EL CANVI CLIMÀTIC

PRIMERA PART: EL CANVI CLIMÀTIC A ESCALA GLOBAL

 

QUÈ ÉS EL CANVI CLIMÀTIC?

 

Una definició de canvi climàtic

 

S’entén amb el concepte de canvi climàtic a la variació a escala global del clima del nostre planeta, unes variacions que en el passat han estat fruit de causes naturals però que en l’actualitat es dona per segur que l’home n’està al darrere.

 

 

El canvi climàtic, un problema ambiental de primer ordre

 

Hi ha consens en una cosa que és prou destacada: el canvi climàtic és el problema ambiental més seriós, més greu, de més envergadura que fins ara ha hagut de sofrir l’home, com a conseqüència d’uns factors determinats.

 

D’un cantó, perquè afecta, malgrat que de manera desigual, tot el planeta; d’un altre cantó, perquè la incertesa que l’acompanya en la seva futura evolució és encara massa gran; i d’una altra banda, perquè el ritme del canvi climàtic actual és molt ràpid, circumstància que agreuja notablement aquest problema ambiental de primera magnitud.

 

A la pràctica, el canvi climàtic i l’obligació d’esmorteir-lo és un repte sense precedents que té la humanitat, i és un repte que necessita indispensablement una transformació vital dels sistemes econòmic i energètic a nivell mundial. Perquè, en aquest context, pensem que les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han incrementat els darrers 150 anys i escaig, sobretot des de 1950, i encara més des de l’any 2000, amb un rècord any rere any de concentració d’aquests gasos a l’atmosfera.

 

 

L’home, el culpable del canvi climàtic

 

Avui dia, ja es dona per fet que l’home és el responsable directe del canvi climàtic que s’està observant a nivell mundial. El consens científic, i ho afirmo rotundament, és molt clar. En tot cas, i per bé que he mostrat que el canvi climàtic és un problema ambiental gravíssim, és també prou cert que el seu impacte econòmic i social pot ser també molt gran, especialment en els països en vies de desenvolupament, o sigui, aquells que hi estiguin menys preparats per encarar-lo.

 

 

El canvi climàtic, un fenomen imparable

 

He d’indicar, d’altra banda, que el canvi climàtic és un esdeveniment irreversible. Les emissions de gasos amb efecte hivernacle llançades a l’atmosfera són francament ingents, i a causa del factor d’inèrcia, de permanència en ella en definitiva, i que tots els indicis refermen any rere any alteracions climàtiques serioses en moltes regions del planeta, i que, a més a més, van en augment, per tot plegat se’l pot batejar com un fenomen irreversible, que ja ens està afectant i que encara ho farà més, com també les generacions futures se’n veuran, doncs, afectades, potser delmades.

 

No obstant això, val a dir que el canvi climàtic, que en principi pot donar la sensació de ser negatiu, no ho és o no ho serà per a tot el món per igual. Sense anar més lluny, puc posar un exemple prou eloqüent: i és que les zones fredes del planeta tindran unes condicions tèrmiques més favorables, més suaus, que facilitaran les activitats humanes i de la resta d’éssers vius.

 

Malgrat aquesta realitat cada dia més irrefutable, a parer de les proves que ofereixen els paràmetres atmosfèrics, que el canvi climàtic, amb l’escalfament global al capdavant, és una conseqüència inapel·lable de les activitats humanes, bé és cert que fins fa encara no molts anys la incertesa era bastant palpable, fins i tot dins de la mateixa comunitat científica. Els experts, i ho dic ben alt, poques dècades enrere no es posaven d’acord en assenyalar o no a l’home com a responsable; n’hi havia, sense anar més lluny, que afirmaven que era un fet natural, que era una variació climàtica més, en la història de la Terra, d’origen natural.

 

Ara bé, i superada i de llarg també l’etapa on amplis segments de l’opinió pública mundial feien gairebé befa del canvi climàtic, es dona, mirant els darrers Informes d’Avaluació del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, que és segur que l’home n’és, probablement, l’únic responsable.

 

 

Qui va advertir primer, del risc de canvi climàtic antròpic?

 

És interessant, en relació el canvi climàtic, no oblidar quines van ser les primeres persones en advertir que les activitats humanes podrien alterar les condicions climàtiques del nostre planeta.

 

Així, el físic suec Svante Arrhenius va ser el primer en avisar dels perills que comportarien les activitats humanes en l’estabilitat del sistema climàtic de la Terra. Afirmà que, valorant un augment de les concentracions de diòxid de carboni a causa de les activitats industrials, el planeta, com que tindria una major quantitat d’aquest gas d’efecte hivernacle, s’escalfaria; va pronosticar un augment de fins a 6ºC. Ja veiem, per tant, com les tesis antigues d’aquest físic, fetes a finals del segle XIX, no han anat massa mal ajustades. En primer lloc, perquè l’increment d’aquest gas d’efecte hivernacle està comportant una pujada global de la temperatura, i, en segon lloc, perquè aquest ascens de 6ºC no es descarta que ja s’hagi produït al 2100 en algunes regions concretes de la Terra.

 

 

 

L’EFECTE HIVERNACLE

 

En què consisteix, l’efecte hivernacle?

 

Per entendre amb prou senzillesa en què consisteix l’efecte hivernacle, ens podem imaginar una cambra que estigui envoltada de vidre. Val a dir que la radiació solar que hi arriba, i amb ella, la calor, entren a la cambra fent-la pujar de temperatura, però és aquest mateix vidre el que dificulta que la calor que hi ha entrat pugui sortir-ne.

 

A una escala global, l’efecte hivernacle es produeix perquè tenim una sèrie de gasos atmosfèrics que atrapen -que absorbeixen, en definitiva- la calor emesa pel sol. Dit això, es pot percebre que sense l’efecte hivernacle d’origen natural la temperatura a la Terra seria molt inferior, però són, precisament, aquests gasos els que faciliten la suavitat general del planeta. Ras i curt: mentre ara la temperatura mitjana del planeta és de 15ºC, baixaria als -20ºC sense l’existència natural d’aquests gasos. La vida, en aquestes condicions, seria, per a tots els éssers vius, molt més improbable.

 

 

La causa de l’augment de la temperatura a escala global

 

Es fa palès que l’efecte hivernacle no és en si negatiu. Ara bé, des de la Revolució Industrial, a aquestes concentracions de gasos amb efecte hivernacle d’origen natural cal sumar-hi les concentracions d’origen antròpic. Puc dir que l’efecte hivernacle requereix una moderació, però l’home s’ha encarregat de llançar-ne unes quantitats tan ingents a l’atmosfera que el que està fent és enfortir el procés.

 

La conseqüència directíssima que se’n deriva és un augment de la temperatura, pel simple fet que, com que la concentració d’aquests gasos és superior, absorbeixen més calor i, per tant, fan enfilar les temperatures a escala mundial. Aquesta és la raó primordial, doncs, que explica l’increment tèrmic observat al planeta al llarg dels segles XX i XXI.

 

 

El diòxid de carboni, clau per entendre l’augment de la temperatura

 

Els gasos presents en l’atmosfera que comporten l’efecte hivernacle són el diòxid de carboni, el metà, l’òxid nitrós, el vapor d’aigua, l’ozó i els halocarbons. De tots sis, he  d’assenyalar que el gas més determinant en l’efecte hivernacle és el diòxid de carboni.

 

No obstant això, és bo recordar que es troba de manera natural a l’atmosfera, encara que les activitats industrials en primera instància i els automòbils en segon terme, han provocat que la seva concentració hagi crescut gairebé espectacularment en el trancurs del segle XX. Exposada aquesta realitat, afirmem que, a causa del sobtat increment dels gasos d’efecte hivernacle fruit de la mà de l’home, la temperatura en els darrers 150 anys ha pujat 1ºC i que el diòxid de carboni ha crescut en més del 30% des del 1750, encara que el metà, més secundari, ho ha fet en més d’un 150%.

 

 

 

CANVIS CLIMÀTICS EN EL PASSAT

 

El clima de la Terra, en procés constant d’evolució

 

És una realitat indiscutible que el clima de la Terra, com a altament dinàmic que és, sempre ha evolucionat, evoluciona avui i evolucionarà en el futur, més proper o més llunyà. El clima del nostre planeta sempre canvia, sempre transmuta.

 

Ara bé, aquí hi ha una diferència de notable consideració i que cal destacar  adequadament. Si en el passat els canvis climàtics eren un procés natural, a hores d’ara  es pot afirmar amb rotunditat -i d’aquesta manera clara i meridiana ho indica la comunitat científica- que el clima actualment està essent modificat, alterat a causa de les activitats humanes. La distinció és, senzillament, abismal.

 

És la primera vegada, doncs, que el clima, a escala global, no canvia a causa del seu mateix cicle natural. Ara, a l’home li caldrà adaptar-s’hi, com tota la resta d’éssers vius, una fauna i una vegetació que, any rere any, era geològica rere era geològica, s’hi ha hagut d’adaptar, amb més èxit o amb menys éxit, als constants -ben bé incessants- canvis climàtics que s’han donat.

 

 

L’interès per conèixer el clima del passat

 

Avaluar els canvis climàtics del passat no ha estat una tasca senzilla i planera per als investigadors. Per exemple, i sense anar més lluny, perquè els anomenats registres instrumentals, això és, la mesura mitjançant aparells dels paràmetres meteorològics, es va començar a dur a terme fa tan sols uns 200 anys.

 

En el supòsit que pretenem anar més enrere en el temps, només hi podem anar uns quants segles, i aquí és on entra en joc l’anomenada climatologia històrica, que cerca fonts documentals on quedessin anotades circumstàncies meteorològiques rellevants, talment com inundacions, episodis de fred, sequeres, però també uns paràmetres més agrícoles, com la pèrdua o l’abundor de les collites. Això només ens porta, com dic, a no més d’un miler d’anys d’antiguitat. Ara bé, en el supòsit que vulguem retrocedir milers o milions d’anys cal anar a parar a altres fonts. Aquí hi tenen un paper cabdal els sediments tan terrestres com oceànics, els gels dels pols i les anelles dels arbres.

 

Hi ha una dada, a l’hora de mirar els canvis climàtics del passat, que l’evolució constant de les terres emergides i dels oceans, durant les eres geològiques, va modificar de manera força notable les condicions meteorològiques del planeta; és a dir, a mesura que sorgien els continents i els oceans, això alterava la història climàtica del planeta, ja de per sí, i ho recalco profundament, molt diversa, heterogènia i complexíssima. 

 

 

La història climàtica de la Terra en quatre pinzellades

 

Sigui com sigui, és interessant, a hores d’ara, que donem una mirada a algunes de les dades més rellevants de la història climàtica de la Terra, que ens donaran fe, consegüentment, d’alguns dels canvis climàtics que els investigadors han anat descobrint.

 

D’entrada, podem assenyalar que es creu, comprovant els sediments metamòrfics, que la temperatura mitjana del nostre planeta, probablement, ha estat superior al llindar dels 0ºC durant una gran part de la vida del planeta, tot i que també s’ha arribat a la conclusió que alguns milers d’anys enrere la temperatura mitjana va ser d’uns 7ºC. En segon lloc, val a dir que els científics han conclòs que la glaciació més llunyana respecte als nostres dies data de fa uns 2500 milions, i que la segona es va produir ara fa uns 950 milions d’anys.

 

En tercer terme, diguem que en el marge de temps comprès entre 90 a 120 milions d’anys enrere es donà un cicle de molta bonança a la Terra, amb escasíssimes zones afectades pel gel, de manera que tot ha fet pensar que el clima, llavors, era força més càlid que avui dia. En quart lloc, afirmar que els darrers milions d’anys s’ha produït, en línies generals, un refredament de la Terra, com bé ho mostren fets que exposen que tant l’Antàrtida com l’Àrtic han vist, en aquest període, incrementar la seva massa de gel. Les glaciacions del Quaternari, època que comprèn els últims 1,8 milions d’anys, són un clar exponent en aquest sentit.

 

En cinquè terme, apuntar que ara fa 125.000 anys, aproximadament, el nostre planeta gaudia d’unes temperatures en general molt benignes, fins que va anar decreixent la temperatura fins fa 20.000 anys, en el que va ser la darrera glaciació, moment en què la temperatura era 5ºC inferior a l’actual. Ja més recentment, cal indicar, per exemple, que cap a l’any 1000 es va donar un període de notable suavitat en les temperatures, que, tot i així, va ser passatger, perquè va desembocar en allò que es coneix com a petita edat de gel, un període més fred que l’actual comprès entre el 1500 i el 1850, aproximadament.

 

I superada l’anomenada petita edat de gel, la temperatura va començar a inflar-se, una circumstància especialment visible les últimes dècades, que ens està conduint a una de les èpoques més càlides dels darrers milions d’anys.

 

 

 

CANVI CLIMÀTIC I ESDEVENIMENTS METEOROLÒGICS EXTREMS

 

Els fenòmens extrems, una conseqüència del canvi climàtic?

 

S’ha constatat una clara tendència, en el trancurs dels darrers anys, que els esdeveniments meteorològics extrems se’ls relaciona de manera força recurrent a aquest fenomen a escala global que és el canvi climàtic.

 

De fet, en el moment en què es produeix o s’ha produït un fenomen extrem no són poques les veus que el lliguen al canvi climàtic, malgrat que, en una posició ben bé inversa, també han sortit opinions de persones més o menys qualificades que en dubten. Ens podem preguntar, per tant, i a hores d’ara, el següent: quin corrent d’opinió és el que té raó? La resposta, amb moltes possibilitats, sigui la primera opció.

 

I convé decantar-se cap a aquesta opció, perquè, en els últims anys, els events meteorològics de gran magnitud assoleixen amb una major freqüència les regions del planeta. Em refereixo, des d’aquesta perspectiva, als ciclons tropicals, inundacions -i aquests són, precisament, els fenòmens que ocasionen un major nombre de víctimes i danys materials-, tornados, onades de calor, etc.

 

 

Els huracans de l’Atlàntic, agreujats pel canvi climàtic?

 

En tot cas, els desastres naturals per excel·lència d’origen meteorològic són els ciclons i les inundacions. I ara que parlo de ciclons: aquí sí que s’ha constatat, en efecte, i amb dades científiques fidedignes en mà, que els ciclons, en particular els huracans que destrossen les illes caribenyes i el sud-est dels Estats Units, han incrementat la seva virulència.

 

Així, a l’actualitat, se sap del cert que, pel que fa als de màxima intensitat, o sigui, aquells qualificats de categoria 4 i 5, ara es presenten amb més assiduïtat, encara que, ben probablement, el nombre total d’aquests fenòmens, sumant, doncs, totes les categories, sigui similar o bé comença a agafar una tendència a l’alça.

 

Amb el propòsit de fer-ho més entenedor i, especialment vinculant-ho a una causa que podria ser primordial, val a dir que hi pot haver entrat en joc un factor determinant, clarament decisiu. I és que com que la temperatura en el conjunt del planeta està augmentant, aquesta circumstància es tradueix inequívocament en un increment, en conseqüència, de la temperatura dels mars i els oceans, incloses les aigües tropicals, allí on es formen i per on circulen aquests veritables monstres de la natura.

 

Ara bé, les previsions climàtiques mostren que aquesta tendència, tant en quant a l’increment d’aquests grans fenòmens, on també es creu que hi haurà més tempestes tropicals, sembla clara. Tot plegat a causa d’una raó ben simple de copsar: la major intensitat de la força del vent que es calcula que es produirà. I és que mars i oceans més càlids no fan altra cosa, per tant, que activar encara més aquestes pertorbacions ja de per si prou serioses.

 

 

Les onades de calor, un fenomen a l’alça

 

En el supòsit que valorem altres esdeveniments meteorològics extrems, cal convergir les mirades, en aquest precís instant, cap a la temperatura. Com tota lògica pot apuntar, considerant que el canvi climàtic se sustenta, en part, en l’escalfament del planeta, se sol vincular molt més les onades de calor que no pas les de fred al canvi climàtic.

 

Sense anar més lluny, tinguem present una onada de calor històrica que va assolar l’Europa mediterrània i occidental l’estiu del 2003, sobretot en un mes d’agost que va pulveritzar rècords en un munt de països. Qui més qui menys afirmava que aquella calorada exagerada era un fruit tan directe com inapel·lable de l’escalfament global. Així, ras i curt. Sense miraments.

 

No obstant això, tal vegada fóra més assenyat haver indicat, llavors, que era un indici més de l’escalfament a què es veu sotmès el planeta. En poques paraules: un senyal més en la mateixa direcció, però en cap cas un vincle inapel·lable, que ara sí que ja es veu clar.

 

Per tant, sumant tot el ventall de fenòmens meteorològics de gran entitat no es pot assenyalar, encara avui dia, de manera segura, però sí altament probable, que són una conseqüència clara i meridiana del canvi climàtic. I és que cada cop són més els científics que indiquen, doncs, que es tracta de més avisos, d’un nombre creixent d’advertències, que, per culpa de l’home, el clima al nostre planeta està alterant-se.

 

 

 

POLÍTIQUES INTERNACIONALS DE LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC

 

La necessitat de minimitzar l’impacte del canvi climàtic

 

A mesura que transcorria la segona meitat del segle XX i les veus enteses començaven a afirmar clara i meridianament que aquest fenomen global, que ens afecta a tots, i que és el canvi climàtic, s’estava convertint, molt possiblement, en realitat, on en sobresortia l’escalfament del planeta, la comunitat científica i diferents governs del món van adonar-se que calia intentar posar fre a aquest procés.

 

De fet, i exposat això, la primera cimera d’abast mundial celebrada amb el propòsit de minimitzar el fenomen, l’hem d’anar a cercar al 1992. Va ser, a la pràctica, la innovadora Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, al Brasil, el primer pas seriós per tal d’esmorteir un fenomen que transcorrent els anys aparentava fer-se més inexorable.

 

S’hi aprovà, fet i fet, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que aglutinava l’esforç mundial per lluitar-hi. Dos anys després, del cert, el Conveni va entrar en vigor, i va ser ratificat per 189 països. I és que el propòsit primordial del Conveni aprovat a Rio de Janeiro centrava les seves bases en una estabilització dels nivells de gasos que comporten l’efecte hivernacle i alterar, així, només mínimament el sistema climàtic. A banda, des de l’entrada en vigor del Conveni, cal dir que aquells estats que l’han ratificat es retroben amb la voluntat d’avaluar i supervisar-ne els avenços.

 

La gran inèrcia a l’atmosfera dels gasos d’efecte hivernacle

 

Tot i les revisions anuals que es van fent a nivell internacional en la lluita contra el canvi climàtic en general i l’augment de la temperatura en particular, una cosa és tan certa com irrefutable: i és que les emissions dels gasos d’efecte hivernacle llançades a l’atmosfera hi tenen un nivell de permanència altíssim.

 

Per tant, encara que es tallessin per complet aquestes emissions, els gasos romandrien a l’atmosfera durant dècades, per un efecte d’inèrcia en podríem dir. Per tant, ja ens podem imaginar que amb una reducció de solament el 5%, poc efecte hi hauria.

 

 

 

EL PANELL INTERGOVERNAMENTAL SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC

 

Què és el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic?

 

El Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic és un organisme internacional nascut l’any 1988, obert a tots els estats de les Nacions Unides i de l’Organització Meteorològica Mundial, que va ser creat, per part de l’Organització Meteorològica Mundial i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, amb l’objectiu de pal·liar els efectes nocius del canvi climàtic.

 

 

L’essència de l’IPCC

 

Un dels aspectes més remarcables de l’IPCC -i aquest és el seu nom original, en anglès-, per no dir el que més, és confeccionar i divulgar a tot el món una sèrie d’informes periòdics que avaluïn quin és l’estat del canvi climàtic d’origen antròpic, juntament amb una sèrie de previsions futures, elaborades pels models climàtics més sofisticats, amb el propòsit d’anticipar l’evolució del fenomen, on a cada un dels grans informes periòdics s’actualitzen les dades presents i, particularment, futures.

 

 

Les línies mestres dels informes de l’IPCC

 

Cal dir que són cinc els principals informes que ha donat a conèixer el Panell Intergovernamental, elaborats per centenars d’experts en la matèria de tot el món -i els resultats dels quals són tot un referent inqüestionable-, a banda d’un seguit d’informes especials i documents tècnics, elaborats tots ells per tres grups especials de treball, que avalua diferents aspectes i conseqüències del canvi climàtic, i un equip especial sobre els inventaris nacionals de gasos d’efecte hivernacle. I s’ha d’afegir, a més, que aquest Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic celebra reunions cada any.

 

 

Algunes dades rellevants dels informes de l’IPCC

 

Seria interessant mostrar quins han estat els principals informes d’avaluació, on en cada un d’ells s’ha emfatitzat tant pel que fa a la informació científica, tècnica com socioeconòmica en relació el canvi climàtic, les seves causes, els efectes que se’n poden derivar i un paquet de mesures de resposta apropiades per combatre’l.

 

He d’assenyalar, abans de mostrar-los ni que sigui sense entrar en el pla de detall, que els informes d’avaluació són redactats per tot un grup d’autors, alguns de reconegut prestigi, i que vénen tant del món universitari com de centres d’investigació i d’associacions mediambientals, d’entre altres procedències, tot i que aquestes són les majoritàries, de més d’un centenar d’estats, que sumen, doncs, centenars d’experts.

 

 

Els quatre primers informes de l’IPCC

 

1990. Primer Informe d’Avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, que va posar sobre la taula l’encara incipient però creixent preocupació pel fenomen per part de la comunitat científica.

 

1995. Aquest va ser l’any del Segon Informe d’Avaluació de l’IPCC, que va servir, a banda d’actualitzar les dades i constatar la preocupació creixent pel canvi climàtic, per sentar les bases de cara al famós Protocol de Kyoto, datat de dos anys després.

 

2001. El Tercer Informe d’Avaluació ja donava a entendre que, ben probablement, les activitats antròpiques, o sigui, l’home, eren les principals responsables del canvi climàtic. Semblantment als anteriors, s’assentava bàsicament en relació els tres informes específics de què constava, és a dir, una part estrictament científica, una segona part d’efectes, adaptació i vulnerabilitat i una tercera part de mitigació dels efectes.

 

2007. Aquest va ser l’any del Quart Informe d’Avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, on ja s’indica l’home no solament com el principal culpable dels canvis observats i previstos, sinó que, amb moltes possibilitats, com a únic responsable. Els experts van divulgar un seguit d’advertències que no provocaven gaire optimisme. En poques paraules: els informes derivats d’aquest gran Quart Informe mostrava clarament l’augment de les temperatures a escala global confirmat les darreres dècades, i constatava més onades de calor i més episodis de precipitacions torrencials. Ras i curt: que la tendència albirada d’un major nombre d’esdeveniments meteorològics extrems és molt probable que segueixi a l’alça a mesura que transcorri el segle XXI.

 

 

 

L’ESCENARI CLIMÀTIC GLOBAL DEL SEGLE XXI

 

El Cinquè Informe

 

El Cinquè Informe d’Avaluació del Grup Internacional d’Experts sobre el Canvi Climàtic es va publicar i divulgar l’any 2014. Aquest cinquè informe presentava unes conclusions clares i sòlides, entre les quals en sobresortia que la ciència ja demostrava que amb un 95% de possibilitats l’activitat humana és la causa de l’esclafament observat les darreres dècades, des de mitjans del segle XX.

 

En L’informe es confirmava que l’escalfament del sistema climàtic és inequívoc i que molts dels canvis registrats no han tingut precedents en les últimes dècades a milenis. Així, l’atmosfera i els oceans s’han escalfat, les volums de neu i glaç han davallat, el nivell del mar s’ha incrementat i les concentracions de gasos d’efecte hivernacle han pujat. Així, cada una de les darreres tres dècades ha estat successivament més càlida en la superfície de la Terra que qualsevol dècada anterior des de 1850.

 

D’altra banda, es v aanotar que aquests i altres resultats confirmaven i milloraven els coneixements científics en relació el sistema climàtic i el paper determinant de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Per tant, l’informe reclamava l’atenció urgent dels polítics i de la població general.

 

A més a més, les emissions continuades de gasos d’efecte hivernacle provocaran un escalfament més gran i nous canvis en tots els components del sistema climàtic, de manera que per contenir el canvi climàtic serà necessari reduir molt i sostingudament les emissions dels gasos.

 

L’informe destacava que, de cara a finals del segle XXI, és probable que la temperatura sigui superior a 1,5ªC respecte el període 1850-1900, i fins i tot superior a 2ºC pel que fa a aquesta referència.

 

Finalment, l’informe manifesta que les emissions de gasos d’efecte hivernacle acumulades a l’atmosfera determinaran en bona mesura l’escalfament mitjà global en superfície a finals del segle XXI, i més endavant. I es creu, igualment, que la majoria dels aspectes del canvi climàtic perduraran durant molts segles, fins i tot encara que s’aturessin les emissions de gasos, fet que comporta una notable inexorabilitat del canvi climàtic en el decurs de diversos segles a causa de les emissions passades, presents i futures.

 

 

L’escalfament planetari, un fenomen difícil d’aturar

 

Malgrat els esforços de diversos organismes per tal de reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle, sembla una realitat força palpable que les emissions mundials continuaran a l’alça les dècades que vindran.

 

Dit això, cal remarcar que, segons l’Informe d’Avaluació, en el cas de continuar les emissions amb la mateixa fortalesa, o que fins i tot pugin, l’escalfament planetari no tan sols no tindria aturador, sinó que, sobretot, incrementaria la seva intensitat, amb uns canvis superiors al llarg del segle XXI més acusats que els observats en el segle XX.

 

 

Algunes conseqüències greus del canvi climàtic

 

Així, és convenient notificar que, molt probablement, augmentarà la freqüència dels valors extrems càlids, de les onades de calor i de les pluges intenses; probablement, s’incrementarà la intensitat dels ciclons tropicals; es preveu un desplaçament cap als Pols de les trajectòries dels ciclons i tempestes tropicals; i, molt possiblement, augmentaran les precipitacions en les latituds altes, davallant, segurament, en moltes regions terrestres subtropicals. Igualment, es palesa que l’escalfament antropogènic i la pujada del nivell del mar continuaran el seu camí durant segles, malgrat que s’estabilitzessin les concentracions d’aquests gasos de conseqüències perverses.

 

 

 

SEGONA PART: EL CANVI CLIMÀTIC A CATALUNYA

 

INTRODUCCIÓ

 

Per confeccionar aquesta segona part, m’he basat en el Tercer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. A continuació, us n’exposo un resum d’alguns dels seus trams clau.

 

Val a dir que el Tercer Informe vol analitzar detalladament l’evolució recent i futura del clima a Catalunya, sigui des de la perspectiva de les bases físiques com pel que fa als sistemes humans i naturals. En altres paraules: pretén mostrar una informació sòlida i clara amb les accions més determinants de cara a esmorteir-ne l’impacte i a una millor adaptació. A més a més, el Tercer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya és una ampliació i actualització dels dos anteriors.

 

 

 

EVOLUCIÓ DE LA TEMPERATURA

 

L’augment de la temperatura és un fet innegable

 

El resultat més concloent i inqüestionable de l’informe és el que assenyala un clar augment de la temperatura a tota Catalunya.

 

En aquest ordre de coses, s’ha constatat que la temperatura mitjana anual de l’aire ha pujat +0,23ºC/dècada per al conjunt del territori català i des de 1950. Cal destacar, d’altra banda, que l’increment de la temperatura mitjana de les màximes s’ha enfilat +0,28ºC/dècada, sent superior a la que correspon a la mitjana de les mínimes, que és de +0,17ºC/dècada. I en sintonia amb les estacions de l’any, s’ha vist que la pujada de la temperatura mitjana de l’aire és més notable a l’estiu, de +0,33ºC/dècada, seguit de la primavera, amb uns hiverns i tardors en què la pujada és més feble.

 

 

L’augment tèrmic a Catalunya, vinculat a l’escenari global

 

Enfocant l’interès en un altre detall d’aquest augment tèrmic esmentat, és important apuntar que les investigacions a Catalunya, per tant, van en concordança amb la pujada de la temperatura en el marc mundial i mediterrani. En conseqüència, l’espai català no és pas una excepció en la situació que afecta el conjunt del planeta.

 

 

Els observatoris de l’Ebre i Fabra, clau per avaluar la pujada de la temperatura

 

Territorialment, a Catalunya, no s’han observat variacions significatives entre unes zones i unes altres en relació l’increment de la temperatura de l’aire.

 

A Catalunya, hi ha dos observatoris, que són el d’Ebre, ubicat a Roquetes, al Baix Ebre, i el Fabra, a Collserola, al Barcelonès, amb sèries centenàries de mesures de les variables meteorològiques. Així, tots dos observatoris tenen una importància capdal per avaluar l’impacte del canvi climàtic a Catalunya.

 

L’Observatori de l’Ebre ha registrat des de 1950 un augment de la temperatura mitjana anual de +0,13ºC/dècada, sent l’estiu amb l’increment més destacat, de +0,17ºC/dècada. I en segon lloc, l’Observatori Fabra, amb dades també des de principis de segle XX, ha tingut el mateix augment de temperatura mitjana anual, o sigui, +0,13ºC/dècada, sent altre cop l’estiu l’estació d’un major ascens.

 

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

 

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

 

 

 

EVOLUCIÓ DE LA PRECIPITACIÓ

 

Plou menys ara que abans?

 

L’augment de la temperatura és evident i indiscutible, i no ofereix cap mena de dubte. Ara bé, pel que fa a la precipitació els símptomes de canvis són menys clars i fluids que en relació la temperatura, en part a causa de l’accentuada variabilitat temporal i espacial d’aquest paràmetre climàtic en el nostre territori.

 

Així, s’ha constatat que no hi ha una tendència general estadísticament significativa, tant en relació a un increment o una davallada de la precipitació mitjana anual des de 1950. No obstant això, el conjunt de Catalunya mostra una lleugeríssima reducció de -1,2%/dècada, de manera que no és una dada significativa.

 

Malgrat aquesta realitat, l’estiu sí que ensenya un descens estadísticament significatiu de la precipitació mitjana, amb -5,0%/dècada. Al seu torn, a l’hivern la reducció és de -1’9%/ dècada, amb la primavera i la tardor sense presentar cap tendència clara.

 

Tot i la tendència esmentada lleugerament a la baixa de la precipitació d’una manera força general en l’espai català, hi ha dos sectors allunyats que en manifesten un petit augment. En primer lloc, la Costa Brava, i també, la Conca de Barberà, les Garrigues i l’Urgell. A la banda contrària, però, bona part del Pirineu i Prepirineu té una afectació negativa en el registre de precipitació, que puntualment sí que té significació estadística. Com igualment tenen significació estadística algunes tendències de davallada de la precipitació durant l’estiu, en menor mesura a l’hivern, i no a la primavera i la tardor.

 

 

Les dades dels observatoris de l’Ebre i Fabra

 

Semblantment al cas de la temperatura, és necessari parar atenció a les dades de precipitació dels dos observatoris amb més de cent anys, el de l’Ebre i el Fabra. Així, tant l’un com l’altre ensenyen una tendència positiva, de +0,6%/dècada en el primer cas, i de +0,3%/ dècada en el segon, amb l’exemple que és tan sols l’estiu l’estació que mesura una tendència negativa, de -1,4%/dècada i -1,8%/dècada, respectivament.

 

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

 

 

 

EVOLUCIÓ D’ALTRES VARIABLES METEOROLÒGIQUES

 

La nuvolositat i la neu

 

Pel que fa a la nuvolositat, s’ha mesurat un descens d’un -1,1%/dècada des de 1960. Per tant, des d’aleshores la insolació ha augmentat, sobretot a partir de 1980, com mostren, a la pràctica, els dos observatoris centenaris catalans.

 

En quant als dies de neu, es delata a tots dos observatoris un descens. Així, l’observatori de l’Ebre té una davallada més notable, de -0,16 dies/dècada, més suau al Fabra, de -0,10 dies/dècada. Ara bé, sembla que al Pirineu no hi ha menys dies de neu.

 

 

Les tempestes, la boira i la humitat

 

També en quant a l’Observatori Fabra, no hi ha cap tendència sòlida en els dies de tempesta, mentre que els de boira sí que hi ha baixat, com també ho fan fet, però menys, a l’Observatori de l’Ebre i a Lleida.

 

Finalment, en relació l’evaporació i l’evapotranspiració hi ha s’ha mesurat un increment evident, i aquest sí que és un símptoma del tot lligat a la pujada de la temperatura. I la humitat relativa de l’aire, viu una reducció, més significativa durant l’estiu.

 

 

 

DETALLS VINCULATS A LA TEMPERATURA I LA PRECIPITACIÓ

 

Cada vegada més calor, cada vegada menys fred

 

Tal com succeeix en molts altres indrets del planeta, i a causa de l’increment generalitzat de la temperatura, Catalunya registra de fa temps més dies i nit càlids, i mesura menys dies i nits freds, amb valors estadísticament significatius en tots els casos. I en aquest sentit, els observatoris de l’Ebre i Fabra ho evidencien prou bé.

 

Així, i comparant-ho amb cent anys enrere, tots dos observatoris tenen més de vint nits tropicals, o sigui, amb una temperatura mínima superior a 20ºC, i els períodes càlids són deu dies més duradors. Igualment, les tongades fredes són més breus, comportant que els dies de glaçada  en siguin menys.

 

 

A grans trets, com es comporta la precipitació?

 

Valorant la variabilitat de la precipitació en una terra mediterrània com és Catalunya, és més complicat trobar canvis destacables en sintonia amb els extrems de precipitació que tenim. No obstant això, sí que s’ha mesurat les tongades sense precipitació apreciable són més llargues. I a més, no s’observa una tendència significativa lligada a la torrencialitat de la precipitació.

 

 

 

LA TEMPERATURA I EL NIVELL DEL MAR

 

L’increment de la temperatura del mar a la costa catalana

 

És indiscutible que la pujada de la temperatura de l’aire té molt a veure amb l’augment de la temperatura del mar, un augment que, a la costa catalana, és tota una evidència.

 

L’Estartit, a la comarca del Baix Empordà, és el punt de referència de mesures de la temperatura de l’aigua del mar en superfície i a diverses fondàries des de 1974.

 

Dit això, és interessant anotar que la temperatura de l’aigua del mar ha pujat +0,3%/dècada, un valor significatiu des del punt de vista estadístic. I en aquest ordre de coses, és a l’estiu i la tardor quan l’increment de la temperatura és més elevat.

 

 

El nivell del mar puja

 

D’altra banda, i amb dades en aquest cas des de 1990, el nivell de mar ha pujat a l’Estartit +3,9cm/dècada, i en les quatre estacions.

 

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

Font: Web del Servei Meteorològic de Catalunya

 

 

 

EL CLIMA DEL FUTUR A CATALUNYA

 

La temperatura continuarà el seu ascens

 

La totalitat dels pronòstics i escenaris climàtics per a les properes dècades remarquen una pujada important de la temperatura. I aquesta pujada, que no tindrà aturador, es dona a tots els anys vista possibles, arreu del territori i en les quatre estacions. Ara bé, en funció de les previsions i els escenaris aquest increment tèrmic serà més moderat o més marcat.

 

Tot i això, i respecte al període de referència de les tres últimes dècades del segle XX, l’augment actual, en temps present, ja ha estat de 0,8ºC. I a més, de cara al 2031-2050 aquest increment ja seria de 1,4ºC en relació la temperatura mitjana anual, però amb augments més notables al Pirineu i en el decurs de l’estiu de fins a 2ºC.

 

 

És probable que la precipitació es redueixi

 

Malgrat que, pel que fa a la precipitació, la tendència a la reducció de la precipitació no és clara, almenys fins a dia d’avui, sí que és veritat que la davallada de la precipitació es pronostica més sòlida i evident de cara a les dècades que vindran. Així, hi ha projeccions que assenyalen un descens de la precipitació mitjana anual a l’espai català del -7%, amb puntes a la primavera, l’estiu i la tardor.

 

 

Altres canvis previstos

 

Més enllà de tot això, els pronòstics climàtics també indiquen un augment destacat en el nombre de mesos càlids, menys dies de glaçada, més nits tropicals, més possibilitats d’episodis de precipitació diària molt rellevant i sequeres més llargues i intenses, amb tota la sèrie d’impactes que tot plegat implicarà.

 

 

 

CANVI CLIMÀTIC I RISCOS METEOROLÒGICS

 

Hi haurà més onades de calor

 

Existeix una probabilitat altíssima que la pujada de la temperatura en l’espai català i el major nombre d’aquests episodis de calor intensa i persistent que duen el nom d’onades de calor sigui una conseqüència directa del canvi climàtic, i en aquesta circumstància hi coincideixen tots els estudis i previsions. A més, l’increment de la temperatura es fa més palès i notori durant l’estiu, i també que les temperatures màximes s’alcen més en comparació les temperatures mínimes.

 

Precipitacions intenses

 

Pel que fa als episodis de precipitacions intenses, s’ha constatat que no existeix una tendència significativa i general en el territori del nombre de dies de pluges intenses. I lligat a això, no consta, tampoc, que la precipitació màxima en 24 hores no és més elevada que dècades enrere.

 

No hi ha unes conclusions clares que el nombre d’inundacions importants sigui més gran, encara que el nombre d’inundacions locals sí que ha pujat, segurament a conseqüència d’un exposició i vulnerabilitat superiors. Ara bé, sí que sembla que les precipitacions fortes a l’estiu augmenten, vinculat a un cert increment de la torrencialitat, i aquest detall no està clar que hagi d’incrementar-se massa més en temps futurs.

 

 

Les sequeres

 

És molt probable que les sequeres, com igualment s’espera que succeeixi en molts altres àmbits de la Mediterrània, augmentin en les properes dècades, tant en quant a la seva persistència, vigorositat i nombre d’episodis.

 

En aquest context, és fàcil que el període de secada estival sigui més durador i intens, reduint els recursos hídrics, amb menys aigua als embassaments, rius més minsos d’aigua i un desglaç inferior al Pirineu. Així, és molt possible que es produeixin èpoques d’estrès provocats per uns recursos menors.

 

De fet, l’impacte del canvi climàtic en la disponibilitat d’aigua és un dels reptes més decisius que tenim de cara a les dècades que vindran, des del punt de vista de la necessitat d’aigua per a les activitats humanes i el manteniment dels ecosistemes.

 

 

El canvi climàtic, alterador dels riscos meteorològics

 

I detalls importants: és molt factible, en definitiva, que el canvi climàtic tingui conseqüències directes en els riscos meteorològics i enfilar-ne el grau de perill. I també: que hi ha tres zones especialment sensibles a l’impacte del riscos meteorològics en les terres catalanes. D’un cantó, la façana litoral, amb les seves precipitacions violentes; d’un altre, l’àrea meridional de l’espai català, amb més calor i períodes sense pluja; i en tercer lloc, el Pirineu, amb la pèrdua d’una part del mantell nival.

 

Riuada del Besòs / Sant Adrià / Autor: Jordi Sacasas

Riuada del Besòs / Sant Adrià / Autor: Jordi Sacasas

 

Poderosa tempesta de final de tarda damunt la Catalunya interior / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Poderosa tempesta de final de tarda damunt la Catalunya interior / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

Les onades de calor cada vegada són i seran més vigoroses / Girona / Autor: Jordi Sacasas

Les onades de calor cada vegada són i seran més vigoroses / Girona / Autor: Jordi Sacasas