CLIMATOLOGIA DE CATALUNYA

TRETS GENERALS DE LA CLIMATOLOGIA DE CATALUNYA

 

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA CLIMATOLOGIA CATALANA

 

  • Un 95% de Catalunya forma part del domini climàtic mediterrani.

 

Podent-lo definir d’esbojarrat i tan sovint evocat com a suau i amb uns incessants alts i baixos pluviomètrics, gairebé tot el nostre territori, doncs, se’l considera mediterrani. Ara bé, hi ha un detall que cal comentar. I és    que per bé que la climatologia pirinenca no és estrictament mediterrània, amb reiteració se la inclou en aquesta direcció. Així, només cap a un 5% de les terres catalanes, i encara sent generosos, no es troba, pròpiament i al cent per cent, en el seu àmbit. Per tant, aquest 5% correspon, de fet, a la Vall d’Aran, que compta amb la curiosa singularitat de tenir clima atlàntic, o el que és el mateix, oceànic.

 

  • El clima mediterrani de Catalunya no és el model estàndard de clima mediterrani.

 

Cal dir que l’hem de veure com una varietat. És així perquè, si bé és comú en totes les terres mediterrànies del món que les temperatures més elevades es donen en l’època de les mínimes precipitacions, en territori català el període de temperatures més baixes no és el més plujós, tal com succeeix en el clima mediterrani estàndard; per tant, a casa nostra, i a diferència del que sol passar, doncs, en els climes mediterranis, les precipitacions màximes tenen lloc, per regla general però no a tot arreu, a la tardor i la primavera. I encara més: en molts punts del Pirineu i el Prepirineu l’estiu ve caracteritzat per ser l’estació més humida; per això el clima muntanyenc de Catalunya, tot i que el podem englobar com a mediterrani, no ho és, tanmateix, en termes absoluts.

 

  • L’existència recurrent de situacions d’abric aerològic.

 

En aquest sentit, s’ha de destacar l’emblemàtic anticicló de les Açores, que ofereix la seva protecció impedint l’entrada a Catalunya de les, en ocasions, agressives depressions atlàntiques; però en cas de poder arribar o, en el seu defecte, que només ho facin els vents humits originaris de l’Atlàntic, aquests arriben força eixuts fruit d’haver creuat la Península i, per tant, d’haver-se assecat. D’aquesta manera, amb prou feines ens beneficien les precipitacions.

 

  • La disposició paral·lela a la costa del relleu.

 

Una altra característica digna de comentar són les serralades Litoral i Prelitoral, que actuen a mode de barrera per a les masses d’aire humides de la Mediterrània. En conseqüència, aquest entramat de muntanyes dificulta la penetració de l’aire humit i inestable mediterrani cap a les terres de l’interior, mentre que les zones properes a la costa sí que es veuen afavorides per les precipitacions. Per això, de fet, la tardor és l’estació més plujosa al litoral i al prelitoral, que és quan predominen més els aires de la Mediterrània, on, d’aquí cap a ponent, el pes dels vents mediterranis va desdibuixant-se nítidament.

 

  • No es produeix un veritable hivern.

 

És innegable que el clima mediterrani de Catalunya habitualment és definit com a temperat, o sigui, orfe de grans calorades d’una banda i, sobretot, de temperatures rigorosament baixes. Podem dir, per tant, que a casa nostra s’imposa, amb els matisos corresponents derivats de l’altitud, la bonança, amb unes temperatures mitjanes anuals que en nombrosos punts no baixen dels 15ºC; aquesta és una bona mostra, en conseqüència, de l’inexistència, particularment a la costa on l’hivern és envejablement suau i quasi mai es davalla dels 0ºC, d’un hivern fredós, llevat, és clar, i com ja podem entreveure, de les zones de muntanya.

 

  • Presència de microclimes.

 

També anomenats topoclimes o climes locals, els microclimes són molt profusos a Catalunya, en especial en les àrees amb un relleu entremaliat. Principalment, aquests microclimes es manifesten amb unes diferències pluviomètriques i/o termomètriques d’un vessant a l’altre d’una serra, o sigui, en funció de la seva exposició a sotavent o sobrevent als vents humits i, també, en relació a que els vessants assolellats sempre són més càlids, i els vessants obacs més fresquívols. I una altra cosa: no s’ha de confondre el concepte microclima amb la palesa i indiscutible varietat climàtica catalana.

 

  • Diversitat pluviomètrica.

 

A Catalunya, a causa de diversos factors geogràfics i aerològics, la pluviometria és molt contrastada d’una zona a una altra. Per un cantó, trobem algunes raconades pirinenques on es superen uns no menystenibles 1.200 mm de precipitació mitjana anual i, en canvi, diverses àrees planes lleidatanes no assoleixen uns discrets 400 mm. Tot plegat, ha conduït als geògrafs i als climatòlegs a diferenciar el territori entre una Catalunya plujosa més aviat establerta a la meitat nord, això és, aquella que rep més de 700 mm de precipitació mitjana anual, i una Catalunya seca, que més o menys correspondria amb la meitat sud, aquella, en definitiva, que no els aconsegueix. Però és que, a part de tot això, les precipitacions són ben irregulars d’un any a un altre, i aquesta és una particularitat genuïna del món mediterrani.

 

  • Considerable varietat climática.

 

Aquesta nova característica al·ludeix al fet que existeix una notable diversitat de climes i, encara més, de subclimes; és necessari advertir que, això sí, tant els uns com els altres són més o menys nombrosos en funció dels autors. La raó fonamental d’aquesta disparitat de climes i subclimes, que cal remarcar especialment per ser el nostre un àmbit geogràfic, com sabem, relativament limitat, és la multiplicitat orogràfica del país, que determina aquest mosaic tan marcat, encara que també cal considerar factors com la llunyania o la proximitat al mar, l’altitud i l’ubicació exacta de l’indret en qüestió en el marc català. D’aquesta manera, com bé ens podem imaginar i per posar un exemple clarificador, no gaudeixen dels mateixos trets climàtics les terres benignes i força resseques més meridionals que les humitoses i enfrescades comarques del nord.

 

  • Irregularitat climàtica.

 

No hem de passar per alt els alts i baixos, sovint força pronunciats, en    la nostra meteorologia, que tants seguidors té. Des d’aquesta perspectiva, a conseqüència de romandre situada a mercès d’un alt nombre de tipus de masses d’aire, per ser una regió mediterrània i per ubicar-se en una latitud mitjana, s’entén la inqüestionable irregularitat temporal a Catalunya dels dos elements climàtics més importants, que són, en essència i com desglossarem més endavant, la temperatura i la precipitació.

 

 

FACTORS DETERMINANTS DE LA CLIMATOLOGIA CATALANA

 

ELS FACTORS GEOGRÀFICS

 

LA LATITUD

 

La nostra latitud, compresa entre els 40º i els 42º nord, l’hem de considerar de mitjana, encara que gairebé subtropical, alhora que de mediterrània. Atenent a això, doncs, s’ha de dir que ens trobem a cavall del domini temperat pel nord i del domini subtropical pel sud. Per tant, Catalunya, dreçada al nord de la península Ibèrica però al sud-oest del continent europeu, és a la zona de contacte entre ambdues franges latitudinals, cosa que fa que el territori estigui afectat, climàticament, per un seguit de característiques pròpies de la zona temperada d’una banda, i, d’una altra, de l’àrea subtropical. Tot plegat, afavoreix una climatologia prou complexa, que d’acord amb la seva posició a llevant en el marc peninsular, possibilita una influència mediterrània, en general, molt més marcada i notòria respecte la més esmorteïda influència atlàntica.

 

L’ALTITUD

 

Anàlogament a la latitud, l’altitud és un dels dos factors geogràfics més destacats. D’acord amb aquesta apreciació, l’altitud és un modificador molt notable dels elements climàtics, preferentment en quant a la precipitació, que sol ser més quantiosa i regular en les àrees muntanyoses, i la temperatura, que com és ben sabut decreix amb l’altitud. Amb tot, s’ha comprovat que la precipitació màxima no ha de perquè registrar-se als cims de les muntanyes; aquest és un fenomen que rep el nom d’òptim pluviomètric. I encara més: de vegades, la temperatura no davalla a mesura que guanyem alçària; llavors parlem d’inversions tèrmiques. De fet, a escala catalana, l’ampli ventall altitudinal, compost d’un cúmul enorme de costes, valls i muntanyes, permet una riquesa climàtica, certament, i subratllem-ho, molt significativa.

 

L’EXPOSICIÓ

 

Lligat amb el relleu és necessari anotar l’exposició, o, dit d’una altra manera, l’orientació i el pendent. De fet, l’orientació de les unitats de relleu, quedant el pendent en un pla secundari, és força senzill que pugui caracteritzar el clima d’un indret. Ho diem perquè l’orientació no tan sols introdueix unes singularitats tèrmiques, sempre, com hem indicat, essent més càlid el vessant de migjorn i més fresca l’obaga, sinó que també pot introduir diferències pluviomètriques evidents respecte el vessant oposat. A la pràctica, l’exemple més clarivident, en aquest sentit, és el dels fluxos d’aire humit que solen deixar més precipitació a la banda de sobrevent que en el cantó de sotavent; aquest, cal dir-ho, és un fenomen conegut amb el nom de precipitació orogràfica.

 

LA MEDITERRANEÏTAT I LA CONTINENTALITAT

 

La distància d’un lloc en relació el mar, en el nostre cas particular amb la Mediterrània, és el darrer factor geogràfic rellevant a examinar. És palès que a les comarques litorals i prelitorals la mediterraneïtat és, de manera indubtable, marcada, cosa que es tradueix en unes particularitats específiques pel que fa a la temperatura i la precipitació; mentrestant, a les terres interiors, la continentalitat o, més ben dit, una tendència a la continentalitat a causa de la certa llunyania amb el mar i la protecció als vents humits que comporten les muntanyes de les serralades Litoral i Prelitoral, és una de les manifestacions climàtiques que prenen un major protagonisme.

 

 

ELS FACTORS AEROLÒGICS

 

LA CIRCULACIÓ GENERAL ATMOSFÈRICA

 

D’entrada, hem de definir que s’entén per circulació general atmosfèrica la distribució dels vents a nivell global. Però en el cas que ens interessa, és a dir, en el marc geogràfic català, durant la meitat càlida de l’any, però principalment en els mesos estrictament d’estiu, ens veiem sotmesos a la influència subtropical, quasi diríem que tropical. Succeeix així, bàsicament, a conseqüència de la vinguda de masses d’aire del sud i de l’emplaçament en una latitud més elevada que la resta de l’any dels anticiclons subtropicals. A l’hivern, i per extensió en el conjunt de la meitat freda del calendari, les adveccions o fluxos de l’oest són els predominants en les nostres latituds, encara que l’anticicló de les Açores crea una certa protecció que frustra l’entrada de manera directa d’aquests fluxos procedents de l’Atlàntic. Convé destacar, igualment, el Front Polar, que és l’àrea de contacte entre l’aire tropical i l’aire polar i que forma part de la circulació general atmosfèrica. De fet, és amb el Front Polar, que va escortat de depressions atlàntiques, que ens pot afectar en la meitat fredosa de l’any, quan arriben creixents canvis de temps.

 

LES MASSES D’AIRE

 

Les masses d’aire són, en essència, aquelles vastes regions amb unes característiques de temperatura i d’humitat similars. Concretant més, i pel que fa a les masses d’aire més destacades que afecten Catalunya, s’han d’anomenar l’àrtica continental, que prové de les terres inhòspites del nord de Rússia i que té una temperatura sovint gèlida a banda d’una humitat baixa; l’àrtica marítima, que, procedent del nord d’Escandinàvia o d’Islàndia, és molt freda, que no gèlida, i humida; la polar continental, molt freda i seca, que ve de l’interior d’Europa; la polar marítima, que és freda i humida i té com a regió font o d’origen, que vol dir el mateix, l’Atlàntic septentrional; la tropical continental, que, provinent del desert més famós del món, el Sàhara, és molt càlida, de vegades extramadament càlida i tot a l’estiu, i eixuta; i, per últim, la massa d’aire tropical marítima, menys càlida però més humitosa que l’anterior, que té com a regió d’origen el gairebé venerat anticicló de les Açores. S’hi pot incloure, tanmateix, tot i que no tots els experts hi estan d’acord, la massa d’aire mediterrània, que és càlida i molt humida i, com el nom indica, ens entra de l’interior de la Mediterrània. A més a més, no hem d’obviar, per acabar, que unes masses d’aire són més freqüents que unes altres.

 

ELS CENTRES D’ACCIÓ

 

En darrer lloc tenim els centres d’acció, que són, per definir-los d’una sola pinzellada, aquelles grans àrees de pressió que per la seva magnitud i persistència regeixen, en part, la circulació general atmosfèrica. En relació a la climatologia de Catalunya és convenient citar l’anticicló de les Açores, l’anticicló centreeuropeu, la baixa africana, la depressió d’Islàndia, la depressió de Ligúria i la depressió del golf de Cadis, tots ells centres d’acció, en definitiva, catalogats de caràcter dinàmic llevat del segon i el tercer cas esmentats. De tots plegats, el més important a escala catalana, anomenem-lo de nou, és l’anticicló de les Açores. Situat prop de l’arxipèlag d’aquest nom i enmig de la immensitat de l’Atlàntic, té un pes significatiu en el temps i els climes catalans i bascula més al nord a l’estiu i més al sud a l’hivern; això no obstant, rarament se centra sobre nostre, sinó que el que sol passar és que ens lliura una dorsal o una falca que tranquil·litza de ple l’atmosfera.

 

 

ELS ELEMENTS CLIMÀTICS PRINCIPALS

 

LA TEMPERATURA

 

LES TEMPERATURES MITJANES ANUALS

 

cclimtdeCat-temperatures-mitjanes-anuals

 

Per comprendre millor la climatologia catalana és interessant parar a atenció a les temperatures mitjanes, sobretot en quant a la mitjana anual, que ve a ser la suma de totes les mitjanes mensuals dividides per dotze, i a la mitjana del mes més fred, el gener, i el més càlid, que és el juliol. Però, sigui com sigui, i començant per l’anàlisi de les temperatures mitjanes anuals, la que ens dóna una millor visió de conjunt, és precís de fixar-se en què, en efecte, Catalunya és un territori, en general, que gaudeix d’una considerable bonança tèrmica; malgrat aquest comentari s’ha de constatar que és molt més acusada prop del mar que no pas a la franja muntanyosa del nord, com sabem bastant més refredada. Precisament, en referència a les àrees més acotades a la vora mediterrània, o sigui, el litoral, és aquí on, en realitat, la temperatura mitjana anual és superior; sense anar més lluny, en tota l’orla costanera el llindar tèrmic mínim són els 15ºC, una dada, però, que s’enlaira fins als 17ºC de manera localitzada. I és que, per exemple, mentre els 15ºC citats es troben en una bona part de la meitat nord de la costa, els 16ºC es focalitzen en alguns punts de la mateixa meitat septentrional i a gairebé tota la meitat meridional; però és que, a més, la fita dels 17ºC, que fins i tot queda superada per algunes dècimes, es dóna al delta de l’Ebre i també s’enfila un xic riu amunt fins a la capital de les Terres de l’Ebre, que és Tortosa. Aquest sector, en suma, l’hem de destacar força perquè és el més càlid de tot Catalunya.

 

En canvi, l’àrea més freda de l’espai català és el Pirineu, en especial la seva alta muntanya. En aquest sentit, hem d’apuntar que a les zones altes i feréstegues de la serralada la temperatura mitjana anual és inferior als 5ºC, un valor que denota, irrefutablement, la notòria fredor. És així com succeeix, de fet, a partir dels 2.000 metres d’altitud, de manera que aquesta és una mostra excel·lent que una de les característiques primordials dels climes pirinencs són les temperatures baixes. Anant a valors més freds, cal situar els 0ºC de mitjana anual als relleus més encimbellats del Pirineu català, això és, a partir d’uns 2.800 metres d’altitud. Amb tot, és bo advertir que el nostre Pirineu no tot ell es comporta, tèrmicament, de la mateixa manera. En aquesta direcció, els 10ºC de mitjana anual se situen a gairebé 1.000 metres d’alt, però també convé mostrar que en la zona més càlida de tot l’àmbit català de la serralada, per bé que en la influència territorial del Prepirineu, que és la Conca de Tremp, s’assoleixen els 12ºC de mitjana anual.

 

Entremig d’un litoral del tot moderat i d’un Pirineu molt més fredot, hi ha els dilatats sectors de l’interior del país. Aquí també es veu clar que l’altitud és el factor més rellevant per comprendre el mapa termomètric; ho diem perquè, així mateix, a l’interior són les àrees de muntanya les que acullen una temperatura mitjana inferior, de menys de 7ºC en el cas del Montseny, tot i que podem dir que la temperatura mitjana anual més corrent volta entre els 12ºC i els 14ºC, dades reiterades a la Catalunya més interior, tot i que trobaríem, diguem-ho, excepcions. Una, per exemple, és la comarca meridional de la Ribera d’Ebre, que té una temperatura d’entre 15 i 16ºC, així com algunes zones del prelitoral central i sud, que arriben als 15ºC. La Depressió Central, al seu torn, oscil·la entre els 12 i els 14ºC, sempre en funció de l’altitud; els primers, per tant, en llocs un xic més altívols, mentre que els segons a les zones baixes de ponent.

 

LES TEMPARATURES MITJANES DE GENER

 

cclimtdeCat-temperatures-mitjanes-de-gener

 

Pel que fa a les temperatures mitjanes de gener, que com hem puntualitzat és el mes més fred, s’observen uns contrastos bastant accentuats entre el litoral, l’àrea més benigna, i l’interior, i encara més, en relació el Pirineu. Es pot afirmar, de fet, que el sector català més temperat, i fins i tot desitjable per molts habitants de les comarques de muntanya, que es troba localitzat, doncs, a la costa, és el delta de l’Ebre, tot i que aquest sector ressegueix fins a Tortosa. Aquest espai és on la temperatura mitjana és la més elevada. I és que els 10ºC que s’hi assoleixen és tot un senyal de la confortabilitat amb què podem definir els hiverns en aquesta zona. A la resta del litoral, però, la temperatura se cenyeix entre els 8 i 9ºC, sempre essent un xic més fresquívola a la meitat nord. De la seva banda, a l’àrea prelitoral, entorn on les muntanyes representen illots força més freds, l’efecte suavitzador del mar s’apaga, situació que determina que les mitjanes voltin els 7ºC. Aquest desvirtuament de l’efecte marítim, a la pràctica, és superior com més ens traslladem a l’interior, on moltes àrees de la Depressió Central tenen una temperatura de 4 o 5 ºC. Cap al nord, a la franja pirinenca i prepirinenca, el valor és inferior, oscil·lant entre els 2 o 3ºC a les valls més temperades, fins a uns graus lleugerament sota zero de la muntanya mitjana i, encara amb més claredat, de l’alta muntanya, amb mitjanes de menys de -3ºC en aquests notablement alterosos indrets.

 

LES TEMPERATURES MITJANES DE JULIOL

 

cclimtdeCat-temperatures-mitjanes-de-juliol

 

De la seva part, les temperatures mitjanes de juliol, que com se sap del cert és el mes més càlid a pràcticament tot el territori, i al·leguem pràcticament perquè en algun punt del litoral aquest fet es dóna a l’agost, ofereixen, igualment, unes divergències d’envergadura entre la costa i el Pirineu. Amb tot, en aquest cas és necessari subratllar que les diferències són tènues o, fins i tot, inexistents entre la costa i l’interior. Les àrees més càlides del país, en el mes de juliol, tenen com a terme mitjà uns valors de 25ºC i tres de les quatre zones que els aconsegueixen pertanyen a l’interior, una mostra simptomàtica, en realitat, de les temperatures diürnes tan altes, en ocasions tòrrides, de nombrosos punts interiors. A més, normalment, a la línia costanera la mitjana oscil·la entre els 23 i 24ºC, mentre que al prelitoral i a tot l’interior, amb l’excepció de les àrees muntanyenques, balanceja, en general, entre els 21 i 24ºC. A l’orla pirinenca és on, com hem dit, els juliols són més frescos, amb unes mitjanes a les zones baixes de la serralada d’entre 18 i 20ºC, encara que pujen a 23ºC a la prepirinenca Conca de Tremp, terra on tantes vegades les tardes són d’autèntica canícula. Finalment, cap a l’alta muntanya, ben allunyada de les incòmodes xafogors que pateixen els habitants del litoral, la temperatura mitjana de juliol no assoleix enlloc els 14ºC.

 

L’AMPLITUD TÈRMICA ANUAL

 

cclimatologia-de-Cat-amplitud-termica-anual

 

En poques paraules, l’amplitud tèrmica anual és la diferència entre la temperatura mitjana del mes més fred i el més càlid. Aquest és un paràmetre que, essencialment, denota la continentalitat i l’efecte marítim; bona mostra d’això, doncs, és que allí on l’amplitud tèrmica anual és superior, que és a molts punts de la meitat oest de la Depressió Central i que arriba als 20ºC, és on la continentalitat és major, juntament amb la ja anomenada Conca de Tremp. Contràriament, la menor amplitud, que és de 14ºC, es focalitza en alguns punts de la costa, a l’alta muntanya del Pirineu gironí i a la Vall d’Aran, un senyal clar, respectivament, de la directa influència mediterrània, del factor altitud i del clima oceànic que hi predomina.

 

 

LA PRECIPITACIÓ

 

LES PRECIPITACIONS MITJANES ANUALS

 

cclimtdecat-alesprec-mi-anuals

 

cclimatdecat-pre-mitj-anuals

 

cclimatdecat-preci-mit-anuals

 

cclimatdecat-preci-mitjanes-anuals

 

cclimatdecat-precip-mit-anuals

Pel que fa a les precipitacions mitjanes anuals, val a dir que la desigualtat és molt palpable en funció de l’indret. En conseqüència, es pot assenyalar que el mapa de la precipitació mitjana anual, que és, a la pràctica, el més útil per veure i definir la pluviometria catalana, confirma realment bé aquestes divergències. En aquest context, per tant, entre els representatius 1.200 mm de mitjana anual dels sectors més humits fins al menys de 400 mm de les àrees eixutes per excel·lència hi ha una diferència de gairebé 900 mm, és a dir, que en els primers indrets la precipitació és més del triple que en els segons. Ara bé, amb la plena intenció de distingir les àrees humides i les seques ja fa força anys que els geògrafs i els climatòlegs, com hem copsat abans, divideixen el territori català entre una Catalunya plujosa i una Catalunya seca. Hem d’anotar, d’acord amb això, que el llindar dels 700 mm de mitjana anual és la barrera per a la qual s’efectua aquesta divisió. Amb tot, alguns autors han discrepat lleugerament d’aquests conceptes i han indicat que existeix, a més a més, una denominada Catalunya de transició, que vindria a ser les zones que reben una precipitació mitjana anual d’entre 600 i 800 mm. Dit d’una altra manera: per damunt d’aquesta quantitat es trobaria la sovint alegre i radiant Catalunya plujosa, i per dessota, la més ensopida, pluviomètricament esclar, Catalunya seca.

 

A banda, és important constatar que, en línies generals, la precipitació creix de sud a nord, tot i que aquesta afirmació bé mereix uns quants matisos, i que, per tant, la meitat septentrional de Catalunya és bastant més emplujada que la meitat sud. Però és que, a més, l’altitud, o sigui, el relleu, determina notòriament la realitat pluviomètrica catalana; i és que se sap del cert que a les muntanyes normalment hi plou més que al pla. És així, com ja podem pressentir, que la Catalunya plujosa, tantes vegades de la mateixa manera anomenada humida, pren un protagonisme predilecte cap al Pirineu. És aquí on plou més.

 

Delimitant un pèl més, és convenient indicar que la raconada del país que enregistra una precipitació mitjana anual superior es focalitza al Pirineu de Lleida, amb unes xifres que, localment, s’acosten a uns respectables 1.300 mm. És el cas de la part septentrional del Pallars Jussà, és a dir, a la capçalera d’aquest petit però atractiu territori pirinenc que regalima aigua per tots cantons i que rep el nom de Vall Fosca. Aquest és, ben probablement, l’entorn amb més precipitacions, tot i que no es descarta, a parer dels millors experts, que es puguin superar els 1.300 mm citats en alguns punts d’aquesta zona. Hem de suposar, com a elements decisius, el factor altitud d’un cantó, i, d’una altra, que l’àrea estigui contínuament tocada per masses d’aire humides de la Mediterrània i de l’Atlàntic, circumstàncies que comporten, totes elles plegades, que hagi esdevingut el sector més humit de l’espai català.

 

Independentment, val a dir que fora d’aquesta àrea del cor del Pirineu lleidatà trobem altres indrets particularment plujosos, els que, en podríem dir, vindrien a continuació. Ens referim, per exemple, a la zona de la Molina, situada a la Cerdanya, a una àrea concreta però septentrional de l’alt Ripollès i a l’extrem nord-oest de l’Alt Empordà. Però, en tot cas, del mapa pluviomètric també s’ha de destacar la dorsal plujosa que emergeix de l’alt Ripollès i que s’escampa fins al massís del Montseny, amb uns valors molt sovint superiors als 1.000 mm al llarg d’aquest passadís de caràcter azonal. Des d’aquesta perspectiva, s’ha de dir que el Montseny és l’única zona francament emplujada que es troba bastant pròxima a la línia de la costa.

 

Si el que volem és centrar-nos bàsicament en la Catalunya seca, l’antítesi de la Catalunya plujosa, és precís recordar, com hem apuntat abans, que, des del punt de vista territorial, s’ubica sobretot a la meitat meridional del territori català, encara que es fa especialment visible a les planes lleidatanes. És aquí on queda establert el domini amb les precipitacions més minses i encongides de tota la Catalunya seca; ho afirmem perquè en profusos punts del Segrià, amb preferència, i de la Ribera d’Ebre, contrades que pràcticament vénen tenyides d’un paisatge àrid, quasi desolat, la precipitació mitjana anual oscil·la entre els 350 i 400 mm, una dada que demostra clarament l’eixutesa de la part més occidental, i encara més sud-occidental, de les terres catalanes. A més, les raons fonamentals que expliquen la sequera pronunciada de la zona són, a part de la baixa altitud, el seu grau de continentalitat i el fet de restar a aixopluc, simplement perquè actuen com a depressions que romanen força encerclades de muntanyes, de les masses d’aire humides mediterrànies i atlàntiques que, tot i posar-hi esma, s’hi endinsen amb una notable dificultat fruit de les barres orogràfiques.

 

Tot amb tot, són molt més comunes a la Catalunya eixuta les àrees que reben una precipitació d’entre 400 i 500 mm anuals. Aquests sectors queden circumscrits de manera preferent a tota la meitat de ponent de la Depressió Central i cap a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Cal afegir que aquesta zona bastant àmplia és, en essència, la Catalunya seca més genuïna, malgrat que aquesta també s’estén amb més precipitació però sense assolir els 700 mm per molts d’altres punts de la meitat sud del país, inclosa la façana costanera, i indrets de la Catalunya central. Per contrapartida, del riu Llobregat cap a l’est, en canvi, s’irromp, per a molts, en el domini de la Catalunya humida.

 

EL RÈGIM PLUVIOMÈTRIC ESTACIONAL

 

cclimatdeCat-regim-pluviometric-estacional

 

El règim pluviomètric estacional és una expressió que, en principi, pot donar la percepció de ser tan sols coneguda pels entesos del clima, encara que indica el repartiment estacional, de major a menor quantitat, de la precipitació. Es pot afirmar, en aquest context, que a l’espai català existeixen, i no deixa de xocar aquesta realitat, onze règims pluviomètrics diferents.

 

Així, a grans trets, cal anotar que a casa nostra hi tenen lloc quatre règims amb un màxim pluviomètric a la tardor, quatre més en què quan més plou és a la primavera, dos amb un màxim estival, cap de màxim hivernal i, per últim, un règim definit com a equilibrat. Però, en qualsevol cas, si el que volem és donar una localització geogràfica de tots ells, hem de dir que, pel que fa als màxims de tardor, se situen a tot el litoral, gairebé pertot el prelitoral i en espaioses zones de l’interior; en quant al màxim de primavera, val a dir que es troba a l’extrem sud-oest de Catalunya, en força indrets de l’interior i en bastants punts del Prepirineu lleidatà; els màxims estivals, al seu torn, que, d’entrada, malgrat tenir una explicació raonada són vistos com una de les principals singularitats de la climatologia catalana i que sobten de valent fruit de la mediterraneïtat que sempre se li ha atorgat a Catalunya, són focalitzats en moltes àrees del terç nord català, en especial en el regat Pirineu; mentre que, de la seva banda, el règim equilibrat, i per això gens mediterrani, s’estableix a la Vall d’Aran. Tot plegat, en suma, genera un panorama pluviomètric certament embrollat.

 

 

ELS NOSTRES CLIMES

 

LA PLURALITAT CLIMÀTICA DE CATALUNYA

 

L’abrumadora riquesa geogràfica de Catalunya, amb un relleu francament entramaliat i amb tanta alternança entre mar i muntanya, fa que per determinar la climatologia catalana es requereixi l’ús del plural. En altres paraules: cal parlar, si ens proposem fer-ho adequadament, dels climes de Catalunya, no del clima de Catalunya.

 

Així, en total, convé recordar que coincideixen dos grans dominis climàtics a casa nostra: el mediterrani i l’oceànic; a la vegada, el domini mediterrani agrupa cinc climes diferents i catorze subclimes.

 

A continuació, els veurem tots ells en la que és, fins ara, la classificació climàtica més acurada, completa i encertada, una classificació que ha estat catalogada en funció de la homogeneïtat dels elements climàtics principals i d’una semblança geogràfica.

 

 

CLIMA OCEÀNIC

 

Ben singular a Catalunya, quasi paradoxal i que crida força l’atenció, és el clima oceànic, subtipus Vall d’Aran. Territorialment, abasta aquesta mateixa comarca sense endinsar-se en d’altres contrades. Compta amb una precipitació mitjana anual compresa entre els 900 i els 1.100 mm, que es reparteixen de manera bastant regular i homogènia al llarg de l’any, tal com sol ser habitual en la climatologia atlàntica, a la qual, doncs, pertany. Té una temperatura mitjana anual de 6 a 10ºC, així com una amplitud tèrmica mitjana anual d’entre 13 i 15ºC. I dir, per tancar, que una localitat que tingui clima oceànic, per exemple, és Viella.

 

 

CLIMA MEDITERRANI PIRINENC

 

L’hem de percebre com el clima de muntanya per excel·lència de Catalunya. Agafa les zones genuïnament pirinenques i les cotes elevades de l’àmbit prepirinenc llevat de la Vall d’Aran i les valls més baixes de la serralada. Se l’ha dividit en oriental, el que seria el primer subclima, i occidental, el segon. Respecte d’això, la frontera climàtica entre l’un i l’altre l’ofereix el riu Segre, que exerceix, per tant, de línia divisòria entre tots dos.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PIRINENC ORIENTAL

 

Pel que fa al subclima pirinenc oriental, on hi localitzem la vila de Camprodon, s’ha de dir que la precipitació mitjana anual volta dels 1.000 als 1.200 mm, corresponent les precipitacions més abundants a l’estiu i les més minses a l’hivern. Té una temperatura mitjana anual compresa entre els 3 i els 9ºC en relació l’altitud i una amplitud tèrmica anual d’entre 13 i 16ºC.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PIRINENC OCCIDENTAL

 

Aquest, és tant o més humit que l’anterior ateses les mitjanes anuals d’entre 1.000 i 1.300 mm, essent, també en aquest cas, l’estiu l’estació més plujosa i l’hivern la més eixuta. Un exemple clarivident en aquesta direcció és l’Estany Gento. La temperatura mitjana anual hi oscil·la entre els 2 i els 9ºC, donant-se de 13 a 16ºC de diferència entre el mes més càlid i el més fred.

 

 

CLIMA PREPIRINENC

 

El clima mediterrani prepirinenc s’estén per gran part de l’àrea prepirinenca, llevat de les altituds culminants, que com hem vist pertanyen al clima pirinenc, i es divideix en tres subclimes.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PREPIRINENC ORIENTAL

 

Baixant fins a la Serralada Transversal, així com abraçant part de les comarques de la Garrotxa, del Ripollès i d’Osona, tenim el subclima prepirinenc oriental. Presenta entre 850 i 1.100 mm de precipitació mitjana anual, cosa que el fa el més humit de tots tres, amb un màxim concentrat a l’estiu o bé a la primavera i un mínim centrat en els mesos d’hivern. La temperatura mitjana anual se situa entre els 9 i els 12ºC, amb una amplitud tèrmica mitjana de 16 a 19ºC. Un cas d’aquest subclima ens porta a anomenar la ciutat d’Olot.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PREPIRINENC CENTRAL

 

Sent Berga, per exemple, una població que hi pertany, aquest subclima, establert més a l’oest que l’oriental, té unes precipitacions mitjanes per any de 750 a 1.100 mm, concentrades sobretot a l’estiu o a la primavera, quedant l’hivern com una època una mica eixuta. La temperatura mitjana anual va dels 9 als 12ºC, i la diferència entre el mes més càlid i el més fred és de 16 a 19ºC.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PREPIRINENC OCCIDENTAL

 

Essent la Pobla de Segur una de les viles que en formen part, aquest subclima gaudeix d’unes precipitacions anuals de 700 a 850 mm i disposa d’un règim pluviomètric idèntic als dos subclimes anteriors. En quant a les temperatures, en relació la mitjana anual i l’amplitud, els valors no difereixen, tampoc, dels dos casos predecessors.

 

 

CLIMA MEDITERRANI CONTINENTAL

 

El clima mediterrani continental afecta pràcticament totes les comarques de la Depressió Central.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI CONTINENTAL ORIENTAL

 

Es focalitza fonamentalment en la comarca d’Osona, de manera que n’hem de destacar la ciutat de Vic, i és el més fred i humit d’aquest menut domini climàtic. Per regla general, les precipitacions mitjanes anuals es balancegen entre els 700 i els 850 mm, amb un màxim primaveral o estival depenent del lloc i un mínim hivernal, mentre que la temperatura mitjana anual va dels 11 als 13ºC, amb freqüents glaçades hivernals, i una amplitud tèrmica d’entre 17 i 20ºC.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI CONTINENTAL CENTRAL

 

Sent Manresa una mostra excel·lent, abasta el Bages, la Segarra i la Conca de Barberà amb unes precipitacions anuals que oscil·len entre els 550 i 700 mm, circumstància que implica l’entrada, per l’interior, a la Catalunya seca. Les temperatures mitjanes comprenen d’entre els 13 i 15ºC i l’amplitud tèrmica anual també és de 17 a 20ºC.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI CONTINENTAL OCCIDENTAL

 

Li pertanyen les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, el Segrià i la Terra Alta. En aquest subclima, que aixopluga la capital de la Terra Ferma, que és Lleida, s’hi enregistren uns pobres 350 a 550 mm anualment. Les temperatures gaudeixen d’una notable amplitud tèrmica, senyal de la continentalitat d’aquestes contrades, entre els estius assolellats i calorosos i els hiverns més aviat freds i emboirats.

 

 

CLIMA MEDITERRANI PRELITORAL

 

Pren territorialment les comarques situades entre la Serralada Litoral i la Prelitoral i les mateixes muntanyes prelitorals. Mentre que les precipitacions sovintejen més a les muntanyes pel factor altitud, aquest clima rep gairebé sense entrebancs la influència marítima. I una altra cosa: presumeix de tres subclimes individualitzats.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PRELITORAL SEPTENTRIONAL

 

És el més plujós i tot ell correspon a la Catalunya humida. S’escampa pel Gironès, la Selva i el Montseny, massís que recull uns 1.000 mm anuals. Però, en tot cas, a les àrees planes d’aquest subclima, que en són unes quantes, les precipitacions no són inferiors als 750 mm, amb més pluges normalment a la tardor que a les altres estacions. Un cas a valorar, en tot plegat, és Girona. La temperatura mitjana anual se situa entre els 14 i 15ºC, llevat del Montseny, amb una amplitud tèrmica d’entre 15 i 18ºC, tal com també succeeix en els dos subclimes següents.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PRELITORAL CENTRAL

 

Amb l’exemple de Sabadell, a aquest subclima li pertanyen el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, l’Anoia i l’Alt Penedès. Les precipitacions, que basculen entre els 600 i 900 mm, augmenten, en general, de sud-oest a nord-est i adquireixen els màxims, sempre a la tardor, que és quan plou més, a les muntanyes. Les temperatures, amb mitjanes anuals que volten els 11 a 15ºC, denoten estius força calents i hiverns una mica fredots.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI PRELITORAL MERIDIONAL

 

Agafa l’Alt Camp, l’interior del Baix Camp i del Baix Ebre, inclosos els relleus dels Ports de Besseit, i el Priorat. Les precipitacions volten dels 600 als 800 mm, que s’erigeixen sobretot en els períodes equinoccionals, siguin a la tardor o a la primavera en relació l’indret, i sempre essent més humides les muntanyes. Les temperatures se situen entre els 12 i 14ºC de mitjana anual. Valls és una mostra d’aquest subclima.

 

 

CLIMA MEDITERRANI LITORAL

 

El clima mediterrani litoral és el costaner i el d’una influència marítima més rellevant, el de característiques innegablement mediterrànies. Abasta totes les comarques de la costa catalana i s’individualitza en tres subclimes.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI LITORAL SEPTENTRIONAL

 

Sent Roses una de les viles que se’n veu afectada, hi pertanyen l’Alt i el Baix Empordà i la Selva i té una precipitació mitjana anual de 550 a 750 mm, amb unes pluges que es manifesten preferentment a la tardor. La temperatura mitjana anual és de 15-16ºC, amb una amplitud anual de 14-15ºC, com també passa en els dos subclimes següents.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI LITORAL CENTRAL

 

Prenent un protagonisme destacat, la ciutat de Barcelona es troba en el domini d’aquest subclima, que s’allarga del Maresme fins al Baix Penedès. En tot aquest àmbit, es concentren les precipitacions més generoses al Montnegre, al Maresme, que contrasta amb la major eixutesa del sud. Quan més plou arreu, és a la tardor. La temperatura mitjana anual volta els 15-16ºC.

 

SUBCLIMA MEDITERRANI LITORAL MERIDIONAL

 

S’estén del Tarragonès al Montsià, i per això en sobresurt Tarragona. Ve caracteritzat per unes precipitacions, de forma general, en especial concentrades a la tardor, però que davallen cap al sud, i que oscil·len entre 500 i 600 mm. A part, és el tram litoral més càlid, amb una temperatura mitjana anual que, cap a migjorn, arriba als 17ºC, però que és de 16ºC en la majoria d’indrets.