ELS CLIMES DE LA TERRA I LA HISTÒRIA DEL CLIMA

ELS CLIMES DE LA TERRA

 

ELS ELEMENTS I ELS FACTORS DEL CLIMA

 

Els diferents elements climàtics

 

Pel que fa als elements del clima, cal esmentar, sobretot, la temperatura i la precipitació, que són, en essència, els fonamentals i capdavanters, però també la pressió atmosfèrica, el vent, la humitat de l’aire, la nuvolositat i la insolació.

 

        

Els diferents factors climàtics

 

En relació els factors climàtics, de la seva part, he de ressenyar els astronòmics, que inclouen la inclinació de l’eix de la Terra; els geogràfics, que abasten la latitud, l’altitud, l’orografia, la distància al mar i l’enclavament, i, en tercer terme, els aerològics, que inclouen la circulació general de l’atmosfera, les masses d’aire, els fronts i els centres d’acció.

 

 

L’ESCALA GEOGRÀFICA DELS CLIMES

 

Què és l’escala geogràfica dels climes?

 

L’escala més important a l’hora d’avaluar, en conjunt, la climatologia de la Terra, la podem batejar amb el nom de geogràfica.

 

A la pràctica, és primordial assenyalar que la configuració climàtica del nostre planeta pren un caire notablement zonal, és a dir, segons la latitud. No obstant això, aquest comentari bé mereix tot un seguit de matisos. Per una raó tan fonamental com simple: perquè damunt d’aquesta configuració zonal s’hi sobreposen tot un seguit de paràmetres geogràfics que ho modifiquen, que fan, doncs, que aquesta configuració no sigui estrictament zonalitzada. Pensem, sense anar més lluny, en paràmetres com l’altitud, les corrents oceàniques o la distribució desigual de terres emergides i mars i oceans.

 

 

Els quatre grans climes segons l’escala geogràfica

 

Pel que fa a l’escala geogràfica, podem distingir quatre grans climes específics.

 

. Climes zonals. Fan referència a aquelles vastes zones geogràfiques, eminentment terrestres, en què el clima hi és més o menys similar, i correspon, tot sovint, a una configuració si fa no fa zonal, o sigui, seguint la disposició dels paral·lels.

 

. Climes regionals. Abarquen extensions considerables, que poden estendre’s fins a 2000 km, encara que ja d’una vastitud inferior als climes zonals. Normalment, fan referència a regions en què la climatologia es comporta d’una manera relativament semblant.

 

. Climes locals. Representen porcions de territori d’uns quants quilòmetres de vastitud dins del domini d’un clima regional. En poques paraules: són climes dissemblants malgrat pertànyer a un mateix clima regional, on cada un se sustenta en unes particularitats que els fan diferents.

 

. Microclimes. Al·ludeixen a aquells climes més reduïts, a unes condicions climàtiques que tan sols se centren en uns pocs quilòmetres quadrats, on es presenten tot un seguit de singularitats que els fan originals, i en què es poden centrar, només, en les condicions climàtiques d’una vall petita o d’un vessant muntanyós.

 

El Sàhara, el desert més famós del món / Tunísia / Autor: Jaume Sacasas

El Sàhara, el desert més famós del món / Tunísia / Autor: Jaume Sacasas

 

 

CLIMES DE LATITUDS BAIXES

 

Què s’entén per climes de latituds baixes?

 

Els climes de latituds baixes, també batejats amb el terme de climes intertropicals, fan una referència directa a aquells climes compresos, aproximadament, entre els 30º de latitud nord i sud.

 

 

El clima equatorial

 

 El clima equatorial pren una zonalitat força marcada al voltant de l’Equador, entre els 10º de latitud nord i sud, en termes aproximats.

 

Se sustenta, el clima equatorial, en dues particularitats fonamentals. D’un cantó, hi són ben característiques i comunes les temperatures elevades, encara que mancades de valors extrems; això sí, la disparitat termomètrica mensual és molt minsa, amb uns valors entre el mes més càlid i menys càlid que rarament passa dels 2ºC, una oscil·lació anual, per tant, molt tènua. En altres paraules: tot l’any és estiu, i, a més, sovint amb una acusada humitat.

 

En relació la precipitació val a dir que aquesta es mostra quantiosa, abundosa, molt generosa, amb registres mitjans anuals que, de manera habitual, superen els 2.000 mm. Per palesar-ho, és així, de fet, a causa de la convergència dels alisis d’ambdós hemisferis, que és una raó primordial de cara a la gènesi de precipitacions abundants, amb unes tempestes que, a les regions equatorials, són una tònica meteorològica absolutament corrent.

 

 

Clima tropical marítim

 

El clima tropical marítim s’ubica, a nivell planetari, al llarg d’una estreta façana costanera de les façanes orientals dels continents, i també de certes illes, i a una latitud compresa entre els 10º i els 25º.

 

Cal dir que les temperatures són elevades, i tal com succeïa en el clima exposat anteriorment -l’equatorial- es pot ben bé assenyalar que tot l’any és estiu; no obstant això, hi ha un detall distintiu que convé apuntar. I és que en els climes tropicals marítims l’oscil·lació tèrmica anual bascula entre els 3 i els 5ºC, amb unes mitjanes anuals que sovint volten els 26ºC.

 

Pel que fa a la precipitació, cal indicar que aquestes són abundoses, encara que el règim pluviomètric resta sotmès a dues variants. D’un cantó, l’oscil·lació estacional de la inestable Zona de convergència intertropical, que hi afecta, però en l’altra meitat de l’any hi dominen els vents alisis, els generadors de moltes precipitacions orogràfiques.

 

 

Clima tropical continental

 

El clima tropical continental, que tanmateix també pot rebre la denominació de clima tropical humit-sec, se situa fonamentalment a l’interior dels continents, en quant a les seves àrees tropicals, i a les costes establertes a sotavent dels alisis.

 

Tenint en consideració que, bàsicament, aquest tipus climàtic es troba en terres continentals, és important dir que l’amplitud tèrmica anual, o sigui la diferència entre el mes més càlid i el que ho és menys, és una mica més remarcable, malgrat que mai supera els 10ºC. Així i tot, les temperatures són altes tot l’any, amb una mitjana anual, també en aquesta ocasió, que volta els 26ºC.

 

En relació la precipitació, és de ressaltar que hi ha una alternança profunda entre una estació plujosa i una de seca. De fet, a més, com més baixa sigui la latitud, les precipitacions totals són superiors, mentre que a latitud més elevada són de menor consideració.

 

Normalment, les pluges basculen entre els 600 i els 1000 mm. I una altra cosa: l’estació plujosa va de bracet amb l’arribada dels aires inestables equatorials, mentre que, al seu torn, l’eixuta guarda un lligam amb el desplaçament de la franja d’anticiclons subtropicals cap a aquestes regions del planeta.

 

 

Clima monsònic

 

El clima monsònic és un dels més singulars del planeta, per tal com està completament sotmès a aquest vent estacional, que incideix amb una claredat meridiana en el transcurs de l’estiu i que porta el nom de monsó.

 

En essència, el clima monsònic es localitza especialment a l’Índia, però no podem deixar de costat les regions geogràfiques adjacents. En totes aquestes àrees, però particularment en el minicontinent indi, l’estiu és, per antonomàsia, l’estació plujosa, i de llarg.

 

A la pràctica, les precipitacions en la zona on aquest tipus climàtic és vigent sobrepassen els 2000 mm, i a voltes fins i tot amb escreix. L’època humida és l’estiu, mentre que la resta de l’any és eixut.

 

Mentre no bufa el monsó d’estiu -que porta tantes precipitacions i inundacions perquè és molt humit i inestable- bufa el denominat monsó d’hivern, que és sec. Les temperatures són altes tot o gairebé tot l’any, i quan ho són més és a les setmanes prèvies a l’entrada d’aquest vent plujós tan particular.

 

 

Clima desèrtic càlid

 

El clima desèrtic càlid se centra, territorialment parlant, entre els 15º i els 35º de latitud i té un lligam directe amb els anticiclons subtropicals, els grans responsables de l’estabilitat atmosfèrica en aquestes franges planetàries.

 

Tal com indica el nom, la singularitat per excel·lència d’aquesta mena de climes són les precipitacions escasses o molt escasses, és a dir, la sequedat a cops extrema. Diguem que, sempre, la precipitació és inferior als 250 mm, i en ocasions s’acosta als 0.

 

En quant a les temperatures, apuntar que aquestes són altíssimes durant l’estiu, no tant la resta de l’any, i amb uns valors que poden assolir registres extrems, de tan calorosos, a l’època estival. Això sí, l’amplitud tèrmica diària és molt notable, sent moderada l’amplitud anual.

 

En tot cas, he d’afegir una dada prou notòria. I és que hi ha un tipus de deserts càlids que no s’ubiquen a l’interior dels continents, sinó a la costa: són els deserts litorals, que són fruit de la influència decisiva de corrents marines fredes, amb temperatures moderades tot l’any, i precipitacions de la mateixa manera escassíssimes.

 

Clima desèrtic càlid / Egipte / Autor: Jaume Sacasas

Clima desèrtic càlid / Egipte / Autor: Jaume Sacasas

 

 

CLIMES DE LATITUDS MITJANES

 

Què es coneix per climes de latituds mitjanes?

 

Els climes de latituds mitjanes, que també els podem evocar com a climes temperats, se situen entre els 30º i els 60º de latitud, i vénen essencialment determinats per les masses d’aire tropicals i polars.

 

 

Clima mediterrani

 

El clima mediterrani, i malgrat la denominació tan explícita, no tan sols es veu representat a tota l’àrea mediterrània, sinó, de la mateixa manera, en el decurs de les costes occidentals dels continents entre els 30º i 45º de latitud. Per això, se’l pot evocar com a clima subtropical de façana occidental.

 

Començant per la temperatura, he de dir que, habitualment, es poden considerar com a suaus, temperades, ni que sigui pel fet perquè els hiverns són, sovint, benignes i confortables, amb cap mes amb un valor mitjà inferior als 6ºC, i l’estiu mai registra uns valors especialment alts. De fet, la mitjana anual volta els 18ºC, i l’amplitud tèrmica anual oscil·la entre els 10 i els 15ºC.

 

Pel que fa a la precipitació, és una particularitat ben rellevant les poques pluges estiuenques, quan es produeix, i de llarg, l’estació seca per antonomàsia, atès que hi predominen clarament els anticiclons subtropicals.

 

L’hivern és, en moltes casos però no arreu, el període més humit, donat que la circulació humida de l’oest afecta aquestes regions. Les quantitats mitjanes anuals de precipitació es focalitzen entre els 400 i els quasi bé 1000 mm, i de vegades són torrencials.

 

El Mediterrani és capaç de generar onades potents / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

El Mediterrani és capaç de generar onades potents / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Clima de façana oriental

 

Batejat amb el terme, també, de clima xinès, el clima de façana oriental s’ubica amb preferència a les costes orientals dels continents, i en el transcurs d’unes latituds subtropicals.

 

En referència a les temperatures, apuntar que mai registren valors extremats, això és, que ni els estius són excepcionalment càlids ni els hivern vénen acompanyats de temperatures molt baixes. No obstant això, bé s’ha de dir que l’estiu és calorós i l’hivern temperat, molt agradable, com a mostra que aquest, com l’anterior, també se’l pot considerar com a clima subtropical, i no ben bé temperat del tot.

 

En quant a l’altre gran element climàtic, o sigui, la precipitació, en aquest tipus climàtic les precipitacions mitjanes anuals amb una notable assiduïtat són abundoses, amb valors que sobrepassen els 1000 mm amb força recurrència. Cal dir que aquestes es troben bastant repartides al llarg de l’any, tot i que hi ha una tendència a concentrar-se, sobretot, durant l’estiu. No s’hi troba, en conseqüència, cap període del calendari faltat de precipitació.

 

 

Clima oceànic

 

És el clima més arrelat a les façanes occidentals dels continents, i es troba comprès entre els 40º i 60º. Clima protagonitzat per la directíssima influència oceànica, que el regula determinantment, ve regit pels vents humits de l’oest i les mateixes depressions oceàniques.

 

És un clima notablement temperat, suau, benigne, a causa de la influència termoreguladora, com dic, de l’oceà. No presenta ni estius calorosos ni hiverns freds, això és, que mai es donen valors de temperatura extremats; per això, per tant, la diferència entre el mes més càlid i el més fred rarament supera els 10ºC.

 

Clima que afecta totes aquestes àrees litorals que he esmentat de les cares occidentals dels continents, però que també pot endinsar-se força envers l’interior, a conseqüència dels vents humits de l’oest predominants, ja ens podem imaginar que la precipitació sol ser bastant notable; a més a més, compta amb un repartiment estacional força equilibrat, en què cap estació destaca, per plujosa o seca, per sobre d’una altra. Les quantitats mitjanes de precipitació són superiors als 800 mm, tot i que poden sobrepassar-se els 2000 en zones afavorides pel relleu.

 

Típic paisatge verd de clima oceànic / Galícia / Autor: Jaume Sacasas

Típic paisatge verd de clima oceànic / Galícia / Autor: Jaume Sacasas

 

 

Clima continental

 

A diferència del domini climàtic anterior, centrat fonamentalment en les àrees costaneres i sectors adjacents, el clima continental, tal com ja podem entreveure, es vincula clarament a l’interior dels continents, i particularment en unes latituds compreses entre els 40º i 55º, sobretot en l’Hemisferi Nord, molt més continental que l’austral.

 

Val a dir que el clima continental gaudeix d’una amplitud tèrmica anual molt notable, és a dir, amb unes divergències tèrmiques altament considerables entre el mes més càlid i el mes més fred. De fet, l’amplitud esmentada és superior als 20º, més gran com més a l’interior de la zona continental. Així, mentre que l’estiu és càlid o temperat, l’hivern acostuma a ser bastant o molt fred, una fredor que, naturalment, s’incrementa a una major latitud i més endins del continent.

 

En quant a la precipitació, cal assenyalar els seus registres moderats, difícilment superant el llindar dels 1000 mm. L’estació més seca és l’hivern, quan són en forma de neu, mentre que, al seu torn, l’època plujosa per excel·lència és l’estiu, moment en què són clarament de tipus convectiu.

 

Un clima continental majestuós / Llac Baikal (Sibèria) / Autor: Jaume Sacasas

Un clima continental majestuós / Llac Baikal (Sibèria) / Autor: Jaume Sacasas

 

 

Clima desèrtic fred

 

El clima desèrtic fred es tracta d’un domini climàtic caracteritzat, tal com indica el nom, per la sequedat, per l’escassetat de precipitacions.

 

Focalitzat a l’interior dels continents asiàtic i americà i en unes latituds compreses entre els 35º i 50º, no rep la influència suavitzadora i humitosa dels vents oceànics de l’oest, i, a més, cosa que n’agreuja l’aridesa i la sequedat, de vegades es troben a sotavent de serralades.

 

Les precipitacions, que com corroboro són minses, no arriben als 250 mm, a banda de presentar-se amb una irregularitat temporal bastant notable. Al seu torn, les temperatures vénen particularitzades per uns contrastos d’allò més considerables entre uns hiverns freds o molt freds, en funció d’una major o menor latitud, i uns estius calorosos, sempre més en el supòsit que la latitud sigui inferior. És un clima, doncs, contrastat des del punt de vista tèrmic, per ser, en podríem dir, una variant del clima continental.

 

 

ELS CLIMES DE LES LATITUDS ALTES

 

Dos climes dominen a les latituds altes

 

Els climes de les latituds altes, que en són dos principalment i que a continuació exposaré, es localitzen entre els 60º de latitud i els Pols. Val a dir que són protagonitzats per les masses d’aire polars i àrtiques.

 

 

Clima de tundra

 

El clima de tundra se situa en el domini geogràfic ubicat entre el Cercle Polar i els 75º de latitud, encara que focalitzat sobretot en les zones costaneres de les àrees àrtiques i antàrtiques, on la influència ocèanica hi és relativament palpable.

 

El clima de tundra només es veu clarament representat a l’Hemisferi Nord, menys a l’Hemisferi Sud. Compta amb unes temperatures negatives, és a dir, per dessota dels 0ºC, una gran part de l’any, resultat del qual, en conseqüència, n’és una mitjana anual sota zero.

 

A la pràctica, l’estiu hi és inexistent, donat que tan sols tres mesos tenen uns registres mitjans establerts entre els 0ºC i els 10ºC. I un detall: l’amplitud tèrmica anual oscil·la entre els 20 i els 30ºC. Tenint en compte que és un domini climàtic caracteritzat per les temperatures baixes, les precipitacions són poc significatives, malgrat la influència oceànica, i habitualment en forma de neu. De fet, poques vegades se superen els 350 mm de precipitació mitjana anual.

 

 

Clima glacial continental

 

El clima glacial continental, també com ens podem imaginar, se centra particularment en les terres emergides situades en el domini geogràfic àrtic i antàrtic, o el que és el mateix, Groenlàndia i l’Antàrtida, encara que també se’l situa en les aigües glaçades del Pol Nord.

 

És una realitat indiscutible que aquest és el clima més fred de la Terra, atès que tots els mesos tenen una temperatura mitjana inferior als 0ºC, i la majoria d’una manera aclaparadora.

Podem considerar que és un clima desèrtic, donat que les precipitacions -sempre de neu és clar- hi són molt poc significatives. En poques paraula: els territoris dins del clima glacial continental són autèntics deserts, però glaçats.

 

El fascinant clima glacial / Illes Svalbard (Oceà Àrtic) / Autor: Jaume Sacasas

El fascinant clima glacial / Illes Svalbard (Oceà Àrtic) / Autor: Jaume Sacasas

 

 

ALTRES CLIMES

 

Dos climes complementaris a afegir

 

A banda dels principals climes de la Terra, que són, en definitiva, tots aquests que acabo de desglossar i descriure, ni que sigui amb una certa brevetat, és convenient que tinguem en consideració un parell de climes més, complementaris en aquest cas. Són els que vénen a continuació.

 

 

Clima de muntanya

 

Se sap del cert que les muntanyes, o sigui, el relleu, alteren la zonalitat de la climatologia planetària, o el que és el mateix, que modifiquen els paràmetres climàtics que hi hauria en una zona determinada si no fos per l’acció del relleu.

 

Tothom coneix prou bé que la temperatura davalla en incrementar-se l’altitud, que a una major alçària la temperatura sol ser més baixa. Ara bé, allò que no coneix tan bé el gran públic és que la precipitació augmenta en quantitat en una zona muntanyosa respecte a les àrees més planeres del voltant. El denominat efecte palanca, que genera moltes precipitacions de tipus orogràfic, n’és la causa primordial.

 

Un cas magnífic de clima de muntanya a Catalunya / Pica d’Estats / Autor: Jordi Sacasas

Un cas magnífic de clima de muntanya a Catalunya / Pica d’Estats / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Clima urbà

 

El clima urbà, com l’anterior, el de muntanya, també modifica les condicions climàtiques d’un indret determinat. Com ja prou bé assenyala el concepte, el clima urbà és aquell lligat a les ciutats.

 

A la pràctica, les ciutats actuen, principalment, com a illes de calor, i així se les sol anomenar des d’una perspectiva climàtica. I és que les temperatures normalment hi són més elevades que a les zones no urbanitzades de l’entorn. Aquesta, en essència, és la singularitat més rellevant del clima urbà, encara que no l’única.

 

Així, doncs, com a segon paràmetre per excel·lència que es veu alterat, malgrat que en podem comptar més, hi ha la precipitació. Ho dic perquè la precipitació, en moltes ocasions, és superior a les ciutats que als sectors rurals propers, i aquesta també és una realitat, com l’anterior, que està perfectament comprovada i estudiada.

 

Les ciutats tenen algunes particularitats climàtiques interessants / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

Les ciutats tenen algunes particularitats climàtiques interessants / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

HISTORIA DEL CLIMA

 

LA RECONSTRUCCIÓ DEL CLIMA DEL PASSAT

 

Com es coneix el clima del passat?

 

És una realitat inqüestionable que, per tal d’esbrinar amb exactitud la climatologia de temps passats, cal anar a cercar els registres de dades instrumentals, o el que és el mateix, aquelles dades que han proporcionat els aparells meteorològics.

 

Ara bé, les primeres dades instrumentals daten de finals de segle XVIII; per tant,  tenen uns 250 anys d’antiguitat, cosa que dificulta enormement una reconstrucció com més exacte millor del nostre clima pretèrit. Però una cosa, en aquesta qüestió, sembla evident: cal saber, amb la intenció de reconstruir el clima del passat, què va passar abans de les primeres mesures. En aquest sentit, en destaquen dues branques de la climatologia: el paleoclima i la climatologia històrica, o sigui, allò que s’ha batejat, tant l’una com l’altra, com a dades indirectes.

 

 

El paleoclima, la branca de la climatologia que estudia el clima més pretèrit

 

Del cert, el concepte de paleoclima al·ludeix a l’estudi del clima del passat, sense tenir en compte allò que proporciona la climatologia històrica, que ens fa recular, només, fins a l’edat mitjana.

 

El paleoclima, de fet, reconstrueix el clima de totes les eres geològiques, aportant-ne, també, les raons que han contribuït a la variabilitat climàtica natural del passat.

 

De l’estudi del paleoclima, cal ressaltar-ne que una sèrie de dades indirectes han donat molta informació sobre el clima del planeta en temps passats. Amb la intenció de desglossar les fonts d’informació indirectes, val la pena considerar que les glaceres han estat, des d’aquesta perspectiva, prou rellevants; per exemple, se’n poden deduir tant les temperatures -en funció de l’anàlisi química que se’n pot fer- i la precipitació, a partir del seu gruix.

 

En segon lloc, puc destacar que la vegetació també dona detalls del clima ja caducat; per això, cal tenir en compte el pol·len que ha quedat atrapat en alguns sediments, cosa que porta a esbrinar la vegetació que hi havia en aquell indret i deduir-ne el comportament de la temperatura i la precipitació.

 

Al seu torn, i en tercera instància, la geologia també ha ajudat de valent els paleoclimàtolegs, per tal com el tipus de sediments ha col·laborat a deduir el comportament climàtic dels llocs on s’ha estudiat.

 

En quart terme, igualment, he de subratllar una branca de la paleoclimatologia que du el nom de dendrocronologia, o sigui, l’estudi del clima pretèrit a partir de les particularitats que tenen els anells dels arbres de major antiguitat. Sigui com sigui, una cosa sembla ben irrefutable: malgrat tot això que he esmentat, i considerant la màxima antiguitat dels sediments existents, el clima dels inicis del nostre planeta és gairebé una incògnita difícil de desxifrar.

 

 

LES GLACIACIONS

 

Les glaciacions quaternàries, episodi destacat del clima del passat

 

Malgrat que es calcula que el penúltim gran episodi glacial data de fa uns 200  milions d’anys, se sap del cert que l’últim aplec de períodes glacials començà ara fa un milió i mig d’anys.

 

Cal referir-se, en tot això, a les anomenades glaciacions quaternàries, que mesclaren èpoques pròpiament glacials amb una sèrie, entremig, de tongades de temperatures més elevades.

 

Certament, van ser sis el nombre de glaciacions, cadascuna batejada amb un nom distint que la individualitza. Així, per exemple, la darrera, anomenada glaciació de Würm, finalitzà per complet ara fa tan sols 35.000 anys.

 

En qualsevol cas, és convenient tenir ben present que l’extensió del gel era molt més gran que a l’actualitat, arribant molt més al sud que no pas a com ho fa a l’actualitat. Sense anar més lluny, es creu que la meitat nord del continent europeu restava sota l’acció del gel.

 

Els Alps i les seves grans muntanyes de neu i gel / Alps francesos / Autor: Jaume Sacasas

Els Alps i les seves grans muntanyes de neu i gel / Alps francesos / Autor: Jaume Sacasas

 

 

Algunes hipòtesis que poden explicar les glaciacions

 

Sense cap mena de dubte, francament, val a dir que aquelles glaciacions van desvirtuar el panorama vegetal i animal a escala global que fins llavors havia regnat. Dir, doncs, que els éssers vius, tant vegetals com animals, es van haver d’adaptar profundament a aquest canvi brutal en les condicions climàtiques.

 

Les àrees orfes de vegetació van estendre’s, mentre que moltes espècies van haver d’emigrar envers a terres més meridionals. Sigui com sigui, no han estat poques les teories que s’han divulgat en relació els mòbils primordials que van conduir a aquesta situació, a aquesta alteració climàtica de gran abast. En tot cas, tot apunta, però, i les principals conjectures van en aquesta direcció, en variacions pel que fa a l’òrbita de la Terra en relació el Sol, així com també a el seu eix de rotació.

 

Tot plegat, sembla que va determinar l’arribada d’una menor radiació solar, circumstància que clara i meridianament pot explicar la davallada abrupta i general de les temperatures globals.

 

 

DESPRÉS DE LES GLACIACIONS

 

Una vegada apagada la darrera glaciació que va afectar i va cobrir de gel tantes zones del planeta, la temperatura mitjana anual de la Terra va pujar els 6ºC que havia perdut durant el llarg període glacial.

 

Tot apunta, a tall de les hipotèsis més plausibles que s’han divulgat per tal d’entendre-ho, a una normalització de l’òrbita del planeta i al seu eix de rotació. La radiació solar, en definitiva, havia crescut novament i assolit els nivells anteriors a les glaciacions. El glaç va retrocedir fortament, ocupant menys terres emergides, i situant-se a una major altitud en les serralades.

 

 

L’EPISODI CÀLID ROMÀ

 

Val a dir, prosseguint endavant, que el clima, després del notable escalfament enregistrat, es va refredar de nou ara fa uns 2500 anys, un període relativament fred, però res comparable a les famoses glaciacions ja descrites. Aquestes temperatures relativament baixes varen perllongar-se, apuntem-ho, uns 500 anys.

 

Se sap amb prou certesa, d’altra banda, que el període històric romà va estar caracteritzat per unes temperatures clarament benignes, així com per un increment de les precipitacions. En tot cas, en períodes més antics les temperatures van ser, fins i tot, més elevades. De fet, se sap prou bé que el període càlid va perdurar uns sis segles, o sigui, entre el segle I a.C. i el V d.C.

 

D’aquella època, per cert, arrenca el conreu de la vinya cap a latituds gens mediterrànies com Anglaterra i Alemanya, cosa que ja denota, francament, la notable suavització dels valors tèrmics.

 

 

L’ÒPTIM CLIMÀTIC MEDIEVAL

 

D’altra part, convergim, ara, les mirades en el període anomenat com a òptim climàtic medieval, per tal com va tenir lloc durant l’edat mitjana.

 

De fet, s’ha considerat  molt probable que les temperatures fossin força similars a les actuals, amb el propòsit de fer-nos-en una idea, en efecte, de la suavització bastant marcada que va tenir lloc. Com a component històric, cal citar d’aquest període, tenint en compte el retrocés dels gels i l’ascens de la temperatura, la colonització de Groenlàndia per part dels víkings. I convé destacar, però, que en el transcurs d’aquest òptim climàtic medieval la temperatura no es va mantenir del tot uniforme, és a dir, que va patir alguns lleus alts i baixos.

 

 

LA PETITA EDAT DE GEL

 

Què s’entén per petita edat de gel?

 

En qualsevol cas, l’òptim climàtic medieval va tenir data de caducitat. Així, sense anar més lluny, a les acaballes del segle XIII, la temperatura del planeta va iniciar un descens, cosa que va determinar uns hiverns més llargs i freds.

 

De fet, el lapse de temps comprès entre els anys 1450 i 1850, aproximadament, se’l coneix mundialment, des de la perspectiva climàtica, com la petita edat de gel, que va consolidar fortament la davallada de la temperatura iniciada i ja esmentada.

 

 

Algunes singularitats de la petita edat de gel

 

Les tongades de temperatures més rigoroses cal situar-les entre meitat del segle XVI i el 1820. Dit això, a tall de curiositat climàtica, és interessant ressaltar que l’any més dur de la petita edat de gel va ser el 1816, que es va anomenar, a escala europea, com l’any sense estiu.

 

Durant la petita edat de gel, afegim-ho, val a dir que la temperatura tampoc era tan baixa; de fet, el descens no superà el 2ºC, a la pràctica una mitjana de davallada d’1ºC a escala planetària, però suficient, sigui com sigui, per fer més curts els estius i més durs els hiverns.

 

 

Una teoria que explica la petita edat de gel

 

Una de les teories que va circular amb el propòsit d’explicar aquest refredament planetari -tot i que no s’ha pogut donar un motiu clar i meridià- es va atribuir a un menor nombre de taques solars, això és, a una activitat solar més minsa. Per tant, és possible que, com les glaciacions, malgrat que les raons fossin distintes, les causes fossin, igualment, astronòmiques.

 

 

EL SEGLE XX I XXI

 

La pujada de la temperatura després de la petita edat de gel

 

Una vegada finalitzada la petita edat de gel, val a dir que la temperatura a escala global es va recuperar, especialment a partir de l’any 1840, i encara més a partir del 1850.

 

Aquesta dinàmica alcista va prosseguir de manera gairebé contínua fins a mitjans del segle XX. Així, doncs, i emfatitzant pròpiament en el segle passat, cal indicar que després de la dinàmica alcista esmentada, a mitjan de segle la temperatura va decaure lleugerament.

 

 

L’increment recent de la temperatura a escala global

 

Ara bé, a partir de la dècada de 1970 la tendència a enfilar-se la temperatura -la precipitació ha tingut uns comportaments menys definits-  cada cop es va fer més clara i manifesta. I afegeixo, certament, que aquesta dinàmica a l’alça en les temperatures persisteix a l’actualitat, endinsats com estem en el segle XXI.

 

Ara, però, tot apunta, i fet i fet es dona per segur, que l’home és el gran responsable de l’anomenat escalfament global, una part importantíssima -la més essencial- del canvi climàtic d’origen antròpic que ja estem vivint. Tot indica, en conseqüència, i així ho corroboren els estudis científics més solvents i prestigiosos, que l’augment de la temperatura, a curt i mig termini, i potser fins i tot a llarg termini, no tindrà aturador.

 

L'onada de calor del juliol de 2015, lligada al canvi climàtic / Girona / Autor: Jordi Sacasas

L’onada de calor del juliol de 2015, lligada al canvi climàtic / Girona / Autor: Jordi Sacasas