FENÒMENS METEOROLÒGICS ADVERSOS A CATALUNYA

LES NEVADES A LA COSTA

 

Barcelona té un dia de neu a l’any

 

La costa catalana, com a àrea plenament mediterrània, no és visitada amb freqüència per nevades. Sense ser un fet extraordinari, la neu al litoral és bastant estranya. Un bon exemple, i centralitzant en aquest cas, és la mitjana d’un dia de neu anual a la ciutat de Barcelona.

 

En sintonia amb això, cal comentar que el màxim percentatge anual de dies amb neu a la costa catalana, molt lleugerament superior al dia, és a dir, un dia i unes dècimes, pertany al Maresme, la Selva i el Baix Empordà, davallant de nou cap a l’Alt Empordà, a causa de la tramuntana.

 

Contràriament, del Tarragonès cap al sud la neu no arriba al dia de mitjana anual, fins i tot és un fenomen encara més rar a la costa del Baix Ebre i del Montsià, ja a l’extrem sud.

 

A les modestes muntanyes de la Serralada Litoral, la neu és present tres o quatre dies l’any de mitjana, serres compreses entre el Massís del Garraf i les Gavarres, al Baix Empordà.  

 

                    

 

 

El febrer, el mes amb més nevades a la costa catalana

 

La possibilitat que el bonic element blanc es presenti a la costa catalana pertany als mesos tradicionalment més freds. Així, desembre, gener, febrer i març són els mesos de possibilitat de neu al litoral. En cas de presentar-se fora d’aquests seria un esdeveniment excepcional, potser no tant si ho fes a les acaballes del novembre.

 

Dels quatre mesos esmentats anteriorment, el que presenta un percentatge major és el febrer, seguit del gener, desembre i març, ben bé per aquest mateix ordre.

 

El gener sol presentar temperatures mitjanes inferiors a les del febrer, però el major moviment meteorològic d’aquest darrer, amb més possibilitat d’entrades d’aire fred i precipitacions, fa possible un major nombre de nevades.

 

La majoria de les nevades costaneres acostumen a agafar un caire anecdòtic. Ara bé, no som en una àrea plenament preparada per afrontar aquestes interessants situacions. D’aquesta manera, és lògic que a qualsevol nevada mínimament important hi hagi alguns problemes. Molt rarament, però, una nevada costanera agafa consideració. Malgrat això, trobem presents alguns exemples d’alguna cosa més que simples enfarinades.

 

Cal dir que, en la majoria d’ocasions, la neu no agafa fora de les serres que conformen la Serralada Litoral fruit de la poca intensitat de la precipitació sòlida i, sobretot, d’una temperatura positiva, sobre zero, massa elevada. Pensem que els 0ºC  representen, en moltes ocasions, el límit perquè la neu agafi o no.

 

Com a exemple, mentre la muntanya del Sant Mateu, al Maresme meridional, es veu enfarinat, a baix, a les poblacions de Premià i Vilassar de Mar, la neu cau sense agafar pel fet esmentat, temperatura massa poc baixa.         

 

Només en veure que les mitjanes anuals de neu volten el dia a dia i mig, ens adonem de l’enorme dificultat per a un esdeveniment d’aquestes característiques. La mínima o nul·la altitud, la latitud mitjana en què ens trobem i la directa influència marítima són la causa d’aquesta dificultat.

 

No és estrany, doncs, que puguin transcórrer diversos anys consecutius sense veure ni una volva, que poden contrastar amb hiverns de diverses nevades, alguna fins i tot quantiosa, cosa que exemplifica de manera magnífica la variabilitat meteorològica catalana.     

 

 

 

L’origen de les nevades a la costa

 

Per a l’aparició de nevades al litoral és imprescindible una situació de temperatures baixes o molt baixes. Gairebé sempre neva gràcies al xoc entre dues masses d’aire molt diferenciades.

 

Per un cantó, una massa d’aire molt freda d’origen continental, de l’interior o l’est d’Europa, i per l’altre cantó l’arribada d’aire temperat i humit mediterrani. En general, després d’un episodi de fred viu la situació pot evolucionar cap a dues opcions.

 

L’una, una pujada de les temperatures amb continuació del bon temps, i l’altra, amb l’arribada d’alguna petita depressió que faci incidir l’aire humit mediterrani que acabarà generant la precipitació sòlida. Malgrat aquestes possbilitats, també convé valorar que, d’entrada, hi hagi mal temps, i tot seguit, penetri l’aire molt fred, amb un descens tèrmic que, mesclat amb la depressió, comportaria neu a cotes baixíssimes.

 

 

 

 

LES NEVADES A L’INTERIOR

 

Les comarques de l’interior reben poques nevades

 

Les comarques de l’interior no són nivoses. De bon principi, cal partir d’aquesta afirmació. Malgrat això, en gaudeixen d’un major nombre que les terres litorals. Ara bé, les zones més altes de l’interior, contemplant en aquest sentit la Serralada Prelitoral i les Guilleries i Collsacabra, en són una excepció.

 

Sabem que, fora de les muntanyes, Catalunya gaudeix de comarques interiors de molt modesta altitud i d’altres un pèl més elevades. És fàcil de deduir que les primeres reben un nombre de nevades pràcticament com el de la costa central i septentrional, mentre les segones la neu no hi és del tot estranya durant l’estació freda.

 

En relació les comarques de més baixa altitud, on hi trobem l’interior de l’Alt Empordà, el Gironès, l’interior de la Selva, els dos Vallès, l’interior del Baix Llobregat, l’Alt Penedès, el Bages, l’Anoia, l’Alt Camp, l’interior del Baix Camp, les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Segrià, la Noguera, la Ribera d’Ebre i l’interior del Baix Ebre, la neu hi és un fenomen ben poc corrent.

 

En aquesta área, el nombre de dies amb neu oscil·la entre un i tres i, en cas de presentar-se, ho fa en els mesos tradicionalment freds, del desembre al març passant pel gener i el febrer, aquí corresponent-hi el major percentatge pel mateix motiu que a la costa.

 

Trobar nevadetes al novembre o a l’abril hi és un fet gairebé excepcional. En aquestes comarques baixes, les nevades difícilment agafen entitat, sovint no deixen de tenir un tarannà anecdòtic i, tan sols, la possibilitat que arribin a ser de moderada intensitat queda circumscrita al quadrant nord-oriental.             

 

Fixem-nos ara, però, en els comarques d’una altitud menys modesta. Són la Garrotxa, Osona, la Segarra, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. Aquí, el panorama ja canvia i força.

 

Tan sols aquest augment mitjà de l’altitud en 300 o 400 metres és suficient perquè les nevades s’hi presentin com a mínim el doble de vegades que en les anteriors contrades. Cap d’elles agafa rellevància per damunt les restants.

 

De fet, són relativament habituals els hiverns que ens demostren que aquestes sis comarques pateixen un clima una mica rigorós en l’estació freda. Però no només hi neva a l’hivern, ja que, a diferència del ventall de comarques anteriors, les de baixa altitud, la neu, amb una relativa facilitat, pot aparèixer al final de la tardor o als inicis de la primavera, quan arriben gropades d’aire fred que es barrejen amb alguna pertorbació que envia aire humit mediterrani.

 

Veiem, doncs, que a l’interior el mecanisme generador de nevades sol ser el mateix que a la costa. Precisament, la possibilitat que la neu caigui amb més força en aquestes sis comarques és present, en general, fora del pic de l’hivern, atès que ja sabem que coincideix generalment amb un període fred però de calma, amb bon temps. En canvi, al març i principis d’abril la possibilitat de pertorbacions actives és superior. És molt poc comú que deixada enrere la Setmana Santa encara pugui arribar a nevar.

 

 

 

Les muntanyes de l’interior són relativament nivoses a l’hivern

 

Finalment, no podem deixar de banda la Serralada Prelitoral i les Guilleries i Collsacabra on, com apuntava anteriorment, el nombre de dies amb neu és força superior. Hem de pensar en altituds superiors als 1.300-1.500 metres en alguns casos.

 

D’aquesta manera, els Ports, les muntanyes de Prades, el Montseny i les Guilleries i Collsacabra reben habitualment l’element blanc durant l’hivern, i no és gens anòmal al final de la tardor i principis de la primavera.

 

A causa de l’altitud, els cims del Montseny, amb el Turó de l’Home al capdavant, poden arribar a veure neu a finals d’octubre i fins i tot a primers de maig. I més: algunes de les nevades del març i principis d’abril poden agafar un caire força notable, amb gruixos de vint o trenta centímetres en un sol episodi. I també: la neu no s’hi manté en tot l’hivern, tret molt esporàdicament d’alguns vessants ombrívols, aquells que miren cap al nord.

 

 

 

 

LES NEVADES AL PIRINEU

 

El Pirineu, l’àrea nivosa per antonomàsia a Catalunya

 

 És prou clar i coherent de pensar que dins el territori català hi ha un sector per excel·lència, molt diferenciat de la resta, afectat per les nevades.

 

Tots reconeixem el Pirineu com la zona típicament nivosa dins de Catalunya. L’altitud dels relleus d’aquesta visitada àrea catalana n’és la causa. A la pràctica, la neu és la precipitació sòlida més comuna a casa nostra, en què el bonic element blanc sovint tenyeix d’una especial bellesa els encisadors paratges de l’alt Pirineu.       

 

 

Les nevades més considerables poden no produir-se a l’hivern

 

En contra del què es pugui arribar a pensar, no és l’hivern l’estació en què es produeixen les nevades més quantioses al Pirineu. Bona part de la culpa la té el gener, mes eixut per excel·lència al Pirineu català.

 

Són els mesos de març i abril els que, en la majoria d’anys, duen les nevades més abundoses als paratges pirinencs, tot veient, doncs, la primavera com l’estació més nivosa al nord de Catalunya fruit de l’important moviment meteorològic que aquesta comporta i de les temperatures encara prou baixes que s’hi enregistren.                

 

A conseqüència de l’afició tan generalitzada que hi ha per l’esquí, avui sembla que hagi de ser una obligació la caiguda d’un bon tou de neu a la tardor, però, pel fet de trobar-nos en el clima mediterrani, llevat de la Vall d’Aran, la neu s’ha de presentar d’un any a l’altre amb irregularitat.

 

De fet, al Pirineu català la manca o l’abunbància de neu en ocasions rau en relació cicles. Tanmateix, un any de grans nevades no indica la continuació de l’abundància d’aquestes al següent o la manca gairebé total. Moltes vegades, i de referències en tenim, al llarg del que portem de segle, l’alt Pirineu ha ofert un paisatge caracteritzat per la manca de neu al cor de l’hivern. D’altres anys, en canvi, han estat de grans nevades.

 

 

 

A l’estiu, l’alta muntanya pot tenir nevades anecdòtiques

 

D’altra banda, enfarinades anecdòtiques durant l’estiu a l’alta muntanya no són gaire estranyes. Sí que ho és més, però, d’estrany, entre mitjans de juliol i mitjans d’agost, el cor càlid de l’estiu. Però bé, a principis i a les darreries d’aquest, algunes nevadetes poden aparèixer donant un aspecte prou curiós als captivadors paratges d’alta muntanya.

 

 

El comportament mitjà, mes a mes, de les nevades al nostre Pirineu

 

Faig, a continuació, un recorregut pels dotze mesos de què es compon l’any en relació les nevades que aquests aboquen al Pirineu català.

 

Abans, afirmava el període eixut que correspon al gener fruit de les altes pressions que solen dur bon temps arreu, amb nombroses inversions tèrmiques. Tot i que la neu pot aparèixer en qualsevol cota de la serralada, no sol sovintejar ni caure amb abundància, tret d’alguns casos.

 

Després, les altes pressions no agafen al febrer, ni de bon tros, la rellevància del gener. La primavera lentament es va aproximant i això fa canviar el temps. Així, a mesura que el mes avança, la probabilitat de pertorbacions augmenta i, amb aquest fet, les nevades guanyen extensió i entitat, de vegades acompanyades d’un fred molt viu.

 

Entrem de ple a la primavera, època revoltada i de canvis freqüents, mitjançant el març, el mes que acostuma a consolidar la capa de neu acumulada a l’alt Pirineu, on algunes nevades amb facilitat deixen bons tous atès el pas de pertorbacions actives. La neu a les valls tampoc és estranya.

 

Deixem enrere el mes de les nevades massives per excel·lència i entrem a l’abril per completar el període nivós amb el mes anterior. A l’abril, en què algunes de les nevades a causa de les nombroses pertorbacions fàcilment agafen intensitat, la neu va deixant de caure a les zones baixes, reculant cap a zones mitjanes i altes, tot i que en dies assolellats i suaus la fosa s’accelera.

 

En aquest sentit, la fosa és molt més accelerada al maig, mes en què poques vegades cau neu a les zones mitjanes, però sí que la primera quinzena pot acumular algun tou nou a l’alta muntanya. El maig és, fet i fet, el mes en què la fusió de la neu és més massiva. Fusió que segueix accelerada al juny, mes en què ja ben poc apareix la neu a les cotes altes, tan sols acompanyant alguna pertorbació que dugui associada una massa d’aire fresca.       

 

Entrem de ple en els dos mesos en què la manca de nevades és gairebé absoluta. Així, tret d’alguna molt esporàdica i tímida enfarinada a primers de juliol a les cotes més elevades, avançat el mes és realment complicada alguna altra enfarinada, ni tan sols als cims. Tanmateix, en la primera quinzena d’agost la possibilitat de neu a les zones de més altitud és ben minsa, augmentant lentament en avançar la segona quinzena, on tampoc són del tot il·lògiques les primeres volves.

 

A l’hora d’entrar a la tardor, ja dins el setembre, la possibilitat de nevades s’incrementa en avançar les setmanes del mes tot i que, en general, en cas de caure tan sols les podrem qualificar d’anecdòtiques. Si l’octubre és càlid o dominat per aires mediterranis, la neu pràcticament no hi tindrà lloc a l’alt Pirineu, però, en canvi, si van incidint vents frescots, les nevades aniran guanyant extensió i davallant de cota.

 

El novembre, al seu torn, sol dur diverses nevades, encara que no arriben a ser del tot serioses, havent de romandre atents a si s’hi afegeix un tou prou consistent per iniciar la temporada d’esquí. No gaire nivós és, de fet, el desembre, amb un nombre relativament poc elevat de pertorbacions, circumstància que no ajuda a acumular bons gruixos de neu nova damunt la base caiguda al novembre. I és que, en essència, el nostre Pirineu català, llevat de la Vall d’Aran i les àrees adjacents, no acostumen a rebre nevades realment significatives. Aquest detall és interessant tenir-lo en compte.

 

 

 

 

LA NEU GRANULADA

 

La neu granulada combina la calamarsa i la neu

 

La neu granulada és un tipus de precipitació sòlida que combina la calamarsa i la neu.

 

Cal apuntar que la majoria de vegades es desprèn d’un nuvolot força gruixut, amb preferència durant l’època hivernal i la primavera. A més, com podem deduir, és una precipitació que acostuma a arribar al sòl amb una temperatura baixa de l’aire, normalment d’entre 3 i 6ºC. Per tant, aquest, no es fenomen inhabitual a Catalunya.

 

 

La neu granulada sol acompanyar masses d’aire fred

 

Val a dir que no és excepcional que la neu granulada arribi a la mateixa costa,  acompanyant en una gran part dels casos embossaments d’aire fred en altura que es mesclen amb força fred en superfície.

 

He comprovat que són l’hivern i la primavera, com afirmava línies enrera, les estacions que solen portar la neu granulada. A l’hivern perquè és el període en què les temperatures són més fredoses, i ja he dit que és necessària una temperatura de l’aire no massa superior als 0ºC.

 

De fet, són els mesos de març i abril quan és més fàcil que sovintejin els ruixats, perquè acostumen a ser ruixats i no precipitacions continuades, de neu granulada, de vegades amb llamps i trons.

 

En general, els ruixats de neu granulada apareixen en aquests dos mesos quan ha entrat una massa d’aire fred polar notable que ha comportat el desenvolupament de nuvolades de migdia i tarda entre les comarques barcelonines i gironines, arrecerades de la tramuntana i el mestral, i que poden descarregar al voltant del Montseny, les Guilleries i Collsacabra, la Garrotxa, Osona i el Montnegre.

 

 A l’estiu, tret de les zones d’alta muntanya del Pirineu català en presència de masses d’aire fresques i, molt de tant en tant, al capdamunt del Montseny, no es presenta enlloc. Sí a la tardor, en què cap a finals d’aquesta època alguna gropada d’aire fred pot generar nuvolades i alguns ruixats d’aquesta mena al voltant del Montseny, les Guilleries i el Montnegre.        

 

 

 

LA PLUJA ENGELANT

 

La pluja engelant, un tipus de precipitació poc freqüent

 

El fenomen de la pluja engelant, un nou tipus de precipitació que ara analitzo, és poc freqüent a Catalunya. Malgrat ser gairebé excepcional atès la raresa en què es presenta a les terres més aviat baixes i fondes de l’interior, a les valls del Prepirineu, i del Pirineu sobretot, no hi és tan estranya. De fet, són aquestes valls les àrees catalanes predilectes per al fenomen, en general apareixent a l’hivern.

 

 

Origen de la pluja engelant

 

Imaginem-nos una entrada d’aire fred en qualsevol dels mesos hivernals. Situem-nos en una vall del Pirineu.

 

Així, després de fortes glaçades advectives a les cotes mitjanes i altes, l’atac de vents freds s’allunya. Inmediatament efectua la seva entrada un petit i transitori anticicló que envia tot l’aire fred al fons de la vall. A continuació, de cop pot arribar alguna pertorbació al Pirineu, també a la resta de Catalunya, cosa que no sempre és així, i com que l’aire fred és situat a la vall i el càlid a les muntanyes del voltant, la neu que es precipita dels núvols es liqua a mitjana alçada fruit de la temperatura positiva, però malgrat la vall trobar-se sota zero, la pluja no es torna a convertir en neu.

 

D’aquesta manera, acaba plovent a una temperatura sota zero, fet que comporta un glaçament de l’aigua caiguda. Amb tot, a Catalunya, són poc nombroses les referències de pluges engelants serioses.

 

 

 

LES GLAÇADES

 

Dos tipus de glaçades a Catalunya: glaçades d’advecció i d’irradiació

 

Coneixem prou bé què significa el terme glaçada. Val la pena, però, de recordar-ho.

 

Així, entenem per glaçada a qualsevol temperatura igual o inferior als 0ºC. A Catalunya les glaçades hi tenen el seu paper destacat en unes determinades àrees i en una època de l’any determinada, tot i que cal diferenciar-les entre glaçades d’irradiació i d’advecció.

 

 

Les glaçades d’advecció

 

En primer lloc, les glaçades d’advecció assoleixen la seva màxima magnitud durant les invasions d’aire fred del terç més fred de l’any, entre finals de novembre i finals de març i a les cotes mitjanes i altes del Pirineu, també als cims del Montseny.

 

En sentit estricte, els cims del Pirineu català estan sotmesos durant aquestes entrades d’aire fred importants a temperatures rigorosament baixes, podríem dir que fins i tot extremes tenint en compte la nostra latitud mitjana, i són els atacs continentals i polars els que fan davallar en picat els termòmetres. D’aquesta manera, no són estranys valors de -15 a -20ºC a les cotes altes, i alguns hiverns es baixa dels -20ºC.

 

No podem oblidar les glaçades advectives del Montseny, amb el Turó de l’Home al capdavant. Així, durant l’arribada d’una massa d’aire fred molt notable a l’hivern, s’hi poden enregistrar valors de -12 a -14ºC. I, a més, les cotes culminants del massís poden conèixer alguna glaçada d’advecció al juny i al setembre.                       

 

 

Les glaçades d’irradiació

 

D’altra banda, trobem les glaçades d’irradiació, més clàssiques i conegudes. Aquestes són ben característiques dels mesos freds a les valls del Pirineu i Prepirineu, fondalades interiors i fins i tot a la Depressió Prelitoral. Acostumen a acompanyar inversions tèrmiques en aquestes zones durant les calmoses nits d’hivern i de les acaballes de la tardor.

 

Val a dir que les glaçades més intenses es produeixen en allunyar-se una entrada freda quan l’aire s’ha anat encalmant. De fet, tot l’aire fred que havia entrat amb l’entrada de vent fred s’ha anat desplomant cap a les zones fondes en allunyar-se el vent i amb l’arribada d’un anticicló o d’una falca anticiclònica.

 

Fora dels mesos tradicionalment freds, convé fer esment de les glaçades tardanes que amb una relativa facilitat poden abatre’s damunt de zones agrícoles en la primera meitat de la primavera, cap a l’abril.

    

 

 

 

Les glaçades al Pirineu poden ser importants

 

Vegem les glaçades d’irradiació a les valls del Pirineu i del Prepirineu, on són més intenses i severes de tot Catalunya.

 

En aquest sentit, se’n destaquen, entre d’altres viles pirinenques, Das, Bellver de Cerdanya, Camprodon o el Pont de Suert. Els valors, en aquestes belles localitats, són àmpliament negatius durant les glaçades més fortes de la temporada, arribant, de tant en tant, fins i tot als -15ºC, sobresortint en aquest cas Das, el municipi pirinenc i català on les glaçades d’irradiació són més espectaculars.

 

Aquestes fortes glaçades solen acompanyar acusades inversions tèrmiques després d’allunyar-se la forta glaçada advectiva. I, a més, diverses glaçades a les valls pirinenques i prepirinenques són ben corrents durant la tardor i la primavera.  

 

 

Les glaçades a l’interior

 

Pel que fa a les comarques de l’interior i les del prelitoral, és lògic de pensar que de temperatures sota zero n’hi ha força menys que cap a les valls del Pirineu. L’altitud més modesta ho fa possible. Amb tot, trobem una excepció, un sector on hi glaça tant freqüentment com en moltes, no totes, valls pirinenques i prepirinenques. Em refereixo a una de les àrees més peculiars dins la geografia catalana, la Plana de Vic.

 

Així, la fondalada d’Osona és un sector deprimit topogràficament parlant, envoltat de muntanyes, fet que afavoreix d’allò més l’establiment d’acusades inversions tèrmiques, amb glaçades d’irradiació importants associades, i on s’hi han arribat a enregistrar valors inferiors als -20ºC, sent com és una de les àrees més peculiars de la meteorologia catalana.       

 

Però ni de bon tros totes les glaçades de l’interior, per bé que són les més severes, es produeixen a la Plana de Vic. Totes les fondalades de l’interior pateixen un nombre relativament elevat de temperatures negatives a l’hivern, fins i tot a la tardor i la primavera.

 

Per tant, les terres de la Depressió Central són afectades per diverses glaçades, ja en un marge del calendari més reduït. Així, independentment de la fondalada osonenca, les valls de la Garrotxa, el Bages, el Moianès, la Segarrra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, el Segrià, la Terra Alta, el Priorat, les Garrigues, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Anoia, són afectades per aquest cert nombre de glaçades anuals, i cap a la Garrotxa, la Segarra i el Priorat el nombre de dies de glaçada supera la quinzena o la vintena anualment i es pot arribar als -10ºC.

 

Deia el nombre inferior, en relació les contrades interiors, de glaçades irradiatives a les valls del prelitoral, que són factibles entre el novembre i el març. Estrictament, el sector de la Depressió Prelitoral amb un nombre més gran de glaçades és el comprès entre el Vallès Oriental, la Selva i el Gironès, tres contrades on poden ser relativament intenses, de manera que al nord i al sud d’aquesta zona torna a davallar la freqüència i entitat de les temperatures negatives. En conseqüència ja són menys habituals durant les fredes i calmoses inversions tèrmiques hivernals cap a l’interior de l’Alt Empordà, el Vallès Occidental i l’Alt Penedès.  

  

          

 

 

La dificultat perquè glaci a la costa

 

Per anar acabant, comentem que l’àrea catalana on és més dificultosa una temperatura negativa és la costa. La influència suavitzadora directa del mar ho fa possible. Malgrat això, són dues les comarques costaneres amb una major probabilitat de glaçades, és a dir, la Selva i el Baix Empordà, amb preferència la primera i a causa de l’aire fred que llisca per la Tordera en direcció la desembocadura.

 

Per això, Blanes és la població costanera on més hi sol glaçar, fins al punt que és molt poc corrent l’hivern en què no ho fa. Més al nord, l’Alt Empordà, té més complicat de rebre un valor negatiu, fruit de la tramuntana.

 

Anem a parar al Barcelonès, després d’haver deixat enrere el Maresme, on hi pot glaçar, de mitjana, un o dos dies l’any, sobretot cap al nord, per comprovar el nucli càlid pel que fa a les temperatures mínimes de tot Catalunya, que és la ciutat de Barcelona, particularment en el seu centre i l’Eixample, els punts calents de la illa de calor barcelonina.

 

Aquí, hi solen transcórrer diversos anys consecutius sense arribar a glaçar. I lliscant litoral avall, és complicat que hi glaci, malgrat que no es pot descartar del tot, en especial a les desembocadures d’alguns rius que provenen de l’interior i que, per tant, aporten l’aire fred cap a la primera línia de la costa. I on és, de fet, més rar que glaci, lluny del nucli càlid de Barcelona, és a les costes del Baix Ebre i el Montsià, i sobretot al delta de l’Ebre, com bé ho demostren els cítrics que hi subsisteixen.          

 

 

 

VENTS HABITUALMENT NO VIOLENTS

 

La tramuntana calenta, una variant peculiar de la tramuntana

 

Crec interessant, i a la vegada curiós, esmentar una original classe de tramuntana que no és violenta, la tramuntana calenta.

 

Anomenada vent cremador a l’Empordà, no acostuma a bufar amb massa força, però duu associada una humitat molt baixa i una temperatura realment alta, posant major èmfasi en l’Alt Empordà que en el Baix.

 

Essencialment, es produeix quan el vent arrenca no massa lluny de les terres empordaneses, de manera que no té recorregut per una zona freda, i tenim, malgrat el vent del nord i tot que pugui ser paradoxal, una massa d’aire relativament càlida al damunt nostre. A més, l’època preferent és a les acaballes de la primavera i als inicis de l’estiu, sent menys comuna en altres trams del calendari.

 

       

De vegades, el gregal i el ponent poden ser intensos

 

En línies generals, el gregal, que bufa del nord-est, és un vent fresc o fred, malgrat que ocasionalment pot ser càlid. A més a més, és a les costes de l’Empordà on sol bufar amb més insistència i intensitat, malgrat que al litoral central també pot bufar, tot i que en episodis més distants els uns dels altres, amb ratxes impetuoses.

 

De vegades, a l’Empordà, una tramuntanada deriva cap a una gregalada, amb velocitats de fins a 100 km/h, és a dir, que no assoleixen la magnitud huracanada de certes tramuntanes. Al seu torn, el gregal de la costa barcelonina sol ser produït per una depressió que se situa a les Balears. Llavors, peta de ple en aquest tram costaner, força menys a les terres interiors.

 

Les estacions predilectes perquè sigui així són la tardor, l’hivern i la primavera. I un darrer detall en relació el gregal de la costa central: pot sorgir, de cop, quan hi ha un canvi brusc en la direcció del vent després que, prèviament, hagi bufat de ponent o mestral. Aquest és un fenomen relativament local.

 

El vent de l’oest o de ponent, malgrat que no sol ser particularment intens, de vegades pot bufar fort, però és poc corrent que sigui realment violent. De fet, les ponentades més dures poden assolir els 100 km/h a l’alta muntanya, als cims de la Serralada Prelitoral, a l’altiplà central o en punts del litoral i prelitoral central i sud, així com a la Garrotxa.

 

Per contra, el ponent és poc conegut en algunes comarques gironines i barcelonines, però a la meitat meridional de la costa acostuma a comportar ascensos marcats de la temperatura.

 

 

  

El llevant i la marinada, dos dels vents més emblemàtics

 

Hi ha diversos aspectes del vent de llevant que cal ressaltar. Per exemple, a part de constatar que és el vent que bufa de l’est, el llevant és, fet i fet, un dels vents més clàssics i coneguts dels que formen part de la rosa dels vents catalana. Gaudint, per tant, d’un renom inqüestionable, el vent de l’est és el que porta la majoria de temporals marítims al nostre litoral.

 

D’altra banda, val a dir que el llevant mai és huracanat, o, com a mínim, és francament difícil que assoleixi velocitats de tanta magnitud. Per fer-nos-en una idea general, és convenient comentar que no sol portar ràfegues superiors als 80Km/h, que, a la pràctica, tan sols es donen en les entrades de l’est més considerables. Ho afirmo, de fet, perquè hi ha llevants molt més moderats, i n’hi ha, en conseqüència, que són febles i dolços. Però, en qualsevol cas, sigui un llevant marcat característic d’una llevantada o bé un llevant raonable, les èpoques predilectes perquè ataqui la costa catalana comprèn el tram del calendari entre el setembre i el maig. A l’estiu, no és massa corrent.

 

Passant, ara, a la marinada, és interessant notificar que, malgrat que la seva direcció clàssica és del sud o sud-oest, o sigui, el migjorn i el garbí, respectivament, malgrat que a la Costa Brava el vent del sud porta el nom de garbí, pot bascular cap a l’est o el sud-est.

 

A la pràctica, en funció de la situació atmosfèrica que hi hagi aquell dia, en dependrà la direcció, tot i que les marinades, que també reben el nom de brises de mar, més emblemàtiques són les garbinades.

 

Justament, les garbinades poden ser relativament intenses, amb cops de més de 40Km/h, poca cosa al costat, per exemple, de la tramuntana i el mestral, però bastant en tractar-se d’un vent que neix davant mateix de la costa. I també: el vent que, quan estem a la platja, ens arriba de mar és, gairebé sempre, la marinada, el ventilador natural més eficaç que tenim a Catalunya.

 

 

 

 

LES CALORADES ESTIVALS DE L’INTERIOR

 

Les terres de Ponent solen ser el nucli càlid estival

 

Lluny de la directa influència del mar es troben les terres de l’interior de Catalunya. Fruit de la tendència a la continentalitat, de la baixa humitat de l’aire i de la llunyania que es troben en relació la marinada, les comarques de l’interior tradicionalment enregistren durant l’estiu temperatures de plena canícula, així com algunes valls concretes del Prepirineu i diverses zones prelitorals, però ja en una menor mesura en aquestes dues darreres àrees. Així, trobem dins la geografia interior catalana diverses àrees especialment caloroses durant l’estació càlida.

 

Les comarques catalanes més afectades per temperatures molt altes en són un petit ventall. De fet, la Ribera d’Ebre, les Garrigues, el Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell i, fins i tot, la prepirinenca Pallars Jussà, se situen dalt de tot en el rànquing.

 

Prou allunyades del mar, sovint mancades de marinada i d’altitud baixa, és aquí on la temperatura sol disparar-se més de tot el territori català. Els seus pobles, viles i ciutats acostumen a aglutinar les màximes dels estius catalans. D’aquesta manera, és probable que la gran majoria d’estius s’arribi als 40ºC, o es puguin superar, durant els episodis de calor, d’onada de calor fins i tot, més marcats.

 

 

La particularitat tèrmica de la conca de Tremp

 

Estrictament, és coherent  veure les comarques del pla de Lleida i altres de Ponent com el nucli calent dels nostres estius a causa dels factors ja citats, però és curiós observar-hi una comarca pirinenca i prepirinenca.

 

Així, el Pallars Jussà gaudeix d’una àrea força particular de la que se’n resulten unes condicions microclimàtiques peculiars tot i les altituds d’uns 500 metres que hi volten. Parlo de la Conca de Tremp.

 

La sequedat de l’aire i la continentalitat ho afavoreixen de ple. Per tant, calorades estivals a la seva capital, Tremp, o a la Pobla de Segur, són habituals i poc freqüent és l’any en què no es freguen els 40ºC, de vegades fins i tot assolint-los.

 

Cap a la plana, al Segrià, Lleida ciutat de tant en tant enregistra el punt calent de Catalunya, tot i que gairebé sempre ve darrere d’alguna població de la Ribera d’Ebre o de la resta del Segrià. I ja en un pla no tan protagonista, trobem la Noguera, el Pla d’Urgell i les Garrigues, comarques que les tardes de juliol i agost esdevenen força tòrrides, i dic les tardes perquè les màximes a les terres de Ponent tenen l’originalitat de no produir-se al centre del dia, sinó a mitja tarda, és a dir, amb retard en relació totes o quasi totes les altres màximes de la geografía catalana.

 

 

 

Altres comarques interiors poden patir calor molt intensa

 

Deixant enrere les comarques tòrrides per excel.lència, cal comentar el seguit de contrades que hi van darrere. Em refereixo a l’Alt Urgell, la Conca de Barberà, el Bages i el Gironès, terres amb tendència continental i manca d’una marinada prou efectiva, i amb acusada sequedat ambiental. Novament, són els factors que afavoreixen la calor canicular.

 

Tornem a trobar una comarca prepirinenca i pirinenca, en aquest cas l’Alt Urgell, amb valors que poden abraçar els 35ºC a la seva capital, la Seu d’Urgell. A part, Montblanc, Manresa o Girona són capaces d’enregistrar temperatures realment caniculars diversos dies d’estiu, fins i tot, com anoto, la capital del Gironès, bastant a prop del mar, però un detall indicador, en tot cas, de la seva certa tendència climàtica a la continentalitat.

 

D’altra banda, per acabar, convé no obviar Osona, on la dita popular que fa referència a nou mesos d’hivern i tres d’infern és prou explícita; els dos Vallès, on es comprova que gràcies a la barrera que conforma la Serralada Litoral les temperatures es disparen bastant més que a l’altre cantó del sistema muntanyós; l’Anoia, l’Alt Penedès, l’Alt Camp i l’interior del Baix Ebre, amb el mèrit que això comporta en aquesta darrera comarca perquè la marinada hi puja pel riu Ebre.