METEOROLOGIA DE BARCELONA

 

EL CLIMA MEDITERRANI DE BARCELONA

 

Un bon nombre de climes apareixen en un territori relativament reduït com és Catalunya. És cert, en aquest sentit, que el clima dominant a les nostres terres és el mediterrani, encara que a aquest en pertanyen diversos tipus. Així, en el cas de Barcelona, és el clima mediterrani litoral central el que en correspon. Ja podem deduir, per tant, que no només afecta Barcelona, sinó també la resta de comarques de la costa central catalana. És, doncs, aquest subtipus de clima mediterrani el què acull la major concentració urbana de Catalunya.

 

De fet, el clima mediterrani litoral central té com a característiques principals unes temperatures mitjanes anuals molt suaus, tot voltant els 16 graus, i unes precipitacions mitjanes anuals al voltant dels 550-600mm. Cal dir, però, i com ja podem intuir, que Barcelona queda regida per aquests paràmetres climàtics, és a dir, unes temperatures moderades i precipitacions relativament escasses. A més a més, sabem de l’emplaçament costaner de la ciutat de Barcelona, fet que ja ens ha de permetre pensar en l’elevat nombre de dies en què la humitat ambiental esdevé alta. Per desgràcia de molts, aquestes humitats tan elevades sovint es presenten als mesos de juliol i agost, combinació que duu a un ambient marcat per una xagofor notable.

 

Un dels aspectes més rellevants de la climatologia de Catalunya és el fet de la incorrecció de parlar del clima de Catalunya. La diversitat sorprenent que acull el territori català fa obligatori fer referència als climes de Catalunya, la majoria d’ells varietats del mediterrani, el nostre clima per excel·lència. Tot i això, el clima mediterrani de Catalunya no és l’estàndard, és a dir, mentre aquest dóna com a estació plujosa l’hivern, aquí és la segona més eixuta. Aquest és un tret comú en gairebé tota la franja costanera mediterrània de la península Ibèrica.

 

El clima mediterrani de Barcelona, doncs, no és el què trobaríem com a ordinari en els llibres de Climatologia. Com la resta de la costa catalana, té aquesta singularitat destacada. Amb tot, Barcelona és totalment de clima mediterrani, però de caire un pèl peculiar en podríem dir, fet que no treu que sigui un indret on la confortabilitat tèrmica el faci apte per a una bona qualitat de vida climàtica.

 

Dèiem que l’hivern és la segona estació eixuta, rere l’estiu en aquest cas. L’estació estival, precisament, acull el mínim anual, clarament establert en el mes de juliol, sovint descaradament monòton amb sol i calor. El febrer ofereix el segon mínim. Contràriament, la tardor esdevé l’època humida per excel·lència, amb un màxim anual situat en el mes d’octubre, seguit per un segon màxim al setembre. En aquests dos mesos les tempestes mediterrànies hi tenen molt a dir. La primavera, sobretot al maig, dóna el màxim secundari.

 

D’altra banda, el clima mediterrani de Barcelona, com apuntàvem, té la fama de benigne. En efecte, les temperatures de Barcelona resultarien envejables per a molts habitants de nombrosos punts del món. És cert, l’estiu és calorós, però la xafogor fa que ho sembli més. L’estiu, per tant, és calorós, malgrat que sense excessos. L’hivern porta un fred molt moderat. En aquest sentit, la tebietat dels hiverns barcelonins no es posa pas en dubte des del món de la climatologia, tot i que alguns ciutadans fredolics pensessin el contrari.

gif

FACTORS DETERMINANTS DE LA METEOROLOGIA DE BARCELONA

LA LATITUD

 

A l’hora d’esbrinar el per què de la climatologia i meteorologia d’un indret qualsevol, el climatòleg sempre fa referència a un factor decisiu com és la latitud. Barcelona, en efecte, no n’és cap excepció. La nostra latitud mitjana regeix, en part, el clima i el temps barceloní.

 

Situada a mig camí entre l’Equador i el Pol Nord, la zona temperada és la que abasta l’àmbit barceloní, si bé per la seva àrea meridional, talment anomenada zona subtropical. A grans trets, però, val la pena de retenir l’expressió de zona temperada de transició cap a l’àmbit subtropical, àmpli sector que duu unes temperatures prou moderades una gran part de l’any, especialment durant l’hivern, així com unes precipitacions que sovint miren més cap a una tendència a la subaridesa que no pas a l’abundor.

 

ELS CENTRES D’ACCIÓ

 

En una latitud mitjana com la de Catalunya, un altre factor que regeix la climatologia i la ceteorologia de Barcelona és la posició dels centres d’acció, o, el què és el mateix, aquells anticiclons i depressions dinàmics i tèrmics característics d’una zona determinada i que, d’una manera o una altra, ens influeixen.

 

És de llibre que a la zona temperada la circulació dels vents dominants és de l’oest, però per trobar-nos en un indret més aviat meridional d’aquest extens sector zonal, aquests es veuen esmorteïts. A més, la Mediterrània s’encarrega de fer-los menys dominants encara. Per tant, si bé és cert que la majoria dels canvis de temps procedeixen de l’Atlàntic, tampoc cal donar a la circulació ponentina la posició capdavantera per excel·lència.

 

Els canvis de temps de caràcter atlàntic a què fèiem referència arriben en forma d’algunes depressions i, sobretot, de fronts, bàsicament de caire fred. Contràriament, l’anticicló de les Açores, molt conegut, per cert, entre el gran públic, igualment arriba de l’oceà. D’altra banda, l’aire molt fred de l’interior del continent europeu pot generar altes que, de la mateixa manera, ens afectin, talment com de seguit veurem amb la Mediterrània congriant baixes pressions.

 

LA MEDITERRÀNIA

 

Sabem, sens dubte, que Barcelona i el seu entorn pertanyen al clima mediterrani. Això ja ens ha de fer pensar, ràpidament, com el Mare Nostrum és d’important per aportar una bona quantitat de fenòmens meteorològics a l’espai barceloní. De gairebé tanta importància com aquest fet, cal dir que la Mediterrània modera de manera decidida i decisiva el règim tèrmic, bé sigui l’hivernal com l’estival, de manera que l’estació freda, l’hivern, realment no la puguem considerar com a tal, i que l’estació càlida, l’estiu, no tingui els rigors de la Catalunya interior. L’enclavament costaner, generador també d’un fenomen característic com el règim de marinades, regula, doncs, les temperatures, especialment frenant la davallada tèrmica dels mesos freds.

 

Tanmateix, la presència d’un mar tancat i càlid com el què banya Barcelona, genera, d’entre el ventall de fenòmens meteorològics esmentat fa uns instants, un seguit de situacions adverses, complexes de fet. Per bé que és cert que les seves dimensions dificulten temporals de mar d’una gran magnitud, la calidesa de les seves aigües tardorenques és capaç de formar tempestes d’una gran intensitat, d’aquelles que comporten inundacions a la ciutat, i que, per tant, trasbalsen la vida urbana. Malgrat que fora de la tardor són més difícils de gestar els aiguats, a l’hivern i la primavera episodis de precipitacions de llevant no són estranys, venint a conseqüència de l’anomenada dinàmica ciclogenètica de la Mediterrània occidental.

 

 

BARCELONA DINS LA METEOROLOGIA CATALANA

 

Situant Barcelona dins la meteorologia catalana, cal tenir ben present la irregularitat i el factor sorpresa que aquesta ciència té en el territori català. Barcelona, precisament, no se n’escapa pas. De fet, és necessari establir la ciutat i el seu entorn geogràficament per entendre com aquesta es troba de ple en un dels sectors de la geografia catalana on aquesta irregularitat i factor sorpresa queden agreujats, és a dir, la costa central.

 

Aquest tram del litoral de Catalunya es veu afectat per un gran nombre de fenòmens meteorològics. Fenòmens diversos com ventades, calmes, tempestes torrencials, pluges pausades, nevades, glaçades, temporals marítims, boires, o mànegues fins i tot, entre d’altres. Per tant, en una àrea on la possibilitat de tants fenòmens atmosfèrics és elevada ja hem de deduir la quantitat de tipus de temps que podem tenir, fins i tot en un mateix dia. A més a més, Barcelona ja pot tenir les seves diferències en relació l’indret de la ciutat en un mateix instant. Barcelona bé ha patit episodis excepcionals com precipitacions molt intenses o nevades sorprenents.

 

EL RELLEU

 

Habitualment, s’ha tendit a dir el paper protector que la Serra de Collserola proporciona al Pla de Barcelona, paper en el sentit d’esmorteir les temperatures baixes hivernals de la Catalunya interior. En efecte, el nombre en dies de glaçada és poc comparable entre el Vallès i la ciutat.

 

És prou conegut que la temperatura davalla amb l’altitud a raó de 0’65.c per cada centenar de metres d’ascensió, sempre parlant en termes mitjans. Collserola compleix aquest requisit tot i uns matisos que no s’han de deixar de banda. De fet, l’observatori Fabra, establert a 412 metres d’altitud i en ple vessant de solell de la serra, és una referència molt valuosa i històrica de registres de dades meteorològiques. Malgrat els 512 metres de cota màxima de Collserola, el Tibidabo de fet, el clima, a part de plenament mediterrani, és benigne, calorós a l’estiu, això sí, i amb més fresca hivernal que a la ciutat, encara que el fenomen de la inversió tèrmica ajudi a que els hiverns no siguin gaire freds.

 

 

LA URBANITZACIÓ

 

La urbanització va lligada de ple amb el fenomen de l’illa de calor que ben aviat comentarem. D’aquesta manera, tenint en compte que, de seguit, ampliarem la informació, ara tan sols val la pena valorar com l’illa de calor influeix en alguns paràmetres atmosfèrics, sobretot pel que fa la temperatura i preferentment la nocturna. També, la humitat relativa de l’aire es troba en un percentatge inferior a la ciutat que en el seu entorn, mentre que la presència de nuvolositat és una mica més abundant a la ciutat a causa d’un major nombre de nuclis de condensació a conseqüència de la contaminació de l’aire. Tot i alguns núvols més, i si bé podria semblar al contrari, les precipitacions o no s’hi veuen afectades o bé amb prou feines.

 

 

gif

ALGUNES PECULIARITATS METEOROLÒGIQUES DE BARCELONA

 

EL FENOMEN DE L’ILLA DE CALOR

 

La singularitat dels climes urbans respecte de les àrees rurals de l’entorn ve, sobretot, donada com a conseqüència de la diferència entre els materials de superfície i la seva conductivitat tèrmica, i, d’altra banda, comparant-la amb el camp la ciutat és un generador massiu de calor, particularment a l’hivern, a causa dels processos industrials, calefacció domèstica, automòbils i metabolisme humà.

 

Anomenem illa de calor, per tant, al fenomen que en una ciutat la temperatura de l’aire sigui més alta que al seu voltant. És prou evident, doncs, que el fenomen agafa la seva màxima rellevància, pel que fa a Catalunya, a la ciutat de Barcelona perquè és el nucli urbanitzat i habitat més gran.

 

És prou important d’esmentar l’Eixample com a nucli càlid de Barcelona, especialment la dreta d’aquest. Un bon exemple és el mínim de 85% d’ocasions en què l’Eixample assoleix la màxima temperatura de la ciutat, sempre referint-nos a les hores nocturnes. De fet, el fenomen de l’illa de calor urbana barcelonina té la màxima intensitat durant les hores nocturnes, en efecte, però sobretot tres a cinc hores després una vegada post el Sol. A més, les estacions de l’any més favorables de cara al fenomen són la tardor i l’hivern. Podem esmentar, així, com la màxima evidència del fenomen a Barcelona es produeix durant les nits d’hivern amb cel serè i vent en calma. De manera poc freqüent s’han enregistrat diferències properes als deu graus entre el nucli càlid i una àrea perifèrica com Montcada.

 

gif

LA CALOR DE L’ESTIU

 

 

barcelonaLacalordelestiu

 

Hem anat comentant com els estius barcelonins són considerats com a calorosos, però també hem insistit en què no ho són en excés, fruit de l’acció moderadora del mar. L’estiu barceloní és un clar exemple de l’estiu mediterrani, és a dir, unes temperatures mitjanes mensuals que no superen els 25 graus, amb unes puntes de temperatura que sobrepassen els 30 només en algunes jornades, i que assoleixen els 35 exclusivament durant els episodis d’onada de calor més durs. A la banda contrària, però, algunes refrescades transitòries fan caure la temperatura mínima en valors inferiors als 18 graus. De fet, però, el període entès com a canícula comprèn, segons el calendari, entre mitjan juliol i mitjan agost.

 

La peculiaritat de la calor de l’estiu l’hem d’anar a cercar, de fet, en les diferències que la temperatura assoleix, de vegades significatives, en un mateix moment i segons l’indret de la ciutat. Així, mentre l’acció suavitzadora del mar frena l’alça del termòmetre a la façana marítima, fent que, en un dia qualsevol de juliol o agost, no pugui superar els 26 graus, al centre de la ciutat el llindar dels 30 graus es fregaria, arribant-s’hi en aquelles barriades situades de la meitat del Pla cap amunt, inclòs el peu de Collserola, i, fins i tot, els vessants més afavorits per l’orientació més decididament al solell de la serra barcelonina. Aquesta és una bona peculiaritat, doncs. Així, no ens hauria d’estranyar que a la muntanya hi faci més calor que al peu del Pla o just al costat del mar, una peculiaritat que es manifesta sobretot a l’estiu, també a la primavera. I és que, sigui l’estiu o la primavera, la frescor de les aigües encomana l’aire més proper a aquestes.

gif

LA SENSACIÓ DE XAFOGOR

 

Hem explicat perquè Barcelona té diferències de temperatura que poden ser significatives d’un punt a un altre en un mateix moment. Però les diferències en les condicions de l’aire barceloní no s’aturen aquí. En aquest sentit, el valor d’humitat relativa de l’aire n’és un nou bon exemple. És precisament per aquest motiu que les temperatures màximes estiuenques són més caloroses a l’interior de la ciutat i al peu de Collserola que en els sectors propers al mar, on la humitat és força més alta, i, per tant, l’ambient esdevé bastant més xafogós.

 

Els mediterranis coneixem prou bé la sensació de xafogor, sovint desagradable, quan es combinen temperatura alta i la humitat elevada. Per exemple, mentre la façana marítima de la ciutat pot mesurar, en un dia qualsevol de juliol o agost i seguint el cas de l’apartat anterior, una temperatura no superior als 26 graus i amb un percentatge d’humitat superior al 70%, amb una xafagor marcada, doncs, els barris més propers a Collserola assolirien la fita dels 30 graus però amb un percentatge sense arribar al 50%, fent que la sensació de xafogor sigui menys acusada, amb calor intensa, en efecte, però sense l’enganxament de la façana marítima de la ciutat, fruit de la radiació més intensa que es produeix en un ambient més aviat eixut. En aquestes àrees on la temperatura s’enfila valentament hi ha més contrast en relació la mínima, que sempre queda més alta, i de nou, més xafogosa, entre el centre de la ciutat i el mar.

 

 

gif

FENÒMENS METEOROLÒGICS RELLEVANTS

 

 

ELS AIGUATS

 

Qualsevol estudi meteorològic local o regional dins la zona mediterrània peninsular no ha de deixar de banda un fenomen violent com el dels aiguats, aquelles precipitacions de gran intensitat i que en poca estona causen destrosses i algunes inundacions.

 

El període setembre-octubre és tradicionalment el més favorable per a aquests fenòmens, a conseqüència d’un estiu que ha resultat calorós i xafogós i que ha permès una massiva acumulació d’energia a la baixa atmosfera i a les aigües mediterrànies, que enregistren en aquesta època una temperatura elevada i, per tant, constitueixen una font de calor i humitat perfecta per a la formació de grans cúmulonimbus o núvols de tempesta quan penetren fronts freds atlàntics, entra aire fred en altura, incideix vent de llevant o arriben baixes pressions. Tot plegat, determina que puguin descarregar precipitacions intenses en l’àmbit no tan sols barceloní, sinó igualment del conjunt del litoral català.

 

Per exemple, varen tenir ressò mediàtic els aiguats, malgrat que tampoc els qualificaríem com a excepcionals, que el 3, 7 i 14 de setembre del 1999 provocaren algunes inundacions a la ciutat, en què es va ressaltar el doble anegament de la Plaça Cerdà. Llavors, la polèmica va estar servida. D’altres aiguats, fins i tot més forts, cal datar-los en el 24 d’agost del 1995, quan un parell de grans tempestes, l’una al migdia i l’altra a mitja tarda, abocaren 150 mm de precipitació total.

 

gif

LES TEMPESTES

 

barcelona_lestempestes

 

Podem definir la ciutat de Barcelona, i, amb ella, el seu entorn, com una àrea on les tempestes, dins de no faltar-hi, no són especialment freqüents. No és pas una ciutat tempestuosa Barcelona, si bé el període agost-setembre concentra una mitjana d’entre quatre i cinc dies de tempesta, que no vol dir de tempestes, atès que en una sola jornada tampoc seria la primera ocasió en què es presenten per duplicat o triplicat. Aquest parell de mesos, doncs, dóna el màxim anual, a causa de la temperatura alta de l’aire, molts cops factor necessari per a la formació de cúmulonimbus, i dels canvis de temps a l’alça a partir de mitjans d’agost. El període gener-febrer, en canvi, dóna el mínim anual, amb menys de mig dia de tempesta de mitjana anual per mes.

 

Atenent l’apartat anterior, el dels aiguats, convé enfatitzar que les tempestes més fortes, puntualment de caire torrencial, corresponen al període comprès entre mitjans d’agost i finals d’octubre, època que la podem considerar com la temporada de risc de tempestes intenses que puguin causar problemes a l’espai barceloní. De tota manera, una d’aquestes grans tempestes, precisament, va afectar la ciutat fora d’aquest tram del calendari. Ens referim al 9 d’agost del 1989, quan una línia de torbonada, considerat com un dels tipus de tempesta més severs, va entrar per Collserola i va comportar una forta ventada causant de destrosses, així com un xàfec violent que va provocar alguna inundació.

 

gif

LES VENTADES

 

Els vents violents, huracanats en definitiva, que bufen a Catalunya són particularment la tramuntana i el mestral, vents del nord i nord-oest respectivament. La tramuntana és molt poc habitual en la geografia barcelonina, tan sols durant les adveccions més potents de l’època freda alguna ratxa impetuosa, això sí, és capaç d’irrompre a Barcelona, fenomen que pot succeir, anualment, un o dos cops. El vent de mestral, en canvi, també fred i eixut, és molt més corrent a Barcelona i bufa, fins i tot, amb un xic de regularitat en la meitat freda de l’any, però especialment amb més intensitat a les zones elevades de Collserola. No ens han de sorprendre, de fet, i no tan sols a la muntanya, ratxes de 70 i 80km/h durant els episodis coneguts com a mestralada. Llavors, el temps és serè i ple d’un aire molt net. És en aquestes condicions quan es pot arribar a divisar, des del Tibidabo, la Serra de Tramuntana mallorquina.

 

El rècord de vent a Barcelona el posseeix l’històric Observatori Fabra, a 412 metres d’altitud de Collserola. L’episodi del 15 de novembre del 2001 resultà especialment advers en termes de vent en territori barceloní, a causa d’un fort temporal d’origen mediterrani. Així, els 140km/h enregistrats van convertir-se en tota una fita, una ventada de direcció est a nord-est, entre llevant i gregal, que sense assolir aquesta magnitud, però gairebé, va afectar tota la ciutat provocant un bon nombre de destrosses i, sobretot, la caiguda de molts arbres que, per sort, no esclafaren cap persona.

 

gif

ELS TEMPORALS MARÍTIMS

 

Els temporals de mar constitueixen un altre fenomen rellevant d’aquest sector de la riba mediterrània que ocupa l’àmbit marítim barceloní. És cert que la Mediterrània, fruit de les seves dimensions, difícilment genera onatges severs, però l’embat de les aigües el pateixen les platges barcelonines any rere any, uns embats concentrats, gairebé tots ells, entre l’octubre i l’abril. El període càlid de l’any, però, per ser una època de menys canvis de temps, no sol portar estats de la mar tan adversos.

 

El fenomen de la llevantada, expressió del llenguatge mariner, consisteix en la combinació en un únic episodi de precipitacions, vents significatius de l’est, el conegut llevant de fet, i una alteració notable a la mar. Aquestes situacions sinòptiques són congriades per un centre de baixes pressions que es localitzi entre l’Estret de Gibraltar i el Mar Balear, tenint en compte que com més fonda sigui la depressió més advers serà el temporal. Malgrat tot, no hem de deixar pas de banda els temporals del nord-est i del sud, sobretot els primers, responsables, com les llevantades, del devorament de les platges per les aigües furioses.

 

Precisament, una gregalada fou la responsable del temporal històric de l’11 de novembre del 2001, jornada en què les ones de sis i set metres van destrossar les infraestructures i equipaments de la primera línia de costa. Aquell sí que fou un episodi excepcional. Mig any més tard, el 8 de maig, les onades de cinc metres van tirar enlaire les feines realitzades fins llavors de regeneració artificial de les platges.

 

gif

LES NEVADES

 

Els habitants de la Mediterrània solem esperar la neu amb expectació. La singularitat del fenomen blanc al costat del mar sempre és notícia per la seva escassetat, i, a Barcelona, irregularitat. De fet, la ciutat té una mitjana d’un dia i mig de neu l’any, per això és un fenomen benvingut per a la majoria, tot i que alguns encara recordin amb por l’esdeveniment del 25 de desembre del 1962, quan el gruix de neu va quasi sepultar la ciutat. Aquell fou l’episodi de nevada més important del segle XX, i, sens dubte, gravat en la memòria de tots aquells que el varen viure i, sobretot, patir.

 

L’origen sinòptic dels episodis de nevada al Pla de Barcelona sol coincidir. Així, després de la irrupció d’aire molt fred del nord-est i la consegüent davallada tèrmica, arriba un empitjorament del temps. La precipitació, doncs, cau en forma de neu. Episodis d’aquest estil els datem, per posar un exemple, en l’1 de març del 1993, una nevada tardana i bastant intensa a una bona part de la ciutat, fins a la Diagonal, que va convertir-se en la frontera de la pluja i la neu. L’episodi sorprenent del 21 de novembre del 1999 no es quedà curt, al contrari, atès que una nevada que emblanquinés la ciutat a manca d’un mes per l’hivern no es produïa des del 1640. Malgrat això, la més recordada de la història recent de la ciutat data del 8 de març del 2010. El col·lapse, fet i fet, va ser dels que fan època.

 

Collserola, gràcies a la seva altitud, veu amb una mica més de freqüència el fenomen blanc. Tot i això, la mitjana anual no supera els quatre dies l’any. De tota manera, no és estrany que la serra aparegui emblanquinada per una capa fina de neu mentre la ciutat està, tan sols, sota la pluja.

gif

 

LA BOIRA

 

barcelona_laboira

 

Les planes de l’interior són les zones de boira per antonomàsia a Catalunya, especialment a l’hivern. Són les anomenades boires d’irradiació, fenomen que es forma fruit del refredament nocturn en aquelles zones envoltades de relleu. Barcelona no n’és el cas, i, per tant, la boira d’irradiació no té cap mena d’incidència, malgrat que això no tregui que alguns matins d’hivern la boirina enterboleixi la visibilitat.

 

La boira costanera, en canvi, sí que la podem veure a Barcelona, especialment a tocar del mar. Generada a causa del contrast entre una massa d’aire càlida i un mar fresc, la seva preferència estacional rau, i de llarg, a la primavera, quan puja la temperatura de l’aire i el mar roman fred en comparació amb l’aire. L’abril i el maig concentren els episodis més nombrosos. A la pràctica, un alè d’aire molt humit de l’est o sud-est porta la boira marítima fins a la costa, boira que proporciona un ambient fresc i humit i que pot ser més freqüent durant el dia gràcies al fet que la marinada tan humida a la qual al·ludíem la transporta fins al litoral. Tot i així, els bancs de boira veuran dificultat el seu avanç cap a Collserola, i fins i tot cap a l’interior de la ciutat, per allunyar-se de la seva font d’origen, o sigui, la frescor del mar.

 

gif

LA MARINADA

 

La marinada, corrent d’aire fresc o temperat que bufa de mar a terra i que és conseqüència del desigual escalfament diürn, és a dir, una temperatura de l’aire en ascens a la costa i un mar a una temperatura inferior, és un dels fenòmens característics de Barcelona atès el seu enclavament costaner.

 

Vent que incideix durant el dia i assoleix la seva màxima expressió a l’estiu, així com la major intensitat a primera hora de la tarda, coincidint amb quan fa més calor, la seva direcció oscil·la, a Barcelona, entre l’est i el sud-oest, encara que la seva freqüència és molt més alta bufant entre el sud, o migjorn, i el sud-oest, el garbí. Les ratxes més fortes, almenys durant els temporalets de marinada, poden superar lleugerament els 40 km/h, tot un èxit per un corrent d’aire que neix tot plegat uns quilòmetres davant la costa, i que, per això, l’estat del mar mai passa d’intervals de maror en aquests esmentats temporalets. A l’hivern, però, en no fer calor, les marinades no gaudeixen d’una incidència destacada.

 

El fenomen no es genera així com així, és a dir, són necessàries unes condicions ambientals que l’afavoreixin. Per tant, un dia assolellat i sense situació sinòptica advectiva, o sigui, de vent dominant, dónen lloc a la formació d’aquest vent peculiar que modera les temperatures diürnes de la façana marítima de la ciutat preferentment durant els mesos d’estiu.

 

 

 

 gif

RECORDANT EPISODIS EXTRAORDINARIS

 

 

gif

25 DE DESEMBRE DEL 1962: LA NEVADA ESTEL·LAR D’UN SEGLE

 

L’episodi del 25 de desembre del 1962 és únic en tot el segle XX. La nevada més espactacular caiguda a la costa catalana, i a Barcelona, en tot el segle, i alhora en els darrers cent anys, s’enregistrà el 25 de desembre del 1962. Podem dir que es tracta, la del 1962, de la nevada més famosa a Catalunya. Fou un temporal que marcà generacions. Pensem com havia penetrat aire molt fred continental primer i posteriorment aire humit impulsat per una baixa entrant a la Mediterrània. Tot plegat, deixà un tou de neu del què la gent d’edat sempre n’ha parlat. Barcelona, sens dubte, quedà absolutament paralitzada. El gruix de més de mig metre de neu acumulada col·lapsà la vida de la ciutat durant diversos dies. A l’Observatori Fabra es van acumular 80 cm. De fet, les màquines llevaneus andorranes van haver de venir a treure les muntanyes de l’element blanc que s’havien acumulat arreu.

 

No només va ser un episodi de nevada insòlit per la seva intensitat, sinó igualment fruit d’haver estat nevant al llarg de 24 hores d’una manera ininterrompuda. S’inicià la caiguda dels primers flocs cap a la una de la matinada, quan molta gent sortia de la Missa del Gall. Les volves foren rebudes amb alegria. Era la nit de Nadal. Però l’alegria inicial anà transformant-se en preocupació, tenint en compte que tota la diada de Nadal va estar nevant. I així fins a la matinada de Sant Esteve. La ciutat, després del temporal, restà gairebé soterrada pel gran tou.

 gif
21 DE SETEMBRE DEL 1995: LA GRAN TEMPESTA DE L’ANY A CATALUNYA

 

El 21 de setembre del 1995 va ser recordat perquè la tempesta més impressionant enregistrada a Catalunya aquell any es formà i descarregà a la ciutat de Barcelona. Era a punt d’afectar-nos una falca anticiclònica que ens llançava aire fresquet del nord. Però la clau la vam haver d’anar a cercar als 5500 metres d’altura, on hi havia establert un solc o tàlveg. A més, els 21 graus de temperatura de l’aigua del mar foren decisius per congriar el cúmulonimbus.

 

Després d’unes hores prèvies amb sol però amb grans núvols dintre mar, l’aire humit aportat durant el dia per la marinada va ser clau. Consegüentment, al vespre una tempesta molt activa es situà damunt la ciutat. Tenint en compte que es tractava d’un sola tempesta, les quantitats de precipitació recollides foren històriques. Cal destacar els 145 mm de la Plaça Universitat, els 114 a Sagrada Família, els 92 a Lesseps, aquí amb intensitats de precipitació superiors als 4mm/minut, o els 90 de la Sagrera. D’altra banda, i com a dada curiosa, l’estació de la Vila Olímpica enregistrà tan sols 18 litres. En àrees properes a la capital catalana les precipitacions van ser intenses, però no torrencials. Durant i després de l’aiguat la ciutat fou un caos, amb inundacions i havent-se de lamentar la pèrdua d’una vida humana, un home a qui es va endur l’aigua al carrer Casanova, a l’Eixample.

gif

 

 

 21 DE NOVEMBRE DEL 1999: UNA NEVADA SORPRENENT

 

L’episodi del 21 de novembre del 1999 el podem qualificar com a sorprenent. Barcelona va viure un fenomen que no es produïa d’ençà el 1640, una nevada que no va ser intensa però que va caure i quallar a falta d’un mes per estrenar l’hivern, combinació d’elements que no succeïa des de la data tan llunyana esmentada. I és que una Barcelona enfarinada en el mes de novembre és un fet tan sorprenent com extraordinari.

 

El 21 de novembre era diumenge, permetent que el fenomen donés al dia un tarannà encara més festiu, precipitació sòlida que començà a caure a quarts de deu del matí i que es perllongà fins a primera hora del migdia. La nevada, en efecte, no fou intensa, malgrat que a mig matí, quan s’enregistrava la major precipitació, en podia fer la sensació, però sí que durant una estona la neu arribava al sòl amb una certa abundància.

 

L’episodi va ser conseqüència d’una àrea de baixes pressions centrada entre la Mediterrània occidental i central, no excessivament llunyana per tant i que ens afectava més aviat indirectament, d’un embossament d’aire fred important en altura, a uns 5500 metres, i que afavoria el mal temps, així com per una entrada d’aire fred centreeuropeu en superfície que mantenia unes temperatures molt inferiors a les normals.

 

gif
11 I 15 DE NOVEMBRE DEL 2001: DOS GRANS TEMPORALS CONSECUTIUS

 

El mes de novembre del 2001 va resultar especialment dur i excepcional per aplegar un parell de temporals d’una gran magnitud, uns fenòmens violents dels quals les platges barcelonines van trigar a recuperar-se. De fet, un sol temporal d’aquella intensitat ja és un fet molt poc corrent, però el què xoca d’allò més és que després d’un en vingué un altre de similar.

 

L’11 de novembre un temporal dur de gregal, del nord-est, va abatre’s damunt el litoral català en forma d’un vendaval i d’onades gegantines. Si bé és cert que en territori barceloní la pluja no fou important, els efectes del vent de gregal i, sobretot, l’embat de les ones va ser espectacular, amb destrosses a primera línia de mar, també en equipaments i infraestructures. En efecte, una depressió es va aprofundir de valent al mar Balear i, d’aquesta manera, va proporcionar els fenòmens violents d’aquella jornada.

 

Posteriorment, al cap de quatre dies, el 15 de novembre, una nova i molt fonda depressió, poc habitual a la Mediterrània, va generar un nou temporal que, altra vegada, colpejà Barcelona i la resta de la costa catalana. Va ploure més, malgrat que tampoc ho va fer amb intensitat, però la força de les onades i, especialment, del vent de llevant a gregal va causar nous danys materials de consideració. D’aquí va venir, doncs, el caràcter extraordinari del novembre del 2001, un mes que portà a Barcelona uns fenòmens meteorològics tan espectaculars com poc freqüents.