EFEMÈRIDES METEOROLÒGIQUES DESTACADES

PRIMERA PART: RECORDANT EFEMÈRIDES

 

INUNDACIONS

 

10-11 D’OCTUBRE DE 1994

 

L’any 1994 va portar un episodi meteorològic especialment tràgic. El 10 d’octubre i a causa del pas d’una baixa que no era en principi molt activa però que duia llevant als seu davant, es formà de matinada un nucli de tempesta a la comarca del Priorat i el Baix Camp que va anar seguit per la gènesi allí mateix i a primera hora del matí d’un cúmulonimbus d’una potència extraordinària.

 

Aquest monstre circulà paral·lel a la costa però pel prelitoral, provocant estralls per on passava. Riuades històriques com les del Francolí, entre d’altres, causaren greus inundacions i un nombre notable, superior a la desena, de víctimes mortals. Les pèrdues materials foren enormes per allí on havia circulat el cúmulonimbus.

 

Hem de pensar, per exemple, en quantitats de precipitació excepcionals, com els 415 litres d’Alforja, al Baix Camp. L’endemà, 11 d’octubre, potents tempestes que abocaren precipitacions de fins a 200 litres van causar nombrosos problemes a la Costa Brava, però no els estralls que les riuades havien dut el dia anterior al prelitoral de Tarragona i Barcelona, on el bon temps era a punt d’establir-se.

 

 

21 DE SETEMBRE DE 1995

 

El dia 21 de setembre del 1995 serà recordat com el de la gran tempesta del segle XX a la ciutat de Barcelona. De fet, a priori, la situació meteorològica en superfície no presentava gaire complicacions gràcies a estar a punt d’afectar-nos una falca anticiclònica que ens llançava aire fresquet del nord. Però la clau la vam haver d’anar a cercar als 5.500 metres d’altitud, on hi havia establert un solc, afavoridor d’inestabilitat. A més a més, els 21 graus de temperatura de l’aigua del mar foren decisius en aportar una gran quantitat d’energia cap als núvols.

 

La matinada i el matí anterior a aquell vespre una sèrie de nuclis tempestuosos es trobaven dintre mar. Malgrat tot, les hores centrals del dia foren assolellades a la capital catalana, amb una inseguretat incrementant-se a partir de mitja tarda, amb núvols cada vegada més amenaçadors. S’estaven gestant cúmulonimbus molt actius. L’aire humit aportat durant el dia per la marinada va ser clau per a generar-los.

 

Finalment, al vespre una tempesta molt potent es situà damunt la ciutat de Barcelona, especialment al voltant de l’Eixample. Tenint en compte que es tractava d’una sola tempesta, les quantitats de precipitació recollides foren històriques. Cal destacar els 145 litres de la Plaça Universitat, els 114 a Sagrada Família, els 92 a Lesseps, aquí amb intensitats de precipitació superiors als quatre litres i minut, o els 90 de la Sagrera. D’altra banda, l’observatori de la Vila Olímpica enregistrà tan sols 18 litres. En àrees properes a la capital catalana les precipitacions van ser intenses, però no torrencials.

 

Durant i després de la gran tempesta la ciutat fou un caos. Carrers baixant com rieres enduent-se l’aigua tot allò que trobava, baixos i soterranis inundats, grans embussos de trànsit i un home de 60 anys mort arrossegat per l’aigua al carrer Casanova, entre d’altres exemples. La tempesta més impressionant enregistrada el 1995 a Catalunya es formà i descarregà a Barcelona.

 

 

2 DE SETEMBRE DE 1996

 

El dia 2 de setembre del 1996 una tempesta impressionant afectà la comarca del Maresme, concretament la seva meitat meridional. De fet, la situació meteorològica en superfície era realment poc definida. Una àrea de poc gradient bàric afectava una àmplia zona, inclosa Catalunya. La clau, però, l’hem d’anar a cercar als 5.500 metres d’altura. Hi havia establerta una gota freda de –20 graus a la vertical del golf de Lleó. Els 22 graus de temperatura del mar i el fet que bufés marinada aportant humitat van contribuir, juntament amb l’aire fred d’altura, a desencadenar aquell monstre.

 

Convé ressaltar un fet espectacular. A les dues del migdia no hi havia cap núvol agafant desenvolupament vertical. Doncs bé, a dos quarts de cinc de la tarda es van iniciar les precipitacions tan fortes. Vol dir això que en tan poc espai de temps es va formar un núvol d’una potència extraordinària. Aquestes coses tan sorprenents les té el litoral català en el mes de setembre.

 

La gran tempesta d’aigua, pedra i vent es va abatre amb una gran violència entre dos quarts de cinc de la tarda i les sis en poblacions com Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Cabrils, Cabrera, Teià i Premià de Mar. Al voltant d’aquests nuclis habitats la precipitació no fou tan espectacular. Vilassar de Dalt enregistrà en aquest espai de temps 149 litres, Vilassar de Mar 140 i Cabrils 112, amb intensitats de precipitació de cinc litres i minut, fet que suposa una violència molt gran. Aquestes quantitats en noaranta minuts donen fe que realment es tractava d’una tempesta que feia època.

 

Un aiguat tan impressionant no du res de bo. En posarem uns exemples. En primer lloc, un veí de Cabrils morí arrossegat per l’aigua, mentre a Teià una altra persona va poder ser rescatada. En segon lloc, desenes de cotxes se’ls endugué la força de les rieres i el que no eren rieres, innombrables baixos i soterranis inundats, circulació tallada a la N-II i a la línia ferroviària i manca de subministrament elèctric i telèfon. I, en tercer lloc, els 1500 milions de pessetes en pèrdues materials i agrícoles.

 

 

10 DE JUNY DEL 2000

 

Les inundacions del 10 de juny del 2000 van ser especialment colpidores, i a més van demostrar que fora de la tardor també, tot i que molt més esporàdicament, pot haver-hi pluges torrencials. De fet, van ser colpidores perquè una de les àrees més castigades per l’aiguat va ser Montserrat i, sobretot, perquè hi va haver cinc morts, dues de les quals en l’esfondrament d’un pont de la N-II.

 

La causa principal de les inundacions va ser una depressió atlàntica que entrà pel nord-oest de la península Ibèrica i que se situà sobre les costes de Castelló i Tarragona. Anava acompanyada d’una massa d’aire fred en altitud. Però la depressió provocà durant la matinada un flux marcat de vent molt humit de llevant, que desencadenà les precipitacions torrencials. A tot això, s’ha d’afegir una temperatura del mar de fins a 20ºc, superior a la normal en aquelles dates i que ajudà a la gènesi dels cúmulonimbus.

 

Val a dir que els aiguats van produir-se a la matinada i afectaren primer el Baix Penedès. Hi va haver destrosses serioses a la població del Vendrell. Més tard, arribaren al Baix Llobregat i el Bages. La precipitació va ser especialment severa a l’entorn de Montserrat, i a l’abadia es visqueren moments d’una gran preocupació. En relació les quantitats de precipitació més notables, cal apuntar els 212 mm de Rajadell, al Bages, 208 a Sant Salvador de Guardiola, 210 a el Bruc, 194 a Masquefa, 188 a Sant Joan de Vilatorrada, 166 a Esparreguera i 113 al Vendrell.

 

 

31 DE JULIOL-1 D’AGOST DE 2002

 

L’episodi de la nit del 31 de juliol a l’1 d’agost del 2002 va ser veritablement excepcional en tractar-se d’una situació de precipitacions torrencials al pic de l’estiu. Una situació d’aquesta mena, fet i fet, mai s’havia donat, insistim que al bellmig de l’estiu, en la nostra història meteorològica més o menys recent per ser extremadament difícil. A més, els problemes ocasionats per l’aigua es van estendre per diferents comarques.

 

Atmosfèricament, novament res feia pensar en un aiguat d’aquella magnitud. De fet, teníem una mica d’aire fred en altura, entre –12ºc i -13ºc a 5.500 metres, que es combinava amb una baixa situada a França. Aquesta baixa ens enviava vent del nord fresc.

 

És cert que la tarda del 31 de juliol s’havien registrat 134 mm a la Garriga, però l’episodi de la costa central en si, on hi va haver els totals de precipitació més quantiosos, que ja haguessin estat poc usuals als mesos de setembre i octubre, els d’inundacions per antonomàsia, començà a primera hora del vespre. Llavors les primeres pluges intenses ja van regar el litoral barceloní. La tempesta va romandre estacionària damunt d’aquesta àrea durant unes cinc o sis hores. Per això les quantitats de pluja recollides van ser molt elevades. Mongat, al Maresme, va registrar 248 mm, Teià 222 mm, Tiana 218, el Masnou 217, Badalona 203, Alella 190, Vilassar 176 i Barcelona també 176. Es pot dir que fou un xàfec històric, una tempesta gairebé insòlita del pic de l’estiu i a l’entorn de Barcelona, una situació realment anòmala en un estiu que va ser, en línies generals i en el conjunt de Catalunya, poc calorós i plujós.

 

 

29-30 DE NOVEMBRE DE 2014

 

Els dies 29 i 30 de novembre de 2014 es va produir un episodi de precipitacions molt intenses, cosa que denota que, fins i tot al final de la tardor, malgrat que el risc de pluges torrencials ha davallat tan avançat el calendari, cal no descartar-les. I és que aquell episodi es pot definir d’inundacions.

 

La causa de les tempestes tan potents l’hem de cercar en la depressió que, des del sud de la Península, es va acabar posicionant entre el País Valencià i les Balears, factor que va implicar una llevantada de primera divisió cap a Catalunya. Van destacar, en aquest sentit, els 336 mm recollits a l’estació automàtica del Servei Meteorològic de Catalunya instal·lada als Ports, només el dia 29, dada que va representar, fins llavors, el registre més elevat en 24 hores en una estació de la xarxa del SMC.

 

Val a dir que, l’endemà, les precipitacions més intenses van produir-se a l’Alt Empordà, amb valors superiors als 200 mm, i fins i tot, entremig, es van formar diverses tempestes potentíssimes, de matinada, en aquesta comarca que van ocasionar molts problemes. A més, molts rius del quadrant nord-oriental de Catalunya van tenir crescudes serioses i desbordaments. I és que alguns dels nuclis tempestuosos van abocar intensitats de precipitació realment importants, tot i que en altres indrets més aviat es va tractar de pluges moderades i continuades.

 

A més a més, val a dir que la força del vent de l’est i el nord-est i l’estat del mar també van ser notables, malgrat que, per sobre d’això, el que de debò va caracteritzar la llevantada de finals de novembre del 2014 van ser les precipitacions tan copioses.

 

 

12  D’OCTUBRE DE 2016

 

La combinació d’una temperatura de l’aigua del mar anormalment càlida per les dates, d’un solc en altura a l’oest de Catalunya i de l’entrada d’aire molt humit mediterrani del sud-est va provocar, amb l’ajut dels relleus de la Serralada Litoral que originaven l’efecte palanca, un episodi de precipitacions torrencials al Maresme, particularment a la part inferior i central de la comarca.

 

La potencia excepcional de les tempestes d’aquella tarda al Maresme, i cal remarcar que del tot inusual perquè no es disposa de dades que evidenciïn, en el passat, un aiguat d’aquesta magnitud a la contrada, va causar severes rierades, amb nombroses incidències, inundacions i estralls, i fins i tot amb una víctima mortal que va ser arrossegada per l’aigua dins el seu cotxe. Així, analitzant els registres de precipitació, el precedent del setembre del 1996 va quedar superat amb escreix.

 

Per bé que en amplis sectors d’aquesta zona de la costa central es van superar els 100 mm, és cert els valors màxims es van donar a Vilassar de Mar i Cabrils, amb 257 mm i 234 mm, respectivament, fins a mig matí del dia posterior, encara que gairebé tots caiguts la tarda del 12. I malgrat que aquests registres siguin sumament importants, cal constatar, també, la intensitat de la precipitació, sobretot a Cabrils. Així, en aquesta vila es van mesuar 133 mm en una hora i 85 en 30 minuts, valors horari i semihorari rècord, fins aleshores, en la xarxa d’estacions automàtiques del Servei Meteorològic de Catalunya, i una mostra prou considerable de la violència extrema d’una tempesta que tampoc va dur res de bo.

 

 

22-23 D’OCTUBRE DE 2019

 

Les greus inundacions de finals d’octubre de 2019 són, fins al moment, les pitjors de la dècada i, fins i tot, del que portem de segle XXI a Catalunya. De fet, s’han de considerar d’aquesta manera valorant les quantitats de precipitació recollides, les destrosses i les set víctimes mortals. I també: les causes dels aiguats van ser l’entrada de vent de llevant que va provocar una depressió mediterrània, en combinació amb un considerable embossament d’aire fred en altura. 

 

Les comarques que van registrar les precipitacions torrencials van ser el Baix Camp, el Priorat, la Conca de Barberà i les Garrigues, centrades en la tarda i vespre del dia 22. Així, el diluvi va comportar una potentíssima riuada del Francolí, que ho va malmetre tot al seu pas. I per exemple, la precipitació més destacada es va produir a Prades, al Baix Camp, amb 292 mm, tot i que van ser diverses les poblacions que van superar els 200 mm.

 

Malgrat que les tempestes més impressionants van descarregar en aquesta àrea geogràfica, hi va haver un segon nucli, però per dessota del primer, de pluges realment intenses, que va ser l’Èmpordà, on la precipitació va passar lleugerament dels 200 mm. A més, a banda d’aiguats, la situació de llevant va generar un tornado, un esclafit, mànegues i nombroses afectacions en la xarxa viària i ferroviària.

 

 

 

TORBONADES

 

 

9 D’AGOST DE 1989

 

Les torbonades són, per antonomàsia, un dels fenòmens violents que ens visiten a Catalunya, i les àrees més poblades del territori, com demostra l’exemple, també en poden ser afectades. A més, queda palès que a l’estiu n’hi pot haver i de realment potents.

 

Atès la violència i els diversos estralls que causà, la torbonada que a les cinc de la matinada de l’11 d’agost del 1989 afectà la ciutat de Barcelona i la seva rodalia va ser catalogada de gairebé històrica. Lligat a això, es tractà d’una de les tres més grans tempestes, juntament amb la del 1914 i el 1995, que van afectar Barcelona durant el segle XX.

 

La fortíssima tempesta, que va escombrar la ciutat en un recorregut que anava del Tibidabo fins a mar i que, tot i així, no va abocar registres totals de precipitació extraordinaris, va venir caracteritzada, en particular, per les ràfegues de vent superiors als 100 km/h, caiguda de llamps i unes grans intensitats de precipitació momentània.

 

 

ESCLAFITS

 

17 D’AGOST DE 2003

El 17 d’agost del 2003 es va produir un episodi de meteorologia severa, ben probablement lligat a l’excepcionalitat tèrmica d’aquell estiu. Així, un potent esclafit, un terme molt poc conegut fins aleshores, un dels fenòmens més violents que podem tenir a Catalunya, va acompanyar una massa de cúmulonimbus que va escombrar una bona part del Principat de sud-oest a nord-est durant el matí.

 

És veritat que les precipitacions no van ser considerades de torrencials, però sí d’intenses. Però, indubtablement, el fenomen més destacat, per damunt de les mateixes precipitacions en forma d’aigua, calamarsa i pedra, va ser la força extrema del vent a conseqüència de diversos esclafits. A Manresa s’hi va mesurar la ratxa més espectacular: 182km/h, de procedència oest sud-oest. Es creu, tot i així, que hi hagué ventades més impressionants. Sense anar més lluny, les investigacions van portar a deduir la presència d’almenys tres tornados, concretament a l’Alt Camp, al Bages i a Osona. En qualsevol cas, els esclafits més virulents van donar-se al Bages i Osona. Per tant, les destrosses van ser enormes en algunes poblacions i l’esglai dels seus habitants no va ser gaire menor.

 

Atmosfèricament parlant, convé apuntar que es detectava la presència d’una certa àrea de baixes pressions en superfície que es combinava amb l’existència d’una petita massa d’aire fred en altura. Aparentment, res que hagués de portar grans estralls. De tota manera, la gran calorada de les setmanes precedents podia congriar tempestes violentes. Així, el dia 17 va ser el dia de l’esclafit, un event de temps sever capaç de provocar tants danys com un tornado, però, sense dubte, d’un abast territorial molt més extens.

 

 

 

 

TORNADOS

 

 

31 D’AGOST DE 1994

 

Ara és el moment de comentar el tornado més famós a Catalunya. La tarda del 31 d’agost del 1994 es produí a Catalunya un fenomen realment excepcional per la seva entitat. La tranquil·la localitat de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, patí un gran ensurt. Un tornado gens menyspreable afectà les afores de la vila. Eren les cinc de la tarda quan els seus habitants van poder comtemplar in situ l’espectacle d’un fenomen devastador.

 

De fet, ningú podia imaginar-se un fenomen extrem com aquest aquella tarda de finals d’estiu malgrat ser els inicis de la temporada en què sovintejen els fenòmens violents. La situació del temps no era gaire dòcil després del pas d’una pertorbació la matinada anterior i a l’espera d’una de nova per a les properes hores. Aquella tarda, davant la segona pertorbació, diversos nuclis tempestuosos es van estendre pel terç sud-occidental de la geografia catalana. Un d’aquests nuclis originà el famós tornado.

 

El fenomen durà uns vint minuts. Es va creure que en un primer moment podria haver tingut un diàmetre superior als cent metres, tot i que aquest va anar reduïnt-se. Malgrat afectar les afores de la població, el tornado provocà nombrosos desperfectes durant el seu recorregut d’un quilòmetre. Tot i que sortosament no hi hagué danys personals, sí que diverses cases i camps de conreu van quedar malmesos , en què van caure teulades, xemeneies, arbres i línies d’alta tensió. L’endemà, primer de setembre, la normalitat va anar tornant a la vila que s’havia fet seva un fenomen d’una gran destrucció. Dies després, les imatges van arribar al país per excel·lència en tornados: els Estats Units.

 

 

7-8 SETEMBRE DE 2005

 

Un embossament d’aire fred en altura ubicat al nord-oest de Catalunya i la presència en superfície d’una àrea de baixes pressions damunt nostre van provocar el 7 de setembre del 2005 una sèrie de tempestes i, amb elles, un episodi mediàtic de tornados i mànegues a Catalunya, a la costa central i en concret al Baix Llobregat i el Garraf i durant la tarda.

 

Cal dir que quatre tornados extremadament fotogènics van entrar a la costa, procedents del mar. Van provocar destrosses importants, i fins i tot dos d’ells van penetrar a l’aeroport d’El Prat, on es va remarcar que havien fet moure dos avions. L’endemà, se’n va formar un altre, aquest a Mollet, al matí. És a dir: cinc tornados en menys de 24 hores, per adonar-nos de la significació de l’episodi.

 

És interessant comentar que el més fort dels tornados va tenir un grau 2 en l’escala de Fujita, detall que exemplifica que els vents, al seu pas, ni que fos per poc, podrien haver superat els 200 Km/h.

 

A la pràctica, l’episodi va mostrar que a Catalunya els tornados no són fenòmens excepcionals, però sí que hem de valorar que relativament estranys. Malgrat aquesta realitat, és convenient insistir en què el punt central de l’episodi va ser el dia 7, tot i que, entre tots dos dies, es van comptabilitzar una vintena de mànegues. Dit d’una altra manera: una nova mostra a afegir al què estem dient, que aquella va ser una situació extraordinària atès el nombre tan elevat i gens usual d’events tornàdics que es van generar.

 

 

 

 

NEVADES

 

 

25 DE DESEMBRE DE 1962

 

La nevada més espectacular caiguda a la costa catalana en tot el segle s’enregistrà, per a memòria de molts, el 25 de desembre del 1962. Podem dir que es tracta, la del 1962, de la nevada més famosa caiguda a Catalunya. No endebades, fou un temporal que marcà dues generacions.

 

La barreja de dues masses d’aire contrastades, d’una banda havia entrat aire molt fred continental i d’una altra l’aire humit impulsat per una baixa que entrà a la Mediterrània, fou la causant de la famosa nevada enregistrada entre el Baix Empordà i el Tarragonès, però amb una especial incidència al Barcelonès.

 

No només va ser insòlita per la seva intensitat, sinó també fruit d’haver estat nevant durant vint-i-quatre hores de manera ininterrompuda. Es van iniciar els primers flocs de neu cap a la una de la matinada, quan moltes persones s’ho van prendre amb alegria en sortir de la missa del Gall. Tot sencer es passà nevant la diada de Nadal. Així, fins la matinada de Sant Esteve no es van aturar les precipitacions. Finalment, una vegada els vint-i-cinc milions de metres cúbics de neu acumulada damunt la ciutat s’anaren fonent, Barcelona anà recuperant la normalitat després d’haver quedat paralitzada per un gruix de mig metre al centre de la ciutat i que va arribar als 80 cm a l’observatori Fabra.

 

 

30 DE GENER DEL 1986

 

Si hem de destacar una nevada que hagi afectat l’interior de Catalunya durant les darreres dècades, destacar d’entre les diverses d’importants que hi hagut i que han causat un bon caos, convé fixar totes les mirades en la del 30 de gener del 1986.

 

El 30 de gener del 1986 l’interior de Catalunya, especialment en l’àmbit barceloní i gironí, va ser afectat pel temporal de neu més important del segle XX en aquest sector geogràfic. Es tractà d’una situació extraordinària. La responsable va ser una gran depressió atlàntica que anà a parar davant la Costa Brava i que havia baixat des de l’Atlàntic Nord. La depressió impulsava una massa d’aire humida de la Mediterrània, barrejant-se amb aire molt fred continental. És a dir: una combinació perfecta perquè nevés, i molt, en cotes baixes.

 

La situació es va poder qualificar de temporal de neu a l’interior de Barcelona i Girona. Hi havia quantitats de precipitació que fregaven els 100 mm, agreujats per vents del nord-est superiors als 100 km/h. Així, les principals conseqüències provocades per l’enorme depressió van ser el caos i els desgavells que afectaren nombroses comarques. Moltes zones boscoses van esfondrar-se fruit del pes de la neu humida, la xarxa de carreteres quedà seriosament afectada, hi hagué línies de ferrocarril tallades i el subministrament elèctric també tallat són tan sols uns quants exemples d’entre les conseqüències d’aquella nevada monumental a la Catalunya interior.

 

 

 

1 DE MARÇ DE 1993

 

L’1 de març del 1993 la protagonista a Catalunya va ser la neu. La nevada es va poder qualificar de quasi bé excepcional atès la seva intensitat. Al Barcelonès no nevava amb tanta quantitat d’ençà la històrica del 25 de desembre del 1962, i, de fet, es va poder comprovar que al març, tot i ser ja més dificultós, la possibilitat de neu al litoral segueix ben present.

 

La neu causà nombrosos entrebancs. Independentment dels gairebé 30 cm acumulats a la Serralada Litoral en la seva zona central, cal destacar els talls elèctrics, averies en la telefonia, col·lapses i retencions en les carreteres de Barcelona i rodalia, així com algunes de tallades, i evacuació de col.legis.

 

Com sol ser habitual en els episodis de nevades arran de mar, una depressió mediterrània es va barrejar amb una massa d’aire fred de l’interior d’Europa. I, d’aquella situació, se’n va destacar la polèmica generada perquè la nevada s’havia previst per al cap de setmana i, per tant, es va endarredir. Moltes persones amb interessos econòmics de cap de setmana van acusar els homes del temps de poc encertats.

 

 

21 DE NOVEMBRE DE 1999

 

El 21 de novembre del 1999 va caure una nevada històrica a Barcelona i l’àrea metropolitana, però no històrica per la intensitat sinó perque arribà molt d’hora, i a més quallà en algunes ciutats i viles de la costa central, fins i tot a les platges. Aquella sí que va ser una nevada molt poc usual.

 

La nevada va ser causada per una depressió situada a Itàlia i que enviava aire molt fred continental des del dia anterior i per la presència d’un embossament d’aire fred en altura que, juntament amb l’existència d’humitat a l’atmosfera, generà les nuvolades durant el matí.

 

És cert: finalitzada arreu al migdia, la nevada va caure, a estones, amb força. Cal dir, a més a més, que es va circumscriure al voltant de Barcelona, però en un espai territorial reduït. Tot i així, a la capital catalana es van mesurar 2 cm, i a les parts altes de la Serralada Litoral no es van arribar a assolir els 10 cm.

 

A la pràctica, aquella nevada va ser especialment sorprenent, i no ens estaríem de remarcar-ho. I és que per trobar la combinació de nevada i que aquesta qualli al sòl a la ciutat de Barcelona tan abans del començament de l’hivern, ens vam haver de remuntar a l’any 1640. És a dir: més de 300 anys. Va ser una nevada, doncs, que va caler assaborir.

 

 

8 DE MARÇ DE 2010

 

efemerides8març2010

 

El 8 de març del 2010 és, de ben segur, recordat per milions de catalans. De fet, una nevada, en molts punts monumental, va afectar més de 2/3 del nostre territori. Va ser provocada per una depressió activa que es va situar damunt de Menorca, que enviava una massa d’aire fred, però a la vegada humit, ja que tenia recorregut marítim, del nord-est. I una bossa freda en altura va fer la resta.

 

Cal anunciar que va ser una de les nevades més generals i intenses de les darreres dècades, i, a més a més, va ser especialment mediàtica. A banda, va sorprendre perquè es va produir a les acaballes de l’hivern, més que estrenat, ja, el mes de març. Però el temporal va ser memorable, i tan sols se’n va salvar l’extrem oest i el litoral tarragoní.

 

Per contra, les contrades més afectades foren les gironines i les barcelonines. En relació els gruixos mesurats en indrets on la neu és poc corrent, van destacar els 30 cm de la Bisbal d’Empordà o el 25 de Girona. A més, a primera línia de mar, Marató va mesurar 8 cm, Badalona 7 i Barcelona, entre 2 i 10 en funció de la zona, tot i que a l’observatori Fabra s’hi va acumular un pam de neu.

 

Un dels aspectes més remarcables de l’episodi tan important, que a Barcelona i la seva rodalia més inmediata tenia com a últim precedent el 5 de gener del 1985, va ser el caos absolut que hi hagué. Per exemple, la xarxa viària tallada, la ferroviària també, el subministrament elèctric, també, i unes destrosses gegantines en molts boscos. En essència, Barcelona, però no només la capital catalana, va patir molt aquell episodi gairebé històric. I una curiositat: diverses de les nevades més intenses, durant la tarda, a les comarques de Girona i Barcelona van ser en forma de tempesta, una circumstància realment anòmala al litoral i prelitoral català.

 

 

 

VENTADES

 

 

24 DE GENER DE 2009

 

efemerides24gener2009

 

El 24 de gener del 2009 una depressió molt fonda que va circular damunt de França ens va deixar una importantíssima ventada, primer de l’oest i després del nord, a Catalunya. I el més desgraciat: va ser tràgica, amb vuit morts, el primer ja del dia anterior. A banda de lamentar les pèrdues humanes, la destrossa en molts boscos del territori va ser de les que fan feredat.

 

Cal dir que va ser a l’àrea metropolitana on es van produir la gran majoria de víctimes. I és que, a Barcelona i la seva rodalia, les ratxes de ponent a mestral van superar els 100 Km/h en moltíssíms punts, una dada molt poc corrent. Tan poc per fer-nos una idea, que una ventada d’aquesta magnitud no es donava, a les ciutats més poblades de Catalunya, des del febrer del 1989. Per exemple, la Zona Universitària de la ciutat va arribar als 128 Km/h.

 

En tot cas, les ràfegues més desfermades no es van donar prop de Barcelona. Així, a Portbou, a l’Alt Empordà, es va mesurar un cop de tramuntana de 200 Km/h, un dels més grans assolits per aquesta estació automàtica del Servei Meteorològic de Catalunya que sol deixar uns registres de vent veritablement espectaculars. Aquest valor es va produir a la tarda, mentre que a l’àrea metropolitana els vendavals més seriosos van ser al matí, com també fora del sector més poblat. Així, una dada no oficial va donar 214 Km/h a Mediona, a l’Alt Penedès.

 

 

9 DE DESEMBRE DE 2014

 

El 9 de desembre del 2014 Catalunya va viure una ventada important, que va ser especialment rellevant, observant-ne les conseqüències, al litoral i prelitoral barceloní, inclosa, per tant, l’àrea metropolitana, on van haver de lamentar-se dues víctimes mortals a Terrassa a causa de ràfegues que van assolir, en aquesta ciutat, els 140 Km/h, un valor extraordinari per tractar-se d’un indret, en efecte, de l’àrea metropolitana.

 

El joc entre un anticicló potent ubicat a l’oest de Galícia i una depressió sobre d’Itàlia va provocar una forta entrada de vent del nord al nord-est, que, observant-ne un mapa d’isòbares, es veu molt clar que l’entrada d’aire de l’interior d’Europa era francament marcada. Aquell dia, sobretot durant el matí, la tramuntana va atacar amb virulència zones tan poc habituals afectades com Barcelona i la seva rodalia. I és que, efectivament, la tramuntana hi és molt poc corrent, però quan hi arriba sol ser severa, que és el que va passar.

 

És important tenir en compte que el darrer precedent d’un episodi de vent tan considerable i bastant generalitzat datava del gener del 2009. Val a dir, en relació a això, que diversos sectors del Prepirineu i de l’Empordà també van patir cops de vent del nord francament violents. Així, el registre més notori es va donar al Santuari de Queralt, molt a prop de Berga, on es van mesurar 176 Km/h. Com a dada curiosa, fet i fet, Portbou, tot i ser una tramuntanada, no va assolir, doncs, la ratxa més impressionant.

 

 

 

ONADES DE CALOR

 

 

4 DE JULIOL DE 1994

 

 

Una onada de calor molt seriosa, de les més notables de les últimes dècades, va portar a l’interior de Catalunya valors de temperatura realment caniculars, espectaculars en alguns casos, el 4 de juliol del 1994. A més a més, lligat a aquest episodi de tantíssima calor, es van produir un seguit d’incendis forestals d’una gran envergadura, sobretot a la Catalunya central.

 

A la pràctica, el dia 4 de juliol del 1994 no va dur res de bo a Catalunya. Així, el els darrers precedents d’episodis de tanta calor dataven del 1987 i 1982. De fet, la calorada que va abatre’s damunt de Catalunya, també la van patir a la resta de la Península, i com sempre que hi ha aquestes situacions al pic de l’estiu, són generades per l’atac d’una massa d’aire molt càlida procedent del Sàhara, que s’havia iniciat el dia anterior i es va reforçar el dia 4, malgrat que, l’endemà, les temperatures van començar un procés cap a la normalització. Per tant, va durar un dia, però els seus efectes en forma d’incendis van persistir unes quantes jornades.

Les temperatures màximes van fregar en àrees del prelitoral i de l’interior els rècords absoluts dels anys 1982 i 1987, tot i que en diversos trams costaners eren molt més baixes fruit de l’aire fresquet del mar. Per exemple, com a temperatures més altes convé anomenar els 43ºC de Montblanc, la més alta del Principat durant l’episodi i una de les més càlides de la història meteorològica catalana, els 42 de Balaguer, 41 a Manresa i 40 tant a Sabadell, Mollet, Cardedeu i Roquetes, entre d’altres.

 

 

 

 

 

11-14 AGOST DE 2003

 

Entre l’11 i el 14 d’agost del 2003, una important onada de calor, la més rellevant d’aquell estiu històric i una de les més notables de les darreres dècades, es va abatre damunt de Catalunya. Un nou atac de vents molt càlids del nord d’Àfrica en va ser el responsable directe.

 

En essència, aquella onada de calor de primera categoria va deixar registres de temperatura excepcionals en nombrosos punts del territori català, sobretot els dos dies centrals de l’episodi, o sigui, el 12 i 13 d’agost. Cal recordar que els valors més caniculars, molt per damunt de les mitjanes de les dates, es van donar tant a Ponent, com a les Terres de l’Ebre i al Gironès, sense oblidar la ciutat de Barcelona, que va tenir una de les màximes més elevades de tota la seva història de registres intrumentals més que centenària. Així, el dia 12, els 38,6 ºC van ser tota una fita.

 

De tota manera, amb la intenció d’anotar més temperatures exagerades, cal apuntar, també, els 41,6 ºC de Torres de Segre, al Segrià, sent la més alta de l’episodi arreu de Catalunya, els 41,2 ºC de Girona, 41,1 ºC a Vinebre o 40,9 ºC a Lleida. I més coses: algunes mínimes, al litoral, poc van baixar dels 30 ºC. I val a dir, finalment, que aquella gran calorada, que en certa manera ja havia començat el dia 7, va afavorir que l’agost del 2003 fos el més calorós de la nostra història.

 

 

 

 

 

5-7 DE JULIOL DE 2015

 

Catalunya va viure, en aquest episodi, una de les onades de calor més potents de la història. Causada per la irrupció d’una massa d’aire extremadament càlida de procedència sahariana, la temperatura, en línies generals, no pujava tant des del juliol de  1994, sent similar, fins i tot, als registres històrics del juliol de 1982. Per tant, es dedueix que una onada de calor tan extrema com la del 2015 tan sols es presenta molt de tant en tant.

 

Per bé que la gran calorada formava part d’una tongada que durava des de finals de juny, és veritat que els valors extraordinaris es van produir el dia 5 i, sobretot, el 7. Així, el 5 es van assolir 43ºC a Banyoles i Anglès. Malgrat tot, el 7, el llindar dels 40ºC o més es va estendre clarament per àmplies comarques, repetint-se els 43, però en aquesta ocasió en més poblacions.

 

Artés, amb 43,0ºC, va anotar-se la màxima de Catalunya, sent com la de Banyoles de dos dies abans –que també van ser 43,0ºC-, una de les temperatures més exageradament altes de la nostra història meteorològica. Ara bé, unes poques dècimes per dessota, però considerant-se, igualment, 43ºC, es van mesurar aquella tarda excepcional a Lleida, Tàrrega, Sant Salvador de Guardiola i els Guiamets, remarcant que es tractava d’una jornada increïblement calorosa i apta per ser recordada.

 

 

 

 

 

2-6 D’AGOST DE 2018

 

A causa de l’atac d’una massa d’aire molt càlida de procedència nord-africana, entre el 2 i el 6 d’agost una considerable onada de calor va afectar gran part del territori, sobretot les comarques del litoral i el prelitoral.

 

El pic de calor es va produir el dia 4. En aquest sentit, van destacar els 42,3ºC de l’Observatori de l’Ebre, al municipi de Roquetes, al Baix Ebre, registrant-se l’endemà 41,6ºC a Vinebre, a la Ribera d’Ebre. Però és que el dia 4 es van mesurar valors de 40ºC en sectors molt poc habituals per aquests llindars, com Tarragona i Barcelona. Per exemple, la Zona Universitària de Barcelona va arribar als 39,8ºC, una de les temperatures més elevades de la història meteorològica de la ciutat.

 

A banda, Barcelona va anotar el dia 5 una mínima de 30ºC, que tenia un únic precedent, el juliol del 1982. Amb tot, la mínima més alta va ser a Portbou, amb 31ºC, tot i que durant força dies consecutius les mínimes de la costa central i Daurada van superar els 25ºC.

 

 

 

 

26-30 DE JUNY DE 2019

 

A finals de juny de 2019, Catalunya va patir una de les tres grans onades de calor de la seva història. Fins i tot, lleugerament superior a la del juliol de 2015 i, com a mínim, equiparable a la del juliol de 1982, i amb una responsable clara de l’episodi, que va ser  l’atac d’una potent massa d’aire molt càlid arribada del nord d’Àfrica.

 

Catalunya va batre el seu rècord històric de temperatura, focalitzats en els 43,8ºC d’Alcarràs, al Segrià, el 29 de juny, que arrodonits són 44ºC, precedits el dia anterior pels 43,6ºC d’Artés, al Bages. A més, tant Girona, amb 43,3ºC, com Lleida, amb 43,1ºC, van assolir els valors més elevats mai registrats en aquestes ciutats, sense oblidar els 43,5ºC de Castellbisbal i Vinebre.

 

Les puntes màximes de calor es van produir el 28 i 29 de juny, que és quan l’extensió territorial de la immensa calorada va ser més destacable, i parell de jornades en què la temperatura màxima es va desbocar més, amb uns registres en àmplies zones de l’espai català sovint insòlits i del tot extraordinaris.

 

 

 

 

 

TEMPORALS DE MAR

 

 

26 DE DESEMBRE DE 2008

 

efemerides26desembre2008

 

Una llevantada terrible va assolar la Costa Brava entre la tarda i la nit del dia de Sant Esteve de l’any 2008. En efecte, va ser considerat un dels temporals marítims més exagerats de la història meteorològica catalana. De fet, una llevantada de tanta magnitud no es donava al nord del litoral català en dècades, sent, precisament la Costa Brava, la banda costanera que sol enregistrar els estats del mar més contundents. En aquella ocasió, la boia que té el Servei Meteorològic de Catalunya davant del golf de Roses va mesurar, a les sis de la tarda, una onada de nou metres, mentre que la mitjana de les ones, fins la nit, va ser de sis metres.

 

Una activa depressió ubicada entre el nord de les Balears i la costa catalana va provocar una marcada advecció de vent de llevant a gregal, de l’est al nord-est, especialment visible en la segona meitat de la jornada. De fet, les destrosses a la Costa Brava van ser enormes a primera línia de mar, i les restes, pel que fa a l’onatge, del gran temporal van persistir uns quants dies.

 

L’episodi va ser sever, i també mediàtic. A la pràctica, un temporal tan gros a la Mediterrània és poc freqüent. A més, a la costa central i la Costa Daurada, l’altura de les ones va ser infinitament menor. Així, al litoral septentrional de Catalunya, l’anomenada llevantada de Sant Esteve va portar la desolació. Ports, passeigs marítims, platges i equipaments i infraestructures diverses van rebre l’embat d’un mar veritablement endimoniat com poques s’ha vist. I malgrat que la característica principal de l’episodi va ser l’estat del mar, val a dir que, també, hi hagué nevades intenses en cotes relativament baixes.

 

 

 

 

21-22 GENER DE 2017

 

Entre la tarda del dissabte 21 de gener i la matinada següent, la costa catalana va patir un dels temporals marítims més grandiosos dels darrers temps, castigant d’una manera particular la Costa Brava i la costa central. Així, per bé que a la franja nord del litoral tan sols unes setmanes abans, el 20 de desembre, havia tingut un temporal similar, és ben cert que a la façana costanera més poblada de Catatunya les onades no eren tan exagerades des de l’octubre de 2003 i novembre de 2001. Precisament, la causa també en va ser, llavors, una potent gregalada o ventada del nord-est.

 

La raó de l’enorme temporal, que va assolir la categoria de mar brava, el vam haver de cercar en l’aproximació i reforçament d’una depressió que va anar a parar uns quilòmetres al sud de Mallorca. Així, en el seu moviment al voltant del centre de la depressió, l’aire xocava contra el litoral de procedència nord-est, i a més ho feia amb intensitat perquè les línies isòbares es trobaven prou juntes entre si. En aquest sentit, el vent va fregar els 100 km/h en diverses estacions de la costa barcelonina. A més, la precipitació va ser intensa, amb valors acostant-se als 200 mm a l’Alt Empordà en tot l’episodi, als dos extrems del territori.

 

Concretant en l’onatge, cal apuntar que per bé que l’onada més immensa es va mesurar mar endins davant del cap de Begur, amb gairebé onze metres d’alçària, sí que va ser sorprenent la dada donada per la boia ubicada a tocar del port de Barcelona, amb onades que van ser superiors, tot i que per poc, als vuit metres. Francament, un registre d’aquesta magnitud a la costa central és molt poc habitual. Lligat a aquesta realitat, val a dir que, en diversos trams de primera línia de mar, les destrosses van ser molt considerables. I és que és important remarcar que un temporal de tanta entitat i tan generalitzat no es veu, a Catalunya, gaire sovint.

 

 

 

 

 

 

SEGONA PART

 

UN EPISODI AL DETALL: L’ESTIU DEL 2003, EL MÉS CALORÓS EN

 

MIL ANYS      

 

L’ESTIU DEL 2003, INSÒLITAMENT CALORÓS

 

El clima canvia. Fluctua. Sempre ho ha fet i ho segueix fent. Encara més: aquesta variablitat sembla que ha de tenir continuïtat. Però per constatar aquesta variabilitat climàtica és necessari disposar de les anomenades sèries climàtiques que, per ser fiables, en general han d’abastar un període d’almenys 30 anys. Aquestes sèries es concentren especialment en les temperatures i les precipitacions. En altres paraules: en les dues variables majors de la climatologia.

 

Precisament, una d’aquestes variables majors, la precipitació, és la que sol mostrar una més gran irregularitat en la nostra regió, fins i tot més que la temperatura. Això no obstant, va ser la temperatura la que durant dos estius consecutius va afectar de manera directa el benestar i les vacances de la població catalana. Així, l’època estival del 2002 va estar caracteritzada per la presència de nuvolositat freqüent, precipitacions superiors o molt superiors a les normals, amb un episodi molt destacat entremig, i unes temperatures clarament inferiors a les mitjanes. Tot plegat, va agafar el seu moment culminant durant el mes d’agost, que va ser especialment revoltat.

 

Més d’un patia que l’estiu següent, el del 2003, el temps es comportés de la mateixa manera, tenint en compte que va aixafar les vacances de molts ciutadans i l’economia turística se’n va ressentir. Però, ¿qui ens anava a dir que ens trobàvem a les portes d’un estiu històric, extraordinari i inèdit?. En efecte, l’any 2003 serà recordat com el de l’estiu més calorós de la història. Així, ras i curt. No és poca cosa afirmar-ho. Des que hi ha dades a Catalunya mai s’havien registrat unes temperatures mitjanes com les que vam haver de patir, encara que de rècords de calor absoluts no n’hi hagueren molts. Va ser la persistència de les temperatures altes, sovint caniculars, el que va fer històric els mesos de juliol i, sobretot, juny i agost. Aquest, per exemple, ens va impressionar a molts. És ben cert: a criteri de l’eminent climatòleg Javier Martín-Vide, en un article a la premsa analitzant aquell estiu, el del 2003 havia estat el més calorós en mil anys. Paraules majors, en definitiva.

 

I bé, en dotze mesos de diferència dos contrastos tan notables, tan exagerats, però un exemple molt significatiu de la variabilitat i irregularitat climàtica del nostre país. No ens passà per alt que moltes persones van acusar directament el canvi climàtic de la calor insuportable que havien sofert. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’estiu del 2003 va calar fons en la societat. El record de la seva excepcionalitat, doncs, és inqüestionable.

 

 

ELS ESTIUS CATALANS

 

Tothom sap que en les nostres latituds l’estació de l’any més càlida és l’estiu. En la nostra regió, hivern i estiu són prou diferenciats. L’un, convida a abrigar-nos una mica, de vegades força més. L’altre, ens permet anar a la platja i sovint ens fa suar. El pas de les estacions determina la divergència entre l’època càlida i la freda, tot i que Catalunya no és un territori especialment fred a l’hivern. L’estiu, cal tenir-ho en compte, tampoc és molt calorós, per més que als habitants de la costa ens sembli conviure amb la xafogor durant tres mesos.

 

Els estius catalans poden tenir les seves diferències i contrarietats d’un any per l’altre. Ho hem vist prou bé . De fet, l’estiu del 2003 va ser insòlit i, a més, el del 2002, l’anterior, va ser un dels més frescos de la història, i que, a més a més, tenia un precedent relativament llunyà i encara més descarat en l’any 1977, que també va tenir en període estival humit i poc calorós. Malgrat aquests contrastos, els estius solen ser bastant monòtons; és a dir, el sol i la calor són els dos elements cabdals, els dos elements que, quasi a diari, ens acompanyen en aquells mesos.

 

Qui més qui menys tendeix ràpidament a associar l’estiu, o les vacances, amb jornades lluminoses on la màniga curta i la platja es fan imprescindibles. Només ho espatlla algun estiu rebel, estrany, com els esmentats del 1977 i el 2002, tot i que els inicis de l’època estival del 1992, que es patia per si plouria durant els Jocs Olímpics, van ser bastant dolentots, o bé una situació de tempestes, encara que el banyista en té prou amb un banc de grisos estratocúmuls per maleir el temps. I aquests bancs es presenten, en ocasions, amb preferència a la costa central.

 

Al litoral, la xafogor, que, a la pràctica, és la mescla entre la calor i la humitat, es manifesta amb claredat al llarg de molts dies de l’estació. L’ambient pesat, carregós, dels vespres, que es veu reforçat per unes certes condicions d’illa de calor, és palpable en moltes ciutats i viles del tram costaner. És cert que a l’interior, per la menor influència marítima, la xafogor hi és menys present, el que no exclou que aquestes siguin, precisament, les contrades que assoleixen les temperatures més elevades gairebé a diari. Hi hagi nuvolositat, llueixi el Sol, faci vent o no, tinguem una situació de pantà baromètric o una onada de calor les terres més continentals amb molta freqüència s’emporten els valors màxims. La marinada, en canvi, el ventilador gegantí que refresca les zones més properes al mar, impedeix que els observatoris de la costa, per exemple, arribin a cotes de 40ºC.

 

No tan sols l’estiu és l’estació més calorosa, sinó que, a més a més, a gran part del territori és la més eixuta. Pensem que aquesta realitat és percebuda per moltes persones que viuen i estiuejen a la façana costanera. Altres, al seu torn, passen els estius a muntanya i saben prou bé que l’estiu no hi és precisament sec a l’àrea del Pirineu. Les tamborinades, habitualment de tarda, reguen els paratges muntanyencs amb una certa freqüència. Aquest és un fet ben diferent de l’aridesa dels estius del sud i l’oest de Catalunya, que solen tenir uns juliols amb unes precipitacions en alguns casos ridícules. En conseqüència, és fàcil comprovar, en el supòsit que coneguem mínimament la climatologia catalana, les diferències pluviomètriques tan significatives entre les terres meridionals i ponentines més seques i les zones humides i verdes del nostre Pirineu. Fins i tot, i això fa posar en dubte el seu caràcter mediterrani, aquestes contrades pirinenques i prepirinenques, preferentment en el sector oriental, l’estiu és el període de l’any més plujós. Aquesta és, doncs, una particularitat destacada de la nostra climatologia, que, sigui en la vall més recòndita, en la muntanya més alterosa, en la plana més fèrtil o en la ciutat més populosa, l’estiu hi és l’estació més càlida. Com correspon a un país mediterrani.

 

 

RESUM METEOROLÒGIC DE L’ESTIU DEL 2003

 

Juny

 

Com sabem, en climatologia l’estiu és el període comprès entre l’1 de juny i el 31 d’agost; no ben bé, doncs, com correspon a l’estiu astronòmic. Per tant, vegem a partir d’ara l’evolució de la meteorologia al llarg d’aquests tres mesos de l’època més càlida de l’any.

 

Les dades del mes de juny van demostrar que havia estat extraordinari, el més calorós de la història. Tot i que els primers dies res feia pensar en una situació tan excepcional, atès que durant la primera setmana, per bé que els valors foren preestiuencs, la calor encara es mantenia relativament moderada, va ser en entrar a la segona desena de mes quan l’estiu arribà amb una gran força. Així, les primeres jornades junyenques vam tenir un temps bastant variable, amb dies assolellats això sí, però també amb algunes pluges i tempestes, com ja sol ser habitual. A partir del dia 7, coincidint amb un augment de la temperatura, l’ambient es tornà absolutament d’estiu, amb una situació atmosfèrica cada vegada menys revoltada. Indubtablement, el primer gran episodi de l’estiu del 2003 va ser una realitat el cap de setmana dels dies 14 i 15, quan una onada de calor va abatre’s damunt la nostra geografia. Amb un temps molt tranquil, llevat d’àrees de muntanya on hi va haver algunes tronades durant la tarda, les temperatures es van enfilar fins a valors bastant o molt superiors als mitjans de les dates. Així, tots dos dies s’assoliren els 40ºc en punts de Ponent i de la vall de l’Ebre, mentre que la trentena es superaven en gairebé tot el territori. A això calia afegir-hi unes mínimes gairebé angoixants a les contrades litorals.

 

La segona quinzena de juny s’inicià amb uns valors tèrmics un xic més raonables, però amb una calor notable. Tot plegat, a l’espera d’una segona tongada de calor de primera categoria. Abans, però, d’aquesta nova calorada l’ambient no va deixar de ser plenament estiuenc, amb un estat del cel que sovint presentava nuvolositat variable i amb algunes precipitacions, però en cap cas ni generals ni significatives. Ja el dia 20 l’estiu es va tornar a reforçar, novament assolint-se els 40ºc, però tot just era el preàmbul de l’onada de calor esmentada dels dies 21 i 22. Va ser llavors quan en els indrets tradicionalment més caniculars del país, el llindar dels 40 es va superar fins i tot. Aquell cap de setmana, de fet, fou més calorós que l’anterior, i, a més, només algunes nuvolades pirinenques van enterbolir l’estat del cel. A la costa, de la seva part, les mínimes van agafar característiques plenament tropicals, voltant els 24-25ºc. Del 23 de juny fins al darrer dia de mes, els termòmetres no es van enfilar tan clarament, per bé que el temps va ser de ple estiu, amb calor significativa dia rere dia. Al seu torn, l’estat del cel oferia unes jornades més assolellades i altres, en canvi, amb més nuvolositat i alguns ruixats de curta durada, sobretot on és més habitual en aquesta època.

 

 

 

Juliol

 

Els sis primers dies del mes de juliol, que, en general, sol ser el més càlid de l’any, van portar un ambient d’estiu; és a dir, amb unes temperatures bastant elevades encara que sense exageracions, podent dir fins i tot que més o menys eren les normals de l’època. El temps, cal dir-ho, va estar un pèl variable, o sigui, no hi hagué la monotonia que es podia esperar d’un principi de juliol. A partir del dia 7, però, i amb el guarniment d’alguna tamborinada al Pirineu i Prepirineu, un nou ascens tèrmic va ser el protagonista. La calor, doncs, s’intensificà i els 40ºc es van tornar a assolir en els punts més càlids. Així, els dies 12, 13 i 14 van ser els més caniculars de la primera quinzena de mes, amb calor forta i generalitzada, que tan sols i de manera local algunes ruixades pirinenques esmorteïen.

 

Entre el 16 i el 20 de juliol els termòmetres van assenyalar uns valors més alts de les mitjanes de l’època, per bé que no es podia parlar d’onada de calor pròpiament dita. A la costa, mentre, les mínimes anomenades tropicals s’acumulaven un dia darrere un altre, sense descans, sense treves. El temps va oferir poques pluges, com correspon, d’altra banda, a aquest moment del calendari. Després d’un petit canvi de temps el dia 20, les set següents jornades, o sigui, fins al 27, l’ambient es va tornar de plena canícula, amb calor i més calor, puntualment arribant-se al llindar dels 40ºc a Ponent i la vall de l’Ebre. L’estiu era contundent, a més acompanyat amb un temps més variable només dos dies. En general, però, l’astre rei s’imposava. De fet, ni tan sols l’entrada de la tramuntana la penúltima jornada de mes aconseguí fer baixar les temperatures. L’ambient absolutament d’estiu es mantenia inalterable i, el més inquietant, res feia pensar en un tomb important de la situació atmosfèrica. De tota manera, en tot el juliol no es pot parlar, pròpiament, de cap onada de calor, encara que sí d’uns quants episodis de calor intensa.

 

Agost

 

Però d’onades de calor sí que se’n van produir durant el mes d’agost. De moment, l’agost més calorós de la nostra història recent va començar, i prolongar-se en els primers dies, amb una situació atmosfèrica bastant tranquil•la. Només algunes precipitacions de caràcter tempestuós van regar algunes contrades del nord de Catalunya. La pluja no va aparèixer a la resta del territori. Cal esmentar, per damunt de tot, que les temperatures en els primers sis dies van ser de ple estiu, amb uns valors plenament caniculars. Va ser a partir del dia 7 quan un episodi de calor molt important va iniciar-se. Aquella mateixa jornada un nou ascens tèrmic va fer-se, doncs, realitat. Els dies 8, 9 i 10 van mantenir-se les temperatures sensiblement superiors a les normals, molt elevades certament. Algunes tamborinades de tarda al Pirineu van refrescar l’ambient tan sols localment en aquest sector. Però la pitjor calorada de l’estiu del 2003 va produir-se entre l’11 i el 14. Va ser llavors quan llindar dels 40ºc es superà en diverses comarques, amb puntes extraordinàries de 42ºc. Hi hagué alguns rècords. No només les màximes van ser espectaculars, també a la costa amb valors superiors als 35ºc, sinó que les temperatures mínimes en aquestes zones litorals van ser autènticament d’insomni, més altes de 25ºc al llarg d’unes quantes jornades consecutives. La primera quinzena acabà amb menys calor i alguna altra tamborinada a muntanya.

 

La segona quinzena va ser francament càlida, és cert, però no es repetí cap onada de calor severa. És més, l’episodi meteorològic més destacat no va ser la calor, tot i que probablement en fou una conseqüència directa. Ens referim al dia 17, el dia de l’esclafit. Aquella jornada, l’estiu, tèrmicament parlant, va desaparèixer de nombroses comarques. Va ser un fenomen violent, sens dubte, que escombrà algunes comarques de l’interior. També és veritat que l’endemà mateix els termòmetres, de nou, van enfilar-se de valent. El gran estiu havia tingut una interrupció de 24 hores. D’aquesta manera, no va deixar de fer calor fins al 31 d’agost. No es van repetir els valors angoixants, tant pel que fa a temperatures màximes com mínimes, de la primera quinzena, però cal no passar per alt que la segona va ser més calorosa del que és habitual. No es van presentar més episodis de risc de precipitacions intenses, però com és normal en una segona quinzena d’agost van descarregar algunes tempestes diversos dies, sobretot cap al nord. I, finalment, l’estiu del 2003 s’acomiadava el 31 d’agost amb una sèrie de cúmulonimbus escombrant Catalunya d’oest a est, que provocà un descens general de la temperatura en les jornades posteriors.

 

Al capdavall, i per sort ens atreviríem a afirmar, les anunciades inundacions no van arribar en els mesos de tardor. Era comprensible, després d’un estiu increïble, pensar que al setembre o l’octubre els aiguats podrien ser devastadors. Es van formar algunes tempestes fortes, però en cap cas no hi hagué cap episodi d’inundacions, en una tardor que, possiblement, des d’aquest punt de vista era més perillosa que mai.

 

 

 

ANÀLISI DELS EPISODIS D’ONADA DE CALOR

 

RESUM EPISODI DEL 14-15 JUNY

 

14 de juny:

 

La característica de caràcter meteorològic més important del dia 14 va ser la forta calor que es va estendre per les, llavors, 41 comarques catalanes. En primer lloc, les temperatures mínimes a la franja litoral, on foren més altes, oscil•laren entre els 19 i 24ºc. Al seu torn, els valors màxims van estar compresos entre els 30 i 35ºc a la costa i al Pirineu i entre 34 i 39 a la resta del territori. La temperatura més alta de Catalunya el dissabte 14 va ser els 40,7ºc de Vinebre, a la Ribera d’Ebre. Altres registres caniculars van ser els 39,8ºc de Torres de Segre i els 34,9 de l’Observatori Fabra de Barcelona. Pel que fa a l’estat del cel, al matí va ser asolellat fins que, al centre del dia, el desenvolupament de grans núvols al Pirineu i Prepirineu es va consumar. Aquests van deixar alguns ruixats i tamborinades poc fortes en aquest zones, així com cap al sud-oest del país i a la Catalunya central. Finalment, cal dir que la marinada del sud s’imposà en molts trams litorals.

 

15 de juny:

 

La primera onada de calor de l’estiu del 2003 es va allargar fins el diumenge 15 de juny. En aquesta segona jornada d’ambient canicular, els valors mínims a les terres litorals es van situar entre els 22 i 27ºc. Però, per destacar, ho van fer les temperatures màximes. Van quedar compreses entre els 27 i 32ºc a l’àrea pirinenca i entre els 33 i 38 a la resta de zones, per bé van ser un pèl inferiors a les àrees litorals i un xic més caloroses al sector de Ponent i la vall de l’Ebre. De fet, Vinebre enregistrà 40,2ºc, l’Observatori de l’Ebre 39,6 i Torres de Segre 39,3. Al seu torn, Badalona va tenir una mínima de 26,5ºc. Pel que fa a l’estat del cel, cal esmentar que encara de bon matí quedaven restes de nuvolositat cap a les comarques gironines, amb algun darrer ploviscol. Ràpidament, però, l’astre rei s’imposà de manera general. A la tarda, tot i així, van descarregar tempestes al Pirineu i el Prepirineu, amb alguna calamarsada fins i tot, que van assolir localment forta intensitat.

 

RESUM EPISODI DEL 21-22 DE JUNY

 

21 de juny:

 

La segona onada de calor de la temporada d’estiu va arrencar amb força el dia 21, després d’unes jornades ja de ple estiu, amb calor forta. Per començar, les temperatures mínimes van oscil•lar entre els 18 i 23ºc al prelitoral i els 20 a 25ºc a la franja costanera. Les màximes van quedar establertes entre els 30 i 35ºc al Pirineu i a la costa, en aquest darrer cas mercès a l’acció de les brises del sud, mentre que a la resta del territori català es van moure entre els 35 i 40ºc, localment més elevades i tot. Alguns exemples de valors màxims caniculars foren els 40,8ºc de Gurb, els 40,5 ºc de Ponts, 40,1ºc de Manresa i Torres de Segre i 40 a Martorell. D’altra banda, el sol es va imposar a totes les comarques fins al migdia, moment en què els núvols van enfortir-se al Pirineu, on, al capdavall, hi van abocar alguns ruixats i tronades sense massa força. A la resta, no es va ensumar la pluja per enlloc.

 

22 de juny:

 

Les temperatures mínimes de la segona jornada de moltíssima calor es van situar, almenys a les zones litorals i prelitorals, entre els 18 i 25ºc. Les màximes, al seu torn, van repetir, més o menys, els valors de plena canícula del dia anterior; és a dir, oscil•laren dels 30 als 35ºc al Pirineu i a la costa i dels 36 als 40 a la resta de Catalunya. Alguns casos destacats van ser els 41,6ºc de Lleida, els 40,4 de Ponts i Martorell, 39,8 a Montmeló, 39,6 a Manresa i 39,1 a Girona. A diferència del dia anterior, no es va enregistrar cap mena de precipitació, o sigui, amb prou feines van créixer nuvolades a les zones de muntanya i, en general, gairebé no es va observar nuvolositat. De la seva part, la marinada del sud va afectar molts indrets propers al mar.

 

RESUM EPISODI DE L’11-14 D’AGOST

 

11 d’agost:

 

La situació de temperatures realment molt altes dels dies precedents es va reforçar en aquesta jornada. Així, les màximes van quedar compreses entre els 31 i 36ºc a la costa i al Pirineu i entre els 35 i 40ºc en les comarques restants. Esporàdicament, van superar aquest llindar. Diversos exemples van ser els 40,9ºc de Lleida i Torres de Segre, els 40,1ºc de Vinebre, Girona amb 39,6ºc, Barcelona amb 37,4 o bé Núria amb 25,7ºc. Al seu torn, Portbou mesurà una mínima de 31,1ºc. A més a més, alguna ruixada o tamborinada es va produir a l’àrea pirinenca durant la tarda. A la resta de zones, el temps no es va embolicar i el sol va continuar emetent els seus raigs. Finalment, la brisa va bufar de migjorn en moltes zones costaneres.

 

 

12 d’agost:

 

La calor es va intensificar respecte el dia anterior. L’onada de calor s’abatia damunt les, aleshores, 41 comarques catalanes. En primer lloc, les temperatures mínimes es trobaven entre els 21 i 26ºc al litoral i prelitoral, 16 a 21 a la Depressió Central i al Prepirineu i de 12 a 17 al Pirineu. Òbviament, els valors màxims van ser molt més alts; es van situar entre els 32 i 37ºc al Pirineu i a la costa i entre 35 i 40ºc a la resta, fins i tot un pèl superiors en alguns punts. Val la pena destacar els 41,2ºc de Girona, els 40,6ºc de Vinebre, Lleida amb 40 o els 38,6ºc de Barcelona. Respecte a la nuvolositat, el cel es va mantenir ben poc ennuvolat arreu llevat del Pirineu, zona on a la tarda es generà alguna tronada d’intensitat normal. Mentrestant, el migjorn i el garbí seguien bufant a la meitat est del país.

 

13 d’agost:

 

Un nou dia de l’onada de calor de l’agost. Les temperatures, doncs, van continuar d’absoluta canícula; és a dir, les màximes situades entre els 33 i 38ºc a la costa i al Pirineu i dels 37 als 42ºc a la resta del territori, mentre que els valors mínims van romandre entre els 13 i 18ºc al Pirineu, de 16 a 21ºc al Prepirineu i la Depressió Central, al prelitoral entre 18 i 23 i al litoral de 21 a 26 en general. Per tant, hi va haver mínimes molt elevades de 29,1ºc a Portbou i 28,6 a Badalona. Les màximes foren gairebé espectaculars: 41,6ºc a Torres de Segre, 41,1 a Vinebre, 40,9 a Girona o 26,6 a Núria. D’altra banda, el cel només va tapar-se a l’extrem nord, on alguna tempesta hi va descarregar al llarg de la tarda. A la resta del territori, el cel va restar força clar.

 

14 d’agost:

 

El darrer dia de la gran calorada de l’agost va tornar a oferir uns valors de temperatures d’absoluta canícula. Alguns exemples que val la pena destacar són els 41,4ºc de Torres de Segre, 40,9ºc a Vinebre o Girona amb 40,3ºc, en tots tres casos ja un pèl menys altes que en les jornades precedents, les centrals de la calorada. De fet, les temperatures màximes van estar compreses entre els 31 i 37ºc a la costa i al Pirineu i entre els 35 i 40 a la resta de Catalunya, localment, doncs, lleugerament més caloroses. Les mínimes van ser angoixants en punts de la franja litoral. Cal dir que durant la tarda els nuclis tempestuosos van estendre’s més que el dia anterior, per bé que no van sortir, territorialment, de l’àmbit pirinenc i prepirinenc. A les restants comarques, per tant, el sol hi va dominar.

 

 

 

LA SÈRIE CLIMÀTICA DE L’OBSERVATORI FABRA: LA CONFIRMACIÓ DE L’EXCEPCIONALITAT DE L’ESTIU DEL 2003

 

Una de les sèries climàtiques que gaudeix d’un major reconeixement i prestigi és la de l’Observatori Fabra, que està situat a 412 metres d’altitud en els vessants assolellats del Tibidabo, en el municipi de Barcelona. Aquesta sèrie històrica comença l’any 1914 i s’allarga fins avui. De fet, aquests 101 anys de registres meteorològics són una font de gran valor per constatar que, certament, l’estiu del 2003 va ser únic.

 

Així, l’estiu del 2003 va ser autènticament extraordinari, per bé que no exactament per l’assoliment de rècords de calor absoluts sinó més aviat per la persistència de les temperatures molt altes. Aquest és un detall important. Cal dir que, en efecte, el juny del 2003 va ser, pel que fa a la temperatura mitjana de tota la sèrie, el mes de juny més calorós. El juliol va tenir el mateix comportament, igual que l’agost. Per tant, els tres mesos d’estiu foren, consecutivament, els més càlids dels darrers 101 anys. I no és poca cosa això.

 

El juny va ser el més calorós de la història de l’observatori per un marge ampli de diferència respecte el segon, produït l’any 1976. El mateix succeí a l’agost, que superà amb excreix l’anterior agost més calorós, datat en el 1994. El juliol, en canvi, no va mostrar una diferència significativa respecte a l’anterior més càlid, que havia estat el 1928. Hem comentat que una de les característiques de l’estiu va ser la persistència de la calor; doncs bé, si entre el 1914 i el 2003 s’havia superat el llindar dels 35ºc en 40 dies, d’aquest total 13 van pertànyer a l’estiu del 2003. L’anterior rècord es trovaba en 4 dies, l’any 1947. A més, el llindar tèrmic esmentat es sobrepassà en tots tres mesos d’estiu: 2 dies al juny, 2 més al juliol i 9 a l’agost. Era el segon cop que aquest fet es produïa. Però és que, a més a més, entre el 5 i el 14 d’agost es van fregar, assolir o superar els 35ºc de manera consecutiva. Una altra dada a tenir en compte és que hi va haver 69 dies amb una temperatura màxima superior als 30ºc. El precedent més destacat datava de l’any 1928, que va portar 34 dies de més de 30ºc.

 

Hem dit que no hi hagué cap rècord absolut de calor si bé a l’agost es va igualar el valor més alt registrat en aquest mes des del 1914: 38,4ºc. Val la pena remarcar que el juny i l’agost van ser, en relació les mitjanes històriques, molt més calorosos del normal. Tots dos mesos, de fet, van fregar els 6ºc per sobre de la mitjana. En altres paraules: 3ºc per damunt del juny i l’agost més canicular fins el 2002. Aquesta circumstància va ser absolutament sorprenent. El juliol, però, va ser més moderat. Però les temperatures mínimes tampoc van quedar-se enrere. Per exemple, considerant com a mínima tropical el valor de 21ºc o més, s’ha de dir que en 66 dies no es baixà d’aquest llindar, o sigui, el doble que l’anterior rècord de mínimes.

 

En suma: l’Observatori Fabra va ser l’exemple més representatiu per demostrar que l’estiu del 2003 va tenir tot un seguit de singularitats que el van conduir a definir-lo com d’excepcional. A més a més, els valors de la sèrie històrica els podem considerar homogenis; és a dir, ni falten dades en cap cas i els voltants de l’observatori no ha patit canvis que podrien haver comportat modificacions en el comportament de les variables meteorològiques, concretament la temperatura, que és l’element que ara més ens interessa.

 

 

 

EL DIA DE L’ESCLAFIT: LA CARA VIOLENTA DE L’ESTIU DEL 2003

 

A mesura que transcorria l’estiu es gestava la sensació entre la població, una sensació en part empesa per les notícies que venien dels mitjans de comunicació en el sentit que tot plegat acabaria petant tard o d’hora, que arribaria algun fenomen molt violent. Es remarcava, cal dir-ho, la possibilitat d’una tardor amb greus inundacions. Aquesta situació, al cap i a la fi, no produí. El què sí que es va produir va ser un episodi de meteorologia severa, ben probablement lligat a l’excepcionalitat tèrmica d’aquells mesos.

 

En efecte, el 17 d’agost va ser el dia de l’esclafit. Aquest era, fins a aquell moment, un terme no gaire conegut. Però un esclafit, un dels fenòmens meteorològics més violents que podem tenir a Catalunya, no és res més que un desplomament d’aire associat a una tempesta.

 

Aquell diumenge, de bon matí, es va formar una gran massa de cúmulonimbus que va entrar pel sud-oest de Catalunya. En avançar per l’interior i el prelitoral s’anava reforçant fins a convertir-se en una línia de torbonada, que va escombrar moltes comarques catalanes especialment del centre i nord-est del país. Les precipitacions no van ser considerades de torrencials, però sí d’intenses. Les quantitats de precipitació més significatives van ser de 56 mm a Caldes de Montbui i 55 a Arenys de Munt. Però, indubtablement, el fenomen més destacat, per damunt de les mateixes precipitacions en forma d’aigua, calamarsa o pedra, va ser la força extrema del vent. A Manresa s’hi va mesurar la ratxa més espectacular: 182km/h, de procedència oest sud-oest. Es creu, tot i així, que hi hagué ventades més impressionants. Sense anar més lluny, les investigacions van portar a deduir la presència d’almenys tres tornados, concretament a l’Alt Camp, al Bages i a Osona. A més, diversos esclafits van abatre’s sobre la mateixa comarca del Bages i, especialment, a Osona. Les destrosses van ser enormes en algunes poblacions d’aquesta darrera contrada i l’esglai dels seus habitants no va ser gaire menor.

 

La previsió meteorològica del dia anterior ja advertia del risc de tempestes intenses, però fenòmens com els esclafits o els tornados sovint són del tot imprevisibles. De fet, es detectava la presència d’una certa àrea de baixes pressions en superfície que es combinava amb l’existència d’una petita massa d’aire fred en altura. Aparentment, res que hagués de portar grans estralls. De tota manera, la gran calorada de les setmanes precedents i la temperatura molt elevada de l’aigua del mar podien congriar tempestes violentes. Per això, a criteri nostre, el lligam entre aquesta torbonada històrica, que originà mànegues, tornados i esclafits, i la forta calor d’aquell estiu és molt probable. És comprensible, doncs, que haguem inclós, a l’hora d’analitzar aquell estiu, el dia de l’esclafit. A més a més, es diu, en ocasions, que tanta energia s’ha d’acabar alliberant. Doncs bé, no hi va haver grans aiguats durant el setembre i l’octubre, per més probables que ens semblessin, però el diumenge 17 d’agost va ser recordat com el dia de l’esclafit, un fenomen sever, violent, capaç de provocar tantes destrosses com un tornado F1 o F2 a l’escala Fujita.

 

 

L’ESTIU DEL 2003 I LA POSSIBLE VINCULACIÓ AMB EL CANVI CLIMÀTIC

 

Una vegada hem explicat, i demostrat amb dades fidedignes, el caràcter excepcional de l’estiu del 2003 és convenient que ens preguntem si aquesta mateixa excepcionalitat va tenir lligams amb un fenomen tan complex i de vital importància com és el canvi climàtic.

 

En primer lloc, hem de dir que si les temperatures de l’estiu del 2003 s’haguessin registrat fa tot just 30 anys, o fins i tot menys, ningú hagués gosat parlar de canvi climàtic. Bastants anys enrere se sabia que el clima de la Terra és canviant, però no hi havia gaire indicis per pensar que el fenomen ja s’estava produint. A la dècada de 1990 els experts semblaven dividits; els uns afirmaven que les variacions observades tenien un caire natural, mentre que els altres hi veien la mà de l’home. Aquests darrers anys, però, i arran de la publicació del darrer informe del IPCC, queden pocs dubtes per a la incertesa. Per no dir-ne cap. És cert que sembla que ha començat un canvi climàtic que, molt probablement, en un 90% de possibilitats, és produït a causa de l’activitat antròpica. I, avui, els experts del clima afirmen que la característica principal d’aquest canvi global és un augment de la temperatura.

 

Així, doncs, seria fàcil relacionar la calor que vam passar amb aquesta tendència a nivell planetari. L’opinió pública, portada en una bona mesura per l’alarmisme i les notícies que provenien dels mitjans de comunicació, veia, indiscutiblement, un lligam. ¿Però, realment, podem asegurar que l’estiu del 2003 va ser una conseqüència directa del canvi global?. Certament, no es pot afirmar amb rotunditat, però sí que a cap expert li passa per alt que, segurament, va ser un senyal més, un nou símptoma, que el clima evoluciona cap a les tendències esmentades. La calor extraordinària del 2003 va ser, probablement, un exemple a afegir als canvis que es manifesten en moltes regions del planeta.

 

A curt i mig termini no sembla que s’hagi de repetir un estiu tan dur. Remarquem-ho: va ser únic en mil anys. Creiem que potser trigarem dues dècades per viure un episodi similar. Però tampoc cal descartar que l’any vinent en tinguem una segona versió, que podria ser pitjor fins i tot. I és que està plenament confirmat que el planeta s’escalfa, i que aquest escalfament ha d’incrementar-se. El darrer IPCC alertava d’un increment continuat de la temperatura. Per tant, una cosa és clara: hi haurà una segona part de l’estiu del 2003. Potser algunes persones ja no el veuran, però el que sí és indefugible és una realitat en forma de canvi climàtic antròpic que, amb múltiples conseqüències i segons les previsions que fa els models, s’ha d’aguditzar les pròximes dècades.