ALTRES FENÒMENS METEOROLÒGICS A CATALUNYA

LA ILLA DE CALOR DE BARCELONA

 

La illa de calor, un fenomen antròpic

 

Des d’una perspectiva mediambiental, la ciutat s’ha constituït en un dels principals instruments contemporanis de modificació antròpica del medi natural, incloses les condicions climàtiques.

 

Així, a grans trets, certs aspectes expliquen la singularitat dels climes urbans respecte a les àrees rurals del voltant, però convé destacar-ne dos com són la diferència entre els materials de la superfície i la seva conductivitat tèrmica i, d’altra banda, comparant-la amb el camp, la ciutat és un generador prodigiós de calor, particularment a l’hivern, a causa dels processos industrials, la calefacció domèstica, els escapaments d’automòbils i el metabolisme humà.

 

La constatació de l’existència d’una diferència tèrmica entre el centre urbà i la perifèria de les ciutats, a favor del centre urbà, es verificà a Londres el 1818, tot i que no va ser fins el 1958 quan el fenomen va rebre el nom d’illa de calor. Per tant,  anomenem illa de calor al fet que en una ciutat la temperatura és més alta que al seu voltant.      

  

 

La illa de calor més important de Catalunya és la de Barcelona

 

És prou evident que el fenomen de la illa de calor urbana agafa la seva màxima rellevància, pel que fa a Catalunya, a la ciutat de Barcelona perquè és el nucli habitat més gran. És a dir: hi ha molts més edificis i més asfalt que a la resta de ciutats catalanes i, en conseqüència, és on s’hi dona la illa més acusada.

 

És prou important d’esmentar l’Eixample com el nucli càlid de la ciutat de Barcelona, especialment la seva part dreta. Un bon exemple d’això és el mínim de 85% d’ocasions en què l’Eixample assoleix la temperatura màxima de la ciutat, sempre parlant de les hores nocturnes.

 

A la pràctica, la illa de calor urbana barcelonina té la seva màxima esplendor durant les hores nocturnes, especialment de tres a cinc hores després una vegada s’ha post el sol.

 

Les estacions de l’any més favorables perquè es produeixi són la tardor i l’hivern, i cal apuntar de ple que la major intensitat del fenomen a la ciutat de Barcelona es produeix durant les nits d’hivern amb vent en calma i cel serè. I una dada curiosa: malgrat que de manera poc freqüent, s’han enregistrat diferències properes als deu graus entre el nucli càlid i una àrea perifèrica com Montcada.

 

Tanmateix, encara que ja amb no tanta intensitat, la illa de calor es produeix a d’altres nuclis urbans de Catalunya. Així, Badalona, Mataró, Sabadell, Terrassa o Tarragona, per exemple, generen la seva pròpia illa de calor. I en poblacions mitjanes o petites de Catalunya, en conseqüència, el fenomen té un paper molt moderat.

 

El centre de la ciutat és el nucli més càlid de Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

El centre de la ciutat és el nucli més càlid de Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

 

LA MARINADA

 

La marinada, un vent simpàtic

 

A Catalunya, porta el nom de marinada la brisa de mar.

 

La marinada és un dels fenòmens meterològics més típics i emblemàtics, i estables, en la nostra àrea geogràfica, concretament a les comarques costaneres, i ja a partir dels anys deu fou estudiada amb prou precisió pel doctor Eduard Fontserè, el pare de la meteorologia catalana.

 

En sentit estricte, la marinada és el vent diürn que bufa des del mar cap a terra ferma fruit de la diferència de temperatura entre tots dos, de naixement pocs quilòmetres mar endins i d’incidènca màxima durant l’estiu.

 

La marinada és, pràcticament sempre, un fenomen meteorològic inofensiu que es presenta una gran part de l’any al litoral català, de retruc al prelitoral, però especialment durant la primavera i, sobretot, a l’estiu, precisament quan l’escalfament del sòl és molt més gran que a la tardor i, sobretot, l’hivern i per la diferència de temperatura entre el mar i la terra, que és major.

 

Per tant, a l’hivern el seu percentatge és molt més baix, fins i tot amb un cert nombre prou ampli de dies en què no arriba a incidir al principi de l’estació, i quan apareix, ho fa amb timidesa. Contràriament, la primavera i, sobretot, a l’estiu, la força del vent és molt més elevada.

 

Malgrat la força d’algunes marinades, de vegades amb velocitats superiors als 40 km/h entre l’abril i el setembre, amb preferència entre aquelles que bufen entre el sud i el sud-oest, l’estat del mar mai presenta perill per al bany i la navegació. Difícilment es passa de marejol, tot i les nombroses crestes que podem observar, encara que algunes ràfegues siguin un pèl fortes. La causa n’és l’àrea d’origen del vent, situada, com us deia, tan sols uns quilòmetres mar endins.   

 

La marinada és un vent simpàtic que permet els esports nàutics / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

La marinada és un vent simpàtic que permet els esports nàutics / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

       

 

 

La marinada, un ventilador natural molt eficaç

 

Convé considerar la marinada com un ventilador d’allò més eficaç a la costa catalana impedint, per ser tèbia i humida, l’enregistrament de les temperatures altíssimes que s’assoleixen a l’interior de Catalunya, terres on la marinada no hi arriba o ho fa escalfada.

 

Pensem en un dia qualsevol de juliol o agost d’un estiu normal i podrem comprovar temperatures a la platja d’uns 25 graus, al peu de la Serralada Litoral entre 27 i 29 graus, arribant als 30 o més a la Depressió Prelitoral i superant-los amb escreix passada la Serralada Prelitoral, ja a la Depressió Central catalana. Aquest és un exemple per veure com la marinada regula la temperatura de l’aire.  

 

Són diversos els factors causants de l’establiment d’aquest vent fins al punt que, de no donar-se, la marinada probablement no acabi entrant. Citant els factors, cal anomenar la manca de vent a una escala molt més general, o sigui, una manca de situació sinòptica advectiva; un ambient assolellat amb pocs o nuls núvols, variables com a molt; una temperatura del mar inferior respecte la de l’aire; i, finalment, facilitat per a l’establiment de moviments verticals arran de terra.   

 

Com a dada curiosa, les marinades de la costa catalana pertanyen al grup de les més fortes del món fruit, una vegada més, de la peculiaritat mediterrània, amb l’ajut de la Serralada Litoral, tan propera a la costa. Aquestes brises poden adquirir un cert ventall de direccions anant des del nord-est fins al sud-oest passant per les direccions d’entre les anomenades, o sigui, est, sud-est i sud.

 

En relació amb el sector geogràfic, els règims de brises no són, ni de bon tros, iguals arreu, fins al punt que, de vegades, cada racó té la seva pròpia marinada. Així, no és estrany de trobar diferències en la direcció i la velocitat del vent fins i tot dins d’una mateixa comarca o amb la del costat. I és que, amb la intenció d’anotar un exemple magnífic en aquest sentit, els vuit quilòmetres de distància entre Badalona i Barcelona ja poden ser suficients de cara a l’esmentada diferència. En quatre paraules: mentre a Badalona pot ser feble del sudest, a Barcelona pot ser moderada del sud o el sud-oest.

 

La marinada acostuma a ser agradable i refresca les ciutats i viles costaneres / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

La marinada acostuma a ser agradable i refresca les ciutats i viles costaneres / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Formació de la marinada

 

L’origen d’aquest vent tan simpàtic és senzill i es troba, com us deia, en el desigual escalfament diürn entre terra ferma i el mar. Vegem-ho.

 

Imaginem-nos un dia qualsevol de juliol en una vila costanera. De bon principi, hi juga el seu paper el vent de terral, bufant tímidament de terra cap a mar, mentre el sol va alçant-se per damunt de l’horitzó marítim fent que el sòl, o sigui, terra ferma, vagi escalfant-se amb rapidesa.

 

D’aquesta manera, l’aire càlid que reposa damunt d’aquest té tendència a elevar-se, fins que ho acaba fent. En no poder quedar un buit d’aire, el ventet que anava de la terra cap a mar, el terral, s’anul·la tot començant a entrar l’aire fresquet i humit situat damunt del mar després d’haver avançat cap a la costa. Aquest desplaçament d’aire des del mar ja és, pròpiament, la marinada. De fet, el vent no és altra cosa que aire en moviment.

 

Com que el sòl va escalfant-se més en avançar el matí i el migdia i, per tant, creix la diferència de temperatura respecte al mar, el vent guanya força. És a primera hora de la tarda quan la marinada s’abat amb més intensitat contra la costa fruit d’aquesta major diferència tèrmica entre la costa escalfada i el mar relativament fresc.

 

En davallar la temperatura de l’aire situada sobre la costa, la força del vent va baixant en avançar la tarda, fins a gairebé encalmar-se després de la posta de sol. El terra s’ha refredat i la diferència de temperatura s’ha anul·lat.

 

Més tard, el mar es troba més càlid que el sòl, fent acabar la calma transitòria pel que fa al vent, tot entrant la brisa de terra, anomenada, com apuntava, terral a Catalunya, ventet d’una tímida incidència. D’aquesta manera, el terral bufarà des de prop de mitjanit, en l’exemple de juliol que anteriorment anomenava, fins a les nou o les deu del matí, clàssica hora per a l’inici de la repetició del procés, l’entrada de la marinada un dia més.

 

En canvi, en una jornada d’hivern és molt més difícil l’establiment d’una marinada consolidada durant el dia a causa del pobre escalfament del sòl i perquè la diferència de temperatura amb el mar és bastant inferior en relació la primavera i l’estiu.

 

El terral pot estar bufant tota la jornada si aquesta tímida diferència és a favor del mar, fet que sol passar diversos dies durant els hiverns catalans. Un dia assolellat de primavera i estiu fóra insòlit, per no afirmar que literalment impossible, que la marinada no acabés bufant i imposant-se malgrat la manca d’una situació advectiva, o sigui, d’un vent general. La marinada, fet i fet, i a l’estiu, sol ser necessària: refresca, almenys, les comarques litorals.

 

 

 

 

LA TEMPERATURA DE L’AIGUA DEL MAR

 

La Mediterrània és un mar càlid

 

La Mediterrània és un mar tancat i relativament petit situat en la zona temperada de l’Hemisferi Boreal. Per tant, és fàcil pensar en la dificultat de ser un mar fred. Estrictament, és un mar càlid.

 

El fet de romandre tancat i relativament petit l’ajuda decisivament a aconseguir unes temperatures moderades o elevades en relació l’època de l’any. La seva situació geogràfica igualment és decisiva. En les nostres latituds i especialment en el nostre clima mediterrani, les temperatures no són baixes, sinó moderades o altes, permetent que el mar no acabi de refredar-se massa i que a l’estiu es pugui escalfar amb ganes. 

 

La Mediterrània és un mar especialment càlid en la segona meitat de l'estiu / Platja de Garraf / Autor: Jordi Sacasas

La Mediterrània és un mar especialment càlid en la segona meitat de l’estiu / Platja de Garraf / Autor: Jordi Sacasas

 

 

La gran capacitat calorífica del mar

 

Les aigües de la costa catalana agafen la seva temperatura mínima al final de l’hivern i al principi de la primavera, amb valors mitjans de 13 a 14 graus davant les nostres costes. En canvi, sempre parlant en un nivell superficial, les temperatures màximes s’assoleixen al final de l’estiu i el principi de la tardor, amb valors mitjans de 24 a 26 graus.

 

Com veiem, la gran capacitat calorífica del mar, és a dir, la lentitud i la dificultat per a escalfar-se o refredar-se, n’és una característica fonamental. Per aquest motiu, l’aigua no està més freda durant el període més fred de l’hivern ni més càlida durant la tongada més canicular de l’estiu. Així, quan l’aigua del mar a les nostres costes està més freda és després de les relativament baixes temperatures de l’hivern. En canvi, quan es troba més càlida és posteriorment a les calors del pic de l’estiu.

 

 

El mar cada vegada s’escalfa més

 

És obligatori apuntar una dada molt representativa. I és que s’ha comprovat que la Mediterrània, a Catalunya, s’està escalfant més que no pas ho feia dècades enrere. És veritat: les temperatures superficials del mar cada vegada són més elevades, un senyal més ben segur que el canvi climàtic ja el tenim entre nosaltres.

 

Finalment, és interessant no oblidar la decisiva importància de la temperatura superficial del mar de cara la formació i la potència de les tempestes. Les càlides aigües del final i després de l’estiu afavoreixen, i molt, l’alta probabilitat de precipitacions tempestuoses molt intenses que poden provocar diverses inundacions.

 

 

 

 

LA BOIRA COSTANERA

 

La boira costanera és típica de la primavera

 

La boira més típica i clàssica a Catalunya és la boira d’irradiació de l’interior de Catalunya, a l’hivern. Però bé, no només les comarques interiors són afectades per la boira. Les costaneres també la veuen, però es tracta d’un altre tipus de boira respecte la de l’interior, de formació i època ben diferent.

 

A diferència de les de l’interior, els bancs de boira costaners són presents amb preferència durant la primavera, amb possibilitats de sorgir també durant el dia i fruit de la diferència de temperatura entre el mar frescot d’aquesta època i les temperatures en ascens de la costa o bé en situar-se aire càlid damunt l’aire fresc que reposa damunt del mar en l’esmentada estació.         

 

Quan arriba la primavera i mentre aquesta es perllonga, la temperatura superficial del mar és bastant fresca. Alhora, les comarques costaneres són afectades per unes temperatures cada vegada més càlides.

 

A causa d’aquesta diferència de temperatura entre el mar i el terra, amb l’ajut de l’aire càlid que també s’ha situat damunt l’aire fresquet que gravita just per sobre de les aigües marines, la formació de bancs de boira generats dins el mar, però a prop o relativament a prop de la costa, no és gens estrany que, empesos per un llevantet o un xaloc febles i molt humits, atès que quasi sempre arriben empeses per un d’aquests dos oratges, arribin a la mateixa costa.

 

Val a dir que en la majoria d’ocasions ni tan sols penetren terra endins per arribar  a la Serralada Litoral, des d’on tenim el goig de contemplar el mar de boira cap al mar i com aquest intenta progressar empès per l’oratge esmentat. És més, de vegades, la boira no aconseguiex penetrar dins la ciutat, quedant-se a la platja i damunt del mar, donant un ambient molt humit i de visibilitat reduïda prop d’aquest i molt més clar i càlid al peu de la Serralada Litoral.                 

 

Malgrat que el màxim percentatge, i amb escreix, pertany a la primavera, no és insòlit, ni de bon tros, que els bancs de boira costaners apareguin al final de l’hivern o durant l’estiu, i realment és molt poc corrent a la tardor. Els bancs de boira de l’estiu comporten un ambient poc calorós allà on hi queden establerts o prop d’aquestes zones, amb temperatures inferiors als 25 graus, però això sí, amb una sensació de xafogor molt marcada fruit de la humitat tan elevada de l’aire.

 

He d’apuntar que no hi ha unes àrees costaneres predilectes per a l’aparició del fenomen, però és ben corrent que cada primavera n’apareguin diverses a Catalunya, sigui a la Costa Brava, la costa central o la Costa Daurada.

 

A més, cal dir que l’espessor d’aquest tipus de boira és molt modest, tan sols abarcant des de la superfície del mar o la platja fins a unes desenes de metres enlaire, damunt dels quals el temps és, en general, ben contrastat, és a dir, passant d’un cel cobert, una visibilitat reduïda i un ambient molt humit i fresquet a un cel serè i una temperatura força superior.

 

Entrada d'un banc de boira marítim a les platges de Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

Entrada d’un banc de boira marítim a les platges de Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

 

Les torres del port olímpic de Barcelona dins la boira marítima / Autor: Jordi Sacasas

Les torres del port olímpic de Barcelona dins la boira marítima / Autor: Jordi Sacasas

 

 

La boira fumejant de l’hivern

 

D’altra banda, a la costa catalana es presenta un altre tipus de boira menys freqüent, fins i tot curiós. Així, es pot observar al final de la tardor o durant l’hivern l’anomenada boira fumejant del mar. Aquest és un tipus de boira poc freqüent, però amb el seu major percentatge dins el litoral català a la Costa Brava.

 

La boira fumejant es forma a la Costa Brava, i encara més esporàdicament a la costa barcelonina, i més difícilment cap a la Daurada, durant el terç fred de l’any en situacions de temperatures molt baixes a la costa, quan la temperatura mínima volta els 0ºC. En contrast amb el mar, d’un mínim de dotze graus més de temperatura que l’aire, s’observa a fumejar la seva superficie, representant una estampa visual ben orginal.

 

 

 

 

LA BOIRA D’IRRADIACIÓ DE L’INTERIOR

 

A Catalunya, les boires d’irradiació són les més típiques

 

Diferint plenament en relació les boires costaneres, d’època, formació i origen distints, la boira d’irradiació és el tipus de boira més comú en l’àmbit català.

 

Així, entenem com a boira d’irradiació aquella generada durant la nit a causa del refredament del sòl, la nul·la ventilació i l’elevada humitat, aspectes força corrents al llarg dels mesos freds a les planes i zones fondes del prelitoral i, sobretot, de l’interior de Catalunya.         

 

De fet, durant les llargues nits d’hivern no són gens estranyes situacions anticiclòniques amb una calma absoluta associada. A les primeres hores de la nit, el sòl es refreda de valent permetent una forta irradiació. Si la calma és total i la humitat de l’aire prou elevada, aquest refredament nocturn es tradueix en la formació de la boira.

 

I, precisament, Catalunya gaudeix del sector amb més dies de boira de tota la península Ibèrica. Concretament, a Vic li pertany una mitjana anual de cent dies de boira d’irradiació, tot i que s’ha comprovat que en punts de la Noguera ubicats als contraforts del Prepirineu, com Artesa de Segre, es pot superar aquest centenar de dies.                 

 

Pensem en tres situacions sinòptiques afavoridores de boira d’irradiació a Catalunya. L’una és la clàssica, l’anticicló hivernal, de desembre o gener en aquest cas, centrat damunt la península Ibèrica i quedant nosaltres dins el seu radi d’acció.

 

Proporciona la formació de boires denses i persistents a una gran part de la Depressió Central donant a lloc a un ambient fred i apàtic, boires que s’esvaeixen allí on s’han format fora de la Depressió Central.

 

Una segona situació és una petita entrada de vent del nord ja avançada la tardor, cap al novembre. Afavoreix la gènesi de diverses boires, encara que no amb un caire excessivament massiu perquè la massa d’aire és relativament eixuta, a la Depressió Central i d’altres àrees topogràficament deprimides  de l’interior i el prelitoral, en cap cas sent persistents.

 

En un tercer exemple hem de pensar en un matí, ben d’hora, de finals d’agost en què durant la tarda del dia anterior han descarregat tamborinades al Pirineu i el Prepirineu oriental i zones properes. A causa del refredament nocturn i l’elevada humitat a conseqüència de la precipitació d’hores abans, la formació d’algunes boires, potser les primeres de la temporada, és probable a les valls del Ripollès, la Garrotxa i la Plana de Vic, boira que a mig matí haurà estat tota aixecada pel sol.

 

Us anomenava la fondalada osonenca com és d’afectada per nombroses boires d’irradiació al llarg de l’any. Un ventall de comarques catalanes també en són clarament afectades, però això sí, darrere d’Osona.

 

Així, li segueixen les passes el Segrià, el Gironès, la Selva, els dos Vallès, l’Alt Penedès, el Bages, l’Anoia, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, les Garrigues i la Conca de Barberà. En menor mesura, però, fóra bo de no oblidar-se d’altres comarques on la boira apareix, però en un nombre menor, com la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà, la Segarra, el Pallars Jussà i l’Alt Camp.  

 

Boira matinal a Tona / Autor: Jordi Sacasas

Boira matinal a Tona / Autor: Jordi Sacasas

 

Osona, la comarca catalana amb més boira / Vic / Autor: Jordi Sacasas

Osona, la comarca catalana amb més boira / Vic / Autor: Jordi Sacasas             

 

 

Les boires de l’interior poden no desfer-se durant dies

 

Fixem-nos, ara, en les boires persistents que esmentava en el primer dels tres exemples de situacions sinòptiques que les afavoreixen.

 

La boira persistent es dona cada hivern durant un grapat de jornades, en menor o major mesura en relació si l’estació és caracteritzada per pertorbacions i vents freds o bé si és calmosa.

 

A la pràctica, es produeixen quan un anticicló proporcionador de la calma més absoluta s’abat damunt de la península Ibèrica agafant-nos dins el seu radi d’acció. Al principi de l’hivern, els raigs del sol són poc potents. Per aquest motiu, els costa de poder evaporar les boires. D’aquesta manera, la boira pot romandre i persistir diversos dies consecutivament fins que s’inicia una certa renovació de l’aire, és a dir, en marxar l’anticicló.

 

Són diverses les comarques afectades, potser més ben dit, que pateixen la boira persistent. En aquest sentit, el Segrià és l’estrella, seguint-li les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra per un cantó, cinc comarques que formen un extens i dens mar de boira, i per un altre cantó Osona, fondalada en què ja no és tan corrent que hi persisteixi, però ocasionalment pot passar. És una situació, la descrita, comuna al desembre i el gener, però possible al novembre i al febrer, on fora d’aquests quatre mesos la boira ja no pot ser persistent. La raó la cerquem en què els raigs solars són més verticals, és a dir, que tenen més potència i, per tant, més facilitat per esvaïr-la.

 

 

La boira gebradora

 

Convé no acantonar la boira gebradora. Estrictament, és la mateixa boira però a una temperatura de 0ºC o inferior i que deixa els paratges i les superfícies amb una capa de gebre.

 

L’àrea predilecta del fenomen és la Plana de Vic a conseqüència de la seva mitjana altitud. Aquí, és fàcil que una boira matinal qualsevol d’un dia d’hivern, no persistent, sigui gebradora deixant un paisatge completament blanc, com si hagués nevat lleugerament. Fins i tot, a la Plana de Vic no són estranyes boires acompanyant una glaçada important, de –5 a –8ºC, a primera hora del matí.

 

D’altra banda, reconeixem una àmplia zona, les comarques del Segrià, el Pla d’Urgell, l’Urgell, l’oest de la Segarra, el sud de la Noguera, les Garrigues i l’oest de la Conca de Barberà, on la boira persistent pot ser, alhora, gebradora.

 

De fet, he dit abans que es tracta d’un sector on la boira pot ser persistent a l’hivern, però si l’anticicló no és gaire càlid, la temperatura pot voltar els 0ºC o ser un pèl inferior durant diverses jornades consecutives en totes aquestes comarques. Aquesta, seria la boira gebradora persistent.

 

Independentment de la Plana de Vic i les comarques de Ponent ara citades, la boira gebradora, no persistent en aquest cas, també es forma damunt d’altres comarques catalanes com bé puguin ser la Garrotxa, el Gironès, la Selva, el Vallès Oriental, el Bages i el Berguedà.

 

Cal esmentar, a més, que, tot i que la gran majoria de boires d’irradiació es presenten a l’hivern, no són rares a la primavera i la tardor. És a l’estiu quan el percentatge és mínim i tan sols circunscrit a l’àrea oriental del territori, amb preferència al final de l’estació, tot i que n’he observades al juliol a Osona i al Ripollès.

 

 També, són més corrents a la tardor que a la primavera, sobretot a mesura que aquesta avança, ja cap al novembre, i menys corrents en avançar la primavera, quasi nul·les a punt d’entrar al juny.       

 

 

La boira ploranera o pixanera

 

Finalment, un incís, la boira ploranera o pixanera. Es tracta de boira pròpiament dita però que deixa anar una precipitació molt lleugera, fins i tot capaç d’abocar unes dècimes de litre de precipitació per metre quadrat.

 

Aquest, fet i fet, és un fenomen corrent de les boires espesses per excel.lència en aquells indrets on més sovintejen aquestes, com a la Plana de Vic i el Pla de Lleida i àrees properes, les zones en què la boira ploranera més sol presentar-s’hi a l’hivern.

 

 

 

LES NITS TROPICALS DE LA COSTA A L’ESTIU

 

Què s’entén per nit tropical?

 

Sabem que una de les característiques del clima mediterrani són els estius calorosos. Doncs bé, una de les peculiaritats tèrmiques dels països banyats per la Mediterrània és la calidesa de les nits de les àrees litorals durant els tres mesos d’estiu. Catalunya, com a terra mediterrània, no n’és cap excepció.

 

Defineixo, però, que s’entén per nit tropical. Així, s’anomena nit tropical a aquella amb una temperatura mínima superior als 20ºC. D’aquesta manera, les nits càlides són d’allò més freqüents a la costa catalana durant els tres mesos estivals, però amb preferència durant la canícula i fins i tot prop del final de l’estiu.

 

 

Algunes nits tropicals poden ser d’insomni: aleshores, són tòrrides

 

No tot s’acaba amb l’alta temperatura nocturna, atès que la xafogor igualment és present, comportant un ventall prou ampli de nits en què tenim dificultats per dormir  còmodament.

 

Per tant, convé considerar com a nits d’insomni aquelles en què la temperatura mínima no baixa dels 25ºC, fenomen de cada estiu en diverses poblacions costaneres, encara que no és el pa de cada dia; més aviat, es tracta de nits esporàdiques. 

 

Ara bé, s’ha observat que, els darrers anys, i al centre de la ciutat de Barcelona, cada vegada n’hi ha més d’aquestes nits, sent una situació lligada al canvi climàtic i que porta el nom, quan la mínima és igual o superior a aquests 25ºC, de nit tòrrida.           

 

Remarco com a nucli càlid de les temperatures mínimes a Catalunya el centre de la ciutat de Barcelona, on valors de 23 i 24ºC són els més corrents als mesos de juliol i agost, alguns cops arribant, almenys, als 25.

 

De seguit, hi van darrere altres ciutats costaneres del tram central i meridional del litoral, com Badalona, Sitges, Vilanova i la Geltrú o Tarragona, localitats on valors de 23 i 24ºC no són gens rars a finals de juliol i, sobretot, a l’agost. I un detall interessant a explicar: la raó bàsica de la freqüència de nits tan càlides a la costa catalana al pic i al final de l’estiu és l’elevada temperatura del mar, amb l’ajut de l’alta humitat ambiental.          

 

 

 

LES PLUGES DE FANG

 

Les pluges de fang són relativament habituals

 

Les pluges de fang no són altra cosa que precipitació líquida que cau barrejada amb polsim del desert del Sàhara. Cal dir que les pluges de fang són un fenomen relativament freqüent a Catalunya.

 

De cara a què s’enregistri el fenomen és fonamentalment necessari, com a típica situació sinòptica, la presència d’una depressió a l’oest de Galícia no especialment fonda enviant una massa d’aire càlida del sud, de procedència nord-africana, en concret del nord del desert del Sàhara.

 

De vegades, amb tan sols l’establiment d’un solc en altura poc marcat a la meitat oest de la península Ibèrica és possible que caigui fang a Catalunya, amb una àrea més o menys poc definida en superfície a la nostra zona. O, senzillament, l’arrencada d’una massa nuvolosa procedent del Marroc, amb manca d’un petit solc, pot dur algunes gotes de fang.

 

Les pluges de fang gairebé mai són intenses. Sempre agafen un caire poc significatiu, encara que de tant en tant són acompanyades per llamps i trons a l’estiu i al final de la primavera. Solen ser poc fortes a causa de la llunyania de la depressió gallega o la poca entitat del solc en alçada que fa arrencar masses nuvoloses del Marroc i l’oest d’Algèria, com abans apuntava.

 

 Les pluges de fang, anomenades de sang al País Valencià en ser més vermelloses i no tan amarronades a causa de la major proximitat a terres nord-africanes, ho deixen tot brut, amb un cel d’una tonalitat amarronada, poc blava.

 

Les èpoques preferides per al fenomen són la primavera, l’estiu i la tardor, corresponent el menor percentatge a l’hivern. Val a dir que les pluges de fang de l’estiu  acompanyen situacions de calor intensa, amb no massa xafogor i un llevant a gregal de bon temps topant contra la costa catalana, amb una certa alteració al mar. A les restants estacions de l’any, les temperatures igualment són superiors a les mitjanes.           

 

 

L’origen de les pluges de fang

 

L’origen de les pluges de fang rau, com deia, al Sàhara. En aquest grandiós desert s’hi produeixen tempestes de sorra que sovint arriben a una notable altura. Per això, en establir-se una circulació del sud o del sud al sud-oest en alçada, el polsim en suspensió agafa camí cap a latituds superiors, fins a arribar, en aquest cas, a Catalunya. En el supòsit que es produeixin algunes precipitacions, és lògic pensar que plourà l’esmentat polsim, això és, fang.

 

 

 

LES INVERSIONS TÈRMIQUES

 

Què és una inversió tèrmica?

 

Les inversions tèrmiques, estudiades per l’eminent doctor Fontserè en les primeres dècades del segle XX, són un fenomen estable que, com ja podem deduir del terme, consisteix en aquell fenomen que duu una temperatura més elevada a la muntanya que a la vall. Cal dir que, aquest, és un fet freqüent a Catalunya, que gaudeix d’un origen, formació i època que tot seguit us detallaré.

 

 

Origen, formació i època de les inversions tèrmiques

 

Pensem en una entrada d’aire fred en un mes hivernal, el desembre o el gener. Aquest atac fred ha dut glaçades advectives fortes o molt fortes a les muntanyes. Una vegada el flux de vents freds es va allunyant, la situació de temperatures tan baixes a les muntanyes va minvant mentre es va aproximant l’anticicló i, amb ell, la calma.

 

A conseqüència d’aquesta calma, l’aire tan fred que havia entrat va caient cap al fons de les valls, es va depositant damunt d’aquestes tot abandonant les muntanyes. Una vegada l’aire fred s’ha desplomat per les valls, ja tenim el fenomen de la inversió tèrmica.

 

Així, aleshores, tenim aire fred acumulat a les zones baixes i fondes i aire relativament càlid cap a les zones mitjanes i altes. Per tant, la glaçada pot ser intensa a la vall mentre a les unitats de relleu del voltant la temperatura pot ser positiva, o sigui, sobre zero, amb unes diferències fins i tot notables.    

 

He esbossat una inversió tèrmica posterior a una entrada d’aire fred. Tanmateix, el fenomen pot aparèixer encara que l’entrada d’aire fred no hagi existit, tot i que sembla més clar d’entendre l’exemple analitzat. Així, l’arribada d’un anticicló, el productor de les inversions, ben bé pot aparèixer després d’un front atlàntic o amb l’allunyament d’una baixa pressió.

 

Anunciats l’origen i la formació del fenomen, cal dir que l’època preferida és l’hivern, precisament perquè els anticiclons hi sovintejen i pel fet de tenir nits llargues, necessàries per a la gènesi de la inversió. Darrere l’hivern, en nombre de dies hi correspon la tardor, després la primavera i molt estranya és una inversió tèrmica a l’estiu, quan, de llarg, hi correspon el menor percentatge. En poques paraules: els mesos favorits són el gener i el desembre, i són quasi inexistents entre el maig i l’agost.  

 

Inversió tèrmica prop d'Amer / Autor: Jordi Sacasas

Inversió tèrmica prop d’Amer / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Les inversions tèrmiques del Pirineu i l’interior, les més importants

 

Les inversions tèrmiques més rellevants es donen a les valls del Pirineu i el Prepirineu i a les fondalades de l’interior. Sovint, van acompanyades de boira a l’interior; aquesta, és la clàssica inversió tèrmica amb boira.

 

Probablement, l’exemple d’inversió tèrmica més evident a l’interior de Catalunya el situem a Osona, entre la Plana de Vic i els cims del Montseny, superiors als 1.600 metres, on la temperatura durant les inversions més notables d’un hivern qualsevol pot ser, perfectament, de cinc a deu graus superior a la de Vic, a 494 metres d’altitud, on hi pot glaçar de valent, mentre no ho fa gens al Turó de l’Home o al Puig Sesolles.

 

 Situats en l’àmbit pirinenc, l’exemple més descarat el trobem a la Cerdanya, on hi pot haver una diferència tèrmica molt marcada entre Das o Bellver, a 1.000 metres d’altitud, i el cim de la Tossa d’Alp, de 2.537 metres i que actua de frontera entre la Molina i la Masella.

 

En tot cas, per bé que les dades tèrmiques que es solen difondre de Das ofereixen, sovint, glaçades espectaculars, cal valorar que l’estació meteorològica s’ubica a l’aeròdrom, no al poble, on hi fa més bonança. Malgrat aquesta certesa, les divergències entre el fons de la vall i la Tossa poden ser superiors als deu graus en el decurs de les nits més calmoses d’hivern.

 

 Exemplificats els casos d’Osona i la Cerdanya, val la pena apuntar dues dades  concloents. L’una, és la peculiaritat tèrmica de la Plana de Vic, capaç de generar glaçades molt intenses. L’altra, que la part baixa del municipi de Das sol ser l’indret pirinenc i, per tant, català, on les inversions tèrmiques comporten unes temperatures més rigorosament baixes.  

 

Inversió tèrmica amb boira arran de terra a la plana de Vic / Autor: Jordi Sacasas

Inversió tèrmica amb boira arran de terra a la plana de Vic / Autor: Jordi Sacasas

 

 

 

L’EFECTE FÖHN

 

Què és el föhn?

 

Fenomen sovint extraordinari als Alps, l’anomenat efecte föhn també té lloc a Catalunya. Defineixo, però, i ja de bon principi, què és.

 

En essència, es tracta d’un vent càlid i molt eixut, notablement escalfat, que baixa d’una serra o d’una serralada. Això és el föhn.

 

Àmpliament estudiat als Alps, a Catalunya es presenta bàsicament en tres àrees geogràfiques: el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i la meitat sud de la costa, malgrat que també pot aparèixer, més ocasionalment, a l’Empordà. Vegem quin és l’origen i la formació.      

 

 

Origen principal del föhn

 

Imaginem-nos una massa d’aire del nord, fresca i humida, que xoca amb una serralada. En el vessant de sobrevent de la serralada, la massa d’aire hi comporta precipitacions i un ambient tèrmic força frescot. Quan aquesta creua la barrera muntanyosa, la massa d’aire va perdent la seva humitat i va guanyant temperatura a mesura que va lliscant vessant de sotavent avall.

 

Al final del vessant de sobrevent la massa d’aire s’ha transformat en més càlida i més eixuta, arribant amb aquestes característiques al fons de les valls que conformen els contraforts del vessant de sotavent de la serralada. Aquella massa d’aire humida i frescota s’ha tornat càlida i seca per l’escalfament generat en baixar de la serralada.

 

 

El fogony, el vent d’Espanya, el ponent i el llebeig, vents föhn a Catalunya

 

L’exemple descrit és perfectament aplicable al Pallars Sobirà, la comarca on l’efecte föhn és més conegut en territori català. La seva capital, Sort, n’és l’exemple, tal vegada, més descarat.

 

En aquest sentit, el Pirineu francès i l’extrem nord del Pallars Sobirà són afectats per fred i mal temps, però a Sort aquest temps ha edevingut clar i molt temperat. En aquesta població, les entrades del nord o del nord al nord-oest són les que comporten el fenomen, però ni de bon tros totes.

 

L’efecte föhn a Sort, allà anomenat fogony, pot arribar a dur ascensos de la temperatura de deu a quinze graus en molt poques hores, amb un descens brusc de la humitat ambiental i, fins i tot, amb uns valors a la localitat pallaresa que poden arribar a ser dels més elevats de Catalunya, sigui en relació les mínimes o les màximes. Molt de tant en tant, els més elevats i tot.

 

Anomenava dos sectors més on l’efecte föhn es presenta relativament sovint. Començant per la Vall d’Aran, allà anomenat vent d’Espanya, l’efecte es produeix amb el vent contrari, el procedent del sud o del sud al sud-oest. En aquest cas, veiem que no són els fluxos del nord, sinó del sud els que afecten la bella comarca aranesa.

 

El fenomen no sol ser tan marcat com al Pallars Sobirà, però tot i això, la seva capital, Viella, també pot enregistrar la temperatura més elevada de Catalunya, amb preferència la màxima, sent més complicat la mínima. L’aproximació d’un front o d’una depressió atlàntica per l’oest acostuma a generar el föhn de la comarca aranesa.

 

El tercer sector català per excel·lència on apareix el fenomen és la meitat sud de la costa, tot i que no és infreqüent que pugui pujar més amunt de Mataró. Aquí, és el vent de l’oest el que duu l’efecte, o sigui, el vent de ponent que ha hagut de creuar tota la península Ibèrica fins a arribar a la costa catalana, una circumstància que ha comportat un escalfament descarat de la massa d’aire que ha anat deixant tota la humitat al llarg del seu recorregut per la Península.

 

Val a dir que, amb föhn a la Costa Daurada, és segur que aquesta enregistrarà les temperatures més elevades de tot Catalunya, amb facilitat força o molt superiors a les normals de l’època. Si es presentés ponent amb föhn a la Costa Daurada a l’estiu, aspecte realment dificultós, hauríem de pensar en temperatures properes o iguals als 40ºC. En canvi, un föhn ja més típic de primavera o de tardor, la temperatura mínima podria no baixar dels 20ºC cap al sud de la costa tarragonina. A l’hivern, les ponentades duen temperatures, al migdia, de 20ºC.      

 

He analitzat els tres efectes föhn més evidents de Catalunya, però no podem oblidar que d’altres de menys corrents també es presenten. És a dir: el llebeig del prelitoral i el litoral gironí. L’apuntava només començar i el subratllo en acabar, afirmant que es presenta en situacions del sud-oest acompanyades de més o menys tranquil·litat meteorològica, comportant que alguns migdies d’estiu algunes comarques gironines enregistrin els valors de temperatura més elevats de l’espai català.

 

 

 

LES BRISES DE L’INTERIOR I EL PIRINEU

 

Les brises de l’interior i el Pirineu, pròpies de l’estiu

 

Les brises de la vall i de muntanya, a l’interior i al Pirineu, són un fenomen habitual propi de la meitat càlida de l’any en les contrades esmentades. No ho hem de confondre amb la marinada, les brises del litoral i el prelitoral català, tot i que aquesta pot encaixonar-se per les valls de la Serralada Prelitoral tot arribant en algunes  comarques interiors.      

 

Brisa pujant i movent l'arbrat per una de les moltes valls del Pallars Sobirà / Autor: Jordi Sacasas

Brisa pujant i movent l’arbrat per una de les moltes valls del Pallars Sobirà / Autor: Jordi Sacasas

 

 

Formació de les brises

 

Vegem, ara, l’origen de la brises a l’interior i al Pirineu, podent-se ajuntar de cara a la següent descripció.

 

Imaginem-nos que ens trobem en una població qualsevol de la Depressió Central o en una vall qualsevol del Pirineu. Durant la nit, el terreny, el sòl, es manté fred, aspecte que ocasiona una circulació des de les muntanyes més properes en direcció les valls, un corrent d’aire tímid. En sortir el sol i fer escalfar les valls i els vessants de les muntanyes, es traduïrà en avançar el matí en una circulació d’aire contrària, procedent de la zona més fonda, que pujarà per la vall i s’enfilarà a les muntanyes. És, aquesta, la brisa que tradicionalment afecta l’interior de Catalunya i el Pirineu durant la meitat càlida de l’any, però especialment en la primera meitat de l’estiu.

 

En anar davallant d’alçada el sol, els terrenys van refredant-se, fet que duu una pèrdua de força de les brises ascendents fins que aquestes desapareixen en iniciar-se el vespre, per tornar a incidir tímidament un aire tènue procedent de la zona alta o bé, prou corrent també, començar una calma nocturna.          

 

Les brises de la vall poden arribar a agafar unes certes velocitats entre el maig i l’agost, precisament quan el sol s’abat amb més força sobre aquestes contrades. Fora dels mesos entre maig i agost, l’abril i el setembre també en generen, però ja amb unes velocitats inferiors, un fenomen inexistent, el de la brisa, al novembre, desembre, gener i febrer, justament quan el sol pica amb un menor grau i les temperatures de l’aire i del sòl són més baixes.

 

Cal comentar, a més, que les brises a l’interior i al Pirineu no són tan regulars, constants ni emblemàtiques com la marinada costanera, però quan bufen a l’estiu en valls encaixonades assoleixen cops de 40 km/h a primera hora de la tarda, precisament quan bufen amb més atreviment. En canvi, en els mesos freds la calma pot dominar fàcilment fins i tot al centre del dia.