CLIMATOLOGIA I METEOROLOGIA DE LES COMARQUES CATALANES

INTRODUCCIÓ

 

A continuació, us desglosso les característiques climàtiques i meteorològiques generals de les nostres comarques. Ara bé, hi ha un detall significatiu que és precís notificar. I és que hi ha la possibilitat que us adoneu que els tipus de clima a què faig referencia siguin diferents en relació els de l’article temàtic de la climatologia de Catalunya. De fet, ho he fet conscientment. I ho he fet perquè, malgrat que la classificació climàtica de l’article temàtic esmentat és la més reconeguda, també és veritat que s’han fet altres classificacions. El que pretenc, en qualsevol cas, és no obviar-les del tot.

 

 

COMARQUES DE BARCELONA

 

Barcelonès. El clima del Barcelonès és mediterrani litoral amb una influència marítima directa. S’observa una lleugera variació climàtica entre la plana litoral de la comarca i la Serra de Marina. Les temperatures mitjanes anuals volten els 14 a 16 graus, amb una mitjana de gener de 8 a 10 graus i d’entre 23 i 25 graus al juliol. Cal considerar el fenomen de l’illa de calor de la ciutat de Barcelona. Les precipitacions agafen un caire més aviat escadusser i irregular, amb unes mitjanes anuals que s’acosten o assoleixen els 600 mil·límetres. L’estació plujosa és la tardor, amb un màxim a l’octubre, i la seca és l’estiu, amb el mínim al juliol.

 

Pel que fa pròpiament a la meteorologia, convé destacar la dada que el lloc més càlid de tot el Barcelonès, i probablement de Catalunya, juntament amb l’interior de la comarca del Baix Ebre, és el barri del Raval de Barcelona i l’àrea de l’Eixample, sobretot el Dret, punts on l’illa de calor és especialment accentuada. Fins i tot, a l’estiu ja hi ha, al centre de Barcelona, el que s’ha batejat com a nits tòrrides, o sigui, aquelles amb temperatura mínima igual o superior als 25ºC, un fet cada vegada més freqüent. D’altra banda, s’ha comprovat que, en les darreres dècades, les tempestes d’estiu i tardor són cada cop més intenses, i algunes provoquen afectacions. A més, els vents més forts són el ponent, el mestral i el gregal, mentre que la marinada és el ventilador estival més eficaç. I finalment, la boira és poc corrent, i sol aparèixer a la primavera a la façana marítima.

 

Línia de cúmulonimbus descarregant a la Catalunya interior / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

Línia de cúmulonimbus descarregant a la Catalunya interior / Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Baix Llobregat. El clima del Baix Llobregat és mediterrani litoral, d’influència marítima directa. Més humit va tornant-se el clima a mesura que s’avança cap el nord. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 14 i 16 graus, amb mitjanes de gener de 8 a 9 graus als indrets planers, però amb una mitjana de juliol de 23 a 24 graus. Les precipitacions, tret de Montserrat, són d’un caire escadusser, difícilment superiors als 600 mil·límetres. El periode plujós és el comprès entre el setembre i l’octubre, mentre el mes més sec és el juliol.

 

Meteorològicament, la zona del Baix Llobregat sud i, en especial, el delta del Llobregat, suma dos al·licients atmosfèrics força importants. El primer, és que és la zona del litoral català on s’observen més mànegues i, fins i tot, on més n’entren a terra, ja en forma de tornados. En segon lloc, aquesta àrea té una predilecció especial per rebre xàfecs nocturns potents, molts d’ells sense llamps i trons, els mesos d’agost, setembre i octubre, com cap altra contrada costanera, quan hi ha irrupcions d’aire fresc en superfície i altura. I seguint emfatitzant en el delta del Llobregat, aquest tram litoral és, tot l’any, més fresc o fred que les costes de l’entorn a causa de l’aire més fred que davalla des de l’interior. 

 

Maresme. El clima del Maresme és mediterrani litoral de directa influència marítima, tret dels cims de la Serra del Montnegre, on és de muntanya mitjana. Les temperatures mitjanes anuals volten els 14 a 16 graus, un pèl més baixes a la Serra de Marina. Les mitjanes de gener són de 9 graus a la plana litoral, on les mitjanes de juliol volten els 23 a 24 graus. A la Serra del Montnegre i a les seves proximitats les precipitacions es situen entre els 700 i 800 mil·límetres, contrastant amb el menys de 600 de tocar del Barcelonès. Arreu, l’època plujosa és la tardor.

 

Les rierades al Maresme eren molt famoses, i a la comarca i fora d’ella encara es recorden àmpliament després de provocar greus danys i segar vides humanes, abans que les rieres es canalitzessin. Ara bé, durant els aiguats més potents, encara hi ha el risc que ocasionin destrosses, com ja ha succeït diverses vegades. La d’Arenys, en aquest sentit, era la més coneguda. Precisament, les rierades maresmenques estan vinculades sobretot a tres mesos, l’agost, el setembre i l’octubre, que és quan les tempestes solen ser més vigoroses. A més, cal no deixar de banda que, de tota la franja litoral central i fins i tot catalana, és l’àrea de la Serra del Montnegre la que veu ploure amb més freqüència, sent un sector humit que abarca poblacions com Arenys de Mar i Calella.

 

Vallès Occidental. El clima del Vallès Occidental és mediterrani litoral o de muntanya mitjana. A causa de l’efecte barrera de la Serralada Litoral, s’hi observa una lleugera tendència a la continentalitat. Les temperatures mitjanes anuals se situen entre els 12 i 16 graus fora del Sant Llorenç del Munt, on són més fresques. Les mitjanes de gener se situen entre els 6 i 8 graus, voltant els 23 o 24 les de juliol, fora de les serres. Les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre els 550 i 700 mm, superiors al Sant Llorenç. Les més escasses pertanyen al sector sud-occidental de la comarca. La tardor i l’estiu són, respectivament, l’estació més plujosa i més seca.

 

Considerant la frase apuntada en el paràgraf anterior que, a conseqüència de l’efecte barrera que fa la Serralada Litoral, el Vallès Occidental té una lleugera tendència a la continentalitat, de manera que compta amb una influència marítima no tan acusada, aquesta és una realitat que en la meteorologia del dia a dia, i en concret pel que fa a la temperatura, es manifesta d’una manera molt comuna, en particular durant la primavera i l’estiu. Així, en aquest sentit, en les dues estacions és molt habitual que la temperatura màxima sigui força superior a la que s’enregistra en molts o tots els punts de la costa, on la frescor del mar frena els termòmetres, però que aquests quilòmetres de distància, encara que no sigui massa, respecte la Mediterrània, fan enfilar-los més, a part que les mínimes són, igualment, sempre més baixes al Vallès Occidental que al litoral proper. Per tant, hi ha més amplitud tèrmica, o sigui, una major diferència, per tant, entre les màximes i les mínimes.

 

Vallès Oriental. El clima del Vallès Oriental és mediterrani de directa influència marítima o de muntanya mitjana, en relació amb l’indret, sent aquest la plana central o el Montseny. Les precipitacions mitjanes anuals oscil·len dels 600 als 900 mil·límetres, tot i que es superen aquests a la serra del Montseny. La tardor és l’estació plujosa, i l’estiu la seca. Les temperatures mitjanes anuals volten els 12 a 15 graus fora de les muntanyes, amb mitjanes de juliol i gener de 23 graus i 7 a 8 graus, respectivament, a la plana central.

 

Del Vallès Oriental és interessant mencionar-ne les inversions tèrmiques d’hivern i tardor i la boira associada. En efecte, molts matins de anticlònics del terç fred de l’any són favorables, a causa del refredament nocturn i l’encalmament de l’aire, a la gènesi de nombrosos bancs de boira que redueixen clarament la visibilitat a les extenses planes i fondalades de la comarca. I de manera simultània, les muntanyes, amb els cims del Montseny al capdavant, tenen un sol radiant i un aire net, diàfan i molt transparent, amb una temperatura força més alta de la que es registra a les planes. I és que només cal comparar, en aquest context, les mínimes que es donen als cims del Montseny i les de les ciutats i poblacions de les fondalades, atapeïdes per una boira, però, que amb les hores acaba per desaparèixer.

 

El Montseny, encara més bonic si està nevat / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

El Montseny, encara més bonic si està nevat / Sant Celoni / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Alt Penedès. El clima de l’Alt Penedès és mediterrani de directa influència marítima, tot i que a l’àrea més septentrional és de muntanya mitjana. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 13 i 16 graus, més baixes a les serres. Les mitjanes de gener són de 7 graus a la plana principal, indret on al juliol hi pertanyen 22 a 24 graus. Les precipitacions, en conjunt, oscil·len entre els 500 i 600 mm, corresponent a la tardor el període plujós i a l’estiu al sec.

 

L’Alt Penedès és, de les comarques de la demarcació de Barcelona interiors, la més ventosa. De fet, la raó la cerquem en què els vents de ponent i mestral hi poden agafar velocitat elevades, en alguns casos de 100km/h. Malgrat això, és cert que els altres vents no són ni de bon tros tan intensos, i aquesta és una diferència respecte a altres comarques. Sense anar més lluny, i tot i que la marinada hi és molt freqüent en el transcurs de la primavera i l’estiu, els vents de llevant i gregal no són especialment impetuosos ni en les situacions de temporal o temporalets de vent costaners.

 

Baix Penedès. El clima del Baix Penedès és mediterrani litoral. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre 15 i 16 graus quasi arreu, amb mitjanes de gener de 6 a 9 graus i de juliol de 23 a 24. Les precipitacions no són gaire quantioses, amb mitjanes al voltant dels 500 mm en molts indrets, corresponent l’estació més plujosa la tardor i la més seca l’estiu.

 

El Baix Penedès és, de totes les barcelonines, la comarca més seca. Així, el motius principals els hem de trobar que és la que es troba més al sud, i per no ser gens muntanyosa. No obstant això, no vol dir que no hi hagi pluges importants. En aquest ordre de coses, en conseqüència, a finals d’estiu i en el decurs de la primera meitat de la tardor, aquesta contrada litoral té, en la gran majoria d’anys, moltes possibilitats de veure’s afectada per tempestes d’intensitat forta que ocasionin problemes i algunes inundacions. Per tant, és una comarca força seca, però com a mediterrània, veu periòdicament precipitacions violentes. A més a més, i en relació un altre paràmetre atmosfèric, el Baix Penedès és la comarca més ventosa de totes les barcelonines, justament perquè els vents de ponent i, sobretot mestral, hi poden bufar més forts que en altres espais de la demarcació barcelonina.

 

Garraf. El clima del Garraf és mediterrani amb directa influència marítima. La temperatura mitjana anual oscil·la entre els 15 i 16 graus, llevat del massís del Garraf. La mitjana de gener és d’entre 7 i 9 graus, mentre que la de juliol arriba en alguns sectors als 24. Les precipitacions mitjanes anuals hi són escadusseres, de l’ordre dels 500mm en la majoria d’àrees. El menor percentatge de precipitació pertany a l’estiu, contrastant amb la tardor, quan li toca el màxim.

 

Després del Baix Llobregat, el Garraf és la comarca que permet observar més mànegues. De fet, no és excepcional que, per bé que no es poden descartar en altres mesos, durant l’agost, el setembre i l’octubre se’n puguin divisar des de primera línia de la costa en situacions d’inestabilitat. A més, el Garraf, també, és una contrada que, precisament d’una manera molt especial en els tres mesos esmentats, pot viure xàfecs i tempestes d’una gran intensitat, que provoquin nombroses incidències, problemes i algunes inundacions.

 

Anoia. El clima de l’Anoia és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental, si bé es pot qualificar de transició atès la seva divisòria entre la influència marítima i la continental. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 11 i 15 graus, amb mitjanes de gener i juliol de 3 a 8 graus i de 21 a 24, respectivament. Les precipitacions adquireixen un caire escàs a causa que no s’aconsegueixen els 600 mm fora de les serres. L’estació plujosa és la tardor i la seca l’estiu.

 

El territori de l’alta Anoia, ubicat a la banda septentrional de la comarca, és, en el decurs de la tardor i encara més de l’hivern, un espai emboirat quan es presenta la calma associada a l’anticicló. Així, les extenses, dilatades i sovint persistents boires que afecten la depressió de l’Ebre i les terres de Ponent en particular al desembre i gener, fàcilment poden arribar fins a l’alta Anoia, provocant un ambient gairebé gèlid. I justament, parlant de temperatura, val la pena anotar que l’alta Anoia, a diferència de la resta de la comarca, que és més tèbia i benigna, és, a causa de la seva altitud, força freda.

 

Bages. El clima del Bages és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental. La influència marítima hi és atenuada. D’aquesta manera, les temperatures mitjanes anuals volten els 12 a 14 graus, més baixes a les serres, amb mitjanes de gener i juliol de 2 a 5 graus i de 23, respectivament. Les precipitacions van dels 500 als 800 mil·límetres, corresponent a l’interior de la plana principal i a l’àrea sud-occidental les menors, mentre les majors són cap a les serres. L’hivern i l’estiu són les èpoques més seques, sent la tardor la més remullada.

 

El Bages, amb poblacions com Artés al capdavant, pot convertir-se en un forn molts dies d’estiu, sobretot de juliol i agost, però també durant el juny, i en especial en el transcurs de la tarda, que es quan es sol registrar la temperatura màxima. Així, l’àrea planera i central de la comarca, oberta de bat a bat a la directa insolació, pot acostar-se als 40ºC amb una certa facilitat. I a més, al Bages, a causa de la seva posició prou distant del mar, compta amb la tendència continental en el paràgraf anterior anotada, que fa, a part de disparar les màximes, que hi hagi un contrast tèrmic molt notable en relació les mínimes, un contrast que pot superar tranquil·lament els 20ºC.

 

Moianès. El clima del Moianès és mediterrani de muntanya mitjana amb tendencia continental, amb una influencia marítima només moderada. En relació les temperaturas mitjanes anuals, val a dir que basculen entre els 600 i els 700 mil·límetres, sent la tardor o la primavera l’estació que recull més precipitació, en funció de l’indret, i l’hivern sent la més seca. Al seu torn, les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 11 i els 12 graus, amb mitjanes de gener inferiors als 5 graus i de juliol entre els 20 i 21.

 

El Moianès, com a conseqüència de la seva altitud, que és ubicada, una bona part del seu territori, a uns 700 metres, que malgrat que no és molt és suficient per instaurar-hi unes condicions tèrmiques específiques, és una comarca que té uns hiverns bastant freds, més del que ja ho és en la majoria de contrades de la resta de l’interior de l’espai català. És, doncs, un altiplà que sovint registra temperatures baixes durant el terç fred de l’any, i que, a més a més, l’estiu hi és agradable i quasi bé sempre mancat d’una calor intensa.

 

Osona. El clima d’Osona és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental. Les precipitacions mitjanes anuals van dels 700 mil·límetres fins als 1200 o un xic més al sector nord-oriental, corresponent la primera dada cap a l’àrea sud-occidental. La tardor és l’estació més plujosa i l’hivern la menys remullada. Les temperatures mitjanes anuals no superen els 13 graus enlloc, amb mitjanes de gener inferiors als 5 graus i de juliol d’entre 18 i 23.

 

D’Osona, cal destacar-ne tres singularitats meteorològiques notablement rellevants. D’entrada, la primera, i que alhora és la més famosa i reconeguda, és la boira, que tants dies durant l’any, un centenar, s’allotja a la plana de Vic, tant que aquesta comarca és la que té més boira de tota Catalunya. De fet, Vic i boira formen un tándem indestructible. D’altra banda, la segona singularitat altament notòria és el fred que sol dominar la comarca durant l’hivern, amb glaçades, sovint dins la boira, potents, molt per dessota dels 0ºC. I és que la plana de Vic és especialment freda a l’hivern, però compte, que a l’estiu, les màximes hi poden ser molt elevades. I una tercera particularitat són les recurrents i habituals tempestes de tarda estivals  al nord i nord-est de la comarca, que és un sector molt plujós, i l’estiu és l’estació més humida en aquests dos espais, tant que, juntament amb el Ripollès, és la contrada que registra més dies de tempesta al cap de l’any.

 

Berguedà. El clima del Berguedà és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental als dos terços meridionals, i d’alta muntanya a les serres elevades septentrionals. Les temperatures mitjanes anuals se situen entre els 11 i 13 graus a les terres meridionals i per dessota els 5 als vessants més enlairats del nord. La mitjana de juliol és de 21 a 23 graus a l’àrea meridional, força més baixa cap al nord. Les precipitacions són variades a causa del relleu. Als sectors més muntanyosos es superen els 1000mm, i volten els 700 prop del Bages. L’hivern és l’època seca i l’estiu és la més humida cap al nord.

 

Del Berguedà, convé sobresortir-ne les agudes diferències pluviomètriques entre el sud, planer i bastant sec, i el nord, molt muntanyós i francament humit. Del cert, mentre a la banda meridional les precipitacions hi són més aviat escasses, tot i que hi arriben algunes tempestes a l’estiu, la part septentrional és un niu de nuclis tempestuosos actius, sobretot durant l’estiu, tant que alguns dels xàfecs hi poden ser violents. A la pràctica, aquesta particularitat és perceptible moltes tardes de maig a setembre, quan, mentre al sud hi fa sol, a les muntanyes hi tenen un bon festival de llamps i trons, afavorint que l’extrem nord-est de l’alt Berguedà sigui un dels racons més plujosos del nostre Pirineu.

 

 

COMARQUES DE GIRONA

 

Gironès. El clima del Gironès és mediterrani de directa influència marítima. Les precipitacions mitjanes anuals se situen entre els 700 i 900mm a pràcticament totes les contrades. El període amb més pluges és la tardor, i l’hivern el més sec. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 14 i 15 graus, amb una mitjana de gener i juliol de 6 a 8 graus i de 21 a 24, respectivament.

 

El Gironès, amb l’exemple de la ciutat de Girona al capdavant, té una originalitat tèrmica bastant rellevant. Així, malgrat la seva proximitat al mar, ja registra una tendència a la continentalitat indiscutible, a causa de la barrera als aires mediterranis que comporta la Serralada Litoral. I justament, aquesta tendència a la continentalitat clara és perceptible en la pujada de la temperatura màxima que, tants mesos i tants dies, mesura Girona i les poblacions del voltant. I a més, la diferència en relació la temperatura mínima, sigui quina sigui l’estació, sol ser força notable, sobretot, esclar, en les jornades i períodes assolellats, de manera que l’interior del Gironès acostuma a tenir unes amplituds tèrmiques acusades, de les més considerables de tota Catalunya.

 

La Selva. El clima de La Selva és mediterrani litoral o de muntanya mitjana en relació amb l’indret. Al primer cas li correspon l’àrea costanera i les seves proximitats, mentre el segon cas pertany als vessants enlairats. Aquesta és la comarca costanera amb una mitjana de precipitació més elevada. Aquesta oscil·la entre els 700 i els més de 1000mm de les serres, corresponent la tardor com l’estació més humida. Les precipitacions mitjanes anuals tenen uns valors de 14 o 15 graus sovint, 16 a la costa, però força inferiors a les serres. Fora de les àrees elevades, la mitjana de gener va dels 3 als 9 graus i la de juliol dels 19 als 24.

 

La Selva compta amb una originalitat tèrmica notòria. En aquest ordre de coses, cal apuntar que la població de Blanes, acompanyada de la maresmenca Malgrat de Mar, i en conjunt el delta de la Tordera, és l’indret litoral que sol mesurar una temperatura mínima inferior. A la pràctica, durant l’hivern, a menys que sigui especialment càlid, és força habitual que glaci al delta de la Tordera i a Blanes. I en aquest sentit, amb l’objectiu d’exposar-ne el motiu primordial, cal dir que és així a causa de l’aire fred nocturn i matinal que, procedent del prelitoral, davalla pel curs del riu esmentat. Per tant, la fredor de l’interior, o del prelitoral en concret, arriba i afecta aquest sector tèrmicament peculiar de la costa catalana.

 

Baix Empordà. El clima del Baix Empordà és mediterrani litoral. Les temperatures mitjanes anuals volten els 14 a 16 graus gairebé arreu, amb una mitjana de gener de 7 a 9 graus, mentre la de juliol volta els 23. Les precipitacions mitjanes anuals se situen entre els 550 i 800 mil·límetres, corresponen els mínims en punts de la costa i els màxims prop del Gironès. L’època més remullada és la tardor i la més seca l’estiu.

 

El Baix Empordà és, darrere de l’Alt Empordà, la comarca més ventosa de Catalunya a causa de l’impacte de vegades violent i ferotge del vent del nord, la tramuntana, que hi és predominant i recurrent. En aquest sentit, el sector que sol rebre els embats més intensos de la tramuntana és la part septentrional i costanera, una menys les terres de l’interior. I és que, fet i fet, les ventades poden superar amb una certa facilitat els 100km/h. D’altra banda, i també juntament amb l’Alt Empordà, el Baix Empordà és la comarca que acostuma a mesurar l’onatge més rellevant en el transcurs de la gran majoria de temporals de llevant. Així, les onades no és difícil, en aquestes circumstàncies atmosfèriques especifiques, que superin els quatre i cinc metres i provoquin danys en els equipaments i infraestructures de primera línia de la costa.

 

Alt Empordà. El clima de l’Alt Empordà és mediterrani amb directa influència marítima i de muntanya mitjana cap a les Alberes. Les temperatures mitjanes anuals volten els 14 a 16 graus quasi arreu, tot i que a l’esmentada serra hi són inferiors. Les precipitacions són distintes en relació amb l’indret, variant dels 600 mm o fins i tot menys del litoral fins als 1000 exclusivament de l’extrem nord-occidental. Les estacions plujoses solen ser la tardor i la primavera i les seques l’hivern i l’estiu. El vent del nord, la tramuntana, hi és molt característic.

 

L’Alt Empordà és, d’una manera clara, evident i inqüestionable, la comarca més ventosa de tota Catalunya. I la raó n’és, esclar, la famosa, reconeguda i recurrent tramuntana, un vent del nord que hi bufa molt sovint i, en ocasions, amb una intensitat extrema. En aquest context, l’estació meteorològica de Portbou, ubicada a uns 200 metres per damunt de la vila del mateix nom, acostuma a mesurar ratxes de 100 a 150km/h, i periòdicament fins i tot més, durant una bona part de les situacions del nord. De fet, la tramuntana altempordanesa pot arribar a ser impressionant, més enllà de Portbou, i colpejar tota la comarca d’una manera que faci eriçar la pell, provocant destrosses. I és que la tramuntana de l’Alt Empordà és, sense anar més lluny, un dels ingredients més remarcables i alhora més adversos de la nostra meteorologia catalana. A més, durant els grans vendavals del nord, el mar s’encén tot ell, i aquesta és una notorietat més vinculada a aquesta terra tan peculiar des del punt de vista meteorològic.

 

Pla de l’Estany. El clima del Pla de l’Estany és mediterrani de muntanya mitjana d’influència marítima lleugerament atenuada. Les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre els 800 i 900 mil·límetres, sent la tardor l’època amb les màximes precipitacions i l’hivern amb les mínimes. Les temperatures mitjanes anuals comprenen els 13 a 15 graus, amb una mitjana de gener de 6 a 8 graus i de juliol de 22 a 24.

 

El Pla de l’Estany, malgrat que s’emplaça fora del radi d’acció tipícament habitual de la tramuntana, és una comarca que coneix periòdicament l’impacte intens del vent del nord. A la pràctica, és així durant les situacions clares i evidents del nord, de manera que no totes les tramuntanes toquen la contrada, però quan ho fa, bufa ben forta, i enmig d’una visibilitat diàfana i d’un aire net i pur, provoca un onatge alterat i ben singular a l’estany de Banyoles.

 

Garrotxa. El clima de la Garrotxa és mediterrani de muntanya mitjana amb influència marítima no del tot directa. Les precipitacions mitjanes anuals són elevades, comprenent valors de 900 a 1200 mil·límetres, pertanyent els màxims a l’oest i al nord-oest. Quan més hi plou és a la tardor i la primavera, no pas a l’hivern, l’època seca. Les temperatures mitjanes anuals comprenen dels 10 als 14 graus fora de les serres. La mitjana de gener no arriba als 5 en molts indrets, sent la de juliol de 20 a 23 graus.

 

La Garrotxa és una comarca essencialment plujosa, sens dubte una de les més humides de tota Catalunya, i aquesta és, estrictament, la seva singularitat més manifesta. A més, pel que fa a aquestes precipitacions tan quantioses, que faciliten que aculli algunes de les raconades més plujoses d’arreu de l’espai català, sobretot cap a l’oest i el nord-oest, cal dir que moltes d’elles són en forma de tempesta i ben habituals entre el maig i l’agost, en especial durant les tardes, que hi solen ser mogudes. A més, les llevantades hi acostumen a ser efectives i abocar registres rellevants. Per tot plegat, doncs, l’abellidora Garrotxa és un espai notablement humit i que, en conseqüència, coneix pocs períodes de sequera.

 

Ripollès. El clima del Ripollès és variat a causa de l’altitud, corresponent el mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental a les valls,i el d’alta muntanya a les serres. Les precipitacions mitjanes anuals superen els 1000 mil·límetres en molts sectors, especialment a l’àrea de Camprodon. Gairebé en tota la comarca, l’estació més plujosa és l’estiu, sent l’hivern la més minsa en precipitacions. Les temperatures mitjanes anuals se situen per dessota els 12 graus arreu, amb mitjana de gener inferior als 3 graus i de juliol sense arribar als 20.

 

El Ripollès és la comarca més tempestuosa de tota Catalunya, i les tempestes, precisament, tenen una especial incidència en el trimestre estival. Tot el Ripollès és un niu de tempestes de primeríssim ordre, entre el maig i el setembre. Aquesta és, estrictament, la notorietat meteorològica més rellevant i acusada de la comarca. A més, l’hivern, en contrast amb l’elevat nombre de fenòmens tempestuosos, és força sec. Així, el màxim pluviomètric estival del Ripollès és clarament perceptible i notable, i destaca per damunt de les altres comarques pirinenques que també tenen  l’estiu com l’estació més humida. Però no tot són tempestes de tarda al Ripollès. I és que els torbs de les cotes altes de la comarca són els més intensos i virulents del nostre Pirineu, amb ventades als cims que poden assolir els 200km/h. Així, la neu aixecada pel vent és, ineludiblement, l’altre element meteorològic de renom d’aquesta preciosa terra de muntanya.

 

Aparatós cúmulonimbus pirinenc / Ripoll / Autor: Jordi Sacasas

Aparatós cúmulonimbus pirinenc / Ripoll / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Cerdanya. El clima de la Cerdanya és variat en relació amb l’altitud. Aquest és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental al fons de la depressió, però, en canvi, és d’alta muntanya en alçada. El fenomen d’ombra pluviomètrica és molt acusat al fons de la depressió a causa de les serres que l’envolten, on la mitjana anual de la temperatura volta els 10 graus, davallant amb claredat, amb contrastos també entre les mitjanes de gener i de juliol. Les precipitacions, superiors als 1000 mil·límetres a les muntanyes, comprenen valors de 700 a 800mm a la vall principal, amb l’estiu com a màxim de precipitació i l’hivern com a mínim en tota la comarca.

 

L’aeròdrom de Das té una de les estacions meteorològiques més singulars de Catalunya. Justament, fora de l’alta muntanya, Das sol registrar la temperatura més baixa de l’espai català, tant, per exemple, que han estat uns quants els hiverns que s’hi ha baixat dels -20ºC. Però atenció: aquests valors extrems s’hi produeixen durant la calma que segueix a força entrades d’aire fred, amb unes inversions tèrmiques molt significatives que provoquen aquestes mínimes tan fredes. En aquest sentit, la Cerdanya és una de les comarques que allotja algunes de les inversions tèrmiques més exagerades. Així, mentre al fons de la vall, la glaçada pot ser intensíssima, a les cotes mitjanes i elevades els valors se situen per sobre els 0ºC, i aquesta és una singularitat meteorològica que, en aquesta zona del Pirineu tan dual des del punt de vista paisatgístic, és força corrent.  

 

 

COMARQUES DE LLEIDA

 

Segrià. El clima del Segrià és mediterrani amb tendència continental de terra baixa. La temperatura mitjana anual és lleugerament superior als 14 graus, sent la de gener de 4 a 6 graus i la juliol d’entre 24 i 26. Les precipitacions al llarg de l’any són realment escasses, sent aquesta la comarca més seca de Catalunya atès que la mitjana anual volta els 400 mil·límetres, fins i tot menys en alguns sectors. L’estació amb més pluja és la primavera, corresponent el mínim anual a l’estiu, quan aquesta és gairebé inexistent.

 

El Segrià és la comarca més seca de Catalunya, amb uns valors de precipitació mitjana anual que, en alguns punts de la seva meitat occidental, no assoleixen els 350mm. De fet, perquè ens en fem una idea clarivident, és important tenir en compte que tota precipitació mitjana anual de 250mm o inferior és considerada de terra desèrtica. El Segrià, doncs, no queda massa lluny de ser una contrada amb aires pluviomètrics de desert. A més, l’estiu hi acumula una quantitat irrisòria de precipitació, que es combina amb el forn que, moltes vegades, són les tardes d’estiu segrianenques. I és que temperatures màximes de 37 a 40ºC no hi són estranyes. D’altra banda, la boira és un altre dels elements meteorològics de capçalera del Segrià, considerant que tants hiverns s’hi allotja durant nombroses jornades consecutives.

 

Pla d’Urgell. El clima del Pla d’Urgell és mediterrani amb tendència continental. Les temperatures mitjanes anuals se situen al voltant dels 14 graus, amb una mitjana de gener de 5 graus i de juliol de 24 a 25, amb contrastos tèrmics acusats. Les precipitacions, de poc més de 400mm anuals, són escadusseres, corresponent l’època més seca a l’estiu i la més humida la primavera.

 

El Pla d’Urgell té els seus atractius meteorològics principals durant l’hivern i l’estiu. Així, pel que fa al període hivernal, però també al final de la tardor, és una circumstància molt recurrent la boira que afecta tota aquesta menuda comarca. A més, la boira del Pla d’Urgell és, ben sovint, persistent, o sigui, que no marxa en tot el dia, malgrat que tampoc és rar que sigui boira alta, que no toqui ben bé el terra. I en relació l’estiu, com succeïa en el cas del Segrià, les tardes estivals és habitual que siguin un forn tèrmic, malgrat que d’una manera freqüent potser algun grau per dessota que la comarca anterior.

 

Urgell. El clima de l’Urgell és mediterrani amb tendència continental. La temperatura mitjana anual se situa entre els 13 i 14 graus gairebé en totes les contrades, amb unes mitjanes de gener de 3 a 5 graus i de juliol de 23 a 25, amb contrastos tèrmics. Les precipitacions són escasses, difícilment superiors als 500mm anuals, sent l’estiu l’estació més seca i la primavera la més remullada.

 

L’Urgell compta amb una originalitat pluviomètrica que és interessant esmentar. Així, la precipitació augmenta progressivament d’oest a est, a causa d’un increment moderat de l’altitud i per estar una mica més allunyats del gairebé desert pluviomètric que és el Segrià. Ara bé, tot l’Urgell és molt eixut, sent una de les comarques per excel·lència de l’anomenada Catalunya seca. A més, com a terra de Ponent que és, la boira hivernal, que també pot ser duradora, és la protagonista de l’època, i la temperatura molt alta estival, ja lleugerament inferior que la del Segrià i el Pla d’Urgell, és l’ingredient per antonomàsia de l’estació càlida.

 

Segarra. El clima de la Segarra és mediterrani amb tendència continental. La temperatura mitjana anual oscil·la entre els 12 i 14 graus en la gran majoria d’àrees. A causa dels hiverns freds, la mitjana de gener és de 3 a 4 graus, mentre la de juliol és de 22 a 24. Aquesta ja no és una comarca tant eixuta. Arreu, s’enregistren de 450 a 650mm. Sent la primavera quan més hi plou, és a l’estiu quan les precipitacions hi són mínimes.

 

De les comarques definides de Ponent, la Segarra és la que, en conjunt, té una temperatura inferior, a causa d’aquest factor decisiu que és l’altitud. Així, l’altiplà de la Segarra, ubicat entre els 600 i 700 metres, no tan sols té, com apuntava, un hivern bastant fred, sinó que els estius ja no són tan calorosos com els que tenen a la resta de les terres de Ponent. I parlant d’hivern, és significatiu notificar que la contrada pot estar situada dins la boira en el decurs de nombrosos dies consecutius als mesos de novembre, desembre, gener i febrer, malgrat que, ja sense ser persistent, es pot presentar la resta de l’any.

 

Garrigues. El clima de les Garrigues és mediterrani amb tendència continental, amb oscil·lacions tèrmiques notables. Les temperatures mitjanes anuals comprenen valors de 12 a 14 graus depenent de l’indret, amb mitjanes de gener de 4 a 6 graus i de juliol al voltant dels 24. Aquesta és una comarca eixuta a causa de les mitjanes anuals de 400 a 500mm, corresponent el mínim a l’estiu i el maxim a la primavera.

 

Les Garrigues és, juntament amb el Segrià i la Noguera, una de les tres comarques més continentals, des del punt de vista del temps i  el clima, de l’espai català. Així, llevat dels dies hivernals de boira, és molt freqüent que tingui una oscil·lació entre la temperatura màxima i la mínima realment considerable, que pot ser superior als 20ºC, a part de la diferència igualment tan significativa entre el gener, que és el mes més fred, i el juliol, el més càlid. A més, a causa d’aquesta continentalitat i la seva baixa altitud, és, alhora, una de les nostres contrades més eixutes.

 

Noguera. A causa del relleu es presenten, en aquesta comarca, dos distints tipus de clima. Són el mediterrani amb tendència continental de terra baixa i el mediterrani amb tendència continental de muntanya mitjana. No s’arriba als 14 graus enlloc de temperatura mitjana anual, sent baixes a la serra del Montsec, amb mitjanes de gener i juliol variades en relació amb l’indret. No s’arriba als 400mm de precipitació anual a l’extrem sud-oest, superant-se els 800 a l’extrem nord i nord-est. El període més remullat és la primavera i el de les minses precipitacions l’estiu o bé l’hivern depenent del sector.

 

La boira és un dels elements per excel·lència de la Noguera, una comarca altament continentalitzada. Però la boira hivernal, o de finals de tardor, no afecta tota la contrada. En aquest sentit, la gran plana que ocupa una dilatada part de la comarca la té nombrosos dies cada hivern, i amb més incidència com més anticiclònica sigui l’estació. Així, les zones mitjanes i altes de la Noguera, amb el Montsec al capdavant, tenen uns celatges purs i transparents mentre la gran plana no hi veu gaire enllà. D’altra banda, pluviomètricament, la comarca forma part tant de la Catalunya seca, a un ampli sector de la seva geografia, com de la Catalunya plujosa, que, tot i que per poc marge, es presenta al Montsec.

 

Alt Urgell. El clima de l’Alt Urgell varia en relació amb l’indret. Mentre és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental a les valls, és d’alta muntanya als sectors elevats. A causa del fenomen d’ombra pluviomètrica, les precipitacions volten els 600mm a l’extrem meridional, superant els 1000 en alçada. Entre la primavera i la tardor, inclós l’estiu, s’hi enregistra el màxim pluviomètric, pertanyent a l’hivern la tongada més minsa en precipitacions. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len dels 12 graus a l’extrem meridional als menys de 5 en alçada. Els hiverns són freds, encara que amb estius calorosos a la vall principal.

 

La pluviometria de l’Alt Urgell, majoritàriament condicionada per  l’altitud tan plural de la seva geografia, té la particularitat, com succeïa en la Noguera, d’integrar-se tant en la Catalunya seca, com en la plujosa i la de transició, que ocuparia l’espai entre l’una i l’altra. D’aquesta manera, mentre les valls meridionals inferiors són un exemple remarcable, tot i que no el més destacat, de la penetració de la Catalunya seca al Prepirineu al nostre territori, l’alta muntanya pertany, d’una manera clara i evident, a la Catalunya plujosa gràcies a les seves precipitacions abundoses, causades en part per l’activitat tempestuosa estival.

 

Solsonès. A causa del relleu, al Solsonès hi pertanyen dos climes distints. Aquests són el mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental i el d’alta muntanya. De 10 a 12 graus es troben les temperatures mitjanes anuals fora de les serres, però amb hiverns freds arreu. Les precipitacions augmenten de sud a nord, oscil·lant entre els 600mm de l’extrem sud i els 1000 de l’extrem nord. A l’hivern hi pertanyen les menors precipitacions, corresponent a l’estiu i la tardor les més quantioses.

 

Les serres culminants prepirinenques que conformen la banda nord del Solsonès són un exemple inqüestionable d’allò que es coneix, en meteorologia general i de muntanya en particular, com a efecte palanca. Així és, a causa de la disposició zonal del relleu, o sigui, estirat d’oest a est, aquest efecte centrat en l’ascens de l’aire fruit del relleu és molt notable en les entrades de vents inestables del sud i sud-oest, tant que aquestes serres poden ser algunes de les àrees més regades o innivades durant les depressions que ens ataquen d’aquesta procedència, podent-se superar, alguns cops, els 100mm en 24 hores.

 

Pallars Jussà. Dos tipus de climes diferents pertanyen al Pallars Jussà, a causa del relleu. L’un, és el mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental, i l’altre el d’alta muntanya. El fenomen d’ombra pluviomètrica és molt acusat a la Conca de Tremp, amb una temperatura mitjana anual d’11 graus i uns 500mm de precipitació. Diferent és la situació en alçada, on hi plou com a mínim el doble i les temperatures són molt més baixes. L’època eixuta és l’hivern, sent la més remullada l’estiu o la primavera en relació amb el sector.

 

L’escassa pluviometria de la Conca de Tremp, una depressió orogràfica emplaçada al Prepirineu, és l’exemple més sobresortint d’una porció de la Catalunya seca enmig de les terres prepirinenques, és a dir, a les portes del Pirineu. De fet, és el sector eixut més acusat i proper, pròpiament, a la serralada pirinenca. Però atenció: la falta de pluges de la Conca de Tremp es diferencia, i molt, de la Vall Fosca, a la part septentrional de la comarca, que és la zona més humida de tota Catalunya, amb 1.300mm de precipitació mitjana anual. Per tant, és interesantíssim considerar i anotar de ple aquesta divergència tan rellevant, i alhora sorprenent, en les precipitacions de la comarca.

 

Pallars Sobirà. La comarca del Pallars Sobirà s’inclou dins el clima d’alta muntanya, llevat de les valls inferiors, on és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental. La temperatura mitjana anual es troba per dessota els 10 graus pràcticament arreu, amb hiverns freds a tota la comarca. Pel que fa a les precipitacions, varien segons l’altitud atès que a l’alta muntanya es superen fàcilment els 1000mm, no pas a les valls inferiors, on volten els 700mm. On més hi plou és a l’àrea nord-occidental. Els mesos de maig i juny solen ser molt humits, essent el gener el de menors precipitacions.

 

El Pallars Sobirà no coneix, en la seva preciosa geografia, cap àrea inserida dins la Catalunya seca, però sí en la Catalunya de transició, que s’estén per una part molt dilatada de la vall principal que vertebra la comarca. En conseqüència, aquests sectors de menor altitud conformen allò que s’anomena com a ombra pluviomètrica, o sigui, terres relativament baixes protegides per les muntanyes del voltant dels vents humits que fan que hi precipiti força menys que en els massissos. Perquè, a la pràctica, fora d’aquestes zones resguardades la precipitació hi és abundant o molt abundant, tot i que lleugerament per dessota dels registres tan considerables de l’extrem nord del Pallars Jussà.

 

Alta Ribagorça. Llevat de les terres no elevades, el clima d’aquesta comarca és d’alta muntanya. Aquelles pertanyen al clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental. El clima és contrastat entre les zones baixes i les zones altes. Les temperatures mitjanes anuals no arriben als 10 graus quasi enlloc, amb hiverns freds i llargs. Tanmateix, les precipitacions són igualment variades d’un indret a un altre, oscil·lant dels poc més dels 700 mil·límetres fins a valors superiors als 1000. Sent els mesos de maig i juny els més humits, els de menors precipitacions són els hivernals.

 

L’Alta Ribagorça compta amb unes característiques pluviomètriques mensuals molt semblants a les d’una eixamplada part del Pirineu català. Per fer-ho entenedor, cal apuntar que és el període maig-juny el més plujós, com succeeix a la resta de l’àmbit català de la serralada. Precisament, aquests dos mesos, de manera conjunta, s’aproximen al llindar dels 300mm, una quantitat bastant notòria. I al cantó oposat, el mes de gener és, també com passa en tants altres indrets pirinencs, el més sec de l’any, sempre, en tots aquests casos anotats, en referència a les mitjanes.

 

Vall d’Aran. El clima de la Vall d’Aran és atlàntic. De fet, aquesta és la única comarca catalana amb aquestes característiques climàtiques fruit de la seva orientació i la barrera muntanyosa gairebé per tots costats. Segons l’altitud, el clima és atlàntic de muntanya mitjana o d’alta muntanya. Les temperatures mitjanes anuals es troben per dessota els 10 graus pràcticament en tota la comarca, amb hiverns freds arreu fruit de les baixes mitjanes mensuals. Les precipitacions anuals superen els 900 mil·límetres en tots els sectors, sent superiors als 1100 o 1200mm a les cotes altes. Amb màxims al final de la primavera i mínims a l’hivern, les precipitacions acostumen a ser força regulars.

 

Remarcant que la Vall d’Aran és l’únic territori atlàntic de Catalunya, és indispensable centrar les mirades en la pluviometria elevada i homogènia de la comarca, com, a la pràctica, correspon a una terra eminentment oceànica. D’aquesta manera, la Vall d’Aran allotja verdor per totes bandes, hi regalima aigua per molts cantons i la neu és present d’una manera ben sovint quantiosa. La Vall d’Aran, en conseqüència, pel que fa al temps i el clima és moltes vegades un món a part. Així, en aquest ordre de coses, pot succeir perfectament que amb situacions meteorològiques atlàntiques, a la contrada hi estigui cobert i hi plogui i nevi, mentre a les altres comarques hi fa sol. I, en situacions mediterrànies, al revés: pot passar que a gairebé tota Catalunya hi hagi núvols i precipitacions, llevat de la comarca aranesa. La Vall d’Aran és, per tant, una geografia singular i interesantíssima.

 

 

COMARQUES DE TARRAGONA

 

Tarragonès. El clima del Tarragonès és mediterrani litoral, d’influència marítima directa. S’hi observa una clara similitud en tota la comarca. La temperatura mitjana anual comprèn valors de 15 i 16 graus, amb mitjanes de gener d’uns 9 graus que condicionen uns hiverns tebis. En canvi, les mitjanes de juliol comprenen valors de 23 a 24 graus. Les precipitacions mitjanes anuals, situades al voltant dels 500 mil·límetres, ofereixen pocs contrastos entre les distintes àrees dins de l’escassetat, si bé l’estació plujosa és la tardor i la seca l’estiu.

 

El Tarragonès és la comarca de la demarcació de Tarragona que té un risc més elevat i notori de rebre xàfecs i tempestes d’intensitat forta o molt forta en el transcurs de la temporada de risc de precipitacions vigoroses a la costa catalana, ubicada entre l’agost i el novembre. Així, és força comú que cada final d’estiu o primera meitat de la tardor, el Tarragonès rebi alguns aiguats que provoquin incidències i fins i tot algunes inundacions. A més, de les comarques tarragonines és, també, la que suma més probabilitats d’observar mànegues des de primera línia de mar, i justament en el tram anual ara esmentat, tot i que molt difícilment tocarien terra ferma. 

 

Baix Camp. El clima del Baix Camp és de tipus mediterrani amb directa influència marítima, tot i que cap a les serres septentrionals el clima agafa un caire un pèl diferent. Sent una comarca amb una clara influència del mestral, difícilment són superiors als 15 graus en molts indrets i força inferiors a les serres. A les àrees planes, la mitjana de gener és de 8 a 10 graus, situant-se la de juliol als 23 o 24. Les precipitacions, escssses en molts sectors, oscil·len entre els gairebé 500mm i 700 com a mínim de les serres. Els mesos tardorencs pertanyen a la tongada humida, pertanyent els estiuencs a la tongada eixuta.

 

El Baix Camp és una de les comarques més ventoses de Catalunya, a causa d’un dels vents més intensos i huracanats que bufen al nostre territori, que és el del nord-oest, el conegut i impulsiu mestral. De fet, el vent de mestral pot superar fàcilment els 100km/h durant les entrades d’aire de procedència nord i nord-oest. A la pràctica, les ferotges embestides del mestral tant es poden produir a l’interior de la comarca com al litoral. I a més, tenint en compte que és un vent terrer, i en conseqüència habitualment molt eixut, el cel hi sol ser, en aquestes circumstàncies especifiques, diàfan i transparent. Però compte: les mestralades violentes no toquen el Baix Camp cada mes, tot i que en un de sol n’hi pot haver diverses.

 

Alt Camp. Aquesta comarca interior pertany a la regió de clima mediterrani amb influència marítima. Les temperatures mitjanes anuals van dels 13 als 16 graus en general, sent les mitjanes de gener i de juliol de 4 a 8 graus i de 22 a 24, respectivament. Hi pertanyen precipitacions escasses, d’entre 500 i 600mm, si bé a les muntanyes són superiors. La tardor i l’estiu pertanyen a les èpoques humides i eixutes, respectivament.

 

L’element meteorològic de capçalera de l’Alt Camp és, d’una manera clara i ineludible, és vent de mestral, que bufa intensament en aquesta comarca, a la vegada, i per tant en els mateixos episodis, de quan ho fa al Baix Camp. Per tant, a l’Alt Camp, el del nord-oest hi és el vent per antonomàsia, i igualment pot ser-hi molt violent. Ara bé, en relació el Baix Camp, i malgrat que també hi aporta un celatge net i pur, hi acostuma a bufar amb unes velocitats màximes una mica inferiors, tot i la seva habitual fortalesa.

 

Conca de Barberà. Aquesta comarca interior pertany a l’àrea de clima mediterrani amb tendència continental, encara que amb algunes diferències a les serres. Les temperatures mitjanes anuals comprenen valors d’11 a 14 graus en la majoria de zones, amb mitjanes de gener de 3 a 6 graus i de 23 a 24 al juliol fora de les muntanyes. Les precipitacions agafen un caire escadusser atès que oscil·len entre els quasi 500 als 600mm en àmplies zones, llevat de les serres. A la tardor hi sovintejen les precipitacions, però, en canvi, a l’estiu hi són ben minses.

 

Considerant les frases anotades en el paràgraf anterior, o sigui, que les precipitacions mitjanes anuals no hi són elevades i que és a la tardor quan més n’hi ha, dins d’una certa escassetat habitual, és important rememorar, malgrat aquestes circumstàncies més generals, les greus inundacions que la comarca va patir l’octubre del 2019, amb uns aiguats terribles que van desbordar el Francolí i endur-se tot allò que l’aigua trobava al seu pas, incloses vides humanes. La catàstrofe que van significar aquelles inundacions quedarà guardada en la memòria de la seva gent.

 

Priorat. El clima del Priorat és mediterrani amb influència marítima de lleugera tendència continental. No se superen els 15 graus de temperatura mitjana anual enlloc, ni a tocar de la Ribera d’Ebre, el sector més càlid de la comarca. Les mitjanes de gener estan establertes entre els 4 i 7 graus, i de 22 a 24 les del juliol, fora de les muntanyes. De precipitació mitjana anual, s’enregistren entre 500 i 700mm, corresponent el màxim a tocar de la serra de Prades. A la tardor és quan més hi plou, contrastant de ple amb l’estiu.

 

L’octubre de 1994 el Priorat va viure els aiguats més catastròfics i impressionants de la seva història recent, que van provocar greus inundacions i la pèrdua de vides humanes. Però de la mateixa manera que succeïa en la comarca anterior, la Conca de Barberà, el Priorat no és una terra massa plujosa, tot i que sí una mica més, i d’altra banda, el gruix de les precipitacions anuals se centra durant la tardor, de manera que el fet que aquelles tempestes amb tanta ràbia fossin a l’octubre, des d’aquesta perspectiva no ens hauria de sorprendre tant.

 

Ribera d’Ebre. El clima de la Ribera d’Ebre és mediterrani amb tendència continental, especialment cap al sector interior, atès que a l’àrea propera a la costa poc es presenta la tendència esmentada. Pràcticament arreu s’enregistren valors de 14 a 16 graus de temperatura mitjana anual, amb mitjanes de gener i juliol de 6 a 7 graus i de 23 a 25, respectivament. Les precipitacions són variades en relació amb l’indret. D’aquesta manera, mentre no s’arriben als 400mm a l’àrea més àrida, en d’altres sectors s’acosten als 700. Tenint uns estius molt eixuts, a la tardor i la primavera hi pertanyen la majoria de precipitacions.

 

La Ribera d’Ebre és, de les comarques de la demarcació de Tarragona, la més eixuta, agrupant alguns sectors semidesèrtics. Però a part d’aquesta realitat tan marcada, de la Ribera d’Ebre cal notificar-ne, a la vegada, que els estius hi solen ser molt càlids. De fet, no és estrany que, en una gran majoria d’aquests períodes, la temperatura màxima assoleixi els 40ºC, com succeïa en àmplies terres de Ponent, però amb una diferència singular i que cal anotar. I és que els valors diaris més alts, no es solen produir a la tarda, com a Ponent, sinó al migdia.

 

Terra Alta. El clima d’aquesta comarca interior és mediterrani amb tendència continental, preferentment a la meitat septentrional, no tant a la meridional. Les temperatures mitjanes anuals agafen valors de 10 a 14 graus, amb hiverns freds com ho demostren els 5 a 6 graus de mitjana de gener, pertanyent els 22 a 25 a la mitjana de juliol. Les precipitacions són variades entre els gairebé 400 mil·límetres de l’àrea més seca als 700 com a mínim de les serres. L’estació més eixuta és l’estiu, sent la primavera la més humida.

 

Relacionat amb la pluviometria de la Terra Alta, i en concret amb l’activitat tempestuosa que hi té lloc, cal apuntar que aquesta comarca, però d’una manera especial la seva banda meridional més muntanyenca, no és gens estrany que rebi, d’una manera particular durant les tardes d’estiu, però també de final de primavera, alguns dels nuclis tempestuosos que han descarregat oest enllà, en un sector més plujós com és l’aragonès Matarranya.

 

Baix Ebre. El clima del Baix Ebre és mediterrani litoral d’influència marítima directa o bé de muntanya mitjana als Ports de Besseit. Sent aquesta una comarca marcada pel vent de mestral, se superen els 16 graus de temperatura mitjana anual a l’àrea costanera, mentre no s’arriba als 10 als Ports. Les mitjanes de gener oscil·len entre els 8 i 10 graus fora de les muntanyes, sent la de juliol lleugerament superior als 24. Les precipitacions són escasses, amb valors lleugerament inferiors als 500mm fins als més de 700 als Ports, corresponent el màxim estacional a la tardor i el mínim a l’estiu.

 

La capital del Baix Ebre, que és Tortosa, és, juntament amb el centre de Barcelona, l’àrea amb la temperatura mitjana anual més elevada de tota Catalunya. Però compte, això no vol dir que hi faci molta calor, encara que fred, sí que poc n’hi fa. Del Baix Ebre, igualment, cal destacar-ne les impetuoses ventades de mestral que s’hi produeixen, que en moltes ocasions superen els 100km/h, tant al litoral com a muntanya. I d’altra banda, i detall significatiu, les muntanyes dels Ports són un bocí de la Catalunya plujosa inserida de ple en la Catalunya eixuta. Així, als Ports, no tan sols les llevantades, amb molta pluja, hi són efectives, sinó que les tempestes de tarda estivals, que procedeixen de l’oest, també hi són tot un clàssic.

 

Montsià. El clima del Montsià és mediterrani litoral. Comarca ventada pel mestral, les temperatures mitjanes anuals són variades depenent de l’indret, oscil·lant dels més de 16 graus de l’àrea plana fins a no arribar als 10 als Ports. Les mitjanes de gener són relativament elevades lluny de les serres, superant les del juliol els 24 graus sovint. Fora de les muntanyes, les precipitacions són escasses atès que no arriben als 500mm en alguns indrets, corresponent el màxim de pluja a la tardor i el mínim a l’estiu.

 

La comarca del Montsià té dos elements meteorològics bastant significatius i que cal ressaltar. D’un cantó, com a terra tarragonina que és, el vent del nord-oest també hi acostuma a bufar amb molta intensitat, fins i tot de vegades amb una violència huracanada. D’un altre cantó, i malgrat que és una comarca seca fora de l’àmbit dels Ports, i com passava amb el Baix Ebre, al Montsià els temporals de pluja de llevant de la tardor hi poden ser intensos, bastant menys, en general, pel que fa a precipitació els de primavera i hivern.