FENÒMENS METEOROLÒGICS A CATALUNYA

FENÒMENS METEOROLÒGICS VIOLENTS

 

ELS AIGUATS COSTANERS DE FINALS D’ESTIU I TARDOR

 

El 80% de les precipitacions intenses es produeixen entre el 20 d’agost i el 15 de novembre

 

Com a regió mediterrània que és Catalunya, els aiguats costaners de tardor s’han anat presentant amb regularitat. De fet, fóra bo de recordar una cèlebre frase, que data del 1966, del famós meteoròleg J.M. Jansà. Ell fou una personalitat molt destacada en el món de la Meteorologia mediterrània. Digué: “la Mediterrània occidental és un racó endimoniadament original, massa autàrquic, massa particular i massa complicat”. Així, els aiguats de tardor prop de la costa catalana són fruit de la peculiaritat meteorològica de la Mediterrània, causada per la seva singularitat geogràfica.

 

A més a més, val a dir que, aproximadament, un 80% dels episodis de pluges intenses que afecten Catalunya es produeixen durant el que, des d’aquí, anomenem la temporada de risc, és a dir, el període del calendari comprès entre el 20 d’agost i el 15 de novembre. Fora d’aquesta època en què és imprescindible, per tant, romandre a atents, només es donen, en conseqüència, la resta de les precipitacions intenses. Tot plegat, en essència, és una mostra d’allò més eloqüent del perill real que congrien el final de l’estiu i la primera meitat de la tardor, les setmanes per antonomàsia d’aiguats a casa nostra, entenent per aiguat aquella precpitació que té una intensitat per minut superior als dos litres per metre quadrat i que, perfectament, pot comportar inundacions, més locals o més generals, més moderades o més notables.

 

 

LA GOTA FREDA

 

De la gota freda hi ha força confusió entre el gran públic. Sovint, es relaciona el terme amb inundacions, però la gran majoria de gotes no duen precipitacions intenses i la gran majoria de precipitacions fortes no són causades per gotes fredes. Sí que, de tant en tant, coincideix un aiguat amb la presència d’una gota. I val a dir que el terme es popularitzà a mitjans dels anys vuitanta després d’una sèrie d’episodis de grans precipitacions a la franja mediterrània peninsular.

 

Però, en tot cas, què és una gota freda?. Així, entenem per gota freda o gota d’aire fred una depressió tancada situada a les capes mitjanes de la troposfera amb un mínim de temperatura al seu centre i envoltada d’aire més càlid i que en concretes circumstàncies provoca precipitacions torrencials en la nostra àrea geogràfica.

 

Fou Köppen qui, l’any 1886, introduí l’expressió gota freda en el vocabulari meteorològic. Tot i això, Sherhag la definí el 1948, una definició encara vàlida avui. El mot prové de la mida petita del fenomen, d’un diàmetre no superior als 500 quilòmetres. A més, la seva vida sol ser d’uns dos dies, i no tenen reflex en superfície, on no hi ha circulació ciclònica, i fins i tot amb altes pressions pot existir-ne una. Llavors parlem de potents tempestes amb pressions altes.

 

La formació de la gota és la següent. El corrent en jet, situat entre els 40 i 60º en el nostre Hemisferi, pot rebre una injecció d’aire fred que el faci baixar de latitud. Si la injecció és marcada i insistent, un tros de la massa d’aire fred polar es despendrà fins a quedar aïllada del corrent en jet i situar-se en una àrea envoltada d’aire més càlid. És el moment en què tindrem la gota freda ben establerta, vivint aquesta fins que l’aire càlid del voltant l’absorbeixi i comporti la seva desaparició.

 

 

EL VENT DE LLEVANT

 

El vent de llevant, d’origen mediterrani, és un element de gran importància en la gènesi de precipitacions molt intenses a la costa catalana. Per què és el llevant portador de perill a la façana litoral?. A la pràctica, es tracta d’un vent càlid i molt humit fruit del seu recorregut damunt les càlides aigües mediterrànies. Sent de component est, és en una determinada època de l’any quan pot facilitar la formació de nuclis tempestuosos actius. Aquests necessiten molta humitat en superfície, en les capes inferiors.

 

L’establiment d’una situació de llevant, sigui marcada o no, pot aparèixer amb facilitat a la primavera i la tardor. De tota manera, ens interessa el llevant de la tardor. A partir de mitjans de setembre és comú que comenci a incidir llevant cap el litoral català, si bé, de vegades, en dates anteriors pot aparèixer la primera situació. En general, però, és entre mitjans de setembre i mitjans de novembre, amb el màxim anual a l’octubre pel mig, quan els fluxos de llevant poden sovintejar. Aquests, en aquest període, són potencialment perillosos. Però bé, el vent de llevant per sí sol no durà pluges intenses. Són necessaris uns altres dos factors. L’un, és la comentada gota freda o, en la seva manca, aire fred sense assolir característiques de gota, que contrasta amb l’altre factor, l’elevada temperatura superficial del mar.

 

És interessant comentar que les serralades Litoral i Prelitoral catalanes juguen el seu paper de cara a ajudar a desencadenar tempestes d’una gran força a la costa i a prop d’aquesta. De fet, el llevant es veu forçat a ascendir en topar amb totes dues serralades, formant o reactivant els núvols de tempesta, els cúmulonimbus. Per això, és aquí on, normalment, aboquen les quantitats de precipitació més notables. Tot i això, dintre mar poden circular fàcilment, en una d’aquestes situacions de risc, tempestes d’una gran activitat.

 

 

LA IMPORTÀNCIA DE LA TEMPERATURA DE L’AIGUA DEL MAR

 

 

El tercer factor, aquest imprescindible, capaç de generar cúmulonimbus molt potents és la temperatura de l’aigua del mar. Un mar calent afavoreix, i molt, l’evaporació. La mar Mediterrània, en trobar-se en les latituds mitjanes de l’Hemisferi Nord i pel fet de romandre tancat, pot assolir unes temperatures superficials elevades durant un tros de l’any. Ens interessa la seva temperatura durant la temporada de risc, remarquem que compresa entre finals d’agost i mitjans de novembre i com afecta els fenòmens tempestuosos, si bé costa mediterrània avall el risc s’estableix més tard, però també finalitza amb el calendari més avançat.

 

Fruit de la forta insolació i les altes temperatures de l’aire dels tres mesos estiuencs, la Mediterrània ha estat capaç d’assolir unes temperatures en la seva superfície molt elevades, gairebé tropicals. Pensem que el mar assoleix temperatures al litoral català, amb l’Estartit com a punt capdavanter en aquestes mesures, de 23 a 25 graus al final de l’estiu. Llavors,només cal pensar en l’arribada d’una gota freda o d’aire fred sense característiques de gota en alçada, als 5500 metres, o bé que comenci a incidir aire càlid i molt humit de llevant perquè es desencadeni una situació de risc, juntament amb uns altres dos factors que aviat esbrinarem. És a partir de la segona quinzena d’agost quan el temps comença a canviar, quan cal estar a l’aguait. Cal pensar que qualsevol mínim risc de fortes precipitacions convé tenir-lo en compte. En aquest sentit, val més pecar per excés.

 

Per tant, doncs, la importància de la temperatura del mar per a formar fortes tempestes és vital. Com hem vist, les càlides aigües mediterrànies del final i després de l’estiu són una formidable aportació d’humitat en superfície, factor transcendent per tenir una especial atenció any rere any als mesos de setembre, octubre i, en alguns anys, al novembre. I és que és al setembre quan les intensitats de precipitació són més espectaculars, si bé és l’octubre el mes amb un major nombre d’inundacions a causa d’uns totals recollits més impressionants en els episodis de precipitacions torrencials.

 

 

REACTIVACIÓ DE FRONTS I ENTRADES D’AIRE FRESC

 

Manquen dos factors a no menysprear, ni de bon tros el primer, com a conseqüència del risc que poden dur a la nostra àrea geogràfica. Tant l’un com l’altre cal valorar-los durant la temporada de risc a causa, una vegada més, de les càlides aigües mediterrànies.

 

La reactivació de sistemes frontals de caire fred en arribar a la costa catalana és prou coneguda dins la Meteorologia catalana. Per això, entre mitjans d’agost i mitjans d’octubre en aquest cas, cal desconfiar de tots els fronts freds que ens arriben de l’oest al nord-oest. Si duen aire fred en alçada, per poc que sigui, cal estar atents. Si el front es reactiva, la formació de tempestes està assegurada, algunes sent de forta intensitat i escombrant les comarques litorals i prelitorals de sud-oest a nord-est, potser comportant alguna inundació local. En el supòsit que el front no es reactivi, un ventall de masses nuvoloses mig taparan el cel de Catalunya, amb una manca quasi total de precipitacions.

 

D’altra banda, l’arribada d’aire fresc en superfície, i alhora en alçada, encara que no sigui en excessiva quantitat, gràcies a una situació no del tot descarada del nord, podent bascular de direcció lleugerament, és un nou factor a tenir en compte en una determinada època de l’any i en una àrea geogràfica concreta. D’aquesta manera, les entrades d’aire fresc del nord-oest, nord especialment o nord-est, poden comportar potents xàfecs encara que localitzats entre mitjans d’agost i finals de setembre, amb una especial incidència a la costa barcelonina, en una menor mesura al sud de la gironina. En aquest sentit, els vespres, com a conseqüència de la marinada establerta insistentment les hores prèvies, que ha aportat humitat, cal tenir-los en compte. De vegades, però, tan sols seran núvols estratificats, del gènere estratocúmuls, els que afectin el litoral.

 

 

LES TEMPESTES

 

Cada tempesta que afecta Catalunya és una de les 45.000 diàries que hi ha al món

 

Una tempesta és un fenomen meteorològic espectacular consistent en la combinació d’aparell elèctric i precipitació, sigui en forma de pluja, calamarsa o pedra, i fins i tot vent. Tot i no ser una de les àrees del món més predilectes pels fenòmens tempestuosos, Catalunya pot ser qualificada com una regió força tempestuosa. Hem de pensar que cada tempesta que afecta Catalunya forma part de les 2.000 que hi ha a la Terra en un moment qualsevol, de les 45.000 diàries o dels 16 milions anuals.

 

Distribució espaial, estacional i intensitats de les tempestes a Catalunya

 

HIVERN

 

L’hivern és l’època amb un nombre menor i intensitat de les tempestes en la nostra geografia fruit de les temperatures més aviat baixes de l’aire i la poca escalfor del mar. Les famoses tempestes de mitja tarda del Pirineu català no es presenten. Tan sols no és de descartar-ne alguna a la comarca del Ripollès, a la tarda i en la seva àrea oriental i sud-oriental. En situacions sinòptiques del sud a l’est, ben inestables, tampoc podem descartar algun fenomen tempestuós, amb neu fins i tot, al vessant mediterrani de la serralada, sense preferència horària. Quant a les terres interiors, alguna pot presentar-se a prop del prelitoral durant situacions en què ens afecti la massa d’aire mediterrània, especialment en els inicis de desembre. A les serres de la Serralada Prelitoral algun nucli és possible de presentar-se durant les adveccions de llevant. A les àrees litorals, en els inicis de desembre i a causa d’un mar encara no del tot fred, cúmulonimbus no especialment potents de vegades acompanyen situacions de mal temps de llevant. Més endavant, aquesta possibilitat és més minsa. Finalment, el sector comprès entre el Maresme, el Vallès Oriental, la Selva, el Gironès, el Pla de l’Estany, la Garrotxa i el Baix Empordà, durant les entrades fredes del final de l’hivern, sobretot ja entrat el març, poden congriar-se nuvolades tempestuoses algunes tardes, això sí, fàcilment amb calamarsa.

 

PRIMAVERA

 

Una vegada l’hivern l’hem deixat enrere, encetem la primavera, època moderadament tempestuosa en bastants sectors de Catalunya, fins i tot acusadament en la segona meitat d’aquesta en una àrea força àmplia que ara anomenarem. Començant pel Pirineu, cal dir que l’àrea gironina presenta un major nombre de tempestes que la zona barcelonina i lleidatana, corresponent-ne la majoria durant les tardes. De fet, les típiques tamborinades de mitja tarda en aquestes zones inicien la temporada entre finals de març i primers d’abril, sobretot al sector gironí. En aquesta mateixa àrea, durant les irrupcions d’aire fred tanmateix se’n presenten amb calamarsa, fins i tot amb neu a les cotes mitjanament altes. El maig i la part del juny pertanyent a la primavera és francament tempestuós en molts indrets, localment amb tamborinades d’una certa intensitat. Quant a l’interior, les planes de Lleida no enregistren un nombre elevat de tronades, tot i que hi ha el risc de pedregades que puguin causar danys a l’agricultura. Contrasten de ple amb les terres de l’interior de Girona i del nord-est de Barcelona, terres notablement tempestuoses al maig, si bé prèviament durant les primeres calors i les entrades d’aire frescot fàcilment ja n’han aparegudes, en aquest darrer cas sovint amb calamarsa. Algun d’aquests fenòmens de vegades assoleix una certa intensitat, corresponent la majoria d’elles a les tardes, avançant ja més esporàdicament cap a la Catalunya central. Al maig, a la zona dels Ports, els primers nuclis tempestuosos de tarda són una realitat. Finalment, a la costa, el sector més tempestuós correspon entre el Maresme i el Baix Empordà, especialment al maig i primers de juny, si bé prèviament també són probables fenòmens en episodis de mal temps, localment un pèl intensos. Al Barcelonès, la probabilitat de tronades augmenta amb el pas de les setmanes. A mesura que anem davallant per la costa, la possibilitat de tamborinades va baixant, així com la seva entitat, llevat de l’àrea propera als Ports, amb un increment de l’activitat tempestuosa al final de l’estació.

 

ESTIU

 

L’estiu és l’estació per excel.lència en nombre de tempestes, però no per la seva violència. De fet, el més important a destacar són les famoses i repetitives tempestes de tarda al Pirineu català. És l’àrea del Ripollès la més tempestuosa a l’estiu, encara que arreu de la serralada hi sovintejen. Només cal esmentar que l’estació més plujosa a una gran part del Pirineu català és l’estiu per adonar-nos-en de la freqüència i activitat de les precipitacions tempestuoses de tarda. El juny i l’agost solen ser més tempestuosos que el juliol, tot i que aquest ho és i força, amb intensitats sovint elevades a l’agost, anant de baixa en avançar el setembre. Uns matins assolellats a l’alta muntanya són de mal fiar en aquests mesos esmentats. Pel que fa a l’interior, trobem dos sectors especialment regats per les tamborinades. L’un, és el sector de la Garrotxa, el nord d’Osona, les Guilleries i, més indirectament, el Montseny. Aquest sector és bastant tempestuós a l’estiu, preferentment a les tardes, de vegades amb nuclis d’una certa intensitat. Al voltant de les zones esmentades, les tronades s’hi presenten relativament sovint, encara que amb una menor freqüència. L’altre sector és l’àrea del Ports. És un sector bastant tempestuós a l’estiu, gairebé sempre descarregant a la tarda, sent aquesta la segona zona catalana no pirinenca més remullada pels cúmulonimbus. Al pla de Lleida la manca de tronades hi és gairebé total, augmentant en nombre i intensitat a mesura que avancem en línia recta cap a la subcomarca del Lluçanès. Finalment, la costa catalana presenta una àrea moderadament tempestuosa al juny i l’agost, no al juliol, sent aquesta la compresa entre entre l’Alt Empordà i el Maresme i durant les tardes. Convé no oblidar, ni de bon tros, la possibilitat de fortes tempestes a mesura que avança l’agost i entrant al setembre en àmplies àrees costaneres, esdevenint probablement els primers episodis de risc. La zona litoral propera als Ports és afectada per diverses tamborinades al llarg de l’estiu. I hem comprovat que els xàfecs que afecten la costa catalana ara són més poderosos que en relació un grapat d’anys enrere.

 

TARDOR

 

La tardor no és un període especialment tempestuós a Catalunya, però les que assoleixen una major violència es presenten en aquesta estació. Al Pirineu són possibles episodis de precipitacions tempestuoses intenses, especialment a mesura que avança l’estació, amb possibilitat de perilloses crescudes del rius, associades a situacions de mal temps del sud o de llevant. A mitjans o finals de setembre finalitza, en general, la temporada de tronades de tarda a la serralada. L’interior no presenta l’índex de tamborinades de l’època estival. Les dues zones anomenades anteriorment i afavorides per aquests fenòmens a l’estiu, la possibilitat de presentar-se’n és força més baixa, almenys pel que fa a la regularitat, no a la intensitat atès que aquesta pot assolir valors més elevats. De fet, les precipitacions de tarda desapareixen lentament al llarg del setembre, si bé cap al nord-est de Barcelona i interior de Girona, coincidint amb fluxos frescots o tongades de calor, se’n produeixen calendari enllà. Compte, però, amb les situacions delicades de la tardor, podent aquestes abocar precipitacions d’una forta intensitat, algunes ocasionant problemes. El sector prelitoral és, en aquest sentit, bastant delicat. La zona geogràfica estrella de la meteorologia de tardor a Catalunya és el litoral. És ara quan hem d’esmentar les situacions de risc que, bastants anys amb facilitat, es presenten amb regularitat just entrar a la tardor i fins a mitjans de novembre. Convé recordar, a causa de la transcendència dins la meteorologia catalana, la probabilitat de nuclis tempestuosos d’una gran significació al litoral. Anys en què les tempestes només causen alguns problemes locals contrasten amb anys en què duen estralls, amb inundacions i víctimes. L’Alt Empordà sol ser on s’enregistren els totals de precipitació més elevats durant alguns dels episodis, si bé la comarca famosa per excel.lència en parlar de potents tempestes és el Maresme, històricament afectada per ensurts.

 

 

CALAMARSADES I PEDREGADES

 

La diferència entre la calamarsa i la pedra

 

Les calamarsades i les pedregades són fenòmens similars, però alhora diferents.Totes dues són precipitacions sòlides que es desprenen d’un núvol gegantí, generalment un cúmulonimbus. Però tot i que en ambdós casos són grans de glaç, cal diferenciar-ho per la mida. D’aquesta manera, la calamarsa són grans de gel inferiors al mig centímetre, mentre la pedra són superiors a aquest mig centímetre.

 

 

Les calamarsades i les pedregades, precipitacions típiques de l’estiu

 

Les calamarsades i les pedregades en una determinada època de l’any i en un determinat sector geogràfic hi tenen un paper destacat. Així, sense anar més lluny, el Pirineu, durant l’època estival, és una àrea on hi sovintejen les calamarsades i les pedregades acompanyant les repetitives tempestes de tarda. Un bon nombre d’aquestes duen qualsevol dels dos fenòmens, encara que no totes. Cal, doncs, que els muntanyencs estiguin força a l’aguait. Fora del Pirineu, el nombre de dies en què s’enregistren aquests fenòmens davalla considerablement pel fet del menor nombre de fenòmens tempestuosos, tot i que són susceptibles de presentar-se en àrees agrícoles, com al pla de Lleida, amb una alta probabilitat de danys. No és gens estrany que durant l’estiu algunes pedregades causin pèrdues en àrees agrícoles. Fora de l’estiu, durant la primavera de fet, un nombre relativament elevat de cúmulonimbus que descarreguen a les comarques barcelonines i gironines, no tant a les lleidatanes i les tarragonines, duen aquests tipus de precipitació sòlida, sobretot al maig i també podent aparèixer en zones agrícoles. Les precipitacions sòlides que ara analitzem són força estranyes a la tardor i l’hivern, no arriben a adquirir gaire rellevància i, les escadusseres que hi ha, es circunscriuen entre les comarques de Barcelona i Girona.

 

 

Formació de la calamarsa i la pedra

 

L’origen de la calamarsa i la pedra rau dins el potent nuvolot convectiu. A causa dels corrents ascendents i descendents que comporta la nuvolada, les gotes d’aigua dins els seus viatges a l’interior del núvol van adquirint una capa de glaç en cadascun d’aquests trajectes. Quan ja no poden mantenir-se més a l’aire, es desprenen violentament cap al sòl.

 

 

LES TORBONADES

 

Què són les torbonades i les línies de torbonada?

 

Les torbonades les podem considerar, perfectament, com un dels fenòmens violents per excel.lència que s’enregistren en la geografia catalana. De fet, una torbonada consisteix en l’arribada d’un complex actiu, generalment tempestuós, que duu associat precipitacions notables, aparell elèctric, i sobretot, un gir brusc i violent del vent cap a una direcció indeterminada i una velocitat important. Quan s’ajunten una sèrie d’aquests espectaculars fenòmens, parlem de línia de torbonada, en general, a Catalunya, avançant d’oest a est i sovint precedint un sistema frontal fred.

 

 

Les torbonades van associades a tempestes actives

 

L’àrea de torbonada, la majoria de vegades situada en la part davantera del cúmulonimbus, és un fenomen prou espectacular. L’espècie de núvol arcus es troba en la fosca base de la nuvolada. Es tracta d’un cel que es recargola fruit del vent associat, d’un color fosc intens i que, en conjunt, no comporta precipitació apreciable ni la caiguda de potents llamps. De tota manera, gotes grosses com punys són probables, més difícil ja els llamps. La cortina de precipitació intensa arribarà amb el cel uniforme gris plom. Les torbonades menys espectaculars de vegades no van associades a cúmulonimbus, tot i que la gran majoria formen part d’un complex tempestuós.

 

 

El final de l’estiu pot portar torbonades

 

L’època predilecta de cara a l’aparició del fenomen la trobem en la segona meitat de l’estiu i l’inici de la tardor. De fet, bé poden aparèixer a l’àrea pirinenca, interior o costanera. És més fàcil la seva aparició durant la tarda, si bé en d’altres franjes horàries de la jornada són possibles. Independentment de venir acompanyades per fronts freds que es reactiven en arribar a Catalunya, alguns potents nuclis tempestuosos de tarda de l’estació càlida poden desencadenar torbonades, sobretot a l’agost, mes en què els fenòmens violents hi solen tenir lloc. A la costa central catalana acompanyen nuvolades de procedència sud-oest, girant el vent brusca i violentament de cara la direcció d’on prové la tempesta. Durant l’hivern, les torbonades són molt estranyes, no tant de cara la primavera, quan alguna en pot aparèixer en punts de l’interior del país acompanyant tempestes actives.

 

 

ELS ESCLAFITS

 

Els esclafits, fenòmens violentíssims

 

Els esclafits, anomenats downburst en anglès i reventón en castellà, són, probablement amb els tornados, el fenòmen meteorològic més violent que podem tenir a Catalunya. A banda de dir que s’han començat a estudiar i a popularitzar entre els estudiosos de la meteorologia en els darrers anys, és convenient desglossar el significat del terme.

 

 

Què és un esclafit?

 

En essència, un esclafit és un descens d’aire sobtat i violent que es desprèn d’un núvol de tempesta, cosa que es tradueix, en superficie, en una fortíssima ventada, capaç de ser realment huracanada. Per fortuna, els esclafits no són del tot habituals a casa nostra, malgrat que les seves conseqüències, quan ocasionalment es produeixen, poden ser greus, fins i tot, en episodis extrems, catastròfiques. És evident que, amb aquesta darrera afirmació, no pretenem exagerar ni espantar ningú. És ben cert: els esclafits són violentíssims.

 

 

Els esclafits poden portar vents propers als 200 Km/h

 

Sempre vinculats a cúmulonimbus actius o molt actius, ja podem intuir que les possibilitats més elevades d’aparició del fenomen es donen durant l’època álgida de tempestes, això és, en uns mesos determinats. Així, al maig, al juny, l’agost i al setembre no són descartables, per enlloc, aquests fenòmens.

 

Val a dir que no tenen preferencia horària, per bé que, com que la majoria de tempestes es produeixen a la tarda, hi ha més números que es produeixin en aquesta part de la jornada. A part, les àrees que els poden rebre de manera més habitual són les de l’interior, atès que és en aquest ampli grup de comarques on hi ha hagut el nombre de casos més elevat. I un detall és prou clar: les ràfegues de vent poden ser de rècord total. No debades, hi ha hagut registres que han superat els 150 Km/h, una dada ja ben clara de la contundencia d’aquests fenòmens de temps certament sever.

 

 

TORNADOS I TROMBES MARINES O MÀNEGUES

 

Tornados i mànegues, fenòmens agermanats

 

Un tornado és un fenomen devastador, d’una violència extrema, consistent en un embut que penja d’una gran nuvolada amb vents d’una violencia increïble. En canvi, anomenem tromba marina o mànega al mateix fenomen, encara que produït damunt del mar i, normalment, de menys violència.

 

Els tornados més famosos del món tenen lloc als Estats Units, i s’empra l’escala Fujita per establir-ne, en qualsevol indret del planeta, la intensitat. Els tornados són més aviat estranys a Catalunya, tot i que rar és l’any en què no se’n produeix un de feble intensitat en l’escala. Encara és una incògnita quin és el mecanisme concret que genera aquests fenòmens que poden dur vents de 500km/h. En canvi, les mànegues no són tant rares davant la costa catalana atès que cada any se n’observen.

 

 

Teoria dels tornados i mànegues a Catalunya

 

Malgrat que el país per excel.lència en aquests fenòmens és, subratllem-ho, els Estats Units, a Catalunya és un fenomen relativament rar, però no insòlit. Les trombes marines són tanmateix anomenades en la nostra àrea geogràfica com a mànegues, cap de fibló en el supòsit que no arribin a tocar l’aigua.

 

De mànegues en tenim més notícies que de tornados. Això permet pensar que les primeres sovintejen més que els segons. De tota manera, tot i tenir constància de tornados a Catalunya tan sols de tant en tant, experts en la matèria opinen que se n’enregistren més dels què n’arribem a tenir notícia. Cal dir que el risc d’un fenomen d’aquesta entitat, encara que en la gran majoria d’ocasions es situarà dins la modèstia relativa dels nivells inferiors de l’escala del mestre Fujita, es produirà dins de complexos tempestuosos, encara que penjant d’una àrea del cúmulonimbus sense gaire incidència en precipitació i aparell elèctric.

 

L’època predilecta de cara al risc de tornados és situada entre el final de l’estiu i l’inici de la tardor. El seu possible torn d’aparició és optar entre el migdia i la tarda, justament quan és més probable la presència d’un cúmulonimbus que el pugui desencadenar. Per això, fora d’aquesta franja horària el nombre de possibles tornados davalla justament perquè el nombre de nuclis tempestuosos, en general, és menys significatiu.

 

El perquè de l’època predilecta de risc és evident. Entre finals de l’estiu i els inicis de la tardor, la formació de cúmulonimbus potents és una realitat any rere any. D’aquesta manera, fora d’aquesta època de l’any, el nombre de tempestes és menor, més difícilment desencadenadores de tornados. Però, en tot cas, és possible un tornado en una ciutat catalana?. La resposta és afirmativa. Ara bé, les possibilitats són mínimes. Val més no pensar en el pànic i la destrucció que l’embut comportaria. De fet, costa d’imaginar un tornado passejant-se per la Plaça Catalunya…

 

D’altra banda, les mànegues són relativament comunes enfront de la costa catalana. No endebades, cada any en tenim constància. Val a dir que l’estació de l’any en què s’enregistra el màxim percentatge la trobem a cavall de l’estiu i la tardor. De fet, entre finals d’agost i finals d’octubre en correspon, de llarg, el major nombre. El motiu rau en què en aquest delicat període del calendari la formació de potents nuvolades és elevada cada any damunt del mar. Sota d’una d’aquestes, hom pot observar com penja una mànega d’aquest complex nuvolós situat pocs quilòmetres davant la costa. En aquest cas, no remarquem una franja horària d’especial risc. El motiu el trobem en què damunt del mar la presència de grans nuvolades no es comporta com a terra ferma. De fet, penjen d’una zona de la nuvolada on no s’hi enregistra apreciable precipitació ni aparell elèctric. De tant en tant, alguns embuts s’han atrevit a fregar o entrar a les platges catalanes.

 

 

LA TRAMUNTANA I EL MESTRAL

 

La tramuntana i el mestral, els vents violents per antonomàsia

 

Definim la tramuntana i el mestral com dos dels vuit vents genèrics que, de manera regular, bufen a Catalunya, sent aquests de procedència nord i nord-oest respectivament i probables d’assolir grans intensitats. A més a més, d’aquests vuit vents genèrics són els que ho fan amb una major violència. Fruit de la seva força huracanada, els considerem com a fenòmens violents.

 

 

Formació de la tramuntana i el mestral

 

La violència d’aquests vents és una conseqüència directa de la canalització a què són sotmesos. En el cas dels impetuosos vents del nord, es canalitzen entre dos sistemes muntanyosos d’una gran importància, amb l’ajut d’un de menor. Aquests vents davallen de terres franceses, sovint enllà, i en el seu recorregut es troben amb els mítics Alps i el Massís Central francès i, un tros avall, amb la serralada pirinenca. La força del vent va en augment a mesura que el Pirineu va quedant més a prop. D’aquesta manera, les terres situades entre ambdós sistemes i les situades més al sud i a orient, reben l’embat d’un vent que ha quedat clarament canalitzat i, per tant, ha vist incrementada la seva força.

 

En el cas del vent del nord-oest, anomenat cierzo abans d’entrar en terres catalanes, la formació i l’increment de la velocitat és similar. En aquest cas, els sistemes muntanyosos juguen també un paper fonamental. És el segon exemple de canalització a gran escala present a Catalunya. El Pirineu juga el seu paper per segona vegada. Ara, però, trobem la novetat del Sistema Ibèric, clarament orientat de nord-oest a sud-est. Per tant, entre ambdues serralades, el vent, que entra pel Cantàbric oriental, es veu canalitzat incrementant progressivament la seva força a mesura que avança cap a la Mediterrània, assolint la màxima violència en arribar a aquesta.

 

Les regions geogràfiques on els vents protagonistes són huracanats són fàcils de deduir atès les explicacions acabades d’exposar. En el cas de la tramuntana, pel que fa en l’àmbit català, i fora del sector d’alta muntanya, la Costa Brava rebrà directament l’embat imponent, encara que l’interior de l’Alt Empordà també en serà afectat, i no tant del Baix Empordà. De vegades, arriba a Girona. Molt de tant en tant, arriba a la costa barcelonina. Fora de Catalunya, el Roselló i Menorca són àrees especialment ventilades.

 

En el cas del mestral, anomenat serè al Pla de Lleida i cerç a l’àrea més meridional, les zones predilectes són, en especial, les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià. Són comarques especialment ventades. Les zones del voltant, sovint afectades pel mestral, no assoleixen unes intensitats de vent tan huracanades. La tramuntana aquí hi és desconeguda.

 

 

Situacions sinòptiques de tramuntana i mestral

 

Les situacions sinòptiques d’establiment de la tramuntana i el mestral són clares. És imprescindible una advecció del nord en la seva totalitat, del nord al nord-oest, del nord al nord-est o bé tan sols del nord-oest . En les situacions del nord, les dues regions geogràfiques esmentades rebran amb una total seguretat, tot i que assegurar fets en meteorologia catalana és un risc, l’embat dels vents. En adveccions del nord al nord-oest, el mestral bufarà de ben segur a les terres del sud, sent possible que a la tramuntana li costi d’entrar. En canvi, en presència de fluxos del nord-oest, el mestral serà impetuós, mentre la tramuntana difícilment entrarà, encara que al nord del Cap de Creus el vent del nord-oest hi pot bufar amb ganes.

 

Sabem que, en l’Hemisferi Nord, l’aire gira en sentit horari al voltant de les altes pressions i en sentit antihorari al voltant de les baixes. Per tant, veiem que, a grans trets, és necessària una depressió a orient i un anticicló a occident. Dit d’una altra manera, és una forma de posar en pràctica la llei de Buys-Ballot. El joc entre ambdós centres d’acció és el que fa incidir el flux de vents cap a nosaltres.

 

A Catalunya es presenten diverses situacions sinòptiques probables d’establiment de la tramuntana i el mestral. Exposem-ne tres de clàssiques. Un primer exemple el trobem amb el pas d’un sistema frontal de caire fred llançat per una depressió del Front Polar que circula per latituds més elevades. Darrere el front entren ambdós vents, enviats per la formació d’una petita baixa una vegada aquest s’ha allunyat Mediterrània enllà i per l’anticicló subtropical de les Açores en el seu moviment d’aproximació a Galicia. Un segon exemple ben bé podria ser el pas d’una baixa, de procedència oest, per damunt nostre. En el seu camí costa catalana enllà, agafant rumb a Còrsega, fa incidir una massa d’aire frescota del nord a nord-est, més aviat marcada si la baixa és prou fonda. Alhora, l’anticicló, tanmateix com abans, entra per Portugal i Galícia. Finalment, un tercer exemple consisteix en l’entrada d’una massa d’aire fred d’origen polar directament cap a nosaltres. D’aquesta manera, mentre una o dues depressions són situades entre el nord d’Itàlia i el nord-oest d’Alemanya, un potent anticicló, fàcilment amb pressions superiors als 1030 milibars però menys potent que els excepcionals anticiclons que es col.loquen a Escandinàvia i que implusen aire gèlid rus cap a Centreuropa, és situat de nord a sud a l’Atlàntic. Entre tots dos centres d’acció, es produeix una bona davallada de la temperatura acompanyada d’una forta tramuntanada i mestralada.

 

 

Meteorologia associada a la tramuntana i el mestral

 

En un pla general, la tramuntana i el mestral són associats a masses d’aire fredes i eixutes a causa de la seva regió de procedència i/o del seu recorregut per damunt de la superfície terrestre. Així, el temps associat mentre aquests bufen sol ser tranquil, encara que amb alguns matissos.

 

És important destacar que la comarca de la Vall d’Aran, fruit de la seva orientació, en fluxos de tramuntana i/o mestral, serà clarament afavorida per precipitacions, siguin d’aigua o de neu. Al voltant d’aquesta contrada, les precipitacions seran menys probables i la nuvolositat més trencada com més al sud i orient del Pirineu, fins i tot amb un ambient ben assolellat i transparent. En aquestes situacions, sovint serà ben diferenciada la cara sud pirinenca de la cara nord.

 

A causa de la influència descarada de la tramuntana, l’Alt Empordà enregistra unes precipitacions mitjanes inferiors que la veïna Baix Empordà. Tan sols quan la depressió estigui propera, malgrat bufar tramuntana, els cel pot ser cobert i, fins i tot, amb algunes precipitacions. De vegades, però, hom pot adonar-se del límit del vent en observar el cel tapat per un cantó i, mirant cap al nord, un cel clar i diàfan. Quan el cel clar és més o menys general, la serra de les Alberes pot tenir com a barret un llarg núvol lenticular del gènere estratocúmulus. Fins i tot, mitjançant aquest conegut núvol, podem deduir que el vent és a punt d’entrar encara que estigui mig ennuvolat i no es mogui ni una fulla. Lògicament, es tracta d’un núvol orogràfic. Cal dir que, amb tramuntanada, la visibilitat esdevé excepcional, la humitat davalla ràpidament i, ben sovint, el cel és serè.

 

De manera similar, cap a les terres meridionals, els Ports anuncien quan el mestral és a punt d’entrar. Al capdamunt, hi queda establert un curiós barret anomenat la cella. Tanmateix, encara que faci hores que el vent bufa el barret hi pot romandre. A la pràctica, el mestral s’encarrega d’escampar ràpidament la nuvolositat, deixant amb facilitat un cel serè, una visibilitat excepcional, una baixa humitat relativa i fent davallar la temperatura, bàsicament el mateix que a l’Empordà. Aquí, a més, encara és més rar que el vent protagonista dugui un temps tapat.

 

 

ELS TORBS DE LES ZONES ALTES DEL PIRINEU

 

fenomensmeteorologics-elstorbsdeleszonesaltesdelPirineu

 

El torb, el fenomen violent per antonomàsia a l’alta muntanya

 

Les zones altes del Pirineu, en plena alta muntanya, durant una bona part de l’any poden estar sotmeses a dures condicions meterològiques. El vent n’és, en aquest sentit, un dels principals protagonistes. En essència, el bellísim Pirineu català es troba farcit de cims desprotegits i d’una notable alçada enfrontats a aquestes condicions.

 

Amb l’objectiu de definir el terme torb, allò que en castellà s’anomena ventisca, hem de dir que és aquell fenomen que consisteix en un vent que aixeca la neu del terra. Creiem, a part, que és convenient diferenciar-lo entre torb moderat i torb fort, i posats a classificar-los, potser, també, torb gegant.

 

La intensitat del torb depèn de l’estat de la neu, o sigui, si aquesta acaba de caure el torb serà més sever, i la força del vent. Estrictament, convé advertir de la perillositat dels torbs a les zones més altes del Pirineu, que podrien portar problemes a muntanyencs imprudents. I és que, sobre el terreny, el torb augmenta de manera exagerada la sensació de fred i redueix notablement la visibilitat horitzontal, i, amb aquesta, és possible una pèrdua de l’orientació.

 

 

Els torbs gegants, propis dels cims del Pirineu català

 

Diverses dades de velocitat del vent proporcionades per les estacions meteorològiques d’alta muntanya, donen fe de la violència extrema que pot assolir el vent en les cotes altes de la serralada. De fet, s’han enregistrat ràfegues impressionants superiors als 200 km/h, unes ventades tremendes que han fet tremolar els fonaments dels cims del nostre Pirineu català. Ara bé, superar els 200 Km/h tampoc és el més habitual, però, en qualsevol cas, un vendaval seriós a l’alta muntanya pot assolir, almenys, els 150 Km/h.

 

Cal notificar que la comarca pirinenca més ventada és el Ripollès. La causa n’és el fet de trobar-se a tocar del radi d’acció del canal de tramuntana que baixa des de França i desemboca al Roselló i a l’Empordà. Per exemple, pics com el Puigmal i el Bastiments els podem veure com els reis del vent a casa nostra. La tramuntana, doncs, hi pot ser increïble, malgrat que a molts altres cims culminants de l’àmbit català de la serralada les ratxes del nord-oest o de l’oest també hi poden ser severíssimes. I un darrer detall: els cops de vent més violents es presenten a la tardor, l’hivern i la primavera. L’estiu, per tant, no porta grans ratxes.

 

 

TEMPORALS MARÍTIMS

 

La dificultat mediterrània per congriar grans temporals

 

La Mar Mediterrània, en ser tancada i relativament petita, és complicat que generi temporals molt seriosos. Ben diferent és, però, el proper Oceà Atlàntic, on no són estranys temporals amb ones de més de deu metres d’alçada. Tenim la sensació que la Mediterrrània és tranquil.la. De fet, ho sol ser, però això sí, quan s’esvalota ho fa i de debò.

 

 

Els vents en relació els temporals

 

Sabem que el vent és aire en moviment. El vent és el causant dels moviments al mar, les onades. Sovint, es relaciona vent fort amb temporals i vent feble amb tranquil.litat al mar. Són uns aspectes que mereixen uns matissos, que prou seran exposats. Anem a veure com els diferents vuit vents genèrics a Catalunya mouen el mar.

 

No exposarem, en aquest primer apartat, les llevantades i la marinada. Començant pels vents del primer quadrant, és l’hora d’anomemar la coneguda tramuntana. Com hem vist, és capaç d’assolir grans velocitats, però no per això arriba a generar ones gegants. La causa la trobem en el modest recorregut que aquesta fa per sobre el mar. Malgrat tot, a l’Empordà hom parla de mar encesa durant les potents tramuntanades fruit de la quantitat d’escuma que se’n desprèn de les ones. És ben cert: l’aigua, en un espectacle visual solemne, és capaç d’aixecar-se.

 

Després de la tramuntana trobem el gregal, capaç d’assolir elevades velocitats, però ja no tant, encara que fàcilment amb ones d’una major consideració. Hem dit que el llevant mereix un comentari a banda atès el nombre de temporals que genera. Els temporals del sud-est són força estranys. Sí que, veient un mapa d’isòbares, ens adonem que en superfície el flux de vent ve del sud-est, tot i que a la costa catalana hi sol bufar en aquests casos de llevant.

 

Seguint el camí per la rosa dels vents o rosa nàutica, és el moment de parlar del vent del sud, anomenat migjorn o garbí gairebé arreu. No es tracta, ara, de parlar de la simpàtica marinada. El vent del sud acompanyant situacions a escala sinòptica pot esdevenir en un potent temporal marítim, especialment a la Costa Brava. No endebades, han estat enregistrats diversos grans onatges del sud. Les adveccions del sud-oest díficilment esdevenen en importants temporals, tot i que onades de consideració són ben probables. En aquest moment de l’estudi dels temporals a la mar a Catalunya, arribem als vents pròpiament terrers. Tant el ponent com el mestral són incapaços de generar onatges d’importància. Lògicament, el motiu rau en què el recorregut per damunt del mar és nul. Els vents terrers mai duen una alteració notable. Adonem-nos-en, però, en què el mestral fàcilment assoleix cops de 100km/h a les terres del sud i l’onatge present ni tan sols és moderat.

 

Hem vist, doncs, que una ventada no sempre, ni de bon tros, és senyal de mala mar. Fins i tot amb vents febles o encalmats hom pot arribar a observar mar de fons. Quan una tramuntanada huracanada s’abat a l’Empordà, la costa central és afectada per una moderada mar de fons. Tanmateix, si bufa el vent a alta mar, però en terra hi bufa un lleuger alè, la mar de fons hi és ben probable. Així, en manca de situació advectiva, és a dir, manca d’un vent dominant, tan sols amb l’allunyament d’un front reactivat que ha comportat tempestes al litoral i a alta mar, es presenta una certa mar de fons.

 

 

Les llevantades

 

Ja hem assenyalat la facilitat del vent de llevant per aixecar ones potents a la costa catalana fruit no tant de la seva força sinó més aviat del llarg recorregut del vent fins a arribar-nos. El llevant, en essència, és conegudíssim i pertany de ple a la rosa dels vents que forma part de la meteorologia marítima catalana. El llevant és un dels vents més famosos a Catalunya i, alhora, el més temut i respectat per la gent de mar. Les seves intensitats rarament assoleixen els 100 km/h, tot i que les típiques llevantades duen vents de 60 a 80 km/h en la majoria d’ocasions.

 

El vent de què parlem és tebi i molt humit. Per aquest motiu, la situació meteorològica sol ser moguda i caracteritzada pel mal temps, sovint amb precipitacions freqüents. Aquestes precipitacions poden assolir intensitats fortes o molt fortes durant els llevants de la tardor.

 

Molt estrany és l’any en què no es presenta cap llevantada, fenomen que també podem batejar com a temporal de llevant. La seva incidència es concentra a la primavera i la tardor, més difícilment a l’hivern i realment complicat a l’estiu. I convé no passar per alt que, en ocasions, les llevantades fan ballar les previsions meteorològiques.

 

 

Èpoques de temporals marítims

 

Els temporals al mar gaudeixen d’unes èpoques d’una major probabilitat d’aparició i d’unes èpoques de menor probabilitat. Van associats en relació amb les estacions de més o menys moviment meteorològic. En primer lloc, hem de dir que, a causa de l’acusat moviment atmosfèric que en general tenen les estacions de transició, la primavera i la tardor gaudeixen d’un major percentatge. Poc corrent és la primavera o la tardor en què no apareix un temporal notable, generalment de llevant. És en aquestes èpoques quan solen dur més desperfectes a les platges i infraestructures associades. De fet, en una tardor podem trobar-nos amb diversos temporals. Contràriament, és a l’hivern i a l’estiu quan el percentatge és relativament baix i quasi nul, respectivament. Malgrat això, un temporal estival, i que encara que siguin moderats n’hi pot haver, és sinònim de desgràcies entre banyistes poc prudents.

 

 

Situacions meteorològiques de temporals

 

Exposem, a continuació, un petit catàleg de situacions sinòptiques capaces de congriar temporals matítims.

 

D’entrada, val a dir que hi ha anticiclons capaços de dur un temporal moderat. Pensem en una alta situada al sud d’Alemanya fent joc amb una baixa acostant-se al golf de Cadis. L’anticicló pot estar llançant un lleuger flux de llevant diversos dies consecutius. Encara que el llevant sigui feble, la seva persistència i recorregut poden dur ones relativament altes.

 

Els fluxos de llevant que sí duen un onatge de debò són aquells en què la depressió és situada bé cap a l’Estret de Gibraltar o cap al sud de les Balears. Llavors, si la baixa és prou fonda, la llevantada pot ser de les que es recorden. En aquests casos, fàcilment poden generar-se ones de, com a mínim, quatre metres d’alçada. La baixa, en allunyar-se cap a l’est, deixarà de fer incidir la llevantada fins que, una vegada el temps s’ha calmat, en restarà mar de fons en progressiva davallada.

 

Pensem en una depressió fonda situada a Galícia. L’advecció, en aquest cas, serà del sud, sent segurament d’importància. Per tant, el corrent del sud força marcat durà un bon temporal a la costa catalana, sobretot cap al nord. Quan es presenta aquesta situació les ones poden arribar a esdevenir realment potents, especialment si el flux es perllonga.

 

 

CICLONS TROPICALS A CATALUNYA?

 

Per què les restes dels huracans del Carib arriben a Europa?

 

Malgrat que algunes depressions del Front Polar són d’una gran força a l’Europa occidental, no es tracta d’huracans encara que de tant en tant hi hagi hagut confusió en aquest sentit. A Europa, però, sí que any rere any arriben les restes de la majoria que han dut la destrucció al Carib, i ocasionalment, fins i tot, toquen la pensínsula Ibèrica.

 

Després de néixer enfront del Cap Verd africà i d’agafar rumb cap a les Antilles, una vegada aquí poden agafar qualsevol de les distintes trajectòries possibles. En el cas dels que passen prop de les Bahames, no pas els que es dirigeixen al Golf de Mèxic o Centreamèrica, agafen rumb nord-est per acabar dins el corrent de vents de l’oest de les latituds mitjanes. Així, en pocs dies, convertits en depressions sense perill llevat d’alguns que afecten les illes Açores, arriben a les costes atlàntiques europees, sigui en l’àrea de Portugal, Espanya, França o les illes Britàniques.

 

 

Per què no hi ha ciclons a Catalunya?

 

Ara per ara, és impossible la formació d’un d’aquests fenòmens monstruosos a la Mediterrània, inclosa Catalunya. En aquest sentit, trobem dos motius bàsics trobem. El primer, és la manca de temperatures molt elevades de l’aigua del mar de manera duradora i extensa atès que és necessària un mínim de temperatura marina de 27 graus. Per tant, no hi ha l’energia suficient. El segon motiu el trobem en el fet que la Mediterrània és un mar massa petit per a generar un d’aquests impressionants fenòmens. Veiem, doncs, que, ara per ara, no n’haurem de patir.

 

 

Una visió de futur

 

Mai hi ha hagut un fenomen de l’entitat d’un huracà a Catalunya i, tampoc, a l’àrea de la Mediterrània occidental de què formem part. Creuen els experts que amb el canvi climàtic s’afavorirà un augment dels fenòmens violents en moltes àrees del planeta. És probable, si finalment és així, que a Catalunya, tot i les previsions d’una davallada en les precipitacions, les adversitats seran més dures. Malgrat això, no creiem que la Mediterrània occidental pugui generar un fenomen tan voluminós de la categoria d’un cicló. De fet, els que han afectat el Carib continuaran arribant, en principi, convertits en àrees de baixes pressions normals i corrents. D’aquesta manera, tot i que és obligatori posar remei al canvi climàtic, no creiem que Catalunya pateixi els efectes d’un d’aquests monstres en un futur proper i mitjà. No obstant això, hi ha un detall prou significatiu: convé parlar dels medicanes.

 

 

Els medicanes

 

Mescla dels termes mediterrani i huracà, els medicanes se’ls considera com els fenòmens atmosfèrics més semblants a un cicló tropical que hi pot haver a la Mediterrània. Concepte que ha entrat en el vocabulari meteorològic en els darrers anys, ha estat així perquè últimament hi ha hagut episodis, a la Mediterrània, que han recordat els huracans, que són el mateix fenomen que els ciclons.

 

En essència, un medicane consisteix en una estructura nuvolosa que acompanya una depressió i que disposa d’un ull al seu centre, tal i com passa en els ciclons. És evident pensar, i així s’ha pogut constatar, que els medicanes són nuclis d’inestabilitat molt menys poderosos que els huracans, malgrat que, en efecte, les imatges del satel·lit Meteosat denoten un aspecte relativament similar.

 

S’ha vist com els medicanes, que també poden afectar la Mediterrània occidental, i amb ella, les illes Balears, i per tant poden situar-se fregant Catalunya, de manera que nosaltres entraríem en el seu radi d’acció, es formen a la tardor, sobretot als mesos d’octubre i novembre, i solen tenir un desplaçament d’oest a est o de nord-oest a sud-est. Val a dir que porten associades precipitacions quantioses i vents intensos, i precisament en formen a la tardor perquè les aigües mediterrànies es troben càlides, factor determinant, doncs, que afavoreix els procesos d’inestabilitat més seriosos. I una última cosa a comentar: es creu que, per bé que, remarquem-ho, no cal patir per la gènesi, pròpiament, d’un huracà que provoqui danys catastròfics, sí que és veritat que es valora que els medicanes es vagin fent més freqüents. Aquest detall és, probablement, un indici més de la contundencia de certs fenòmens meteorològics vinculats al canvi climàtic, que, gairebé inqüestionablement, ja és entre nosaltres.

 

 

 

FENÒMENS METEOROLÒGICS ADVERSOS

 

LES NEVADES A LA COSTA

 

Barcelona té un dia de neu a l’any

 

La costa catalana, com a àrea plenament mediterrània, no és visitada amb freqüència per nevades. Sense ser un fet extraordinari, la neu al litoral és bastant estranya. Un bon exemple, i centralitzant en aquest cas, és la mitjana d’un dia de neu anual a la ciutat de Barcelona.

 

En sintonia amb això, cal comentar que el màxim percentatge anual de dies amb neu a la costa catalana, molt lleugerament superior al dia, és a dir, un dia i unes dècimes, pertany al Maresme, la Selva i el Baix Empordà, davallant de nou cap a l’Alt Empordà, a causa de la tramuntana. Contràriament, del Tarragonès cap al sud la neu no arriba al dia de mitjana anual, fins i tot és un fenomen encara més rar a la costa del Baix Ebre i del Montsià, ja a l’extrem sud. A les modestes muntanyes de la Serralada Litoral, la neu és present tres o quatre dies l’any de mitjana, serres compreses entre el Massís del Garraf i les Gavarres, al Baix Empordà.

 

 

El febrer, el mes amb més nevades a la costa catalana

 

La possibilitat que el bonic element blanc es presenti a la costa catalana pertany als mesos tradicionalment més freds. Així, desembre, gener, febrer i març són els mesos de possibilitat de neu al litoral. En cas de presentar-se fora d’aquests seria un esdeveniment excepcional, potser no tant si ho fes a les acaballes del novembre.

 

Dels quatre mesos esmentats anteriorment, el que presenta un percentatge major és el febrer, seguit del gener, desembre i març, ben bé per aquest mateix ordre. El gener sol presentar temperatures globals inferiors a les del febrer, però el major moviment meteorològic d’aquest darrer, amb més possibilitat d’entrades d’aire fred i precipitacions, fa possible un major nombre de nevades.

 

La majoria de les nevades costaneres acostumen a agafar un caire anecdòtic. Ara bé, no som en una àrea plenament preparada per afrontar aquestes interessants situacions. D’aquesta manera, és lògic que a qualsevol nevada mínimament important hi hagi alguns problemes. Molt rarament, però, una nevada costanera agafa consideració. Malgrat això, trobem presents alguns exemples d’alguna cosa més que simples enfarinades.

 

Cal dir que en la majoria d’ocasions la neu no qualla fora de les serres que conformen la Serralada Litoral fruit de la poca intensitat de la precipitació sòlida i, sobretot, d’una temperatura positiva, sobre zero, massa elevada. Pensem que els zero graus representen, en moltes ocasions, el límit perque la neu qualli o no. Com a exemple, mentre la muntanya del Sant Mateu, al Maresme meridional, es veu enfarinat, a baix, a les poblacions de Premià i Vilassar de Mar, la neu cau sense agafar pel fet esmentat, temperatura massa poc baixa.

 

Només en veure que les mitjanes anuals de neu volten el dia a dia i mig, ens adonem de l’enorme dificultat per a un esdeveniment d’aquestes característiques. La mínima o nul·la altitud, la latitud mitjana en què ens trobem i la directa influència marítima són la causa d’aquesta dificultat. No és estrany, doncs, que puguin transcórrer diversos anys consecutius sense veure ni una volva, que poden contrastar amb hiverns de diverses nevades, alguna fins i tot quantiosa, cosa que exemplifica de manera magnífica la irregularitat meteorològica catalana.

 

 

L’origen de les nevades a la costa

 

Per a l’aparició de nevades al litoral és imprescindible una situació de temperatures baixes o molt baixes. Gairebé sempre neva gràcies al xoc entre dues masses d’aire molt diferenciades. Per un cantó, una massa d’aire molt freda d’origen continental, de l’interior o l’est d’Europa, i per l’altre cantó l’arribada d’aire temperat i humit mediterrani. En general, després d’un episodi de fred viu la situació pot evolucionar cap a dues opcions. L’una, una pujada de les temperatures amb continuació del bon temps, i l’altra, amb l’arribada d’alguna petita depressió que faci incidir l’aire humit mediterrani que acabarà generant la precipitació sòlida. Malgrat aquestes possbilitats, també convé valorar que, d’entrada, hi hagi mal temps, i tot seguit, penetri l’aire molt fred, amb un descens tèrmic que, mesclat amb la depressió, comportaria neu a cotes baixíssimes.

 

 

LES NEVADES A L’INTERIOR

 

Les comarques de l’interior reben poques nevades

 

Les comarques de l’interior no són nivoses. De bon principi, cal partir d’aquesta afirmació. Malgrat això, en gaudeixen d’un major nombre que les terres litorals. Ara bé, les zones més altes de l’interior, contemplant en aquest sentit la Serralada Prelitoral i les Guilleries i Collsacabra, en són una excepció. Sabem que, fora de les muntanyes, Catalunya gaudeix de comarques interiors de molt modesta altitud i d’altres un pèl més elevades. És fàcil de deduir que les primeres reben un nombre de nevades pràcticament com el de la costa central i septentrional, mentre les segones la neu no hi és del tot estranya durant l’estació freda.

 

En relació les comarques de més baixa altitud, on hi trobem l’interior de l’Alt Empordà, el Gironès, l’interior de la Selva, els dos Vallès, l’interior del Baix Llobregat, l’Alt Penedès, el Bages, l’Anoia, l’Alt Camp, l’interior del Baix Camp, les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Segrià, la Noguera, la Ribera d’Ebre i l’interior del Baix Ebre, la neu hi és un fenomen ben poc corrent. En aquesta área, el nombre de dies amb neu oscil·la entre un i tres i, en cas de presentar-se, ho fa en els mesos tradicionalment freds, del desembre al març passant pel gener i el febrer, aquí corresponent-hi el major percentatge pel mateix motiu que a la costa. Trobar nevadetes al novembre o a l’abril hi és un fet gairebé excepcional. En aquestes comarques baixes, les nevades difícilment agafen entitat, sovint no deixen de tenir un tarannà anecdòtic i, tan sols, la possibilitat que arribin a ser de moderada intensitat queda circumscrita al quadrant nord-oriental.

 

Fixem-nos ara, però, en els comarques d’una altitud menys modesta. Són la Garrotxa, Osona, la Segarra, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. Aquí, el panorama ja canvia i força. Tan sols aquest augment mitjà de l’altitud en 300 o 400 metres és suficient perquè les nevades s’hi presentin com a mínim el doble de vegades que en les anteriors contrades. Cap d’elles agafa rellevància per damunt les restants. De fet, són relativament habituals els hiverns que ens demostren que aquestes sis comarques pateixen un clima una mica rigorós en l’estació freda. Però no només hi neva a l’hivern, ja que, a diferència del ventall de comarques anteriors, les de baixa altitud, la neu, amb una relativa facilitat, pot aparèixer al final de la tardor o als inicis de la primavera, quan arriben gropades d’aire fred que es barrejen amb alguna pertorbació que envia aire humit mediterrani. Veiem, doncs, que a l’interior el mecanisme generador de nevades sol ser el mateix que a la costa. Precisament, la possibilitat que la neu caigui amb més força en aquestes sis comarques és present, en general, fora del pic de l’hivern, atès que ja sabem que coincideix generalment amb un període fred però de calma, amb bon temps. En canvi, al març i principis d’abril la possibilitat de pertorbacions actives és superior. És molt poc comú que deixada enrere la Setmana Santa encara pugui arribar a nevar.

 

 

Les muntanyes de l’interior són relativament nivoses a l’hivern

 

Finalment, no podem deixar de banda la Serralada Prelitoral i les Guilleries i Collsacabra on, com s’apuntava anteriorment, el nombre de dies amb neu és força superior. Hem de pensar en altituds superiors als 1.300-1.500 metres en alguns casos. D’aquesta manera, els Ports, les muntanyes de Prades, el Montseny i les Guilleries i Collsacabra reben habitualment l’element blanc durant l’hivern, i no és gens anòmal al final de la tardor i principis de la primavera. A causa de l’altitud, els cims del Montseny, amb el Turó de l’Home al capdavant, poden arribar a veure neu a finals d’octubre i fins i tot a primers de maig. I més: algunes de les nevades del març i principis d’abril poden agafar un caire força notable, amb gruixos de vint o trenta centímetres en un sol episodi. I també: la neu no s’hi manté en tot l’hivern tret d’alguns vessants ombrívols, aquells que miren cap al nord.

 

 

LES NEVADES AL PIRINEU

 

El Pirineu, l’àrea nivosa per antonomàsia a Catalunya

 

És prou clar i coherent de pensar que dins el territori català hi ha un sector per excel·lència, molt diferenciat de la resta, afectat per les nevades. Hom reconeix el Pirineu com la zona típicament nivosa dins de Catalunya. L’altitud dels relleus d’aquesta visitada àrea catalana n’és la causa. A la pràctica, la neu és la precipitació sòlida més comuna a casa nostra, en què el bonic element blanc sovint tenyeix d’una especial bellesa els encisadors paratges de l’alt Pirineu.

 

 

Les nevades més considerables poden no produir-se a l’hivern

 

En contra del què es pugui arribar a pensar, no és l’hivern l’estació en què es produeixen les nevades més quantioses al Pirineu. Bona part de la culpa la té el gener, mes eixut per excel·lència al Pirineu català. Són els mesos de març i abril els que, en la majoria d’anys, duen les nevades més abundoses als paratges pirinencs, tot veient, doncs, la primavera com l’estació més nivosa al nord de Catalunya fruit de l’important moviment meteorològic que aquesta comporta i de les temperatures encara prou baixes que s’hi enregistren.

 

A conseqüència de l’afició tan generalitzada que hi ha per l’esquí, avui sembla que hagi de ser una obligació la caiguda d’un bon tou de neu a la tardor, però, pel fet de trobar-nos en el clima mediterrani, llevat de la Vall d’Aran, la neu s’ha de presentar d’un any a l’altre amb irregularitat. De fet, al Pirineu català la manca o l’abunbància de neu en ocasions rau en relació cicles. Tanmateix, un any de grans nevades no indica la continuació de l’abundància d’aquestes al següent o la manca gairebé total. Moltes vegades, i de referències en tenim, al llarg del que portem de segle, l’alt Pirineu ha ofert un paisatge caracteritzat per la manca de neu al cor de l’hivern. D’altres anys, en canvi, han estat de grans nevades.

 

 

A l’estiu, l’alta muntanya pot tenir nevades anecdòtiques

 

D’altra banda, enfarinades anecdòtiques durant l’estiu a l’alta muntanya no són gaire estranyes. Sí que ho és més, però, d’estrany, entre mitjans de juliol i mitjans d’agost, el cor càlid de l’estiu. Però bé, a principis i a les darreries d’aquest, algunes nevadetes poden aparèixer donant un aspecte prou curiós als captivadors paratges d’alta muntanya.

 

 

El comportament mitjà, mes a mes, de les nevades al nostre Pirineu

 

Fem, a continuació, un recorregut pels dotze mesos de què es compon l’any en relació les nevades que aquests aboquen al Pirineu català. Abans, afirmàvem el període eixut que correspon al gener fruit de les altes pressions que solen dur bon temps arreu, amb nombroses inversions tèrmiques. Tot i que la neu pot aparèixer en qualsevol cota de la serralada, no sol sovintejar ni caure amb abundància, tret d’alguns casos. Després, les altes pressions no agafen al febrer, ni de bon tros, la rellevància del gener. La primavera lentament es va aproximant i això fa canviar el temps. Així, a mesura que el mes avança, la probabilitat de pertorbacions augmenta i, amb aquest fet, les nevades guanyen extensió i entitat, de vegades acompanyades d’un fred molt viu.

 

Entrem de ple a la primavera, època revoltada i de canvis freqüents, mitjançant el març, el mes que acostuma a consolidar la capa de neu acumulada a l’alt Pirineu, on algunes nevades amb facilitat deixen bons tous atès el pas de pertorbacions actives. La neu a les valls tampoc és estranya. Deixem enrere el mes de les nevades massives per excel·lència i entrem a l’abril per completar el període nivós amb el mes anterior. A l’abril, en què algunes de les nevades a causa de les nombroses pertorbacions fàcilment agafen intensitat, la neu va deixant de caure a les zones baixes, reculant cap a zones mitjanes i altes, tot i que en dies assolellats i suaus la fosa s’accelera. En aquest sentit, la fosa és molt més accelerada al maig, mes en què poques vegades cau neu a les zones mitjanes, però sí que la primera quinzena pot acumular algun tou nou a l’alta muntanya. El maig és, fet i fet, el mes en què la fusió de la neu és més massiva. Fusió que segueix accelerada al juny, mes en què ja ben poc apareix la neu a les cotes altes, tan sols acompanyant alguna pertorbació que dugui asociada una massa d’aire fresca.

 

Entrem de ple en els dos mesos en què la manca de nevades és gairebé absoluta. Així, tret d’alguna molt esporàdica i tímida enfarinada a primers de juliol a les cotes més elevades, avançat el mes és realment complicada alguna altra enfarinada, ni tan sols als cims. Tanmateix, en la primera quinzena d’agost la possibilitat de neu a les zones de més altitud és ben minsa, augmentant lentament en avançar la segona quinzena, on tampoc són del tot il·lògiques les primeres volves.

 

A l’hora d’entrar a la tardor, ja dins el setembre, la possibilitat de nevades s’incrementa en avançar les setmanes del mes tot i que, en general, en cas de caure tan sols les podrem qualificar d’anecdòtiques. Si l’octubre és càlid o dominat per aires mediterranis, la neu pràcticament no hi tindrà lloc a l’alt Pirineu, però, en canvi, si van incidint vents frescots, les nevades aniran guanyant extensió i davallant de cota. El novembre, al seu torn, sol dur diverses nevades, encara que no arriben a ser del tot serioses, havent de romandre atents a si s’hi afegeix un tou prou consistent per iniciar la temporada d’esquí. No gaire nivós és, de fet, el desembre, amb un nombre relativament poc elevat de pertorbacions, circumstància que no ajuda a acumular bons gruixos de neu nova damunt la base caiguda al novembre. I és que, en essència, el nostre Pirineu català, llevat de la Vall d’Aran i les àrees adjacents, no acostumen a rebre nevades realment significatives. Aquest detall és interessant tenir-lo en compte.

 

 

LA NEU GRANULADA

 

 

La neu granulada combina la calamarsa i la neu

 

La neu granulada és un tipus de precipitació sòlida que combina la calamarsa i la neu. Cal apuntar que la majoria de vegades es desprèn d’un nuvolot força gruixut, amb preferència durant l’època hivernal i la primavera. A més, com podem deduir, és una precipitació que acostuma a arribar al sòl amb una temperatura baixa de l’aire, normalment d’entre tres i sis graus positius. Per tant, aquest, no es fenomen inhabitual a Catalunya.

 

 

La neu granulada sol acompanyar masses d’aire fred

 

Val a dir que no és excepcional que la neu granulada arribi a la mateixa costa, acompanyant en una gran part dels casos embossaments d’aire fred en altura que es mesclen amb força fred en superfície.

 

Hem comprovat que són l’hivern i la primavera, com afirmàvem línies enrera, les estacions que solen portar la neu granulada. A l’hivern perquè és el període en què les temperatures són més fredoses, i ja hem dit que és necessària una temperatura de l’aire no massa superior als zero graus. De fet, són els mesos de març i abril quan és més fàcil que sovintejin els ruixats, perquè acostumen a ser ruixats i no precipitacions continuades, de neu granulada, de vegades amb llamps i trons.

 

En general, els ruixats de neu granulada apareixen en aquests dos mesos quan ha entrat una massa d’aire fred polar notable que ha comportat el desenvolupament de nuvolades de migdia i tarda entre les comarques barcelonines i gironines, arrecerades de la tramuntana i el mestral, i que poden descarregar al voltant del Montseny, les Guilleries i Collsacabra, la Garrotxa, Osona i el Montnegre. A l’estiu, tret de les zones d’alta muntanya del Pirineu català en presència de masses d’aire fresques i, molt de tant en tant, al capdamunt del Montseny, no es presenta enlloc. Sí a la tardor, en què cap a finals d’aquesta època alguna gropada d’aire fred pot generar nuvolades i alguns ruixats d’aquesta mena al voltant del Montseny, les Guilleries i el Montnegre.

 

 

LA PLUJA ENGELANT

 

La pluja engelant, un tipus de precipitació poc freqüent

 

El fenomen de la pluja engelant, un nou tipus de precipitació, és poc freqüent a Catalunya. Malgrat ser gairebé excepcional atès la raresa en què es presenta a les terres més aviat baixes i fondes de l’interior, a les valls del Prepirineu, i del Pirineu sobretot, no hi és tant estranya. De fet, són aquestes valls les àrees catalanes predilectes per al fenomen, en general apareixent a l’hivern.

 

 

Origen de la pluja engelant

 

Imaginem-nos una entrada d’aire fred en qualsevol dels mesos hivernals. Situem-nos en una vall del Pirineu. Així, després de fortes glaçades advectives a les cotes mitjanes i altes, l’atac de vents freds s’allunya. Inmediatament efectua la seva entrada un petit i transitori anticicló que envia tot l’aire fred al fons de la vall. A continuació, de cop pot arribar alguna pertorbació al Pirineu, també a la resta de Catalunya, cosa que no sempre és així, i com que l’aire fred és situat a la vall i el càlid a les muntanyes del voltant, la neu que es precipita dels núvols es liqua a mitjana alçada fruit de la temperatura positiva, però malgrat la vall trobar-se sota zero, la pluja no es torna a convertir en neu. D’aquesta manera, acaba plovent a una temperatura sota zero, fet que comporta un glaçament de l’aigua caiguda. Amb tot, a Catalunya, són poc nombroses les referències de pluges engelants serioses.

 

 

LES GLAÇADES

 

Dos tipus de glaçades a Catalunya: glaçades d’advecció i d’irradiació

 

Coneixem prou bé què significa el terme glaçada. Val la pena, però, de recordar-ho. Així, entenem per glaçada a qualsevol temperatura igual o inferior als zero graus. A Catalunya les glaçades hi tenen el seu paper destacat en unes determinades àrees i en una època de l’any determinada, tot i que cal diferenciar-les entre glaçades d’irradiació i d’advecció.

 

 

Les glaçades d’advecció

 

En primer lloc, les glaçades d’advecció assoleixen la seva màxima magnitud durant les invasions d’aire fred del terç més fred de l’any, entre finals de novembre i finals de març i a les cotes mitjanes i altes del Pirineu, també als cims del Montseny. En sentit estricte, els cims del Pirineu català estan sotmesos durant aquestes entrades d’aire fred importants a temperatures rigorosament baixes, podríem dir que fins i tot extremes tenint en compte la nostra latitud mitjana, i són els atacs continentals i polars els que fan davallar en picat els termòmetres. D’aquesta manera, no són estranys valors de quinze a vint graus sota zero a les cotes altes, i alguns hiverns es baixa dels vint sota zero.

 

No podem oblidar les glaçades advectives del Montseny, amb el Turó de l’Home al capdavant. Així, durant l’arribada d’una massa d’aire fred molt notable a l’hivern, s’hi poden enregistrar valors de dotze a catorze graus negatius. I, a més, les cotes culminants del massís poden conèixer alguna glaçada d’advecció al juny i al setembre.

 

 

Les glaçades d’irradiació

 

D’altra banda, trobem les glaçades d’irradiació, més clàssiques i conegudes. Aquestes són ben característiques dels mesos freds a les valls del Pirineu i Prepirineu, fondalades interiors i fins i tot a la Depressió Prelitoral. Acostumen a acompanyar inversions tèrmiques en aquestes zones durant les calmoses nits d’hivern i de les acaballes de la tardor. Val a dir que les glaçades més intenses es produeixen en allunyar-se una entrada freda quan l’aire s’ha anat encalmant. De fet, tot l’aire fred que havia entrat amb l’entrada de vent fred s’ha anat desplomant cap a les zones fondes en allunyar-se el vent i amb l’arribada d’un anticicló o d’una falca anticiclònica. Fora dels mesos tradicionalment freds, convé fer esment de les glaçades tardanes que amb una relativa facilitat poden abatre’s damunt de zones agrícoles en la primera meitat de la primavera, cap a l’abril.

 

 

Les glaçades al Pirineu poden ser importants

 

Vegem les glaçades d’irradiació a les valls del Pirineu i del Prepirineu, on són més intenses i severes de tot Catalunya. En aquest sentit, se’n destaquen, entre d’altres viles pirinenques, Das, Bellver de Cerdanya, Camprodon o el Pont de Suert. Els valors, en aquestes belles localitats, són àmpliament negatius durant les glaçades més fortes de la temporada, arribant, de tant en tant, fins i tot als quinze graus negatius, sobresortint en aquest Das, el municipi pirinenc i català on les glaçades d’irradiació són més espectaculars. Aquestes fortes glaçades solen acompanyar acusades inversions tèrmiques després d’allunyar-se la forta glaçada advectiva. I, a més, diverses glaçades a les valls pirinenques i prepirinenques són ben corrents durant la tardor i la primavera.

 

 

Les glaçades a l’interior

 

Pel que fa a les comarques de l’interior i les del prelitoral, és lògic de pensar que de temperatures sota zero n’hi ha força menys que cap a les valls del Pirineu. L’altitud més modesta ho fa possible. Amb tot, trobem una excepció, un sector on hi glaça tant freqüentment com en moltes, no totes, valls pirinenques i prepirinenques. Parlem d’una de les àrees més peculiars dins la geografia catalana, la Plana de Vic. Així, la fondalada d’Osona és un sector deprimit topogràficament parlant, envoltat de muntanyes, fet que afavoreix d’allò més l’establiment d’acusades inversions tèrmiques, amb glaçades d’irradiació importants associades. Hom ha arribat a enregistrar a la Plana de Vic valors inferiors als vint graus negatius, sent com és una de les àrees més peculiars de la meteorologia catalana.

 

Però ni de bon tros totes les glaçades de l’interior, per bé que són les més severes, es produeixen a la Plana de Vic. Totes les fondalades de l’interior pateixen un nombre relativament elevat de temperatures negatives a l’hivern, fins i tot a la tardor i la primavera. Per tant, les terres de la Depressió Central són afectades per diverses glaçades, ja en un marge del calendari més reduït. Així, independentment de la fondalada osonenca, les valls de la Garrotxa, el Bages, el Moianès, la Segarrra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, el Segrià, la Terra Alta, el Priorat, les Garrigues, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Anoia, són afectades per aquest cert nombre de glaçades anuals, i cap a la Garrotxa, la Segarra i el Priorat el nombre de dies de glaçada supera la quinzena o la vintena anualment i es pot arribar als deu graus sota zero.

 

Dèiem el nombre inferior, en relació les contrades interiors, de glaçades irradiatives a les valls del prelitoral, que són factibles entre el novembre i el març. Estrictament, el sector de la Depressió Prelitoral amb un nombre més gran de glaçades és el comprès entre el Vallès Oriental, la Selva i el Gironès, tres contrades on poden ser relativament intenses, de manera que al nord i al sud d’aquesta zona torna a davallar la freqüència i entitat de les temperatures negatives, en conseqüència ja són menys habituals durant les fredes i calmoses inversions tèrmiques hivernals cap a l’interior de l’Alt Empordà, el Vallès Occidental i l’Alt Penedès.

 

 

La dificultat perquè glaci a la costa

 

Per anar acabant, comentem que l’àrea catalana on és més dificultosa una temperatura negativa és la costa. La influència suavitzadora directa del mar ho fa possible. Malgrat això, són dues les comarques costaneres amb una major probabilitat de glaçades, és a dir, la Selva i el Baix Empordà, amb preferència la primera i a causa de l’aire fred que llisca per la Tordera en direcció la desembocadura. Per això, Blanes és la població costanera on més hi sol glaçar, fins al punt que és molt poc corrent l’hivern en què no ho fa. Més al nord, l’Alt Empordà, té més complicat de rebre un valor negatiu, fruit de la tramuntana.

 

Anem a parar al Barcelonès, després d’haver deixat enrere el Maresme, on hi pot glaçar, de mitjana, un o dos dies l’any, sobretot cap al nord, per comprovar el nucli càlid pel que fa a les temperatures mínimes de tot Catalunya, que és la ciutat de Barcelona, particularment en el seu centre i l’Eixample, els punts calents de l’illa de calor barcelonina. Aquí, hi solen transcórrer diversos anys consecutius sense arribar a glaçar. I lliscant litoral avall, és complicat que hi glaci, malgrat que no es pot descartar del tot, en especial a les desembocadures d’alguns rius que provenen de l’interior i que, per tant, aporten l’aire fred cap a la primera línia de la costa. I on és, de fet, més rar que glaci, lluny del nucli càlid de Barcelona, és a les costes del Baix Ebre i el Montsià, com bé ho demostren els cítrics que hi subsisteixen.

 

 

VENTS HABITUALMENT NO VIOLENTS

 

La tramuntana calenta, una variant peculiar de la tramuntana

 

Creiem interessant, i a la vegada curiós, esmentar una original classe de tramuntana que no és violenta, la tramuntana calenta. Anomenada vent cremador a l’Empordà, no acostuma a bufar amb massa força, però duu associada una humitat molt baixa i una temperatura realment alta, posant major èmfasi en l’Alt Empordà que en el Baix. Essencialment, es produeix quan el vent arrenca no massa lluny de les terres empordaneses, de manera que no té recorregut per una zona freda, i tenim, malgrat el vent del nord i tot que pugui ser paradoxal, una massa d’aire relativament càlida al damunt nostre. A més, l’època preferent és a les acaballes de la primavera i als inicis de l’estiu, sent menys comuna en altres trams del calendari.

 

 

De vegades, el gregal i el ponent poden ser intensos

 

En línies generals, el gregal, que bufa del nord-est, és un vent fresc o fred, malgrat que ocasionalment pot ser càlid. A més a més, és a les costes de l’Empordà on sol bufar amb més insistència i intensitat, malgrat que al litoral central també pot bufar, tot i que en episodis més distants els uns dels altres, amb ratxes impetuoses. De vegades, a l’Empordà, una tramuntanada deriva cap a una gregalada, amb velocitats de fins a 100 km/h, és a dir, que no assoleixen la magnitud huracanada de certes tramuntanes. Al seu torn, el gregal de la costa barcelonina sol ser produït per una depressió que se situa a les Balears. Llavors, peta de ple en aquest tram costaner, força menys a les terres interiors. Les estacions predilectes perquè sigui així són la tardor, l’hivern i la primavera. I un darrer detall en relació el gregal de la costa central: pot sorgir, de cop, quan hi ha un canvi brusc en la direcció del vent després que, prèviament, hagi bufat de ponent o mestral. Aquest és un fenomen relativament local.

 

El vent de l’oest o de ponent, malgrat que no sol ser particularment intens, de vegades pot bufar fort, però és molt poc corrent que sigui realment violent. De fet, les ponentades més dures poden assolir els 100 km/h a l’alta muntanya, als cims de la Serralada Prelitoral, a l’altiplà central o en punts del litoral i prelitoral central i sud, així com a la Garrotxa. Per contra, el ponent és poc conegut en algunes comarques gironines i barcelonines, però a la meitat meridional de la costa acostuma a comportar ascensos marcats de la temperatura.

 

 

El llevant i la marinada, dos dels vents més emblemàtics

 

Malgrat que ja hem desglossat el llevant en un apartat anterior, i amb ell, les llevantades, és veritat que hi ha diversos aspectos que cal ressaltar. Per exemple, a part de constatar que és el vent que bufa de l’est, el llevant és, fet i fet, un dels vents més clàssics i coneguts dels que formen part de la rosa dels vents catalana. Gaudint, per tant, d’un renom inqüestionable, el vent de l’est és el que porta la majoria de temporals marítims al nostre litoral. D’altra banda, val a dir que el llevant mai és huracanat, o, com a mínim, és francament difícil que assoleixi velocitats de tanta magnitud. Per fer-nos-en una idea general, és convenient comentar que no sol portar ràfegues superiors als 80Km/h, que, a la pràctica, tan sols es donen en les entrades de l’est més considerables. Ho afirmem, de fet, perquè hi ha llevants molt més moderats, i n’hi ha, en conseqüència, que són febles i dolços. Però, en qualsevol cas, sigui un llevant marcat característic d’una llevantada o bé un llevant raonable, les èpoques predilectes perquè ataqui la costa catalana comprèn el tram del calendari entre el setembre i el maig. A l’estiu, no és massa corrent.

 

Passant, ara, a la marinada, de la que ja en parlarem clarament més endavant en el seu apartat concret, és interessant notificar que, malgrat que la seva direcció clàssica és del sud o sud-oest, o sigui, el migjorn i el garbí, respectivament, malgrat que a la Costa Brava el vent del sud porta el nom de garbí, pot bascular cap a l’est o el sud-est. A la pràctica, en funció de la situació atmosfèrica que hi hagi aquell dia, en dependrà la direcció, tot i que les marinades, que també reben el nom de brises de mar, més emblemàtiques són les garbinades. Justament, les garbinades poden ser relativament intenses, amb cops de més de 40Km/h, poca cosa al costat, per exemple, de la tramuntana i el mestral, però bastant en tractar-se d’un vent que neix davant mateix de la costa. A més, la marinada amb prou feines altera l’estat de la mar, sovint amb marejol. I sobretot: les brises de mar són típiques de la primavera i l’estiu. De fet, el vent que, quan estem a la platja, ens arriba de mar és, gairebé sempre, la marinada, el ventilador natural més eficaç que tenim a Catalunya.

 

 

LES CALORADES ESTIVALS DE L’INTERIOR

 

Les terres de Ponent solen ser el nucli càlid estival

 

Lluny de la directa influència del mar es troben les terres de l’interior de Catalunya. Fruit de la tendència a la continentalitat, de la baixa humitat de l’aire i de la llunyania que es troben en relació la marinada, les comarques de l’interior tradicionalment enregistren durant l’estiu temperatures de plena canícula, així com algunes valls concretes del Prepirineu i diverses zones prelitorals, però ja en una menor mesura en aquestes dues darreres àrees. Així, trobem dins la geografia interior catalana diverses àrees especialment caloroses durant l’estació càlida.

 

Les comarques catalanes més afectades per temperatures molt altes en són un petit ventall. De fet, la Ribera d’Ebre, les Garrigues, el Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell i, fins i tot, la prepirinenca Pallars Jussà, se situen dalt de tot en el rànquing. Prou allunyades del mar, mancades de marinada i d’altitud baixa, és aquí on la temperatura sol disparar-se més de tot el territori català. Els seus pobles, viles i ciutats acostumen a aglutinar les màximes dels estius catalans. D’aquesta manera, és probable que la gran majoria d’estius s’arribi als 40 graus durant els episodis de calor, d’onada de calor fins i tot, més marcats.

 

 

La particularitat tèrmica de la conca de Tremp

 

Estrictament, és coherent veure les comarques del pla de Lleida i altres de Ponent com el nucli calent dels nostres estius a causa dels factors ja citats, però és curiós observar-hi una comarca pirinenca i prepirinenca. Així, el Pallars Jussà gaudeix d’una àrea força particular de la que se’n resulten unes condicions microclimàtiques peculiars tot i les altituds d’uns 500 metres que hi volten. Parlem de la Conca de Tremp. La sequedat de l’aire i la continentalitat ho afavoreixen de ple. Per tant, calorades estivals a la seva capital, Tremp, o a la Pobla de Segur, són habituals i poc freqüent és l’any en què no es freguen els 40 graus, de vegades fins i tot assolint-los. Cap a la plana, al Segrià, Lleida ciutat de tant en tant enregistra el punt calent de Catalunya, tot i que gairebé sempre ve darrere d’alguna població de la Ribera d’Ebre o l’Urgell. I ja en un pla no tan protagonista, trobem la Noguera, el Pla d’Urgell i les Garrigues, comarques que les tardes de juliol i agost esdevenen força tòrrides, i diem les tardes perquè les màximes a les terres de Ponent tenen l’originalitat de no produir-se al centre del dia, sinó a mitja tarda, és a dir, amb retard en relació totes o quasi totes les altres màximes de la geografía catalana.

 

 

Altres comarques interiors poden patir calor molt intensa

 

Deixant enrere les comarques tòrrides per excel.lència, cal comentar el seguit de contrades que hi van darrere. Parlem de l’Alt Urgell, la Conca de Barberà, el Bages i el Gironès, terres amb tendència continental i manca d’una marinada prou efectiva, i amb acusada sequedat ambiental. Novament, són els factors que afavoreixen la calor canicular. Tornem a trobar una comarca prepirinenca i pirinenca, en aquest cas l’Alt Urgell, amb valors que poden abraçar els 35 graus a la seva capital, la Seu d’Urgell. A part, Montblanc, Manresa o Girona són capaces d’enregistrar temperatures realment caniculars diversos dies d’estiu, fins i tot, com diem, la capital del Gironès, bastant a prop del mar, però un detall indicador, en tot cas, de la seva certa tendència climàtica a la continentalitat.

 

D’altra banda, per acabar, convé no obviar Osona, on la dita popular que fa referència a nou mesos d’hivern i tres d’infern és prou explícita; els dos Vallès, on veiem que gràcies a la barrera que conforma la Serralada Litoral les temperatures es disparen bastant més que a l’altre cantó del sistema muntanyós; l’Anoia, l’Alt Penedès, l’Alt Camp i l’interior del Baix Ebre, amb el mèrit que això comporta en aquesta darrera comarca perquè la marinada hi puja pel riu Ebre.

 

 

 

ALTRES FENÒMENS METEOROLÒGICS

 

L’ILLA DE CALOR DE BARCELONA

 

L’illa de calor, un fenomen antròpic

 

Des d’una perspectiva mediambiental, la ciutat s’ha constituït en un dels principals instruments contemporanis de modificació antròpica del medi natural, incloses les condicions climàtiques. Així, a grans trets, certs aspectes expliquen la singularitat dels climes urbans respecte a les àrees rurals del voltant, però convé destacar-ne dos com són la diferència entre els materials de la superfície i la seva conductivitat tèrmica i, d’altra banda, comparant-la amb el camp, la ciutat és un generador prodigiós de calor, particularment a l’hivern, a causa dels processos industrials, la calefacció domèstica, els escapaments d’automòbils i el metabolisme humà.

 

La constatació de l’existència d’una diferència tèrmica entre el centre urbà i la perifèria de les ciutats, a favor del centre urbà, es verificà a Londres el 1818, tot i que no va ser fins el 1958 quan el fenomen va rebre el nom d’illa de calor. Per tant, anomenem illa de calor al fet que en una ciutat la temperatura és més alta que al seu voltant.

 

 

L’illa de calor més important de Catalunya és la de Barcelona

 

És prou evident que el fenomen de l’illa de calor urbana agafa la seva màxima rellevància, pel que fa a Catalunya, a la ciutat de Barcelona perquè és el nucli habitat més gran. És a dir: hi ha molts més edificis i més asfalt que a la resta de ciutats catalanes i, en conseqüència, és on s’hi dóna l’illa més acusada.

 

És prou important d’esmentar l’Eixample com el nucli càlid de la ciutat de Barcelona, especialment la seva part dreta. Un bon exemple d’això és el mínim de 85% d’ocasions en què l’Eixample assoleix la temperatura màxima de la ciutat, sempre parlant de les hores nocturnes. A la pràctica, l’illa de calor urbana barcelonina té la seva màxima esplendor durant les hores nocturnes, especialment de tres a cinc hores després una vegada s’ha post el Sol. Les estacions de l’any més favorables perquè es produeixi són la tardor i l’hivern, i cal apuntar de ple que la major intensitat del fenomen a la ciutat de Barcelona es produeix durant les nits d’hivern amb vent en calma i cel serè. I una dada curiosa: malgrat que de manera poc freqüent, s’han enregistrat diferències properes als deu graus entre el nucli càlid i una àrea perifèrica com Montcada.

 

Tanmateix, encara que ja amb no tanta intensitat, l’illa de calor es produeix a d’altres nuclis urbans de Catalunya. Així, Badalona, Mataró, Sabadell, Terrassa o Tarragona, per exemple, generen la seva pròpia illa de calor. I en poblacions mitjanes o petites de Catalunya, en conseqüència, el fenomen té un paper molt moderat.

 

 

LA MARINADA

 

fenomensmeteorologics-lamarinada

 

La marinada, un vent simpàtic

 

A Catalunya, porta el nom de marinada la brisa de mar. La marinada és un dels fenòmens meterològics més típics i emblemàtics, i estables, en la nostra àrea geogràfica, concretament a les comarques costaneres, i ja a partir dels anys deu fou estudiada amb prou precisió pel doctor Eduard Fontserè, el pare de la meteorologia catalana.

 

En sentit estricte, la marinada és el vent diürn que bufa des del mar cap a terra ferma fruit de la diferència de temperatura entre tots dos, de naixement pocs quilòmetres mar endins i d’incidènca màxima durant l’estiu.

 

La marinada és, pràcticament sempre, un fenomen meteorològic inofensiu que es presenta una gran part de l’any al litoral català, de retruc al prelitoral, però especialment durant la primavera i, sobretot, a l’estiu, precisament quan l’escalfament del sòl és molt més gran que a la tardor i, sobretot, l’hivern i per la diferència de temperatura entre el mar i la terra, que és major. Per tant, a l’hivern el seu percentatge és molt més baix, fins i tot amb un cert nombre prou ampli de dies en què no arriba a incidir al principi de l’estació, i quan apareix, ho fa amb timidesa. Contràriament, la primavera i, sobretot, a l’estiu, la força del vent és molt més elevada.

 

Malgrat la força d’algunes marinades, de vegades amb velocitats superiors als 40 km/h entre l’abril i el setembre, amb preferència entre aquelles que bufen entre el sud i el sud-oest, l’estat del mar mai presenta perill per al bany i la navegació. Difícilment es passa de marejol, tot i les nombroses crestes que podem observar, encara que algunes ràfegues siguin un pèl fortes. La causa n’és l’àrea d’origen del vent, situada, com dèiem, tan sols uns quilòmetres mar endins.

 

 

La marinada, un ventilador natural molt eficaç

 

Convé considerar la marinada com un ventilador d’allò més eficaç a la costa catalana impedint, per ser tèbia i humida, l’enregistrament de les temperatures altíssimes que s’assoleixen a l’interior de Catalunya, terres on la marinada no hi arriba o ho fa escalfada.

 

Pensem en un dia qualsevol de juliol o agost d’un estiu normal i podrem comprovar temperatures a la platja d’uns 25 graus, al peu de la Serralada Litoral entre 27 i 29 graus, arribant als 30 o més a la Depressió Prelitoral i superant-los amb escreix passada la Serralada Prelitoral, ja a la Depressió Central catalana. Aquest és un exemple per veure com la marinada regula la temperatura de l’aire.

 

Són diversos els factors causants de l’establiment d’aquest vent fins al punt que, de no donar-se, la marinada probablement no acabi entrant. Citant els factors, cal anomenar la manca de vent a una escala molt més general, o sigui, una manca de situació sinòptica advectiva; un ambient assolellat amb pocs o nuls núvols, variables com a molt; una temperatura del mar inferior respecte la de l’aire; i, finalment, facilitat per a l’establiment de moviments verticals arran de terra.

 

Com a dada curiosa, les marinades de la costa catalana pertanyen al grup de les més fortes del món fruit, una vegada més, de la peculiaritat mediterrània, amb l’ajut de la Serralada Litoral, tan propera a la costa. Aquestes brises poden adquirir un cert ventall de direccions anant des del nord-est fins al sud-oest passant per les direccions d’entre les anomenades, o sigui, est, sud-est i sud.

 

En relació amb el sector geogràfic, els règims de brises no són, ni de bon tros, iguals arreu, fins al punt que, de vegades, cada racó té la seva pròpia marinada. Així, no és estrany de trobar diferències en la direcció i la velocitat del vent fins i tot dins d’una mateixa comarca o amb la del costat. I és que, amb la intenció d’anotar un exemple magnífic en aquest sentit, els vuit quilòmetres de distància entre Badalona i Barcelona ja poden ser suficients de cara a l’esmentada diferència. En quatre paraules: mentre a Badalona pot ser feble del sudest, a Barcelona pot ser moderada del sud o el sud-oest.

 

 

Formació de la marinada

 

L’origen d’aquest vent tan simpàtic és senzill i es troba, com dèiem, en el desigual escalfament diürn entre terra ferma i el mar. Vegem-ho. Imaginem-nos un dia qualsevol de juliol en una vila costanera. De bon principi, hi juga el seu paper el vent de terral, bufant tímidament de terra cap a mar, mentre el Sol va alçant-se per damunt de l’horitzó marítim fent que el sòl, o sigui, terra ferma, vagi escalfant-se amb rapidesa. D’aquesta manera, l’aire càlid que reposa damunt d’aquest té tendència a elevar-se, fins que ho acaba fent. En no poder quedar un buit d’aire, el ventet que anava de la terra cap a mar, el terral, s’anul·la tot començant a entrar l’aire fresquet i humit situat damunt del mar després d’haver avançat cap a la costa. Aquest desplaçament d’aire des del mar ja és, pròpiament, la marinada. De fet, el vent no és altra cosa que aire en moviment.

 

Com que el sòl va escalfant-se més en avançar el matí i el migdia i, per tant, creix la diferència de temperatura respecte al mar, el vent guanya força. És a primera hora de la tarda quan la marinada s’abat amb més intensitat contra la costa fruit d’aquesta major diferència tèrmica entre la costa escalfada i el mar relativament fresc. En davallar la temperatura de l’aire situada sobre la costa, la força del vent va baixant en avançar la tarda, fins a gairebé encalmar-se després de la posta de Sol. El terra s’ha refredat i la diferència de temperatura s’ha anul·lat.

 

Més tard, el mar es troba més càlid que el sòl, fent acabar la calma transitòria pel que fa al vent, tot entrant la brisa de terra, anomenada, com dèiem, terral a Catalunya, ventet d’una tímida incidència. D’aquesta manera, el terral bufarà des de prop de mitjanit, en l’exemple de juliol que anteriorment anomenàvem, fins a les nou o les deu del matí, clàssica hora per a l’inici de la repetició del procés, l’entrada de la marinada un dia més.

 

En canvi, en una jornada d’hivern és molt més difícil l’establiment d’una marinada consolidada durant el dia a causa del pobre escalfament del sòl i perquè la diferència de temperatura amb el mar és bastant inferior en relació la primavera i l’estiu. El terral pot estar bufant tota la jornada si aquesta tímida diferència és a favor del mar, fet que sol passar diversos dies durant els hiverns catalans. Un dia assolellat de primavera i estiu fóra insòlit, per no afirmar que literalment impossible, que la marinada no acabés bufant i imposant-se malgrat la manca d’una situació advectiva, o sigui, d’un vent general. La marinada, fet i fet, i a l’estiu, sol ser necessària: refresca, almenys, les comarques litorals.

 

 

LA TEMPERATURA DE L’AIGUA DEL MAR

 

La Mediterrània és un mar càlid

 

La Mediterrània és un mar tancat i relativament petit situat en la zona temperada de l’Hemisferi Boreal. Per tant, és fàcil pensar en la dificultat de ser un mar fred. Estrictament, és un mar càlid. El fet de romandre tancat i relativament petit l’ajuda decisivament a aconseguir unes temperatures moderades o elevades en relació l’època de l’any. La seva situació geogràfica igualment és decisiva. En les nostres latituds i especialment en el nostre clima mediterrani, les temperatures no són baixes, sinó moderades o altes, permetent que el mar no acabi de refredar-se massa i que a l’estiu es pugui escalfar amb ganes.

 

 

La gran capacitat calorífica del mar

 

Les aigües de la costa catalana agafen la seva temperatura mínima al final de l’hivern i al principi de la primavera, amb valors mitjans de 13 a 14 graus davant les nostres costes. En canvi, sempre parlant en un nivell superficial, les temperatures màximes s’assoleixen al final de l’estiu i el principi de la tardor, amb valors mitjans de 23 a 25 graus. Com veiem, la gran capacitat calorífica del mar, és a dir, la lentitud i la dificultat per a escalfar-se o refredar-se, n’és una característica fonamental. Per aquest motiu, l’aigua no està més freda durant el període més fred de l’hivern ni més càlida durant la tongada més canicular de l’estiu. Així, quan l’aigua del mar a les nostres costes està més freda és després de les relativament baixes temperatures de l’hivern. En canvi, quan es troba més càlida és posteriorment a les calors del pic de l’estiu.

 

 

El mar cada vegada s’escalfa més

 

És obligatori apuntar una dada molt representativa. I és que s’ha comprovat que la Mediterrània, a Catalunya, s’està escalfant més que no pas ho feia dècades enrere. És veritat: les temperatures superficials del mar cada vegada són més elevades, probablement un indici més que el canvi climàtic ja el tenim entre nosaltres.

 

Finalment, és interessant no oblidar la decisiva importància de la temperatura superficial del mar de cara la formació i la potència de les tempestes. Les càlides aigües del final i després de l’estiu afavoreixen, i molt, l’alta probabilitat de precipitacions tempestuoses molt intenses que poden provocar diverses inundacions.

 

 

LA BOIRA COSTANERA

 

fenomensmeteorologics-laboiracostanera

 

La boira costanera és típica de la primavera

 

La boira més típica i clàssica a Catalunya és la boira d’irradiació de l’interior de Catalunya, a l’hivern. Però bé, no només les comarques interiors són afectades per la boira. Les costaneres també la veuen, però es tracta d’un altre tipus de boira respecte la de l’interior, de formació i època ben diferent.

 

A diferència de les de l’interior, els bancs de boira costaners són presents amb preferència durant la primavera, amb possibilitats de sorgir també durant el dia i fruit de la diferència de temperatura entre el mar frescot d’aquesta època i les temperatures en ascens de la costa o bé en situar-se aire càlid damunt l’aire fresc que reposa damunt del mar en l’esmentada estació.

 

Quan arriba la primavera i mentre aquesta es perllonga, la temperatura superficial del mar és bastant fresca. Alhora, les comarques costaneres són afectades per unes temperatures cada vegada més càlides. A causa d’aquesta diferència de temperatura entre el mar i el terra, amb l’ajut de l’aire càlid que també s’ha situat damunt l’aire fresquet que gravita just per sobre de les aigües marines, la formació de bancs de boira generats dins el mar, però a prop o relativament a prop de la costa, no és gens estrany que, empesos per un llevantet o un xaloc febles i molt humits, atès que quasi sempre arriben empeses per un d’aquests dos oratges, arribin a la mateixa costa.

 

Val a dir que en la majoria d’ocasions ni tan sols penetren terra endins per arribar a la Serralada Litoral, des d’on tenim el goig de contemplar el mar de boira cap al mar i com aquest intenta progressar empès per l’oratge esmentat. És més, de vegades, la boira no aconseguiex penetrar dins la ciutat, quedant-se a la platja i damunt del mar, donant un ambient molt humit i de visibilitat reduïda prop d’aquest i molt més clar i càlid al peu de la Serralada Litoral.

 

Malgrat que el màxim percentatge, i amb escreix, pertany a la primavera, no és insòlit, ni de bon tros, que els bancs de boira costaners apareguin al final de l’hivern o durant l’estiu, i realment és molt poc corrent a la tardor. Els bancs de boira de l’estiu comporten un ambient poc calorós allà on hi queden establerts o prop d’aquestes zones, amb temperatures inferiors als 25 graus, però això sí, amb una sensació de xafogor molt marcada fruit de la humitat tan elevada de l’aire.

 

Hem d’apuntar que no hi ha unes àrees costaneres predilectes per a l’aparició del fenomen, però és ben corrent que cada primavera n’apareguin diverses a Catalunya, sigui a la Costa Brava, la costa central o la Costa Daurada. A més, cal dir que l’espessor d’aquest tipus de boira és molt modest, tan sols abarcant des de la superfície del mar o la platja fins a unes desenes de metres enlaire, damunt dels quals el temps és, en general, ben contrastat, és a dir, passant d’un cel cobert, una visibilitat reduïda i un ambient molt humit i fresquet a un cel serè i una temperatura força superior.

 

 

La boira fumejant de l’hivern

 

D’altra banda, a la costa catalana es presenta un altre tipus de boira menys freqüent, fins i tot curiós. Així, es pot observar al final de la tardor o durant l’hivern l’anomenada boira fumejant del mar. Aquest és un tipus de boira poc freqüent, però amb el seu major percentatge dins el litoral català a la Costa Brava.

 

La boira fumejant es forma a la Costa Brava, i encara més esporàdicament a la costa barcelonina, i més difícilment cap a la Daurada, durant el terç fred de l’any en situacions de temperatures molt baixes a la costa, quan la temperatura mínima volta els 0 graus. En contrast amb el mar, d’un mínim de dotze graus més de temperatura que l’aire, s’observa a fumejar la seva superficie, representant una estampa visual ben orginal.

 

 

LA BOIRA D’IRRADIACIÓ DE L’INTERIOR

 

A Catalunya, les boires d’irradiació són les més típiques

 

Diferint plenament en relació les boires costaneres, d’època, formació i origen distints, la boira d’irradiació és el tipus de boira més comú en l’àmbit català. Així, entenem com a boira d’irradiació aquella generada durant la nit a causa del refredament del sòl, la nul·la ventilació i l’elevada humitat, aspectes força corrents al llarg dels mesos freds a les planes i zones fondes del prelitoral i, sobretot, de l’interior de Catalunya.

 

De fet, durant les llargues nits d’hivern no són gens estranyes situacions anticiclòniques amb una calma absoluta associada. A les primeres hores de la nit, el sòl es refreda de valent permetent una forta irradiació. Si la calma és total i la humitat de l’aire prou elevada, aquest refredament nocturn es tradueix en la formació de la boira. I, precisament, Catalunya gaudeix del sector amb més dies de boira de tot l’Estat espanyol. Concretament, a Vic li pertany una mitjana anual de cent dies de boira d’irradiació, tot i que s’ha comprovat que en punts de la Noguera ubicats als contraforts del Prepirineu, com Artesa de Segre, es pot superar aquest centenar de dies.

 

Pensem en tres situacions sinòptiques afavoridores de boira d’irradiació a Catalunya. L’una és la clàssica, l’anticicló hivernal, de desembre o gener en aquest cas, centrat damunt la península Ibèrica i quedant nosaltres dins el seu radi d’acció. Proporciona la formació de boires denses i persistents a una gran part de la Depressió Central donant a lloc a un ambient fred i apàtic, boires que s’esvaeixen allí on s’han format fora de la Depressió Central. Una segona situació és una petita entrada de vent del nord ja avançada la tardor, cap al novembre. Afavoreix la gènesi de diverses boires, encara que no amb un caire excessivament massiu perquè la massa d’aire és relativament eixuta, a la Depressió Central i d’altres àrees topogràficament deprimides de l’interior i el prelitoral, en cap cas sent persistents. En un tercer exemple hem de pensar en un matí, ben d’hora, de finals d’agost en què durant la tarda del dia anterior han descarregat tamborinades al Pirineu i el Prepirineu oriental i zones properes. A causa del refredament nocturn i l’elevada humitat a conseqüència de la precipitació d’hores abans, la formació d’algunes boires, potser les primeres de la temporada, és probable a les valls del Ripollès, la Garrotxa i la Plana de Vic, boira que a mig matí haurà estat tota aixecada pel Sol.

 

Anomenàvem la fondalada osonenca com és d’afectada per nombroses boires d’irradiació al llarg de l’any. Un ventall de comarques catalanes també en són clarament afectades, però això sí, darrere d’Osona. Així, li segueixen les passes el Segrià, el Gironès, la Selva, els dos Vallès, l’Alt Penedès, el Bages, l’Anoia, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, les Garrigues i la Conca de Barberà. En menor mesura, però, fóra bo de no oblidar-se d’altres comarques on la boira apareix, però en un nombre menor, com la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà, la Segarra, el Pallars Jussà i l’Alt Camp.

 

 

Les boires de l’interior poden no desfer-se durant dies

 

Fixem-nos, ara, en les boires persistents que esmentàvem en el primer dels tres exemples de situacions sinòptiques que les afavoreixen. La boira persistent es dóna cada hivern durant un grapat de jornades, en menor o major mesura en relació si l’estació és caracteritzada per pertorbacions i vents freds o bé si és calmosa.

 

A la pràctica, es produeixen quan un anticicló proporcionador de la calma més absoluta s’abat damunt de la península Ibèrica agafant-nos dins el seu radi d’acció. Al principi de l’hivern, els raigs del Sol són poc potents. Per aquest motiu, els costa de poder evaporar les boires. D’aquesta manera, la boira pot romandre i persistir diversos dies consecutivament fins que s’inicia una certa renovació de l’aire, és a dir, en marxar l’anticicló. Són diverses les comarques afectades, potser més ben dit, que pateixen la boira persistent. En aquest sentit, el Segrià és l’estrella, seguint-li les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra per un cantó, cinc comarques que formen un extens i dens mar de boira, i per un altre cantó Osona, fondalada en què ja no és tan corrent que hi persisteixi, però ocasionalment pot passar. És una situació, la descrita, comuna al desembre i el gener, però possible al novembre i al febrer, on fora d’aquests quatre mesos la boira ja no pot ser persistent. La raó la cerquem en què els raigs solars són més verticals, és a dir, que tenen més potència i, per tant, més facilitat per esvaïr-la.

 

 

La boira gebradora

 

Convé no acantonar la boira gebradora. Estrictament, és la mateixa boira però a una temperatura de 0 graus o inferior i que deixa els paratges i les superfícies amb una capa de gebre. L’àrea predilecta del fenomen és la Plana de Vic a conseqüència de la seva mitjana altitud. Aquí, és fàcil que una boira matinal qualsevol d’un dia d’hivern, no persistent, sigui gebradora deixant un paisatge completament blanc, com si hagués nevat lleugerament. Fins i tot, a la Plana de Vic no són estranyes boires acompanyant una glaçada important, de –5 a –8 graus, a primera hora del matí.

 

D’altra banda, reconeixem una àmplia zona, les comarques del Segrià, el Pla d’Urgell, l’Urgell, l’oest de la Segarra, el sud de la Noguera, les Garrigues i l’oest de la Conca de Barberà, on la boira persistent pot ser, alhora, gebradora. De fet, hem dit abans que es tracta d’un sector on la boira pot ser persistent a l’hivern, però si l’anticicló no és gaire càlid, la temperatura pot voltar els 0 graus o ser un pèl inferior durant diverses jornades consecutives en totes aquestes comarques. Aquesta, seria la boira gebradora persistent.

 

Independentment de la Plana de Vic i les comarques de Ponent ara citades, la boira gebradora, no persistent en aquest cas, també es forma damunt d’altres comarques catalanes com bé puguin ser la Garrotxa, el Gironès, la Selva, el Vallès Oriental, el Bages i el Berguedà.

 

Cal esmentar, a més, que, tot i que la gran majoria de boires d’irradiació es presenten a l’hivern, no són rares a la primavera i la tardor. És a l’estiu quan el percentatge és mínim i tan sols circunscrit a l’àrea oriental del territori, amb preferència al final de l’estació, tot i que n’hem observades al juliol a Osona i al Ripollès. També, són més corrents a la tardor que a la primavera, sobretot a mesura que aquesta avança, ja cap al novembre, i menys corrents en avançar la primavera, quasi nul·les a punt d’entrar al juny.

 

 

La boira ploranera o pixanera

 

Finalment, un incís, la boira ploranera o pixanera. Es tracta de boira pròpiament dita però que deixa anar una precipitació molt lleugera, fins i tot capaç d’abocar unes dècimes de litre de precipitació per metre quadrat. Aquest, fet i fet, és un fenomen corrent de les boires espesses per excel.lència en aquells indrets on més sovintejen aquestes, com a la Plana de Vic i el Pla de Lleida i àrees properes, les zones en què la boira ploranera més sol presentar-s’hi a l’hivern.

 

 

LES NITS TROPICALS DE LA COSTA A L’ESTIU

 

Què s’entén per nit tropical?

 

Sabem que una de les característiques del clima mediterrani són els estius calorosos. Doncs bé, una de les peculiaritats tèrmiques dels països banyats per la Mediterrània és la calidesa de les nits de les àrees litorals durant els tres mesos d’estiu. Catalunya, com a terra mediterrània, no n’és cap excepció.

 

Definim, però, que s’entén per nit tropical. Així, hom anomena nit tropical a aquella amb una temperatura mínima superior als 20 graus. D’aquesta manera, les nits càlides són d’allò més freqüents a la costa catalana durant els tres mesos estivals, però amb preferència durant la canícula i fins i tot prop del final de l’estiu.

 

 

Algunes nits tropicals poden ser d’insomni

 

No tot s’acaba amb l’alta temperatura nocturna, atès que la xafogor igualment és present, comportant un ventall prou ampli de nits en què tenim dificultats per dormir còmodament. Per tant, convé considerar com a nits d’insomni aquelles en què la temperatura mínima no baixa dels 24 o 25 graus, fenomen de gairebé cada estiu en diverses poblacions costaneres, encara que no és el pa de cada dia; més aviat, es tracta de nits esporàdiques.

 

Remarquem com a nucli càlid de les temperatures mínimes a Catalunya el centre de la ciutat de Barcelona, on valors de 22 a 24 graus són els més corrents als mesos de juliol i agost, esporàdicament arribant als 25 en el segon mes anomenat. De seguit, hi van darrere altres ciutats costaneres del tram central i meridional del litoral, com Badalona, Sitges, Vilanova i la Geltrú o Tarragona, localitats on valors de 23 i 24 graus no són massa rars a finals de juliol i, sobretot, a l’agost. I un detall interessant a explicar: la raó bàsica de la freqüència de nits tan càlides a la costa catalana al pic i al final de l’estiu és l’elevada temperatura del mar, amb l’ajut de l’alta humitat ambiental.

 

 

LES PLUGES DE FANG

 

Les pluges de fang són relativament habituals

 

Les pluges de fang no són altra cosa que precipitació líquida que cau barrejada amb polsim del desert del Sàhara. Cal dir que les pluges de fang són un fenomen relativament freqüent a Catalunya.

 

De cara a què s’enregistri el fenomen és fonamentalment necessari, com a típica situació sinòptica, la presència d’una depressió a l’oest de Galícia no especialment fonda enviant una massa d’aire càlida del sud, de procedència nord-africana, en concret del nord del desert del Sàhara. De vegades, amb tan sols l’establiment d’un solc en altura poc marcat a la meitat oest de la península Ibèrica és possible que caigui fang a Catalunya, amb una àrea més o menys poc definida en superfície a la nostra zona. O, senzillament, l’arrencada d’una massa nuvolosa procedent del Marroc, amb manca d’un petit solc, pot dur algunes gotes de fang.

 

Les pluges de fang gairebé mai són intenses. Sempre agafen un caire poc significatiu, encara que de tant en tant són acompanyades per llamps i trons a l’estiu i al final de la primavera, a causa de la llunyania de la depressió gallega o la poca entitat del solc en alçada que fa arrencar masses nuvoloses del Marroc i l’oest d’Algèria, com abans apuntàvem.

 

Les pluges de fang, anomenades de sang al País Valencià en ser més vermelloses i no tan amarronades a causa de la major proximitat a terres nord-africanes, ho deixen tot brut, amb un cel d’una tonalitat amarronada, poc blava. A més, les èpoques preferides per al fenomen són la primavera, l’estiu i la tardor, corresponent el menor percentatge a l’hivern. Val a dir que les pluges de fang de l’estiu acompanyen situacions de calor intensa, amb no massa xafogor i un llevant a gregal de bon temps topant contra la costa catalana, amb una certa alteració al mar. A les restants estacions de l’any, les temperatures igualment són superiors a les mitjanes.

 

 

L’origen de les pluges de fang

 

L’origen de les pluges de fang rau, com dèiem, al Sàhara. En aquest grandiós desert s’hi produeixen tempestes de sorra que sovint arriben a una notable altura. Per això, en establir-se una circulació del sud o del sud al sud-oest en alçada, el polsim en suspensió agafa camí cap a latituds superiors, fins a arribar, en aquest cas, a Catalunya. En el supòsit que es produeixin algunes precipitacions, és lògic pensar que plourà l’esmentat polsim, això és, fang.

 

 

LES INVERSIONS TÈRMIQUES

 

Què és una inversió tèrmica?

 

Les inversions tèrmiques, estudiades per l’eminent doctor Fontserè en les primeres dècades del segle, són un fenomen estable que, com ja podem deduir del terme, consisteix en aquell fenomen que duu una temperatura més elevada a la muntanya que a la vall. Cal dir que, aquest, és un fet freqüent a Catalunya, que gaudeix d’un origen, formació i època que tot seguint analitzem.

 

 

Origen, formació i època de les inversions tèrmiques

 

Pensem en una entrada d’aire fred en un mes hivernal, el desembre o el gener. Aquest atac fred ha dut glaçades advectives fortes o molt fortes a les muntanyes. Una vegada el flux de vents freds es va allunyant, la situació de temperatures tan baixes a les muntanyes va minvant mentre es va aproximant l’anticicló i, amb ell, la calma. A conseqüència d’aquesta calma, l’aire tan fred que havia entrat va caient cap al fons de les valls, es va depositant damunt d’aquestes tot abandonant les muntanyes. Una vegada l’aire fred s’ha desplomat per les valls, ja tenim el fenomen de la inversió tèrmica. Així, aleshores, tenim aire fred acumulat a les zones baixes i fondes i aire relativament càlid cap a les zones mitjanes i altes. Per tant, la glaçada pot ser intensa a la vall mentre a les unitats de relleu del voltant la temperatura pot ser positiva, o sigui, sobre zero, amb unes diferències fins i tot notables.

 

Hem esbossat una inversió tèrmica posterior a una entrada d’aire fred. Tanmateix, el fenomen pot aparèixer encara que l’entrada d’aire fred no hagi existit, tot i que sembla més clar d’entendre l’exemple analitzat. Així, l’arribada d’un anticicló, el productor de les inversions, ben bé pot aparèixer després d’un front atlàntic o amb l’allunyament d’una baixa pressió.

 

Anunciats l’origen i la formació del fenomen, cal dir que l’època preferida és l’hivern, precisament perquè els anticiclons hi sovintejen i pel fet de tenir nits llargues, necessàries per a la gènesi de la inversió. Darrere l’hivern, en nombre de dies hi correspon la tardor, després la primavera i molt estranya és una inversió tèrmica a l’estiu, quan, de llarg, hi correspon el menor percentatge. En quatre paraules: els mesos favorits són el gener i el desembre, i són quasi inexistents entre el maig i l’agost.

 

 

Les inversions tèrmiques del Pirineu i l’interior, les més importants

 

Les inversions tèrmiques més rellevants es donen a les valls del Pirineu i el Prepirineu i a les fondalades de l’interior. Sovint, van acompanyades de boira a l’interior; aquesta, és la clàssica inversió tèrmica amb boira. Probablement, l’exemple d’inversió tèrmica més evident a l’interior de Catalunya el situem a Osona, entre la Plana de Vic i els cims del Montseny, superiors als 1.600 metres, on la temperatura durant les inversions més notables d’un hivern qualsevol pot ser, perfectament, de cinc a deu graus superior a la de Vic, a 494 metres d’altitud, on hi pot glaçar de valent, mentre no ho fa gens al Turó de l’Home o al Puig Sesolles.

 

Situats en l’àmbit pirinenc, l’exemple més descarat el trobem a la Cerdanya, on hi pot haver una diferència tèrmica molt marcada entre Das o Bellver, a 1.000 metres d’altitud, i el cim de la Tossa d’Alp, de 2.537 metres i que actua de frontera entre la Molina i la Masella.

 

En tot cas, per bé que les dades tèrmiques que es solen difondre de Das ofereixen, sovint, glaçades espectaculars, cal valorar que l’estació meteorològica s’ubica a l’aeròdrom, no al poble, on hi fa més bonança. Malgrat aquesta certesa, les divergències entre el fons de la vall i la Tossa poden ser superiors als deu graus en el decurs de les nits més calmoses nits d’hivern.

 

Exemplificats els casos d’Osona i la Cerdanya, val la pena apuntar dues dades concloents. L’una, és la peculiaritat tèrmica de la Plana de Vic, capaç de generar glaçades molt intenses. L’altra, que la part baixa del municipi de Das sol ser l’indret pirinenc i, per tant, català, on les inversions tèrmiques comporten unes temperatures més rigorosament baixes.

 

 

L’EFECTE FÖHN

 

Què és el föhn?

 

Fenomen sovint extraordinari als Alps, l’anomenat efecte föhn també té lloc a Catalunya. Definim, però, i ja de bon principi, què és. En essència, es tracta d’un vent càlid i molt eixut, notablement escalfat, que baixa d’una serra o d’una serralada. Això és el föhn. Àmpliament estudiat als Alps, a Catalunya es presenta bàsicament en tres àrees geogràfiques: el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i la meitat sud de la costa, malgrat que també pot aparèixer, més ocasionalment, a l’Empordà. Vegem quin és l’origen i la formació.

 

 

Origen principal del föhn

 

Imaginem-nos una massa d’aire del nord, fresca i humida, que xoca amb una serralada. En el vessant de sobrevent de la serralada, la massa d’aire hi comporta precipitacions i un ambient tèrmic força frescot. Quan aquesta creua la barrera muntanyosa, la massa d’aire va perdent la seva humitat i va guanyant temperatura a mesura que va lliscant vessant de sotavent avall. Al final del vessant de sobrevent la massa d’aire s’ha transformat en més càlida i més eixuta, arribant amb aquestes característiques al fons de les valls que conformen els contraforts del vessant de sotavent de la serralada. Aquella massa d’aire humida i frescota s’ha tornat càlida i seca per l’escalfament generat en baixar de la serralada.

 

 

El fogony, el vent d’Espanya, el ponent i el llebeig, vents föhn a Catalunya

 

L’exemple descrit és perfectament aplicable al Pallars Sobirà, la comarca on l’efecte föhn és més conegut en territori català. La seva capital, Sort, n’és l’exemple, tal vegada, més descarat. En aquest sentit, el Pirineu francès i l’extrem nord del Pallars Sobirà són afectats per fred i mal temps, però a Sort aquest temps ha edevingut clar i molt temperat. En aquesta població, les entrades del nord o del nord al nord-oest són les que comporten el fenomen, però ni de bon tros totes. L’efecte föhn a Sort, allà anomenat fogony, pot arribar a dur ascensos de la temperatura de deu a quinze graus en molt poques hores, amb un descens brusc de la humitat ambiental i, fins i tot, amb uns valors a la localitat pallaresa que poden arribar a ser dels més elevats de Catalunya, sigui en relació les mínimes o les màximes. Molt de tant en tant, els més elevats i tot.

 

Anomenàvem dos sectors més on l’efecte föhn es presenta relativament sovint. Començant per la Vall d’Aran, allà anomenat vent d’Espanya, l’efecte es produeix amb el vent contrari, el procedent del sud o del sud al sud-oest. En aquest cas, veiem que no són els fluxos del nord, sinó del sud els que afecten la bella comarca aranesa. El fenomen no sol ser tan marcat com al Pallars Sobirà, però tot i això, la seva capital, Viella, també pot enregistrar la temperatura més elevada de Catalunya, amb preferència la màxima, sent més complicat la mínima. L’aproximació d’un front o d’una depressió atlàntica per l’oest acostuma a generar el föhn de la comarca aranesa.

 

El tercer sector català per excel·lència on apareix el fenomen és la meitat sud de la costa, tot i que no és infreqüent que pugui pujar més amunt de Mataró. Aquí, és el vent de l’oest el que duu l’efecte, o sigui, el vent de ponent que ha hagut de creuar tota la península Ibèrica fins a arribar a la costa catalana, una circumstància que ha comportat un escalfament descarat de la massa d’aire que ha anat deixant tota la humitat al llarg del seu recorregut per la Península.

 

Val a dir que, amb föhn a la Costa Daurada, és segur que aquesta enregistrarà les temperatures més elevades de tot Catalunya, amb facilitat força o molt superiors a les normals de l’època. Si es presentés ponent amb föhn a la Costa Daurada a l’estiu, aspecte realment dificultós, hauríem de pensar en temperatures properes o iguals als 40 graus. En canvi, un föhn ja més típic de primavera o de tardor, la temperatura mínima podria no baixar dels 20 graus cap al sud de la costa tarragonina. A l’hivern, les ponentades duen temperatures, al migdia, de 20 graus.

 

Hem analitzat els tres efectes föhn més evidents de Catalunya, però no podem oblidar que d’altres de menys corrents també es presenten. És a dir: el llebeig del prelitoral i el litoral gironí. L’apuntàvem només començar i el subratllem en acabar.

 

 

LES BRISES DE L’INTERIOR I EL PIRINEU

 

Les brises de l’interior i el Pirineu, pròpies de l’estiu

 

Les brises de la vall i de muntanya, a l’interior i al Pirineu, són un fenomen habitual propi de la meitat càlida de l’any en les contrades esmentades. No ho hem de confondre amb la marinada, les brises del litoral i el prelitoral català, tot i que aquesta pot encaixonar-se per les valls de la Serralada Prelitoral tot arribant en algunes comarques interiors.

 

 

Formació de les brises

 

Vegem, ara, l’origen de la brises a l’interior i al Pirineu, podent-se ajuntar de cara a la següent descripció. Imaginem-nos que ens trobem en una població qualsevol de la Depressió Central o en una vall qualsevol del Pirineu. Durant la nit, el terreny, el sòl, es manté fred, aspecte que ocasiona una circulació des de les muntanyes més properes en direcció les valls, un corrent d’aire tímid. En sortir el Sol i fer escalfar les valls i els vessants de les muntanyes, es traduïrà en avançar el matí en una circulació d’aire contrària, procedent de la zona més fonda, que pujarà per la vall i s’enfilarà a les muntanyes. És, aquesta, la brisa que tradicionalment afecta l’interior de Catalunya i el Pirineu durant la meitat càlida de l’any, però especialment en la primera meitat de l’estiu. En anar davallant d’alçada el Sol, els terrenys van refredant-se, fet que duu una pèrdua de força de les brises ascendents fins que aquestes desapareixen en iniciar-se el vespre, per tornar a incidir tímidament un aire tènue procedent de la zona alta o bé, prou corrent també, començar una calma nocturna.

 

Les brises de la vall poden arribar a agafar unes certes velocitats entre el maig i l’agost, precisament quan el Sol s’abat amb més força sobre aquestes contrades. Fora dels mesos entre maig i agost, l’abril i el setembre també en generen, però ja amb unes velocitats inferiors, un fenomen inexistent, el de la brisa, al novembre, desembre, gener i febrer, justament quan el Sol pica amb un menor grau i les temperatures de l’aire i del sòl són més baixes. Cal comentar, a més, que les brises a l’interior i al Pirineu no són tan regulars, constants ni emblemàtiques com la marinada costanera, però quan bufen a l’estiu en valls encaixonades assoleixen cops de 40 km/h a primera hora de la tarda, precisament quan bufen amb més atreviment. En canvi, en els mesos freds la calma pot dominar fàcilment fins i tot al centre del dia.