FENÒMENS ÒPTICS, ELÈCTRICS I ACÚSTICS, LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA I LA CIRCULACIÓ GENERAL DE L’ATMOSFERA

FENÒMENS ÒPTICS, ELÈCTRICS I ACÚSTICS DE L’ATMOSFERA

 

FENÒMENS ÒPTICS DE L’ATMOSFERA

 

L’halo i l’arc de Sant Martí, els fenòmens òptics més remarcables

 

Halo:

 

El terme halo al·ludeix a aquell anell lluminós al voltant del sol o la lluna que es forma a conseqüència de la refracció o la reflexió de la llum en els cristalls de glaç que es troben en els núvols de tipus alt.

 

El fenomen es dona, bàsicament, en presència de cirroestrats, però també pot produir-se, més modestament, amb els cirrus, i en podem observar dos tipus principals: l’halo ordinari, que té un angle de 22º, i l’halo extraordinari, que el té de 46º.

 

Afegeixo que l’halo és el fenomen òptic per excel·lència, juntament amb l’arc de Sant Martí, que tal vegada gaudeix d’una major espectacularitat. I apunto una curiositat al voltant de l’halo: i és que aquest fenomen òptic de l’atmosfera tot sovint se l’ha lligat, particularment des de la meteorologia popular que ha passat de generació en generació, a l’alta probabilitat de pluges al cap d’unes hores o d’un dia. Per una raó fonamental: perquè, considerant com els cirrus i els cirroestrats -que són aquells gèneres de núvols, en especial aquest darrer, que provoquen els halos- solen ser l’avançada d’una pertorbació, és força possible que, en efecte, la pluja aparegui. Tot i així, aquesta norma no s’ha de pendre al peu de la lletra, per tal com els núvols alts, també, en moltes ocasions no tenen res a veure amb pertorbacions que s’aproximen.

 

Halo preciós / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Halo preciós / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Un halo qualsevol / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

Un halo qualsevol / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Arc de Sant Martí:

 

L’arc de Sant Martí és aquell arc bastant espectacular, conegut i fins i tot reputat format per bandes concèntriques de colors, que basculen del violeta al vermell i que apareix al cel, en el cantó totalment oposat en relació el qual es troba el sol, en presència d’una pantalla de pluja.

 

Es produeix, per tant, durant la precipitació o bé poc després de caure, en particular quan el sol se situa baix a l’horitzó, fruit de la refracció, en les gotes de pluja, que comporta la llum solar directa.

 

Normalment, es distingeixen dos tipus primordials d’arcs de Sant Martí. Però abans anoto que el seu procés de formació, en sentit estricte, ens porta a parlar, de fet, en la descomposició, a causa del fenomen de la refracció, de la llum blanca provinent del sol en els set colors bàsics.

 

Per tant, de la combinació de la descomposició de la llum en un nombre tan elevat de gotes de precipitació, és el que condueix a la formació de l’arc en si. I és que, en definitiva, les gotes de pluja són les responsables de la descomposició de la llum solar.

 

D’un cantó, i emfatitzant en els dos tipus primordials, hi ha l’arc de Sant Martí principal, en el qual la seva part central es troba entre els 40 i 42º per damunt de l’horitzó i que a la part inferior s’hi situa el color violeta i a la banda exterior, el vermell. D’altra part, podem albirar un arc de Sant Martí secundari; aquest és menys lluent que el principal, s’ubica entre els 50 i 54º damunt de l’horitzó i compta amb els colors totalment invertits, això és, que el vermell es troba a la banda inferior, mentre que al cantó superior s’hi troba el color violeta. Sigui com sigui, tant l’arc principal com el secundari són visibles quan una persona se situa d’esquena al sol, en la direcció precisa, doncs, en què es troba la precipitació.

 

Malgrat que des de temps immemorials els arcs de Sant Martí van ser vinculats a fets divins, no va ser fins al segle XVII quan es va donar una versió precisa d’aquest vistós i fins i tot apreciat fenomen òptic. Així, Isaac Newton va difondre, llavors, una explicació científica per tal d’entendre aquest joc de colors en el cel.

 

Arc de Sant Martí espectacular / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Arc de Sant Martí espectacular / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Arc de Sant Martí doble / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Arc de Sant Martí doble / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Altres fenòmens òptics de l’atmosfera

 

Parheli:

 

També rebent el nom de fals sol, el parheli és aquella taca lluminosa i molt més brillant que l’halo col·locada a un costat del sol o la lluna, a la mateixa alçada o fins i tot a tots dos si el núvol alt és prou extens, atès que també només es forma en presència de cirrus i molt especialment cirroestrats.

 

Bonic parheli o fals sol / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

Bonic parheli o fals sol / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

Arc tangent superior:

 

És un fenomen òptic molt menys conegut que l’halo i l’arc de Sant Martí però que consisteix en un arc lluminós establert damunt la vertical del Sol. Té una forma diferent a parer de l’alçada a la qual es troba el sol, donat que a cops és convexe i a voltes és concau.

 

Arc circumcenital:

 

És una variant d’halo que consisteix en un arc relativament petit que es genera a la part superior del Sol i convexe a aquest.

 

Cercle parhèlic:

 

Fenomen òptic que consisteix en un cercle blanc paral·lel a l’horitzó que se situa a la mateixa alçada del sol.

 

Corona:

 

Aquest nou fenomen òptic de l’atmosfera ja no guarda, a diferència dels anteriors, un lligam amb els halos. En essència, però, una corona és aquell o aquells anells lluminosos que surten al voltant del sol o la lluna, que es mostren com el seu centre, en presència de núvols mitjans, sobretot altocúmuls. I dir que aquest anell circular de colors és més reduït que l’halo.

 

Corona / El Papiol / Autor: Jaume Sacasas

Corona / El Papiol / Autor: Jaume Sacasas

 

Raig Verd:

 

El raig verd és aquella coloració de tonalitats clarament verdoses -d’aquí ve el nom del terme- que un observador pot veure a la part superior del sol en el moment de la seva sortida o la seva posta i que tan sols dura uns instants de segon.

 

 

FÈNÒMENS ELÈCTRICS DE L’ATMOSFERA

 

Els llamps, el fenomen elèctric per excel·lència

 

És un fet del tot indiscutible que els llamps no tan sols representen el màxim perill de les tempestes, i que, de manera inqüestionable, són els fenòmens elèctrics per antonomàsia de l’atmosfera, sinó que de manera habitual són l’element més espectacular d’una tempesta, l’element més poderós n’hauríem de dir.

 

Amb l’objectiu de definir-lo clara i meridianament, he de dir que un llamp és aquella descàrrega elèctrica que es produeix entre el núvol i la superfície terrestre; un llampec, de la seva banda, és la descàrrega entre dues parts del núvol.

 

No cal dir, com és ben evident, que els llamps són molt més perillosos, més amenaçants; de fet, de persones abatudes per llamps n’hi ha moltes referències. En aquest ordre de coses, per tant, sovint s’han divulgat tot un seguit de mesures de protecció per tal que les persones puguin aixoplugar-se de l’elevat perill que comporten aquestes virulentes manifestacions elèctriques.

 

He de comentar, igualment, que les tempestes que duen associats llampecs solen ser menys vigoroses -menys intenses pel que fa a la precipitació- que les que combinen llamps i llampecs o de manera exclusiva llamps. Aquestes darreres, doncs, solen ser més potents. I una cosa a copsar: com a mitjana, una gran part de les descàrregues elèctriques que cada dia es produeixen al món són en forma de llampecs, molt més que no pas en forma de llamps, amb un percentatge àmpliament superior al 50%. I per cert, ara que esmento els llampecs: és prou corrent que facin alguns quilòmetres de llargària dins del cúmulonimbus, i un observador els pot veure com s’estenen horitzontalment a través del cel.

 

Sigui com sigui, en els cúmulonimbus es poden distingir tres tipus de descàrregues elèctriques. Així, d’entrada, sent les més perilloses i posicionades en segon lloc pel que fa al nombre de descàrregues totals, trobem aquelles que surten del núvol i van a terra o al mar. Per tant, la càrrega negativa de la part inferior de la tempesta es combina amb un sector de càrregues positives a la superfície. Neix, aleshores, el llamp.

 

En segon terme, tot i que aquestes són les descàrregues més comunes i habituals, trobem aquelles que van d’una part del núvol a una altra. Són llampecs, en aquest cas, que es formen a causa de la diferència entre les càrregues positives del sector alt del cúmulonimbus i la zona negativa d’altres punts del núvol. I en tercer lloc, cal destacar els llampecs que van del núvol a l’aire, que es dona quan les càrregues positives de la part altiva del cúmulonimbus difereixen de zones carregades negativament i situades al voltant del núvol però ubicades en una porció de cel lliure de nuvolositat apreciable.

 

Tinguem en compte, doncs, que els cúmulonimbus mesclen la presència de càrregues elèctriques positives i negatives, les primeres ubicades a la part superior del gran núvol i les segones establertes més aviat a la banda inferior. Sigui com sigui, voldria exposar una realitat ineludible: que els cúmulonimbus focalitzen àrees del núvol on s’hi troben càrregues elèctriques divergents.

 

A la pràctica, quan la diferència de potencial elèctric és enorme, de manera que s’ha de corregir aquesta divergència tan acusada, es produeix el fenomen elèctric per excel·lència de l’atmosfera: els llamps i els llampecs. Tant un tipus de descàrrega com l’altra, són altament lluminoses. En tot cas, aquesta gegantina diferència de potencial elèctric es dona entre zones de càrrega positiva i zones de càrrega negativa.

 

Del cert, aquestes manifestacions elèctriques són molt més usuals a les àrees intertropicals del planeta i en les latituds mitjanes, molt més que no pas a les latituds altes. En essència, aquesta descàrrega elèctrica tan lluminosa ho sembla tant a causa de la intensitat de la descàrrega, tot i que el canal per on circula és de només 2 a 4 cm de diàmetre.

 

L’aire, pel canal on circula la descàrrega, pot escalfar-se fins a 30.000ºC. I llavors, entra en joc el fenomen acústic per antonomàsia: el tro. No obstant això, està comprovat, i fins i tot es pot veure a ull nu, que alguns llamps, no pas llampecs en aquest cas, descarreguen repetides vegades en fraccions de segon sobre el mateix indret. A més a més, n’hi ha que generen un seguit de visibles ramificacions que sovint deixen a l’observador embaladit. I un darrer detall a comentar: quan una tempesta és jove, és habitual que els llamps siguin els protagonistes, mentre que en el supòsit que ja es trobi en la fase de dissipació és molt probable que, de llarg, els llampecs guanyin els llamps, fins i tot possiblement inexistents.

 

A tall gairebé de curiositat, he de mencionar que, gràcies als seus famosos però arriscats experiments, va ser el científic nord-americà Benjamin Franklin (1706-1790) la primera persona en descobrir, l’any 1752, que els llamps no eren altra cosa que potents decàrregues elèctriques.

 

 

Altres fenòmens elèctrics

 

Foc de Sant Elm:

 

El foc de Sant Elm és un fenomen elèctric que ja es coneix de fa segles i que consisteix, bàsicament, en unes descàrregues elèctriques -de coloracions sobretot blavoses i verdoses- que es poden produir abans d’una tempesta, senyal inequívoc que l’aire es troba molt electritzat.

 

Aquestes guspires sorgeixen d’objectes acabats en punxa, com també metàl·lics, i tot sovint es manifesten en uns petits espetecs fruit d’aquestes mateixes i lleus descàrregues.

 

De manera indiscutible, és un dels fenòmens elèctrics més singulars, més curiosos en definitiva, però que recomanen allunyar-se de l’indret on es presenten atès que indiquen la possibilitat de caiguda d’un llamp.

 

 

FENÒMENS ACÚSTICS DE L’ATMOSFERA

 

El tro, el fenonem acústic per excel·lència

 

El tro:

 

El colossal escalfament de l’aire de 30.000ºC provoca, primer, una brusca expansió i, després, una immediata contraccció de l’aire escalfat, i el resultat és l’efecte sonor del tro.

 

Aquesta rapidíssima expansió i contracció de l’aire aboca, de manera ineludible, al terrabastall acústic. Evidentment, l’observador el sentirà més fort com més a prop li hagi caigut el llamp. Justament, apunto que el so provinent d’un llamp és més sec, més brusc i més potent que el d’un llampec, que té un so més pausat i uniforme. Sigui com sigui, la combinació de llamps o llampecs i els trons consegüents generen, tot sovint, uns espectacles naturals dignes d’admirar, dignes d’embaucar-s’hi.

 

Convé apuntar una curiositat que ens condueix a anotar que poques vegades se sent un tro més enllà dels 20 o 25 km, però particularment he de copsar que, considerant que el tro, o el que és el mateix, el so viatja a 340 m/seg, podem esbrinar a quina distància ha impactat el llamp, un procés que es difon força més en el cas dels llampecs.

 

Així, doncs, es pot calcular mitjançant l’interval de temps transcorregut entre el llamp i el tro. Sabent que la percepció de la llum és del tot instantània i que el so, com afirmava, es propaga a 340 m/seg, cal multiplicar per 340 el nombre de segons que l’observador ha tardat a escoltar el tro.

 

Posem per cas que l’observador ha sentit el tro sis segons després de veure el llamp; per tant, és necessari multiplicar els 340 per sis per saber a quina distància ha anat a parar. El resultat, per exemple, és de 2.040 metres. En tot això, una realitat és innegable: tant el llamp o el llampec i el tro es produeixen de manera simultània. És la distància, doncs, allò que fa que sentim el tro desfassat en el temps en relació la decàrrega elèctrica.

 

Ambient de tempesta / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Ambient de tempesta / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA

 

DEFINICIÓ

 

Sent com és la pressió atmosfèrica un dels paràmetres per antonomàsia de la meteorologia i el factor essencial a l’hora de realitzar un pronòstic considerant que els mapes del temps simbolitzen camps de pressió, cal evocar-la com el pes de l’aire per unitat de superfície. 

 

 

MESURA DE LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA

 

L’aire pesa, una realitat irrevocable

 

És innegable, tal com acabo d’exposar, que l’aire pesa. Anunciat això, la primera persona en demostrar-ho va ser, l’any 1640, Galileu. Tot i així, la primera mesura de la pressió atmosfèrica va ser efectuada per un deixeble destacat del savi italià: Torricelli, físic com ell i que la va calcular el 1643.

 

 

L’experiment de Torricelli

 

En realitat, l’experiment va consistir en omplir de mercuri un tub d’un metre de llargada. A continuació, el tub va ser col·locat en un recipient més ampli, quedant lliure l’obertura. Llavors, Torricelli  observà que el mercuri del tub, en comptes de buidar-se, va davallar tan sols una mica, quedant a una certa alçada.

 

A la pràctica, la força que impedia baixar del tot el mercuri era la que exercia l’aire sobre la superfície del recipient. El mercuri, de fet, va quedar situat a una altura de 76 cm, raó per la qual a partir d’aquell moment s’ha considerat que una pressió normal a nivell del mar són aquests emblemàtics 760 mm registrats el 1643. Cal indicar, però, que la dada és vàlida a nivell del mar per una raó ben simple: perquè a una altitud superior, la pressió sempre és inferior; per tant, és més baixa a les muntanyes que al pla o a la costa a conseqüència de la menor densitat de l’aire.

 

 

La pressió atmosfèrica, sempre inferior a la muntanya que a la plana

 

Cinc anys endavant, el 1648, Pascal va realitzar, a França, una sèrie de mesures de la pressió atmosfèrica amb el propòsit de comparar les dades de la muntanya i del pla. Va adonar-se, doncs, que la columna de mercuri era inferior al primer indret.

 

 

El desigual descens de la pressió en funció de l’alçada

 

Val a dir que el descens de la pressió atmosfèrica és molt més ràpid a les capes d’arran de terra, mentre que és bastant més pausat en les capes més enlairades. De tot plegat se’n treu una conclusió prou eloqüent: i és que les capes inferiors són molt més comprimides, denses i pesades que les superiors. A causa d’una circumstància fonamental: perquè la força de la gravetat atrau la massa atmosfèrica cap a la superfície.

 

 

El baròmetre i el barògraf, els instruments de mesura per excel·lència

 

D’altra banda, és d’allò més interessant comentar que un baròmetre és, en essència, aquell aparell meteorològic utilitzat per mesurar la pressió atmosfèrica.

 

N’existeixen dos tipus fonamentals: l’un, és el baròmetre de mercuri, que consisteix en una columna de mercuri, derivat directament de l’experiment de Torricelli. L’altre tipus de baròmetre rep el nom d’aneroide. Aquest, al seu torn, no porta incorporat mercuri, sinó que els canvis en la pressió s’evidencien en el moviment d’una agulla col·locada per damunt d’una escala de gradació.

 

És important, també, fer referència als barògrafs. En poques paraules: aquells instruments enregistradors, d’una manera continuada, de la pressió atmosfèrica. A la pràctica, en marquen les variacions en una banda de paper per tal com són els mesuradors oficials de la pressió. Així, gràcies al barògraf ens podrem adonar, clara i meridianament, que les variacions de pressió atmosfèrica són, més accentuades o més desvirtuades, constants. I una altra cosa: la pressió no només varia en un mateix emplaçament, sinó que, a més a més, pot divergir força d’un lloc a un altre.

 

 

Unitats de mesura de la pressió atmosfèrica

 

En quant a les unitats de pressió, cal assenyalar que totes les mirades convergeixen en el milibar, que el podem veure, alhora, com un pes sobre una unitat de superfície. Dit això, convé corroborar que la pressió normal, o sigui, estàndard, de 760 mm de mercuri, es correspon amb 1.013,2 milibars. I apuntar, en tot cas, una dada complementària: malgrat que el terme milibar és d’ús corrent, els darrers temps els meteoròlegs han tendit a utilitzar més el concepte hectopascal. Sigui com sigui, però, tant l’un com l’altre són sinònims.

 

 

VARIACIONS DIÀRIES I ANUALS DE LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA

 

Dos màxims i dos mínims diaris de pressió

 

Com a element prou dinàmic i constant de la meteorologia que és la pressió atmosfèrica, se sap del cert que aquesta pateix una sèrie de variacions diàries i anuals.

Pel que fa al primer cas, tot i que són gairebé imperceptibles, de tan sols unes dècimes de milibars, cal indicar que es donen dos màxims: l’un, a mig matí, i l’altre, al vespre; i dos mínims, també dissimulats, de matinada i a primera hora de la tarda. I és necessari notificar, en qualsevol cas, que aquests lleus alts i baixos tan sols es donen en jornades d’estabilitat atmosfèrica; o el que és el mateix: en situacions de bon temps. I aquest fenomen singular porta el nom de marea baromètrica.

 

 

El moviment de les altes i les baixes pressions, clau per entendre les variacions estacionals

 

En un altre ordre de coses, cal no menystenir els canvis, en la pressió mitjana, mesurats al llarg de l’any. Per regla general, s’albiren en funció de si un indret determinat rep l’influx directe de sistemes d’altes o baixes pressions, en què tant els uns com els altres afavoreixen de totes totes les esmentades variacions i que disposen d’un protagonisme major o menor segons l’època de l’any.

 

 

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA

 

Els canvis dels grans sistemes de pressió en funció de l’època de l’any

 

Al nostre planeta, la distribució geogràfica de la pressió atmosfèrica compta amb unes determinades variacions en funció de l’estació de l’any, considerant d’una manera preferent les dues estacions de màxim protagonisme, que són l’hivern i l’estiu.

 

Per norma, en el transcurs de l’hivern es palesa prou bé un predomini dels anticiclons damunt dels continents, quedant en una posició secundària aquells anticiclons posicionats en àrees marítimes. Pel seu cantó, en aquest període de l’any els centres de baixes pressions, això és, les depressions, s’escampen per molts sectors oceànics i amb prou feines emergeixen damunt les zones continentals. De la seva part, a l’estiu les baixes pressions solen afectar els continents, mentre que a les àrees oceàniques les altes pressions s’hi consoliden i abarquen, per tant, uns sectors oceànics més engrandits; llavors, les depressions queden circumscrites a un pla minoritari.

 

La pressió atmosfèrica mitjana al gener / Font: Llibre "Curso de meteorologia y oceanografia"

La pressió atmosfèrica mitjana al gener / Font: Llibre “Curso de meteorologia y oceanografia

 

La pressió atmosfèrica mitjana al juliol Llibre / Font: "Curso de meteorologia y oceanografia"

La pressió atmosfèrica mitjana al juliol / Font: Llibre “Curso de meteorologia y oceanografia

 

 

La distribució estacional dels grans centres de pressió

 

A tall esquemàtic i en el marc planetari, la distribució de la pressió atmosfèrica hivernal és la següent:

 

. Un passadís de baixes pressions al voltant de l’Equador.

. Amplis i sòlids anticiclons damunt les latituds subtropicals de l’Hemisferi Nord, menys rellevants a l’Hemisferi Sud.

. A les latituds mitjanes, un cinturó de baixes pressions a tots dos Hemisferis.

. Altes pressions a les zones polars.

 

A l’estiu, l’esquema és el desglossat a continuació:

 

. Passadís de depressions equatorials.

.Anticiclons notablement eixamplats i potents sobre les àrees oceàniques, trencats per baixes pressions damunt de les zones continentals.

. A l’Hemisferi Nord, les baixes pressions, amb una força relativament migrada, pujen de latitud.

 

 

DISTRIBUCIÓ HORITZONTAL DE LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA

 

Les isòbares, línies que uneixen punts d’igual pressió

 

He de subratllar, encara que aparentment pugui semblar paradoxal i en relació la distribució horitzontal de la pressió atmosfèrica, que cada indret determinat compta amb una pressió diferent respecte d’un altre, però també és veritat que, de vegades, hi ha àrees d’idèntica pressió en un moment qualsevol.

 

A la pràctica, aquests canvis del camp de pressió en la superfície terrestre poden representar-se mitjançant unes línies que uneixen punts d’igual pressió en un moment concret. Aquestes línies reben la coneguda denominació d’isòbares, representades clara i meridianament en els mapes d’isòbares.

 

Font: Web "Wetterzentrale"

Font: Web “Wetterzentrale

 

 

Algunes singularitats en relació la pressió atmosfèrica

 

Val a dir que les isòbares solen visualitzar-se en els mapes d’isòbares o mapes del temps de superfície en línies traçades cada 2, 4 o 5 milibars, en funció del centre meteorològic que elabora el mapa i de l’escala d’aquest. I anoto una curiositat en aquest sentit: valorant que la pressió i el vent són paràmetres meteorològics íntimament relacionats, per tal com el vent és una causa directa de les variacions de pressió entre un punt i un altre, en el supòsit de contemplar en un mapa del temps que les isòbares es troben juntes entre si, és molt probable que el vent sigui intens; al seu torn, si es mostren separades, el vent fàcilment serà suau. I més particularitats que voldria mencionar: els valors de pressió atmosfèrica que sobrepassin els 1.013 mb –o hectopascals- seran considerats com a altes pressions, mentre que quan la pressió no assoleixi aquest llindar caldrà parlar de baixes pressions.

 

Ara bé, hi ha unes isòbares, també del tot sobresortints en el món de la predicció meteorològica, que no representen, fet i fet, el camp de pressió en superfície; evidencien, en aquest cas, la pressió en alçada. Aquestes línies tenen el nom d’isohipses i ensenyen, per tant, la pressió en els mapes d’alçada o topografies, la més notable de les quals és la de 500 mb o hPa. A tall d’originalitat cal dir, en efecte, que aquest mapa és fonamental de cara a l’anàlisi del temps previst perquè palesa la meitat de l’atmosfera, els 500 mb. En poques paraules: marca el camp de pressió a uns 5.500 metres d’altura.

 

 

LES CONFIGURACIONS ISOBÀRIQUES PER EXCEL·LÈNCIA

 

Considerant la forma i l’estructura que prenen les línies isòbares, generen allò que es coneix amb el nom de configuracions isobàriques. Us exposo les més importants.

 

 

L’anticicló

 

També anomenat alta, és una zona d’altes pressions formada per una o més isòbares tancades, que tenen una forma més aviat circular i el.líptica, i on la pressió augmenta de l’exterior cap al seu centre, lloc on el valor és el més elevat de tota la configuració isobàrica. Cal no oblidar, per part seva, les altes relatives, això és, aquells anticiclons en què la pressió és inferior als 1.013 mb.

 

 

La depressió

 

Denominada igualment com a baixa, és un sector de baixes pressions format, també en aquest cas, per una o més isòbares tancades, que adquireixen una fesomia circular o el.líptica, i en què la pressió decreix de l’exterior cap a l’interior, on s’hi troba el valor mínim. I destacar, ara, les baixes relatives, o sigui, aquelles depressions en què el mínim de pressió és superior als 1.013 mb.

 

 

El pantà baromètric

 

Un pantà baromètric és aquella àrea que es visualitza en un mapa del temps a tall d’una zona més o menys eixamplada amb una pressió propera a la mitjana esmentada dels 1013 mb i on les isòbares es mostren distants entre si.

 

 

La falca anticiclònica

 

Una falca anticiclònica ve a ser un espai protagonitzat per una o més línies isòbares no tancades que agafen una certa forma d’U més o menys inclinada, i que evidencien, ras i curt, la prolongació d’un anticicló.

 

 

El solc

 

Un solc és una zona, que pot amagar una depressió secundària, d’isòbares no tancades que simbolitzen l’allargament d’una depressió i que agafen forma de V o U.

 

 

L’estat del temps en els anticlons

 

Pel que fa a l’estat del temps en les configuracions capdavanteres, és a dir, l’anticicló i la depressió, és convenient exposar, com sol conèixer el gran públic, que, en general, un anticicló és sinònim de temps estable, clar i encalmat. No obstant això, és significatiu expressar en general per tal com succeeix així en una gran majoria d’ocasions, tot i que, de manera puntual, poden aparèixer canvis de temps.

 

No debades, els anticiclons es vinculen a bon temps per dues raons senzilles d’entendre: perquè en les seves àrees d’influència es produeix un descens de l’aire -una subsidència en un llenguatge més tècnic- que fa desaparèixer la nuvolositat o no en permet el naixement;  i a més perquè també hi ha divergència. Dit d’una altra manera: l’aire escapa de l’interior cap a la perifèria dels anticiclons.

 

 

L’estat del temps en les depressions

 

En una depressió passa justament el contrari. En altres paraules: tot sovint es lliga depressió amb mal temps perquè s’hi produeixen, en els centres de baixes pressions, ascendències d’aire, el mecanisme per excel·lència que afavoreix la formació de nuvolositat; en segon lloc, es dona el fenomen de la convergència, amb el qual es coneix que l’aire arriba, des de l’exterior, a les depressions.

 

 

L’estat del temps en els pantans baromètrics, les falques anticiclòniques i els solcs

 

I notifico, d’una manera més secundària, que en un pantà baromètric el temps acostuma a ser variable; en les falques anticiclòniques, el temps sol ser similar al, pròpiament, d’un l’anticicló; per últim, els solcs amaguen intestabilitat.

 

 

El moviment de l’aire al voltant de les altes i les baixes pressions

 

A tall d’anotacions complementàries, convé oferir alguna pinzellada del moviment que tenen les àrees d’alta pressió i de baixa pressió. Així, pel que fa a l’Hemisferi Nord, donat que a l’Hemisferi Sud succeeix ben bé el contrari, l’aire gira, al voltant dels centres de baixa pressió, en el sentit contrari a les agulles del rellotge; pel seu cantó, en els anticiclons, l’aire roda en sentit horari.

 

Font: Llibre "Fundamentos de climatología analítica"

Font: Llibre “Fundamentos de climatología analítica

 

 

 

 

LA CIRCULACIÓ GENERAL DE L’ATMOSFERA

 

DEFINICIÓ

 

La circulació general de l’atmosfera -anomenada també circulació general atmosfèrica- és un dels aspectes més rellevants de la meteorologia teòrica general.

 

De fet, s’entén per circulació general de l’atmosfera la distribució mitjana dels corrents aeris sobre la Terra a escala planetària, deixant de banda les pertorbacions i les irregularitats a escala regional i local.

 

 

ALGUNES NOCIONS DE LA CIRCULACIÓ GENERAL DE L’ATMOSFERA

 

La Terra, envoltada de cinturons de pressió i vents

 

Amb el propòsit de donar a conèixer, a continuació, com està establerta la distribució dels camps de pressió i els vents a nivell mundial, cal assenyalar, d’entrada, que el nostre planeta resta afectat per tot un reguitzell de cinturons de pressió i vents que és necessari emfatitzar, i que, en conseqüència, en el trancurs de les properes línies aniré  desglossant amb un mínim de detall.

 

L’esquema que proposo a continuació, que és prou conegut, se centra en l’Hemisferi Nord, aquell que de manera més directa ens interessa, i per aquest mateix motiu el remarco força més. I una altra cosa: com a esquema tèoric que ara divulgaré, cal veure’l més aviat com una mostra mitjana de la circulació general, atès que, en funció de l’època de l’any, pot patir algunes alteracions latitudinals.

 

 

La circulació general atmosfèrica, causada pel desigual escalfament planetari

 

Dit tot això, és convenient apuntar que, en efecte, la circulació general atmosfèrica -o el que és el mateix tal com hem vist, la distribució a escala global dels sistemes de vents- respon al desigual escalfament que es dona a la Terra, fruit del repartiment tan diferenciat, entre unes regions i unes altres, de la radiació solar que ens arriba.

 

Aquestes divergències en l’escalfament planetari, del cert, condueix, en conseqüència, a que hi hagi, sigui a nivell superficial com en altura, un desequilibri que s’ha de compensar. I es compensa amb aquest sistema de pressió i vents global, dos grans elements de la meteorologia del planeta que es troben, fet i fet, prou relacionats, per tal com les diferències de pressió, tant a escala local com regional o global, són la causa primordial i capdavantera del camp de vents.

 

 

La distribució dels sistemes de pressió i vents a escala planetària

 

Així, doncs, i en suma, convé notificar el següent:

 

. Damunt de l’Equador, es focalitza una àrea de baixes pressions coneguda amb el nom de calmes equatorials, però, sobretot, com a Zona de convergència intertropical.

 

. Entre l’Equador i els 30º de latitud, es troba un ampli sector de vents permanents, els alisis.

 

. Al voltant dels 30-35º, es localitzen altes pressions, o el que és el mateix, els anomenats anticiclons subtropicals.

 

. Entre els 35 i 60º de latitud, corre un conturó de vents de l’oest, els coneguts ponents.

 

. Al voltant dels 60º de latitud, s’hi troben les anomenades depressions ondulatòries, un canal de baixes pressions que caminen d’oest a est.

 

. Entre els 60º de latitud i el Pol Nord, hi tenim altes pressions, encara que normalment de poca envergadura.

 

Font: Llibre "Meteorología"

Font: Llibre “Meteorología

 

 

Unes curiositats al voltant dels sistemes de pressió i vents

 

Destacar, a banda d’exposar aquestes darreres afirmacions, que hi ha una realitat del tot innegable, encara que ja prou obsoleta avui en dia. I és que els vents globals al voltant de la Terra van tenir un paper destacat en l’exploració geogràfica de noves terres i en el comerç entre aquestes.

 

Així, mentre que les calmes tropicals podien mantenir els vaixells clavats, els vents alisis, al seu torn, en facilitaven de ple el moviment. De fet, no és cap mena de desmesura assenyalar que als mariners els espantava el mateix aquestes calmes perllongades que les més furioses tempestes i els temporals més agosarats. No és altra cosa, però, tot plegat, que una curiositat interessant.

 

 

LA ZONA DE CONVERGÈNCIA INTERTROPICAL

 

El concepte de Zona de convergència intertropical

 

Abreviada com a ZCIT, la Zona de convergència intertropical és un cinturó d’acusada inestabilitat que envolta gairebé tot el planeta, afectant tant a àrees oceàniques com terrestres.

 

A la vegada que també pot anomenar-se com a calmes equatorials a causa de ser un sector molt extens però altament allargassat, on el vent és fluix o tot sovint en calma, és la zona on xoquen els alisis de tots dos hemisferis.

 

 

La ZCIT, una àrea fortament inestable

 

Aquesta és, a la pràctica, la raó primordial, encara que no l’única, i dit això cal parar atenció igualment a les elevades temperatures i humitat ambientals, que damunt dels oceans guanya força fruit de l’escalfor que aporten les aigües, que determina que sigui, com apunto, una regió fortament inestable, amb nombroses i intenses tempestes, que damunt dels continents es concentren de manera especial durant les tardes.

 

Malgrat que la Zona de convergència intertropical es troba al voltant de l’Equador, bascula una mica al nord durant l’estiu, i un xic al sud en el transcurs de l’hivern. Aglutina, en essència, tot un seguit de baixes pressions poc profundes, però que, a conseqüència del xoc de l’aire entre els dos sistemes d’alisis, els de cada hemisferi, per això mateix, amb aquests notables ascensos d’aire, es produeix la inestabilitat i tants núvols i precipitacions, de vegades amb uns totals anuals molt considerables al llarg de l’any.

 

 

ZONA DELS VENTS ALISIS

 

Què s’entén, per vents alisis?

 

Els vents alisis són un dels vents més famosos, coneguts i divulgats d’arreu del món, i, sens dubte, també un dels més permanents, constants i persistents de tots els sistemes de vent presents al planeta.

 

Anomenats també vents del comerç, per tal com segles enrere van afavorir les rutes comercials entre Europa i Amèrica donat que aquests vents tan importants a escala regional empenyien cap al continent americà els velers, bufen des del cinturó d’altes pressions subtropicals, en direcció l’Equador, fins a la Zona de convergència intertropical.

 

 

Les diferents direccions dels alisis

 

És necessari comentar que els alisis no bufen en la mateixa direcció en cada hemisferi. Així, dit això, ho fan des del nord-est a l’Hemisferi Nord i des del sud-est a l’Hemisferi Sud.

 

Sobretot a l’Hemisferi Nord, amb moltes més terres emergides, particularitzen el clima de nombroses zones afavorides pel seu embat, on els cantons a sobrevent de les illes i els continents reben quantitats de precipitació rellevants. De fet, els alisis, juntament amb els vents de l’oest de les latituds mitjanes, són els vents més regulars del món, i es manifesten sobretot als oceans Atlàntic i Pacífic. I cal afegir que la seva velocitat mitjana no sol sobrepassar els 25 km/h.

 

Font: Llibre "Atmósfera, tiempo y clima"

Font: Llibre “Atmósfera, tiempo y clima

 

 

ZONA DE LES ALTES PRESSIONS SUBTROPICALS

 

El concepte d’altes pressions subtropicals

 

El terme d’altes pressions subtropicals al·ludeix al cinturó d’anticiclons subtropicals, i tenen aquest nom perquè se situen al voltant dels 30-35º. Aquesta renglera d’anticiclons a escala global s’ubica de manera preferent damunt dels oceans, encara que també sobre terra ferma, tot i que en una posició una mica menys rellevant.

De fet, els anticiclons subtropicals per excel·lència es manifesten amb més intensitat a l’Hemisferi Sud, que és força més marítim, malgrat que a l’Hemsiferi Nord i sobre els oceans també en tenim exemples prou representatius.

 

 

El moviment estacional de les altes pressions subtropicals

 

Val a dir que aquestes altes pressions subtropicals tenen una certa basculació latitudinal en funció de l’època de l’any. Així, durant l’estiu, puja de latitud tant un cinturó com l’altre, i a l’hivern es desplacen, també tant l’un com l’altre, cap al sud. En tots aquests dominis geogràfics, val a dir que els vents són minsos o sovint en calma a causa de l’escàs gradient de pressió.

 

 

Les latituds dels cavalls, un nom original

 

La placidesa atmosfèrica d’aquestes àrees va portar a anomenar aquests sectors -però només els oceànics- com a latituds del cavalls.

 

Aquest nom tan original al·ludeix a què els vaixells a vela, durant les rutes comercials entre Europa i Amèrica, havien de llançar per la borda els cavalls per fer baixar el pes del vaixell ja que aquest es trobava, moltes vegades, atrapat en calmes persistents que quasi bé n’impedien l’avanç; amb menys pes, el veler podia, ni que fos a poc a poc, arrencar una mica. I per cloure: el temps és clar, serè, orfe de núvols, i per aquesta mateixa raó, quan coincideixen sobre els continents, s’hi focalitzen deserts.

 

 

ZONA DELS VENTS DE L’OEST DE LES LATITUDS MITJANES

 

Què són els westerlies?

 

La zona dels vents de l’oest de les latituds mitjanes -àrea ventosa coneguda també pel terme anglès de westerlies- fa referència a aquell cinturó gairebé constant i sostingut de vents de l’oest -els anomenats ponents- que s’ubica amb una notable freqüència, i com a terme mitjà, entre els 35º i 60º, en termes aproximats, tant en un hemisferi com en l’altre. Del cert, a l’Hemisferi Nord els vents incideixen amb regularitat d’oest a est, i bufen entre els anticiclons subtropicals i el cinturó de baixes subpolars.

 

 

Els ponents, els vents més característics de les latituds mitjanes

 

Amb l’objectiu de ser més concret, he d’assenyalar que aquest sistema de vents -recordem que, juntament amb els alisis, els més regulars del planeta- són una conseqüència directa del canal de vent que té lloc per la banda nord de les altes subtropicals, però en especial a causa de la banda sud de les depressions subpolars que es passejen -com ara veurem- en una latitud una mica superior. I és que aquests ponents són els vents més característics que bufen a les latituds mitjanes.

En qualsevol cas, no puc deixar de banda una particularitat que potser és interessant d’anotar. Així, a l’Hemisferi Sud, el cinturó de ponents és més clar a conseqüència del fet que les superfícies oceàniques són més espaioses, i és aquí on aquest sistema de vents es desenvolupa més obertament. I un detall que no voldria oblidar per tancar els westerlies: tant aquests com els alisis, cal dir que són els vents més importants de la circulació general atmosfèrica.

 

 

ZONA DE LES BAIXES PRESSIONS SUBPOLARS

 

L’àrea de formació i pas de les baixes subpolars

 

Les baixes pressions subpolars fan referència, en essència, a una zona on es formen i es passejen, gairebé amb continuïtat, és a dir, l’una rere l’altra, aquestes pertorbacions.

 

Sent sovint baixes pressions profundes i de vegades vigoroses i actives, amb precipitacions i encara més amb vents intensos, és un canal depressionari, en podríem dir, que es mou d’oest a est cap als 60º, una latitud, ja, força alta, subpolar com indica el concepte.

 

He de dir que tenen aquesta direcció per tal com són, en general, arrossegades pels corrents de ponent abans esmentats. A part d’això, però, cal destacar que el canal de baixes pressions subpolars camina més al sud o més al nord en funció de l’estació de l’any. Així, per exemple, a l’estiu es mou envers el nord, mentre que, al seu torn, a l’hivern camina més al sud.

 

 

El mal temps habitual del cinturons de baixes subpolars

 

Val a dir que el doble cinturó de baixes subpolars -i dic doble per tal com integra cada hemisferi- provoca que les àrees oceàniques i, sobretot, les regions poblades del continents, en especial pel que fa a les costes, que és on mostren més vives, comporten que en tots aquests sectors el temps sigui per norma bastant revoltat, amb cels molt canviants, vents a cops forts però també variables en quant a la direcció, i precipitacions que, tot i que no són intenses perquè la temperatura de l’aire i de l’oceà no és elevada, poden prolongar-se moltes hores.

 

 

ZONA DELS VENTS POLARS DE L’EST

 

A mig camí entre les depressions abans comentades i les altes pressions àrtiques i antàrtiques, es genera un canal de vents de l’est que, tot i no ser massa intens, sí que es pot catalogar com a bastant persistent i uniforme.

 

Malgrat aquesta apreciació, una cosa és ben certa: no té ni el dinamisme, ni el renom, ni la força dels vents de l’oest també citats i ni dels alisis igualment exposats. I cal dir que bufen d’est a oest.

 

 

ZONA DELS ANTICICLONS ÀRTICS I ANTÀRTICS

 

Si el cas anterior ens portava a afirmar que, de tota la circulació general atmosfèrica, els vents polars de l’est prenen un protagonisme escàs, s’ha d’apuntar que els anticiclons àrtic i antàrtic guanyen en importància. Així, damunt de tots dos casquets polars s’hi focalitza una àrea d’altes pressions pràcticament immòbils, gairebé permanents, que estabilitza de manera ben clara i meridiana l’atmosfera.

 

Del cert, i dit això, és una realitat inapel·lable que les àrees àrtiques i antàrtiques són uns veritables deserts pluviomètrics, però no, és clar, de calor i sorra, sinó uns veritables deserts glaçats, on la pluja hi és desconeguda, i la neu, escassa o molt escassa al llarg de l’any, és l’única precipitació possible.

 

 

LA CIRCULACIÓ GENERAL DE L’ATMOSFERA I LES DEPRESSIONS EXTRATROPICALS DE L’ATLÀNTIC

 

La teoria de les depressions extratropicals, un puntal de la meteorologia dinàmica

 

He assenyalat en un apartat precedent que al voltant dels 60º de latitud s’hi localitza un rosari de depressions -més manifestes damunt dels oceans- a tots dos hemisferis. No obstant això, en aquest nou apartat allò que pretenc remarcar són les causes primordials de formació d’aquest cinturó de baixes pressions. En essència, al·ludeixo a la teoria noruega de les anomenades depressions extratropicals o ondulatòries, o fins i tot, també, depressions frontals.

 

 

L’anomenada escola noruega

 

A la pràctica, es coneixen des del punt de vista científic i amb profunditat els mecanismes de formació d’aquestes depressions des de principis del segle XX, en concret d’ençà les dècades dels anys 20 i 30.

 

De fet, s’anomena escola noruega o de Bergen, per tal com els principals investigadors eren d’aquesta ciutat escandinava, als descobridors d’aquest rosari de depressions que caminen, l’una rere l’altra, per l’Atlàntic més aviat nord.

 

 

La formació de les depressions extratropicals o ondulatòries

 

Vilhelm Bjerknes (1862-1951) va ser l’investigador que més va estudiar aquestes pertorbacions i més en va divulgar els seus coneixements. Aquest grup d’insignes investigadors, dels capdavanters en la història de la meteorologia, va concloure -i està perfectament demostrat i acceptat fins i tot a l’actualitat-, en relació als sistemes de pressió i vents més rellevants de les latituds mitjanes, que intervenen, en el seu procés de formació, dues masses d’aire molt contrastades des del punt de vista tèrmic, les masses d’aire polar d’un cantó, que prové del nord, i la tropical, d’un altre, que prové del sud.

 

La frontera entre totes dues masses d’aire la van batejar amb el concepte de Front Polar, la zona, ben cert, on convergeix l’aire tant del nord com del sud, i d’aquí, a causa d’aquesta acusada convergència, es produeix la gènesi de les depressions. Cadascuna d’aquestes depressions, apuntem-ho, és fruit d’una ondulació del Front Polar, o el que és el mateix, de la topada entre l’aire fred polar i l’aire càlid tropical.

 

 

LES ONES DE ROSSBY

 

Què són les ones de Rossby?

 

Les ones de Rossby, que desenvolupen un paper força notable en la circulació general de les latituds mitjanes, tenen una influència directa en la meteorologia que trobem en superfície.

 

En essència, les ones de Rossby són unes ones llargues, que compten amb milers de quilòmetres, i que se situen en cada un dels hemisferis. Val a dir, en efecte, que aquestes ones atmosfèriques, de només uns centenars de quilòmetres d’amplària, tan singulars i que separen zones de temperatura dispar, cap al nord i cap al sud, i que cal ressaltar que regeixen el temps en superfície, estan vinculades al Front Polar ubicat en superfície.

 

 

Les cinc etapes de formació de les ones de Rossby

 

Convé corroborar que les ones de Rossby presenten un comportament en cinc etapes. D’entrada, i tenint en compte que a l’Hemisferi Nord se’n compten entre 3 i 6 diàriament, tenim una circulació en altura gairebé zonal, amb ondulacions escasses; en segon lloc, aquesta zonalitat es perd i les ondulacions i els meandres són ben constatables; en tercer terme, ja sembla que, aparentment, aquestes ondulacions s’hagin de trencar, de manera que els centres de baixes pressions i altes pressions s’estan consolidant amb aquest nou pas; en quart terme, tenim que l’ondulació ja està trencada, s’ha produït la ruptura i els centres de pressió estan ben formats; per cloure, es produeix el restabliment de la situació inicial, això és, una circulació prou zonal només esquitxada per alguna ona tènua.

 

 

EL CORRENT EN RAIG

 

Què és el corrent en raig?

 

Es defineix amb el concepte de corrent en raig -internacionalment conegut com a jet stream- a aquell corrent de vents molt potent, horitzontal i tubular que s’ubica prop de la tropopausa, que té una llargària de diversos milers de quilòmetres, una amplada d’uns quants centenars de quilòmetres i una espessor, també, d’alguns quilòmetres.

 

 

La descoberta del corrent en raig

 

El corrent en raig, que bufa d’oest a est, arriba amb una certa assiduïtat a velocitats impressionants de fins a 300 km/h. Cal apuntar-ne una curiositat: es va descobrir durant la Segona Guerra Mundial, quan els bombarders nord-americans que es dirigien al Japó es trobaven amb una força de vents invisible que els feia anar més lents en el seu viatge d’oest a est.

 

 

Dos tipus fonamentals de corrents en raig

 

De manera fonamental, es distingeixen dos tipus de corrents en raig. D’un cantó, esmentar el corrent en raig polar, que és el més rellevant de tots i per això mateix el remarcaré amb tot un seguit de comentaris; i el corrent en raig subtropical, i aquest és el segon en importància al nostre planeta, tot i que en trobem tres més que són força més secundaris.

 

 

El corrent en raig polar, el més important de la dinàmica atmosfèrica

 

Centrant-nos en el corrent en raig polar, cal anunciar que s’estableix sobre les latituds mitjanes de cada hemisferi i entre, per regla general, els 9.000 i 12.000 metres d’altura.

 

Incideix amb una gran violència pel que fa a la intensitat dels vents -i només cal recordar les velocitats abans citades- al voltant dels 55-60º de latitud. No obstant això, presenta algunes ondulacions que poden aparèixer en diferents direccions, fins i tot prenent una fesomia meridiana, de nord a sud. És en aquests casos, per exemple, quan el corrent en raig pot arribar, i tot, més avall dels 40º de latitud nord, o més amunt dels 40º de latitud sud. Dir, també, que el corrent en raig polar no té un caràcter uniforme, sinó que pot presentar-se trossejat, amb ruptures i bifurcacions.

 

 

Algunes particularitats del corrent en raig polar

 

A la pràctica, una manera senzilla de veure on se situa el corrent en raig polar el trobem en els mapes del temps o topografies de 300 hPa; allí, fet i fet, on les líines que uneixen els punts d’idèntica pressió, això és, les isohipses, es mostren més ajuntades i estretes, és per on hi circula. I cal exposar una dada que convé no passar per alt: que les ondulacions del corrent en raig polar generen una sèrie de remolins que poden afavorir de ple tant les depressions com els anticiclons. I anotar un petit reguitzell de detalls finals que cal copsar: els corrents en raig són un fruit directe de les acusades divergències de pressió atmosfèrica i temperatura que es focalitzen a l’alta troposfera.

 

De fet, en el supòsit que aquestes divergències siguin superiors, els corrents en raigs són força més vigorosos; a més, compten amb un desplaçament estacional, o el que és el mateix: mentre que durant l’estiu els corrents en raig s’emplacen més propers als Pols, és en el transcurs de l’hivern quan es troben a una latitud més baixa.

 

 

LES CÈL·LULES DE HADLEY I DE FERREL

 

Totes dues cèl·lules, fruit de la plural distribució de la radiació solar

 

Com tots els elements capdavanters de la circulació general atmosfèrica que estic desglossant, les cèl·lules de Hadley i de Ferrel són una conseqüència inapel·lable i directa de la diversa distribució de la radiació solar que arriba a la superfície terrestre, que determina tot un ventall de corrents d’aire.

 

 

Què són les cèl·lules de Hadley i de Ferrel?

 

En primer lloc, la cèl·lula de Hadley fa referència a què l’aire càlid ascendent que arrenca de l’Equador es trasllada cap als Pols abans de davallar, cap als 30º de latitud tant nord com sud. El nom prové de George Hadley, el científic britànic que va descobrir-les l’any 1753.

 

De la seva part, les cèl·lules de Ferrel al·ludeixen al fet que una part de l’aire de les cèl·lules de Hadley segueix la seva trajectòria envers els Pols, fins a assolir els 60º, també en aquest cas, tant en un hemisferi com en l’altre. Aquest corrent d’aire va ser descobert -i d’aquí ve el seu nom- per William Ferrel l’any 1856.