LA METEOROLOGIA DE MUNTANYA EN EL MARC DE CATALUNYA:
UNA PERSPECTIVA PIRINENCA

PRIMERA PART: NOCIONS GENERALS DE LA NOSTRA METEOROLOGIA DE MUNTANYA

 

LA COMPLEXITAT DE LA METEOROLOGIA DE MUNTANYA EN EL MARC DE CATALUNYA

 

meteorologiamuntanya-lacomplexitatdelameteorologiademuntanya

 

Catalunya és un país de muntanyes, amb massissos que s’eleven fins als 3.143 metres de la Pica d’Estats. És evident com la meteorologia no és ni de bon tros la mateixa en la cota culminant de la nostra terra que a nivell del mar. Les muntanyes per excel·lència a casa nostra les tenim a la franja nord, al Pirineu, serralada molt atractiva paisatgísticament però difícil, gairebé rebel, en el comportament del temps.

 

Val la pena distingir entre l’alta muntanya, les cotes mitjanes i les valls. A l’alta muntanya la impetuositat dels fenòmens meteorològics s’accentua. Són zones feréstegues, poc aptes per a la vida. A les altituds les condicions del medi resulten hostils. Núvols amenaçants, boires enganxades, vents furiosos, tempestes de llamps i trons, pedregades espectaculars, temperatures de vegades glacials, nevades sobtades i torbs endimoniats, un conjunt de fenòmens freqüents a les muntanyes. A les cotes mitjanes la duresa és menor. Per dessota dels 2.000 metres l’hivern i el medi no són tan durs, però s’ha de vigilar amb els xàfecs tempestuosos del període estival. Alguns pobles s’aixequen a les faldes de migjorn de la muntanya mitjana, aprofitant la llum del sol, que esdevé un bé cobejat pels seus habitants. Les valls apleguen gairebé totes les poblacions. Estem a muntanya, però a menys altitud. Els canvis de temps afecten també les zones més baixes, però les condicions no hi són mai tan severes. Des de les valls podem gaudir de la meteorologia del moment contemplant les cotes altes. Podem veure caure llamps a les carenes, neu marxant dels cims empesa pel vent i núvols topant-hi a una gran velocitat. Però no és gens estrany, en contrast amb això, que els migdies d’estiu hi arribem a patir calor.

 

 

Tipus de temps principals al Pirineu català

 

Analitzem, tot seguit, alguns tipus de temps a destacar en el Pirineu català. Un primer tipus a considerar és el pas d’una depressió que provoqui precipitacions. El pas de la baixa pressió al nord del Pirineu sol mullar una gran part de la serralada; mullar o emblanquinar, amb una especial incidència al vessant nord i en una menor mesura a la part sud i oriental. La Vall d’Aran i el nord del Pallars Sobirà i de l’Alta Ribagorça podran rebre força neu si ens trobem en la meitat freda de l’any. Però la depressió pot estar situada a la Mediterrània, cap a la zona que els meteoròlegs anomenen mar Balear. En aquestes circumstàncies, no ens hauria de sorprendre un episodi de temporalet de pluja o neu als sectors orientals de la serralada. En alguns casos, la precipitació acumulada podria arribar als 100 litres; és a dir, un metre de neu en el supòsit que hagués nevat. En canvi, el Pirineu Occidental i, sobretot, la Vall d’Aran, en tractar-se d’una situació de mal temps de caràcter mediterrani, rebran unes quantitats de pluja o neu sensiblement menors, especialment en territori aranès. De vegades, plou o neva abundantment al Ripollès i al Berguedà i cauen quatre gotes o volves a l’altre extrem del Pirineu català. Però la depressió té una altra opció, la de centrar-se al bell mig de la Península o a Portugal. Llavors, amb temperatures poc fredes però amb vents forts a les altures, les pluges poden adquirir una certa intensitat al vessant meridional de la serralada, en especial a les comarques occidentals i centrals. El mal temps del sud podrà portar a registrar en alguns casos, els 100 litres. Llavors, és fàcil que hi hagi crescuda de rius. I és que la barrera orogràfica que representa el Pirineu fa revifar la nuvolositat en aquestes situacions meteorològiques de mal temps del sud.

 

A la banda oposada de la depressió, tenim l’acció de l’anticicló. Generalment ens afecta un anticicló menor sorgit del de les Açores, o bé aquest mateix directament. Les altes pressions poden arribar en qualsevol època de l’any, però és a l’hivern, sobretot al desembre i gener, quan les calmes i els períodes anticiclònics sovintegen més al Pirineu. Cal tenir en compte, així i tot, que no sempre succceix així. El més corrent és que durant deu o quinze dies, de manera consecutiva, el bon temps se centri en les muntanyes. Tot plegat es tradueix amb sol, núvols escassos o inexistents, visibilitat horitzontal molt bona, vent fluix i temperatures no massa baixes, òptimes per a les activitats excursionistes.

 

A l’època estival ens domina el tipus de temps que hem anomenat pantà baromètric; o sigui, no ens visita ni l’anticicló ni la depressió. Es tracta d’una situació que a les zones de muntanya origina sol i grans clarianes matinals, desenvolupament de núvols al migdia fruit de la calor, i possibilitat de xàfec o tempesta durant la tarda. Les xafegades, que puntualment resulten quantioses, en general duren poca estona. Les pluges d’estiu es concentren, amb preferència, a les comarques orientals; i, particularment, podem destacar-hi el Ripollès, niu de tempestes estiuenques.

 

Les entrades d’aire molt fred a l’hivern resulten, sens dubte, un exemple contundent de meteorologia severa a l’alta muntanya, a partir de la cota 2.000 aproximadament. A la nevada quantiosa del vessant nord de la serralada, sobretot a la Vall d’Aran, que, afeblida, sol desplaçar-se a la cara sud, cal afegir-hi uns registres tèrmics molt per sota dels 0ºc, amb valors de –10 a –20ºc a les muntanyes. A més, les ventades del nord són molt notables a les cotes altes, especialment al tram llevantí del Pirineu. El paper advers del torb, la neu que s’endú el vent, en les condicions anomenades pot arribar a posar vides en perill. A més, si a l’hivern són contundents les entrades fredes, a la primavera i la tardor, tot i que amb temperatures menys baixes, també poden aparèixer.

 

 

Les tempestes són un clàssic dels estius pirinencs

 

Intentem recordar alguna sortida estival al Pirineu. Fem memòria de les condicions del temps. Potser ens vindrà al cap una arribada magnífica, amb sol i cel clar però un retorn mullat. Aquesta situació és corrent entre el juny i l’agost al Pirineu català, sobretot a prop de la comarca del Ripollès. La pregunta és: què ha fet empitjorar radicalment el temps?. Bàsicament, tres factors. El primer és la temperatura càlida, alta, malgrat trobar-nos a muntanya. Les valls i els vessants de les muntanyes s’escalfen per l’acció solar, així com l’aire. És un fet que condueix a la gestació de moviments verticals de l’aire. Aquests corrents d’aire ascendents els hem de veure com el segon condicionant. S’encarreguen d’inflar els núvols. I, a més a més, si hi ha presència d’aire fred en altitud, a mitja troposfera, cap als 5.500 metres, els núvols creixen agosaradament. Aquest aire fred en altitud és el tercer factor a valorar. Si els núvols aconsegueixen desenvolupar-se prou la tronada està quasi assegurada. La calor ha generat el creixement dels cúmuls. Aquest és el gènere de núvol que ha estat la base de la tamborinada. És el cúmulonimbus, recordem-ho, el núvol de tempesta. Durant una estona la pluja abundosa i el soroll dels trons ens acompanyaran. Però totes les tronades de tarda tenen hora de caducitat. Fins i tot, podrem tornar a contemplar el sol. I, si tenim sort, un arc de Sant Martí que pot donar un toc de romanticisme al paisatge. De la seva part, els núvols marxaran a fer mal a una altra banda i, tard o d’hora, s’esvairan.

 

 

El vent i el fred, elements propis del nostre Pirineu

 

meteorologiamuntanya-elventielfred

 

Les tempestes provocades pels cúmulonimbus, núvol poderós, malcarat i amb ànsies de protagonisme, són un dels fenòmens importants de la meteorologia de muntanya. Però n’hi ha d’altres, com el vent. El vent és un element a tenir molt en compte a les zones enlairades. Les ratxes poden bufar amb una força difícil d’imaginar. Poques persones han tingut l’oportunitat de sentir cops superiors als 200 km/h; una velocitat que a vegades registren les cotes més elevades del Pirineu. Els cims, en aquestes circumstàncies, semblen moure’s de lloc. Aquí el fenomen del torb hi juga un paper cabdal, si ha nevat. La fúria del vent s’emporta la neu de les carenes i la transporta a sotavent de les muntanyes. Les carenes apareixen aleshores pelades, i la resta del paisatge nevat. No és una imatge tan estranya al Pirineu. Un element que sol anar lligat a les ventades huracanades és el fred. Les temperatures de l’alta muntanya pirinenca poden assolir valors de característiques glacials. El fred s’aguditza molt quan penetren al Pirineu gropades d’aire procedents de les zones àrtiques o de Rússia. Les glaçades envaeixen amb força les àrees pirinenques. De dalt a baix, el Pirineu queda glaçat.

 

 

Les calamarsades i les pedregades són típiques de l’estiu

 

Ens podria semblar que les calamarsades i les pedregades són propícies de l’hivern i de temperatures més aviat baixes. No és així. Es tracta de dos tipus de precipitació sòlida lligades amb les tempestes d’estiu. Hem de tenir en compte que algunes d’aquestes tempestes van acompanyades de calamarses i pedres si, en altitud, les condicions de temperatura són prou fredes.

 

 

Les inversions tèrmiques, un fenomen estable i calmat

 

Més inofensives són les inversions tèrmiques o de temperatura, fenomen relacionat amb l’anticicló d’hivern. En aquests casos, l’excursionista pot tenir el goig de fruir de les caminades amb un temps esplèndid i calmat. Potser pel camí, de pas per les zones fondes de l’interior de Catalunya, s’haurà trobat enmig d’una boira espessa; però, tan bon punt ha guanyat altitud ha deixat la boira a sota.

 

 

Els vents föhn per antonomàsia

 

Tornem al vent. No per parlar de grans ratxes sinó per tractar dos fenòmens freqüents de la meteorologia de muntanya: l’efecte föhn i les brises. L’efecte föhn és conseqüència d’un vent fresc i humit que creua la serralada pirinenca i davalla a sotavent molt més sec i escalfat. Al nostre Pirineu preferentment és fruit d’alguns períodes de vent del sud i del nord. El del sud fa pujar la temperatura, amb ganes, al vessant nord, és a dir, sobretot a la Vall d’Aran. Escampa els núvols, però en deixa alguns en forma lenticular, tècnicament anomenats altocúmuls lenticulars. Una massa d’aire del nord amb föhn és perceptible, en especial, a les valls de la Noguera Pallaresa. Es tracta d’un fenomen que dispara la temperatura sigui de dia o de nit. Algun cop Sort ha registrat la mínima més alta de Catalunya. Són casos comptats però curiosos de seguir.

 

 

Les brises pirinenques, típiques de l’estiu

 

Les brises no duen föhn, però ajuden a congriar grans núvols a l’estiu. De dia, el corrent d’aire puja del fons de la vall, a causa de la calor, cap a les cotes elevades a través dels vessants. De nit, el corrent és més feble, però segueix un sentit invers. L’estiu és l’època del màxim de brises al Pirineu català. S’hi registren ràfegues moderades de vent a primera hora de la tarda, precisament quan la temperatura és més elevada. Aquesta brisa pot assolir els cims si no hi ha un vent mínimament dominant en altitud.

 

 

SEGONA PART: LES TEMPESTES D’ESTIU AL PIRINEU I PREPIRINEU CATALÀ, UN TRET DESTACAT DE LA NOSTRA METEOROLOGIA DE MUNTANYA

 

meteorologiamuntanya-segonapart

 

LES TEMPESTES D’ESTIU, UNA PARTICULARITAT RELLEVANT DEL NOSTRE PIRINEU

 

El text que desglossem a continuació, “Les tempestes d’estiu al Pirineu i Prepirineu català” és, certament, una conseqüència inapel•lable de la complexitat de la climatologia catalana. En aquest precís context, val a dir que la nostra climatologia, així com la meteorologia, tot sovint són evocades com d’una riquesa magistral que, tantes vegades, no ens deixen de sorprendre, ni a nosaltres mateixos, els catalans, els que la gaudim d’una manera directa, ni als estudiosos forans. I és que la notable diversitat climàtica del nostre petit país és d’un grau tan envejable com digne d’imitació. D’acord amb tot plegat, ens trobem, en essència, en un dels àmbits més originals, meteorològicament i climàticament, no tan sols de la península Ibèrica sinó també del continent europeu, resultat del qual en sorgeix un embroll prou evident de cara a l’encert de les previsions meteorològiques, un detall que, en massa ocasions, l’opinió pública descuida.

 

Els dos elements dominants del temps i el clima són, particularment, la temperatura i la precipitació. Tot i estar plenament provat que a la temperatura se li atribueixen heterogènies particularitats a Catalunya, en funció, sobretot, de l’altitud i de la situació geogràfica, és la precipitació l’element climàtic que capta una disparitat superior. Aquest paràmetre, fet i fet, viu directament influenciat per un relleu tant intricat i capriciós com ho és el nostre, on la precipitació d’un punt a un altre, per més vorers que ens semblin, amb prou facilitat pot esdevenir ben dissemblant.

 

“Les tempestes d’estiu al Pirineu i Prepirineu català” s’inscriu sobre les interessantíssimes bases de la pluviometria catalana. Cal ratificar, en efecte, i sense gaire temor a errar, que la concreció que denota el títol no només ve determinada arran de la irrefutable pluralitat climàtica del territori, com constatàvem d’entrada, sinó que se centra, tal vegada, en una de les seves característiques més rellevants; no perquè sigui considerat, en general, un dels trets primicers del clima, o els climes, de Catalunya, sinó més aviat perquè se cenyeix a una de les singularitats més sobresortints, ben probablement l’anomalia pluviomètrica més emergida del domini territorial català. En aquest ordre de coses, per tant, les pròximes pàgines pretenen manifestar la màxima curiositat, molt possiblement, de la pluviometria del nostre país. I contemplem, en especial, que cal evidenciar que el màxim pluviomètric estival del Pirineu i el Prepirineu català està íntimament relacionat amb la freqüència de les tempestes en aquest marc geogràfic altament muntanyenc.

 

Hem d’assenyalar amb prou certesa, doncs, que força sectors de les terres pirinenques i prepirinenques, però a la vegada també d’algunes àrees adjacents als contraforts del Prepirineu, tenen en l’estiu, com a mínim d’allò que es coneix amb el nom d’estiu climatològic, que és el període del calendari comprès entre l’1 de juny i el 31 d’agost, a tall de l’època de l’any que apila unes precipitacions més folgades. És així, diguem-ho, pel que fa als valors de les mitjanes climàtiques, donat que, de forma reiterada, quasi mai participem de dos estius consecutius calcats. Però, en qualsevol cas, l’objectiu primordial del text és mostrar, palesem-ho de nou, una de les realitats pluviomètriques més contradictòries. En altres paraules: avançar en el coneixement profund de la pluviometria estival del Pirineu i el Prepirineu català en relació amb la ponderosa i palpable activitat tempestuosa.

 

 

EL VINCLE DIRECTE ENTRE L’OROGRAFIA I LA PRECIPITACIÓ

 

Les muntanyes vistes com a illots plujosos

 

És evident que perquè es produeixi precipitació és indispensable la presència de nuvolositat. Tot sovint, aquests núvols són formats, amb preferència, a causa d’aquest procés físic que són els ascensos d’aire, que deriven de quatre mecanismes fonamentals: l’orografia, la convecció, les depressions i els fronts. Com comprovem, hem notificat l’orografia en primer lloc, el relleu en altres paraules, amb la intenció de ressaltar-ho. Doncs bé, pròpiament aquest és el moment precís de vinclar el lligam tan cert com determinant entre l’orografia i les precipitacions; això és, la participació ben fonamentada entre relleu i la gènesi de precipitació. No gaire lluny d’aquesta realitat, en conseqüència, trobem com els mapes de precipitació mitjana anual són, en aquest sentit, ben explícits, simplement perquè, juntament entre molts altres aspectes de profit, ens mostren la relació inequívoca entre les muntanyes i les precipitacions. En una paraula: l’orografia fixa la configuració del mapa pluviomètric.

 

Tan sols executant una ullada general als mapes citats, observem que la gran majoria dels massissos muntanyosos resulten ser sectors més emplujats que l’entorn d’altitud més migrada. Així i tot, no solament és palpable el factor altitud, sinó que cal considerar, també, l’orientació del relleu. En suma: les muntanyes, a escala catalana, es comporten sempre a tall d’illots plujosos envoltats d’àmbits de pluviositat més reduïda.

 

 

UN TIPUS MAJORITARI DE PRECIPITACIÓ ESTIVAL AL PIRINEU CATALÀ

 

La precipitació convectiva 

 

Les precipitacions de tipus convectiu, tan implícitament arrelades a la meteorologia estival de la serralada pirinenca, poden ser ben bé engendrades per ascensos d’aire no forçat, o el que és el mateix, fruit de l’aixecament, a causa d’aquest fenomen físic que rep el nom de convecció, de la massa d’aire que reposa damunt les valls i els vessants de les muntanyes. A la pràctica, aquest és vist a tall d’un dels mecanismes per excel•lència perquè hi hagi, en efecte, una elevació de l’aire superficial. D’acord amb això, està del tot admès que les càlides brises diürnes dels àmbits de muntanya col•laboren categòricament de cara a la formació de circulacions tèrmiques.

 

En aquestes justes circumstàncies és bastant simple que l’aire calent s’elevi i, en el supòsit que el grau d’inestabilitat i d’humitat ambiental sigui significativament alt, la gènesi i l’engrandiment de núvols convectius quedarà pràcticament assegurat. I és que aquesta nuvolositat, a diferència de l’orogràfica, ja no és estratiforme ni comporta precipitacions relativament minses i contínues; en conseqüència, doncs, els complexos nuvolosos són d’un inqüestionable aspecte cumuliforme, i dels ruixats, a més d’anar a batzegades, n’hem de concretar que no és gens aliè que agafin una intensitat considerable. I més coses: és ben típic que la precipitació convectiva es manifesti amb una rellevància superior en especial a partir del migdia i en el decurs de les hores de tarda. I una dada per cloure tota la descripció: la convectiva, desigualment d’allò que succeeix amb les orogràfiques i les frontals, i susceptibles de sorgir en qualsevol època de l’any, és un tipus de precipitació, al nostre Pirineu i Prepirineu, molt més reiterativa a l’estiu.

 

 

LES TEMPESTES, UN FENOMEN METEOROLÒGIC ARRELAT A LES NOSTRES MUNTANYES

 

El pirineu català, el nucli dur de les tempestes estivals a la península ibèrica

 

Ja fa anys que se sap del cert que arreu de la geografia de la península Ibèrica la possibilitat més patent de fenòmens tempestuosos, i amb una predilecció contundent a l’estiu en aquest sentit, se centra en les terres eminentment muntanyenques. Per tant, al•ludint a les serralades capdanseres que regnen en l’espai peninsular, en torreja, en aquesta precisa direcció, el corpulent Pirineu en el seu conjunt, quedant relegat a una segona posició el Sistema Ibèric. De l’àmbit pirinenc n’emergeixen particularment els territoris que pertoquen a les províncies d’Osca, Lleida, Barcelona i Girona. En qualsevol cas, llimant més aquest aplec de territoris és del tot convenient ajustar que és l’oriental àrea gironina, i en especial la comarca del Ripollès, on, ben probablement, es desencadena un nombre superior de tempestes, una dada ja de per si prou notòria i meritòria, en tot aquest àmbit realment espaiós que és, doncs, la geografia ibèrica.

 

 

Factors de formació d’una tempesta

 

De cara a la seva vigorosa, i de vegades prepotent i tot, formació, les tempestes, definides en essència com un fenomen meteorològic espectacular que deriva d’un cúmulonimbus i que duu associades precipitació i descàrregues elèctriques, requereixen d’unes condicions atmosfèriques singulars sense les quals la seva gènesi resultaria molt més laboriosa.

 

Dit això, apuntem que està ben comprovat que és plenament indispensable aquest fenomen que rep el nom d’ascendències tèrmiques, que, és veritat, seran clarament afavorides per un grau d’inestabilitat alterós. Les ascendències, expressem-ho, en general són fruit d’una parella de factors concrets: d’un cantó, l’escalfament de la superfície terrestre, i d’un altre, al seu torn, a causa de l’entrada d’un grop d’aire fred en altura. Malgrat que aquests dos factors són prou determinants, l’impuls que origina l’orografia és eloqüent perquè el conjunt del procés de la creació del nucli de tempesta es manifesti amb una força superior. No obstant això, val la pena de no oblidar un nou factor gens menystenible: la humitat relativa de l’aire. En una paraula: si roman elevada, més probabilitats, en efecte, tindrà la tempesta per poder-se desenvolupar eficaçment. De tot plegat, en definitiva, se’n treu una conclusió inequívoca: que es necessiten uns ingredients particulars perquè el cúmulonimbus es pugui manifestar.

 

D’altra banda, s’ha de reafirmar sense embuts que els cúmulonimbus són patrimoni, de manera fonamental, contrastada i justificada, de l’estiu. Aquest comentari, sigui com sigui, és significativament vàlid per als sectors genuïnament muntanyencs. En aquest context, és necessari indicar que l’escalfament tan rellevant del sòl, això és, de la superfície terrestre, a conseqüència de la posició preeminent del Sol respecte de l’horitzó, i, a la vegada, les temperatures ambientals bastant càlides, esdevenen el parell de fets irrebatibles que així ho fan possible. Malgrat això, el relleu, l’aire fred en altura i la humitat de l’aire queden com a denotants menys essencials. En conseqüència, ja podem entendre, atesa l’explicació, el mòbil primordial de per què la majoria de les tempestes tenen lloc als mesos calorosos estivals, i que, sense cap mena de dubte, normalment són més comunes i intenses, doncs, en les zones de muntanya que, en canvi, en les àrees planeres. La raó majúscula, resumint-ho, és el denominat efecte palanca, com hem constatat, que tot sovint comporta el relleu. I un detall final en aquest ordre de coses: les terres muntanyenques que gaudeixen d’un nombre elevat de tamborinades duen un nom tan ben encertat com altament representatiu de nius de tempestes.

 

 

Etapes d’una tempesta

 

Etapa de desenvolupament

 

La primera etapa, que rep el nom inequívoc de desenvolupament, ens trasllada d’ençà el moment del naixement d’un reduït focus nuvolós, que, al final, serà la simbòlica base del cúmlonimbus, fins als primers i enfosquits minuts de la formació del cúmulonimbus, just abans de la seva sorollosa esclatada. Tota l’etapa de desenvolupament mostra el cúmul inicial, de fesomia d’allò més humil, fins a què el complex nuvolós és tan poderós que pren forma un cúmlonumbus calvus, la fase posterior a la creixent col-i-flor que és el cúmul congestus. Creat el cúmlunimbus calvus, és usual que s’entaulin a descarregar tant agressives gotellades com algun llamp incipient. A partir d’aquí, el núvol, que ja pot haver remuntat fins als 10 o 12 km d’altura, no pot inflar-se més verticalment perquè ha xocat amb la tropopausa, la part superior d’aquesta capa de l’atmosfera que és la troposfera, de manera que es congela i adquireix un caire menys pronunciat d’agegantada col-i-flor. Aquí s’estrena, per tant, i hores després d’aquell nuvolet inofensiu, la seva incontestable maduresa.

 

 

Etapa de maduresa

 

Aquesta segona etapa, la central i preponderant que també la podríem definir, és el tram més actiu, enèrgic i virulent. I és que durant l’estona que perdura l’etapa de maduresa la tempesta pren tota la seva màxima intensitat; i no li resulta especialment costós si ens atenim que el núvol ja ha assolit, en moltes ocasions, els 12 km d’altura. Ara ja tenim, pròpiament, un cúmlonimbus, que ha passat de ser calvus, amb les primeres descàrregues d’aigua i elèctriques associades, a un cúmulonimbus capillatus, és a dir, la denominació estricta del núvol de tempesta per excel•lència. Aquest, atalaiat com una grandiosa muntanya des d’una ubicació relativament propera, aplega un foscor fondament amenaçant en el supòsit que estiguem situats sota seu. No hi ha lloc a dubte, per tant, al•ludint a tot això, que la tempesta, que ha pres una evident i característica forma d’enclusa albirada des d’una certa distància, es manifesta amb tota la seva esplendor, o el que vol dir el mateix, amb un festival d’aigua, fins i tot de calamarsa o pedra, de vegades vent també, i un reguitzell de llamps, llampecs i trons que irrompen amb tanta regularitat com impetuositat. A banda, val a dir que aquesta segona i principal fase de la tempesta es prolonga tan sols una estona, habitualment no més d’una hora de durada; tot i així, sovint es desplaça d’un indret a un altre resseguint el flux de vent en els nivells alts, normalment dirigits cap a l’est o el sud-est, i, de fet, poques vegades s’allarga més de l’hora ressenyada perquè una vegada el terra ha quedat remullat el núvol ja no rep l’aportació de calor superficial que tan bé tingué efecte en la fase de desenvolupament.

 

 

Etapa de dissipació

 

Aquesta tercera i última etapa de la tempesta és, ineludiblement, caracteritzada per la seva dissolució, per una pèrdua d’energia i intensitat que la porta, de manera irreproxatble, a la defunció. En tot cas, aquesta circumstància no l’hem de confrondre amb la desteta total del complex nuvolós, que es mantindrà, encara que perdent vivacitat de manera inflexible, doncs, fins entrada la fosca. Dit això, per tant, i una vegada la temperatura de l’aire i del sòl han minvat arran de la precipitació apreciable, el cúmulonimbus està abocat a una mort inevitable. I una altra cosa: en la seva dissipació és ben factible que la pluja es mantingui, tot i que amb una feblesa creixent, fins a desparèixer, de la mateixa manera que l’aparell elèctric s’esmorteix fins a cloure del tot. I un cop aturada la precipitació, la nuvolositat, força més escarransida, pot deixar pas a un tram final de tarda amb clarianes, plenament generals amb l’entrada en escena de la nit.

 

 

LA PRECIPITACIÓ ANUAL DE LES COMARQUES PIRINENQUES I PREPIRINENQUES

 

El Pirineu i el Prepirineu dins la Catalunya plujosa

 

El Pirineu i el Prepirineu català formen part, en quant al territori català, de la Catalunya plujosa, especialment, i, en una porció bastant més circumstancial, de la Catalunya de transició. La primera, en essència, és l’àmbit geogràfic que ultrapassa els 800 mm de precipitació mitjana anual; la segona, de la seva part, és el bocí de territori en què es recullen entre 600 i 800 mm. S’ha de dir, d’acord amb aquestes darreres apreciacions, que la Catalunya seca no irromp per enlloc a les comarques septentrionals de muntanya. Això no obstant, les dues primeres zones esmentades no es troben espacialment separades i ben definides. Ho diem perquè, fruit de l’assenyalada multiplicitat geogràfica d’aquestes comarques del nord, sovint apareixen intercalades. En definitiva: el resultat és un interessantíssim mapa pluviomètric dels valors mitjans anuals certament variat, on s’hi contemplen indrets particularment humitosos i sectors relativament eixugats.

 

A banda, i valorant que, amb l’excepció cèlebre de la Vall d’Aran, els territoris pirinencs i prepirinencs catalans estan catalogats, almenys teòricament, com a mediterranis, no sorprèn gens ni mica la variabilitat pluviomètrica interanual. Aquesta és força elevada, una realitat que condueix a anys, i no tan sols estius, abundosos en precipitació i d’altres, en canvi, bastant més minsos des d’aquest punt de vista.

 

 

El màxim pluviomètric estival vist com a singularitat climàtica

 

Hem d’apuntar que no tan sols el formós Pirineu és una terra farcida d’una disparitat pluviomètrica irrefragable, sinó que també ho és el conjunt de Catalunya. Així, cal anotar una dada que, òbviament, ara ens involucra d’allò més. I és que no es pot expressar, al contrari del que sol pensar l’opinió pública, que l’estiu sigui l’estació eixuta per excel•lència. A la pràctica, el màxim pluviomètric estival d’amplis sectors del terç septentrional del territori català rebutja de totes totes que puguem lligar l’estiu català a un període especialment sec. Bé és cert, però, que en molts altres punts del país sí que la típicament mediterrània sequera estival és significativa. Tot plegat, doncs, representa una singularitat climàtica més que notable a Catalunya.

 

 

Els sectors més plujosos

 

Fixant-nos estrictament en l’indret més plujós del Pirineu català, malgrat que no es pot pronunciar amb una seguretat del tot absoluta, és molt probable, a criteri dels climatòlegs de major renom, que s’ajusti a la capçalera del riu Flamicell, així com en la divisòria d’aigües de les conques dels rius Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i Garona; és a dir, particularment a l’extrem septentrional de la comarca del Pallars Jussà, o el que és el mateix, en una vall Fosca que sembla regalimar aigua per tots costats. De fet, les estacions meteorològiques d’Estany Gento i Cabdella, ubicades a la franja nord de la comarca, són les que, de manera fiable, han proporcionat uns registres de precipitació mitjana anual més rellevants de Catalunya en general i del Pirineu en particular. En tots dos casos, cal fer-ne esment, les quantitats s’atansen o toquen el llindar d’uns gens menystenibles 1.300 mm.

 

D’altra banda, és important indicar que és present una altra àrea molt plujosa al nostre Pirineu, per bé que un graó per dessota. En essència, cal parar atenció al sector comprès entre el Moixeró i l’agegantat massís del Puigmal, amb la Molina, que compta amb registres superiors als 1.200 mm, com a punt capdavanter. S’ha d’afegir, malgrat tot, que hi ha la possibilitat, encara que no confirmada, que en les dues àrees esmentades, o sigui, la del Pirineu lleidetà i la del gironí, així com en d’altres punts limitats però regats a causa dels vents humits, se sobrepassi, de forma puntual i no només lleument, la marca dels 1.300 mm. En tot cas, no se’n té constància en forma de dades pluviomètriques fiables, o, simplement, no s’hi ha alçat cap mena d’estació meteorològica.

 

Altres sectors anomenats com a notablement plujosos, aquells on s’hi excedeix la frontera dels 1.100 mm, són les enlairades capçaleres dels rius Ter i Freser, a l’Alt Ripollès. Aquest és un àmbit, el tercer per excel•lència del nostrat Pirineu, que, eixamplant-se des del pic de Bastiments, arriba a abraçar les viles de Camprodon i Molló. Així i tot, aquest mateix eix, però més desvirtuat, que seria el quart en entitat, s’escampa de l’encantadora Camprodon fins a Rupit, a la comarca d’Osona, o sigui, en aquest cas ja fora fins i tot del Prepirineu. En darrer lloc, trobem una cinquena zona com a notablement plujosa i que queda localitzada a una certa distància del Pirineu més genuí. Se situa just al nord-oest de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, concretament a la serra de les Salines i per una raó fonamental: i és que allí hi queda emplaçat un menut sector de 1.200 mm.

 

 

LA PLUVIOMETRIA ESTIVAL EN EL CONJUNT DEL PIRINEU I EL PREPIRINEU DE CATALUNYA

 

El focus pluviomètric mercat de l’Alt Ripollès 

 

A través d’una ullada per poc observadora que sigui, i ho afirmem amb aquestes paraules un xic contradictòries al•ludint que ressurt d’una manera tant irrefragable com indissimulable, al mapa de precipitació mitjana de l’estiu se’ns ressalta el focus pluviomètric tan marcat establert al Pirineu gironí, particularment concretat a les capçaleres dels rius Ter i Freser.

 

Aquesta àrea fortament emplujada, relativament triangular i emmarcada en un àmbit privilegiat de l’abellidora comarca del Ripollès, així com també un petit focus individual plantat al massís del Puigmal, assoleix o ultrapassa lleugerament uns respectables 380 mm de precipitació mitjana estival. Territorialment, tot i que el cor més humit d’aquest tan notable focus pluviomètric se circumscriu, en efecte, en el sector esmentat, cal dir que la isohieta, o sigui, la línia que uneix punts amb la mateixa pluviositat, que és com s’entén aquest concepte, dels 380 mm citats s’escampa, per l’oest, des del pic de Finestrelles, un dels cims d’anomenada de l’entorn de Núria, fins, per l’est, un xic més enllà del pic de Costabona, ben pròxim al poble de Molló. Pel sud, al seu torn, la serra Cavallera delimita la isohieta comentada. A més a més, tenint en compte l’abast territorial del màxim i potent focus pluviomètric, hem de constatar que indrets com Núria, Ribes de Freser i Camprodon en queden fora, encara que hi cau un mínim gens menystenible de 350 mm.

 

D’altra banda, s’ha de valorar, atesa la importància d’aquest màxim tan remarcable, que les copioses precipitacions ripolleses, que semblen rajar d’una font inesgotable, són una conseqüència inapel•lable dels nombrosos fenòmens convectius que s’hi generen; per això, ens hi referirem, al Ripollès en general i a la seva alta muntanya en particular, com a niu de tempestes. En una paraula: aquesta, doncs, és l’àrea que més precipitació rep, per terme mitjà i exclusivament a l’estiu, de tot el Pirineu i el Prepirineu de Catalunya.

 

Seguint endavant, val a dir que, per bé que els territoris tocats per la isohieta de 380 mm els podem considerar com a molt plujosos, cal definir com a notablement plujosos, en essència, els que es troben a partir dels 300 mm de precipitació mitjana. És evident que aquesta darrera isohieta s’eixampla per sectors molt més extensos que l’anterior, encara que, tot i això, bàsicament s’atansa força més vers el Pirineu i el Prepirineu oriental que no pas cap a la banda occidental. Així, d’un cantó, i pel que fa al sector oriental, la marca dels 300 mm se sobrepassa a tota la comarca del Ripollès, a la meitat oest de la Garrotxa, a l’extrem nord d’Osona, al nord-est i al nord-oest del Berguedà, a l’est i al sud-est, així com al nord-oest, de la Cerdanya, a l’extrem nord-est del Pallars Sobirà i a les parts septentrionals del Pallars Jussà i de l’Alta Ribagorça. Els fenòmens tempestuosos convectius, fet i fet, també són els responsables indiscutibles dels estius plujosos de les zones anomenades.

 

 

Causes de l’elevada pluviometria

 

Considerant allò que hem exposat que la pluviositat rellevant de les comarques del nord de Catalunya queda determinada, en una gran mesura, fruit de la dinàmica activitat tempestuosa, potser que tinguem en compte el nombre de dies de tempesta en aquestes zones, ni que sigui partint d’una perspectiva anual. En aquest marc general, cal dir, doncs, que el Pirineu català pertany a una de les sis àrees específiques en quant a la península Ibèrica i respecte a la distribució territorial dels dies de tempesta. Però no només això, sinó sobretot mencionar, com a recordatori, que el nostrat i esplendorós Pirineu, així com la part no catalana de la serralada, és l’àmbit que rep un nombre més alt d’aquests adversos events atmosfèrics. A la pràctica, s’hi comptabilitzen més de 25 dies l’any, dels quals una majoria es concentren inequívoca i folgadament en el decurs del trimestre estival.

 

Les causes estrictament atmosfèriques, i cal ben bé ressenyar-ho així, de la meteorologia tempestuosa estival s’han anar a cercar a les capes mitjanes i altes de la troposfera, que, en conseqüència, en moltes ocasions regeixen el temps de superfície. Per tant, podem afirmar categòricament que els processos tempestuosos vénen determinats, de manera gairebé exclusiva, a causa de les condicions atmosfèriques en altura, més que en superfície. En aquesta direcció, un exemple clarivident el trobem en les entrades d’aire fred en altura que, més o menys regularment, reemplacen la massa d’aire subtropical present a les capes mitjanes i altes i afavoreixen de ple la gènesi de precipitacions convectives.

 

 

La precipitació en el mes de juny

 

Examinant el conjunt del Pirineu i el Prepirineu català s’ha de divulgar el mes de juny com, en línies generals i sense entrar en matisos, de moment, el més plujós de l’any juntament amb el maig. I és que en relació l’alta pluviositat del primer mes del trimestre estival és bàsic buscar-ne les causes, una vegada més, en les assídues tempestes que, afavorides pel relleu, xopen àmplies àrees de la serralada.

 

Hem de destacar, en aquest instant, els dos cors de màxima pluviositat en el mes de juny. Així, el sisè mes de l’any es comporta d’allò més emplujat en dos sectors prou nítids i ben apartats entre si. El primer, d’entrada, queda emplaçat al Ripollès, concretament a la part septentrional i nord-est de la comarca, i a l’extrem est de la Cerdanya. Per tant, podem pràcticament assegurar que la zona coincident entre la Molina, el Puigmal, Núria, Ulldeter i Camprodon és la més humida juntament amb un territori definit del Pirineu de Lleida; cal convergir les mirades, en aquesta direcció, a l’àrea genuïnament més plujosa del Pirineu català, recordem que establerta a la capçalera del Flamicell i la divisòria d’aigües de la Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i Garona, i de manera fonamental a la comarca del Pallars Jussà i més limitadament entre Boí, Cabdella i l’Estany Gento. En totes dues àrees, tan distanciades com hem apuntalat, s’aconsegueixen o se superen lleument un força imponents 130 mm.

 

En un altre ordre de coses, val a dir que tenint present que la isohieta de 100 mm separa un juny plujós d’un juny molt plujós, és convenient fer saber quins àmbits veuen ultrapassar aquest llindar pel que fa a la precipitació mitjana mensual. En quant al Pirineu de Lleida, aquesta frontera se sobrepassa a les cotes mitjanes i altes de la Vall d’Aran, a la meitat nord de l’Alta Ribagorça, a la part septentrional del Pallars Jussà, a les zones altívoles del Pallars Sobirà i a l’alta muntanya de l’Alt Urgell, del Solsonès i de la banda lleidatana de la Cerdanya. Apuntant a la geografia barcelonina, convé mencionar la meitat nord del Berguedà i l’extrem septentrional d’Osona. I parant atenció a les terres gironines, hem de fixar-nos en l’alta i mitjana muntanya de la banda gironina de la Cerdanya, a tota la comarca del Ripollès, a gran part de la Garrotxa i a l’extrem nord-occidental de l’Alt Empordà. Verifiquem, doncs, que la contrada més ruixada al juny és el Ripollès, i que la isohieta de 100 mm, que passa per Santa Pau, a la Garrotxa, per Sant Quirze de Besora, a Osona, o per Berga, al Berguedà, esporàdicament s’escapa, fins i tot, del domini prepirinenc.

 

 

La precipitació en el mes de juliol

 

Des del punt de vista pluviomètric, a Catalunya el mes de juliol no tan sols és veritablement sorprenent sinó d’allò més paradoxal, i és important remarcar-ho de nou atesa aquesta particularitat climàtica tan original. Així, d’un cantó, mentre que a més de la meitat del territori català és el mes eixut per excel•lència de l’any, cal evocar-lo com a certament humit en algunes contrades del Pirineu i el Prepirineu. Aquest és un tret, a la pràctica, que ja de per si ens priva d’albirar el juliol a tall del mes més sec de tots dotze. I encara més: aquests quasi desconcertants contrastos pluviomètrics són encara més singulars atenint-nos a la superfície bastant reduïda de l’espai català.

 

Concretant una mica més, s’ha de dir, en relació al juliol, que el nucli pluviomètric sobresortint, no solament de l’àmbit pirinenc sinó d’arreu del territori català, s’ubica al Pirineu. En una paraula: el delimitem bàsicament al Ripollès. I, de fet, és ben bé així perquè la isohieta de 130 mm de precipitació mitjana, que triplica la precipitació del mes més eixut a la comarca, que és el gener, es passeja per la capçalera del riu Ter, això és, del poble de Setcases en amunt. Per tant, la zona d’Ulldeter gaudeix de la màxima densitat de precipitacions al juliol, on s’excedeixen, ni que sigui tènuement, els 130 mm. Aquesta dada, i considerant Catalunya com a terra mediterrània que és, resulta realment xocant.

 

Però si bé el municipi de Setcases és el que normalment aplega els juliols més plujosos, cal esmentar que la isohieta de 100 mm o més, que és molt meritòria, abasta una bona part de la comarca. Dit això, només el terç meridional del Ripollès, on cal incloure-hi Ripoll, i l’extrem oriental reben una mica menys dels 100 mm citats. En tot aquest marc descrit, podem constatar amb una claredat meridiana que és el turístic i lloat Ripollès, i amb escreix, la comarca més emplujada, almenys mirant les mitjanes climàtiques, en un mes de juliol. I com es pot deduir prou bé, la precipitació tan abundosa d’aquest sector del país deriva de les tempestes de mitja tarda, que de manera comuna i reiterativa, doncs, hi descarreguen en el setè mes de l’any.

 

A banda, enfora del Ripollès, però igualment dins del Pirineu oriental, existeixen dues àrees notablement plujoses que mesuren, de mitjana, entre 100 i 110 mm. Una d’elles es focalitza al cantó més llevantí de la Cerdanya, sobretot al voltant de la històrica Molina; l’altra, al seu torn, s’ubica a l’extrem nord-oriental del Berguedà. Però, en tot cas, cal afirmar que, enllà de la banda est del Pirineu i el Prepirineu català, la zona que rep més precipitació, malgrat que no més de 90 mm, es troba al nord-est del Pallars Sobirà, una zona que, en segons quins trams, actua de frontera amb Andorra. I, per cert, creiem interessant comentar que l’àmbit tan humit, amb Cabdella i l’Estany Gento al capdavant, el que rep, en definitiva i com ja sabem prou bé, més precipitació de tot Catalunya i fondalat al cor mateix del Pirineu lleidatà, atrapa uns 80 mm de mitjana.

 

 

La precipitació en el mes d’agost

 

Fent memòria de línies enrere ja hem copsat amb alguns detalls interessants que durant el mes de juliol el focus pluviomètric del Ripollès ressortia i molt, per ser el més clarivident de tots, però entrant en el darrer mes del trimestre estival, que és l’agost, aquest focus, tot i seguir ben viu, no és tan notable; però no perquè plogui menys sinó perquè neixen altres nuclis destacats, i aquesta, certament, és una novetat significativa a anotar. En sentit estricte, en el marc geogràfic d’arreu del Pirineu i el Prepirineu de Catalunya, les precipitacions creixen en quantitat i en extensió. Un dels mòbils més evidents, diguem-ho, és que l’atmosfera pren una variabilitat superior en comparació el mes anterior; d’aquí ve, en conseqüència, que les pluges siguin, en conjunt, més generals i generoses.

 

Es pot assenyalar taxativament, en relació la precipitació mitjana d’agost, que el formós Ripollès segueix sent la contrada més plujosa de Catalunya en general i del Pirineu en particular, però si en la descripció del juliol dèiem que les precipitacions assolien o superaven lleument la marca dels 130 mm, pel que fa a l’agost es pot afirmar que s’arriba encara més enlaire, als 140 mm. Gairebé per enèsima vegada, el municipi muntanyenc de Setcases, que toca perfectament aquesta xifra tan notòria, és l’àrea més humitosa del país. Amb tot, apareix un màxim, també de 140 mm, al sud de la comarca, precisat, de fet, a mig camí entre Ripoll i Vallfogona del Ripollès. I quasi també per enèsim cop, cal anar a cercar l’explicació fonamental de tanta pluviositat en les comunes tamborinades de tarda. Però és que, a més a més, tota la comarca rep com a mínim 100 mm, i, sense anar més lluny, també, la isohieta de 100 mm sobresurt i tot de la geografia prepirinenca d’aquest rodal del país i s’estira fins a les Guilleries.

 

Deixant de banda el Ripollès, val a dir que igualment afloren sectors francament humits, on s’hi recullen més de 100 mm, a conseqüència, de la mateixa manera, dels xàfecs característics de tarda. Aquests altres sectors humits se situen, amb preferència, a l’est de la Cerdanya, al nord-est del Berguedà i a la frontera entre la Cerdanya i Andorra. En tots tres casos es totalitzen més de 100 mm per terme mitjà.

 

A una notable llunyedat dels nuclis de major pluviositat del Pirineu oriental, és present un altre sector francament humit. Emplaçament ubicat entre Cabdella i Boí, que gairebé coincideix amb la zona més plujosa del Pirineu, arriba als 130 mm de precipitació mitjana d’agost. Més extensament, cal dir que l’àrea compresa entre la meitat septentrional de l’Alta Ribagorça i l’extrem nord del Pallars Jussà suma un mínim de 120 mm, que, amb el màxim anomenat de 130 mm, formaria, en essència, el segon gran focus pluviomètric del territori pirinenc català, sempre en referència el mes d’agost.

 

 

LA COMARCA DEL RIPOLLÈS EVOCADA COM A NIU DE TEMPESTES

 

Un niu de tempestes de primer ordre

 

El concepte meteorològic de niu de tempestes, i talment ja ho hem verificat abans, atén a aquell àmbit territorial on s’hi congrien tempestes de manera habitual i reiterada.

 

Al nostre majestuós Pirineu, certament, es focalitzen diversos nius de tempestes, encara que l’innegablement capdavanter, la zona que, en definitiva, genera més núvols de gran desenvolupament vertical i, en conseqüència, un nombre més respectable de tamborinades, se circumscriu, i només cal recordar el gairebé magistral focus pluviomètric, a la comarca del Ripollès. En realitat, amb la intenció de concretar un pèl més, podem afirmar amb rotunditat que les capçaleres dels rius Ter i Freser esdevenen un autèntic niu de tempestes de primer ordre en el trimestre estival. Bé és cert, però, que, tot i que aquests enlluernadors fenòmens de la natura s’agrupen preferentment en el decurs dels mesos de juny, juliol i agost, al maig i al setembre també sorgeixen algunes tronades, malgrat que, en general, amb una regularitat i vigorositat inferiors.

 

Sabedors, doncs, que el principal niu de tempestes de Catalunya es focalitza a l’alt Ripollès, cal sobreafegir que aquest, ni que sigui un xic més esmorteït, s’escampa arreu de la geografia comarcal, per l’est de la Cerdanya, per l’alt Berguedà i per la capçalera del riu Tec, és a dir, ja en terres de la Catalunya del Nord. Tot amb tot, s’ha de palesar, una vegada més, l’alt Ripollès com el niu preponderant del Pirineu, i de Catalunya; i creiem molt probable, igualment, que de la península Ibèrica. I se sap del cert, a més a més, que els fidels fenòmens tempestuosos ripollesos es manifesten, amb una especial predilecció, en la segona meitat de la jornada, sobretot al llarg de la tarda.

 

 

Freqüència de les tempestes

 

Podem transmetre, en aquest instant, alguns detalls de la pluviositat en general i de l’activitat tempestuosa en particular aferrada al quasi prepotent niu de tempestes ripollès. D’entrada, en el supòsit que ens deturem en la dòcil vila de Ribes de Freser, emmarcada a l’alt Ripollès però enfora dels punts neuràlgics de l’emplujat i esmentat niu, hem d’indicar que la mitjana anual de dies de tempesta és de 32. Aquest valor ve a representar una ¼ part del total dels dies de precipitació en tot un any. Anant més enllà, es pot precisar que la meitat dels anys s’hi produeixen entre 27 i 37 dies de tempesta. Encara més: el rècord rau en 60. A banda, un exemple prou eloqüent i que assenyala amb una claredat meridiana que les tamborinades es concentren amb preferència a l’estiu, ens el dóna la dada que en el trimestre estival es troben 21 dels 32 dies de tempesta. Això no vol dir, però, que hi descarreguin 21 tempestes; per una raó ben simple: perquè n’hi pot haver més d’una en una sola jornada i, fins i tot, en una única tarda. Dit d’una altra manera: a la pràctica, 2/3 del total anual de dies de tempesta es dóna entre l’1 de juny i el 31 d’agost, és a dir, el 50% dels dies de pluja estival. Això sí, la calamarsa tan sols apareix una sola vegada, sempre, és clar, al•ludint, com tantes dades anteriors, a les mitjanes.

 

D’altra banda, i en aquesta mateixa vila que presideix amb estima la vall de Ribes, el primer mes estival, que és el juny, compta, juntament amb el maig, el segon més plujós tot i que fora de l’estiu, amb 16 dies de precipitació mitjana. Sobresurt, també, malgrat que el nombre de xàfecs tempestuosos és similar respecte al juny, el mes d’agost, amb 7,2 dies de tempesta com a mitjana, o el que és el mateix, el 76% de les jornades que hi plou. Al juliol, això no obstant, amb 6,9 dies, li correspon amb tempesta el 80% dels dies de precipitació mensual. En resum: anotats els últims valors, val la pena considerar que el tram principal, pel que fa al calendari, de les precipitacions de caràcter tempestuós a la comarca se situa, preferentment, entre mitjan juliol i les acaballes de l’agost.

 

 

La pluviometria estival molt notable de la comarca

 

A continuació ens proposem de divulgar un petit aplec de dades mensuals que valorem com a prou interessants. Així, hem de parar atenció, de nou, en Ribes de Freser, però també en Núria i Camprodon. En primer lloc, en quant a Ribes, on la pluviositat estival concentra una 1/3 part del total anual, és necessari mostrar que la precipitació mitjana de cada un dels tres mesos estivals és de 123 mm en relació el juny, 98 al juliol i 103 a l’agost. En al•lusió a Núria, on hi roman instal•lada una de les estacions meteorològiques d’alta muntanya més emblemàtiques de Catalunya i que és propietat del Servei Meteorològic de Catalunya, el mes de juny totalitza 126 mm de mitjana, 84 mm el juliol, mentre que l’agost en recull 102. Respecte a la reputada Camprodon, a tocar del veritable cor del niu de tempestes, situat, recordem-ho, sobretot a l’àrea d’Ulldeter, al municipi de Setcases, es recullen 151 mm al juny, 110 al juliol i 109 durant l’agost, sempre, recalquem-ho, en referència a les mitjanes. I val a dir que les dades de Camprodon són per ja de per si, atesa la seva abundor incontestable, una mica sorprenents tenint en compte que la vila no queda emplaçada ben bé, com coneixem, al bell mig del magistral focus de màxima pluviositat.

 

 

El municipi de setcases, el cor del niu de tempestes

 

Valorant allò que expressàvem línies enrera i que tornem a apuntalar, això és, que el cor del niu de tempestes se situa al municipi de Setcases, només és convenient, en aquesta direcció, donar un cop d’ull al mapa de precipitació mitjana d’estiu perquè ens n’adonem amb facilitat. La nostra intenció, sigui com sigui, no és repetir les dades que ja hem donat, però si que, certament, val la pena de remarcar que la precipitació mitjana d’estiu, motivada en una gran mesura pel notori protagonisme dels fenòmens tempestuosos, més que no pas per pluges sense aparell elèctric, assoleix i supera, encara que per poc, els 380 mm entre l’enlairat naixement del Freser, el pic de Costabona i la serra Cavallera, així com també cap a l’esplendorós massís del Puigmal. A més a més, diguem que a enlloc de la comarca s’hi recullen menys de 300 mm, una magnífica mostra més, doncs, per destacar el fort i actiu nucli pluviomètric que podem contemplar en qualsevol explícit mapa de precipitació mitjana d’estiu de Catalunya.

 

 

ELS RÈGIMS PLUVIOMÈTRICS ESTACIONALS DE MÀXIM ESTIVAL

 

Què s’entén per règim pluviomètric estacional

 

Un dels paràmetres més usats en aquesta branca de la climatologia que és la pluviometria, és l’anomenat règim pluviomètric estacional. En essència, s’entén amb aquest concepte l’indicador que revela el repartiment de la precipitació en relació les estacions de l’any. Tot i així, no és infreqüent que el règim pluviomètric estacional d’un indret pugui alterar-se d’un any per l’altre. Per això, amb la intenció de mostrar el règim pluviomètric amb prou fiabilitat, s’apel•la a les precipitacions mitjanes de cada estació. Normalment, diguem-ho, les quatre estacions s’ordenen de forma decreixent, és a dir, de més plujosa a més eixuta, pel que fa a les quantitats de precipitació mitjana; en concret, el règim s’expressa amb la lletra inicial de cada estació, tot seguint l’ordre esmentat.

 

 

L’abast territorial del màxim pluviomètric estival

 

Es pot afirmar de manera taxativa que, en el supòsit que sobreposem els dos règims esmentats de màxim estival, que vénen acompanyats d’un mínim hivernal, l’abast territorial no és gens menystenible. És així, en aquest context, com cal confirmar categòricament que en les terres catalanes eminentment pirinenques i prepirinenques, el màxim pluviomètric estival s’escampa a través d’una gran part de les comarques; no obstant això, apuntem, de fet, que per una gran part perquè aquesta originalitat climàtica tan apreciable no esdevé generalitzada.

 

Detallant-ho tot plegat, s’ha d’assenyalar que a quasi tota la comarca de la Vall d’Aran, a la punta septentrional del Pallars Jussà, però també al seu extrem meridional, en alguns sectors bastant limitats del Pallars Sobirà, a l’àrea prepirinenca del Solsonès i a diversos llocs de la franja oest del Berguedà, el trimestre estival no és, en efecte, el més emplujat. Dit d’una altra manera: en el cas que unim l’àmbit pirinenc i prepirinenc de Catalunya és d’interès d’anunciar vivament que un 80% d’aquest territori septentrional percep unes precipitacions superiors, doncs, en el transcurs de l’estiu que no pas en qualsevol altra de les quatre restants estacions de l’any.

 

Per tant, ara ja tenim coneixement que el trimestre estival és el període humit per excel•lència en un àmbit tan majoritari com és un 80% de les terres pirinenques i prepirinenques catalanes. En aquest ordre de coses, s’enlaira amb una èmfasi especial, respecte d’aquesta individualitat climàtica i com és prou conegut a aquestes alçades del text, la comarca del Ripollès. Aquesta realitat incontestable es pot corroborar simplement tot assenyalant que és molt probable que a les capçaleres dels rius Ter i Freser, talment com hem ostentat prèviament, pràcticament es toquin els 400 mm de precipitació mitjana estival. Només cal que recordem de nou, en aquest sentit, que aquesta mena de triangle geogràfic basculant entre el naixement del Freser, el pic de Costabona i la serra Cavallera és l’àmbit del nostre flamant Pirineu amb una abundor i intensitat superior de pluges en el calendari estiuenc.

 

Continuant endavant en l’abast territorial del màxim pluviomètric estival, val a dir, d’acord amb frases anteriors, que els mesos d’estiu són els més plujosos en molts punts establerts entre la frontera catalano-aragonesa i el puig de Bassegoda, alçat a tall de partió comarcal entre la Garrotxa i l’Alt Empordà. Aquesta àrea territorialment dilatada s’estén, pel sud, fins a la Pobla de Segur, el Port del Comte, l’Ametlla de Merola, el Lluçanès, Vic i Sau, i, reafirmem-ho, com comprovem amb alguns d’aquests indrets citats, que fins i tot s’eixampla per zones relativament enretirades del domini prepirinenc. Enlloc, però, es comptabilitzen uns totals de precipitació tan encimbellats com al Ripollès, ni tampoc com a l’extrem est de la Cerdanya i la zona més nord-oriental del Berguedà.

 

Però enfora de l’àmbit del Pirineu oriental, i sempre considerant el règim pluviomètric estacional que té l’estiu com a època més humitosa, sorgeixen tres focus força significatius: l’un, a les fredoses i altívoles muntanyes del nord-oest de la Cerdanya; l’altre, per part seva, a l’alterós extrem nord-est del Pallars Sobirà; i, en tercer lloc, a la llimant amb l’Aragó meitat septentrional de l’Alta Ribagorça. En aquestes zones, fet i fet, s’hi superen tènuament els 300 mm.

 

 

L’estiu, l’època tempestuosa per excel·lència

 

No ens estarem d’exterioritzar, una vegada més, que l’ajut d’allò més convincent de cara a les precipitacions freqüents, regulars en el temps i, en ocasions intenses, de l’estiu en nombrosos llocs de la serralada, particularment al vessant oriental, és una conseqüència inapel•lable dels xàfecs tempestuosos.

 

De fet, ressenyem que aquest tipus de fenòmens naturals, lògicament aigualits i amb llamps i trons, tenen lloc de manera força preferent, fem memòria, en el decurs d’un munt de tardes i que són causats per una diversitat de factors. I és que l’estiu és, sense cap mena de dubte, el tram tempestuós de l’any per excel•lència a les contrades muntanyenques. Així i tot, cal matisar que solen ser més corrents als mesos de juny i d’agost, mes en què no és complicat que assoleixin, i no tan sols localment, una intensitat evident. Però, en tot cas, en relació al juliol s’ha de manifestar que, a diferència de les altres zones, on es dóna una certa reducció en el nombre i la rellevància de les ruixades, al Ripollès aquesta circumstància pluviomètrica no podem dir que es produeixi, ni solament de manera tímida. Aquesta és, a la pràctica, una raó de pes ben fonamentada per denominar, en efecte i repassem-ho, aquesta comarca encarada a la Mediterrània com l’autèntic i inconfusible focus, o niu, de tempestes no només d’arreu de Catalunya en general sinó del Pirineu en particular.

 

 

Els dos règims de màxim pluviomètric estival

 

El règim EPTH

 

Hem apuntat que el Pirineu i el Prepirineu català, així com Catalunya vista globalment, compten amb dos règims pluviomètrics de màxim estival. En primer lloc, al règim EPTH li correspon l’àrea de màxim estival amb més superfície territorial. S’esplaia, en termes aproximats, al voltant del 75% de tot el domini de ritme amb màxim a l’estiu, és a dir, abasta, doncs, un nombre de comarques superior.

 

Encetant el camí per ponent, o sigui, pel Pirineu de Lleida, hem de dir que aquest règim s’atansa a una bona part de l’Alta Ribagorça, amb Boí al capdavant; a l’extrem nord-oriental i el sud de la Vall d’Aran, com en el cas d’Arties i just al nord del sector de Vaquèira; en extenses zones del Pallars Sobirà, amb llocs com Sort, Espot i Llavorsí que en formen part; a una gran part de l’Alt Urgell, incloses poblacions com la Seu d’Urgell i Organyà; i a l’extrem nord del Solsonès, com la Vansa.

 

Referint-nos al Pirineu i Prepirineu central, concretament al Berguedà i la Cerdanya, cal indicar que, en quant a la primera comarca, aquest règim s’ubica a bona part de la mateixa, afectant a nuclis de població com Berga, Puig-reig i Bagà. Respecte a la Cerdanya, el règim se situa a la seva vall baixa i mitjana, així com a la part sud, amb un exemple com el municipi de Bor. Veiem, doncs, en l’exemple del Berguedà, com el ritme EPTH surt del Prepirineu i s’encamina bastant al sud de la capital comarcal, fins a Puig-reig. Pel que fa a l’àrea oriental de la serralada que gaudeix de l’esmentat règim, cal dir que s’estén per molts punts del Ripollès, llevat de la banda occidental, afectant indrets com Ripoll, Núria i Camprodon; s’allarga, també, per la banda nord d’Osona, abastant municipis com Sant Quirze de Besora, Manlleu o Olost de Lluçanès, i, finalment, s’endinsa en força trams de la Garrotxa, arribant, per exemple, a Olot i Santa Pau.

 

 

El règim ETPH

 

El segon règim pluviomètric de màxim estival, el ETPH, que no concorre a més del 25% del total d’àmbit geogràfic amb màximes precipitacions a l’estiu, frueix de quatre zones fonamentals.

 

La primera, amb una escassa repercussió territorial, afecta la part oest de l’Alta Ribagorça, posem per cas, el Pont de Suert i Senet. Bastant més a llevant, al seu torn, trobem l’espai més rellevant del règim ETPH. En essència, a aquest li pertanyen el nord-est del Pallars Sobirà, just al cantó nord-oriental de Llavorsí; el nord i l’est de la Cerdanya, afectant, sense anar més lluny, a Puigcerdà i la Molina; la part nord-oriental del Berguedà, amb el cas de la Pobla de Lillet; i la banda nord-occidental del Ripollès, on hi destaca Ribes de Freser. En tercera instància, també és present el règim ETPH en una zona del baix Berguedà i descaradament distant del Pirineu, concretament a l’Ametlla de Merola i rodalia. En quart terme, finalment, es localitza en punts centrals de la comarca d’Osona com Vic i Vilanova de Sau, també prou separats del Pirineu. En definitiva: patrons inequívocs, aquests darrers, del que hem anat precisant; és a dir, que no és infreqüent que les tempestes fugin, encara que més discontínues en el temps, de les contrades pròpiament muntanyenques.

 

 

CAUSES DEL MÀXIM PLUVIOMÈTRIC ESTIVAL

 

El màxim pluviomètric estival considerat com a interrogant

 

Un dels interrogants per excel•lència que, encara a l’actualitat i en matèria de climatologia catalana, queden per treure’n del tot l’entrellat és l’originalitat pluviomètrica que estem desglossant.

 

Pensem, i molt possiblement amb raó, que fóra incomplert l’anàlisi del màxim pluviomètric estival que ja tenim coneixement de molts indrets del Pirineu i Prepirineu de Catalunya, així com de diverses àrees circumveïnes, passant per alt un aspecte prou il•lustratiu: descobrir-ne les causes. En aquest cas concret, però, ho hem de veure com les pressumibles, o probables com a mínim, causes; per això, cal fer-ne referència a aquests probables motius a tall d’hipòtesis. Revelem tot seguit, doncs, i a criteri dels millors especialistes, els mòbils que semblen conduir vers una de les principals rareses climàtiques del nostre país.

 

 

La continentalitat

 

Amb la intenció d’evidenciar un primer factor, una primera hipòtesi en definitiva, cal evocar a una tendència climàtica a la continentalitat. En efecte, en aquest sentit és assenyat de realçar, per entendre el per què d’aquest primer factor, els matisos continentals que agafa la climatologia pirinenca i prepirinenca, així com d’algunes zones adjacents força ruixades a conseqüència de les precipitacions estivals.

 

A la pràctica, una ullada tant global com general a les característiques climàtiques en general i pluviomètriques en particular de moltes regions continentals del planeta, ens ha de portar a copsar que, essencialment, l’estació càlida, o sigui, l’estiu, de manera comuna coincideix amb el període de precipitacions mitjanes més abundoses. Dit en altres paraules: a l’estiu hi té lloc el màxim pluviomètric fruit de les pluges de caràcter convectiu, que són generades sobretot per l’escalfament del sòl continental. Amb tot, és ben cert que si ens cenyim exclusivament en el marc de Catalunya, les planes de Ponent compten amb un grau de continentalitat superior al del Pirineu, però, en aquest cas, el relleu, recordem que un mecanisme perfecte per a la formació de nuvolositat, primer, i de precipitacions, després, hi ajuda molt notablement.

 

També és veritat que la màxima focalització de les precipitacions d’estiu es dóna al Pirineu gironí i no pas al lleidatà, més distant amb la costa mediterrània i, per tant i en teoria, més continental. Sigui com sigui, la continentalitat no és l’única hipòtesi a valorar per comprendre el màxim de pluviositat durant el càlid i xafogós estiu. I és que val a dir que s’hi sobreposen altres hipòtesis que hi poden tenir fins i tot un efecte superior.

 

 

El pas de cues de fronts freds

 

Un segon factor primordial a considerar és la situació geogràfica del Pirineu en relació els centres d’acció de baixes pressions, això és, de les depressions que circulen a cavall de l’Atlàntic i el continent europeu.

 

Es pot assenyalar amb una claredat meridiana que la posició geogràfica pirinenca, en una latitud septentrional pel que fa a la península Ibèrica i a Catalunya, és suficient com perquè l’estabilització a què sotmeten l’atmosfera, en el decurs del trimestre estival, els anticiclons i les masses d’aire subtropicals quedi un pèl desvirtuada respecte els sectors situats més al sud. Podem indicar, en realitat, que les depressions atlàntiques, durant l’estiu, doncs, es passejen per unes latituds bastant o molt més altes que les peninsulars. Per tant, en general és poc corrent que aquestes àrees de baixes pressions s’escolin fins a la franja pirinenca.

 

Per contrapartida, si que es poden escolar, en canvi, els sistemes frontals que les acompanyen, amb preferència els de caràcter fred. En conseqüència, les seves cues, sovint ben llimades, gosen fregar, o afectar en ocasions, amb una certa freqüència el nord de la Península, inclós el Pirineu i el Prepirineu català. Normalment, aquests fronts o les seves cues presenten, en principi, poca activitat. En tot cas, és el mateix relleu o bé la mica d’aire fred que puguin portar associat en altura el què els pot fer reactivar i congriar, al capdavall, núvols que aboquin precipitació. A més a més, podem afegir una dada complementària però vinculada a tot plegat: que de manera habitual el Pirineu actua, en l’estació càlida, a tall de frontera entre les masses d’aire subtropicals o tropicals que comporten un temps calmós, i els fluxos aponentats, que aporten inestabilitat a l’atmosfera, que caminen per latituds superiors a les nostres.

 

D’altra banda, hem d’indicar que els sistemes frontals freds, que separen l’aire càlid del davant de l’aire fredós que circula al darrere, tot sovint produeixen ascensos d’aire amb els quals es crea, més fàcilment, nuvolositat; i és així com es dispara la possibilitat de precipitacions. L’ascens de l’aire, de fet, és sabut que sempre és més accentuat en els fronts de caràcter fred, precisament els que aquí estem al•ludint, i, per tant, es poden congriar núvols de desenvolupament vertical amb una eficàcia superior. I més coses a comentar en quant als fronts freds: i és que, portin més o menys aire fred a les capes mitjanes i altes de la troposfera, cal esmentar que, en línies generals, resulten ser més freqüents en els mesos de juny i d’agost que no pas durant el juliol. Això explicaria, potser i tot en una bona mesura, que al juny i l’agost descarreguin, en conjunt, més tronades a les zones de muntanya que el mes estiuenc restant, el juliol, que sol venir individualitzat per un temps un xic més monòton i més eixut.

 

 

L’aire humit procedent de la Mediterrània

 

Probablement, i, per tant, amb una transcendència major que els dos motius predecessors, el factor més concloent i explícit a l’hora d’estimar les causes del màxim pluviomètric estival és la certa proximitat a aquesta font d’incalculables dosis d’humitat que és la mar Mediterrània. Valorant de ple aquesta nova hipòtesi, se sap del cert que la Mediterrània actua, per tant, com a veritable i determinant font de vapor d’aigua que, amb freqüència, reforça les nuvolades que circulen per les àrees de l’entorn.

 

Exposat això, es pot dir, en bona lògica, que els fluxos d’aire humit provinents del mar penetren vers les contrades de muntanya a través d’unes vies particulars: els rius. Es creu, en aquest ordre de coses, que els tres rius que desenvolupen d’allò més bé aquest paper són, de nord a sud, la Muga, el Fluvià i el Ter, tot i que, tal vegada, també ho faci un riu més meridional com és el Llobregat. A banda, és interessant de no passar per alt la presència del golf de Roses i de la plana empordanesa com a probables via de pas, també, d’aire humit del mar cap a la muntanya. Per això, es dedueix que dels quatre cursos fluvials citats el de més importància, possiblement, sigui el Fluvià.

 

Justament, en el supòsit que observem en un mapa la configuració topogràfica del territori gironí, ens adonarem de l’existència d’una mena de corredor que s’orienta d’est a oest, tot endinsant-se cap a l’interior i resseguint el curs del Fluvià, que col•lideix amb els relleus prepirinencs garrotxins i ripollesos. Aquesta és una circumstància que, amb una certa seguretat, referma les entrades d’humitat procedents del mar. En una paraula: això podria ajudar a entendre, almenys parcialment, el per què de la concentració de tantes tamborinades a l’àrea del Ripollès.

 

Malgrat tots els comentaris desglossats, és precís d’anotar que aquests fluxos humits originaris de la Mediterrània no explicarien per si sols la implacable dinàmica tempestuosa. Així, i continuant endavant en la tercera i principal hipòtesi, en el cas que parem atenció a les topografies, és a dir, als mapes d’altura, de 500 i 700 Hpa, o sigui, els que reflexen els camps de pressió i temperatura als 5.500 i 3.000 metres, respectivament, presents en molts dies d’estiu, fonamentalment en combinació amb una situació en superfície ben poc definida, és probable que, en força ocasions, detectem una certa presència d’aire fred en aquelles alçades. Aquesta certa presència d’aire fred, diguem-ho, prové de petites adveccions del nord o del nord-oest en aquelles altures que xocarien, en sobrepassar la majestuosa barrera pirinenca, amb una massa d’aire d’unes propietats específiques càlides i força humides.

 

Dit això, cal afirmar que l’aire fred en alçada se superposa a la massa d’aire de la cara sud del Pirineu, més humitosa com més a prop de les zones orientals de la serralada. Conseqüentment, es genera un gradient tèrmic notable que condueix a la inestabilitat, resultat del qual és el naixement de núvols agegantats. Cal dir també que, malgrat que els fenòmens tempestuosos tenen lloc bàsicament damunt del Pirineu axial, la direcció del vent en alçada trasllada les pluges vers a zones més planes, més separades en definitiva, de la serralada. Així i tot, s’ha de tenir present que cap a les parts ponentines del Pirineu català, més enretirades respecte a la formidable font d’humitat marítima, en principi seria més dificultosa la formació dels cúmulonimbus. Es comprèn, per tant, i insistim-hi, que la majoria de tronades reguin en especial l’àmbit oriental de la serralada.

 

En un altre ordre de coses, però directament en relació a la tercera hipòtesi que tant estem remarcant, s’ha de dir que les gropades d’aire humit que, venint de la Mediterrània, irrompen a les terres interiors i col•lideixen amb les serralades, en el cas particular que ens incumbeix el Pirineu, hi ha qui creu, en realitat, que la península Ibèrica pateix un petit monsó.

 

A grans trets, en teoria es tractaria d’una certa circulació monsònica que tindria l’origen, a l’estiu, en el fort escalfament peninsular. Aquesta circumstància es traduïria en unes pressions més baixes sobre la Península i, en conseqüència, un règim de vents de mar a terra, contrari al de l’hivern, quan la Península es troba més freda que el mar. Es pot dir, doncs, que la Península actuaria com un autèntic, des d’aquest punt de vista, minicontinent. De tot plegat se’n treu una conclusió que convé manifestar: que a parer d’alguns experts els règims de brises no serien d’abast local, sinó que podrien formar part d’aquesta particular circulació monsònica. En una paraula: d’aquesta manera s’entendria millor que les zones de muntanya en general i el Pirineu català en concret rebin encara més directament les aportacions d’aire humit que, a posteriori i com hem apuntat, són determinants de cara a la formació de fenòmens tempestuosos.

 

 

La relativa sequedat hivernal enalteix la precipitació estival

 

Un darrer factor que col•labora a destacar, a enaltir ben bé en podríem dir, el màxim pluviomètric estival és la pròpia migradesa, o, com a mínim, relativa migradesa pluviomètrica de l’època hivernal. Aquest fet, en qualsevol cas, realça encara més en el calendari pluviomètric de les àrees de muntanya la major centralització de les precipitacions en el transcurs del trimestre estival. I és que podem assenyalar, en una bona mesura, que el mínim hivernal, doncs, enalteix per si mateix el màxim estival. Això no explica, en tot cas i lògicament, el per què del màxim pluviomètric estival d’amplis espais del Pirineu i el Prepirineu català, però sí que ens serveix, en suma, per acabar de donar la importància que bé es mereix la considerable precipitació estiuenca, que ve donada, ben probablement, a causa de les diverses hipòtesis esclarides, sobretot la tercera.

 

 

L’APORTACIÓ DE LA CALAMARSA I LA PEDRA EN LA PRECIPITACIÓ ESTIVAL

 

El Ripollès i el Berguedà, les comarques més afectades per la calamarsa i la pedra

 

Podem dir, de tot el que estem comentant, que el màxim estacional de calamarsades i pedregades al Pirineu i Prepirineu català, així com en d’altres punts on és present màxim pluviomètric estival, l’hem de situar a l’estiu.

 

Per bé que, com dèiem, dóna la sensació que siguin precipitacions clarament unides a temperatures baixes, o, com a mínim, més aviat baixes, són fenòmens incontestablement vinculats als mesos càlids del calendari. En aquest sentit, hi ha un sector del nord del país més afectat per aquests dos tipus de precipitacions sòlides que qualsevol altre, és a dir, l’àrea oriental pirinenca i prepirinenca que, a la pràctica i a la vegada, és una de les zones de la Península més tocades per la calamarsa; per tant, exerceix a tall d’una zona individualitzada, en el marc de la península Ibèrica, atenent a la seva freqüència i vigorositat.

 

Deduïm, per tant, que la Cerdanya i, de manera predilecta, el Berguedà en la seva cantonada septentrional i el Ripollès, així com també el nord d’Osona, pateixen calamarsades i pedregades amb una certa recurrència al llarg de l’estiu, més que a la resta de les comarques de muntanya de Catalunya, tant, per fer-nos una idea, que en especial a l’alt Berguedà i al Ripollès no es pot parlar d’un petit paper de la calamarsa i la pedra; si fos així cauríem en la minimització del fenomen. I una altra cosa: responent a la pregunta de per què són més assídues a la banda oriental de la serralada que a la resta de contrades tindríem la resposta, simplement i amb una certa seguretat, en què les tempestes són més usuals.

 

Al•ludint a aquesta darrera afirmació, val la pena de palesar, doncs, que les calamarsades i les pedregades tenen una relació tan directa com innegable amb les tempestes. És evident, i com podem suposar, que no totes les tamborinades porten aquest tipus de precipitacions sòlides, però, com indicàvem, cal no relativitzar-ho. Per tant, els fotogènics i poderosos núvols convectius, que tant sovint embelleixen els cels pirinencs a l’estiu i donen un toc més salvatge al paisatge, són els responsables inequívocs d’aquestes precipitacions. Podem sobreafegir, igualment, que tant les calamarsades com les pedregades requereixen de manera del tot indispensable núvols de desenvolupament vertical.

 

 

Les calamarsades i les pedregades vistes com a precipitacions convectives

 

Una qüestió significativa a parafrasejar és que, normalment, no tota cèl•lula tempestuosa pirinenca duu calamarsa o pedra. En una paraula: mentre que la pluja pot afectar una àrea relativament espaiosa, la precipitació sòlida és probable que tan sols s’ajusti a un menut rodal de la comarca; ho diem perquè aquesta és una realitat que és covenient de considerar. I més coses: per bé que acabem d’apuntar que no totes les tempestes porten calamarsades i pedregades, sent més freqüents, això sí, les primeres, és veritat que els núvols desvergonyits que congrien gairebé tots, per no dir tots, els episodis de calamarsades i pedregades al tant ben dibuixat i encimat nord de Catalunya són els cúmulonimbus.

 

 

PARÀMETRES DIVERSOS DE LA PRECIPITACIÓ

 

La freqüència de la precipitació

 

Un segon paràmetre que bé es mereix sobresortir és la freqüència de la precipitació, del qual se n’erigeix un element prou rellevant: els dies de precipitació. A la pràctica, es coneix amb el concepte de dia de precipitació a aquelles jornades en què la quantitat enregistrada és igual o superior a 0,1mm, o sigui, un xic de res més de quatre gotes mal comptades.

 

En el supòsit que considerem l’època estival, la que, certament, ara ens interessa de totes totes, el nombre més alt de dies de precipitació es concentra a les terres orientals de la serralada. El motiu principal que ho fa possible, com ja podem haver deduït, ve motivat a conseqüència de la freqüència de les precipitacions de caire convectiu i tempestuós. Amb tot, i no tan sols en l’àmbit llevantí del Pirineu i el Prepirineu, sinó en una gran part de les contrades de muntanya del país, el nombre de dies de precipitació més alt es produeix al juny. Aquesta és una dinàmica que, globalment, té lloc al nord de Catalunya. Sigui com sigui, no totes són en forma de tempesta, és cert, però el percentatge en què si que ho són no és gens menystenible. Es pot dir que els factors preponderants que expliquen el fenomen són, perfectament, les xafegades i les tempestes de mitja tarda tan pròpies i naturals del mes, així com el pas de sistemes frontals i d’algunes àrees de baixes pressions, sobretot de la primera quinzena. El juliol, de la seva part, queda, parlant de l’estiu, com el mes amb una freqüència de la precipitació menor.

 

Un nou element del qual en podem esbossar unes breus pinzellades, en funció de la freqüència de la precipitació, és la seva persistència. Ho diem perquè els dies de precipitació a les septentrionals i ben vistes comarques de muntanya no acostumen a presentar-se inconnexos entre si; més aviat, és usual que es manifestin dos o més dies de precipitació de manera consegüent. En aquest marc general, i amb la intenció de concretar un pèl més, convé evidenciar que la probabilitat de dia de precipitació l’endemà d’un dia que se n’hagi mesurat és bastant notable atès que la seva persistència respon tot sovint a la mateixa inèrcia atmosfèrica. Per tant, l’endemà mateix d’una jornada en què s’hagi recollit precipitació hi ha força possibilitats que se’n torni a produir. De la seva banda, la probabilitat de dia sec l’endemà de dia de precipitació és menys plausible.

 

 

La intensitat de la precipitació

 

Un altre paràmetre d’incidència notable en l’anàlisi de la pluviometria del nord de Catalunya és la intensitat de la precipitació. En poques paraules, assenyalem-ho, s’entén amb aquest concepte meteorològic el quocient entre la quantitat de precipitació recollida i el període de temps en què s’ha registrat. Podem concretar, a més a més, que les intensitats de precipitació poden resultar realment desiguals; és a dir, no és ni de bon tros el mateix que una estació del Servei Meteorològic de Catalunya o d’un observador hagi mesurat 20 mm repartits en un interval de 24 hores, que els hagi recollit, en canvi, en una hora o, encara més, en 15 minuts. Per tot plegat, justament, és d’allò més convenient parar molta atenció al període de temps en què ha descarregat la precipitació.

 

És molt probable, atenent a diversos estudis que s’han realitzat, que les intensitats superiors horàries i subhoràries tinguin lloc, amb una especial predilecció, al tram oriental de la serralada, o sigui, cap al Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès, més que no pas a les terres situades vers a ponent. És en aquestes tres magnífiques comarques, però en particular en la tercera anomenada com bé en som sabedors ja en aquest moment, on les tempestes esdevenen més freqüents i, sovint, més virulentes. Aquesta realitat, repassem-ho, és especialment vàlida durant l’estiu.

 

No gaire lluny d’aquesta inequívoca circumstància, en molts indrets de la serralada, tant pel que fa al sector oriental com a l’occidental, les intensitats instànties de precipitació més elevades van incontestablement lligades a les pluges de caràcter convectiu i tempestuós. A la pràctica, els valors horaris i subhoraris més rellevants es manifesten, de manera recurrent, en el decurs de les tempestes que, de vegades amb una forta intensitat, hi descarreguen a partir del maig i fins a les acaballes del mes d’agost. Una dada exemplar, i alhora sorprenent a causa de la seva violència gairebé fora de lloc, que pretenem corroborar en aquest punt, és la intensitat momentània que s’ha mesurat, tot i que per sort en un interval de temps molt efímer, en alguna senyora tempesta a la conca alta del Llobregat. I és que en aquest sector prepirinenc del Berguedà s’hi han assolit màxims de 8 mm per minut, o, el que és el mateix, un aiguat, certament, de magnitud extraordinària.

 

En un altre ordre de coses, i al•ludint a les intensitats de precipitació que es donen al Pirineu i Prepirineu durant les tronades dels mesos d’estiu, cal anotar, en aquest sentit, dues classificacions específiques. La primera, de fet, avalua els valors de precipitació en 24 hores sense fer cas de la intensitat momentània, mentre que la segona, al seu torn, es fixa categòricament en les intensitats instantànies. En quant, doncs, al primer cas, cal dir que una quantitat de 0 a 5 mm és considerada com a minsa, una quantitat de 5 a 20 mm ve definida a tall de moderada, de 20 a 50 mm com a abundant, de 50 a 100 m molt abundant i, per últim, un registre en 24 hores superior a 100 mm és denominat excepcional. En el segon exemple, a una precipitació inferior a 0,1mm per minut se l’ha de veure de feble, de 0,1 a 0,3 com a moderada, de 0,3 a 1mm com a intensa, d’1 a 2 mm molt intensa i, en darrer terme, una intensitat momentània superior a 2 mm l’hem d’evocar a tall de torrencial.

 

 

Les tempestes fortes

 

El darrer aspecte que volem analitzar en aquest moment guarda una relació del tot directa amb les tempestes d’intensitat forta o molt forta. Hem de dir, d’entrada, que a les contrades septentrionals de Catalunya l’estiu, tot i ser com és sàviament conegut una època notablement tempestuosa, difícilment enregistra inundacions serioses; més que res, en línies generals sol tractar-se d’alguns problemes i inundacions locals només limitats a uns pocs indrets fàcilment inundables. Per tant, no podem dir ni de lluny, en cap cas, que les tempestes d’estiu a muntanya originin inundacions ni generals ni veritablement serioses, encara que sí poden tenir, en resum, un caràcter tant local com fugisser.

 

De fet, d’acord amb això, una de les raons essencials d’inundacions en territori català són les tempestes d’estiu. Amb tot, és precís de copsar que les precipitacions tempestuoses d’intensitat forta o molt forta que descarreguen a l’estiu compten amb una irregularitat espacial força notable. En una paraula: un senyal prou evident que, normalment, es tracta de pluges molt quantioses en un indret determinat, de manera que solament a insignificants quilòmetres de distància la intensitat de la pluja pot ser, fins i tot, ben feble. Tot plegat, en conseqüència, és una mostra excel•lent de l’accentuada irregularitat espacial que tenen els nuclis de tempesta en les nostres agradoses àrees de muntanya.

 

Tenint en compte la localització espacial de les precipitacions d’intensitat forta o molt forta, s’ha d’exposar de ple que tot l’àmbit pirinenc i prepirinenc viu un risc alt de veure’s colpejat per aquests fenòmens meteorològics adversos. Malgrat tot, no és el sector de Catalunya que pateix un risc superior. En qualsevol cas, s’ha de dir que, pel que fa a les causes estrictament meteorològiques que comporten tempestes fortes a muntanya, en general cal dir que es tracta del pas de solcs o tàlvegs en altura, que poden o no anar escortats d’un front fred en superfície; a pesar d’això, sense la presència d’un solc també és possible la formació de cúmulonimbus de gran embalum; això sí, és de totes totes imprescindible l’existència d’aire fred a les capes mitjanes i altes de la troposfera, que pot anar combinada amb una situacions de lleus baixes pressions en superfície.

 

Hem de sobreafegir, igualment, que les tempestes fortes al nord de Catalunya solen crear-se, principalment i recordem-ho, al llarg del mes d’agost. És en el decurs de les seves quatre setmanes, fet i fet, quan els fenòmens tempestuosos actius, que, en general, provenen de l’oest o el nord-oest seguint la circulació dels vents en altura, són encara més corrents i s’estenen amb una notable repercussió per totes les comarques del terç nord del país. En aquest context, no només comarques, per situar tan sols tres exemples, com el Pallars Sobirà, el Berguedà o el Ripollès tenen moltes possibilitats de rebre precipitacions ponderoses, sinó que a l’agost la meitat nord d’Osona és difícil que se’n salvi.

 

D’altra banda, val la pena indicar que la intensitat de la precipitació en les tempestes intenses o molt intenses a les quals ens estem referint és, del tot sovint, molt elevada; sense anar més lluny, una virulència superior a 1’5 mm o 2 mm per minut no ens hauria de sorprendre per enlloc durant els xàfecs estivals més seriosos i enèrgics. A més, aquesta intensitat notòria de les tempestes estiuenques a muntanya és un exemple enormement il•lustratiu del caire torrencial de què gaudeix la precipitació en el marc de Catalunya. I una dada explícita en aquesta direcció: al Pirineu català, pel que fa al període de retorn, o sigui, l’interval de temps que és d’esperar que es produexi una precipitació d’una intensitat determinada, s’hi aconsegueixen 60 mm en una hora almenys una vegada, en un indret en concret i per terme mitjà, cada deu anys. Però, sigui com sigui, mirant un xic a una altre cantó, hem de percebre que, encara que ara ens estem centrant especialment en les tempestes d’aigua, no podem passar per alt el paper eloqüent que tenen les calamarsades i les pedregades en el moment d’encasellar una tempesta com a intensa o molt intensa.

 

I per últim, no oblidem un fenomen meteorològic d’una potència quasi colossal. I és que, portin pedregades o no, i no és inusual que en duguin, al Pirineu i Prepirineu català hi apareix a l’estiu, ni que sigui de manera puntual i relativament focalitzada, allò que es coneix com a línia de torbonada. Aquest fenomen inqüestionablement violent, evocat com una de les manifestacions més espectaculars i salvatges de la meteorologia catalana, consisteix en un alineament de nuclis tempestuosos d’una gran vigorositat i que amb freqüència comporten un xàfec tan brusc com imponent i un vendaval gairebé esfereïdor. Les turbonades, diguem-ho, són ocasionals, però atesa la seva magnitud no s’han de deixar de banda, i ho remarquem perquè aquesta és una nova apreciació de la fortalesa d’algunes tempestes estiuenques a muntanya.

 

 

ANÀLISI DE LES PRINCIPALS SITUACIONS METEOROLÒGIQUES QUE APORTEN TEMPESTES A MUNTANYA

 

El mal temps estival del Pirineu català

 

És un fet irrebatible que l’opinió pública, que amb freqüència s’explana més o menys encertadament sobre el temps, acostuma a lligar l’estiu amb una monotonia i una estabilitat que semblen quedar fora de qualsevol dubte, on el sol i la calor acaben sent, a criteri de tantes persones, els dos elements primordials de la meteorologia estival al nostre país. Però, en qualsevol cas, i com estem demostrant fermament, hi ha algunes zones de Catalunya on, justament, l’estiu no és, ni de bon tros, sinònim de monotonia i estabilitat.

 

Cal dir que el temps, sigui bo o dolent, ve regit de ple per les característiques que en aquell moment presenta l’atmosfera. Aquestes característiques, en essència, són fruit de l’existència d’una situació meteorològica determinada, combinació evident de la situació en superfície i de la situació en altura, o el que és el mateix, que tinguem, i per tant que destaqui, una situació o una altra en resultarà un tipus de temps particular i individualitzat.

 

 

Les principals situacions meteorològiques

 

Tot seguit, ens complau divulgar un reduït catàleg de situacions meteorològiques a tall de les que, en general, solen congriar tempestes a les nostres rurals però turístiques comarques de muntanya.

 

 

El pantà baromètric

 

El pantà baromètric és una situació meteorològica, o sinòptica en el supòsit que usem un llenguatge més rigorós i científic, en què el camp de pressió en superfície es troba escassament representat. El definim com a escassement representat, simplement, perquè les línies isòbares, és a dir, aquelles línies que uneixen punts amb la mateixa pressió atmosfèrica, no marquen cap component evidenciat, o sigui, que se situen molt apartades les unes de les altres, unes línies amb uns valors al Pirineu establerts entre els 1014 i 1016 Hpa, això és, molt pròxims al normal, que és de 1013 Hpa.

 

Cal anunciar, a més, que és corrent que en aquestes condicions en els mapes del temps es dibuixi una petita depressió al sud-oest de la Península. En essència, no és res més que una depressió d’origen tèrmic, motivada per l’acusat escalfament a què és sotmès l’interior de la Península a l’estiu. Aquesta àrea un xic depressionària es conjunta amb la situació de pantà baromètric, d’escàs gradient de pressió doncs, de la meitat oriental peninsular, inclòs l’àmbit geogràfic pirinenc, que és afectat molt més directament pel pantà que per la baixa. I una altra cosa: aquesta situació meteorològica gaudeix d’una predilecció especial entre principis de juliol i mitjan agost.

 

Però, en tot cas, el temps que impulsarà el pantà baromètric quedarà determinat, i probablement de manera accentuada, per les condicions presents a les capes mitjanes i altes de la troposfera. En aquestes altures, en molts dies estiuencs les condicions són d’estabilitat atès que hi sovintejen amb una claredat meridiana les masses d’aire subtropicals. No obstant això, en el supòsit que hi penetri una certa gropada d’aire fred, que podríem anomenar més tècnicament a tall d’una ona freda curta en altura, caldrà comptar amb una inestabilització clara de l’atmosfera i, en conseqüència, un empitjorament força radical i sobtat del temps.

 

Aquesta inestabilitat vindrà afavorida, de manera indiscutible, pel constrast de temperatures en relació la superfície, on la calor pot enlairar-se quasi bé fins als cimals de les muntanyes. Així, si el Pirineu viu immers en un plàcid, en principi, pantà baromètric, cal anar a cercar obligatòriament l’entrellat del temps en la temperatura i la pressió en altura ja que en superfície la situació és, com dèiem, molt poc definida; per tant, si es preveu o es detecta tan sols un lleuger o moderat aire fred, el creixement diürn de núvols convectius el tindrem pràcticament assegurat. És evident, però, que en funció de si és present més o menys aire fred en alçada, les tempestes de tarda, tot i que de manera atzarosa poden apressar-se al migdia, es desplegaran amb una major o menor mesura a través de les comarques de muntanya, fins al punt que podrien sortir-ne i tot. Això passaria, bàsicament, en el cas que el grau d’inestabilitat sigui prou rellevant.

 

 

El pas d’un front fred

 

Una altra situació meteorològica que té lloc a l’estiu a la franja septentrional de Catalunya és el pas d’un sistema frontal; només cal recordar, en aquest sentit i mostra inequívoca de la significació de què disposen, que hem valorat aquest tipus de temps particular com una de les hpòtesis preeminents de la pluviositat remarcable a muntanya.

 

A conseqüència que els fronts més comuns i actius són els de caràcter fred, ara ens incumbeixen particularment aquests. Dels fronts freds, a la pràctica, se sap amb precisió que no són altra cosa que la separació de dues masses d’aire de temperatura i humitat distintes. Per això mateix, aquesta línia divisòria sol ser l’escenari d’ascensos d’aire que originen nuvolositat amb facilitat i, en múltiples ocasions, precipitacions. Normalment, és necessari dir-ho, un front fred que talla d’oest a est o de nord-oest a sud-est, que són les direccions assídues, el nord de Catalunya o, com a mínim, el pessigolleja per la seva cua, el seu extrem meridional en definitiva, penja d’una depressió atlàntica que passeja per unes latituds força més altes que les pirinenques.

 

En la situació desglossada de pas de fronts o de cues de fronts estivals, que és senzill que siguin més reiteratius abans de Sant Joan i a partir de mitjan agost, el temps té per costum de capgirar-se. Tot dependrà, en una bona part, de l’energia que porti el front en el moment d’entrar per l’oest o el nord-oest de Catalunya, de la presència de més o menys aire fred en altura i, també, de l’hora del dia que travessi les comarques de muntanya.

 

S’ha de dir, d’acord amb aquesta darrera apreciació, que els fronts que circulen pel nostre encantivador Pirineu durant la tarda són els que generen una activitat convectiva superior, això és, que a l’empitjorament causat pel pas del front en si s’hi uneixen els núvols de desenvolupament vertical diürns. Tot amb tot, no s’ha d’excloure per enlloc que els fronts nocturns puguin desenvolupar nuvolades ben gruixudes.

 

 

El tàlveg o solc

 

En darrer lloc, per bé que en els dos exemples predecessors ens centràvem bàsicament en la situació en superfície, en aquest nou cas convé convergir les mirades en especial en les condicions en altura.

 

Així, encara que en superfície normalment es conjumina amb situacions de pantà baromètric o de pas de front fred, hi ha una configuració en altura, que tot sovint comporta canvis de temps significatius, que rep el nom de tàlveg o solc. D’aquest tipus de configuració, del cert, es pot assenyalar que en la majoria d’ocasions no és res més que la prolongació cap al sud d’un centre de baixes pressions col•locat en unes latituds més altes. A més, en els mapes del temps o topografies d’alçada, les isohipses, és a dir, aquelles línies que unifiquen punts amb la mateixa pressió atmosfèrica a una determinada alçada, prenen una fesomia força característica de V, a les quals s’hi sobreafegeix, en general, unes temperatures inferiors en comparació amb l’entorn. Està comprovat, d’altra part, i ara ho notifiquem, que aquesta configuració es presenta algunes vegades en el decurs de l’estiu, sobretot en la primera quinzena de juny i en la segona del mes d’agost; al seu torn, el mínim estacional rau condensat en el calorós juliol.

 

Podem afirmar amb una claredat meridiana i quasi bé sense temor a errar que els tàlvegs engendren una activitat tempestuosa notable; no obstant això, és clar que hi ha tàlvegs i tàlvegs, o sigui, mentre que els uns són més pronunciats, i, en conseqüència més actius, uns altres resulten molt més tènues. En el primer cas esmentat, de fet, és important de parar prou atenció atès que la formació de tempestes estarà assegurada i, a més a més, poden esplaiar-se amb forta intensitat. En la segona opció, per contra, l’activitat tempestuosa no és ni tan contundent ni tan espargida pel territori. En qualsevol cas, però, els solcs, tot i que no els hem considerat de manera ferma a tall d’una de les causes primordials del màxim pluviomètric estival, els hem d’evocar com una situació meteorològica que engrandeix, amb una relativa peridiocitat i regularitat, el règim de precipitacions de les resplendents terres pirinenques i prepirinenques de Catalunya.

 

 

EL PIRINEU CATALÀ, MEDITERRANI O CONTINENTAL?

 

El text “Les tempestes d’estiu al Pirineu i Prepirineu català” ha pretès centrar-se, en essència, en una de les moltes singularitats de la climatologia catalana en general i de la pluviometria en particular. La pluviometria, constatem-ho, és un dels aspectes que compta amb una major multiplicitat en la nostra àrea geogràfica. Per això, ens hem centrat en una de les seves originalitats més rellevants, però no perquè abasti a tot o a gran part del país, sinó més aviat perquè el tema planteja un seguit d’interrogants que encara, avui dia, no s’han pogut resoldre amb una absoluta certesa.

 

Així, mentre que durant un munt de dies consecutius el temps sol mantenir-se estacionari i descaradament assolellat en molts indrets de Catalunya, a muntanya, per efecte directe bàsicament del relleu, la situació atmosfèrica es capgira amb una apressada i notable facilitat. I és que les tempestes van estretament lligades, almenys durant l’estiu, a les contrades del nord de Catalunya. Anotem, però, que algunes tardes en què les condicions d’inestabilitat són poc favorables, guarden un caràcter local; altres tardes, en canvi, si irromp força aire fred en altura que contrasta amb la calidesa de superfície, poden gosar estendre’s per molts punts del terç nord de l’espai català, sortint, doncs, fins i tot de l’àmbit prepirinenc. Les tempestes, afegim-ho, tot sovint són, en els mesos d’estiu, un element més de l’harmònic paisatge i de la plàcida vida del Pirineu i el Prepirineu català.

 

L’anomalia pluviomètrica a la qual hem estat al•ludint, és a dir, el màxim pluviomètric estival, ens suscita, com indicàvem, un interrogant, un dels màxims, a la pràctica, interrogants climàtics de Catalunya. Aaquest fet, i és important tenir-ho en compte, és el què ens porta a qüestionar-nos la mediterraneïtat de les terres del nord de Catalunya. Dit d’una altra manera: cal preguntar-nos si el Pirineu és, realment, mediterrani, o, per contra, gaudeix d’unes característiques climàtiques continentals.

 

Llevat de la Vall d’Aran, que frueix de clima oceànic, és senzill de situar, a simple vista, que la resta de l’àmbit català de la serralada pirinenca forma part, climàticament parlant i en teoria, del domini mediterrani. En aquest context, és ben cert que la gran majoria de climatòlegs l’han establert, en efecte, dins el clima mediterrani; o, més ben dit, com la variant de muntanya del clima mediterrani. Ha estat així perquè, malgrat que el podem considerar genèricament, n’existeixen diferents tipus de climes mediterranis, cadascun en funció de la situació geogràfica i de les seves particularitats. Én tot cas, és innegable que l’evident veïnatge a la riba mediterrània ha influït categòricament a englobar el clima del nostre galant Pirineu com a mediterrani.

 

Tot i el que comentem, és convenient definir si, en realitat, com dèiem, la climatologia pirinenca i prepirinenca, sempre amb la coneguda excepció de la comarca aranesa, és mediterrània. Per això mateix, és bo de parar atenció, en primer terme, a una de les singularitats primordials del clima mediterrani genèric. Així, les classificacions climàtiques a escala mundial denoten que l’estiu s’identifica amb un període de precipitació escadussera. En una paraula: en el moment en què les temperatures són més elevades té lloc l’època més eixuta de l’any, mentre que l’estació humida per excel•lència s’enllaça amb la més freda, que és l’hivern. Podem dir de totes totes que aquesta és la norma d’una gran part del domini climàtic mediterrani, que, diguem-ho de passada, també es presenta enfora de la conca banyada per la mar Mediterrània. Més concretament, i fixant-nos en la primera part dels trets generals comentats, o sigui, que l’estiu és l’estació seca capdavantera, el fet que en innombrales indrets del nostre àmbit d’estudi succeeixi, justament, tot el contrari, ja ens mostra dubtes prou seriosos arran de l’ús del terme mediterrani aplicat a les terres septentrionals de Catalunya. Però és que, a més a més, l’hivern és l’estació eixuta, quan la norma general, com fèiem esment, és que sigui el període més emplujat de l’any.

 

Hem expressat línies enrera alguna de les peculiaritats rellevants del clima mediterrani, però potser que donem, igualment, alguna que altra breu però efectiva pinzellada en relació el clima continental, almenys també en aquest cas, des d’una perspectiva genèrica. Per tant, és necessari assenyalar que el clima continental compta amb l’estiu, en general, com l’estació més plujosa, mentre que l’hivern queda relegat a la més eixuta. Una dada interessant, d’altra banda, de la pluviositat estival en el domini dels climes continentals a nivell internacional és la reiteració dels fenòmens tempestuosos, tal com succeeix al Pirineu. Aquesta és una circumstància, per tant, que ens pot fer pensar que el sector relativament espaiós de territori català afectat per un nombre alterós de tempestes tingui unes característiques climàtiques clarament continentalitzades, o, com a mínim, amb una certa tendència a la continentalitat. No obstant això, aquest comentari podria resultar paradoxal en el supòsit que recordem que, en el capítol de les causes del màxim pluviomètric estival, indicàvem l’aportació d’aire humit marítim a través dels cursos fluvials capdavanters de la meitat nord de Catalunya com una de les raons de pes per entendre’l; i això sense oblidar, tanmateix, que ja hem evidenciat un cert grau de continentalitat com un dels mòbils bàsics que favorejen aquesta interesantíssima anomalia pluviomètrica al nostre país.

 

S’ha de remarcar amb la contundència pertinent que el màxim pluviomètric estival emplaçat a casa nostra representa, en essència i en conseqüència, la inversió total de la pluviometria mediterrània. Malgrat tot, a Catalunya, ubicada en el domini geogràfic mediterrani més estricte, és la tardor l’època de l’any amb unes precipitacions superiors i no pas, per enlloc, l’hivern. Tot i així, trobem altres trets que s’ajusten a les característiques estàndard del món mediterrani; per això, l’àrea pirinenca i prepirinenca, per més singular que l’hàgim de veure des d’un punt de vista climàtic en termes mediterranis, participa, amb tot, de diverses característiques que hi van en concordança. No obstant això, l’esmentada inversió del ritme pluviomètric clàssic ja és un element prou sobresortint com per donar-li la importància, la rellevància, que, certament, es mereix.

 

Tenint ben present els comentaris precedents, ens hem de preguntar, i aquest és l’instant precís, si és convenient aplicar el terme mediterrani al clima, o als climes, d’una bona part del Pirineu i el Prepirineu català. Hem de dir, d’entrada, que la resposta és complexa i, a la pràctica, difícilment pot ser definitiva. En tot cas, allò que sembla evident és que el nostre territori d’estudi no és típicament mediterrani, cosa que no exclou, però, que s’hagi de deixar del tot acantonat l’esmentat terme mediterrani per a definir-ne el clima. Més aviat, cal fer referència a una influència mediterrània que no és del tot directa, és veritat, a una influència, en qualsevol cas, una pèl rebaixada. I una altra cosa: tampoc s’ha d’oblidar que l’àmbit geogràfic d’estudi es troba, en línies generals, en una amplíssima regió de clima netament mediterrani, que, fruit de la incontestable existència del relleu, es veu, ni que sigui de manera local, alterat.

 

De tot plegat, volem sobreafegir que, de cara a definir el clima de tantes zones pirinenques i prepirinenques immerses en el màxim pluviomètric estival, hom ha anotat l’adjectiu submediterrani. Aquest terme, que pot ser usat per valorar zones de transició entre l’àmbit climàtic mediterrani i un altre domini climàtic adjacent, és probable, a criteri dels millors experts, que sigui el més escaient per a definir el clima de nombroses àrees de la franja nord de Catalunya. Dit en poques paraules: una zona de transició, no geogràficament però sí climàticament, entre, d’una banda, les influències mediterrànies i, d’altra banda, les influències continentals.

 

Aquesta part final del text, on ens qüestionem si el Pirineu i, per extensió, els seus sectors llindants són més mediterranis o més continentals, han adoptat, amb claredat, el to d’hipòtesi. Hem de dir que no hem donat una resposta del tot contundent i meridiana. Més que res, hem copsat les causes, que determinen els especialistes, que condueixen al màxim pluviomètric estival. Des d’aquí, per tant, hem ambicionat entrar de ple en la relació tan ferma com innegable existent entre les tempestes i el fet que l’estiu esdevingui, tot sovint, l’estació emplujada per excel•lència al nord de l’atractiva Catalunya.