstàncies singulars que ho afavoreixin. D’un cantó, és necessari emfatitzar els ascensos de masses d’aire, que són la font primordial de formació dels núvols, l’ingredient per excel·lència que els fa possibles superats tots els factors descrits anteriorment.

 

Així, quan una porció d’aire, que pot ser més gran o més limitada, s’aixeca, va trobant-se una temperatura inferior, de manera que la porció d’aire es refreda. Més amunt, la porció d’aire se satura. És aquí, i ho subratllo, on neix el núvol. A aquest punt, del cert, se l’ha batejat amb el nom de nivell de condensació.

 

És innegable, doncs, per tot el que he exposat, que els nuclis de condensació o sublimació han col·laborat de ple al naixement del núvol. Sigui com sigui, hi ha un detall que sobresurt: i és que malgrat que els núvols són agrupacions de gotetes d’aigua o de cristalls de glaç que es deixen veure, val a dir que el vapor d’aigua és un component atmosfèric invisible, un fet a tenir en consideració.

 

Núvols cumuliformes formats per ascensos d’aire càlid / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Núvols cumuliformes formats per ascensos d’aire càlid / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Mecanismes que produeixen ascensos d’aire

 

La convecció:

 

 La convecció és un ascens forçat de l’aire damunt d’una superfície escalfada; és a dir, la raó bàsica de la convecció és, en conseqüència, l’escalfament de la superfície terrestre. A la pràctica, el sol escalfa el terra, cosa que provoca que les capes d’aire inferiors també ho facin i s’expandeixin. I una cosa: aquest aire que puja és menys dens que el del voltant; per això s’enfila.

 

L’orografia:

 

L’orografia aporta decididament un ascens de l’aire, a causa de la mateixa barrera muntanyosa que el fa elevar. Atès que l’orografia obliga a les capes d’aire a ascendir quan hi xoquen i, per tant, a refredar-se, la formació de nuvolositat en el vessant de sobrevent estarà gairebé garantida.

 

Les depressions:

 

 Les depressions són indrets on convergeix l’aire. Se sap ben bé que tota convergència d’aire facilita la nuvolositat, donat que els ascensos són inesquivables.

 

Els fronts:

 

Els fronts, tant de caràcter fred com de caràcter càlid, són un altre factor a sobreafegir pel que fa als ascensos d’aire. I és que, aquests, en el transcurs del seu moviment comporten l’aixecament de les capes d’aire menys pesades localitzades davant seu. Tot i això, tant les depressions com els fronts es troben en una pla més relativament secundari que la convecció i l’orografia.

 

 

Algunes singularitats més en relació els núvols

 

Tot amb tot, cal copsar algunes singularitats que són prou significatives. D’entrada, és important saber, malgrat les explicacions donades, que un ascens d’aire,  per si mateix, no genera, ni forçosament ni amb total probabilitat, nuvolositat.

 

Aquí hi entra en joc un detall transcendent. I és que l’aire ha d’estar humit. En unes altres paraules: les elevacions de masses d’aire seques no solen aportar núvols. En un altre ordre de coses, puc manifestar, tal com és senzill de comprovar a ull nu, que els núvols es desplacen, a voltes més pausats, a voltes amb més celeritat, d’uns punts a uns altres; poques vegades, doncs, resten immòbils. Dit això, es mouen seguint els patrons de vent a l’altura on se situa la nuvolositat.

 

 

OBSERVANT ELS NÚVOLS

 

L’interès ancentral pels núvols

 

L’home, tal com ja he manifestat prèviament, ha observat, des de temps proppassats, els núvols. Mentre que en infinitat d’ocasions ha quedat sorprès a causa de la seva impecable bellesa, molt sovint els ha albirat des d’una perspectiva molt més pràctica.

 

De fet, els núvols són, veritablement, una eina molt útil -a cops  imprescindible- per a realitzar un pronòstic meteorològic fiable i acurat. Sense anar més lluny, des de temps ancestrals, és conegut que ha estat la gent del camp i els mariners les persones que amb més atenció han seguit l’evolució de la nuvolositat i les pistes que donava en vistes al temps futur. No sorprèn per enlloc, per tant, que moltes vegades la supervivència de l’home ha anat lligada, en temps pretèrits, a la meteorologia futura; d’aquí, consegüentment, va venir l’interès per observar-los i estudiar-los.

 

 

L’observació dels núvols, vital per a la predicció meteorològica

 

Avui dia, els meteoròlegs, a banda de tenir el suport dels mapes del temps, les imatges de satèl·lit i el radar, observen els núvols per tal de confeccionar uns  prònòstics més definits i precisos. Ara bé, no solament els meteoròlegs paren atenció a la nuvolositat, sinó que, de la mateixa manera, molts afeccionats a la meteorologia realitzen, a través de la seva observació, prediccions casolanes.

 

Però, sigui com sigui, una cosa sembla certa: per saber interpretar els senyals del temps futur mitjançant els núvols, cal experiènci

 

Però, sigui com sigui, una cosa sembla certa: per saber interpretar els senyals del temps futur mitjançant els núvols, cal experiència. En tot cas, és una manera ferma, digna i totalment enriquidora de gaudir d’aquesta ciència apassionant que és la meteorologia.

 

L'observació dels núvols, essencial per saber el temps de les pròximes hores / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

L’observació dels núvols, essencial per saber el temps de les pròximes hores / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

EL COLOR DELS NÚVOLS

 

La gran disparitat de coloracions dels núvols

 

És un fet inqüestionable que un dels aspectes més atractius i que, alhora, comporten una màxima admiració, és el color dels núvols. D’entrada, puc dir categòricament que tots els núvols són blancs, malgrat que nosaltres els percebem amb un ventall elevadíssim de coloracions a parer del tipus, del gruix o de l’hora, entre altres factors.

 

 

El color dels núvols, un atractiu grandiós

 

Precisament, en relació la sortida i la posta de sol cal assenyalar que tots dos lapses horaris són particularment vistosos; és llavors quan es poden realitzar algunes de les fotografies més espectaculars, sobretot pel que fa a la nuvolositat de tipus alt, que genera, tot sovint, cels d’una bellesa indiscutible, amb uns tons vermellosos veritablement fotogènics.

 

Al seu torn, els núvols de desenvolupament vertical són molt blancs quan els toca, de manera directa, l’astre rei. Les grans torres o les encluses perfectament il·luminades també són dotades d’un atractiu particular. En canvi, si no els toca el sol i els tenim ben a prop o fins i tot al damunt, la seva negror és tan incontestable com indefugible. A part, és evident que a major grossària, més foscos se solen contemplar. I més coses:  les bases d’alguns núvols baixos inofensius poden semblar ben fosques si els incideix, directament, la llum solar.

 

En qualsevol cas, pretenc mostrar una curiositat. De vegades, l’observador pot albirar núvols marronosos, senyal d’allò més eloqüent que aquests es mesclen amb pols del desert que es troba en suspensió a l’atmosfera i que en donen aquesta coloració força particular. Sigui com sigui, l’amplíssima diversitat de colors i tons que exterioritzen els núvols és un dels ingredients més llaminers de la ciència meteorològica.

 

Cúmuls de bases negres i cims blancs / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Cúmuls de bases negres i cims blancs / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

LA PIONERA CLASSIFICACIÓ DE HOWARD

 

Cal emfatitzar que la classificació internacional de núvols és d’ús universal des de l’any 1896. No obstant això, el seu precedent, en el qual es recolzà, data del 1803.

 

Va ser el farmacèutic londinenc Luke Howard (1772-1864), a bastament reconegut des d’aleshores a causa  de la classificació que va divulgar, el seu gran pioner. A conseqüència de la gran afició que dipositava en l’observació del cel, Howard va publicar un treball acompanyat d’il·lustracions i que ja establia quatre tipologies principals de núvols. Val a dir, a tall de curiositat, que va definir cada tipologia en llatí atès que aquesta llengua habitualment era utilitzada, per ser evocada com a erudita, en la comunitat científica.

 

Les quatre tipologies eren les següents: els cirrus, que els veia semblants a cabells; els estratus, núvols que observava en capes; els cumulus, aquells que li semblaven amuntegats, i els nimbus, els que provocaven precipitació.

 

Aquesta va ser, a la pràctica, la primera classificació que va sorgir en relació els núvols. Però Howard, malgrat la seva professió de farmacèutic, va publicar altres treballs prestigiosos de meteorologia i climatologia, circumstància que el va conduir a un evident  reconeixement públic i científic.

 

 

COM ES CLASSIFIQUEN ELS NÚVOLS?

 

La classificació segons l’extensió vertical i horitzontal

 

Pel que fa a la dimensió vertical i l‘extensió horitzontal dels núvols, aquests poden dividir-se en cumuliformes i estratiformes.

 

En el primer cas, tal com podem intuir, el desenvolupament vertical del núvol sempre serà superior a la seva extensió horitzontal, circumstància ben palpable en unes condicions d’inestabilitat atmosfèrica. Al seu torn, el segon cas ens porta la situació contrària, això és, que l’extensió horitzontal és més engrandida que el desenvolupament vertical, realitat plausible en unes condicions d’estabilitat.

 

 

La classificació considerant l’altitud

 

La segona classificació ens condueix a l’altitud dels núvols, els quals es poden dividir en alts, mitjans, baixos i de desenvolupament vertical, que són, aquests darrers, els que poden aglomerar els tres àmbits.

 

Els núvols alts, tal com apunta el concepte, són aquells que se situen a una altura superior, cap a la part alta de la troposfera; es mouen per damunt dels 7 km a les latituds baixes, per sobre dels 6 km a les latituds mitjanes i a partir dels quatre a les latituds altes.

 

En segon terme, els núvols mitjans, ubicats a una altura inferior, o sigui, cap a la troposfera mitjana, es troben entre els 4 i els 7 km a les latituds baixes, entre els 3 i els 6 a les latituds mitjanes i entre els 2 i els 4 a les latituds elevades.

 

Finalment, els núvols de tipus baix es localitzen per dessota els 4 km en latituds altes, dels 3 km en les mitjanes i més avall dels 2 a les latituds altes; és a dir, representen aquella agrupació de gèneres que es focalitzen a una altura inferior, o sigui, de manera més pròxima a la superfície terrestre.

 

I una cosa sembla incontestable: els de desenvolupament vertical, per ser els núvols més espectaculars i fins i tot més admirats, acostumen a ser aquells que causen més impacte, aquells que qualsevol bon aficionat de la fotografia en somia imatges captivants; fet i fet, són els dos gèneres de núvols –cúmuls i cúmulonimbus- que creuen les tres franges d’altura, això és, que arrenquen de la zona dels núvols baixos i s’enfilen, tot sovint, fins a la part més elevada de la troposfera, el món dels núvols alts.

 

Potent núvol de desenvolupament vertical que creix fins a altituds notables / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Potent núvol de desenvolupament vertical que creix fins a altituds notables / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

La classificació en funció de la constitució física

 

La tercera classificació ens porta a una diferenciació a parer de la constitució física. Així, tenim quatre tipus de núvols en funció d’una singularitat concreta: que es estiguin formats de gotetes d’aigua líquides, això és, que siguin núvols líquids; que estiguin formats de cristalls de glaç; també pot haver-hi núvols glaçats, aquells amb gotetes d’aigua que s’han congelat, o bé hi pot haver núvols mixtos, o sigui, una combinació dels tres anteriors.

 

 

La classificació segons l’origen

 

Podem evocar una quarta classificació: en funció del seu origen. D’entrada, he  d’esmentar els núvols convectius, que són aquells generats fruit dels corrents d’aire ascendents que comporta la inestabilitat atmosfèrica o a causa del mateix escalfament del sòl; també, he de mencionar els núvols orogràfics, congriats a conseqüència del xoc de l’aire contra un relleu o un sistema muntanyós i que l’aire en remontar-lo es refreda i forma la nuvolositat; i, per últim, tenim els núvols frontals, resultat dels ascensos de masses d’aire l’una damunt de l’altra quan es produeix un xoc entre elles, factor que afavoreix la nuvolositat.

 

 

QUINS SÓN ELS GENÈRES DE NÚVOLS?

 

Quants gèneres hi ha?

 

Desglosso, tot seguit, els deu gèneres de núvols, basats en la classificació pionera descrita i en una combinació de les diverses tipologies, que a l’actualitat conformen l’Atles Internacional de Núvols des del 1896. Des d’aleshores, els deu gèneres han estat i són els mateixos.

 

 

Unes classificacions més secundàries

 

Ara bé, més enllà dels deu gèneres, l’Atles Internacional de Núvols també recull un seguit de classificacions més secundàries, com són les espècies de núvols, les varietats, les particularitats suplementàries i els núvols annexos. En aquest sentit, precisament, cal assenyalar que, malgrat que cada gènere gaudeix d’unes singularitats conjuntes que el caracteritzen, l’altura a la qual es localitza i la seva forma poden tenir unes divergències relativament accentuades. I és que, per tal de copsar aquestes dissemblances, s’usen l’espècie i la varietat.

 

 

Quins són els deu gèneres?

 

Cirrus

 

 Núvol alt fibrós i blanquinós i que permet el pas de l’acció solar, pot presentar un tènue hal·lo i és format només de cristalls de glaç considerant les temperatures de -40ºC o -50ºC que es donen en l’alta troposfera, on es forma. A més, és el gènere de núvol que es mou a una màxima velocitat. A part, el terme cirrus, que prové del llatí, significa rínxol. La seva abreviació és Ci.

 

Cel enteranyinat de cirrus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Cel enteranyinat de cirrus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Cirrocúmul

 

Núvol alt que constitueix un conjunt de menuts flocs blancs i arrodonits i que deixa passar el sol a través, es disposa de manera ordenada i és format de cristalls de glaç. El terme és generat a partir dels mots llatins cirrus, que vol dir, com deia, rínxol, i cumulus, que vol dir aglomeració. La seva abreviació és Cc.

 

Cirroestrat

 

 Núvol alt que aparenta un vel de color blanc i que pot ser extens. Molts cops genera un halo, afluixa l’acció solar i és format exclusivament de cristalls de glaç. El terme està compost de cirrus, que volia dir rínxol, i stratus, o sigui, capa. La seva abreviació és Cs.

 

Altocúmul

 

 Núvol mitjà que genera un banc de flocs blancs o grisos que produeixen ombres. Està compost de gotetes d’aigua, tot i que puntualment pot contenir cristalls de gel. Altocúmul és el joc de paraules resultant d’altus, que vol dir alt, i stratus, sinònim de capa. La seva abreviació és Ac.

 

Extensos bancs d’altocúmuls / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Extensos bancs d’altocúmuls / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Altoestrat

 

Núvol mitjà i una combinació de gotetes d’aigua i de cristalls de glaç, de vegades també gotetes d’aigua sobrerefredada, forma una capa grisenca i homogènia que cobreix  parcial o completament el cel, i que en la majoria d’ocasions no permet que els raigs solars toquin terra. El terme és una barreja d’altus, és a dir, alt, i stratus, o sigui, capa. La seva abreviació és As.

 

Nimboestrat

 

Núvol baix que aboca una precipitació contínua i uniforme. Tapa el cel i és gris. Està compost de gotetes d’aigua. El terme és una mescla de nimbus, que vol dir pluja en llatí, i stratus, que recordem que significava capa. La seva abreviació és Ns.

 

Estrat

 

Núvol baix que genera una capa grisa i uniforme i que de manera puntual pot deixar quatre gotes. Quan toca terra, se’l defineix com a boira. És format exclusivament de gotetes d’aigua. El terme prové del llatí stratus, capa com és sabut. La seva abreviació és St.

 

Estratocúmul

 

Núvol baix que constitueix una capa blanquinosa o grisosa, en funció del seu gruix, i, esporàdicament, pot deixar caure quatre gotes. Està compost únicament de gotetes d’aigua a causa de la seva baixa altura. És el gènere més freqüent. El seu nom ve del llatí stratus, o sigui, capa, i cumulus, que significa aglomeració. La seva abreviació és Sc.

 

Cel ple d'estratocúmuls / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Cel ple d’estratocúmuls / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Cúmul

 

 Núvol de desenvolupament vertical amb una base plana i enfosquida, però amb una part superior que pot tenir la semblança a una col-i-flor i que pot ser l’avantsala  d’un cúmulonimbus. Els cúmuls, que vénen del llatí cumulus, és a dir, aglomeració, són formats de gotetes d’aigua, malgrat que els seus cims, en el supòsit que s’enlairin fins a altures considerables, contenen cristalls de glaç o, sobretot, gotetes d’aigua sobrerefredades. En alguns casos, aboca ruixats. La seva abreviació és Cu.

 

Considerable cúmul marítim de finals d’estiu / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

Considerable cúmul marítim de finals d’estiu / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Cúmulonimbus

 

 De desenvolupament vertical, és el clàssic núvol de tempesta. Presenta grans torres o una forma d’enclusa característica, que poden ser d’un blanc marcat que contrasta amb una base molt fosca. És l’autèntic rei dels núvols, el més espectacular, de dimensions de vegades colossals i resultat del creixement desmesurat d’un gran cúmul. Està compost tant de gotetes d’aigua, a la part inferior, com de cistalls de glaç, a la part superior. I una singularitat en relació els núvols de tempesta: l’habitual enclusa que acompanya un cúmulonimbus ben desenvolupat és una conseqüència directa de la inversió de temperatura, punt a partir del qual aquesta comença a enfilar-se, que es dona a la banda alta de la troposfera; fet i fet, aquest és el motiu essencial pel qual el núvol de tempesta s’expandeix i ja no creix més. D’altra banda, apunto que el joc de conceptes ve de cúmul i nimbus, o sigui, aglomeració i pluja. La seva abreviació és Cb.

 

Preciós cumulonimbus mammatus en fase de dissipació / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Preciós cumulonimbus mammatus en fase de dissipació / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

ESPÈCIES, VARIETATS, PARTICULARITATS SUPLEMENTÀRIES I NÚVOLS ANNEXOS

 

Espècies de núvols

 

Fibratus

Uncinus 

Spissatus

Castellanus

Floccus

Stratiformis

Volutus

Lenticularis

Nebulosus

Fractus

Humilis

Mediocris

Congestus

Calvus

Capillatus

 

Fantàstic cúmul congestus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Fantàstic cúmul congestus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Varietats de núvols

 

Asperatus

Intortus

Radiatus

Vertebratus

Duplicatus

Undulatus

Lacunosus

Translucidus

Perlucidus

Opacus

 

Recargolats estratocúmuls asperatus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Recargolats estratocúmuls asperatus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Particularitats suplementàries i núvols annexos

 

Mamma

Virga

Praecipitatio

Arcus

Tuba

Incus

Pannus

Pileus

Velum

 

Barret a la part superior d’un cúmul congestus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Barret a la part superior d’un cúmul congestus / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE LA NUVOLOSITAT

 

La nuvolositat, variable segons la regió i l’època de l’any

 

És un fet irrefutable que la nuvolositat, a escala planetària, presenta un reguitzell molt considerable de particularitats i divergències en funció de la situació geogràfica de cada indret i de l’estació de l’any.

 

 

Les regions més atapeïdes de nuvolositat a escala global

 

Així, algunes de les zones amb un percentatge superior de nuvolositat són, tant pel que fa a l’estiu com a l’hivern i sobretot en l’Hemisferi Nord, les latituds mitjanes-altes i les regions equatorials.

 

En el primer cas, tenen un pes fonamental les depressions que circulen des de l’interior dels oceans i es desplacen fins a les costes dels continents; aquestes depressions formen, en ocasions, autèntics rosaris de pertorbacions, això és, línies quasi bé permanents de borrasques. En el segon cas, cal fixar-nos en la nuvolositat tan abundosa resultat d’allò que s’anomena Zona de Convergència Intertropical; és a dir, una regió al voltant de l’Equador on convergeix l’aire procedent de tots dos hemiferis.

 

 

Les àrees més desproveïdes de núvols a escala planetària

 

De la seva part, i també en aquesta ocasió en relació tant amb l’hivern com amb l’estiu, els sectors més faltats de nuvolositat corresponen a les àrees dominades per les altes pressions subtropicals, les quals es mantenen pràcticament inamovibles damunt dels oceans en aquestes latituds. A l’hivern, alhora, cal afegir-hi l’interior dels continents, força desproveïts de núvols, com a regions anticiclòniques. I per tancar: val a dir que l’Hemisferi Nord és, en línies generals, una mica més ennuvolat que l’Hemisferi Sud.

 

 

 

 

LA HUMITAT ATMOSFÈRICA

 

DEFINICIÓ

 

En essència, s’entén per humitat de l’aire la quantitat de vapor d’aigua contingut en l’atmosfera; és a dir, l’aigua en estat gasós present en la nostra capa protectora.

 

 

ALGUNES PARTICULARITATS AL VOLTANT DE LA HUMITAT ATMOSFÈRICA

 

La higrometria, una branca de la meteorologia

 

Afirmant, de bon principi, que la higrometria és la branca de la meteorologia que estudia la humitat de l’aire i el contingut de vapor d’aigua en l’atmosfera, cal assenyalar que l’aigua pot existir, enmig de la immensitat de l’aire atmosfèric, en els seus tres estats, els quals són ben sabuts: el líquid, el gasós i el sòlid.

 

Per exemple, els núvols d’altura baixa i mitjana són constituïts d’aigua en estat líquid, mentre que, de la seva part, els núvols alts són formats d’aigua en estat sòlid, això és, per cristalls de glaç; alhora, el vapor d’aigua, que és totalment invisible, és considerat com a estat gasós.

 

 

El contingut de vapor d’aigua a la Terra

 

Està del tot demostrat que el màxim contingut de vapor d’aigua a l’atmosfera es concentra a les seves capes més inferiors. Les capes mitjanes i altes, amb prou feines en disposen.

 

Dit això, hi ha una realitat innegable: i és que, en general, amb una major calidesa, més vapor d’aigua contindrà l’aire. Així, és comprensible que sigui a les zones equatorials on la proporció de vapor d’aigua és més elevada, on hi és present, per tant, un ambient notablement humit, mentre que a les regions polars el seu contingut és molt baix, de manera que l’aire és molt eixut. En poques paraules: bàsicament, són quatre els factors que regeixen la quantitat de vapor d’aigua a escala planetària, o sigui, la regió, la temperatura de l’aire, l’època de l’any i el tipus de sòl.

 

 

L’origen del vapor d’aigua atmosfèric

 

Fonamentalment, l’origen primordial del vapor d’aigua atmosfèric el trobem en el  procés d’evaporació, que és elevat en combinar-se una insolació notable i una  temperatura càlida de l’aire.

 

Sobretot, es dona en els oceans, però també en els mars, com a superfície aquosa que són, i, en molta menor mesura, l’evaporació prové de llacs i rius. I remarco un detall: malgrat que el vapor d’aigua és un gas de totes totes minoritari, el seu paper és vital i d’allò més considerable en la gènesi de molts fenòmens meteorològics; o el que és el mateix: l’aigua, en totes les seves formes, estats i manifestacions, és un element transcedent en el clima del planeta.

 

 

Efectes de la humitat de l’aire en altres paràmetres atmosfèrics

 

En un altre ordre de coses, val a dir que és d’allò més important el contingut d’humitat per una triple raó. D’entrada, perquè té una influència rellevant en la temperatura, i en el cas que la humitat sigui alta té un efecte regulador sobre la temperatura. En segon lloc, perquè determina parcialment l’arribada de radiació solar a la superfície, donat que un contingut d’humitat elevat absorbeix una part d’aquesta radiació. I, en tercer lloc, ressalto la seva importància en dos fenòmens físics: la condensació i la sublimació, o sigui, les bases indispensables per a l’aparició de tot tipus de núvols i boires.

 

 

La temperatura de xafogor

 

D’altra banda, no voldria acantonar que, des d’una perspectiva estrictament fisiològica, la combinació d’humitat i temperatura elevada pot causar, com és prou conegut, una sensació desagradable en moltes persones.

 

És aquí, per tant, on cal destacar un concepte relativament arrelat entre el gran públic: la temperatura de xafogor. En unes altres paraules: la temperatura que notem pot ser força o molt més alta de la que marca pròpiament el termòmetre.

 

 

EL CICLE HIDROLÒGIC

 

Definició de cicle hidrològic

 

Bàsicament, el concepte de cicle hidrològic al·ludeix a la circulació de l’aigua entre els oceans, la superfície terrestre i l’atmosfera, cosa que determina que el contingut de vapor d’aigua en l’atmosfera es mantingui estable.

 

 

El cicle hidrològic: un cicle permament a escala global

 

Seguint el fil d’allò que ja he notificat, és a dir, que, com a conseqüència directa de l’acció solar, de les vastes masses d’aigua oceàniques i, en una mesura molt inferior, continentals, o el que és el mateix, de totes les superfícies líquides del planeta, se’n desprèn constantment vapor a través de l’evaporació, aquesta és una circumstància que, atesa la seva transcendència, és convenient ressaltar.

 

Aquest vapor penetra a l’atmosfera, particularment a les capes més baixes, i s’escampa arreu de la Terra a causa del sistema de vents que bufa a escala planetària. Tinguem en compte, però, que una porció d’aquesta aigua evaporada es condensa formant una amplíssima col·lecció de núvols, a partir dels quals, en unes  circumstàncies concretes, en cau precipitació. Així, una part de l’aigua evaporada  torna als llocs d’origen. Aquest és un procés que, per ser permanent, es repeteix tothora.

 

És innegable, doncs, que l’aigua, tal com exposa el concepte, viu un cicle permanent, i que tot el seu volum, a escala global, amb prou feines pateix variacions. En suma: l’aigua irromp a l’atmosfera en forma de vapor, que en una gran part prové dels oceans i els mars, mentre que un percentatge reduït té l’origen en l’evapotranspiració de la vegetació, en la fusió de la neu i el glaç i en l’evaporació pròpiament de llacs i rius.

 

Esquema del cicle hidrològic de la Terra Font: Llibre "Climatología"

Esquema del cicle hidrològic de la Terra Font: Llibre “Climatología

 

 

Els tres estats de l’aigua

 

És una realitat inqüestionable que l’aigua -un element d’enorme significació pel que fa a la dinàmica meteorològica, donat que, a la pràctica, sense aigua difícilment, com vaig corroborant, es produïrien molts dels fenòmens meteorològics i els cels quedarien orfes de nuvolositat- es troba, fem memòria, mitjançant les seves tres formes bàsiques, o per dir-ho en unes paraules més científiques, en tres estats: el líquid, el sòlid i el gasós. És innegable, fet i fet, que l’aigua, en tot moment i en bona part a causa del cicle hidrològic, canvia de forma, o sigui, d’estat.

 

 

La hidrosfera, una reserva d’aigua grandiosa

 

La reserva d’aigua per excel·lència és la hidrosfera, que acull gairebé tota l’aigua existent, on en destaquen els oceans, els mars i totes aquelles zones aquàtiques, tot i que també trobem aigua a la criosfera, la litosfera i a l’atmosfera, encara que, en aquest darrer cas, en un percentatge extremadament baix i que no arriba ni al 0,04%. I més coses: considerant que el cicle de l’aigua actua com un sistema tancat, la quantitat d’aigua focalitzada a la Terra sol ser força homogènia.

 

 

VARIACIONS DIÀRIES I ANUALS DE LA HUMITAT DE L’AIRE

 

Les oscil·lacions diàries en la humitat de l’aire

 

Considerant els valors mitjans de la humitat relativa de l’aire, val a dir que aquesta mostra un seguit de canvis al llarg del dia. Per regla general, aquestes variacions són particularment visibles en el decurs de les jornades clares i assolellades. Sense anar més lluny, la humitat relativa assenyala un màxim durant la matinada i a primera hora del matí, i, al seu torn, un mínim al centre del dia, quan l’acció solar sol ser més intensa i, per tant, l’aire s’asseca amb més facilitat.

 

 

Les oscil·lacions anuals en la humitat de l’aire

 

En relació els valors mitjans d’humitat relativa de l’aire en el trancurs de l’any, cal notificar un seguit de divergències en funció del sector, o sigui, segons es tracti d’una zona continental o d’una àrea marítima.

 

Normalment, en quant a les àrees continentals, la humitat és màxima a l’hivern fruit de la presència d’anticiclons que arrosseguen el fred i la humitat cap a la superfície. Contràriament, és a l’estiu quan la humitat és inferior.

 

De la seva part, als sectors marítims el procés és l’invers. Per tant, a l’estiu la humitat de l’aire és elevada perquè és l’època en què l’aigua del mar es troba més càlida, de manera que hi ha més evaporació i, en conseqüència, un contingut de vapor d’aigua més alt a les capes inferiors de la troposfera. A l’hivern, però, i amb les aigües molt més fredes, el contingut d’humitat és inferior.

 

 

TIPUS D’HUMITAT DE L’AIRE

 

Dos tipus primordials d’humitat de l’aire

 

Amb el propòsit de conèixer el contingut d’humitat atmosfèrica, els físics van  proposar diversos conceptes que ara convé mencionar. No obstant això, el concepte sobresortint, per ser com és el d’un interès meteorològic més engrandit, és la humitat relativa de l’aire. En qualsevol cas, els dos tipus d’humitat per antonomàsia són els que ensenyo a continuació.

 

 

Humitat relativa

 

La humitat relativa és, en sentit estricte, la mesura més habitual i corrent per conèixer el contingut de vapor aigua a l’atmosfera. Podem definir-la, a la vegada, com la fracció de saturació de l’aire, una fracció, del cert, expressada en tant per cent i que no és altra cosa que el contingut de vapor d’aigua de l’aire en relació el que contindria si aquest estigués saturat. I afegeixo una particularitat: sobrepassat l’esmentat límit, l’aire se saturaria, condesant-se tot formant núvols i boires.

 

 

Humitat absoluta

 

La humitat absoluta al·ludeix a la massa de vapor d’aigua en grams continguda en un metre cúbic d’aire. Per terme mitjà, apuntar que l’atmosfera conté concentracions de vapor que volten els 10 a 12 gr/m3. Semblantment al cas de la humitat relativa, en aquesta nova ocasió succeeix el mateix: en el supòsit que la massa de vapor d’aigua assoleixi un límit, l’aire se satura, de manera que el vapor es condensarà. Dir, a més, que la temperatura és un factor que intervé en el procés. Per una raó ben simple: perquè l’aire càlid pot contenir més vapor d’aigua previ a la saturació que l’aire fred.

 

 

El punt de rosada

 

Ara bé, hi ha un concepte del tot lligat a la humitat atmosfèrica que porta un nom singular: punt de rosada, que fa referència a aquella temperatura a la qual ha de refredar-se l’aire per tal que se saturi el vapor d’aigua que conté. El punt de saturació, fet i fet, per regla general coincideix amb una humitat relativa de l’aire del 100%. I una dada complementària: la temperatura del punt de rosada depèn del contingut de vapor d’aigua a l’atmosfera.

 

 

MESURA DE LA HUMITAT DE L’AIRE

 

La mesura de la humitat de l’aire mitjançant tres instruments

 

Fonamentalment, són tres els instruments destinats a mesurar la humitat relativa de l’aire, aquella que és, tal com he apuntat clarament, la més utilitzada en el món fascinant de la meteorologia. Anoto, tot seguit, els tres aparells per excel·lència.

 

 

L’higròmetre

 

L’higròmetre és l’aparell més usat, conegut i representatiu per mesurar la humitat relativa de l’aire. El model de màxima anomenada du el nom d’higròmetre de cabells o d’absorció, el qual fa ús de cabells humans que s’estiren o s’escurçen en relació el grau d’humitat relativa. A més, indica el percentatge d’humitat relativa en una escala graduada que el mateix aparell porta incorporada.  

 

 

Higrògraf

 

L’higrògraf és un higròmetre un xic peculiar. La seva funció principal és l’enregistrament continuat de la humitat relativa de l’aire, i aquestes oscil·lacions queden marcades en una banda de paper incorporada a l’aparell.

 

 

Psicròmetre

 

També denominat higròmetre de termòmetre sec i humit, el psicròmetre consisteix en un joc de dos termòmetres. Cal dir que la diferència de temperatures entre l’un i l’altre, consultada en unes anomenades taules psicromètriques, dona la humitat relativa de l’aire.

 

 

 

 

LA BOIRA

 

DEFINICIÓ DE BOIRA

 

Formada a causa de la condensació del vapor d’aigua atmosfèric quan la humitat relativa de l’aire ha assolit el llindar del 100%, cal definir la boira com un núvol que toca terra i que no permet veure-hi, horitzontalment, més enllà d’un quilòmetre.

 

 

TIPUS PRINCIPALS DE BOIRES

 

El tipus de boira, conseqüència d’uns mecanismes particulars

 

Considerant únicament la manera com es generen, convé distingir cinc tipus de boira primordials, a banda de les boires gebradores, que tant poden ser, sobretot, boires d’irradiació, però també boires orogràfiques.

 

En tot cas, la boira gebradora no és altra cosa que una mescla de gebre i boira, dada prou explícita que assenyala una boira amb temperatura igual o inferior als 0ºC. I anoto, a continuació, aquests tipus primordials, que són el fruit directe d’una diversitat evident de mecanismes que condueixen a la formació d’una classe o una altra de boira.

 

 

Boira d’irradiació

 

 La boira d’irradiació és, estrictament, la boira per antonomàsia, la més clàssica i representativa; per això, l’hem de destacar per damunt de la resta. Aquest és un tipus de boira que cal evocar-la d’immòbil. Per una raó fonamental: són faltades de moviment, un tret ben comú de les boires de les terres interiors, bàsicament pel que fa a les latituds mitjanes del planeta, i que guarden un lligam directe amb el refredament nocturn de la temperatura de l’aire i del sòl.

 

Aquesta és, sens dubte, una modalitat de boira molt arrelada als mesos de tardor i, encara més, d’hivern, quan les nits són llargues i el sòl es refreda amb una gran facilitat.

 

Cal dir que la boira d’irradiació s’alimenta d’unes condicions ambientals singulars sense les quals la seva formació seria molt menys plausible. En unes altres paraules: requereixen un cel ras, o a tot estirar poc ennuvolat, vent encalmat o molt suau i una humitat relativa elevada en les capes d’aire més baixes. I encara més: per a la seva gènesi convé, tot sovint, la presència d’un anticicló que encalmi les capes atmosfèriques inferiors i permeti l’aparició de la boira. No obstant això, per ser com és un fenomen clarament nocturn i matinal, sol aixecar-se a causa de l’acció solar, que amb la seva aportació de calor la desfà.

 

Ara bé, en el supòsit que l’anticicló es mantingui inamovible i l’estancament perduri, és probable que la boira no es dissolgui fins que no hi hagi una renovació de l’aire; és a dir, fins que no es giri vent. I és que el sol hivernal, feble i poc potent, de vegades és incapaç de dissoldre-la. I una altra dada: en ocasions, més que sorgir arran de terra, la boira neix a una certa altura; allà, en definitiva, on s’ubica la capa d’inversió tèrmica.

 

Boira matinal d’irradiació aixecant-se / Serra de Queralt (Berguedà) / Autor: Jordi Sacasas

Boira matinal d’irradiació aixecant-se / Serra de Queralt (Berguedà) / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Boira orogràfica

 

Tal com exposa d’una manera meridiana el concepte, la boira orogràfica és aquell tipus de boira que va lligada a les barreres orogràfiques; és a dir, a les muntanyes. A la pràctica, és un fenomen que se sol donar quan una massa d’aire humida topa amb una cadena muntanyosa, sigui quin sigui el seu volum, o un relleu isolat, i a causa de l’ascens de l’aire humit que es produeix, aquest es refreda durant  l’ascensió, de manera que pot congriar-se nuvolositat de tipus baix.

 

Gènericament, però, és evocada amb el nom de boira orogràfica, que, com totes les altres, no comporta, en general, precipitació i sorgeix particularment en els vessants elevats de sobrevent. A banda, cal dir que aquest tipus de boira, que pot aparèixer en qualsevol moment del dia i que tant pot nèixer en relleus d’una gran altitud com d’una alçària molt més limitada, malgrat que sol ser més habitual a les hores centrals de la jornada, que és, precisament, quan els ascensos d’aire són més notoris, és el segon tipus de boira per antonomàsia. I afegeixo un altre detall: en el supòsit que la boira orogràfica es faci molt més àmplia i d’una grossària significativa, no se’n pot descartar precipitació, aquella que es coneixerà, ras i curt, com a precipitació orogràfica.

 

Boira orogràfica damunt la serra de Collserola / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Boira orogràfica damunt la serra de Collserola / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Boira d’advecció

 

A diferència de l’anterior, la boira d’advecció pot originar-se tant de dia com de nit. I més diferències rellevants: sorgeixen damunt del mar, circumstància que afavoreix que, a voltes, s’estenguin fins a la costa.

 

Neixen quan es produeix una entrada d’aire càlid en nivells superiors en combinació amb el refredament que pateixen les capes d’aire inferiors en contacte amb un mar fred. A tall de sinònim, també se les ha batejades amb el nom de boires d’evaporació. I apunto, a més a més, que la boira d’advecció és el tercer tipus de boira més recurrent, més freqüent, i que té una tercera dissemblança amb la d’irradiació: es desplacen, tot i que lentament, d’un indret a un altre.

 

Boira marítima primaveral d’advecció / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Boira marítima primaveral d’advecció / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Boira fumejant

 

 La boira fumejant és un tipus de boira d’allò més original que es concreta en situacions de temperatures baixes o molt baixes quan reposen damunt d’una superficie marina, o fins i tot, d’un llac, sempre i quan l’aigua es trobi molt més temperada, com a mínim dotze graus més, que l’aire.

 

Cal anotar que és una boira que amb preferència es deixa veure en latituds altes, tot i que puntualment també pot aparèixer en les latituds mitjanes. Val a dir, alhora, que aquesta modalitat de boira és menys densa i espessa que les dues anteriors. I per cert: se la coneix amb el nom de fumejant per tal com dona la sensació que de la superfície aquosa en surt una mena de fum blanc, que no és altra cosa que el resultat de la saturació de l’aire en l’àrea de contacte entre l’aire fred i l’aigua relativament càlida.

 

 

Boira industrial

 

La boira industrial és un tipus molt singular de boira que també rep la denominació anglosaxona d’smog. Es produeix a prop o damunt mateix de ciutats o zones industrials situades en àrees topogràficament deprimides.

 

Es pot dir que la boira industrial o smog és una mescla, pròpiament, de boira i de partícules contaminants sorgides de les activitats urbanes i/o industrials. Aquest és l’únic tipus de boira, i cal manifestar-ho clarament, nociu per a la salut humana, i l’única, fet i fet, que és el resultat directe de les activitats humanes.

 

 

DISTRIBUCIÓ DE LA BOIRA A ESCALA MUNDIAL

 

El desigual repartiment de la boira

 

És un fet del tot provat que la boira és un fenomen meteorològic més arrelat a les latituds mitjanes i altes que a les zones tropicals i equatorials. Amb tot, tampoc es poden descartar en aquest ampli segment intertropical; així, pràcticament pot aparèixer en qualsevol indret del planeta. No obstant això, cal valorar que la seva freqüència i peridiocitat en un període de l’any o en un altre és, del cert, altament variable.

 

Pel que fa a les àrees continentals, s’ha de constatar que és a l’hivern quan la boira sol ser més extensa i duradora. Aquesta és una circumstància especialment aplicable a l’Hemisferi Nord, molt més continental. No debades, s’hi produeix, a l’interior dels continents, un màxim en el decurs de l’hivern i un mínim a l’estiu. De la seva part, pel que fa a les àrees marítimes cal exposar un seguit de dissemblances.

 

 

Les boires per antonomàsia a escala global

 

El sector amb les boires més famoses del món es focalitza a Terranova, al nord-est de Nord-amèrica, i particularment a l’estiu quan l’aire càlid xoca amb la corrent d’aigua freda del Labrador que davalla del Canadà. En segon lloc, convé fixar-nos en el Pacífic nord-occidental, un eixamplat sector oceànic que viu, estiu rere estiu, immers en la boira. A banda, cal afegir que les costes occidentals dels continents, i en quant a les latituds subtropicals, veuen boires amb assiduïtat, o que, de la mateixa manera, les regions polars també en tenen a l’estiu. En poques paraules: totes quatre àrees esmentades són, a la pràctica, les quatre zones amb més boira a escala planetària.