INTRODUCCIÓ A LA METEOROLOGIA DE CATALUNYA: ASPECTES ESSENCIALS

UNA VISIÓ GENERAL

 

Per entendre el comportament de la meteorologia a Catalunya, la ciència que estudia l’atmosfera i els fenòmens que s’hi produeixen, cal situar-la i tenir unes senzilles nocions de la seva geografia.

 

Catalunya es troba en les latituds mitjanes de l’Hemisferi Nord, fet que comporta l’arribada de masses d’aire prou distintes les unes amb les altres en relació l’època de l’any i, fins i tot, dins d’un mateix període.

 

Ens trobem dins el món mediterrani, banyats per la Mediterrània, mar generador de sorpreses i fenòmens violents. Finalment, el relleu de les terres catalanes comporta una irregularitat meteorològica i climàtica realment accentuada. Puc dir que es tracta dels tres factors bàsics que regeixen la meteorologia, i la climatologia, a Catalunya.       

 

Hem de pensar en la unió dels tres factors. Fruit d’aquesta circumstància, Catalunya és un altre món des del punt de vista meteorològic. De fet, no és exagerat de pensar que, dins el nostre àmbit, es produeixen gairebé tots els fenòmens meteorològics que tenen lloc arreu del món. Per això, Catalunya és rica en fenòmens meteorològics, que ja foren molt ben estudiats per l’eminent doctor Eduard Fontserè, considerat el pare de la meteorologia catalana, en la primera meitat del segle XX, uns estudis realment detallats i acurats malgrat les mancances de l’època.  

 

Catalunya, pel que fa al temps, presenta una gran irregularitat. No és gens estrany de passar de res a tot i de tot a res. Som una regió de contrastos a causa de dos dels factors esmentats, és a dir, trobar-nos en una latitud mitjana i per tenir la influència mediterrània. El relleu el què fa és accentuar-los sovint.

 

D’aquesta manera, en un any qualsevol podem patir una greu sequera, mentre al següent les precipitacions poden esdevenir molt abundants. En un interval de temps molt inferior, d’un dia per l’altre, el temps pot ser realment divergent, passant de temperatures molt suaus a una massa d’aire fred molt notable o bé d’una jornada del tot assolellada a precipitacions intenses l’endemà. És la peculiar, complexa i esbojarrada meteorologia catalana.

 

També, en un mateix instant, Catalunya pot veure’s afectada per una multitud de tipus de temps. Pensem en una massa d’aire fred polar en el mes d’abril i veurem el paper transcendental que juga el relleu.

 

Una tarda d’abril amb la situació atmosfèrica citada, durà una nevada intensa a la Vall d’Aran i en totes les cotes de la comarca, moderada a intensa a la resta del vessant septentrional del Pirineu i intermitent a la cara sud, en cap cas caient amb intensitat, i amb vent i clarianes. Les comarques ubicades en el triangle comprès entre el Barcelonès, Osona i el Baix Empordà seran afectades per tamborinades de calamarsa. Cap a Ponent, les Terres de l’Ebre i la meitat oest de les comarques centrals, el cel romandrà serè o amb quatre núvols decoratius. Al seu torn, la tramuntana bufarà amb molta força a l’Empordà i a les zones altes del Pirineu, superior als 110-130 km/h, aixecant mar encesa. Mentre, la costa central serà visitada per una tímida marinada que amb prou feines aixecarà marejol, mentre que cap a la Costa Daurada el mestral superarà els 100 km/h. Catalunya, una terra de contrastos.

 

No és exagerat afirmar que ens trobem en una de les àrees de més difícil predicció de tot el món.  La dificultat encara augmenta més en el moment d’entrar a la tardor. D’aquesta manera, atès que ens podem trobar amb precipitacions torrencials, ventades huracanades, tornados i mànegues, temporals marítims, nevades molt abundants, onades de calor i de fred, alternant amb dies plàcids i agradables, la complexitat del nostre temps pren un caire gairebé únic a nivell estatal i europeu. Ja ho he dit, i val la pena remarcar-ho: Catalunya és, meteorològicament parlant, un món a part, un món complex, peculiar i esbojarrat.   

   

 

 

 

LES PLUGES

 

Les pluges i, de fet, les precipitacions conjuntament, són l’element més complex en la meteorologia catalana. Un bon exemple són els nou tipus estacionals diferents de règim de precipitació que sorgeixen de les vint-i-quatre permutacions que es poden realitzar amb les quatre estacions, ordenant-les de més plujosa a més seca.

 

Tenint en compte que la mitjana en pluviometria catalana és situada al voltant dels 600-650 mm anuals, diferenciem una Catalunya seca, per dessota d’aquesta xifra, i una Catalunya plujosa per damunt. A grans trets, la Catalunya seca és situada al sud i a l’oest del riu Llobregat, i la Catalunya plujosa al nord i a l’est d’aquest curs fluvial, si bé tot plegat és una afirmació general pels matissos que ofereixen les muntanyes.

 

Les pluges a Catalunya es presenten amb notable irregularitat d’un mes a un altre o d’un any o un indret a un altre. Al cap de trenta anys de prendre dades en fem les mitjanes. Així, mentre a les comarques del Pirineu es superen els 1000 mm anuals, a les eixutes de ponent no s’arriba als 400. A més a més, un any qualsevol pot esdevenir molt sec i al següent les pluges ser molt abundants.

 

A gran part del Pirineu es dona la circumstància que l’estiu és l’estació plujosa per excel.lència, mentre a gairebé la resta de Catalunya és l’època més eixuta. És a la tardor quan les precipitacions acostumen a esdevenir violentes prop del litoral. 

 

 

 

 

LA NEU

 

De manera variada es presenta la neu al nostre territori considerant la diversitat del relleu.Tret de la Vall d’Aran, afavorida pel clima atlàntic que li duu nevades més regulars, a la resta del Pirineu català la neu es presenta amb notable irregularitat d’un any a un altre. Així, mentre una temporada pot estar caracteritzada per la manca de l’element blanc, a la següent poden acumular-se diversos metres de neu. Amb la pèrdua d’altitud el nombre de nevades davalla ràpidament.

 

Pel que fa a l’interior i a les muntanyes del prelitoral, és el massís del Montseny l’indret que més es veu afavorit per aquesta precipitació sòlida, puntualment amb nevades considerables. L’Alta Garrotxa i els Ports de Beseit vénen a continuació en aquest sentit. Al pla ja hi són estranyes, no tant en relació els altiplans, on fins i tot hi pot nevar a la primavera.

 

En relació la costa i el prelitoral les nevades són molt esporàdiques, un pèl més freqüents a la Serralada Litoral. De mitjana, la costa catalana enregistra entre menys d’un dia i un dia i mig de neu a l’any, situat el màxim al sud de la Costa Brava i nord de la costa central. Només algunes d’aquestes nevades enfarinen les muntanyes litorals.

 

 

 

LES TEMPERATURES

 

Les temperatures no ofereixen tanta complexitat com les precipitacions. Amb tot, de vegades, els contrastos són rellevants entre un indret i un altre del territori. El factor fonamental que duu aquests contrastos és, lògicament, l’altitud, però també la situació atmosfèrica del moment.

 

Les temperatures més baixes a casa nostra s’enregistren a l’alta muntanya del Pirineu, on els valors poden davallar dels –20ºC, contrastant amb les terres sudoccidentals, on poden superar-se lleugerament els 40. En general, en territori català les temperatures augmenten de nord a sud, però novament és una afirmació que convé de prendre-la amb precaució donades les nombroses serres que pel camí anem trobant.

 

Les temperatures mitjanes més elevades les trobem a la vall de l’Ebre i la meitat meridional del litoral, amb 16 o 17ºC, mentre les mitjanes més fredes, inferiors als 0ºC, romanen establertes per damunt dels 2.500 metres d’altitud.

 

Les temperatures són suaus globalment parlant, però amb valors extrems enregistrats oscil.lant entre els –32 i els 44ºC. Destaquen els valors tan elevats de les terres interiors durant la canícula estival, contrastant amb les glaçades molt puntuals de la franja costanera.

 

 

 

ELS VENTS

 

En territori català, trobem tres àrees especialment sotmeses a la possibilitat de fortes ventades. En primer lloc, cal fixar-nos en l’alta muntanya, les zones altes del Pirineu que tan sovint reben l’embat de ventades huracanades, amb ratxes que sabem que han superat els 200 km/h.

 

En segon lloc, ràpidament ens ve al cap l’Empordà, la terra del vent, on la tramuntana s’ha fet un nom en majúscules en la meteorologia d’aquest sector, un vent que sovint hi altera la vida normal. I, en tercer lloc, les comarques meridionals, habitualment afectades pel mestral, encara que, en general, sense la freqüència ni la violència de la tramuntana empordanesa.

 

Però no tota Catalunya és ventosa. Així, hi ha àrees de l’interior que rarament es veuen afectades per vents destacables. La causa cal cercar-la en l’orografia, que fa de paravents en algunes contrades. A més, independentment de les zones ventilades anomenades anteriorment, les zones més elevades de l’interior de vegades també es veuen sotmeses a algunes ventades.

 

A la costa hi actua un ventilador natural d’allò més eficaç que refresca aquestes comarques durant l’estiu. És la marinada, nom amb què es coneix la brisa de mar a la costa catalana.

 

 

 

LA NUVOLOSITAT

 

Molt freqüentment, els núvols adquireixen unes formes realment variades i complexes, sovint formes belles que se’ns passejen per damunt els nostres caps. A grans trets es pot afirmar que els distints gèneres de núvols, que en són deu, es passejen per damunt nostre quasi sense preferència estacional llevat dels núvols de desenvolupament vertical, els cúmuls i els cúmulonimbus, propis de l’època càlida.

 

Tanmateix, no és agosarat afirmar que és la Vall d’Aran el sector on més sovintejen els núvols a casa nostra. Contràriament, l’indret menys freqüentat per aquests és el Pla de Lleida. Els núvols de desenvolupament vertical, els més espectaculars possibles, molt correntment a l’estiu s’apoderen dels bells paratges del Pirineu i acaben congriant tamborinades.

 

D’altra banda, tot i ser físicament el mateix que un núvol, no convé obviar la boira, els núvols arran de terra en definitiva. La boira es presenta amb freqüència a l’hivern a les planes de l’interior durant les nits llargues, serenes i calmoses.

 

 

 

 

ELS FENÒMENS VIOLENTS

 

Catalunya pot veure’s afectada per alguns fenòmens violents. Convé de destacar-ne els aiguats, els tornados i les mànegues, les ventades huracanades i els temporals marítims.

 

Els aiguats “catalans” acostumen a presentar-se, any rere any, al litoral i prelitoral bàsicament i, en menor mesura, al Pirineu, en un moment del calendari comprès entre l’agost i el novembre, de vegades duent estralls i víctimes. De tornados i, sobretot, mànegues o trombes marines, ocasionalment podem veure’n alguna a cavall de l’estiu i la tardor. Les ventades huracanades, com he anotat, s’enregistren a les altituds, a l’Empordà i a les terres meridionals. Finalment, els temporals marítims acompanyen  episodis de mal temps del sud o les conegudes llevantades.