EFEMÈRIDES METEOROLÒGIQUES DESTACADES

RECORDANT EFEMÈRIDES

 

INUNDACIONS

 

Portada de La Vanguardia del 27 de setembre de 1962 / Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Portada de La Vanguardia del 27 de setembre de 1962 / Font: Hemeroteca de La Vanguardia

 

25 DE SETEMBRE DE 1962

 

El 25 de setembre de 1962 Catalunya va patir la seva més gran desgràcia meteorològica, amb un total, entre morts i desapareguts que mai es van trobar, de 815 persones, gairebé un miler irreparable i esfereïdor de víctimes que van traspassar ofegades, fos dins de casa seva o endutes per la violència de les aigües d’aquell episodi de precipitacions  torrencials que va atacar especialment el Vallès Occidental.

 

Entre el vespre i la nit d’aquell 25 de setembre que va tenir un enorme impacte social, es van generar un seguit de grans tempestes, que van abocar uns aiguats extraordinaris, al Baix Llobregat, sud del Maresme i als dos Vallesos. Alguns dels registres més accentuats van ser els 250 mm de Martorelles, al Vallès Oriental; els 240 mm de Corbera de Llobregat, 223 a Terrassa, 218 a Alella i 217 a Teià. I aquests valors, cal dir-ho, es van mesurar en menys de quatre hores, entre dos quarts de vuit i quarts de dotze. A més, Sabadell va recollir 95 mm en tan sols 45 minuts, amb unes intensitats de 6 mm/ minut, i el cim de la Mola, també en 45 minuts, 182 mm.

 

Aquests aiguats tan potents van provocar el creixement sobtat dels rius i rieres del litoral i prelitoral central. I en aquest context, els desbordaments sobretot de la riera de les Arenes i el riu Ripoll van arrasar part de Rubí, Sabadell i Terrassa, sent les tres poblacions més afectades per la catàstrofe i on es van perdre més vides humanes. De fet, se’n van perdre tantes per culpa d’haver-se contruït tants habitatges de baixa qualitat i sense fre a les lleres de tots els rius i rieres salvatjament desbordats però tants cop secs, o sigui, en zones inundables, que acollien milers d’immigrants vinguts per viure i treballar a Catalunya.

 

Més enllà de les conseqüències d’unes inundacions catastròfiques causades per uns cumulonimbus colossals, és interessant apuntar la situació atmosfèrica que hi havia. En aquest context, estava entrant un solc marcat en altura per l’oest de la península Ibèrica, i per tant, Catalunya se situava en la seva banda activa davantera, amb una dorsal, també en altura, que s’allunyava cap a l’est, alhora que un front fred creuava la península. Però, a més, hi va haver un altre ingredient letal: l’aire càlid i molt humit de la Mediterrània que arribava a Catalunya.

 

 

6-8 DE NOVEMBRE DE 1982

 

A primers de novembre de 1982, el Pirineu català va patir una de les quatre grans inundacions de la seva història recent, juntament amb les de 1907, 1937 i 1940, tot i que les de 1982 van ser les més generals.

 

Una depressió atlàntica molt profunda i activa ubicada al nord-oest de Galícia, amb un flux marcat i humit del sud al sud-oest a la seva part davantera impactant contra el vessant meridional del Pirineu català, va ser la clau de les greus inundacions que van assolar una bona part d’aquest territori. Així, l’orografia, en rebre l’entrada dels vents humits, va possibilitar els ascensos d’aire, la formació dels espessos núvols i la caiguda d’unes precipitacions totals recollides extraordinàries. De fet, va ser un tipus d’inundació catastròfica causada per pluges quantioses i continuades, amb puntes d’alta intensitat, durant un període de dos-tres dies.

 

El registre més impressionant de l’episodi van ser els 556 mm de la Molina caiguts entre les 8 h del dia 6 i les 8 h del dia 8, amb un màxim, dins d’aquest interval de temps, de 423 mm en 24 hores. De fet, aquests valors mostren prou bé l’excepcionalitat d’unes precipitacions gegantines. I sobretot, considerant registres com aquest, la majoria de rius del nostre Pirineu van assolir uns cabals excepcionals, amb violents desbordaments. En aquest sentit, els del Segre i el Ter van ser especialment crus. Fins i tot, el Ter, al seu pas per Ripoll, va multiplicar per cent el seu cabal mitjà. Ara bé, el registre anotat de la Molina, tot i ser el més destacat, no va ser l’únic grandiós. Sense anar més lluny, també cal esmentar els 340 mm de la Pobla de Lillet, al Berguedà; els 323 mm de Cabdella, 271 a l’Estany Gento, 258 mm a Ribes de Freser i 257 a Cercs.  I de totes les quantitats anotades, el gran gruix es va produir el dia 7, calculant-se que registres com els d’aquella única jornada es donen al Pirineu català cada cent anys.

 

Les avingudes dels rius pirinencs van ser tremendes. En aquest cas, es van inundar part de les ciutats i localitats de la Seu d’Urgell, Sort, Balaguer i Lleida, on la gran crescuda, en conseqüència, va anegar un tros de la capital de Ponent. A més, el poble del Pont de Bar, prop de la Seu d’Urgell, va rebre una gran esllavissada que se’l va endur, fins al punt d’haver-lo de contruir de nou en un altre emplaçament. Però les aigües, pròpiament, van segar la vida de catorze persones a Catalunya, sumades a les dotze d’Andorra. I es pot dir que la conca del Segre va ser la més devastada per les precipitacions immenses, en què, sense anar més lluny, la Seu d’Urgell va quedar incomunicada.

 

 

10-11 D’OCTUBRE DE 1994

 

L’any 1994 va portar un episodi meteorològic especialment tràgic. El 10 d’octubre i a causa del pas d’una baixa que no era en principi molt activa però que duia llevant als seu davant, es formà de matinada un nucli de tempesta a la comarca del Priorat i el Baix Camp que va anar seguit per la gènesi allí mateix i a primera hora del matí d’un cúmulonimbus d’una potència extraordinària.

 

Aquest monstre circulà paral·lel a la costa però pel prelitoral, provocant estralls per on passava. Riuades històriques com les del Francolí, entre d’altres, causaren greus inundacions i un nombre notable, superior a la desena, de víctimes mortals. Les pèrdues materials foren enormes per allí on havia circulat el cúmulonimbus.

 

Hem de pensar, per exemple, en quantitats de precipitació excepcionals, com els 415 litres d’Alforja, al Baix Camp. L’endemà, 11 d’octubre, potents tempestes que abocaren precipitacions de fins a 200 litres van causar nombrosos problemes a la Costa Brava, però no els estralls que les riuades havien dut el dia anterior al prelitoral de Tarragona i Barcelona, on el bon temps era a punt d’establir-se.

 

 

21 DE SETEMBRE DE 1995

 

El dia 21 de setembre del 1995 serà recordat com el de la gran tempesta del segle XX a la ciutat de Barcelona. De fet, a priori, la situació meteorològica en superfície no presentava gaire complicacions gràcies a estar a punt d’afectar-nos una falca anticiclònica que ens llançava aire fresquet del nord. Però la clau la vam haver d’anar a cercar als 5.500 metres d’altitud, on hi havia establert un solc, afavoridor d’inestabilitat. A més a més, els 21 graus de temperatura de l’aigua del mar foren decisius en aportar una gran quantitat d’energia cap als núvols.

 

La matinada i el matí anterior a aquell vespre una sèrie de nuclis tempestuosos es trobaven dintre mar. Malgrat tot, les hores centrals del dia foren assolellades a la capital catalana, amb una inseguretat incrementant-se a partir de mitja tarda, amb núvols cada vegada més amenaçadors. S’estaven gestant cúmulonimbus molt actius. L’aire humit aportat durant el dia per la marinada va ser clau per a generar-los.

 

Finalment, al vespre una tempesta molt potent es situà damunt la ciutat de Barcelona, especialment al voltant de l’Eixample. Tenint en compte que es tractava d’una sola tempesta, les quantitats de precipitació recollides foren històriques. Cal destacar els 145 litres de la Plaça Universitat, els 114 a Sagrada Família, els 92 a Lesseps, aquí amb intensitats de precipitació superiors als quatre litres i minut, o els 90 de la Sagrera. D’altra banda, l’observatori de la Vila Olímpica enregistrà tan sols 18 litres. En àrees properes a la capital catalana les precipitacions van ser intenses, però no torrencials.

 

Durant i després de la gran tempesta la ciutat fou un caos. Carrers baixant com rieres enduent-se l’aigua tot allò que trobava, baixos i soterranis inundats, grans embussos de trànsit i un home de 60 anys mort arrossegat per l’aigua al carrer Casanova, entre d’altres exemples. La tempesta més impressionant enregistrada el 1995 a Catalunya es formà i descarregà a Barcelona.

 

 

2 DE SETEMBRE DE 1996

 

El dia 2 de setembre del 1996 una tempesta impressionant afectà la comarca del Maresme, concretament la seva meitat meridional. De fet, la situació meteorològica en superfície era realment poc definida. Una àrea de poc gradient bàric afectava una àmplia zona, inclosa Catalunya. La clau, però, l’hem d’anar a cercar als 5.500 metres d’altura. Hi havia establerta una gota freda de –20 graus a la vertical del golf de Lleó. Els 22 graus de temperatura del mar i el fet que bufés marinada aportant humitat van contribuir, juntament amb l’aire fred d’altura, a desencadenar aquell monstre.

 

Convé ressaltar un fet espectacular. A les dues del migdia no hi havia cap núvol agafant desenvolupament vertical. Doncs bé, a dos quarts de cinc de la tarda es van iniciar les precipitacions tan fortes. Vol dir això que en tan poc espai de temps es va formar un núvol d’una potència extraordinària. Aquestes coses tan sorprenents les té el litoral català en el mes de setembre.

 

La gran tempesta d’aigua, pedra i vent es va abatre amb una gran violència entre dos quarts de cinc de la tarda i les sis en poblacions com Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Cabrils, Cabrera, Teià i Premià de Mar. Al voltant d’aquests nuclis habitats la precipitació no fou tan espectacular. Vilassar de Dalt enregistrà en aquest espai de temps 149 litres, Vilassar de Mar 140 i Cabrils 112, amb intensitats de precipitació de cinc litres i minut, fet que suposa una violència molt gran. Aquestes quantitats en noaranta minuts donen fe que realment es tractava d’una tempesta que feia època.

 

Un aiguat tan impressionant no du res de bo. En posarem uns exemples. En primer lloc, un veí de Cabrils morí arrossegat per l’aigua, mentre a Teià una altra persona va poder ser rescatada. En segon lloc, desenes de cotxes se’ls endugué la força de les rieres i el que no eren rieres, innombrables baixos i soterranis inundats, circulació tallada a la N-II i a la línia ferroviària i manca de subministrament elèctric i telèfon. I, en tercer lloc, els 1500 milions de pessetes en pèrdues materials i agrícoles.

 

 

10 DE JUNY DEL 2000

 

Les inundacions del 10 de juny del 2000 van ser especialment colpidores, i a més van demostrar que fora de la tardor també, tot i que molt més esporàdicament, pot haver-hi pluges torrencials. De fet, van ser colpidores perquè una de les àrees més castigades per l’aiguat va ser Montserrat i, sobretot, perquè hi va haver cinc morts, dues de les quals en l’esfondrament d’un pont de la N-II.

 

La causa principal de les inundacions va ser una depressió atlàntica que entrà pel nord-oest de la península Ibèrica i que se situà sobre les costes de Castelló i Tarragona. Anava acompanyada d’una massa d’aire fred en altitud. Però la depressió provocà durant la matinada un flux marcat de vent molt humit de llevant, que desencadenà les precipitacions torrencials. A tot això, s’ha d’afegir una temperatura del mar de fins a 20ºc, superior a la normal en aquelles dates i que ajudà a la gènesi dels cúmulonimbus.

 

Val a dir que els aiguats van produir-se a la matinada i afectaren primer el Baix Penedès. Hi va haver destrosses serioses a la població del Vendrell. Més tard, arribaren al Baix Llobregat i el Bages. La precipitació va ser especialment severa a l’entorn de Montserrat, i a l’abadia es visqueren moments d’una gran preocupació. En relació les quantitats de precipitació més notables, cal apuntar els 212 mm de Rajadell, al Bages, 208 a Sant Salvador de Guardiola, 210 a el Bruc, 194 a Masquefa, 188 a Sant Joan de Vilatorrada, 166 a Esparreguera i 113 al Vendrell.

 

 

31 DE JULIOL-1 D’AGOST DE 2002

 

L’episodi de la nit del 31 de juliol a l’1 d’agost del 2002 va ser veritablement excepcional en tractar-se d’una situació de precipitacions torrencials al pic de l’estiu. Una situació d’aquesta mena, fet i fet, mai s’havia donat, insistim que al bellmig de l’estiu, en la nostra història meteorològica més o menys recent per ser extremadament difícil. A més, els problemes ocasionats per l’aigua es van estendre per diferents comarques.

 

Atmosfèricament, novament res feia pensar en un aiguat d’aquella magnitud. De fet, teníem una mica d’aire fred en altura, entre –12ºc i -13ºc a 5.500 metres, que es combinava amb una baixa situada a França. Aquesta baixa ens enviava vent del nord fresc.

 

És cert que la tarda del 31 de juliol s’havien registrat 134 mm a la Garriga, però l’episodi de la costa central en si, on hi va haver els totals de precipitació més quantiosos, que ja haguessin estat poc usuals als mesos de setembre i octubre, els d’inundacions per antonomàsia, començà a primera hora del vespre. Llavors les primeres pluges intenses ja van regar el litoral barceloní. La tempesta va romandre estacionària damunt d’aquesta àrea durant unes cinc o sis hores. Per això les quantitats de pluja recollides van ser molt elevades. Mongat, al Maresme, va registrar 248 mm, Teià 222 mm, Tiana 218, el Masnou 217, Badalona 203, Alella 190, Vilassar 176 i Barcelona també 176. Es pot dir que fou un xàfec històric, una tempesta gairebé insòlita del pic de l’estiu i a l’entorn de Barcelona, una situació realment anòmala en un estiu que va ser, en línies generals i en el conjunt de Catalunya, poc calorós i plujós.

 

 

29-30 DE NOVEMBRE DE 2014

 

Els dies 29 i 30 de novembre de 2014 es va produir un episodi de precipitacions molt intenses, cosa que denota que, fins i tot al final de la tardor, malgrat que el risc de pluges torrencials ha davallat tan avançat el calendari, cal no descartar-les. I és que aquell episodi es pot definir d’inundacions.

 

La causa de les tempestes tan potents l’hem de cercar en la depressió que, des del sud de la Península, es va acabar posicionant entre el País Valencià i les Balears, factor que va implicar una llevantada de primera divisió cap a Catalunya. Van destacar, en aquest sentit, els 336 mm recollits a l’estació automàtica del Servei Meteorològic de Catalunya instal·lada als Ports, només el dia 29, dada que va representar, fins llavors, el registre més elevat en 24 hores en una estació de la xarxa del SMC.

 

Val a dir que, l’endemà, les precipitacions més intenses van produir-se a l’Alt Empordà, amb valors superiors als 200 mm, i fins i tot, entremig, es van formar diverses tempestes potentíssimes, de matinada, en aquesta comarca que van ocasionar molts problemes. A més, molts rius del quadrant nord-oriental de Catalunya van tenir crescudes serioses i desbordaments. I és que alguns dels nuclis tempestuosos van abocar intensitats de precipitació realment importants, tot i que en altres indrets més aviat es va tractar de pluges moderades i continuades.

 

A més a més, val a dir que la força del vent de l’est i el nord-est i l’estat del mar també van ser notables, malgrat que, per sobre d’això, el que de debò va caracteritzar la llevantada de finals de novembre del 2014 van ser les precipitacions tan copioses.

 

 

12  D’OCTUBRE DE 2016

 

La combinació d’una temperatura de l’aigua del mar anormalment càlida per les dates, d’un solc en altura a l’oest de Catalunya i de l’entrada d’aire molt humit mediterrani del sud-est va provocar, amb l’ajut dels relleus de la Serralada Litoral que originaven l’efecte palanca, un episodi de precipitacions torrencials al Maresme, particularment a la part inferior i central de la comarca.

 

La potencia excepcional de les tempestes d’aquella tarda al Maresme, i cal remarcar que del tot inusual perquè no es disposa de dades que evidenciïn, en el passat, un aiguat d’aquesta magnitud a la contrada, va causar severes rierades, amb nombroses incidències, inundacions i estralls, i fins i tot amb una víctima mortal que va ser arrossegada per l’aigua dins el seu cotxe. Així, analitzant els registres de precipitació, el precedent del setembre del 1996 va quedar superat amb escreix.

 

Per bé que en amplis sectors d’aquesta zona de la costa central es van superar els 100 mm, és cert els valors màxims es van donar a Vilassar de Mar i Cabrils, amb 257 mm i 234 mm, respectivament, fins a mig matí del dia posterior, encara que gairebé tots caiguts la tarda del 12. I malgrat que aquests registres siguin sumament importants, cal constatar, també, la intensitat de la precipitació, sobretot a Cabrils. Així, en aquesta vila es van mesuar 133 mm en una hora i 85 en 30 minuts, valors horari i semihorari rècord, fins aleshores, en la xarxa d’estacions automàtiques del Servei Meteorològic de Catalunya, i una mostra prou considerable de la violència extrema d’una tempesta que tampoc va dur res de bo.

 

 

22-23 D’OCTUBRE DE 2019

 

Les greus inundacions de finals d’octubre de 2019 són, fins al moment, les pitjors de la dècada i, fins i tot, del que portem de segle XXI a Catalunya. De fet, s’han de considerar d’aquesta manera valorant les quantitats de precipitació recollides, les destrosses i les set víctimes mortals. I també: les causes dels aiguats van ser l’entrada de vent de llevant que va provocar una depressió mediterrània, en combinació amb un considerable embossament d’aire fred en altura. 

 

Les comarques que van registrar les precipitacions torrencials van ser el Baix Camp, el Priorat, la Conca de Barberà i les Garrigues, centrades en la tarda i vespre del dia 22. Així, el diluvi va comportar una potentíssima riuada del Francolí, que ho va malmetre tot al seu pas. I per exemple, la precipitació més destacada es va produir a Prades, al Baix Camp, amb 292 mm, tot i que van ser diverses les poblacions que van superar els 200 mm.

 

Malgrat que les tempestes més impressionants van descarregar en aquesta àrea geogràfica, hi va haver un segon nucli, però per dessota del primer, de pluges realment intenses, que va ser l’Èmpordà, on la precipitació va passar lleugerament dels 200 mm. A més, a banda d’aiguats, la situació de llevant va generar un tornado, un esclafit, mànegues i nombroses afectacions en la xarxa viària i ferroviària.

 

 

20-22 DE GENER DE 2020

 

La depressió Gloria va provocar nombroses riuades / Sant Adrià de Besòs / Autor: Jordi Sacasas

La depressió Gloria va provocar nombroses riuades / Sant Adrià de Besòs / Autor: Jordi Sacasas

 

Una potent depressió, que es va batejar amb el nom de “Gloria”, va atacar Catalunya entre el 19 i el 23 de gener de 2020. No obstant això, pel que fa a la pluviometria, els seus efectes van ser especialment adversos els dies 20, 21 i 22, causant inundacions greus, totalment excepcionals en un mes de gener, i també víctimes mortals.  

 

“Gloria” es va centrar al sud-est de la península Ibèrica, provocant una sòlida entrada de vent de l’est al nord-est que va originar precipitacions realment abundants i intenses, i en força casos en forma de tempesta. En aquest context, les precipitacions totals acumulades van ser impressionants. Així, van destacar, i molt, els 516 mm de Lliurona, a l’extrem oest de l’Alt Empordà, però també els 430 mm del Puig Sesolles, un dels cims del Montseny; els 425 de Viladrau, 402 a Sant Pau de Segúries o els 400 de Santa Pau, a la Garrotxa. A més, fora d’aquest sector nord-oriental de l’espai català, es van registrar 315 mm a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta.

 

A causa d’aquesta successió de pluges tan vigoroses, es van produir riuades en nombrosos cursos fluvials, que es van desbordar i van comportar inundacions severes en les quatre demarcacions. Ara bé, les avingudes del Ter i la Tordera van ser les més subratllables, ocasionant danys i destrosses enormes.

 

 

 

TORBONADES

 

 

9 D’AGOST DE 1989

 

Les torbonades són, per antonomàsia, un dels fenòmens violents que ens visiten a Catalunya, i les àrees més poblades del territori, com demostra l’exemple, també en poden ser afectades. A més, queda palès que a l’estiu n’hi pot haver i de realment potents.

 

Atès la violència i els diversos estralls que causà, la torbonada que a les cinc de la matinada de l’11 d’agost del 1989 afectà la ciutat de Barcelona i la seva rodalia va ser catalogada de gairebé històrica. Lligat a això, es tractà d’una de les tres més grans tempestes, juntament amb la del 1914 i el 1995, que van afectar Barcelona durant el segle XX.

 

La fortíssima tempesta, que va escombrar la ciutat en un recorregut que anava del Tibidabo fins a mar i que, tot i així, no va abocar registres totals de precipitació extraordinaris, va venir caracteritzada, en particular, per les ràfegues de vent superiors als 100 km/h, caiguda de llamps i unes grans intensitats de precipitació momentània.

 

 

 

ESCLAFITS

 

17 D’AGOST DE 2003

El 17 d’agost del 2003 es va produir un episodi de meteorologia severa, ben probablement lligat a l’excepcionalitat tèrmica d’aquell estiu. Així, un potent esclafit, un terme molt poc conegut fins aleshores, un dels fenòmens més violents que podem tenir a Catalunya, va acompanyar una massa de cúmulonimbus que va escombrar una bona part del Principat de sud-oest a nord-est durant el matí.

 

És veritat que les precipitacions no van ser considerades de torrencials, però sí d’intenses. Però, indubtablement, el fenomen més destacat, per damunt de les mateixes precipitacions en forma d’aigua, calamarsa i pedra, va ser la força extrema del vent a conseqüència de diversos esclafits. A Manresa s’hi va mesurar la ratxa més espectacular: 182km/h, de procedència oest sud-oest. Es creu, tot i així, que hi hagué ventades més impressionants. Sense anar més lluny, les investigacions van portar a deduir la presència d’almenys tres tornados, concretament a l’Alt Camp, al Bages i a Osona. En qualsevol cas, els esclafits més virulents van donar-se al Bages i Osona. Per tant, les destrosses van ser enormes en algunes poblacions i l’esglai dels seus habitants no va ser gaire menor.

 

Atmosfèricament parlant, convé apuntar que es detectava la presència d’una certa àrea de baixes pressions en superfície que es combinava amb l’existència d’una petita massa d’aire fred en altura. Aparentment, res que hagués de portar grans estralls. De tota manera, la gran calorada de les setmanes precedents podia congriar tempestes violentes. Així, el dia 17 va ser el dia de l’esclafit, un event de temps sever capaç de provocar tants danys com un tornado, però, sense dubte, d’un abast territorial molt més extens.

 

 

 

TORNADOS

 

 

31 D’AGOST DE 1994

 

Ara és el moment de comentar el tornado més famós a Catalunya. La tarda del 31 d’agost del 1994 es produí a Catalunya un fenomen realment excepcional per la seva entitat. La tranquil·la localitat de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, patí un gran ensurt. Un tornado gens menyspreable afectà les afores de la vila. Eren les cinc de la tarda quan els seus habitants van poder comtemplar in situ l’espectacle d’un fenomen devastador.

 

De fet, ningú podia imaginar-se un fenomen extrem com aquest aquella tarda de finals d’estiu malgrat ser els inicis de la temporada en què sovintejen els fenòmens violents. La situació del temps no era gaire dòcil després del pas d’una pertorbació la matinada anterior i a l’espera d’una de nova per a les properes hores. Aquella tarda, davant la segona pertorbació, diversos nuclis tempestuosos es van estendre pel terç sud-occidental de la geografia catalana. Un d’aquests nuclis originà el famós tornado.

 

El fenomen durà uns vint minuts. Es va creure que en un primer moment podria haver tingut un diàmetre superior als cent metres, tot i que aquest va anar reduïnt-se. Malgrat afectar les afores de la població, el tornado provocà nombrosos desperfectes durant el seu recorregut d’un quilòmetre. Tot i que sortosament no hi hagué danys personals, sí que diverses cases i camps de conreu van quedar malmesos , en què van caure teulades, xemeneies, arbres i línies d’alta tensió. L’endemà, primer de setembre, la normalitat va anar tornant a la vila que s’havia fet seva un fenomen d’una gran destrucció. Dies després, les imatges van arribar al país per excel·lència en tornados: els Estats Units.

 

 

7-8 SETEMBRE DE 2005

 

Un embossament d’aire fred en altura ubicat al nord-oest de Catalunya i la presència en superfície d’una àrea de baixes pressions damunt nostre van provocar el 7 de setembre del 2005 una sèrie de tempestes i, amb elles, un episodi mediàtic de tornados i mànegues a Catalunya, a la costa central i en concret al Baix Llobregat i el Garraf i durant la tarda.

 

Cal dir que quatre tornados extremadament fotogènics van entrar a la costa, procedents del mar. Van provocar destrosses importants, i fins i tot dos d’ells van penetrar a l’aeroport d’El Prat, on es va remarcar que havien fet moure dos avions. L’endemà, se’n va formar un altre, aquest a Mollet, al matí. És a dir: cinc tornados en menys de 24 hores, per adonar-nos de la significació de l’episodi.

 

És interessant comentar que el més fort dels tornados va tenir un grau 2 en l’escala de Fujita, detall que exemplifica que els vents, al seu pas, ni que fos per poc, podrien haver superat els 200 Km/h.

 

A la pràctica, l’episodi va mostrar que a Catalunya els tornados no són fenòmens excepcionals, però sí que hem de valorar que relativament estranys. Malgrat aquesta realitat, és convenient insistir en què el punt central de l’episodi va ser el dia 7, tot i que, entre tots dos dies, es van comptabilitzar una vintena de mànegues. Dit d’una altra manera: una nova mostra a afegir al què estem dient, que aquella va ser una situació extraordinària atès el nombre tan elevat i gens usual d’events tornàdics que es van generar.

 

 

 

NEVADES

 

Portada de La Vanguardia del 27 de desembre de 1962 / Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Portada de La Vanguardia del 27 de desembre de 1962 / Font: Hemeroteca de La Vanguardia

 

25 DE DESEMBRE DE 1962

 

La nevada més espectacular caiguda a la costa catalana en tot el segle s’enregistrà, per a memòria de molts, el 25 de desembre del 1962. Podem dir que es tracta, la del 1962, de la nevada més famosa caiguda a Catalunya. No endebades, fou un temporal que marcà dues generacions.

 

La barreja de dues masses d’aire contrastades, d’una banda havia entrat aire molt fred continental i d’una altra l’aire humit impulsat per una baixa que entrà a la Mediterrània, fou la causant de la famosa nevada enregistrada entre el Baix Empordà i el Tarragonès, però amb una especial incidència al Barcelonès.

 

No només va ser insòlita per la seva intensitat, sinó també fruit d’haver estat nevant durant vint-i-quatre hores de manera ininterrompuda. Es van iniciar els primers flocs de neu cap a la una de la matinada, quan moltes persones s’ho van prendre amb alegria en sortir de la missa del Gall. Tot sencer es passà nevant la diada de Nadal. Així, fins la matinada de Sant Esteve no es van aturar les precipitacions. Finalment, una vegada els vint-i-cinc milions de metres cúbics de neu acumulada damunt la ciutat s’anaren fonent, Barcelona anà recuperant la normalitat després d’haver quedat paralitzada per un gruix de mig metre al centre de la ciutat i que va arribar als 80 cm a l’observatori Fabra.

 

 

30 DE GENER DEL 1986

 

Si hem de destacar una nevada que hagi afectat l’interior de Catalunya durant les darreres dècades, destacar d’entre les diverses d’importants que hi hagut i que han causat un bon caos, convé fixar totes les mirades en la del 30 de gener del 1986.

 

El 30 de gener del 1986 l’interior de Catalunya, especialment en l’àmbit barceloní i gironí, va ser afectat pel temporal de neu més important del segle XX en aquest sector geogràfic. Es tractà d’una situació extraordinària. La responsable va ser una gran depressió atlàntica que anà a parar davant la Costa Brava i que havia baixat des de l’Atlàntic Nord. La depressió impulsava una massa d’aire humida de la Mediterrània, barrejant-se amb aire molt fred continental. És a dir: una combinació perfecta perquè nevés, i molt, en cotes baixes.

 

La situació es va poder qualificar de temporal de neu a l’interior de Barcelona i Girona. Hi havia quantitats de precipitació que fregaven els 100 mm, agreujats per vents del nord-est superiors als 100 km/h. Així, les principals conseqüències provocades per l’enorme depressió van ser el caos i els desgavells que afectaren nombroses comarques. Moltes zones boscoses van esfondrar-se fruit del pes de la neu humida, la xarxa de carreteres quedà seriosament afectada, hi hagué línies de ferrocarril tallades i el subministrament elèctric també tallat són tan sols uns quants exemples d’entre les conseqüències d’aquella nevada monumental a la Catalunya interior.

 

 

1 DE MARÇ DE 1993

 

L’1 de març del 1993 la protagonista a Catalunya va ser la neu. La nevada es va poder qualificar de quasi bé excepcional atès la seva intensitat. Al Barcelonès no nevava amb tanta quantitat d’ençà la històrica del 25 de desembre del 1962, i, de fet, es va poder comprovar que al març, tot i ser ja més dificultós, la possibilitat de neu al litoral segueix ben present.

 

La neu causà nombrosos entrebancs. Independentment dels gairebé 30 cm acumulats a la Serralada Litoral en la seva zona central, cal destacar els talls elèctrics, averies en la telefonia, col·lapses i retencions en les carreteres de Barcelona i rodalia, així com algunes de tallades, i evacuació de col.legis.

 

Com sol ser habitual en els episodis de nevades arran de mar, una depressió mediterrània es va barrejar amb una massa d’aire fred de l’interior d’Europa. I, d’aquella situació, se’n va destacar la polèmica generada perquè la nevada s’havia previst per al cap de setmana i, per tant, es va endarredir. Moltes persones amb interessos econòmics de cap de setmana van acusar els homes del temps de poc encertats.

 

 

21 DE NOVEMBRE DE 1999

 

El 21 de novembre del 1999 va caure una nevada històrica a Barcelona i l’àrea metropolitana, però no històrica per la intensitat sinó perque arribà molt d’hora, i a més quallà en algunes ciutats i viles de la costa central, fins i tot a les platges. Aquella sí que va ser una nevada molt poc usual.

 

La nevada va ser causada per una depressió situada a Itàlia i que enviava aire molt fred continental des del dia anterior i per la presència d’un embossament d’aire fred en altura que, juntament amb l’existència d’humitat a l’atmosfera, generà les nuvolades durant el matí.

 

És cert: finalitzada arreu al migdia, la nevada va caure, a estones, amb força. Cal dir, a més a més, que es va circumscriure al voltant de Barcelona, però en un espai territorial reduït. Tot i així, a la capital catalana es van mesurar 2 cm, i a les parts altes de la Serralada Litoral no es van arribar a assolir els 10 cm.

 

A la pràctica, aquella nevada va ser especialment sorprenent, i no ens estaríem de remarcar-ho. I és que per trobar la combinació de nevada i que aquesta qualli al sòl a la ciutat de Barcelona tan abans del començament de l’hivern, ens vam haver de remuntar a l’any 1640. És a dir: més de 300 anys. Va ser una nevada, doncs, que va caler assaborir.

 

 

8 DE MARÇ DE 2010

 

La del 8 de març de 2010, una nevada per recordar / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

La del 8 de març de 2010, una nevada per recordar / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

El 8 de març del 2010 és, de ben segur, recordat per milions de catalans. De fet, una nevada, en molts punts monumental, va afectar més de 2/3 del nostre territori. Va ser provocada per una depressió activa que es va situar damunt de Menorca, que enviava una massa d’aire fred, però a la vegada humit, ja que tenia recorregut marítim, del nord-est. I una bossa freda en altura va fer la resta.

 

Cal anunciar que va ser una de les nevades més generals i intenses de les darreres dècades, i, a més a més, va ser especialment mediàtica. A banda, va sorprendre perquè es va produir a les acaballes de l’hivern, més que estrenat, ja, el mes de març. Però el temporal va ser memorable, i tan sols se’n va salvar l’extrem oest i el litoral tarragoní.

 

Per contra, les contrades més afectades foren les gironines i les barcelonines. En relació els gruixos mesurats en indrets on la neu és poc corrent, van destacar els 30 cm de la Bisbal d’Empordà o el 25 de Girona. A més, a primera línia de mar, Marató va mesurar 8 cm, Badalona 7 i Barcelona, entre 2 i 10 en funció de la zona, tot i que a l’observatori Fabra s’hi va acumular un pam de neu.

 

Un dels aspectes més remarcables de l’episodi tan important, que a Barcelona i la seva rodalia més inmediata tenia com a últim precedent el 5 de gener del 1985, va ser el caos absolut que hi hagué. Per exemple, la xarxa viària tallada, la ferroviària també, el subministrament elèctric, també, i unes destrosses gegantines en molts boscos. En essència, Barcelona, però no només la capital catalana, va patir molt aquell episodi gairebé històric. I una curiositat: diverses de les nevades més intenses, durant la tarda, a les comarques de Girona i Barcelona van ser en forma de tempesta, una circumstància realment anòmala al litoral i prelitoral català.

 

 

 

VENTADES

 

 

24 DE GENER DE 2009

 

Serioses destrosses l'endemà de la gran ventada / El Papiol / Autor: Jordi Sacasas

Serioses destrosses l’endemà de la gran ventada / El Papiol / Autor: Jordi Sacasas

 

El 24 de gener del 2009 una depressió molt fonda que va circular damunt de França ens va deixar una importantíssima ventada, primer de l’oest i després del nord, a Catalunya. I el més desgraciat: va ser tràgica, amb vuit morts, el primer ja del dia anterior. A banda de lamentar les pèrdues humanes, la destrossa en molts boscos del territori va ser de les que fan feredat.

 

Cal dir que va ser a l’àrea metropolitana on es van produir la gran majoria de víctimes. I és que, a Barcelona i la seva rodalia, les ratxes de ponent a mestral van superar els 100 Km/h en moltíssíms punts, una dada molt poc corrent. Tan poc per fer-nos una idea, que una ventada d’aquesta magnitud no es donava, a les ciutats més poblades de Catalunya, des del febrer del 1989. Per exemple, la Zona Universitària de la ciutat va arribar als 128 Km/h.

 

En tot cas, les ràfegues més desfermades no es van donar prop de Barcelona. Així, a Portbou, a l’Alt Empordà, es va mesurar un cop de tramuntana de 200 Km/h, un dels més grans assolits per aquesta estació automàtica del Servei Meteorològic de Catalunya que sol deixar uns registres de vent veritablement espectaculars. Aquest valor es va produir a la tarda, mentre que a l’àrea metropolitana els vendavals més seriosos van ser al matí, com també fora del sector més poblat. Així, una dada no oficial va donar 214 Km/h a Mediona, a l’Alt Penedès.

 

 

9 DE DESEMBRE DE 2014

 

El 9 de desembre del 2014 Catalunya va viure una ventada important, que va ser especialment rellevant, observant-ne les conseqüències, al litoral i prelitoral barceloní, inclosa, per tant, l’àrea metropolitana, on van haver de lamentar-se dues víctimes mortals a Terrassa a causa de ràfegues que van assolir, en aquesta ciutat, els 140 Km/h, un valor extraordinari per tractar-se d’un indret, en efecte, de l’àrea metropolitana.

 

El joc entre un anticicló potent ubicat a l’oest de Galícia i una depressió sobre d’Itàlia va provocar una forta entrada de vent del nord al nord-est, que, observant-ne un mapa d’isòbares, es veu molt clar que l’entrada d’aire de l’interior d’Europa era francament marcada. Aquell dia, sobretot durant el matí, la tramuntana va atacar amb virulència zones tan poc habituals afectades com Barcelona i la seva rodalia. I és que, efectivament, la tramuntana hi és molt poc corrent, però quan hi arriba sol ser severa, que és el que va passar.

 

És important tenir en compte que el darrer precedent d’un episodi de vent tan considerable i bastant generalitzat datava del gener del 2009. Val a dir, en relació a això, que diversos sectors del Prepirineu i de l’Empordà també van patir cops de vent del nord francament violents. Així, el registre més notori es va donar al Santuari de Queralt, molt a prop de Berga, on es van mesurar 176 Km/h. Com a dada curiosa, fet i fet, Portbou, tot i ser una tramuntanada, no va assolir, doncs, la ratxa més impressionant.

 

 

 

ONADES DE CALOR

 

 

4 DE JULIOL DE 1994

 

Una onada de calor molt seriosa, de les més notables de les últimes dècades, va portar a l’interior de Catalunya valors de temperatura realment caniculars, espectaculars en alguns casos, el 4 de juliol del 1994. A més a més, lligat a aquest episodi de tantíssima calor, es van produir un seguit d’incendis forestals d’una gran envergadura, sobretot a la Catalunya central.

 

A la pràctica, el dia 4 de juliol del 1994 no va dur res de bo a Catalunya. Així, el els darrers precedents d’episodis de tanta calor dataven del 1987 i 1982. De fet, la calorada que va abatre’s damunt de Catalunya, també la van patir a la resta de la Península, i com sempre que hi ha aquestes situacions al pic de l’estiu, són generades per l’atac d’una massa d’aire molt càlida procedent del Sàhara, que s’havia iniciat el dia anterior i es va reforçar el dia 4, malgrat que, l’endemà, les temperatures van començar un procés cap a la normalització. Per tant, va durar un dia, però els seus efectes en forma d’incendis van persistir unes quantes jornades.

Les temperatures màximes van fregar en àrees del prelitoral i de l’interior els rècords absoluts dels anys 1982 i 1987, tot i que en diversos trams costaners eren molt més baixes fruit de l’aire fresquet del mar. Per exemple, com a temperatures més altes convé anomenar els 43ºC de Montblanc, la més alta del Principat durant l’episodi i una de les més càlides de la història meteorològica catalana, els 42 de Balaguer, 41 a Manresa i 40 tant a Sabadell, Mollet, Cardedeu i Roquetes, entre d’altres.

 

 

11-14 AGOST DE 2003

 

Entre l’11 i el 14 d’agost del 2003, una important onada de calor, la més rellevant d’aquell estiu històric i una de les més notables de les darreres dècades, es va abatre damunt de Catalunya. Un nou atac de vents molt càlids del nord d’Àfrica en va ser el responsable directe.

 

En essència, aquella onada de calor de primera categoria va deixar registres de temperatura excepcionals en nombrosos punts del territori català, sobretot els dos dies centrals de l’episodi, o sigui, el 12 i 13 d’agost. Cal recordar que els valors més caniculars, molt per damunt de les mitjanes de les dates, es van donar tant a Ponent, com a les Terres de l’Ebre i al Gironès, sense oblidar la ciutat de Barcelona, que va tenir una de les màximes més elevades de tota la seva història de registres intrumentals més que centenària. Així, el dia 12, els 38,6 ºC van ser tota una fita.

 

De tota manera, amb la intenció d’anotar més temperatures exagerades, cal apuntar, també, els 41,6 ºC de Torres de Segre, al Segrià, sent la més alta de l’episodi arreu de Catalunya, els 41,2 ºC de Girona, 41,1 ºC a Vinebre o 40,9 ºC a Lleida. I més coses: algunes mínimes, al litoral, poc van baixar dels 30 ºC. I val a dir, finalment, que aquella gran calorada, que en certa manera ja havia començat el dia 7, va afavorir que l’agost del 2003 fos el més calorós de la nostra història.

 

 

5-7 DE JULIOL DE 2015

 

Catalunya va viure, en aquest episodi, una de les onades de calor més potents de la història. Causada per la irrupció d’una massa d’aire extremadament càlida de procedència sahariana, la temperatura, en línies generals, no pujava tant des del juliol de  1994, sent similar, fins i tot, als registres històrics del juliol de 1982. Per tant, es dedueix que una onada de calor tan extrema com la del 2015 tan sols es presenta molt de tant en tant.

 

Per bé que la gran calorada formava part d’una tongada que durava des de finals de juny, és veritat que els valors extraordinaris es van produir el dia 5 i, sobretot, el 7. Així, el 5 es van assolir 43ºC a Banyoles i Anglès. Malgrat tot, el 7, el llindar dels 40ºC o més es va estendre clarament per àmplies comarques, repetint-se els 43, però en aquesta ocasió en més poblacions.

 

Artés, amb 43,0ºC, va anotar-se la màxima de Catalunya, sent com la de Banyoles de dos dies abans –que també van ser 43,0ºC-, una de les temperatures més exageradament altes de la nostra història meteorològica. Ara bé, unes poques dècimes per dessota, però considerant-se, igualment, 43ºC, es van mesurar aquella tarda excepcional a Lleida, Tàrrega, Sant Salvador de Guardiola i els Guiamets, remarcant que es tractava d’una jornada increïblement calorosa i apta per ser recordada.

 

 

2-6 D’AGOST DE 2018

 

A causa de l’atac d’una massa d’aire molt càlida de procedència nord-africana, entre el 2 i el 6 d’agost una considerable onada de calor va afectar gran part del territori, sobretot les comarques del litoral i el prelitoral.

 

El pic de calor es va produir el dia 4. En aquest sentit, van destacar els 42,3ºC de l’Observatori de l’Ebre, al municipi de Roquetes, al Baix Ebre, registrant-se l’endemà 41,6ºC a Vinebre, a la Ribera d’Ebre. Però és que el dia 4 es van mesurar valors de 40ºC en sectors molt poc habituals per aquests llindars, com Tarragona i Barcelona. Per exemple, la Zona Universitària de Barcelona va arribar als 39,8ºC, una de les temperatures més elevades de la història meteorològica de la ciutat.

 

A banda, Barcelona va anotar el dia 5 una mínima de 30ºC, que tenia un únic precedent, el juliol del 1982. Amb tot, la mínima més alta va ser a Portbou, amb 31ºC, tot i que durant força dies consecutius les mínimes de la costa central i Daurada van superar els 25ºC.

 

 

26-30 DE JUNY DE 2019

 

A finals de juny de 2019, Catalunya va patir una de les tres grans onades de calor de la seva història. Fins i tot, lleugerament superior a la del juliol de 2015 i, com a mínim, equiparable a la del juliol de 1982, i amb una responsable clara de l’episodi, que va ser  l’atac d’una potent massa d’aire molt càlid arribada del nord d’Àfrica.

 

Catalunya va batre el seu rècord històric de temperatura, focalitzats en els 43,8ºC d’Alcarràs, al Segrià, el 29 de juny, que arrodonits són 44ºC, precedits el dia anterior pels 43,6ºC d’Artés, al Bages. A més, tant Girona, amb 43,3ºC, com Lleida, amb 43,1ºC, van assolir els valors més elevats mai registrats en aquestes ciutats, sense oblidar els 43,5ºC de Castellbisbal i Vinebre.

 

Les puntes màximes de calor es van produir el 28 i 29 de juny, que és quan l’extensió territorial de la immensa calorada va ser més destacable, i parell de jornades en què la temperatura màxima es va desbocar més, amb uns registres en àmplies zones de l’espai català sovint insòlits i del tot extraordinaris.

 

 

 

ONADES DE FRED

 

Portada de La Vanguardia del 4 de febrer de 1956 / Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Portada de La Vanguardia del 4 de febrer de 1956 / Font: Hemeroteca de La Vanguardia

 

1-22 DE FEBRER DE 1956

 

El febrer de 1956 Catalunya va viure, i sobretot patir, l’onada de fred més espectacular, intensa i de llarga durada del segle XX. Va ser, estrictament, una onada de fred colossal, i el 1956 es va batejar com l’Any del Fred, que la gent gran, avui dia, té  perfectament gravada en la memòria. Aquella fredorada històrica, fet i fet, va marcar a tothom.

 

Després d’un hivern tebi, amb nombrosos dies durant el desembre i gener molt agradables, ningú sospitava que un episodi d’aquesta tremenda magnitud ataqués tot el territori. I a la pràctica, el va començar a atacar la tarda del dia 1, quan una massa d’aire extremadament freda del nord-est va iniciar la seva penetració a Catalunya a través de les contrades nord-orientals, de manera que durant el vespre i la nit l’aire gèlid es va estendre arreu. I en aquest sentit, l’endemà dia 2, l’Estany Gento, a la cota 2.100 del Pallars Jussà, va mesurar la temperatura més baixa de la gran onada d’aire fred i, a la vegada, és la més freda mai registrada a Catalunya i la península Ibèrica, amb -32ºC, un valor que no ha tornat a ser assolit.

 

En realitat, van ser tres grans invasions d’aire fred, tot i que la tercera fou la menys vigorosa, i causades pel joc entre un anticicló molt ferm ubicat entre les illes Britàniques i Escandinàvia i una depressió a la Mediterrània central. A més, les masses d’aire que van irrompre a Catalunya van ser en general seques, considerant que va nevar poc, tot i que sí que ho va arribar a fer una mica a Barcelona. I en referència a Barcelona, cal apuntar que va tenir la temperatura mínima més baixa registrada al segle XX, amb -7ºC, malgrat que l’Observatori Fabra va davallar fins als -10ºC. I detallant  més temperatures extremes i insòlites, és interessant anotar els -26ºC del Port de la Bonaigua, els -25ºC de l’Estany de Sant Maurici, -24ºC a Núria, -21ºC a la Molina i, també, -20ºC al Turó de l’Home. I un detall, en tot això. I és que els valors més baixos al Pirineu es van donar en la primera invasió d’aire fred, però a la resta de l’espai català, durant la segona, entre els dies 11 i 13.

 

Per fer-nos una idea de la magnitud de l’onada de fred, és convenient afegir que la temperatura a 850 hPa, o sigui, a uns 1.500 metres d’altitud, i que és essecial per valorar la fredor o calidesa de les masses d’aire, es va situar entre els -15 i -21ºC. I tant de fred, no podia dur res de bo. Així, de vegades es rememora que aquell episodi històric va matar milers d’oliveres a l’interior. Com, igualment, es recorda que, malgrat que molts dies feia sol, l’aire i el vent eren veritablement glaçadors.

 

 

5-17 DE GENER DE 1985

 

El gener de 1985 va ser el més cru, tèrmicament, del segle XX. Una potentíssima onada de fred va atacar Catalunya durant tretze dies consecutius, comportant el segon episodi més rellevant i recordat de temperatures extremadament baixes del segle XX després de la gran fredorada del febrer de 1956. I encara més: no hem tornat a patir una onada de fred tan monumental com la de 1985.

 

Sobretot, els freds tremends del gener de 1985 van ser causats per dues injeccions d’aire molt fred procedent del nord-est d’Europa, en la combinació d’un anticicló molt sòlid ubicat entre les illes Britàniques i Escandinàvia i les depressions de la Mediterrània. Ara bé, el 5 de gener, la jornada d’inici de la fredorada, ens van afectar simultàniament una depressió posicionada damunt la península Ibèrica i l’entrada massiva de l’aire fred a mesura que transcorria el dia.

 

A la pràctica, aquests dos ingredients van ser els responsables de la famosa nevada del dia 5, coincidint amb l’arribada dels Reis Mags, amb unes cavalcades blanques i màgiques en moltes comarques. I és que, aquella, per la data i la intensitat, ha estat una de les nevades més memorables que han caigut a Catalunya. Sense anar més lluny, la ciutat de Barcelona va mesurar de 3 a 5 cm. Però no va ser l’única nevada de l’onada de fred. Així, entre el 12 i 15 de gener es van produir algunes nevades quantioses entre el nord de la costa central i el sud de la Costa Brava, amb mesures en aquestes zones de 20 a 40 cm de neu nova.

 

En el decurs de l’episodi es van assolir temperatures mínimes enormement baixes en nombroses contrades, amb valors, fins i tot, inferiors als -20ºC. En aquest sentit, cal destacar exemples com els -6ºC de Barcelona, -7ºC a Badalona, -10ºC a Blanes, -13ºC a Girona, -20ºC a Vic i -21ºC a Manresa i la Vall d’en Bas, sent els -23ºC de Vallter la més baixa de l’onada freda. I dos detalls tèrmics més. El primer, que la ciutat de Barcelona va baixar a -5ºC o menys tres dies seguits, entre el 6 i el 8, i rebentant infinitat de canonades d’aigua que es van congelar; i segon, que a l’Observatori Fabra hi va glaçar tretze dies consecutius. Ja ho veiem: el que va començar com una nevada celebrada es va transformar en una de les fredorades més serioses de la nostra història.

 

 

14-26 DE DESEMBRE DE 2001

 

L’onada de fred més vigorosa i de llarga durada del que duem de segle XXI, es va produir a les acaballes del 2001, de manera que el segle va iniciar-se, meteorològicament, amb força. I també, considerant que la nevada que va inaugurar l’episodi glacial va ser especialment contundent, amb una èmfasi especial, de fred i neu, en moltes comarques de l’interior.

 

Els dies 14 i 15 de desembre va caure una intensa nevada, precedida les jornades anteriors per un refredament de l’aire, a una bona part de l’espai català, sobretot a la Catalunya central, on hi va haver centenars de persones atrapades als seus vehicles per la neu, amb gruixos mesurats que es van aproximar al metre, sobretot a la comarca de l’Anoia, malgrat que majoritàriament es van situar entre els 40 i 70 cm, amb els exemples de les localitats d’Igualada, Cervera i Collbató. I a més, on va nevar més a nivall del mar va ser a la Costa Daurada, amb gruixos de 10 cm, tot i que a la Serralada Litoral es van registrar 25 cm al Tibidabo, quedant blanca Collserola els dies després.

 

El motiu atmosfèric de l’onada de fred va ser la irrupció d’una massa diare molt fred d’origen continental, que en un principi es va combinar amb una depressió emplaçada entre Sardenya i les Balears que ens enviava aire humit. Més endavant, però, el ferm anticicló ubicat entre les illes Britàniques i Escandinàvia es va acostar, permetent un encalmament i afavorint les glaçades gairebé generals, i intenses o molt intenses al prelitoral i l’interior. I de fet, va glaçar arreu llevat d’alguns punts molt concrets de la façana costanera, i amb la singularitat que el matí de Nadal va ser particularment glacial.

 

La persistència de la temperatura de cru hivern va permetre que la neu es mantingués una colla de dies en nombrosos trams interiors, en especial de la seva meitat oest. I en referència a l’interior, Lleida va davallar als -14ºC i Oliola, a la Noguera, als -18ºC. Ara bé, Das va baixar fins als -23ºC. I per cloure: va ser el desembre més fred des del 1970.

 

 

2-13 DE FEBRER DE 2012

 

Una de les onades de fred més intenses i persistents de les darreres dècades, i la segona pel que fa al que portem de segle XXI, però la més destacada en un mes de febrer, va afectar-nos provocant algunes nevades i, d’una manera especial, un episodi de temperatura vigorosament baixa.

 

Una massa d’aire molt fred continental procedent d’Europa va ser la gran responsable de la situació. Ara bé, la proximitat d’una baixa, que va aportar a la vegada aire humit de la Mediterrània, va provocar que l’inici de la tongada de fred intens fos acompanyat de nevades. Així, a mesura que avançava el dia 2 de febrer, la neu va anar davallant d’altitud, fins a situar-se a cota zero a la costa central i Costa Brava, i amb guixos en aquest segon sector superiors als 5 cm. A més, també va nevar al prelitoral i l’interior. I d’altra banda, els dies 5, 12 i 13 va tornar a nevar en punts de la costa, tot i que menys.

 

Onada de fred ben prevista, i malgrat que sí que va ser intensa no fou extrema ni excepcional, considerant alguns precedents més glacials, va ser general a tot el territori, de manera que cap comarca se’n va escapar. I en aquest sentit, cal dir que les glaçades van tocar, alguns dies, tot l’espai català amb l’excepció del centre de Barcelona i l’extrem sud. Per exemple, hi va haver temperatures mínimes de -5 ºC a -10ºC a l’interior i inferiors als -15ºC al Pirineu, destacant remarcablement el valor de -23ºC de Certascan, a la cota 2.400 del Pallars Sobirà, el dia 4. Igualment, algunes de les mínimes que es van mesurar en estacions que aleshores duien de 10 a 20 anys de dades, foren les més baixes registrades, com el cas dels -13ºC de Prades, al Baix Camp, del dia 12.

 

 

 

TEMPORALS DE MAR

 

 

26 DE DESEMBRE DE 2008

 

Les onades gegants van assolar la primera línia de mar de la Costa Brava / Tossa de Mar / Autor: Jordi Sacasas

Les onades gegants van assolar la primera línia de mar de la Costa Brava / Tossa de Mar / Autor: Jordi Sacasas

 

Una llevantada terrible va assolar la Costa Brava entre la tarda i la nit del dia de Sant Esteve de l’any 2008. En efecte, va ser considerat un dels temporals marítims més exagerats de la història meteorològica catalana. De fet, una llevantada de tanta magnitud no es donava al nord del litoral català en dècades, sent, precisament la Costa Brava, la banda costanera que sol enregistrar els estats del mar més contundents. En aquella ocasió, la boia que té el Servei Meteorològic de Catalunya davant del golf de Roses va mesurar, a les sis de la tarda, una onada de nou metres, mentre que la mitjana de les ones, fins la nit, va ser de sis metres.

 

Una activa depressió ubicada entre el nord de les Balears i la costa catalana va provocar una marcada advecció de vent de llevant a gregal, de l’est al nord-est, especialment visible en la segona meitat de la jornada. De fet, les destrosses a la Costa Brava van ser enormes a primera línia de mar, i les restes, pel que fa a l’onatge, del gran temporal van persistir uns quants dies.

 

L’episodi va ser sever, i també mediàtic. A la pràctica, un temporal tan gros a la Mediterrània és poc freqüent. A més, a la costa central i la Costa Daurada, l’altura de les ones va ser infinitament menor. Així, al litoral septentrional de Catalunya, l’anomenada llevantada de Sant Esteve va portar la desolació. Ports, passeigs marítims, platges i equipaments i infraestructures diverses van rebre l’embat d’un mar veritablement endimoniat com poques s’ha vist. I malgrat que la característica principal de l’episodi va ser l’estat del mar, val a dir que, també, hi hagué nevades intenses en cotes relativament baixes.

 

 

21-22 GENER DE 2017

 

Tres anys justos abans de Gloria, la costa central va veure onades enormes / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Tres anys justos abans de Gloria, la costa central va veure onades enormes / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

Entre la tarda del dissabte 21 de gener i la matinada següent, la costa catalana va patir un dels temporals marítims més grandiosos dels darrers temps, castigant d’una manera particular la Costa Brava i la costa central. Així, per bé que a la franja nord del litoral tan sols unes setmanes abans, el 20 de desembre, havia tingut un temporal similar, és ben cert que a la façana costanera més poblada de Catatunya les onades no eren tan exagerades des de l’octubre de 2003 i novembre de 2001. Precisament, la causa també en va ser, llavors, una potent gregalada o ventada del nord-est.

 

La raó de l’enorme temporal, que va assolir la categoria de mar brava, el vam haver de cercar en l’aproximació i reforçament d’una depressió que va anar a parar uns quilòmetres al sud de Mallorca. Així, en el seu moviment al voltant del centre de la depressió, l’aire xocava contra el litoral de procedència nord-est, i a més ho feia amb intensitat perquè les línies isòbares es trobaven prou juntes entre si. En aquest sentit, el vent va fregar els 100 km/h en diverses estacions de la costa barcelonina. A més, la precipitació va ser intensa, amb valors acostant-se als 200 mm a l’Alt Empordà en tot l’episodi, als dos extrems del territori.

 

Concretant en l’onatge, cal apuntar que per bé que l’onada més immensa es va mesurar mar endins davant del cap de Begur, amb gairebé onze metres d’alçària, sí que va ser sorprenent la dada donada per la boia ubicada a tocar del port de Barcelona, amb onades que van ser superiors, tot i que per poc, als vuit metres. Francament, un registre d’aquesta magnitud a la costa central és molt poc habitual. Lligat a aquesta realitat, val a dir que, en diversos trams de primera línia de mar, les destrosses van ser molt considerables. I és que és important remarcar que un temporal de tanta entitat i tan generalitzat no es veu, a Catalunya, gaire sovint.

 

 

20-22 DE GENER DE 2020

 

La depressió Gloria va generar milers d'onades potentíssimes / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

La depressió Gloria va generar milers d’onades potentíssimes / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

Una activa depressió, batejada amb el nom de “Gloria”, va embestir Catalunya entre el 19 i el 23 de gener de 2020. Concretant més, i pel que fa a la mar, els seus efectes van ser particularment potents els dies 20, 21 i 22, causant estralls, greus destrosses i, fins i tot, víctimes mortals.

 

“Gloria” es va posicionar al sud-est de la península Ibèrica, originant una ferma entrada de vent de l’est al nord-est que va provocar un temporal marítim de primera magnitud. En aquest sentit, el temporal de mar va ser especialment remarcable, assolant i destruint  una gran part del litoral, sobretot al delta de l’Ebre i al Maresme.

 

Malgrat que a primera línea de costa l’onatge no va arribar als deu metres, és veritat que la boia ubicada uns 30 km davant del cap de Begur, va mesurar una onada màxima de 13,67 metres el vespre del dia 20. I pel seu cantó, la situada enfront del delta de l’Ebre va registrar un màxim de 12,66 metres unes hores abans. A més, els grans desperfectes a la costa no tan sols es van entendre per l’alçada de l’onatge, sinó, també, per la seva persistència.