DEPRESSIONS, ANTICICLONS, CENTRES D’ACCIÓ PRIMORDIALS, MASSES D’AIRE I FRONTS

DEPRESSIONS, ANTICICLONS I CENTRES D’ACCIÓ PRIMORDIALS

 

FORMACIÓ D’UNA DEPRESSIÓ

 

Tres tipus fonamentals de depressions

 

Malgrat que, en línies generals, hem de tenir en consideració que existeixen tres tipus fonamentals de depressions -com són les depressions extratropicals, els ciclons tropicals i les baixes tèrmiques-, ara pretenc centrar-me en les depressions per antonomàsia de les latituds mitjanes, o el que ve a ser el mateix, les depressions extratropicals o ondulatòries.

 

 

Què és una depressió?

 

Dit això, es coneix amb el concepte tècnic de ciclogènesi al fenomen d’iniciació o d’intensificació d’una circulació ciclònica que acaba desembocant en la formació d’una depressió. En poques paraules: el procés de formació d’una depressió. I concretant: una depressió és aquell centre de pressió que, en general, és inferior als 1.013 hPa, tot i que, de manera esporàdica, hi ha petites depressions amb unes pressions, al seu centre, lleugerament superiors; són, llavors, baixes relatives.

 

 

Com es genera una depressió?

 

En essència, el Front Polar separa les masses d’aire tropicals, que són càlides, i les masses d’aire polars, fredes. Doncs bé, en un primer moment tenim que totes dues masses d’aire de propietats tèrmiques tan dispars es troben perfectament separades.

 

Amb tot, l’etapa de formació de la depressió s’inicia quan aquest esquilibri es trenca, i per dues raons capdavanteres. En primer lloc, perquè l’aire fred polar empeny cap al sud, i l’aire càlid empeny cap al nord, de manera que es genera una ondulació. Per això mateix, en conseqüència, aquestes depressions reben el nom d’ondulatòries, a la vegada que extratropicals perquè es formen lluny de les àrees tropicals. Sobre el terreny, es pot dir que cada massa d’aire entra en el domini de l’oposada.

 

El xoc dels dos fluxos d’aire, que forma l’ondulació, dona a lloc al naixement d’un moviment giratori que té la seva part central al centre de la mateixa ona. Amb aquest moviment giratori, fet i fet, veurà la llum el sorgiment de la depressió. Aquest és un procés, el de la formació d’un centre de baixes pressions, que pot donar-se en tan sols 24 hores.

 

 

EVOLUCIÓ DE LA DEPRESSIÓ: DE LA MADURESA A L’OCLUSIÓ

 

Les depressions, dotades d’un cicle vital

 

Una vegada ha nascut la depressió, és a dir, el nucli de baixes pressions, aquesta es dirigeix inexorablement envers la seva maduresa. Es tracta d’un cicle vital, compost de tres fases principals, això és, la formació, la maduresa i l’oclusió, que conduirà, després de la maduresa, cap al seu envelliment i mort posterior.

 

 

Què s’entén per fase de maduresa d’una depressió?

 

Val a dir que la fase de maduresa de la depressió abasta el lapse de temps en què aquesta es mostra més desenvolupada, més enèrgica i a voltes poderosa. És aleshores, doncs, quan el nucli de baixes pressions pren un protagonisme major, quan la pressió atmosfèrica al seu centre és inferior.

 

Cal assenyalar, a més, que tota depressió ondulatòria madura està composta d’un parell de fronts, el càlid davant, i rere seu, el fred.

 

Així, el primer porta aire fred davant i aire càlid darrere, mentre que, al seu torn, el segon, que era el fred, porta l’aire càlid tropical esmentat davant, i darrere, per tant, l’aire fred polar.

 

La parella de fronts, en sentit estricte, és una de les particularitats primordials que té qualsevol depressió madura. Afegir, també, que aquesta energia superior que es dona en la depressió madura en relació a les altres dues fases és fruit, almenys parcialment, del contrast entre totes dues masses d’aire. Per regla general, per no dir gairebé sempre, les depressions ondulatòries es desplacen d’oest a est a través de l’oceà.

 

 

L’oclusió de la depressió, la seva fase final

 

La tercera etapa de les depressions no és altra, com apuntava, que l’oclusió, això és, la fase final que la conduirà a morir. Se sap del cert que l’oclusió de la depressió es produeix quan el front fred -més veloç que el càlid- atrapa aquest segon.

 

En l’instant que això succeeix ja cal parlar de depressió oclusa, en què no hi ha divergències tèrmiques entre un sector i un altre del centre de baixes pressions, o sigui, que s’han mesclat l’aire càlid tropical i l’aire fred polar. En surt, per tant, una única massa d’aire, que es mostra força uniforme i homogènia.

 

Val la pena mencionar, dit tot això, que aquest procés de tres fases sol perllongar-se, a tall de terme mitjà, de quatre a set dies, durant els quals la depressió té vida. No obstant això, hi ha un detall que convé no menysprear. I és que aquest procés esquematitzat descrit amb un mínim d’èmfasi és un esquema mitjà, això és, allò que sol ser més corrent, més normal en definitiva.

 

 

L’ESTAT DEL TEMPS AL PAS DE LA DEPRESSIÓ

 

L’esquema estàndard de pas d’una depressió amb dos fronts

 

L’esquema ideal que a continuació desglossaré al·ludeix al pas d’una depressió madura, amb la parella de fronts associada, en particular pel que fa a elements atmosfèrics com són l’estat del cel, la temperatura i el vent, per exemple.

 

 

Els efectes del front càlid

 

Així, amb l’objectiu de ser el màxim de representatius, cal començar assenyalant, en efecte, que un observador ubicat a la zona de pas de la depressió i els dos fronts, notarà primer els efectes de l’acostament del front càlid.

 

Amb un desplaçament, en general, de la nuvolositat de ponent a llevant, l’observador copsarà com després d’un cel serè albirarà núvols alts cap a ponent que s’aniran aproximant fins a envair el cel; primer, els núvols alts seran cirrus, més tard cirroestrats. Aquests donaran pas a núvols mitjans, sobretot altoestrats, que taparan el cel.

 

Hores després, els nimboestrats arribaran al punt de l’observador, de manera que veurà com la precipitació es fa inevitable, un fenomen que es prolongarà uniformement, de manera suau o moderada, no pas intensa, durant unes hores. Aquesta circumstància representa el pas del front càlid. El vent, al seu torn, que era del sud-oest abans del front, ara ha girat a l’oest.

 

 

El pas del front fred

 

En l’impàs entre el front càlid que s’allunya i el front fred que s’acosta, el temps, amb vent de l’oest, i a més amb una temperatura que ha pujat de manera moderada, es mostra força variable, amb nuvolositat canviant, i amb probabilitat d’algunes precipitacions. No obstant això, l’entrada del front fred, més actiu que el càlid, s’acaba produint.

 

L’observador, en sentit estricte, ho nota mitjançant una nuvolositat considerable, que cobreix el cel i amb uns núvols, tot sovint, de desenvolupament vertical; és aleshores, en conseqüència, quan es poden produir xàfecs i fins i tot alguna tempesta, amb llamps i trons. Alhora, el vent gira de sobte al nord-oest i davalla bastant la temperatura, a més de millorar de manera sensible la visibilitat, amb una atmosfera que, una vegada allunyades aquestes precipitacions, es mostra neta i diàfana.

 

Depressió atlàntica arribant a Catalunya / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Depressió atlàntica arribant a Catalunya / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

El temps després de la depressió i els fronts

 

Rere el front, l’estat del cel, per norma, és molt variable, amb nuvolades inconnexes fruit del mateix aire polar, que aboquen ruixats i també alguna tempesta, però també amb unes creixents estones de sol que indicaran la marxa definitiva de la depressió, a l’espera que n’entri una altra hores o dies més tard.

 

 

TRAJECTÒRIES I MOVIMENT DE LES DEPRESSIONS

 

Zones predilectes de formació de depressions

 

Les depressions ondulatòries de les latituds mitjanes es formen i agafen magnificència en unes zones concretes del planeta. En tot cas, són àrees especialment predilectes de formació aquells sectors on topen clara i meridianament l’aire càlid tropical i l’aire fred polar.

 

Per regla general, les àrees per excel·lència són les costes nord-orientals d’Amèrica del Nord i del Pacífic, així com les de la banda de ponent dels oceans Atlàntic i Pacífic. Una vegada generades, del cert, prenen, recordem-ho, un desplaçament cap a l’est, i una velocitat mitjana que bascula dels 35 als 45 km/h.

 

 

La trajectòria d’oest a est de les depressions

 

Aquestes depressions ondulatòries a les quals m’estic referint, agafen, en general, una trajectòria força marcada i definida de ponent a llevant, de manera que el pronòstic que se’n fa del seu moviment moltes vegades gaudeix d’unes elevades possibilitats d’encert.

 

Val a dir que la trajectòria  habitualment zonal de les depressions és un fruit tan directe com inapel·lable dels fluxos d’aire en la troposfera mitjana i superior, on, fet i fet, el flux d’aire ve determinat de ple d’oest a est. Els vents en altura, per tant, guien el camí dels centres de baixes pressions que es mouen en superfície a través de l’oceà i que van a desembocar tant a Amèrica del Nord com a Europa.

 

 

DEPRESSIONS RETRÒGRADES I ESTACIONÀRIES

 

Dos tipus de depressions originals

 

Convé esmentar dos tipus de depressions que considero una mica curioses, i, en certa manera, relativament paradoxals en funció de tot allò que estic exposant: que les depressions de les latituds mitjanes no tan sols gaudeixen de moviment, sinó que, a més a més, ho fan i, en especial, d’oest a est.

 

 

Les depressions retrògrades

 

En primer terme, de vegades trobem nuclis de baixes pressions que no es traslladen, en efecte, de ponent a llevant, sinó que ho fan en una direcció del tot inversa, d’est a oest, encara que també poden caminar provinents del nord-est o del sud-est. Però, en qualsevol cas, és necessari catalogar-les en una sola frase: les depressions retrògrades són aquelles que es desplacen en sentit oposat al que tenien d’inici.

 

 

Les depressions estacionàries

 

Les altres depressions que pretenc anotar, això és, diferents de les que reculen o retrògrades, són les estacionàries. A la pràctica, tal com ja es pot deduir del concepte, són aquell tipus de nuclis de baixes pressions mancades de moviment, que romanen immòbils, que no es traslladen, i succeeix així, sobretot, perquè, en contra d’allò que sol ser habitual, el corrent de vents en altura és feble, molt escàs.

 

 

FAMÍLIES DE DEPRESSIONS

 

Què s’entén per família de depressions?

 

He descrit i analitzat que en el moment que el Front Polar pateix una ondulació sovint es genera una depressió, anomenada ondulatòria. En ocasions, passa que es poden engendrar famílies de depressions, o el que és el mateix, una successió de centres de baixes pressions que han sorgit, en general, d’un nucli depressionari principal.

 

 

Les famílies de depressions, una singularitat de la meteorologia

 

A la pràctica, es tracta d’un cúmul de depressions, en què n’hi pot haver fins a tres o quatre, i una de les quals és la capdavantera, la principal i dominant, que sorgeix de  l’ondulació del front fred, aquell que separa -i d’aquí ve la raó principal- l’aire polar de l’aire tropical.

 

Així, amb aquesta ondulació secundària es congria una nova depressió, i d’aquesta manera pot succeir un parell de vegades més. I una altra cosa: a aquestes depressions de menor envergadura i entitat que acompanyen una depressió principal reben, tot sovint, també el nom de depressions secundàries, per tal com són, diguem-ho així, filles de la capdavantera, i són unes baixes pressions, en conseqüència, que tenen un dinamisme atmosfèric menor.

 

 

LES BAIXES TÈRMIQUES

 

El concepte de baixa tèrmica

 

Les baixes tèrmiques, dites més d’aquesta manera que no pas pròpiament com a depressions tèrmiques, són aquell tipus de baixes pressions que són un fruit directe de l’escalfament de la superfície terrestre.

 

Dit això, ja podem intuir que es presenten, quasi bé totes, en el transcurs de l’estiu i damunt de moltes àrees continentals on la calor intensa és la protagonista. A més, el seu procés de formació divergeix del tot de les vistes abans, les ondulatòries.

 

Baixa tèrmica al sud-oest de la península Ibèrica / Font: Web "Wetterzentrale"

Baixa tèrmica al sud-oest de la península Ibèrica / Font: Web “Wetterzentrale

 

 

El procés de formació d’una baixa tèrmica

 

Cal assenyalar que la seva gènesi és força senzilla d’entendre. En sentit estricte, són una conseqüència de l’ascens de l’aire que reposa damunt la superfície terrestre i en les capes més baixes atmosfèriques. Tenint en compte que es produeix, doncs, aquest ascens d’aire, el buit que hi queda porta a un descens lleuger de la pressió atmosfèrica en aquest sector continental. Malgrat que sí que hi ha una davallada de la pressió, encara que sigui suau tal com ressalto, rarament es mostra ni tan sols una sola isòbara tancada; a més a més, afegir un nou detall a valorar: i és que no tenen cap mena de representació en altura, és a dir, que són depressions només de superfície.

 

Moltes vegades, del cert, també se les anomena com a baixes relatives, per tal com la pressió al seu centre és, si fa no fa, al voltant dels 1.013 Hpa que es considera com a valor normal i mitjà. I apuntar una altra circumstància: de vegades, les baixes tèrmiques -inexistents a l’hivern-, en el supòsit que hi penetri un xic d’aire fred en altura i hi hagi una certa humitat, poden desembocar en fenòmens tempestuosos de tarda. I un comentari final: les baixes tèrmiques, emfatitzant en allò que he dit que són de superfície, val a dir que no s’enfilen, en general, més amunt d’un quilòmetre d’altura. Són depressions, en conseqüència, típiques de l’interior dels continents i tan sols de superfície.

 

 

LES GOTES FREDES

 

El concepte de gota freda

 

Les gotes fredes són unes depressions molt singulars que amb una notable assiduïtat es presenten dins del domini latitudinal mitjà. Amb el propòsit de fer-ne una definició planera, cal definir una gota freda com una depressió situada exclusivament a les capes altes i mitjanes de la troposfera, sense reflex en superfície.

 

De fet, són depressions tancades -amb almenys una isohipsa que envolta el seu centre- amb un mínim d’aire fred -envoltat d’aire més càlid- al seu centre o molt a prop d’aquest, i que, amb una certa facilitat, encara que no sempre, poden generar nuvolositat abundant i diverses precipitacions.

 

 

El procés de formació d’una gota freda

 

El seu procés de formació s’inicia en l’instant en què el corrent en raig rep una forta embranzida d’aire fred polar, de manera que l’envia força més al sud. A causa d’aquest atac d’aire fred sobtat i considerable, es produeix un trencament del corrent en raig, on una porció de la massa d’aire polar entra en el domini de l’aire molt més càlid tropical.

 

A causa d’aquesta ruptura esmentada, queda aïllada aquesta porció d’aire fred a les capes mitjanes i altes de la troposfera. És una situació que amb prou feines té reflex, com apuntava, a les capes inferiors, on de manera força habitual pot haver-hi un escàs gradient baromètric o, fins i tot, cap mena de depressió, i ni tan sols ensumar-se baixes pressions, que només, doncs, es mostren en altura.

 

Formació d'una gota freda / Font: Llibre "Tiempos y climas mundiales"

Formació d’una gota freda / Font: Llibre “Tiempos y climas mundiales

 

 

Particularitats de les gotes fredes

 

De fet, els mapes del temps de 500 Hpa són l’eina més valuosa que esbrinar la posició d’aquestes depressions tan singulars que, en determinadíssimes circumstàncies, poden capgirar molt notablement el temps. I és que en contra del que sol creure l’opinió pública, una gota freda no és pas sinònim d’inundacions; amb tot, bé és cert, que, de tant en tant, alguna gota freda comporta precipitacions molt intenses, però les gotes fredes que veritablement provoquen estralls són ocasionals. I per cert: la gota freda és un fenomen de la dinàmica atmosfèrica en particular vinculat a les latituds mitjanes.

 

A més a més, poden formar-se, despreses del corrent en jet i de la circulació general de l’atmosfera, en qualsevol època de l’any, tot i que semblen menys probables durant l’estiu. I més dades de l’exposició de la gota freda: tenint en compte que, com se sap del cert, són de reduïdes dimensions, no tenen reflex en forma de depressió en superfície, i el seu moviment força erràtic fa que el seu pronòstic de manera habitual sigui bastant imprevisible, circumstància que dificulta el pronòstic del temps, fins i tot a l’actualitat i malgrat els avenços tècnics produïts en el camp de la previsió meteorològica.

 

Una de les característiques més rellevants de les gotes fredes és que acostumen a tenir una grandària molt més minsa que les depressions ondulatòries. Francament, algunes tan sols tenen uns pocs centenars de quilòmetres, encara que la seva mida pot ser variable.

 

I més curiositats al voltant de les gotes fredes: d’entrada, que el seu cicle vital es perllonga, sovint, de dos a quatre dies, encara que n’hi ha hagut que han persistit durant una setmana; en segon lloc, cal dir que algunes es presenten estacionàries, això és, que amb prou feines tenen moviment; i, en tercer lloc, que la seva estructura és faltada de fronts. I per cloure: les gotes fredes van ser introduïdes en el vocabulari meteorològic de la mà de l’alemany Köppen, el 1886, malgrat que va ser Scherhag qui en va batejar el concepte i en va divulgar les seves particularitats més notòries.

 

 

TIPUS D’ANTICICLONS

 

El concepte d’anticicló

 

En el supòsit que fem un xic de memòria, podem recordar que un anticicló és un centre d’altes pressions, on la pressió atmosfèrica és més alta al seu centre que cap a la perifèria, i que, en general, cal lligar el concepte anticicló a aquells centres on la pressió és superior als 1.013 hpa, encara que aquesta afirmació mereix alguns matisos, com poden ser que, de manera puntual, pot haver-hi petits anticiclons que no assoleixin aquest llindar.

Valorant que el seu moviment sol ser més pausat i lent, més mandrós en certa manera  que el de les depressions, val a dir que en l’Hemisferi Nord, el vent, al voltant dels anticiclons, gira en sentit horari, això és, amb concordança amb les agulles del rellotge.

 

 

L’existència de quatre tipus d’anticiclons

 

Ara bé, allò que pretenc exposar a continuació per damunt de qualsevol altra cosa, són els tipus existents d’anticiclons. N’hem de distingir quatre.

 

 

Anticiclons dinàmics

 

 També batejats amb el nom d’anticiclons càlids, són el resultat directe de la subsidència de l’aire, és a dir, del descens d’aquest a causa del major pes de l’aire al llarg de la zona d’altes pressions, o sigui, a tall, en podríem dir, d’una compressió d’aire.

 

En els anticiclons dinàmics, cal indicar que aquest és present en el decurs de tota la troposfera; per tant, és un anticicló que també treu el nas en altura. Afegir, a més a més, que els anticiclons dinàmics per excel·lència són aquells que tenen lloc en el cinturó subtropical, això és, aquells anticiclons que existeixen amb un caràcter força permanent en aquestes latituds esmentades, tant pel que fa a les àrees oceàniques com continentals. Del cert, els anticiclons dinàmics per antonomàsia són aquells que formen la franja subtropical d’altes pressions, que pren més cos damunt dels oceans.

 

Minves de gener provocades per l’habitual anticicló d’hivern / Platja de Garraf / Autor: Jordi Sacasas

Minves de gener provocades per l’habitual anticicló d’hivern / Platja de Garraf / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Anticiclons tèrmics

 

Vinculats en particular a l’època hivernal i situats damunt dels continents, en especial sobre Centreeuropa, Sibèria i el Canadà, s’originen a causa, de manera fonamental, de l’acusat refredament de les capes inferiors de la troposfera quan es troben en contacte amb una superfície molt freda.

 

També anomenats, doncs, anticiclons freds, l’exemple més eloqüent des d’aquest punt de vista és l’anticicló de Sibèria que tan potent pot arribar a ser durant l’hivern, encara que, això sí, tant en aquest cas com en altres, les altes pressions se circumscriuen gairebé només arran de terra; és a dir, no solen tenir reflex en altura.

 

 

Anticiclons mòbils

 

Solen ser anticiclons de poca potència, d’escàs embalum i originats en el si de territoris on en aquell moment es presenten depressions.

 

Dit això, entre una depressió i una altra no és rar que es generi algun anticicló, que, a causa de l’empenta que comporten els centres de baixes pressions, per això tenen un notable moviment, o sigui, que es mouen amb prou rapidesa. De vegades, també, en comptes d’un anticicló pròpiament dit, allò que s’origina és una dorsal anticiclònica. Del cert, aquests anticiclons mòbils comporten breus pauses en el temps revoltat de les zones depressionàries.

 

 

Anticiclons de bloqueig

 

Els anticiclons de bloqueig s’acostumen a formar, en general, en latituds mitjanes-altes, i, francament, el concepte mateix, és a dir, anticicló de bloqueig, és un fruit, tal com ja podem entreveure, del fet que solen romandre força inamovibles, allunyant, a causa de la seva notable potència, les depressions que podrien aparèixer.

 

A la pràctica, els anticiclons de bloqueig solen situar-se en àrees oceàniques i ser de força envergadura; d’aquí ve, en una bona mesura doncs, que amb la seva presència -que pot perllongar-se bastant dies consecutius si fa no fa en el mateix indret- impedeixin el pas de nuclis de baixes pressions. Dit d’una altra manera: un anticicló de bloqueig trasbalsa i modifica de manera temporal, com ha passat en força ocasions a l’Atlàntic nord durant nombroses jornades consecutives, i de tant en tant en el decurs d’algunes setmanes fins i tot, la circulació general atmosfèrica de la regió on se situa.

 

 

L’ESTAT DEL TEMPS EN ELS ANTICICLONS

 

La sensació, de vegades errònia, que un anticicló és sinònim de bon temps

 

Malgrat que tradicionalment i en molts àmbits es vincula el concepte anticicló amb bon temps, aquesta afirmació de caràcter general bé mereix tot un seguit de matisos. En sentit estricte, és veritat: gairebé tots els anticiclons duen estabilitat atmosfèrica, un temps clar, tranquil i força encalmat.

 

Ara bé, en el supòsit que no hi hagi anticicló en altura, el temps pot ser més canviant, més variable. Encara que una de les característiques més rellevants de l’estat del temps en els anticiclons és l’estabilitat, això no exclou de cap de les maneres que l’astre rei sigui sempre el gran protagonista del temps.

 

De fet, ho dic per una raó prou senzilla d’entendre: i és que mentre una majoria de centres d’alta pressió porten temps serè i assolellat, n’hi ha alguns, de la seva banda i no tant com ens puguem pensar en contra de la regla general, que duen capes de núvols baixos i estratificats -inofensius tots ells- i boires arran de terra; tant un cas com l’altre  són unes singularitats més arrelades en els anticiclons hivernals.

 

 

El per què de tants anticiclons amb bon temps

 

 I, doncs, per què els anticiclons acostumen a portar un temps plàcid? A causa d’una raó  ben fàcil de copsar: perquè comporten descensos d’aire, o el que és el mateix, una subsidència que impossibilita la formació de nuvolositat significativa, una davallada d’aire que esmicola, diguem-ho ras i curt, els núvols. En altres paraules: els anticiclons comporten allò que s’ha batejat amb el concepte de subsidència, que és una manera tècnica de definir aquest descens de l’aire en el si de la cèl·lula anticiclònica.

 

Temps plàcid a causa de l’anticicló hivernal / Serra de Collserola / Autor: Jordi Sacasas

Temps plàcid a causa de l’anticicló hivernal / Serra de Collserola / Autor: Jordi Sacasas

 

 

ELS CENTRES D’ACCIÓ

 

La definició de centre d’acció

 

Els centres d’acció són evocats a tall d’un poderós factor aerològic en el temps i el clima de nombroses regions del món i que es poden definir com aquelles àrees o centres de pressió, tant siguin anticiclons com depressions, que per la seva grandària i persistència dirigeixen la circulació general de l’atmosfera.

 

Val a dir, exposada la definició, que els centres d’acció per antonomàsia del planeta són els extensos anticiclons força permanents que es localitzen damunt els sectors subtropicals.

 

 

Els principals centres d’acció del planeta

 

Anoto, a continuació, els centres d’acció de major consideració que trobem repartits a escala global. Així, per tant, i tot emfatitzant en l’Hemisferi Nord, per tal com és el que ens ubica, hi emplacem quatre centres d’acció prou notables.

 

D’entrada, l’anticicló subtropical de les Açores, que té una posició més o menys permanent; en segon lloc, l’anticicló polar siberià, que és estacional i es mostra, per tant, a l’hivern;  en tercer terme, la depressió d’Islàndia, que també compta amb un caràcter força persistent i que tant revolta el temps de l’Atlàntic nord; i, en quart lloc, les baixes pressions equatorials, tan arrelades en aquesta regió planetària.

 

Al seu torn, al Pacífic hi establim l’anticicló tropical de les illes Hawaii, que roman en una posició bastant estable en el decurs de l’any; en segon terme, la depressió de les Aleutianes, sovint anclada en el mateix lloc; en tercer terme, l’anticicló siberià però pel seu cantó oriental; i, per últim i en quart lloc, el cinturó de baixes pressions equatorials, constant.

 

Per part seva, trobem, ara ja a l’Hemisferi Sud i exposant-ho d’una manera més breu, el cinturó gairebé inamovible d’anticiclons subtropicals, particularment visibles a l’Atlàntic i al Pacífic, i, també, les depressions estacionals afincades sobre Àfrica i Sud-amèrica, i en una posició un xic inferior, la baixa del Pacífic meridional.

 

 

 

 

MASSES D’AIRE I FRONTS

 

DEFINICIÓ DE MASSA D’AIRE

 

Amb l’objectiu de donar-ne una definició acurada, puc afirmar que una massa d’aire és un vast volum d’aire, que pot assolir milers de quilòmetres d’extensió però tan sols uns pocs quilòmetres de gruix, en què les seves propietats físiques -particularment en referència a la temperatura i la humitat- es presenten més o menys homogènies.

 

 

CLASSIFICACIÓ DE LES MASSES D’AIRE

 

La classificació de Bergueron, la més acceptada

 

Malgrat que s’han proposat diverses classificacions de les masses d’aire, cal assenyalar que la més coneguda de totes és aquella divulgada pel meteoròleg noruec Bergueron, una classificació de les masses d’aire que arrenca dels anys 20 i, per tant, de la famosa escola noruega de meteorologia. 

 

Així, doncs, la classificació internacionalment més acceptada a la qual ara al·ludia se centra en la situació geogràfica de la massa d’aire partint de dues visions distintes. En primer lloc, es valora la latitud de la regió d’origen de la massa d’aire –talment anomenada com a regió manantial-, sigui pel que fa a unes latituds tropicals, polars o àrtiques, i, en segon terme, i no menys important, en funció de si la seva regió font és continental o marítima, o sigui, més eixutes o més humides, respectivament.

 

 

Una classificació basada en criteris geogràfics i tèrmics

 

És inqüestionable, en conseqüència, que aquesta és una classificació clara i meridiament basant-se en criteris geogràfics. Dit això, és interessant mencionar, de fet, que són mitja dotzena les possibilitats que en resulten. Són les següents: tropical continental, tropical marítima, polar continental, polar marítima, àrtica continental i, per últim, àrtica marítima. A banda, alguns autors han proposat que a aquestes sis combinacions caldria afegir-hi una massa d’aire equatorial.

 

A part de totes les nocions assenyalades, val a dir que existeix un segon criteri, menys divulgat i, a la vegada, també molt menys geogràfic: en funció, en sentit estricte, de la temperatura. D’aquesta manera, per tant, convé diferenciar entre les masses d’aire fred i les masses d’aire càlid.

 

 

Què s’entén per masses d’aire fredes i càlides?

 

Exposades aquestes darreres apreciacions, cal corroborar, en efecte, que les masses d’aire fred venen particularitzades perquè, per exemple, la seva temperatura és inferior a la del sòl, motiu pel qual és factible que es tracti de masses d’aire que aportin inestabilitat, amb clarianes, nuvolades gruixudes alhora, ruixats i vents més aviat forts, i tot això a causa de la diferència de temperatures entre les capes inferiors en contacte amb una terra ferma més càlida i l’aire fred que circula per damunt. I una cosa: la inestabilitat serà més accentuada en el supòsit que la massa d’aire sigui marítima.

 

Ara bé, en les masses d’aire càlid succeeix justament al contrari, o sigui, que el temps sol ser molt més plàcid i homogeni, tant si la seva procedència és continental o marítima. I també succeeix a l’inrevés en un altre aspecte: perquè el sòl, i amb ell les capes d’aire més baixes, es troben més fredes que l’aire que circula més amunt, factors que condueixen a l’estabilitat.

 

 

REGIONS FONT DE LES MASSES D’AIRE

 

El concepte de regió font

 

És convenient remarcar que regió font, regió d’origen i regió manantial no són altra cosa que sinònims que compten amb la funció primordial d’esmentar, en efecte, la zona d’origen, l’àrea en què es forma una massa d’aire qualsevol, sigui del tipus que sigui.

 

 

Les característiques higrotèrmiques de les masses d’aire

 

És important de tenir en consideració que les característiques higrotèrmiques d’una massa d’aire, és a dir, la temperatura i la humitat, s’adquireixen si l’aire resta establert un cert temps en contacte amb la superfície terrestre o marina. En altres paraules: en el supòsit, en efecte, que una vasta porció d’aire es focalitzi immòbil damunt d’una extensió geogràfica considerable.

 

A part, també és cert que un bon nombre d’aquestes regions manantials s’ajusten en una ubicació geogràfica amb zones anticiclòniques pel fet que l’aire hi té més facilitat per estancar-se i prendre unes particularitats higrotèrmiques pròpies. Dit això, tal vegada fóra convenient de mencionar, també, o remarcar més aviat, allò que ja he copsat abans: i és que les masses d’aire són força homogènies, mancades de canvis notables en el seu interior.

 

Per tant, anunciada aquesta realitat del tot contrastada, en el supòsit que l’observador percebi canvis en quant a la temperatura i la humitat fonamentalment, és probable que sigui un senyal inequívoc d’una variació de massa d’aire. En tot cas, afegir que les masses d’aire tenen, quasi bé sempre, uns límits prou clars. Aquí, del cert, els fronts hi tenen un paper cabdal.

 

Regions d'origen i trajectòries de les masses d'aire / Font: Llibre "Climatología"

Regions d’origen i trajectòries de les masses d’aire / Font: Llibre “Climatología

 

 

Les masses d’aire, dotades de vida pròpia

 

Exposades les afirmacions anteriors, és interessant esmentar, també, que les masses d’aire, en el moment de sortir de les seves regions manantials, evolucionen, com si tinguessin vida pròpia.

 

Així, doncs, una massa d’aire que s’ha originat damunt d’una àrea concreta, sigui continental o marítima, freda o càlida, té tendència a traslladar-se cap a altres indrets, i sol mantenir bastant bé les seves propietats higrotèrmiques inicials des d’una perspectiva general, encara que caldria introduïr-hi un seguit de matisos.

 

 

Els cicles evolutius de les masses d’aire

 

A la pràctica, es tracta d’un cicle de vida evolutiu que, per exemple i sense anar més lluny, i només per citar dues de les possibilitats que hi ha, quan una massa d’aire polar marítima, que és freda i humida, entra en un continent, s’asseca, o bé que, en el supòsit que davalli bastant de latitud -això és clar si ens trobem a l’Hemisferi Nord- s’escalfa i, ben possiblement, de ser freda pot convertir-se en fresca. De fet, són dos exemples d’allò més factibles que cal mencionar per entendre aquest cicle de vida de la massa d’aire, una vegada ha començat el seu salt cap a altres regions.

 

Ara bé, això acabat d’exposar ens indica, se centra fet i fet, en el desplaçament de la massa d’aire per altres sectors fora de la regió font, però, i és convenient de tenir-ho també prou en compte, hauríem de convergir les mirades en l’edat -per dir-ho d’alguna manera- de la massa d’aire.

 

En conseqüència, un canvi substancial de les seves propietats inicials pot ser determinant en el supòsit que la massa d’aire estigui envellida; si és jove, les condicions de temperatura i humitat s’hauran modificat ben poc encara. Ras i curt: les modificacions que pateixi una massa d’aire vindran donades tant d’un factor com l’altre.

 

 

CARACTERÍSTIQUES DE LES MASSES D’AIRE

 

Les masses d’aire, caracteritzades per la temperatura i la humitat

 

Desglosso, a continuació, les singularitats més rellevants de les masses d’aire, un concepte que va néixer arran dels grans avanços en el camp de la meteorologia que va propiciar la prestigiosa escola noruega durant els anys 20. I una circumstància a destacar profusament: el terme amb el qual s’ha definit cada massa d’aire de les que tot seguit exposaré ve determinat per la temperatura i la humitat de l’aire.

 

 

Masses d’aire àrtic i antàrtic

 

 És una certesa indiscutible que les masses d’aire àrtiques i antàrtica es congrien, de manera clara i taxativa, damunt les regions només polars, a les latituds més altes. Així, per a l’Hemosferi Sud és del tot ajustat afirmar que la seva regió font és el continent glaçat de l’Antàrtida. No obstant això, ens interessen especialment les regions d’origen en l’Hemisferi Nord, donat que és el nostre.

 

Per tant, les àrees manantials de les masses d’aire àrtiques marítimes tenen lloc a Groenlàndia, al nord d’Islàndia i cap a les illes Svalbard. Les seves propietats específiques ens porten a parlar d’una temperatura molt baixa i un contingut d’humitat més aviat baix per tal com són, en efecte, molt fredes.

 

Ara bé, hi ha una massa d’aire àrtica molt més temuda: és la continental, i aquesta prové de Sibèria. Per arrencar d’una regió extraordinàriament gelada a l’hivern, durant aquesta estació de l’any les seves propietats són inqüestionables: una temperatura baixíssima i, en una posició més secundària, una humitat baixa fruit del seu origen continental.

 

 

Masses d’aire polars

 

Malgrat que el concepte ens assenyali el terme polar, les seves regions font no són estrictament d’unes latituds tan elevades com serien les polars, almenys en una majoria de casos. De fet, la seva regió d’origen cal cercar-la entre els 50º i el cercle polar àrtic.

 

Val a dir que aquestes masses d’aire polars poden ser, com en el cas anterior, tant continentals com marítimes. Per exemple, en concret per a l’Hemisferi Nord, la massa d’aire polar marítima, que és freda i humida i, per això mateix, força inestable, en especial a mesura que davalla de latitud, prové de l’Atlàntic Nord, més aviat del triangle geogràfic ubicat entre Islàndia, Escandinàvia i les Illes Britàniques. Pel que fa a la massa d’aire polar continental, aquesta guarda la seva regió d’origen, en quant a l’àmbit europeu, a l’interior del mateix continent i a la Rússia no siberiana. A causa de ser de procedència continental, és més freda que el tipus polar marítim, i ho és molt, de freda, en el decurs de l’hivern; a part de ser freda o molt freda, és seca, a conseqüència de no arrencar d’una àrea marítima.

 

Entrada d’aire fred amb torb intens al Pirineu de Girona / Collet de les Barraques (Planoles) / Autor: Jordi Sacasas

Entrada d’aire fred amb torb intens al Pirineu de Girona / Collet de les Barraques (Planoles) / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Masses d’aire tropicals

 

De la seva banda, les masses d’aire tropicals tenen la seva regió font entre, en termes aproximats, els 20 i els 40º de latitud, raó primordial a partir de la qual és ben senzill d’entendre que són càlides.

 

En l’Hemisferi Nord, i en el continent europeu en concret, es formen -i se’n considera latitudinalment parlant, de tropical- a l’àrea mediterrània, encara que en aquesta regió cal destacar-hi allò que alguns autors han proposat com a massa d’aire mediterrània, tot i que no es tracta d’una opinió generalitzada.

 

Ara bé, si allò que pretenem és distingir entre les masses d’aire tropicals marítimes i continentals, cal afirmar que en relació les primeres, la seva regió d’origen rau, des del punt de vista geogràfic, en els sistemes d’altes pressions subtropicals que tan arrelats es troben al bell mig dels oceans, també en el cas de l’Atlàntic, i establerta el centre de la regió font al sud de les illes Açores. I a més a més, anunciar que la massa tropical continental arrenca dels deserts tropicals, que en el cas que ens afecta té la seva regió font per antonomàsia al Sàhara.

 

 

Masses d’aire equatorials

 

Malgrat que, com l’esmentada mediterrània, la massa d’aire equatorial no pertany a la classificació que pròpiament m’estic centrant, no la voldria deixar de banda.

 

A la pràctica, la massa d’aire equatorial no és acceptada per tots als autors, d’aquí que li doni una èmfasi més secundària. En tot cas, una cosa és prou innegable: és càlida i molt humida, considerant que la seva regió font -i també és dominada així per ser fortament inestable- és la Zona de convergència intertropical.

 

 

La hipòtesi de la massa d’aire mediterrània

 

És veritat que alguns meteoròlegs han parlat d’una massa d’aire mediterrània, en particular notòria en el zona occidental d’aquest mar tancat.

 

Així, tenint en consideració que és, com apunto, una mar tancada, a la vegada que prou gran, pot generar, quan l’aire s’hi estaca sobretot en el decurs de l’estiu, una massa d’aire pròpia, que irromp clarament a la tardor i que ve caracteritzada per la seva alta temperatura i elevada humitat ambiental, factors que la fan inestable. En tot cas, la massa d’aire mediterrània -que, i ho remarco, no tots els experts la valoren com a tal- és secundària, a escala planetària, en comparació amb les anteriors i que són les capdavanteres.

 

Potens cúmuls marítims de finals d’estiu / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

Potens cúmuls marítims de finals d’estiu / El Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

DEFINICIÓ DE FRONT

 

Un front, concepte que va sorgir durant la Primera Guerra Mundial de la mà dels famosos meteoròlegs de l’escola noruega, també anomenat com a sistema frontal o superfície frontal, no és altra cosa que la superfície de separació entre dues masses d’aire de propietats físiques distintes, bàsicament temperatura i humitat.

 

 

TIPUS DE FRONTS

 

Fronts estacionaris i fronts mòbils

 

Malgrat que puc corroborar, encara que no se sol divulgar ni de bon tros tant com els que de debò exposaré tot seguit, que existeixen fronts estacionaris i fronts mòbils, em  centraré, sobretot, en els fronts freds, els càlids i els oclusos.

 

En qualsevol cas, i amb l’objectiu de definir-los amb brevetat, un front és estacionari quan resta en un mateix indret, gairebé, doncs, faltat de moviment i, per tant, no es desplaça. Per contra, un front -i aquests en són gairebé tots- és mòbil, quan, en efecte, gaudeix de moviment.

Vegem, però, els tres tipus fonamentals de fronts a banda d’aquesta petita distinció.

 

 

Fronts freds

 

Un front fred és la separació entre una massa d’aire càlida tropical que es troba per davant de la línia frontal i una massa d’aire fred d’origen polar que l’empenya pel darrere, forçant l’aire càlid a elevar-se amb més o menys virulència, de manera que aquesta circumstància origina nuvolositat de desenvolupament vertical en força ocasions, que pot mantenir-se després del pas del front.

 

Així, i imaginem-nos que en la posició de l’observador l’aire fred polar ha rellevat l’aire càlid tropical al pas del front -produint, doncs, una davallada notable de la temperatura-, val a dir que el front fred en general es desplaça a una velocitat superior en relació el càlid, atrapant-lo amb una certa freqüència. I afegir que un front fred és, per norma, una massa nuvolosa que corre d’oest a est, relativament prima i sovint acabada en punxa després de generar-se a partir del centre d’una depressió ondulatòria.

 

 

Fronts càlids

 

Un front càlid és, a la pràctica, una altra separació de masses d’aire, però en aquest cas amb una diferència prou destacada. I és que, aquí, és l’aire càlid tropical el que avança contra l’aire fred polar, i ho fa a través -en podríem dir- d’un llarg i suau pendent. Per això, no s’hi generen núvols de desenvolupament vertical, donat que en aquesta ocasió, i a diferència del front fred, l’aire s’eleva, per tant, amb poca força. Les precipitacions, en conseqüència, hi són a tot estirar moderades, però també contínues.

 

A part, cal afegir que la zona amb precipitacions és bastant més ampla que en el cas del front fred, i en aquesta ocasió pot assolir, fins i tot, el miler de quilòmetres, coincidint en l’espai en què l’aire càlid relleva l’aire fred; però és que, a més a més, la banda nuvolosa no productora de precipitació pot escampar-se molts centenars de quilòmetres per davant de la línia pròpiament frontal, en una seqüència nuvolosa que porta des dels núvols més prims fins a aquells nimboestrats que aboquen precipitació, tot i que poc intensa.

 

 

Fronts oclusos

 

Un front oclús consisteix, en essència, en el solapament de dos fronts: un de fred que se situa per damunt del càlid. Succeeix d’aquesta manera quan el front fred, per ser més veloç, com ja sabem, atrapa el front càlid.

 

L’aire càlid, del cert, s’aixeca, i resultat d’aquesta circumstància és que l’aire fred resta emplaçat a banda i banda de la línia del front, una línia de front que comporta una mescla de precipitacions de tots dos sistemes frontals, o sigui, una barreja de nuvolositat i precipitacions tant cumuliformes com estratiformes, tant en forma de xàfecs com d’intensitat moderada i homogènia, respectivament, malgrat que en una major part dels casos predominen una mica més les característiques de núvols i precipitacions corresponents al front càlid. Aquest, com els dos anteriors, se sol moure, també, de ponent a llevant.

 

 

SINGULARITATS ATMOSFÈRIQUES RELLEVANTS LLIGADES ALS FRONTS

 

Els diferents paràmetres atmosfèrics vinculats als fronts

 

Tot seguit, anoto aquelles manifestacions meteorològiques més comunes en un front, encara que, com és ben sabut, de fronts n’hi ha de diversos tipus, i cada un d’ells porta associades unes particularitats concretes. En tot cas, en unes línies generals puc anotar cinc singularitats destacades.

 

 

La nuvolositat

 

Pel que fa a la nuvolositat, hem de tenir en consideració que és una realitat tan indissociable com irrefutable que tot front comporta núvols. Ara bé, en funció de si és fred o càlid, els gèneres de nuvolositat són prou diferents. També, però, recordem que en un front càlid la banda nuvolosa s’estén per un territori molt més dilatat que en un de fred. No obstant això, i malgrat que alguns fronts freds són tan sols una línia de núvols, aquests poden ser, amb una certa facilitat, cumuliformes, prou gruixuts com per ser definits de desenvolupament vertical. El front càlid, al seu torn, porta nuvolositat estratiforme.

 

Arribada d’un front fred / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Arribada d’un front fred / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

 

 

La precipitació

 

Amb l’objectiu de fixar-nos en la precipitació, exposar que aquesta dependrà del grau d’activitat del front, sigui fred, càlid o oclús. En qualsevol cas, els fronts freds, per tal com l’aire s’hi eleva molt més bruscament, porten precipitacions força més intenses, de vegades fins i tot en forma de tempesta; sovint, doncs, la pluja es manifesta en ruixats i xàfecs. En canvi, en els fronts càlids val a dir que la precipitació és -fem memòria d’un apartat precedent- molt més heterogènia i de menor intensitat, encara que abasta, de manera habitual, una banda territorial bastant més àmplia.

 

 

La temperatura

 

És prou necessari corroborar que, en efecte, la temperatura varia al pas d’un front, sigui fred o càlid, i aquí de nou deixo en un costat els oclusos, que són força més secundaris en el món de la meteorologia sinòptica, o el que és el mateix, en el camp de les depressions, els anticiclons, les masses d’aire i els fronts.

 

Amb el propòsit de remarcar-ho, afirmar, doncs, que al pas d’un front fred la temperatura sempre baixa, mentre que al pas d’un de càlid passa justament el contrari, o sigui, ascendeix. Aquest canvi de temperatura, a la pràctica, i tal com ja podem entreveure, representa el trànsit d’una massa d’aire a una altra, un canvi de temperatura  que, d’altra banda, pot ser més suau o més brusc, tot en funció, en especial, del contrast que hi hagi entre un cantó i l’altre del front. Tot i així, les variacions més sobtades en els termòmetres es donen al pas i després d’un front de caràcter fred.

 

 

El vent

 

El vent és un altre paràmetre meteorològic que es veu afectat de ple amb els fronts. Així, cal indicar que, per regla general, abans de l’arribada del front càlid -el davanter com ja coneixem- el vent és del sud-oest, moderat a tot estirar i amb una velocitat més aviat homogènia.

 

No obstant això, la direcció, més pausada, bascula a l’oest entre front i front, per passar, tot sovint d’una manera brusca però ja avui dia del tot previsible, al nord-oest, bastant més fred, més ratxejat i amb una velocitat superior a la vista fins aleshores.

 

 

La pressió atmosfèrica

 

En línies generals, convé assenyalar que, abans del front càlid, la pressió davalla, mentre que durant el seu pas i entre aquest i el front fred les variacions són escasses. Ara bé, amb l’aproximació del sistema frontal fred la pressió atmosfèrica baixa de manera força ràpida, per pujar, també amb celeritat, al pas del front, i d’una forma més pausada una vegada ha passat.

 

 

FRONTOGÈNESI I FRONTOLISI

 

La frontogènesi

 

La frontogènesi i la frontolisi les podem veure i evocar, respectivament, com els mecanismes atmosfèrics de formació i desaparació de fronts.

 

Així, en primera instància, doncs, cal definir la frontogènesi com aquell conjunt de moviments atmosfèrics que porten a la gènesi o a la reactivació d’un front. Val a dir que la causa bàsica d’aquest mecanisme és l’acostament inexorable d’un contrast tèrmic, una condició necessària -sinó indispensable- de cara a la formació d’un sistema frontal.

 

 

La frontolisi

 

El procés invers, per tant, porta el nom de frontolisi, que seria, en conseqüència, aquell conjunt de moviments atmosfèrics que condueixen a la pèrdua d’activitat d’un front, però, sobretot, a la seva mort. La raó de tot plegat és precisament el procés contrari que en el cas anterior, és a dir, que el contrast tèrmic s’esmorteeix.